Per inversemblant que sembli resulta creïble

Cada vegada és més evident la demagògia en la política i la mala fe en moltes de les declaracions i manifestacions de polítics espanyols, sobretot els que estan ancorats a la dreta, que cada cop se situa més a l'extrem. Això ens hauria de fer creure que tothom s'adona de la ridiculesa de les denúncies que per exemple es fan sobre les dificultats per parlar el castellà a l'escola, i semblaria que la pròpia evidència és la manera de salvar-nos de la injustícia, però no!

Resulta que tot i aquesta evidència la gran majoria s'ho creu i fa que les víctimes ens convertim en botxins als ulls dels espanyols, però també d'una part important de catalans. És per això que ens ha de preocupar la tendència actual de la política espanyola, i de retruc les conseqüències per a nosaltres, sobretot si la triple dreta arriba al poder, com tot fa pensar que així serà.

És cert que quan s'exageren les declaracions o es falsegen de manera flagrant, hauríem de pensar que això ens beneficia, ja que ningú s'ho creurà, però no és així. Hem arribat a uns límits de l'acusació contra tot allò que és català, ja sigui la llengua, la cultura, la terra... que qualsevol denúncia, per inversemblant que sigui esdevé creïble i, evidentment, reprovable.

La gota malaia en temes de llengua i cultura catalana, ha fet molt mal i, com deia aquí mateix fa uns dies, Ciudadanos ha aconseguit el seu propòsit. És cert que amb prou feines subsisteixen políticament, però el mal ja està fet i perdurarà més enllà de la seva existència. 

Les declaracions del nou líder del PP, el gallec Feijóo, sobre l'apartheid del català són molt greus i en un món civilitzat i on es practiqués correctament la justícia, s'haurien de denunciar i penalitzar, perquè són dites amb tota la mala fe, sabent que no és cert, però que això comporta augmentar el nombre de vots. Però no vivim en una societat justa i democràtica, sinó amb un Poder Judicial manipulat i parcial contra nosaltres, que mai farà res per aplicar la justícia. 

A vegades ens ve al cap culpabilitzar-nos per haver estat massa agosarats en la reivindicació dels nostres drets, però després t'adones que això és un error, com també ho és per una dona pensar que la seva manera de vestir provoca els violadors. El problema és que existeixen violadors, i el problema és que existeix una força nacionalista espanyola que no accepta la diversitat ni la riquesa de la diferència. El problema és que hi ha opressors que només busquen sortir airosos, encara que sigui fent mal als altres.

Partit Nacionalista de Catalunya

Fins ara tots els hereus i desnonats de Convergència Democràtica de Catalunya anaven creant partits polítics sense estripar els carnets. Era una acumulació de carnets que feia que les mateixes persones participessin en els diferents partits, sense acabar d'entendre què diferenciava uns dels altres, ni a les eleccions a qui realment representaven. La ciutadania anava a votar-los sense saber ben bé quin era el seu programa ni la gent que en formava part, més enllà dels que figuraven a les llistes.

El nou episodi post CDC ha estat la creació d'un nou partit, el Partit Nacionalista de Catalunya, amb la referència del PNB molt present. Un partit polític que deixa ben clar que no creu en la unilateralitat, la qual cosa és el mateix que dir que no pensa en la independència. No és estrany doncs que l'exconseller Ramon Espadaler, amb tota la seva colla, es pugui presentar de la mà en les properes eleccions.

En aquesta ocasió, una de les dirigents que ha manifestat de manera més clara el seu pas al nou partit, la Marta Pascal, ha informat que ha trencat el carnet del PDECat, cosa que marca una diferència a tot el que havia passat fins ara. Pascal ja no formarà part ni de CDC, ni del PDECat, ni de la Crida, sinó únicament i exclusiva del PNC. Caldrà veure, però si tots els membres d'aquest nou partit polític trencaran els lligams amb els partits anteriors, o bé si els estatuts permetran que continuïn sent militants d'altres partits com ha passat fins ara. Seria bo que definitivament deixessin clares les coses i ens expliquin les diferències respecte als partits que han abandonat.

A la recerca de la dreta catalana

Llegint l'ARA l'anàlisi que fan la Núria Orriols i l'Anna Mascaró sobre la pugna per ocupar l'espai del centredreta catalanista, he pensat que realment hi ha força persones que han perdut el seu referent polític. Votants de tota la vida de Convergència i Unió s'han trobat que en pocs anys no han sabut qui volien votar perquè el relleu ha estat rar i complicat. No és estrany que fins i tot en les eleccions municipals s'hagi notat aquest fet, amb la gran davallada que ha patit JxCat, qui pròpiament ocupava el lloc dels Convergents.

La deriva del PP també ha fet que la dreta catalana, poc nacionalista, s'hagi trobat perduda tret de qui ha vist amb bons ulls el camí cap a l'extrem. L'alternativa de C's tampoc ha acontentat tothom, sobretot aquelles persones que no volen caure en la confrontació constant. 

Aquestes persones que es troben perdudes necessiten una força política que els representi, i que ho faci amb un certa credibilitat i possibilitats de sortir airosa en unes properes eleccions. La creació del partit polític Lliga Democràtica intentaria arreplegar desencisats del PP, C's i PDECat, persones que volen un partit de dretes català, no independentista, però sí que defensi els drets dels catalans. Són persones que han vist que ni el PP ni C's fan res per a Catalunya, i que el PDECat s'ha embolicat amb l'independentisme, que no volen ni sentir-ne a parlar.

Probablement aquesta seria la posició amb més possibilitats d'èxit, però no n'hi hauria suficient. Continuo pensant que Catalunya necessita un partit polític de dretes independentista, per no deixar-ho tot en mans de l'esquerra. Aquí hi haurien de jugar fort els hereus de Convergència i Unió que es mantenen amb la idea del referèndum com a solució de tots els mals del país, però ho haurien de fer de manera assenyada, sense deixar-se portar per les picabaralles ni les ganes de protagonisme. Si no són capaços d'asseure's a planificar bé el futur, el país continuarà coix, perquè li faltarà una pota per sentir-se equilibrat.

S’esglaien aquells que han anat de la mà de VOX

A les verdes i a les madures! Una expressió que a casa es repetia molt quan observàvem persones que es queixaven pel tracte rebut i sabies que es casaven amb qui els convenia en cada moment. Això els hi hem de dir al PSC, que fa pocs mesos no tenien cap inconvenient, ni els feia cap tipus de vergonya d'anar de la mà de PP, C's i VOX. Ara tot són ganyotes perquè, com a mínim, a Andalusia els han tret la son.

És evident que el Procés no deixa indiferent a ningú. Encara que els partits unionistes tinguin paraules assenyades per atacar els independentistes, encara que es considerin per sobre del bé i del mal, en el fons ho pateixen i els fa ser contradictoris en més d'una ocasió. Aquest no és el cas de VOX que ho han expressat amb totes les seves lletres des del començament. 

Fins ara era el PP qui caminava tranquil, però els ha sortit la competència. Un partit sense motxilla a l'esquena, que utilitza el discurs populista per carregar-se tots els partits que fins ara han governat alternativament i fica els dits a la llaga dels ciutadans escaldats i amb problemes de subsistència. Aquests no s'adonen que seran els primers en rebre'n les conseqüències, però ara per ara el discurs és molt bonic, amb un component nacionalista contundent i una víctima propiciatòria: Catalunya. Això es compra!

També els resultats d'Andalusia han preocupat l'alcaldable Valls, que observa els moviments de C's, no sigui cas que s'acostin massa a VOX i el deixin al nivell de Le Pen. Amb quina cara es presentarà a l'alcaldia de Barcelona si el poden associar amb companys de VOX?

Els resultats d'Andalusia fan trontollar el panorama polític espanyol. És un punt d'inflexió que ens pot portar a una radicalització de la política centralitzadora espanyola en detriment de la perifèria, i Catalunya en rebrà les conseqüències. Entretant el govern català fa l'efecte d'estar adormit. Encara no s'ha refet dels fets d'ara fa un any. Estem perdent bous i esquelles, i ens costarà molt de recuperar-nos.

No votarem a qui vol una Catalunya submisa i callada

El simple fet que la ultradreta espanyola estigui ansiosa esperant el triomf d'Arrimadas ja hauria de ser motiu perquè molts indecisos li giressin la cara i optessin per altres forces de tradició democràtica. Ja sé que som diferents, i per això no els voto, però a mi em faria vergonya i ràbia saber que la ultradreta és qui em dóna suport. El fet està en què C's és realment un partit ultradretà, anticatalanista i nacionalista espanyol. Això, que ningú amb cinc dits de front negaria, és contradictori amb voler ser presidenta de Catalunya si no és per anul·lar l'efectivitat de les institucions catalanes i convertir-les en sucursals del poder central. 

Avui reflexiono, però haig de dir molt clar que no em faria falta, si no fos que hi ha arguments per decantar-te per més d'un partit, en el meu cas, que defensi de veritat Catalunya, i aquí no hi cap ni el PP, ni C's, i actualment, i dissortadament, tampoc el PSC. En aquest cas ho podríem discutir, però té la pressió del PSOE a qui li pesa més Espanya que Catalunya i provoca en el PSC molta dependència.

Com que no és moment per tenir dubtes, els comuns n'aporten molts i no deixen veure clarament cap on es decantaran si els seus vots són transcendents. Això, a la meva manera de veure-ho, els treu molta credibilitat, encara que els posi per davant dels altres tres anomenats, no considero que sigui el moment per votar-los.

Tres opcions queden que descriuria com la radicalitat, de la CUP, la dignitat, de la llista del President, i l'hora de la veritat, d'ERC. Qualsevol de les tres treballarà per recuperar la dignitat i les institucions catalanes, que considero com a principal objectiu. L'altra cosa és com ho farà i, si es repeteix que els vots de la CUP són necessaris per a la majoria absoluta, no sé veure de quina manera diferent actuaran per no caure en el mateix error. Queden encara unes hores per reflexionar. Cal votar, i votar a favor de Catalunya, i no de qui la vol submisa i callada.

Què passa amb les llistes? Es posaran d’acord?

Estan donant raons als unionistes i provocant vergonya aliena a tota la població. Som molts els que estem cansats de llistes. Algú pot pensar que es tracta de valorar què és més favorable per aconseguir l'objectiu desitjat, però en el fons hi veiem moltes ganes de destacar un sobre l'altre. La meva opinió és que els polítics han de figurar en les llistes electorals, i si aquests no són capaços d'anar junts, que ho facin separats, però que ens deixin tranquils d'una vegada!

Segons he pogut llegir aquest vespre, la cosa estava en elaborar una llista conjunta de CDC i ERC, amb polítics inclosos, que la CUP ja ha desestimat i ha decidit presentar-se sola. I la reunió es veu que continua.

Qui està molt content de tot plegat és en Duran i Lleida. Ara pot criticar obertament el president, sense haver de mossegar-se la llengua, cosa que ja no feia massa abans. Qui més s'ha destapat ha estat l'hereu de Duran, en Ramon Espadaler. 

Aquests dies penso molt en en Jacint Codina, que va ser alcalde de Vic i que d'alguna manera va descobrir i empènyer amunt a en Ramon Espadaler. Em pregunto què opina sobre el trencament entre CDC i UDC, i sobretot de la desfeta d'UDC. A quin costat es posicionaria? Codina sempre em va semblar una persona molt nacionalista. Continuaria amb Duran i Lleida?

En Jacint Codina va ser un molt bon alcalde de Vic. Durant el seu govern la ciutat es va transformar i es varen construir importants infraestructures. Penso que no se li ha agraït prou.

Del trencament de la Federació de CIU se n'escriuran força capítols. Han de sortir molts retrets que durant molts anys han estat amagats, i mal dissimulats. Espadaler ha estat molt contundent i ha passat de cadell dòcil amb el president, a un crític furibund del que està tramant Mas darrerament. Suposo que és normal, però té la seva gràcia.

Societat Civil Catalana situa cadascú al seu lloc

El passat 23 d'abril naixia la Societat Civil Catalana. Bé, de fet s'ha d'aclarir això, perquè de societat civil, a Catalunya fa molt temps que n'hi ha, i això ho admeten sobiranistes i nacionalistes espanyols, però ja se sap que hi ha un corrent doctrinari que utilitza noms genèrics per batejar projectes molt particulars: Societat Civil Catalana, Ciutadans... n'hi ha més.

Tot i així vull dir que l'aparició pública d'aquest nou moviment és bo per al país. Pretendre que l'única societat civil que es mobilitza sigui la sobiranista és un error, i és bo que cadascú defensi els seus interessos i voluntat.

De la mateixa manera que els ciutadans, a títol individual, es decanten per un costat o l'altre, també els partits polítics es defineixen i ens ensenyen les seves preferències donant suport a un moviment o l'altre. En aquest cas hem pogut observar com s'agrupaven el PP, el VOX, la PxC, Ciutadans i el PSC, i a partir d'aquí cadascú en podrà fer la seva lectura.

El que no he entès ha estat la queixa del sector crític del PSC per la presència de l'exalcalde de Caldes d'Estrac a l'acte de presentació del nou moviment unionista. No té res a veure amb la deslleialtat del militant socialista Mohedano que va participar en un míting d'ERC. En aquell cas hi havia intoxicació, però en el cas que ens ocupa es tractava de visualitzar quina és la postura de la majoria de l'actual executiva del PSC. Podria ser que de cara a les eleccions municipals de l'any vinent els partits polítics ens estiguessin simplificant la feina i no tinguem tants partits per escollir: opció A, opció B, i oblidem-nos de dretes i esquerres i de xenòfobs i nostàlgics de l'antic règim. Fem-ho senzill!

Reaccions antisobiranistes

Aquests darrers dies s'estan veien diferents manifestacions internes contra l'independentisme i els trets diferencials catalans. Ahir llegia la campanya de Convivencia Cívica, a Badalona, per aconseguir que totes les escoles de la ciutat apliquin el dictamen del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra la immersió lingüística només en català, marcant que almenys del 25% ha de ser feta en castellà. Avui una trentena de persones s'ha presentat davant de TV3 exigint una retallada a l'estelada, reclamant una TV3 independent, però no independentista i acusant-la d'incitar a l'odi i adoctrinar en la ideologia nacionalista.

Tot això, però, no ens ha de sorprendre. És una qüestió de la física, la força d'un extrem repercuteix en l'altre. L'empenta del moviment independentista provoca una reacció dels nacionalistes espanyols. Qui no ho tingui present s'equivoca. El PP ho sap i per evitar competència espanyolista i centralista, incrementa la seva posició anticatalana, liderada per Alícia Sánchez-Camacho, la líder d'un Partit Popular català que mai defensa els interessos dels catalans, sempre a favor d'Espanya.