Les tres illes

Avui ens hem acomiadat de Venècia ja que demà marxem a primera hora. Abans però hem visitat les illes de Murano, Burano i Torcello. Unes illes que s’acostumen a programar en grups, però que nosaltres hem fet pel nostre compte, i amb un detall significatiu: abans que es llevessin la majoria dels turistes. Era dissabte i calia sumar-hi els visitants de cap de setmana. Això feia augmentar l’afluència de gent.

Per a qui no hi hagi estat us diré que la seva visita és prescindible, tot i que m’ha agradat haver-hi anat, sobretot a Burano, un poble molt endreçat, que viu del turisme, però que et causa molt bona impressió.

Torcello no té res a veure amb les altres dues illes, però t’ajudarà a veure que no tot s’acaba amb la massificació de Venècia. Hi ha tranquil·litat i més vegetació.

El comiat de Venècia ha consistit en perdre’ns pels carrers estrets de la ciutat fins arribar al capdamunt i baixar en vaporetto fins a l’estació de S Zacarias, molt a prop de la plaça San Marco.

Ara, amb la maleta pràcticament enllestida, fem un repàs d’aquests dies a la ciutat de Venècia. Demà només quedarà matinar i travessar la ciutat fins a l’aeroport.

Mercè, sé que no t'oblidaràs de nosaltres

Avui hem acomiadat la Mercè, ahir a la matinada se'n va anar, amb tota la discreció que ha estat la seva manera de treballar, però quin treball! No és estrany que avui l'església de Sant Domènec fos plena de gom a gom. El teu discret treball ha arribat a molta gent, molta més de la que ens podíem imaginar.

Ara t'hem entès i t'hem plorat. T'has entregat als altres des del primer dia. La teva vida no s'entén sense els altres, beneficiats de la teva simpatia, de la teva ajuda, de la teva entrega. Una mostra que això no és un discurs qualsevol ha estat l'espontani que ha sortit a parlar de tu, que ho ha fet en nom de tots aquells "que mai posaran els peus en un lloc com aquest", que t'ha agraït tot el que has fet per aquells que més ho necessitaven. O bé les paraules de la germana vedruna: que ens ha comentat com t'anomenaven aquells a qui tractaves: "la monja dels diumenges".

La teva vida ens demostra que no cal ser un xavacà perquè la gent s'adoni que hi ets. Tu has estat la persona més discreta que he conegut, que no s'ha desentès dels problemes que patia la gent del teu voltant. Ho has donat tot, perquè això era el que et feia feliç. 

En un món que viu un temps tan difícil, amb tanta agressivitat, però sobretot amb tant egoisme i individualisme, tu has destacat sense cridar l'atenció. T'ha conegut qui et necessitava i no has anat a buscar cap més recompensa que la gratitud que has obtingut per comprovar que la teva ajuda era resolutiva. 

No has rebut cap medalla pel teu comportament, però has tingut la gran sort de gaudir fent el bé entre nosaltres. Avui t'hem dit adéu i el nostre egoisme ens ha fet pensar que t'hem perdut, però fins i tot avui, que eres de cor present a l'església de Sant Domènec, ens has fet feliç i aquesta felicitat ens durarà per sempre.

Gràcies Mercè pel teu exemple humà, en un món en què fan falta moltes persones com tu, per aconseguir fer justícia i assolir la pau interior que tant necessitem.

Senyor Millo, desconfiem del PP

En un Estat democràtic, amb un govern immaculat i amb una tradició democràtica de temps resultaria una estupidesa voler fer el recompte de vots paral·lelament a l'oficial, senyor Millo. El problema que tenim és que ni l'Estat dóna signes de veritable democràcia, ni el govern del PP té tradició democràtica, sinó que està acusat de corrupció per tots els costats, i si la cosa no va més enllà és perquè controlen tots aquells que, de manera justa i independent, els portarien a la garjola. No senyor Millo, no desconfiem dels funcionaris, sinó del PP.

El recompte paral·lel que ERC ha anunciat que faria, el trobo correcte davant el perill, com escrivia jo ahir, que es produeixi un frau electoral en benefici dels partits unionistes, els favorables a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, entre ells el PSC (exceptuant els dos regidors d'Arenys de Mar).

Avui escoltava les declaracions del ministre de Cultura, lloant els efectes de l'aplicació de l'esmentat article. M'imagino que el millor ha estat el trasllat de les obres del museu de Lleida cap a Sixena. L'alcalde Ros ha patit una de les conseqüències de l'aplicació de l'article 155 que tant ha defensat.

També he llegit que el mediocre ministre d'Exteriors ha acomiadat tots els treballadors de les ambaixades catalanes. Espero que una vegada restablert el govern legítim de Catalunya, aquestes persones recuperaran la seva feina. Les obres d'art no, senyor Ros!

És un cúmul de despropòsits que caldrà resoldre després de les eleccions, unes eleccions que no poden perdre els partits sobiranistes, si no volem retrocedir quaranta anys, tal com desitja la gent de C's i PP, i no ens garanteixen evitar-ho ni Comuns ni el PSC.

Avui Canal 9 i demà Telemadrid?

La notícia estrella d'avui és, a casa nostra, el tancament de Canal 9, que va fer públic ahir el president Fabra, després que es conegués que el Tribunal Superior de Justícia havia tirat per terra l'expedient de regulació d'ocupació que deixava al carrer a gairebé  mil treballadors. El govern valencià va dir... com que no ens deixen acomiadar mil treballadors, els hi enviarem a tots.

S'ha escrit molt en vint-i-quatre hores, i s'ha escrit de tot. S'ha criticat molt la decisió del govern valencià per les repercussions que té. No deixa de ser una bufetada a la llengua i cultura valenciana, que no és la del president ni el seu govern. Ha estat una bona excusa la decisió del Tribunal?

També hem pogut llegir crítiques a la direcció i treballadors de la Radiotelevisió Valenciana, a qui acusen de moure's quan els tanquen l'emissora, però que fins ara han anat fent el joc al PP, contra els interessos dels qui ara els demanen suport.

La informació que ens ha arribat a Catalunya no ens feia caure simpàtic el Canal 9, però s'ha de reconèixer que els ulls que ho jutjaven no eren massa objectius. Aquí sempre hem mirat el País Valencià amb ulls de Països Catalans, totalment en contra del postulat del PP. És per això que qui ho ha de jutjar són els teleespectadors valencians i valorar què s'ha fet malament i quina part de culpa té cadascú, o si només es tracta d'una jugada del partit en el govern per arraconar tot allò que faci olor a catalanisme i fins i tot valencianisme.

Coincideixo amb alguns comentaristes que lamenten el tancament perquè perdrà protagonisme la notícia de proximitat. Les emissores generalistes i privades acostumen a perdre's en els programes globalitzats, amb poc arrelament en el territori. És una llàstima i, al meu entendre, un error més del PP.