Pendents de l'estrena

Tot i que és un tema que em preocupa ben poc, sí que ho vaig seguint perquè els mitjans de comunicació en parlen prou. Em refereixo a la pugna entre l'Ajuntament de Barcelona i el Barça per poder obrir el nou camp reformat. El club té molt interès a poder-lo estrenar, encara que només sigui una part, i l'ajuntament vol estar segur que les obres realitzades garanteixen seguretat als espectadors.

No hi ha dubte que l'obra del camp de futbol és important i no ha d'haver estat fàcil el seu disseny ni la seva execució, però la impressió que tens és que no ha acabat de funcionar, sigui per l'empresa encarregada o pels seus treballadors, però han sorgit una sèrie de dubtes que ho posen en qüestió. 

Avui llegia que l'ajuntament ha tornat a denegar el permís d'obertura al públic per deficiències observades, algunes de prou importants per a la seguretat dels seus usuaris. I la pregunta que em faig és de qui és la culpa?

Potser perquè tenim l'experiència de la construcció de la nova biblioteca a la nostra vila, que està resultant força caòtica, i encara no sabem ben bé de qui és la culpa. Se la passen els uns als altres, i la casa sense escombrar, amb el perill de perdre les subvencions atorgades si no s'acaba l'obra abans del mes de juliol de l'any vinent.

Sense la voluntat de posicionar-me a cap dels llocs, entenc que l'Ajuntament de Barcelona vetlli perquè l'ús de les instal·lacions es faci amb total seguretat. Això és el primer a tenir en compte si no volem haver de lamentar víctimes o afectats. El club hauria d'entendre la qüestió i si amb algú s'hi ha d'encarar ha de ser amb l'empresa constructora si no fan prou bé les coses. Una empresa, per cert, que té allotjats els seus treballadors en un hotel del Maresme on són freqüents els aldarulls i destrosses, amb la passivitat dels seus propietaris i la por dels veïns. 

I d'aquesta manera, el seguiment de les obres de l'estadi de futbol es concentra en la disputa sobre terminis. Esperem que no passi com en la reforma de l'estadi de Montjuïc que a la primera gotellada es varen haver d'aixoplugar com varen poder, per les goteres inesperades.

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

Seguiment i control de l'obra pública

Avui he llegit les declaracions de l'alcalde de la nostra vila, queixant-se de l'incompliment del contracte de l'empresa encarregada de la reforma del pavelló municipal. Sembla que l'empresa hauria enviat un escrit als grups municipals de l'oposició denunciant l'equip de govern per no haver pagat la darrera factura de l'obra.

El nostre país té un dèficit important en la qualitat de l'obra pública, i això fa que s'alcin veus en contra de tot el que fa l'administració pública, defensant les preferències a l'obra privada. Davant d'aquesta situació el que cal és millorar el control i seguiment de l'execució de l'obra pública que duen a terme empreses privades que han guanyat un concurs, que no sempre està prou ben plantejat i encara menys controlat.

És bo, doncs, que els nostres tècnics municipals, en aquest cas, estiguin atents en com s'executen les obres i si no es fa bé, s'exigeixi a les empreses que rectifiquin o esmenin allò que no s'ha fet prou bé.

En el cas que ens ocupa, tots vàrem quedar astorats quan vàrem veure que deixaven el pavelló sense coberta durant gairebé dos mesos, i que la pluja feia les seves destrosses. Una irresponsabilitat que algú havia d'assumir. D'acord amb les declaracions de l'alcalde, sembla que no només ha estat aquest l'error de l'empresa, sinó que ha deixat d'executar les millores proposades en l'oferta contractual, i que li varen suposar la seva adjudicació.

Tot plegat, doncs, una suma de despropòsits que han portat a retenir el darrer pagament a l'espera de valorar els danys ocasionats i el valor de l'obra no executada, per poder veure quin és realment el deute pendent.

Eliminar la cita prèvia obligatòria

L'anunci del conseller de presidència, aquest dilluns, de l'acord per transformar el sector públic, m'ha obert els ulls. Tant de bo que tot això que ha dit el conseller es posi en pràctica i millorem d'una vegada l'atenció pública, que amb l'excusa de la pandèmia i per la mala praxi de l'administració, ha degradat fins a uns límits que no haurien de ser permesos.

Destaca l'anunci de l'eliminació de la cita prèvia com a tràmit obligat per ser atès per l'administració pública. Aquí és clar que, amb l'excusa de la pandèmia, s'ha imposat una pràctica que maltracta el ciutadà, provocant molta desatenció i complicacions per aconseguir ser escoltat. Totes les administracions, la local i les supramunicipals, s'han acostumat a la cita prèvia com a sistema obligatori per ser atès, la qual cosa dificulta l'atenció per a moltes persones. No veig cap inconvenient en compaginar-la amb l'atenció presencial, sense avís previ. Espero i desitjo que, la decisió del govern català, en aquest aspecte, sigui real i efectiva, i ens oblidem de la cita prèvia obligatòria. 

L'ajuntament de la vila té algun tràmit que requereix cita prèvia, però la majoria de tràmits es poden fer acudint, sense previ avís, a les oficines d'atenció ciutadana. No és el cas de l'oficina de la Diputació, que té assumits tràmits municipals que no en podem prescindir. En aquest cas es practica molt estrictament. Espero que l'acord del govern tingui efecte i puguem acudir a l'oficina recaptatòria sense necessitat de demanar hora.

No sé si caldria estendre aquesta decisió o acord, per llei, a l'àmbit privat, sobretot quan es tracta de serveis que tampoc en pots prescindir. Penso en la banca, on hi ha alguna entitat que té implantada la cita prèvia obligatòria, amb el consegüent perjudici pels seus clients. 

Està vist i comprovat que tothom mira d'estalviar costos, encara que sigui en perjudici dels seus usuaris i clients. És bo que l'administració doni exemple i eviti un tracte desfavorable als seus administrats.

L'anunci del conseller, però, va més enllà i també hi ha previstes altres reformes que tenen per objectiu millorar l'atenció als ciutadans. Tot el que estigui en aquesta línia serà benvingut. A veure si recuperem empatia i millorem el servei públic d'aquest país.

El fracàs socialista

M'ho heu sentit dir moltes vegades perquè ja fa massa temps que en tenim evidències. Em refereixo al paper que juguen els socialistes en aquesta Espanya dominada per la dreta, sense aconseguir treure's del damunt aquell complex d'inferioritat. L'alternança política ens ha demostrat que la dreta, quan governa, aconsegueix allò que vol, tingui o no tingui majoria absoluta. L'esquerra, en canvi, fins i tot quan ha disposat de majoria absoluta, ha estat incapaç d'aplicar els seus principis. 

En aquests moments en què l'esquerra governa, amb el suport d'uns quants partits, no ha sabut aprofitar-ho per desempallegar-se de lleis totalment ofensives aprovades pel govern de Rajoy. Una mostra, la darrera, és el fracàs obtingut amb la reforma de l'anomenada llei mordassa. 

Pedro Sánchez, que es considera el líder del govern més progressista de la història d'Espanya, tot i haver-ho promès des del primer dia, ha estat incapaç de retirar la llei mordassa, al meu entendre, per la mateixa raó de sempre: la por a molestar els poderosos. Aquesta gent que no només està instal·lada a la dreta, sinó que també forma part del PSOE, digueu-li barons o com més us plagui.

El president del govern podrà culpar els seus socis d'investidura, però el cert és que es tracta d'un fracàs personal i de tots els socialistes. També dels partits polítics que li han anat salvant els mobles, però sobretot del PSOE.

És molt trist que una llei que considero poc democràtica i de limitació dels drets de les persones, no hagi pogut ser eliminada quan tenien tots els punts per poder-ho fer. La reforma que es pretenia aprovar, no aportava prou garanties de defensa dels drets de les persones, i penso que Bildu i ERC tenien raó.

Podemos, per la seva banda, també ha quedat ben galdosa. El seu posicionament no el deixa millor que els socialistes i ells sí que en tindran unes conseqüències negatives a les properes eleccions. Si governant són incapaços d'aconseguir els seus objectius, per què els han de votar?

A nivell local també podríem trobar exemples que ens farien veure que els partits majoritaris actuals no ens garanteixen gaires alegries, i això és el que em fa pensar i defensar posicions més dràstiques, més valentes, perquè és l'única manera de poder avançar. Si es té el poder, aplicant les mesures necessàries pel canvi, i si s'està a l'oposició, pressionant per evitar l'immobilisme dels grans partits polítics.

La reforma del Codi Penal entra en vigor

Avui han començat a veure's moviments dins del món judicial, amb l'entrada en vigor de la reforma del Codi Penal, a través de la qual desapareix el delicte de sedició i apareix la llei dels desordres públics agreujats, que vaig comentar un dia que resultava perillosa per la interpretació que cada jutge en pugui fer.

Són moltes les especulacions que es fan al respecte, i cadascú hi diu una mica la seva. La interpretació que en pugui fer el jutge Llarena, a l'hora de reclamar l'extradició del president Puigdemont i la resta de polítics exiliats, condiciona l'actitud dels partits polítics catalans, i també l'opinió que sobre ells té la població catalana. 

De tot plegat, però, el més trist és el paper que els jutges representen, més polític que jurídic. Des que el PP va delegar les seves competències als jutges, aquests s'ho han pres molt seriosament, i no hi haurà manera de fer-los baixar del burro. Ells no es limitaran a fer la seva feina, i actuaran políticament d'acord amb la seva ideologia.

Europa ja no és un model de moltes coses, però encara hi veiem un cert respecte amb la diferenciació de competències entre els poders judicial i legislatiu, que Espanya ha perdut des de fa uns quants anys. Refiar-nos, però del que ens puguin dir i manifestar, ja no ens convenç i hem obtingut prou patacades com per pensar que la solució vindrà d'allà. 

Els propers dies seran claus per veure com evoluciona tot plegat. Tot fa pensar que ara el president Puigdemont ho té més complicat per mantenir-se a l'exili, sense l'amenaça de l'extradició. Si bé és cert que Europa té una darrera paraula pendent, a la llarga podria ser que se li acabés la corda i finalment l'extradició fos una realitat.

El jutge Llarena ja ha manifestat que se'l pot acusar de malversació, però no amb la pena rebaixada arran de la modificació de la llei, sinó amb les màximes conseqüències, entenent que la seva acció produïa un gran perjudici a l'administració pública, al marge de si se l'havia embutxacat o no.

Políticament també tindrà les seves conseqüències. La picabaralla entre Junts i ERC s'agreuja, quan els primers acusen a ERC d'haver propiciat l'absolució del seu líder en detriment del possible empresonament, per molts anys, de qui fou el president de la Generalitat en el moment del referèndum d'autodeterminació.

Qui celebra la festa de la Constitució?

Ja fa molts anys que la celebració de la Constitució el sis de desembre només serveix per fer pont, aquest any de cinc dies. Som molts que voldríem una reforma, tot i que ens juguem que sigui per anar a pitjor. Aquesta obsessió per considerar la Constitució inamovible, fa que estigui obsoleta. 

El món ha evolucionat, i la vida no té res a veure de quan es va aprovar la Constitució, que per cert els pares del PP, llavors AP, hi varen votar en contra. Si ara estan a favor de no tocar-la és perquè la veuen prou conservadora i que és millor així.

Una constitució no es pot anar modificant cada dos per tres, però d’aquí a no tocar-la en quaranta anys hi ha una gran diferència. Per qui no ho hagi viscut, la Constitució es va confeccionar sota la pressió dels nostàlgics del franquisme i els militars. Aquests varen intentar un cop d’estat perquè consideraven que ens havíem apartat massa del govern autoritari de Franco.

Davant d’aquest argument, semblaria justificada la seva revisió, però no interessa ni a la dreta, ancorada a l’extrem, ni als mateixos socialistes, que no han sabut aprofitar les majories del passat. Aquesta por ens va ser massa conservadors i deixar en entredit la qualitat democràtica del nostre sistema polític.

Avui, doncs, hem tingut un dia de festa i per a molts una continuïtat festiva amb la verge Puríssima. Molta gent haurà sortit de preludi de les vacances de Nadal, que arribaran ben aviat. No haurem pensat en la Constitució, sinó en planificar els nostres viatges. De fet, tal com estan les coses, potser és el millor que podíem fer.

La reforma de la Constitució és un engany

La reforma de la Constitució que tant es posa a la boca Iceta i el PSC és un engany que caldrà analitzar si és premeditat o bé es tracta d'un excés d'innocència del socialisme català. Rajoy no modificarà ni una coma de la Constitució si això pot beneficiar els interessos de Catalunya. C's, en això, els farà costat i una bona part del PSOE també.

Iceta ho ha de saber i tinc els meus dubtes que sigui tan innocent com per creure's capaç de fer canviar d'opinió al PP i al mateix PSOE que beu de la força andalusa i extremenya. No s'hi val sortir en campanya dient que són el futur de la Catalunya millor finançada i amb més autogovern, per diferenciar-se de qui clarament defensa la recentralització de competències, PP i C's, i donar lliçons qui ha donat la cara i ha estat empresonat per defensar els veritables interessos del nostre país.

El socialisme català només ens servirà per treure força als enemics de Catalunya, PP i C's, restant-los vots i representació parlamentària, però mai servirà de palanca per aconseguir una situació justa i lliure per al nostre país.

Només un vot als partits sobiranistes és un vot favorable a la millora de Catalunya en la seva lluita per aconseguir el reconeixement internacional que es mereix, i a la recuperació dels drets anul·lats per uns poders polítics i judicials conxorxats, amb clara demostració de la dependència entre ells, contrari als principis bàsics d'un sistema democràtic.

Els catalans que estimem la nostra terra, que creiem en la nostra cultura, llengua i manera de ser, que som respectuosos amb tota la diversitat de la nostra població, i que defensem els nostres drets bàsics de poble sobirà, tenim molt clar que només tres opcions polítiques són vàlides per a les properes eleccions del 21 de desembre. No podem equivocar-nos mai més!

Una reforma constitucional que ens atemoreix

Per què ens atemoreix una possible reforma constitucional? Perquè coneixem els promotors i les persones que la pactarien. Sabem què va passar amb l'Estatut d'autonomia i no ens mamem el dit.

Albert Rivera és el més transparent de tots. Ell vol reformar la Constitució per retallar drets dels catalans i de passada també dels bascos. Pedro Sánchez potser no té males intencions, però la seva gent sí, i al final són els que decideixen. Del PP no cal dir res més. La seva política recentralitzadora ho diu tot.

El gran problema que tenim és que Europa no coneix la realitat de Catalunya i Espanya. Europa no sap què fa Espanya amb els nostres drets, cada vegada més retallats. No sap què passa amb la llengua catalana. No sap què passa amb les lleis aprovades pel Parlament i que el Tribunal Constitucional suspèn a les ordres de l'executiu espanyol. I com que tot això no ho sap, si nosaltres no acceptem una reforma constitucional, serem nosaltres els que no volem buscar solucions al problema actual.

Què podem fer? No tenim cap més solució que tirar endavant amb la declaració unilateral d'independència, assumir-ne totes les conseqüències i provocar, si més no, un tracte d'iguals, perquè si no és així, Espanya ens esclafarà, i això ho hauria d'entendre el PSC i també els Comuns, els altres dos (PP i C's) és el que volen.

Algú potser sap què passarà, però jo no, encara que puc imaginar que el futur proper no és gaire afalagador. Sortir al carrer en defensa de les nostres institucions un dia i un altre no és fàcil. Tots tenim les nostres obligacions i no podem aparcar-les gaire temps. La imatge que donen els nostres polítics és força unitària, però suporten molta pressió i això a la llarga es paga. No podem ser pessimistes, però tampoc uns il·lusos. Hem de confiar en els nostres polítics i procurar entendre els passos que donen. És una llàstima que no ens puguem entendre, sense necessitat d'aixecar barreres, però en canvi el preu a pagar pot ser molt alt.

Europa reclama neutralitat al Tribunal Constitucional

El Consell d'Europa demana al govern espanyol que reconsideri la reforma del Tribunal Constitucional que va aprovar Rajoy a finals de l'anterior legislatura aprofitant la seva majoria absoluta. Recordeu que la reforma permet que el Tribunal Constitucional no només sentenciï, sinó que a més li dóna poder per executar les seves pròpies sentències.

És de preveure que el govern espanyol no mourà fitxa, atès que es tracta d'una recomanació sense cap efecte vinculant, però sempre és bo que es faci públic que decisions imposades pel govern del PP no són correctes i que només s'aguanten per raó de la força i no per la força de la raó, sobretot quan vénen d'organismes internacionals. És bo perquè dóna ales a qui en aquest moment és el principal afectat, i que per això es va fer la reforma del Tribunal Constitucional.

Ens trobarem, doncs, amb un exemple més del quixotisme espanyol que tan mal li ha fet a Espanya i que no li ha permès aconseguir agafar el tren de la dinàmica democràtica que calia esperar després de tants anys de transició. Els grans partits espanyols, PP i PSOE, no han estat a l'alçada i han utilitzat les seves majories absolutes per teixir una xarxa ja sigui de corrupció o de favoritismes i amiguismes, amb poca voluntat transformadora de la societat i encara menys de transparència i voluntat d'obertura a la ciutadania.

La situació política espanyola, al marge del procés català, és de molta tristesa, indignació i ràbia. No pot ser aquesta manca de diàleg, d'interessos partidistes per repartir-se el pastís. La imatge que proporciona no crec que ens la mereixem, i necessitem que des de fora ens vinguin a donar lliçons de democràcia i, en aquest cas, de neutralitat del Tribunal Constitucional.

Una reforma de la Constitució inútil

Diu el president Rajoy que una reforma de la Constitució no solucionaria el problema entre Catalunya i Espanya, però jo penso que sí. Tot depèn del tipus de reforma que es volgués fer. Si només es tracta de maquillar-la segur que no aporta cap solució, però si realment hi hagués voluntat de solucionar-ho, es podria modificar la Constitució i molt probablement no es demanaria la independència.

No cal recordar tota la història del procés que és prou coneguda per tots. Si s'ha arribat al punt en què estem ha estat per la vida impossible que des de Madrid s'ha fet a qualsevol iniciativa presa des de Catalunya. Ni el Partit Popular català ha fet res per defensar-nos i sempre s'ha aliat amb Madrid.

Des de la retallada de l'Estatut i la recollida de signatures del PP fins a les darreres lleis recorregudes pel govern de l'Estat, han estat moltes les mesures preses per intentar ofegar la nostra identitat i la diversitat compatible en un Estat democràtic i sensible a les diferents identitats dels pobles. Contra la llengua i contra els acords del Parlament català, la invasió de competències o la redacció de lleis espanyoles per deixar sense efecte les catalanes... És cert que si tot això es mantingués després de la reforma constitucional, de ben segur que els problemes entre Catalunya i Espanya continuarien.

No sé si és qüestió d'ignorància o mala fe, però amb aquest panorama resulta molt difícil creure en la possibilitat d'arribar a acords que aturin el procés.

Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.

Qui va escollir Rita Barberà pot recuperar l'escó del Senat?

L'actitud de Rita Barberà de no abandonar l'escó de senadora ens fa reflexionar sobre el sistema electoral i la propietat dels escons. En aquest cas no el podem posar en el mateix sac dels regidors i diputats trànsfugues, que han estat elegits per la ciutadania dins d'una llista d'un partit polític, sinó que l'elecció l'ha fet un Parlament autonòmic.

La llei marca que la propietat de l'escó és de la persona que ha estat elegida, sigui amb el sistema i àmbit que sigui, i no és possible canviar-ho si no es fa una reforma electoral que ho tingui en compte. En el cas de les persones que es presenten en unes llistes de partits polítics, tot faria pensar que és la direcció d'aquests partits, o els militants, si molt m'apureu, els que haurien de cessar-les i recuperar l'escó quan hi hagués alguna causa que ho justifiqués.

En el cas del Senat la cosa és diferent. Els candidats es presenten per uns partits polítics, però els electors marquen els noms. Si bé la majoria vota els candidats d'un partit, tothom té l'opció de marcar el nom de les persones que volen que surtin elegits senadors al marge del partit pel qual es presenten. És per això que l'escó té molt sentit que sigui de la seva propietat durant el temps que duri la legislatura.

En el cas de Rita Barberà, l'ha escollit les Corts valencianes i no la ciutadania, i les Corts podrien tenir el dret de revocar l'elecció, amb les mesures de control i justificatives que es cregués oportunes. Aquesta modificació de la llei electoral no crearia cap crisi, perquè no desvirtua el sistema: qui tria una persona té l'opció de retirar-li la confiança i recuperar l'escó per assignar-lo a una altra persona.

El govern de Madrid ha perdut el nord

La política actual és de miserables remenant misèries. Sents cada discurs que et produeix vergonya aliena, i només faltava que el govern espanyol prohibís les estelades el dia de la final de la copa del rei. Com si això servís d'alguna cosa. És aquesta la manera com pensen desengrescar els independentistes? A casa no en tenim ni n'he enarborat mai cap, però sabent que la prohibeixen gairebé em vénen ganes de comprar-ne una.

Absurd i miserable el que estem vivint. Ni voluntat de trobar arguments sòlids per defensar l'unionisme que no siguin preservar l'orgull espanyol davant d'un hipotètic procés secessionista. Desconec el final, però entretant és penós i ridícul, demostrant la poca vàlua dels actuals polítics espanyols.

I els nostres tampoc queden curts! No sé a què juguen i només desitjo poder descobrir alguna actuació d'amagat interessant que justifiqui la situació actual. Trist per veure quines persones opten a representar-nos a Madrid: Homs, si el deixen, Fernández Díaz, Rufián, Batet...

Per cert, algú entén Meritxell Batet quan parla? Sobretot quan parla de la reforma constitucional? Aquesta noia era la número 2 de Pedro Sánchez? No hi podien posar algú millor? És cert que són temps difícils i que no n'hi ha tants per triar. Potser per això el senyor Zaragoza va seguint les passes del senyor Guerra!

Ja sé que hi ha persones que fan molt bona feina a les seves ciutats i tampoc es tracta d'enviar els bons a Madrid, però no hi podien posar la Núria Parlon de número u? I el PP no té ganes de millorar els resultats? És que no saben on enviar el brillant ministre de l'Interior?

A C's ho tenen més difícil. Aquí no hi deu haver personatges de la categoria dels candidats de Cantàbria i València. ERC, si pretén tocar el voraviu a la gent de Madrid fan bé d'enviar-hi el senyor Rufián, però estaria bé que, després de tants anys, hi tornessin a enviar diputats que es facin escoltar i ens defensin tal com som la majoria. Sort que no trio jo!

A Espanya li agafa la por, però hi són a temps

Dóna la impressió que a darrera hora a Rajoy i altres dirigents polítics espanyols els ha agafat la por. La por a pensar que potser sí que hi ha una bona part de catalans que volen la independència de veritat i que faran mans i mànigues per aconseguir-la. Aquell discurs amenaçador en forma de posar por al cos dels que demanaven ser independents s'està convertint en por en el propi cos de que pugui arribar a passar. 

El president del govern espanyol, el PP i PSOE com els dos grans partits polítics d'Espanya, han tingut molt temps per asseure's a valorar què s'estava demanant des de Catalunya, i estudiar què es podia fer per no arribar a la situació on ara som. Ningú no ens podrà negar que els catalans fa molts anys que negociem i que som conscients que sempre tenim les de perdre, però malgrat això no ens tanquem en banda. Per què ara no ha estat possible?

Sempre defensaré la meva opinió que l'orgull quixotesc dels dirigents espanyols, menystenint la possibilitat que els catalans diguéssim prou!, ha fet que estiguem on som. Si quan hi havia unanimitat en l'elaboració del nou Estatut, excepte els senyors del PP i posteriorment amb l'ajuda del PSOE, s'hagués atès com calia les reivindicacions catalanes, aprovades en el Parlament català i referendades, malgrat les retallades, no hauríem arribat a la situació actual, i només quatre nostàlgics estarien pensant en la independència.

El mal obrar dels governs espanyols successius ha provocat que molts catalans hagin dit prou, i el que defensaven uns quants, s'hagi convertit en la reivindicació de molts, a comprovar el dia 27 de setembre.

Que ningú, doncs, ens vingui a donar lliçons, ni jugui brut amb nosaltres. El que s'ha de fer primer és reconèixer la mala praxis política dels governants espanyols i rectificar. El que ha de fer el president espanyol Mariano Rajoy és reconèixer que es va equivocar amb la recollida de signatures en contra de l'Estatut català, i que s'ha continuat equivocant fins ara, i afrontar una reforma constitucional que tingui en compte la realitat territorial. Però que no vulgui enganyar ningú, perquè encara que ara pogués frenar la reivindicació d'independència, aquesta tornaria amb tanta o més força.

La reforma de la Constitució és un miratge

Aquests dies les dues forces polítiques espanyoles més importants han parlat d'una possible reforma de la Constitució. El PP, que aspira continuar governant en la propera legislatura, parla d'una reforma de consens que no agradarà als independentistes. El cert és que la proposta de reforma no agradarà a cap català, ni als independentistes ni als federalistes, i això Miquel Iceta ho té molt clar, i molts problemes amb els seus socis de la capital. No és el cas, però, del transformat alcalde de Lleida, Àngel Ros, que encara es pensa que el PSOE beneirà una Espanya federal. Que li demani a la presidenta andalusa!

Totes les declaracions es fan en clau eleccions generals espanyoles, i per tant no hi pot haver cap afirmació sospitosa de beneficiar Catalunya, ni cap reforma constitucional que ens afavoreixi. Els partits catalans amb socis espanyols no volen cap millora per Catalunya, en el cas del PP i en un futur el C's, o bé tenen molts problemes per fer-ho entendre, en el cas del PSC.

C's demana fer un front no sobiranista a les properes eleccions autonòmiques, i és clar que el PP hi estaria interessat, però no està tan clar en el cas del PSC. Els tres partits són unionistes, però no iguals. A l'entremig hi tenim la nova UDC, que res té a veure amb els seus orígens, i la barreja d'ICV i Podemos, que no saben ben bé què volen. Al cantó oposat als primers hi ha la CUP i Junts pel sí, els únics que s'han manifestat obertament a favor de la independència.

Aquesta divisió dóna sortida a tots els sobiranistes d'ICV que tindran l'opció de votar la CUP, com a força clarament d'esquerres i sobiranista, i deixar els ecologistes unionistes quedar-se amb Podemos, per evitar desaparèixer del mapa polític català.

El resultat de la possible modificació de la Constitució espanyola no pot acontentar a ningú més que al PP i C's, i a nivell espanyol al PSOE, que hi haurà de votar a favor. La resta de forces polítiques no poden esperar res de positiu de la reforma. És per això que s'ho podrien ben estalviar.

La transparència de l'Ajuntament d'Arenys de Mar en perill

En la sessió plenària d'aquest dijous 2 d'agost es porta a aprovar tot el reguitzell d'acords obligatoris en qualsevol inici de mandat, entre els quals hi ha la creació i composició de les comissions informatives permanents, i també l'assabentat del decret d'alcaldia 891/2015 de delegació de competències de l'alcalde a la Junta de Govern Local. N'hi ha més, però em quedo amb aquests dos punts de l'ordre del dia.

He llegit al web de Ràdio Arenys que els grups de l'oposició no estan d'acord amb la voluntat de l'alcalde de donar més competències a la Junta de Govern (on no hi són representats, i es fan a porta tancada), traient-les del Ple municipal (on sí que hi ha totes les forces representades, amb veu i vot, obert al públic i amb difusió radiofònica). L'alcalde es defensa que és totalment legal i que hi ha molts ajuntaments que així ho fan.

Atenció, però amb la trampa. Hi ha ajuntaments que tenen unes Comissions Informatives molt més transparents i amb més contingut, cosa que no passa a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, que per cert, en el seu Reglament Orgànic Municipal (ROM) no parla de Junta de Govern, sinó de Comissió de Govern.

Si bé és cert que els acords presos per la Junta de Govern s'han de fer públics, a Arenys de Mar no cal anunciar-los prèviament, a diferència d'altres ajuntaments on aquests acords han de passar necessàriament per les comissions informatives, prèviament a la convocatòria de la Junta de Govern. (L'Associació Catalana de Municipis i Comarques així ho contempla).

És per això que els partits de l'oposició, si volen fer una bona fiscalització de la gestió del govern, hauran d'anar molt més en compte.

Atès que el ROM és de l'any 1999, i que en segons quins aspectes resulta un xic obsolet, aconsellaria els grups municipals de l'oposició, que són majoria al Ple Municipal, que impulsessin la reforma d'aquest Reglament, adequant-lo a la realitat actual, tenint en compte també la nova llei de transparència i accés a la informació pública i bon govern, i donar més contingut a les comissions informatives perquè sigui necessari, entre altres coses, donar-hi compte dels decrets aprovats, portar -hi prèviament els expedients que han d'anar no només al Ple municipal, sinó també a la Junta de Govern, i incloure-hi també un apartat de línies d'actuació on s'informi de tot el que està fent el govern municipal des dels diferents serveis que pertanyen a l'àmbit de cada Comissió Informativa.

Més preguntes als candidats d'Arenys de Mar

La cinquena pregunta del qüestionari tornava a ser específica: La comunitat musulmana reclama una nova seu per a la seva mesquita. Què teniu previst realitzar al respecte?

En aquesta pregunta hi ha dos grups de respostes: les candidatures que deixen clar que l'ajuntament n'ha d'estar al marge i les que parlen de diàleg i intentar resoldre el problema, tenint en compte la legislació vigent i les possibilitats de la vila.

Des del nostre grup creiem que algunes de les candidatures ha confós gestionar des de l'ajuntament perquè la comunitat musulmana pugui resoldre el tema amb que l'ajuntament hagi de finançar-los la nova mesquita.

En algun cas la raó per no permetre la ubicació d'una mesquita és l'estretor dels carrers, però no es té en compte, per exemple, que també ho són els carrers del voltant de l'església dels frares.

CIU, SI, C's, Junts x Arenys, i PP es desentenen força del problema, i són la CUP, ICV i ERC els que es mostren més disposats a buscar solucions.

La sisena pregunta es referia a l'aparcament i la circulació viària: L'aparcament i la circulació viària a Arenys és problemàtica. Quines mesures penseu prendre?

Quant als problemes de mobilitat també hi ha dos tipus de respostes; des de les candidatures que consideren que o bé que no és més complicat que en altres ciutats i països o bé que cal tenir paciència (CIU, SI i PP), i les candidatures que es mostren preocupades i consideren que cal estudiar-ho a fons i evitar al màxim l'ús del cotxe particular (CUP, ICV, PSC). Sí que la majoria expressa la necessitat que es posi en marxa la variant de Valldegata per tal de descongestionar la Riera.

En relació a l'aparcament hi ha força unanimitat a exigir una reducció de la zona blava, proposant, alguns, ampliar la zona verda. Es demana revisar la concessió amb COMSA, i SI demana optimitzar l'explotació del pàrquing del Xifré.

La setena pregunta es fixava en la priorització de les obres a realitzar durant aquest nou mandat: Hi ha unes obres pendent de realitzar que es van posposant. Quines creieu que són les prioritàries i que us comprometeu a realitzar durant els quatre propers anys?

Les obres en què coincidien més candidatures són el rial del Bareu i la urbanització del nou tram cobert de la Riera. També es parla del ria de sa Clavella, el rial de les Canalies, el clavegueram i la zona costera. ICV aporta un llistat molt exhaustiu, separant aquelles obres de competència municipal de les que són de competència d'entitats supramunicipals, a qui s'ha d'exigir la seva execució.

En la seva resposta Junts x Arenys es diferencia de la resta destacant obres com la rampa d'accés al Mercat municipal des de la Riera, la reforma del carrer de l'Església, l'eliminació de voreres dels carrers del casc antic, i coincideixen amb el PSC en la millora de l'accés a la zona del Paraiso.

ICV parla també de consensuar el Pla d'Equipaments, elaborar el Pla de carrers i urbanitzacions, i el Pla de manteniment i millora de rials, penyes i platges.

I demà més...

Pel govern del PP tot l'any és Carnaval

Diuen que per Carnaval tot s'hi val, i sembla ser que el govern espanyol, ara del PP i abans del PSOE, es varen creure que a Espanya sempre era Carnaval. Sortosament, i a diferència del temps del dictador, ara Europa opina i fins i tot, en alguns casos, dictamina, en contra de decisions governamentals que els ciutadans hem hagut de suportar per indefensió. Oblideu-vos de la figura del Defensor del Pueblo, perquè sempre ha actuat a favor del govern de torn.

Darrerament les pàgines dels diaris només fan que donar notícies de lleis i acords presos pels governs espanyols que són declarats il·legals o contraris al dret de les persones. Fins i tot institucions jurídiques espanyoles, que mai podrem pensar que tinguin cap tipus de biaix esquerranós, també posen en dubte la constitucionalitat de lleis aprovades gràcies a la majoria absoluta del PP, un partit polític que, com ja he dit en altres ocasions, es pensa que té legitimitat per fer tot allò que li plagui, sense límit ni control.

Les reformes de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana i la d'educació; l'eliminació de la justícia universal, la imposició de les taxes judicials i l'impost sanitari sobre els hidrocarburs, per posar uns exemples, han posat en evidència que el govern espanyol legisla limitant drets i no pas defensant-nos, però a més ho fa malament. Quins recursos tenim per suportar tanta pressió i despotisme?

És molt trist haver de pensar que amb Aznar es funcionava millor. El govern de Rajoy ha aconseguit fer-lo bo i enyorar vells temps. L'única esperança que tenim són els efectes de la gota malaia, i per això la nostra insistència i constància exigint democràcia real i no despotisme que ni tan sols és il·lustrat.

El ridícul de Rajoy

Avui us haig de confessar que m'ha costat trobar el tema del dia per comentar en el meu blog. He arribat molt tard de treballar, just per sopar i començar a escriure i no trobava res que fos prou interessant i, sobretot, que no fos el de sempre. És bo reposar de tant en tant, però...

Ho he trobat! una notícia graciosa però que al mateix temps avergonyeix: "Rajoy es troba ficat en un míting d'Erdogan quan creia que assistia a la inauguració d'una línia de metro". El que no sé és el rèdit que en traurà Erdogan d'incorporar Rajoy en la seva campanya electoral.

És ben bé que el president espanyol no té el sentit del ridícul, i els seus assessors han suspès estrepitosament. No és estrany que tingui amics com en Jorge Fernández, el ministre de l'Interior que no para de fer el ridícul, encara que ara és a costa d'11 morts. Ja no és ridícul, sinó irresponsabilitat i incapacitat política.

El PP no va aconseguir unanimitat a l'hora de votar en secret a favor de la reforma de la llei de l'avortament, encara que guanyés de sobres.

No sé què és pitjor en aquests moments, si tenir un PP, amb un líder tan ridícul, que el PP perdi militants i càrrecs públics en benefici de partits ultradretans, o que el PSOE sigui incapaç de fer-li mal. 

És una llàstima que estiguem sempre esperant la propera campanya electoral per fer fora els que ens governen. Que no tinguem uns polítics que, encara que no pensin com nosaltres, no posin en perill la nostra llibertat, la nostra llengua, la nostra cultura. Que haguem d'estar sempre esperant un canvi amb la il·lusió que serà per a bé.