Que se n'hi vagi!

No seré jo qui surti a defensar Barcelona. Té prou barcelonins i barcelonines per fer-ho i jo visc molt bé en una vila molt més petita, això sí, amb menys serveis i entreteniments, però al final el que compte és allò que et saps organitzar. Si només esperes que els altres et muntin la vida, probablement t'acabaràs avorrint. 

Avui llegia un titular on es deia que la senyora Mònica Randall es penedia d'haver-se quedat a viure a Barcelona, perquè Madrid és alegre i, en canvi, a Barcelona no hi ha res i és avorrida. I jo em pregunto: No pot intentar traslladar-se a Madrid i gaudir de l'alegria que allà desborda? Què hi fa aquí avorrida? Que se n'hi vagi, no?

M'ha recordat unes declaracions, crec que desafortunades, de l'actor José Corbacho, criticant Catalunya i lloant Madrid. El cas és que després d'aquesta crítica on els catalans quedàvem força malparats, va venir a presentar diferents propostes teatrals, omplint les butaques. Serem carallots! Se'ns pixen a sobre i diem que plou!

Sempre he defensat la crítica, si va acompanyada d'arguments i, a poder ser, de solucions per millorar allò que no ens agrada o que considerem que no funciona prou bé. Aquests dos exemples que he posat no els col·locaria en el llistat de crítiques constructives i intel·ligents. Més aviat pensaria que es tracta de crítiques interessades. Serà que no obtenen tots els èxits que creuen merèixer? La gent acudeix a les seves funcions, i els aplaudeix. Què més volen?

He recuperat una frase del senyor Corbacho: "La ciutat perfecta per a mi seria Barcelona, però amb la gent de Madrid".

Vaig poc al teatre i m'agradaria anar-hi més sovint. Tinc clar, però, que m'ho han de presentar molt bé perquè tingui interès a escoltar les gracietes de qui està tan amargat que ens insulta. Ja s'ho farà. Si allà són més agraïts i simpàtics, i els responen millor, que se n'hi vagi!

Fa calor a les aules!

Cada any per aquestes dates llegeixes queixes de professors, alumnes i familiars de les altes temperatures a les aules. La majoria d'edificis escolars tenen els seus anys i no sempre reuneixen les condicions necessàries per fer front a la calor que patim els mesos de maig i juny, quan encara funciona el curs escolar, sobretot els darrers anys, a causa del canvi climàtic.

Quan ho llegeixo recordo que fa més de vint anys, quan gestionava l'antic teatre municipal de Vic, a l'eixample Morató, havia de limitar les actuacions programades, perquè no disposava d'aire condicionat. Sortosament pel públic vigatà, l'edifici de l'Atlàntida que el va substituir no té res a veure amb el vell i la gent pot gaudir de tota la programació sense haver de ventar-se.

Llegia avui el lema "Aules que cremen", referint-se a la campanya que molts instituts s'han adherit reclamant mesures que evitin l'agreujament d'una situació que ja no és insòlita i que caldria resoldre d'una vegada per sempre. La direcció de l'Institut Els Tres Turons d'Arenys de Mar, segons diu la notícia de Ràdio Arenys, ha enviat uns escrits a les famílies dels alumnes recomanant la vestimenta idònia per minorar els efectes d'aquesta calor, en previsió que les temperatures s'alcin encara més abans de Sant Joan, quan arribaran les vacances.

El Departament d'Ensenyament té molta feina a fer i els animem a no defallir. Sembla que de moment han parat el cop de les mobilitzacions dels professors reclamant una sèrie de reivindicacions que porten cua, però caldria vetllar per la salut dels alumnes i del professorat, i estudiar realment què cal fer per combatre aquestes altes temperatures a l'interior dels centres. Mesures a curt termini, però també a mitjà i llarg termini, ja que el que passa aquests mesos de finals de curs no és un fet aïllat que pugui desaparèixer, sinó que tot fa pensar que la cosa anirà a més.

Un mòbil al faristol

Com cada any vàrem anar davant del Xifré per poder seguir la dansa d'Arenys. És una bonica tradició que forma part dels actes de Sant Roc, la segona festa de la vila d'Arenys. Una festa molt participada i que cada vegada va agafant més empenta, consolidant-se tots els actes que l'han anat configurant. Probablement, els macips i la dansa d'Arenys són els més destacats, o si més no els més antics.

Ens vàrem col·locar darrere la cobla que interpretava, en directe, la dansa. L'indret estava molt concorregut, despertant la lògica expectació. Cada any s'hi incorporen nous dansaires i se'n jubilen d'altres. És bo que la tradició no es perdi i que les noves generacions també participin i gaudeixin de les tradicions populars i culturals. No podem oblidar que la cultura és la llavor que permet que la societat superi tots els maldecaps i ens alegri la vida, que ben prou ho necessitem.

El músic del davant tenia el contrabaix ben afinat i al seu davant la partitura de la dansa. La curiositat era que al faristol, davant de la partitura, hi havia un mòbil en posició horitzontal. Em preguntava què carai hi feia. Després ho vaig entendre tot.

Estava a punt de començar un partit de futbol on el protagonista era el Barça. No em feu dir amb qui s'enfrontava. Va sintonitzar amb la retransmissió del partit i l'anava seguint mentre tocava l'instrument. Qui ho diu que els homes no podem fer dues coses a l'hora?

Segurament que el director de la cobla no se'n va assabentar i ho devia fer prou bé per no cridar l'atenció, però la veritat és que la imatge que donava, si més no a les persones que ho podíem veure, no era gaire elegant. No és la primera vegada que això passa. M'han comentat de persones que assisteixen a la representació de teatre amb els auriculars seguint retransmissions de futbol. També músics, mentre interpreten el seu concert. Però això ja passa de taca d'oli. 

La passió pel futbol, i en aquest cas pel Barça, sembla no tenir límits. També passar durant els plens municipals, que si cauen en dijous poden coincidir amb els partits internacionals. Hi ha qui no pot desconnectar, ni en els moments més transcendents del seu ofici.

Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

Engrescar a participar

Tenim la sort de viure en una vila amb molta activitat cultural, esportiva i lúdica, que et permet assistir a molts actes sense bellugar-te, i això no sempre s'aprecia ni es valora suficientment. Ja sigui la pròpia administració local, amb totes les seves àrees, o a través de les entitats presents al municipi, gairebé cada dia de la setmana, i de manera especial els caps de setmana, ens trobem amb una agenda farcida d'actes on poder participar, aprendre i gaudir de les explicacions i experiències.

    És bo potenciar-ho i que no decaigui, sobretot en un temps que creix el desànim, les pors i l'angoixa per tot un conjunt de circumstàncies que no s'han acabat de resoldre. Tots en tenim unes quantes al cap, i no cal anar-les repetint, més que tot per no convertir un escrit que pretén ser positiu, en tot el contrari.

    Tot i així tenim una assignatura pendent on cadascú de nosaltres hi pot contribuir per millorar-la. Em refereixo a la participació d'aquests actes d'una bona part de vilatans que encara no han fet el pas. Convindreu amb mi que als diferents actes que s'organitzen hi ha un conjunt de persones que es repeteixen, que ens hi trobem, i ens ho passem molt bé, però que hi podríem convidar i esperar veïns, amics i familiars que no es prodiguen tant.

    Segurament hi ha persones que no en tenen cap necessitat, però estic convençut que n'hi ha d'altres que els falta l'empenta inicial per sortir de casa i participar-hi. Passa una mica com amb la lectura, que si no hi ha hagut costum a la família, o no s'hi ha entrat de petits, pot arribar un dia que un s'hi aficioni i descobreixi la importància de llegir, i ja no ho deixi mai més.

    Seria bo que aquestes persones que no ho acostumen a fer, les animéssim a participar als actes que organitza l'Ateneu o l'Aula d'Extensió Universitària. Assistir als cursos que programen diferents entitats com l'AFA, el Casal de Joventut Seràfica, el Teatre Principal, la Biblioteca, el Museu d'Arenys, i més entitats que em deixo i que fan una feina interessant, que no es poden perdre.

El Teatre Principal, un espai cultural ben viu

Avui s'han donat a conèixer les dades d'assistència als espectacles del Teatre Principal d'Arenys de Mar durant el 2023. La xifra és de rècord, i això és una bona notícia en molts sentits. En primer lloc és un premi al treball i constància dels gestors del teatre. Una feina que no és fàcil i obliga a estar sempre al peu del canó durant tot l'any, pensant en tots els detalls, no només a l'hora de fer la programació i encertar-la, sinó per a cada espectacle deixar a punt el teatre, i satisfer totes les necessitats i demandes que les companyies i artistes sol·liciten.

    També ens hem de felicitar els arenyencs que tenim la sort de comptar amb un teatre amb tanta vitalitat, a la cantonada de casa. La proximitat amb Barcelona ens permet desplaçar-nos-hi amb certa comoditat per gaudir de grans espectacles, però tenim l'oportunitat d'assistir a obres de teatre i concerts, que ens els porten a casa, i això és molt d'agrair.

    I el fet que la xifra hagi estat rècord vol dir que cada vegada hi ha més persones que hi assisteixen, o que repeteixen la seva participació en les activitats que s'hi programen, i que aquestes agraden. Un mèrit dels organitzadors, i molts punts per les companyies i grups musicals de casa nostra que es prodiguen anant a munt i avall pel territori català.

    Estic segur que podríem trobar lliçons pendents que entre tots hauríem de mirar de donar-hi resposta. Hi ha famílies que probablement no han assistit mai a cap dels espectacles programats al Teatre Principal, i caldria saber-ne els motius i intentar resoldre-ho. Si es tracta de qüestió pressupostària, hauríem de trobar la manera de facilitar-ne l'accés, i si cal fer més publicitat de tot el que s'hi cou, també trobaríem la manera que tothom se n'assabentés.

    Des d'aquí felicito a totes les persones que fan possible aquesta excel·lent programació, animant-los a no defallir, i aprofito per demanar al nostre govern municipal que resolgui d'una vegada per totes la situació irregular que s'arrossega des de fa temps. No tots els municipis de la mida del nostre tenen la sort de disposar d'un teatre com el Principal, i això ha d'engrescar als nostres polítics per donar-hi més suport i fer més fàcil la feina de l'entitat responsable del teatre, la Societat Coral l'Esperança. Moltes gràcies i endavant!!!

Un dia dedicat a la Cultura

Varem començar el dissabte a Barcelona visitant la casa-museu Joan Maragall i assistint a un monòleg sobre la vida del poeta, que ens va tenir durant una hora i mitja embadalits. La vida i obra de Joan Maragall escenificada és una manera amena de conèixer el poeta, emmarcant-lo en la seva època, un fet que no sempre sabem fer. Sovint, quan parlem del passat prenem com a referència el nostre moment i per això no acabem d'entendre els avantpassats. El monòleg, molt encertat segons la meva apreciació, et permet situar Maragall en un moment de la història del nostre país prou difícil, encara que probablement res a envejar amb el que estem vivint ara.

Els amics i familiars juguen un paper important a la vida de Joan Maragall, i la seva activitat literària pateix la incomprensió dels contemporanis espanyols, que encara avui no han estat capaços d'entendre la diversitat cultural i social dels pobles que conformen, de bon grat o no, el que anomenem Espanya.

Si us deixeu aconsellar, us animo a fer una visita a la casa-museu i assistir a la representació del monòleg, que us ajudarà a entendre el poeta barceloní que va renunciar a seguir el negoci familiar per dedicar-se a la poesia i als articles periodístics.

I a la tarda vàrem tornar a Barcelona, i en aquesta ocasió per anar al teatre amb els amics de l'Ateneu Arenyenc. L'obra, que ja des d'un principi no em despertava un interès especial, era The Party, de Sally Potter, i dirigida per Sergi Belbel. Vaig intentar entrar a dins i oblidar-me que estava presenciant una representació teatral, però no ho vaig aconseguir. En tot moment era conscient que tenia al davant uns actors que intentaven parlar-me d'una colla de tòpics, que ens trobem al dia a dia, amb ganes de fer-nos riure i potser que ens adonéssim de la simplicitat amb què tractem el que ens envolta i que en algunes persones els pot marcar sensiblement. He intentat valorar positivament l'obra, però se m'ha fet complicat. Si al començament us animava a visitar la casa-museu de Joan Maragall, en el cas de l'obra de teatre del Poliorama us haig de dir que és prescindible. 

Sigui com sigui, va ser un dissabte plenament cultural que m'ha ajudat a oblidar-me, encara que fos per unes hores, dels drames que ens afecten, si no a casa nostra, sí molt a prop. Un genocidi amb la concessió d'una treva de quatre dies, però que ningú confia que s'aturi. Una aberració a que molts occidentals han girat l'esquena perquè no veient-ho no se'n senten responsables. Em venen a la memòria els meus convilatans, representants al Consistori arenyenc, i el seu vot contrari a la moció en contra d'aquest genocidi, que en cap moment avalava l'atac cruel de Hamàs, que és injustificable, però que deixava palès quina realitat es viu a Gaza, després de tants anys d'opressió i injustícia, i que ara ha vist la mort de tants milers de víctimes innocents. 

I al setè dia hem descansat.

Amb l'Ateneu al poble gris

Aquesta tarda hem anat a veure el darrer muntatge de la companyia Dagoll Dagom, L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, al  teatre Poliorama, i que ha organitzat l'Ateneu arenyenc. L'autobús ens esperava puntualment davant del Calisay, i allà ens ha deixat ben passades les 10h de la nit.

Un poble gris, monòton i industrial veu trencada la seva rutina laborable amb l'arribada d'un gran espectacle musical. I aquí la ment se t'obre a moltes reflexions, reforçat pel fet que ens trobem a les portes d'unes eleccions municipals, cosa que també succeeix en la trama de l'obra.

El poble necessita despertar i treure's de sobre el domini dèspota d'un alcalde i empresari que sempre se'n surt amb la seva. La manipulació evident de l'autoritat deixa desarmada la població, incapaç d'aixecar la veu i lluitar per la seva llibertat.

Però no és més feliç l'artista que va de poble en poble maltractada pel seu mànager, que es creu el seu propietari, amb moltes ganes d'aturar-se a viure en un poble tranquil. És aquest el poble ideal? És la vida nòmada la sortida del fill de l'alcalde a qui està sotmès?

D'alguna manera t'adones que a vegades ens sembla que allò que fan els altres és molt millor del que et toca a viure a tu, però en el fons no és tant l'entorn el que et fa sentir infeliç, sinó la teva actitud davant la realitat que vius, i la teva capacitat o incapacitat per revel·lar-te a una situació injusta. Crec que buscar la comoditat ens porta a perdre el veritable sentit a la vida, i a poder gaudir-ne plenament. I moltes més idees en podrien sorgir.

El musical està molt ben plantejat, l'actuació de l'Àngels Gonyalons és esplèndida, la música fa vibrar en molts moments, però el text és, al meu entendre, excel·lent. I una obra amb un bon text ho aguanta tot.

No m'ha suposat una obra fàcil i entretinguda. He estat molt pendent de la temàtica i desenvolupament de l'espectacle, però m'ha agradat haver-hi assistit. No és, sempre segons la meva opinió, l'espectacle típic de Dagoll Dagom, o si més no el que t'esperes d'ells, però és un bon homenatge a un personatge únic de la literatura i la cultura en sentit ampli del nostre país.

Redescobrint Rusiñol

Aquest dissabte l'hem dedicat a Santiago Rusiñol, i per això ens hem dirigit a la ciutat de Sitges, aquests dies plegada de visitants amb motiu del 55è Festival Internacional de Cinema Fantàstic. La ciutat sempre és agradable de visitar, sabent que hi trobaràs força gent, això sí, i ara amb el canvi climàtic, a la platja a mitjans d'octubre.

Per un dia m'he oblidat del món, i haig de dir que escric el post, ja de tornada a casa, sense haver llegit ni sentit res del que ha passat, tenint molt present l'experiència d'avui a la ciutat que té reconegut al polifacètic Santiago Rusiñol com a fill adoptiu.

Sempre és bo que et recordin personatges de la nostra història que han deixat petjada, i és així quan t'adones de la importància d'aquestes persones que no passen per la vida desapercebudes, ni tampoc amb un record desagradable de la seva existència, sinó que se'ls valora tota la feina feta, amb les seves virtuts i els seus defectes.

A Santiago Rusiñol se li poden recriminar coses, però se l'ha de reconèixer la seva vàlua com a literat, pintor i col·leccionista, i també com a gran divulgador de la cultura. No sempre s'accepten les persones que viuen en el món de la cultura i que lluiten per tenir un lloc a la vida. Massa vegades l'interès per temes econòmics i socials passen per davant de la cultura, però no només això, sinó que és considerada com un a més a més. 

Puc imaginar-me un Santiago Rusiñol entestat en posar-nos en el mapa, a visualitzar-nos per no quedar enrere davant l'auge d'altres cultures que passaven per un bon moment. La seva originalitat el va fer molt popular, i m'imagino que això li permetia contrarestar les crítiques que rebia per les seves excentricitats i maneres d'entendre i afrontar la vida.

M'han agradat especialment les paraules del guia que ens ha ajudat a entendre la figura de Rusiñol, durant la visita al museu del Cau Ferrat. Ens ha fet veure l'estreta relació entre la literatura, la pintura i el teatre en uns anys de la vida del polifacètic artista, i que per a persones neòfites com jo mateix, deixen un pòsit que enriqueix la nostra experiència diària per descobrir i recordar aspectes i personatges que han marcat un trajecte en la història de la nostra cultura i civilització.

Més sobre cultura

Ahir ja ho apuntava, però voldria insistir en el tema. Parlava del concert que tindria lloc a la tarda i que tenia previst assistir-hi. Sens dubte va satisfer les meves expectatives i crec que tots els assistents en vàrem sortir molt contents i amb ganes de repetir ben aviat. El Nexus Piano Duo sempre és garantia de bona música i també de bon gust musical. No sempre coincideixen les dues coses. Hi ha bons intèrprets, amb qui t'ho pots passar molt bé, però no sempre tots tenen bon gust musical, la qual cosa encara ho acaba de rematar. 

Parlava de la Cultura, en majúscula i en sentit ampli, i la necessitat que hi ha de no deixar-la de banda. És cert que hi ha unes prioritats que no podem oblidar i que cal resoldre el més aviat possible. Unes necessitats que són constants i que, malauradament, no s'acaben, però això no vol dir que no tinguem també la necessitat de conrear la cultura. I ho hem de fer tot potenciant-la en dos vessants importants: els creadors i difusors de la cultura, i els receptors.

Comentava que no tothom ha tingut les mateixes possibilitats d'entrar a consumir cultura, de poder gaudir d'ella, i que per això l'administració pública havia de fer un esforç per acostar la cultura a tothom, amb especial dedicació a aquells que l'ha tingut més llunyana. Ens equivocaríem, però si ens oblidéssim dels creadors, dels intèrprets, dels artistes, de les entitats difusores de cultura. A aquests també se'ls ha d'ajudar. No sempre reben el suport públic que caldria ni es valora suficientment el seu treball i esforç per aconseguir un bon nivell. 

Quan reclamem una participació més gran de la cultura en el pressupost de la Generalitat, o de l'Estat, o fins i tot d'un ajuntament, hem de pensar en la manera de difondre la música, de fer-la accessible a tothom, però també en com potenciar l'aprenentatge, la formació, la subsistència de grups i persones dedicades a presentar-nos les diferents especificitats culturals. 

Créixer culturalment també ens ajuda a créixer com a societat. No és un caprici ni la podem posar en un segon terme. Hem d'avançar paral·lelament. Sens dubte que l'educació i la sanitat són dos pilars que cal assegurar perquè arribin a tothom, que tothom tingui un habitatge digne, uns mitjans econòmics que els permeti viure en unes condicions humanes dignes i acceptables, però no podem oblidar que tots i totes necessitem poder gaudir de la cultura, anar al teatre, a les sales de concerts, als espectacles de tot tipus, i perquè això sigui possible cal que hi hagi persones que s'hi puguin dedicar amb condicions també dignes.

Tarda de concert

Aquesta tarda assistirem al concert de piano a quatre mans a càrrec de Joan Miquel Hernàndez i Mireia Fornells, dos músics arenyencs, amb el permís de la Mireia, que una vegada més ens delectaran amb la seva capacitat interpretativa musical.

És una sort tenir l'oportunitat d'assistir a un concert tan a prop de casa, i això és gràcies a la feina que fa el Teatre Principal, amb unes persones al darrere que no acostuma a valorar-se suficientment. I quan els intèrprets són tan propers alhora, encara il·lusiona més.

Si bé és cert que el Teatre Principal ens acosta la cultura d'una manera fàcil, no tothom se'n beneficia i és per això que caldria treballar perquè tothom tingui l'oportunitat de gaudir de la cultura, ja sigui musical, teatral o de dansa. La formació que reps de petit, amb el suport de la família que en té cura, fa més fàcil que de gran tinguis ocasions per gaudir-ne. No tothom neix en un entorn favorable.

Parlar de Cultura, en majúscula i en sentit ampli, no és fàcil. Davant les adversitats, bàsicament econòmiques, a què moltes famílies han de fer front, segons a qui li pot semblar que entretenir-se a parlar i potenciar la cultura és un despropòsit, però no. I és per això que crec en la necessitat que els nostres governs, local, autonòmic i estatal, treballin de valent perquè tots els ciutadans tinguin l'oportunitat de viure de la cultura, en l'especialitat que més els agradi. És cert que cal lluitar perquè totes les famílies puguin rebre els recursos necessaris per viure dignament, perquè tinguin un habitatge decent, una feina... però no ens podem oblidar de la cultura.

Arenys de Mar ha tingut la sort de comptar amb prou elements musicals que l'han fet vibrar. Corals, músics, compositors i intèrprets, i una escola de música amb gairebé quaranta anys d'història. Tot això segur que s'ha de fer notar, i que ens col·loca en una situació diferent a altres entorns amb menys tradició musical. I no va d'entesos, sinó d'amants de la música.

L'experiència viscuda en altres concerts interpretats per Nexus Piano Duo, em fan pensar que avui serà un altre regal per a les orelles de totes aquelles persones que haurem decidit assistir al concert d'aquesta tarda.

El barri jueu de Venècia

Com acostuma a ser una tradició en les nostres sortides a ciutats europees, avui hem visitat el barri jueu de la ciutat, en un “free tour” a mans d’un andalús afincat, si més no temporalment, a Venècia. La casualitat ha fet que fos el mateix guia que ahir ens va ensenyar una altra part de la ciutat i la seva història. També s’ha donat el cas que la majoria dels participants érem catalans.

Les visites del dia s’han complementat amb les més clàssiques i patrimonials, com és la basílica de San Marco, el Palau Ducal, el teatre de l’òpera La Fenice, i algun museu d’entre mig. 

L’encant, però de la ciutat és perdre’t pels carrers i pons, anant amunt i avall, amb la tranquil·litat de no trobar-te cap cotxe, i enguany, atesa la pandèmia, amb molta menys gent. Això sí, ensenyant el codi de vacunat de la Covid i prenent-te la temperatura i la mascareta a la cara.

La història t’ensenya l’evolució de l’home, la seva manera d’afrontar-se a les dificultats de la vida, i les limitacions humanes per fer front a la natura i els seus efectes. Visitar una ciutat no és només veure què hi passa ara, sinó també com s’ha arribat aquí i quin futur s’espera.

Visitar el barri jueu de Venècia és plantar-te en un racó totalment diferent del centre neuràlgic del turisme, però a tan sols vint minuts a peu.

Ara ja només ens queda el sopar i la passejada nocturna per preparar la jornada de demà.

La meitat no supera el nivell per a ser mestre

Avui llegia els resultats de les proves d'aptitud per a aquelles persones que volen estudiar magisteri, on es constata un baix nivell cultural, que fa que només un cinquanta per cent dels alumnes que volen ser mestres hagin superat l'aprovat.

Entristeix veure quin és el nivell de bona part dels estudiants, i queda demostrada la necessitat de posar aquestes proves per assegurar un futur esperançador per als alumnes a qui els farien de mestre. La informació destaca el baix nivell de lectura, i haig de dir que no és sorprenent, però sí preocupant. La importància que li vulguem donar a la lectura no serà mai suficient. I ho dic jo mateix que no he estat un gran lector, sinó que m'hi he posat tard, i ara ho valoro i en puc gaudir. 

Però l'article no parlava només del nivell de lectura, sinó també de la capacitat per adaptar-se a les circumstàncies. El mestre ha de ser un referent per a l'alumne, i cal molta empatia per poder donar coneixements, i seguretat en la presa de decisions, de resoldre els petits obstacles que es presenten.

No sé què s'hi pot fer, però el cert és que cal treballar per aconseguir que surtin uns alumnes capaços de treballar per esdevenir els mestres del futur, de les noves generacions. La cultura va més enllà de l'espectacle, i és per això que és tan important fomentar-la. Inquietar la gent, fer-los trobar gust en l'art, el teatre, la lectura i el descobriment. Si formem unes persones que no veuen més enllà del nas, és impossible que el nostre país progressi.

Vull pensar que el resultat d'aquestes proves serveixi de lliçó per buscar una alternativa a la formació actual, i no es quedi en una estadística a analitzar any rere any. De moment el descens és prou important i dramàtic, com per arremangar-se i capgirar la tendència. Fa massa temps que sabíem que la formació dels mestres era transcendental per al futur. Arribem tard, però ara no tenim excusa.

Hem de poder moure'ns amb més facilitats

Sembla ser que no hi ha hagut explosió de casos d'infecció de coronavirus per Setmana Santa, però tot i així es manté el confinament comarcal, una mesura que ha estat molt criticada i que semblava que volien corregir.

Ja vaig dir fa un temps que no entenia la crítica del govern català pel centralisme de Madrid a l'hora de decidir el confinament, i com practicava el mateix des de Barcelona. Si l'excusa o argument era que en la proximitat es coneix millor el territori i les seves característiques, és estrany que ara no ho tinguin en compte. 

A part d'aquesta incoherència hi ha el fet que l'aïllament total no permet, per exemple, assistir a actes que estan totalment controlats i segueixen totes les mesures dictades, com pot ser un teatre de Barcelona. A la gent de comarques ens castiguen sense gaudir de la Cultura, i a les persones d'aquest gremi a perdre diners i perillar la seva continuïtat.

Fa més d'un any que vivim sota la pandèmia i el govern ha tingut prou temps per valorar quines són les mesures més justes i adequades a cada moment. Crec que les generalitzacions són injustes. Molt fàcils de dictaminar, però perjudicant sectors de la població.

És per això que em sumo avui amb la gent del teatre i la música, reivindicant la necessitat de fer excepcions quan es tracta d'assistir a locals que compleixen amb totes les mesures de seguretat, i que el desplaçament es faci amb la bombolla familiar, sense posar en perill la pròpia seguretat ni la dels altres.

Per si de cas... anem al teatre!

Aquests dies estem enfrontant les ganes de poder celebrar un Nadal una mica normal, amb la por d'excedir-nos i que arribi una tercera onada del coronavirus. Avui mateix s'han donat a conèixer les noves mesures a tenir en compte, pensant en els dies de festa, i la impressió que tens és que el govern et fa un obsequi sense estar-ne gaire convençut.

Una mica és el que se'ns deia fa uns dies, assegurant que si hi haguessin diners per compensar, no es permetria l'obertura d'establiments de restauració. Si fóssim capaços d'acceptar un Nadal confinats, no ens deixarien sortir a celebrar-lo amb la família.

L'única esperança és que es confirmi que ben aviat podrem vacunar-nos i deixar enrere aquest malson, tot i que no està clar que això passi aviat. La Gran Bretanya feia públic que començarien a vacunar de manera massiva els seus ciutadans, i al darrere ha aparegut Rússia que no vol ser menys. Aquí es parla del primer trimestre de l'any vinent.

Pel que pugui ser, i aprofitant l'escletxa, els de casa ens hem apuntat a assistir al concert d'aquest diumenge al Teatre Principal. Un concert de piano a quatre mans, a càrrec de Nexus Piano Duo, amb obres de Beethoven, de qui enguany celebrem els 250 anys del seu naixement. No fos cas que tornin a tancar els teatres. Ja fa molts mesos que no sé què és seure en una butaca d'un teatre!

La beatificació de Joan Roig al punt de mira

La celebració avui de la beatificació de Joan Roig, assassinat pels anarquistes durant la guerra civil, ha estat al punt de mira de molta gent que no acaba d'entendre perquè aquest acte és permès i l'assistència a una obra teatral o a un concert, no. La raó que els nostres polítics donen és que la celebració eucarística és un dret fonamental i que no es pot privar, però en canvi assistir a un concert, sí.

Des del punt de vista sanitari no s'acaba d'entendre. Si a l'hora de programar una i altra trobada es prenen totes les mesures de seguretat per evitar la propagació del coronavirus, per què en un cas es pot organitzar i en l'altre no? No estem fem tots aquests sacrificis només per evitar contaminar-nos? Si arran de la celebració de la beatificació es produeixen contagis, qui en serà el responsable?

La impressió que molts tenen és que el govern no s'atreveix prohibir un acte a l'Església, però en canvi no li fa cap por enfrontar-se al sector cultural, per posar un exemple. I davant d'aquesta creença, ni s'entén ni s'accepta.

Quan es prenen decisions radicals una de les qüestions a tenir en compte és la coherència. Actuar de manera incoherent comporta conflictes i manca de credibilitat. Una beatificació no és una urgència que no es pugui ajornar i per tant, no s'acaba d'entendre aquesta permissivitat, quan els teatres estan tancats i moltes persones en surten perjudicades econòmicament. Només el dret a la salut pot justificar la prohibició d'obrir un teatre, i quan es fan diferències és quan no s'entén el criteri, per més que es vulgui explicar.

Entenc que també és fonamental el dret de moviment i d'assistència als actes culturals i socials, i que s'accepta que aquest dret se supediti al dret a la salut i a la vida, però posem tothom al mateix sac, sinó el que fem és perjudicar encara més la imatge de l'Església i confonem la ciutadania.

El teatre versus l’avió

Com ja hem comentat aquests dies el món de la Cultura està tocada per culpa d'una epidèmia que ens afecta a tots, però que en el seu cas es veu difícil la tornada en escena, sobretot si s'han de respectar les mesures de seguretat, i concretament l'anomenada distància social. Obrir un teatre per col·locar-hi un terç de l'aforament no és rendible i es fa difícil aquesta obertura.

A les xarxes socials vaig veure un muntatge fotogràfic que ara no sé trobar, on es veia un avió ple de gent asseguda de costat, amb mascareta, però sense mantenir cap separació de seguretat, i una platea amb les butaques buides. La pregunta que et feies era on hi havia la coherència. Per què els avions podien viatjar amb la gent asseguda de costat i els teatres no podien aixecar el taló amb les butaques plenes?

Són d'aquelles contradiccions que no acabes d'entendre i només se t'acut pensar que es tracta de saber qui té més força a l'hora de pressionar perquè et donin permís o no. Arribats aquí només penses que seria bo que les decisions que es prenen fossin per a tothom igual. Si jo puc viatjar durant unes hores al costat d'un passatger, només amb la màscara, per què no puc assistir a una obra de teatre, o un concert, durant un parell d'hores, també al costat d'un altre espectador?

Ens diuen que aniran desescalant en fases que progressivament ens portaran a la nova normalitat. Demanem que tothom tingui els mateixos drets i tractament. Nosaltres mirarem de ser responsables i seguir les normes de seguretat, però que no hi hagi diferències, sobretot que no estigui en compte qui pot més o fa més respecte.

Anem a teatre, però no al TC

Començo l'escrit d'avui de la mateixa manera que acabava el d'ahir, esperant el veredicte del Tribunal Constitucional. Encara que la lògica portaria a no acceptar el recurs del govern de Rajoy, coneixent el panorama i els seus protagonistes, qualsevol cosa és possible. De ganes en tenen prou, l'altra cosa és que vulguin fer bé la seva feina, cosa que han posat en dubte en més d'una ocasió.

Veig que l'alternativa al TEDH de Pérez de los Cobos, la catedràtica Maria Elósegui, també va mentir en el seu currículum. Sembla ser una cosa habitual al nostre país, potser en altres països això també passa, però allà, una vegada descoberts, dimiteixen.

El panorama polític i judicial de l'Estat espanyol és esperpèntic i només s'aguanta per c... No hi ha drets, ni lleis que valguin, sinó que tot s'ha de fer segons la voluntat de qui ostenta el govern que, malauradament és el PP i ho continuarà essent per molts anys, a no ser que anem a pitjor i la ultradreta de C's els guanyi.

Avui, però anirem a teatre, a la nostra vila. És una oportunitat que s'ha d'aprofitar: poder gaudir del teatre a cent metres de casa. Les adaptacions d'en Jordi Pons i la interpretació dels actors i actrius que escull sempre són un encert, o gairebé sempre. Només recordo una ocasió en què vaig sortir del Teatre Principal decebut. Estic segur que en aquesta ocasió no em passarà.

D'entrada, i a diferència d'aquella ocasió, el text és bo i en Jordi ho sap treballar bé, en treu bon suc, del text, però també de la interpretació. A veure si ens oblidem, encara que només sigui per un parell d'hores, d'aquesta situació desagradable d'ofec a les nostres institucions i els nostres líders. 

Una cosa ha quedat clara: el govern espanyol no li ha agradat que els catalans votéssim lliurement segons la nostra voluntat, i fa tot el possible judicialment per canviar els resultats. Que algú m'expliqui on és la democràcia en tot aquest joc.

Per què no cobra a temps el concessionari del Principal?

He llegit les dues informacions que avui ha tret Ràdio Arenys a la seva web, referents al Teatre Principal, i he intentat entendre què està passant. Per un costat estem parlant d'una concessió administrativa de l'ajuntament d'Arenys de Mar a favor de la Societat Coral l'Esperança, però per l'altre ens parlen de problemes per rebre els diners, en tractar-se d'una subvenció.

Els dos regidors de la CUP entrevistats parlen de canviar la fórmula de subvenció perquè es pugui fer front al pagament de les factures... No sé si la notícia no està prou ben expressada, o bé hi ha una confusió clara entre subvenció i concessió administrativa, o potser que el contracte entre l'Ajuntament i la Societat Coral l'Esperança no estigui ben fet.

He llegit les clàusules administratives de la gestió del Teatre Principal, que es va posar a concurs l'any 2006, i que amb pròrrogues pot arribar al 2031, si no vaig errat. En aquestes clàusules hi consta l'import del contracte, que no arriba als cent mil euros, revisable anualment d'acord amb l'increment general dels preus, que suposo que és el que ha anat passant.

Sense entrar a examinar si està ben fet, o bé si el concessionari ho està gestionant bé, no entenc que sigui tan difícil realitzar el pagament a temps, com qualsevol contracte que té lloc durant l'any i es fracciona en mensualitats. 

He llegit la Memòria 2016 de la seva gestió, que lògicament és la darrera publicada, i queda clar que es realitza una gran activitat i que l'ajuntament se'n serveix per a la seva gestió cultural i compromisos amb altres entitats. Per què no cobren a temps, si no hi ha un problema de liquiditat a l'ajuntament? Què s'hauria de canviar, segons els regidors de la CUP?

Com que estem en l'època de la transparència, segur que la regidora de Cultura, o el regidor d'Interior ens ho podran aclarir i sortirem de dubtes.