Odi i enveja

Dijous parlava de l'exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedicat a l'escriptora Mercè Rodoreda i em vaig fixar en un dels cartells on es recollia unes declaracions d'una entrevista que mai es va publicar, arran de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1980: "És que passa una cosa molt curiosa aquí a Catalunya: quan surt una persona important, automàticament desvetlla unes enveges, unes ràbies..., se'l rebutja, com si els fes nosa, no els agrada. De seguida hi ha una colla de gent que es giren en contra d'aquella persona. Ara, el que passa amb aquest Premi és que et converteixes en una patum i..., ja s'ha acabat. Jo, però, del que tinc ganes és que em deixin tranquil·la per poder continuar escrivint".

Aquests dies, arran de l'inici del procés de regularització d'immigrants, s'han tornat a sentir frases plenes d'odi que fereixen els sentiments. No cal reproduir-les perquè tots les hem sentit i tant de bo les rebutgéssim amb totes les nostres forces. Em preocupa que aquest odi en boca de dirigents polítics lluny d'arraconar-los, els catapulta i en tenim una bona mostra arreu d'Europa, sense que Espanya i el nostre país en siguin cap excepció.

És una llàstima que el reconeixement literari a una gran escriptora sigui motiu d'enveja, no sé si per part de competidors o de persones que mai aconseguiran cap reconeixement. Voldria creure que les paraules amables als homenatjats són en boca de tothom, però per les paraules de Mercè Rodoreda sembla que no és ben bé així.

També m'agradaria pensar que l'odi que es respira a les xarxes socials i en mítings electorals, o en les mateixes institucions públiques, han arribat a un límit, i que la nostra societat és prou madura per dir prou i castigar els seus impulsors. No sé si soc massa innocent i encara caldrà lluitar amb totes les nostres forces per deixar-los en evidència.

Innocent!

Aquesta tarda he mirat una pel·lícula després de molt de temps. No és el meu costum i d'alguna manera se'm fa estrany. "Execució imminent". L'he seguit en anglès, amb subtítols també en anglès, per allò de practicar l'idioma que tinc tan rovellat. I m'ha passat allò que em passava quan alguna vegada havia entrat en un cinema en horari de tarda, que en sortir de clar tenia la sensació d'haver perdut el dia, com si les pel·lícules s'haguessin de mirar de nit.

Per qui no l'hagi vist, es tracta dels prolegòmens de l'execució d'una persona innocent. Un fet que ha succeït més d'una vegada i realment és esgarrifós. I això fa pensar. Donar per fet una cosa sense tenir suficients proves és molt perillós. Ens passa sovint, sense arribar a l'extrem de jugar-s'hi la vida. 

Estem tips de veure casos de gent acusada de delictes que no ha comès. Quan es resol favorablement, la premsa, que prèviament ha omplert pàgines senceres amb la informació, no en diu gairebé res. Per sempre, en la memòria col·lectiva, aquella persona ha estat culpable. La calúmnia o acusació no s'esborra, i ara, per Internet, la veuràs sempre més.

I et fa pensar que a l'hora d'acusar a algú cal ser molt curós. Millor dit! No hem de fer acusacions si no estem segurs d'allò que diem i no ens deixem portar per les aparences. No faré espòiler de la pel·lícula, sinó simplement dir que al transcurs de la mateixa vas veient el sofriment de les persones implicades. Ha de ser molt dur!

Avui, que ho tenim tan fàcil d'escriure a Internet i que tot allò que diem s'escampi més enllà d'on ens podem imaginar, cal ser molt prudents. Hem d'opinar i no sentenciar, i esperar que algú ho corrobori o ens faci veure el nostre error. Res és blanc o negre i els matisos sempre són importants, però a l'hora de condemnar una persona o una família cal tenir molt presents les conseqüències dels nostres actes. Una bona manera és intentar ser positius i si no és possible, potser a vegades és millor callar i no dir res. 

No hi ha un pam de net!

Els carronyaires del PP estan a sobre de Santos Cerdán i del PSOE en general. Una formació que s'ha demostrat, en moltíssimes ocasions, que ha actuat de manera corrupta i on molts dels seus dirigents han estat encausats amb una motxilla plena d'escàndols. Ara, però, s'abraonen damunt dels socialistes per intentar que aquesta sigui l'etapa final del seu camí cap a unes eleccions anticipades.

Tot apunta que el senyor Santos Cerdán no ha actuat de manera escrupolosa i honesta, però cal investigar-ho i demostrar-ho abans de qualsevol sentència condemnatòria. De moment, però, la ciutadania té un motiu més per malfiar dels nostres dirigents i no creure's res del que prediquen i prometen.

Ser honest i bona gent no és suficient per esdevenir un bon polític, però el que és cert és que les males persones, les que tenen instints corruptes, els maleducats, prepotents i interessats, aquests no seran mai uns bons polítics, i seran els que causaran totes les desgràcies al país, i la desafecció i desinterès per a la cosa pública.

Precisament l'altre dia ho comentàvem en una tertúlia improvisada. Fèiem algunes comparacions i arribàvem a la conclusió que us deia. Una persona que va a la seva, que ignora els altres i només se'n serveix i els utilitza. Que només és amic dels seus i del poder, i que el seu objectiu és la glòria personal, no podrà ser mai un polític exemplar, ni aconseguirà el respecte de la gent. Com a molt, si el poder és gran, aconseguirà l'obediència, però no l'estima ni reconeixement. Sense aquests premis, quin sentit té la vida?

Ara em ve al cap l'actual president dels EUA, que sembla que la seva satisfacció és aconseguir espantar tothom i enriquir-se personalment. Potser ara en gaudirà, però és això el que el portarà a la felicitat? A petita escala, de polítics amb menys responsabilitats i poder, també trobaríem una colla d'exemples. Ens n'hem d'allunyar!

No sé si el senyor Santos Cerdán serà declarat innocent o culpable, però de moment el panorama no és gens agradable i el futur cada dia més negre.

Salvar els mobles!

És molt trist tot el que està passant al partit polític que ha estat govern durant la darrera legislatura. Primer amb el concurs de Junts i després, en minoria, intentant tirar endavant el país. És trist escoltar les declaracions de qui molt probablement serà novament el president d'ERC, atacant els seus contrincants i declarant-se innocent de totes les barbaritats dels darrers anys. Fa una mica de pena i tot!

La baralla entre Rovira i Junqueras no deixa en gaire bona posició el partit i els seus dirigents. La sort que tenen és que en aquests moments no tenen una alternativa clara i ufanosa. Junts, l'altra força política catalana amb capacitat de governar, fa temps que està passant per un calvari. La seva opció independentista els va desestabilitzar, i d'alguna manera han perdut el centre que sempre havien acaparat.

Aquesta inestabilitat de Junts serà molt probablement la que salvarà els mobles d'ERC, que en una altra situació cauria estrepitosament. Quedarà per veure, però, si tindran prou força per enfrontar-se i guanyar el PSC, que de moment viu moments de glòria.

Les baralles internes, quan hi ha atacs tan viscerals, com estem veient a ERC, acostumen a provocar desfetes importants. Ara més que mai els líders d'aquests darrers anys haurien de fer el pas al costat i permetre que entrin cares noves. Rovira ja ho ha anunciat fa temps, però Junqueras s'hi agafa fort i no ho vol deixar. 

Tot i que tot això ho decidiran els seus militants i simpatitzants, essent un partit de govern, tots els catalans hi estem d'alguna manera implicats. Us imagineu Junqueras candidat a la presidència de la Generalitat? Esclar que, amb els presidents que hi han desfilat, qualsevol fa escarafalls!

No sé vosaltres, però jo no em crec Junqueras, i penso que són excuses de mal pagador. Triomfarà, perquè li estan posant en safata, però ERC no millorarà i potser ho acabarà pagant encara més car.

El judici al major Trapero continua

El coronavirus i les baralles entre ERC i JxCat fan que el judici al major Trapero passi força desapercebut, però hi ha coses interessants. M'agradaria pensar que si tothom fos objectiu, en aquests moments s'estaria donant la volta a la situació acusatòria contra Trapero i es començaria a veure que l'actuació de Pérez de los Cobos no va ser la lleial que calia esperar i potser hauria de ser ell qui estigués sent jutjat.

És complicat ser objectiu en aquests casos de gran crispació, però el que no queda clar és que Trapero sigui el culpable de tot. En tot cas és l'ase dels cops i la persona sobre la qual es vol justificar tots els problemes sorgits el dia 1 d'octubre, fins i tot el comportament de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

La llàstima de tot plegat és que la resolució del cas es coneix des del principi, fins i tot abans d'iniciar el judici: culpable. L'Estat no pot permetre's el luxe de deixar com a innocent al major dels Mossos d'Esquadra, perquè està en la línia de culpar a tots del mateix bàndol, i així ho entenen malgrat que Trapero ha assegurat d'anada i tornada que estava a les ordres dels jutges i no dels polítics catalans.

Som molts els que creiem que el comportament dels Mossos va ser l'adequat, tot i la situació caòtica en què es trobaven. El rol de la policia no és agraït. Sempre hi ha situacions criticables, sobretot quan hi ha gent exaltada. El tema està en que la manera de fer de la policia catalana no és la mateixa que l'espanyola. Encara que sempre hi ha excepcions, la capacitat de diàleg dels Mossos és molt superior a la de la resta de cossos policials, sobretot quan la ciutadania es mostra pacífica, encara que persistent en les seves intencions, com va passar el dia 1 d'octubre de 2017.

L'opció d'Iceta a presidir el Senat espanyol

No sé com acabarà el nomenament de Miquel Iceta com a nou president del Senat espanyol, pendent de què passi al Parlament català. Estic d’acord en què la filtració de les intencions de Pedro Sánchez ha estat una badada molt innocent, que un polític del seu nivell no hauria d’haver comès. Estic segur que el Parlament, sense conèixer quines eren les intencions del president del govern, hauria votat a favor d’Iceta com a representant al Senat. Després de conèixer què pretenia Pedro Sánchez dóna marge de pressió als partits independentistes, necessaris per aconseguir el nomenament.

No sóc simpatitzant de Miquel Iceta, no m’agrada moltes de les coses que ha fet i dit, penso que a vegades no ha estat prou coherent amb les seves paraules, però haig de reconèixer-li mèrits i estratègies de bon polític. No l’he tractat mai, més enllà d’un sopar de cortesia amb molta gent entremig, i per tant no tinc molts motius per opinar sobre la seva vàlua, que no li nego.

Personalment no veuria malament que Iceta fos el nou president del Senat. Estic convençut que seria molt millor, per a nosaltres, que la majoria dels possibles candidats del PSOE. Està bé que, coneixent les intencions de Pedro Sánchez, els partits independentistes juguin a l’intercanvi de monedes, però al final penso que estaria bé que li donessin carta blanca.

Avergonyits d'Aznar

Se'm fa molt difícil de creure que hi pugui haver persones tan hipòcrites que gosin anar amb la cara alçada sense sentir vergonya per tots els mals provocats. Digueu-me innocent, però me'n faig creus! És ben cert que la millor defensa és un bon atac i, sobretot, esquitxar merda, o engegar el ventilador, per dir-ho més suau.

Aznar mai reconeixerà tenir cap culpa de res, encara que hagi provocat que la situació d'Espanya sigui la que és, per la seva culpa i per la culpa del seu hereu a dit, M. Rajoy. És impossible pensar que Aznar en sa punyetera vida pugui demanar disculpes de res. És tan orgullós que estic convençut que es creu perfecte i això el fa fort davant de qualsevol acusació, que ell sempre considerarà falsa i provocadora.

Aznar és la imatge de l'espanyol amb excés d'orgull que creu que tots els altres estan equivocats, que només ell està en possessió de la veritat i és capaç de mentir descaradament i culpar els altres de tots aquells mals que han esdevingut, no només a Espanya, sinó també al món, com pot ser la guerra d'Iraq.

Ahir tocava escriure sobre Aznar, com a primícia recent a les seves declaracions, però al final de tot penses que no hi ha cap novetat, que Aznar continua essent el mateix orgullós i prepotent que la societat espanyola ha creat i conreat. Miquel Puig diu que les seves declaracions li recorden les de Jordi Pujol, amb la diferència que els convergents n'estan avergonyits.

C's i la corrupció que deien voler combatre

Sembla ser que els que havien de ser garants de la puresa, honorabilitat i honestedat de la política, resulta quo no ho són tant. Des del primer dia es varen manifestar contraris a qualsevol tipus de corrupció exigint als altres partits que decantessin els seus càrrecs imputats en actes de corrupció.

Hem pogut veure que, tot i els pocs càrrecs que ostenten al llarg de la geografia espanyola, ja han estat denunciats i fins i tot imputats en actes corruptius. No només han estat defensant fins a la darrera hora el partit més corrupte de la democràcia europea, el PP, sinó que també té polítics suposadament corruptes.

Això passa per voler donar lliçons al altres pensant que la gent és estúpida i que ens ho creiem tot. És cert que la ciutadania és força innocent, i en un principi anem de bona fe escoltant aquell que promet netejar la porqueria, però de seguida ens adonem i distingim qui ens enganya de qui va de bona fe.

Des del primer dia sabem que Rivera és un titella posat per persones de mala fe que han trobat en ell i el seu partit la manera d'infiltrar la discòrdia a la societat. És cert que se n'han sortit, però encara no han guanyat. La força de la població ha estat per ara suficient per evitar que un discurs fals i traïdor pugui vèncer, malgrat la crisi de societat i els problemes que tenim davant nostra plantejats.

C's és tan o més corrupte que altres partits condemnats fins ara. La diferència està en què encara no governen en suficients llocs com perquè sigui notòria aquesta lacra que tenen intrínseca i que mostraran si la ciutadania no evita donar-los la seva confiança. Rivera i els seus són la lacra en potència d'un estat en hores baixes i amb un futur encara incert.

L'actitud d'Arrimadas evidencia l'objectiu de C's

No vull pecar d'innocent i pensar que amb Pedro Sánchez de president del govern espanyol s'hauran acabat els mals de Catalunya, però sí que crec que podem avançar tots plegats, també Espanya, en posar una mica d'ordre en la gestió política, havent decantat el PP, però sobretot havent clavat una bufetada a C's.

La moció de censura ha situat C's en una posició molt complicada. Els obliga a canviar de tàctica, però a Catalunya encara no han reaccionat, ni sembla que en siguin capaços. El nomenament de Sánchez com a president del govern espanyol, i si s'acompanya d'un bon treball d'Iceta, facilitaria que C's reculés en expectatives de vot i el socialisme català recuperés posicions que no havia d'haver perdut.

Que ningú s'imagini que el PSC canviarà de bàndol, si això estàvem pensant, però sí que pot superar la tendència a esdevenir un partit residual i plantar cara al seu adversari polític, C's, que només sobreviu a base de la crispació, encara que s'hagi demostrat al llarg de la història, que aquesta pràctica no té futur.

C's, i Arrimadas, s'adonaran que la seva tàctica és infantil i absurda. Que no es pot estar enganyant la ciutadania amb rebequeries sense sentit. No es pot acusar els altres del mateix que ells fan. Si, segons ells, el president no ho és de tots, tampoc la cap de l'oposició ho és. Anar per aquest camí no porta enlloc.

Hi ha prou temes a debatre i a discutir com per realitzar una bona gestió d'oposició al govern de la Generalitat. Encallar-se en els símbols i en la falsa retòrica només vol dir una cosa: no es disposa de cap programa alternatiu per governar Catalunya. L'únic interès de C's és la confrontació i el menysteniment del país i les seves institucions. Confiem que el canvi a Madrid, recol·loqui tothom al seu lloc.

Apunyalades a l'esquena en el món judicial

Avui ja no saps què et fa més fàstic si la política o les maniobres internes de la justícia. Quan veus tot el que es cou dins del món de la judicatura per arribar a ocupar alts càrrecs, sense cap tipus de mirament ni ètica exigible a qui ha de jutjar les persones, et resulta vomitiu i tot el que pugui haver fet M. Rajoy en política no és res comparat amb tot el que ha provocat en el món judicial.

Llegia avui l'article de la subdirectora de l'ARA, la Sílvia Barroso "Trapero, en mans de Conxa", i t'adones que estem voltats de merda, perdoneu l'expressió. Espanya continua immersa en el món fosc i tenebrós de l'autoritarisme, ara sense Franco, però farcit de personatges sinistres que tenen la paella pel mànec i continuen dominant la societat, amb la innocent i estúpida col·laboració dels que en surten més perjudicats.

Si algú creu que l'alternativa de poder, en mans de C's, ens podrà alliberar de la dreta espanyola, hereva del franquisme, està molt equivocat, doncs aquest partit, sorgit de la ràbia que els feia el fet català, no té altre objectiu que retornar a models feixistes o, si no us agrada el nom, populistes, on la classe dirigent no dóna la paraula al poble, perquè se'l considera inútil i equivocat en les seves decisions.

Catalunya, atacada per totes bandes, conviu en una Espanya grisa, sense futur esperançador, perquè no existeix cap alternativa de govern que generi optimisme. Només cal veure els darrers quinze dies de Pedro Sánchez per adonar-nos que el seu nivell està molt per sota del que caldria esperar d'un polític que aspira a governar Espanya, amb un partit polític errant i desorientat, que té molt lluny la seva filosofia progressista que se li esperava.

Tinc moltes ganes que el corrupte M. Rajoy salti del govern d'Espanya, però el suport del PDECat i ERC a Pedro Sánchez no el considero ni oportú ni defensable, coneixent qui és qui en aquesta jugada del PSOE.

Un rei que no volem

És evident que hi ha opinions de tot tipus i per això hi haurà qui encara s'il·lusionarà amb la visita de membres de la casa reial espanyola. Molts catalans, però no el volem, ja sigui perquè creiem en la república o bé perquè aquest rei el dia 3 d'octubre de l'any passat ens va insultar de mala manera a molts de nosaltres, a tots els que ens sentim orgullosos de ser catalans i de defensar els nostres drets com a poble. El rei espanyol va excloure'ns clarament i molts voldríem que aquesta exclusió es fes efectiva.

Avui ha tornat el rei a Barcelona i no sé com ha anat. M'imagino que s'ha establert un conjunt de mesures de seguretat i que uns quants barcelonins han intentat fer arribar la seva veu en contra del rei i de la seva visita. Són maneres de pensar, però jo crec més en la indiferència, i aquesta és la meva reacció a la seva visita, una persona més com qualsevol altra, que no em fa ni fu ni fa.

L'experiència viscuda durant aquests quaranta anys de transició ens fa veure com a impossible que Espanya pugui deixar de ser una monarquia. Hi ha molta devoció respecte a la institució i molta por de tocar res. Només la independència de Catalunya ens permetria desprendre'ns d'aquest llast. És bo que els Comuns ho sàpiguen i que obrin els ulls de veritat.

Els plantejaments de la gent de Xavier Domènech poden ser molt interessants, però són utòpics. Creure que es pot negociar res amb el govern espanyol és ser molt innocent, o voler enredar-nos perquè no persistim en el nostre desig d'alliberar-nos del mal govern que només ens reté per aprofitar-se'n. Entenc que arribin a segons quins plantejaments, veient com actuen els partits independentistes darrerament. Tot plegat és un bon embolic, i ja està bé de jugar amb tots nosaltres!

Aquest 2018 no demanem peres a l'om

Darrer dia de 2017. L'altre dia l'acomiadava en família, recordant la xifra 17 que agradava a la mare, avui l'acomiado definitivament recordant els errors i els encerts, no sabria dir quin és el saldo, però en tot cas no haurà estat un any qualsevol de la nostra història, sinó que el recordarem, ja sigui de manera positiva o com la pesta.

Ha estat un any en què l'independentisme ha resistit tot i les errades i malgrat la conxorxa de jutges i polítics espanyols. La història ens sabrà dir si haurà valgut la pena viure'l, però en tot cas avui hem de dir que no estem derrotats, encara que les circumstàncies no són per fer volar coloms.

Aquell somni que ve de llum i que, de manera innocent, ha anat creixent els darrers anys, va semblar que tocava sostre i que la sort de la paciència ens agraciava amb un final feliç. La vida és més complexa del que moltes vegades creiem, i no sempre som capaços de preveure totes les possibilitats. Tot i que la penya havia anat sumant, encara no n'érem prou i això s'ha fet notar.

Aquests darrers dies, mig d'amagat com a escarment o veu de la consciència, trobem paraules que intenten reconfortar qui ho ha donat tot per allò que no ha assolit. El futur és incert, però del passat n'hem de treure experiència i saber-la aplicar per a accions futures. No podem desanimar-nos, però no exigir ni esperar allò que no se'n pot treure. No podem demanar peres a l'om, ni reconeixement a qui et nega l'existència. Cal donar exemple amb fermesa i coherència. Hem de recuperar el sentit i la virtut de ser exemple per als altres. 

S'ha pogut comprovar dues maneres d'actuar molt diferents. No podem canviar d'estil, però sí de mètode. Hem de ser agraïts i guanyar-nos la confiança. Hem d'aconseguir que el nostre somni s'escampi més enllà del nostre àmbit, i aconseguir canviar el món per fer-lo més just i solidari. Si només pensem en nosaltres, difícilment aconseguirem l'èxit.

Es prohibeix el groc i es castiga la llibertat d’expressió

Avui és d'aquells dies que hauria de deixar d'escriure perquè no puc expressar tot el que sento. La llibertat d'expressió al nostre país torna a estar suspesa per qui mana des d'Espanya i les seves instàncies judicials. No podem dir res els que pensem més o menys igual, però això no els passa als feixistes i ultradretans, que tenen l'empara del PP i els seus jutges.

És molt gros i no puc entendre aquelles persones que ja s'ho imaginaven, que el govern espanyol seria capaç d'arribar als extrems on ha arribat. Digueu-me innocent. No puc entendre tampoc que ments recargolades com la del senyor Albiol es trobin emparats per la Justícia i siguin la cara visible, a casa nostra, del govern de l'Estat. És cert que les enquestes li donen els pitjors resultats, però en tot cas és per culpa de la pujada que preveuen a l'extrema dreta de C's.

He acabat de llegir el llibre de Naomi Klein, "No n'hi ha prou amb dir No", i l'emprenyament que tens per haver de reconèixer la perversitat de la societat occidental del segle XXI, et fa veure que Espanya no estem millor en mans del PP, amb suport de C's i el PSOE, del Capital i de l'statu quo. Quan sortíem de les urpes del franquisme, poc ens imaginàvem que podíem arribar a la situació actual.

Continuo ocultant els meus pensaments d'avui, després de conèixer la decisió del jutge del Tribunal Suprem. No ho diré, no els revelaré, només dir-vos que la ràbia va per dins i que tot allò que em diferencia de les bandes feixistes de la ultradreta espanyola em permet actuar com a persona responsable dels meus actes i respectuós amb aquells que pensen diferent.

Estic convençut que la història posarà cadascú en el lloc que li correspon. Només desitjo que no sigui massa tard. Tal com en Toni Soler ha escrit, "Per damunt de tot, guanyar".

Accions com les d'Arran, en democràcia resten

A l'expectativa de què ens prometrà Rajoy demà, nosaltres estem tan escamats que no esperem res de bo. Ens ha promès molt i no s'ha complert. Si el govern espanyol hagués invertit en tot allò que havia promès, i que ens va semblar poc, podríem estar a l'aguait de què dirà demà, però el govern espanyol ha incomplert sistemàticament totes les seves promeses d'inversió, com perquè ara puguem pensar que en aquesta ocasió diran la veritat.

Els fets d'avui d'Arran són totalment rebutjables, fins i tot per una qüestió d'inoportuns. Els que estimem el país i la seva gent, mai podrem defensar atacs a qui no pensa igual que tu. Probablement és l'edat i també que no han viscut una dictadura. L'experiència fa que defensis viure en democràcia, encara que els que governen tinguin un sentiment tan restrictiu i pervers de la democràcia.

Atacar aquells que governen sense arguments, més enllà dels vots rebuts, és lliurar-los motius per defensar allò que seria indefensable. Hi ha gent que no s'adona que els més beneficiats de l'atac innocent d'Arran és el mateix Partit Popular que ho vendrà com una gran ofensa i cap demòcrata li podrà contradir.

Tenim PP per molts anys i un PSOE que s'envalanteix amb el suport unànime de la vella guàrdia a la candidata andalusa. El pitjor que li pot passar a la família del PSC, si es que encara hi queda algú. L'alcalde de Cornellà ha representat una bona part de socialistes de l'Àrea Metropolitana, que voldrien no haver de continuar donant la raó a Rajoy i recuperar perfil propi després de la revolta dels ex-presidents i companys dels vells temps.

Arran de la detenció de l'alcaldessa de Berga

La notícia del dia ha saltat a primera hora amb la detenció i acompanyament davant del jutge de l'alcaldessa de Berga. La notícia que no ha sorprès per inesperada, sinó en tot cas per la manera que s'ha fet, ha despertat tot tipus de reaccions, des de la més enèrgica reprovació fins les mostres de satisfacció de qui continua pensant que la llei està per sobre de tot.

Us haig de dir que jo no hauria actuat de la mateixa manera que ho ha fet l'alcaldessa, però admiro la seva valentia. Pot estar equivocada o no, això cadascú ho valorarà segons pensi sobre el procés, però ningú no pot negar-li la valentia, encara que algú la pugui titllar de suïcida. Potser havia d'haver-se presentat a la cita del jutge i no esperar la detenció... però és molt fàcil opinar des de la barrera.

Tinc molt clar, i suposo que molts pensen el mateix, que les mostres de desobediència aniran en augment i que probablement és la millor eina per fer tombar l'absurditat de plantejar solucions judicials a un problema polític cent per cent. En tot cas podem discutir sobre l'estratègia, ja que les víctimes aïllades no ajuden a crear el clima de rebuig generalitzat i és possible que el seu sacrifici no doni el resultat esperat. Com en totes les coses, actuar junts ens dóna més força i fa més difícil el contraatac.

El pitjor que pot passar per a les aspiracions sobiranistes és que aquest fet d'avui provoqui més desavinences entre ells i acabi sent un triomf del govern estatal i el PP. A vegades em fa l'efecte que hi ha una ceguesa massa innocent per part dels militants de la CUP i no s'adonen que l'enemic no el tenen a casa sinó que és un enemic comú. Si no són capaços d'actuar amb intel·ligència es faran grans sense que els seus anhels arribin a reeixir.

Un pacte de perdedors, victimisme polític

Aquesta expressió s'ha posat molt de moda impulsada, sobretot, per aquelles persones que no han estat capaces de pactar res amb ningú. És una frase victimista que intenta agrupar les ànimes caritatives que, sense cap culpa, es creuen allò del pobre innocent que tothom li vol mal.

Convindria explicar bé a totes les persones que en el nostre país no votem ni presidents ni alcaldes, sinó llistes de partits polítics que hauran d'aconseguir liderar el seu projecte polític a partir de la confiança dels electors, en primer lloc, i de la resta de representants escollits, en segon terme. Ignorar això o procurar que els electors no ho entenguin d'aquesta manera és un mal servei a la política i al país.

Tenim una colla d'exemples practicats per diferents partits polítics, tant a nivell local com estatal. El PP que acostuma a guanyar a nivell estatal i és incapaç d'aconseguir cap pacte, per no practicar el diàleg ni demostrar cap senyal d'empatia, n'és un bon exemple. Rajoy i els seus se n'han fet un tip de proclamar-ho als quatre béns, però mai han acceptat la seva nul·la predisposició al diàleg i al pacte.

A casa nostra n'hem tingut uns bons exemples amb CDC i succedanis. La moció de censura que va patir l'exalcalde n'és una bona mostra i el recurs a la frase va estar als llavis del seu govern i simpatitzants.

Avui llegia que a la població del Catllar l'oposició a l'alcalde socialista havia guanyat una moció de censura a favor d'ERC. Les primeres declaracions dels regidors socialistes han estat declarar la moció com un pacte de perdedors, i d'aquesta manera es queden tan tranquils. Els partits de l'oposició han declarat haver perdut la confiança en la gestió del seu alcalde, una cosa similar al que va passar a Arenys de Mar no fa gaires setmanes.

Qui no entengui que això pot passar té molt poc sentit democràtic, on el poble confia en unes persones i aquestes han de correspondre. Si el govern escollit no gestiona bé l'administració pública calen mesures per exigir responsabilitats i, si és el cas, fer saltar el govern per substituir-lo per un altre que ho faci millor.

La Camarga a 30 Minuts, de TV3

Estava mirant el programa 30 Minuts sobre el restaurant de la Camarga i em vénen moltes sensacions al cap. En primer lloc fàstic i vergonya, tot junt. Reconec que sóc molt mesell, molt innocent. Encara penso que hi ha bona fe; que els polítics són persones que entren en política per estar al servei de la ciutadania; que defensen la seva ideologia i que procuren convèncer, amb bones arts, amb pedagogia i exemplaritat la seva manera de pensar...

I penso que no només em passa a mi. Estic convençut que la gent és massa bona i que s'ho creu tot. És per això que molts polítics ho tenen tan fàcil per viure a costa nostra, enganyant-nos i decidir per nosaltres allò que els va bé a ells. No tots són iguals, però tenim massa exemples, com aquest mateix de la Camarga.

El problema de casos com aquest fa que corrin rumors arreu i que al final ens ho creiem tot. Arribem a pensar que tots els polítics són corruptes i que això és la normalitat i que no hi ha possibilitat de canviar res. Només faltava que sortís Podemos i comencéssim a veure coses que no ens acaben d'agradar, i que ja hi ha qui l'interessa sembrar els rumors més enllà del que seria normal. En política passa allò de que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ha de semblar-ho. 

La conclusió, després de veure el programa de televisió, és que cap dels protagonistes sembla honrat. Potser ho són, però ho dissimulen molt bé.

No volem disculpes, sinó justícia

No es tracta de perdonar, sinó de reclamar justícia. No és hora de plorar i disculpar-se. Ara toca ser ferms i que la justícia sigui clara, transparent i contundent. La ciutadania vol que els corruptes paguin pel que han fet i que ningú disculpi a ningú. 

La posició de Rajoy és patètica, però gens innocent. Rajoy no té la fitxa neta. En el seu historial hi ha foscors, incògnites no resoltes i alguna cosa aparcada, com el cobrament de dietes com si no visqués a la Moncloa. Quan Rajoy demana perdó no té la consciència tranquil·la i la gent ho sap. No ens ho empassem i demanem relleus significatius. Quan Esperanza Aguirre es dol pels corruptes del seu partit, no és honesta perquè amaga les seva participació en aquesta macro corrupció general del PP. I recordem el seu comportament amb els policies que la varen denunciar en un carrer de Madrid.

Quan Acebes declara davant del jutge que en el PP no hi havia una caixa B, i que desconeix a persones imputades, menteix i tots ho sabem. Com podem continuar confiant amb els polítics? Ni que la declaració de Rajoy fos sincera, no té prou credibilitat ni podem dipositar-hi suficient confiança com per pensar que no sortiran nous imputats o que fins i tot en aquests moments no hi hagi polítics que continuïn defraudant i beneficiant-se econòmicament dels seus càrrecs.

Estem molt distrets amb què farà el govern de l'Estat amb el nou 9N, però l'aparició de nous polítics imputats no ens passa desapercebuda. Som capaços de prestar atenció en els dos temes i continuar pensant que el govern de l'Estat té més d'un problema i... els dies comptats governant de manera tan despectiva i poc democràtica.

10 anys de la perversió en la política

És un mal símptoma que la història ens recordi l'aniversari de la pitjor cara de l'exercici de la política, en lloc de pensar únicament en la tragèdia de moltes famílies espanyoles que varen perdre els seus familiars, víctimes de la pitjor injustícia com és el terrorisme.

És una llàstima que recordant els fets d'avui fa deu anys, ens vingui al cap la pitjor traïció que es pot fer a la democràcia, en persona del llavors president espanyol, el senyor Aznar. Com es pot ser tan insensible i cruel de jugar amb la mort de dues-centes víctimes innocents, per aferrar-se al poder?

El govern espanyol, amb Aznar al capdavant, varen mentir descaradament per amagar la seva irresponsabilitat intentant passar el mort al partit de l'oposició, i a la consciència de moltes persones que treballaven per la pau. El mal que Aznar va provocar a la democràcia espanyola encara no s'ha pogut superar, perquè el seu verí ha continuat injectant-lo a la societat, per alliberar el seu sentiment de culpa.

Aznar i el seu govern haurien de ser recordats com la pesta política del segle XX a Espanya. La utilització de la política i també de la desgràcia de molts espanyols en benefici personal i de partit no hauria d'haver quedat impune, però ja se sap que a Espanya la justícia no és igual per a tothom.

I coincidint amb el desè aniversari dels fets d'Atocha, un rancorós i gens evangelitzador cardenal Rouco Varela se'n va del capdavant d'una Església grisa, preconciliar i enyorada del passat franquista, que va tenir en la persona del Papa Joan Pau II el seu gran avalador. Se'n va quan el nou papa Francesc admet que la Institució està malalta i necessita una cura intensiva i exemplaritzant. Rouco Varela se'n va desautoritzat per Roma, però no per Madrid on el govern és una clara imatge de l'immobilisme predemocràtic espanyol.

Un Govern i una Església que aguditzen la fractura social

M'imagino que durant el 2014 serà impossible que no hi hagi un dia que no tinguem notícies i anècdotes per comentar al voltant del dret a decidir, la consulta i la pressió espanyola, des de qualsevol instància, per reprimir els nostres drets, la nostra llengua i la nostra cultura.

Si haguéssim continuat submisos com en temps de Jordi Pujol, i a Pasqual Maragall no se li hagués acudit modificar l'Estatut, tot això no passaria. La nostra vida seguiria tranquil·la, sense pena ni glòria. 

Aquelles persones que finalment ens hem adonat que érem innocents i massa refiats, no hauríem traspassat la ratlla de l'independentisme, i ens hauríem acontentat amb un respecte d'Espanya a la nostra llengua i cultura, encara que fos a canvi de subvencionar el malbaratament de recursos d'altres nacionalitats.

Avui es fa difícil simpatitzar amb Espanya, que no vol dir amb els espanyols, sinó amb els seus representants polítics. Fins i tot el PSC, que ha optat per seguir les ordres del PSOE, no pot estar tranquil quan llegeix les sentències dels diferents tribunals judicials en contra del català i la política d'immersió lingüística.

El tema cansa, i això pot ser el gran perill que ens condueixi al fracàs i la involució del nostre estatus propi i diferenciat de la resta d'Espanya. És per això que cal tenir el cap ben fred, però no llançar la tovallola. Cal defensar els nostres drets, cadascú des de la nostra posició i possibilitats. No ho podem deixar tot en mans dels nostres polítics, i els hem de defensar, donar suport i exigir dedicació i coherència.

Espanya no va bé. El govern del PP està destrossant moltes de les coses que amb paciència i esforç la societat civil havia anat construint, a partir de la mort del dictador. Europa avergonyeix el govern espanyol per lleis injustes, però no té prou força per redreçar el camí que el PP està traçant. 

La Unió europea fa aigües quan es tracta de defensar els pobles maltractats pels seus governs. És incapaç de fer res per evitar que el dictador sirià deixi d'assassinar els seus súbdits i destrossar les seves vides i pertinences. Tota una generació de sirians haurà viscut sota les bombes del seu govern. A Espanya encara hi ha supervivents d'una guerra civil injusta, i ha vist com molts dels culpables i els seus hereus, continuen governant políticament o econòmicament un Estat en hores baixes, amb diferencies socials cada vegada més grans. No ho podem callar, i hem de denunciar l'Església espanyola que permeti i doni suport, per interès, a la fractura social del nostre país.