Fent pedagogia per la península

Segons he llegit a l'ARA, el president Salvador Illa ha anunciat que l'any vinent té previst fer una gira per diferents comunitats espanyoles per desfer malentesos i tòpics sobre els catalans i Catalunya. Vol fer pedagogia i explicar la veritat, conscient que la informació que els hi arriba està tergiversada. Tot i que em sembla bé, hem de tenir present que la manipulació de la premsa espanyola des de sempre ha tingut molta força, i és molt complicat aconseguir desemmascarar-la i deixar-la en evidència. Fa massa anys que se'ns ha posat l'etiqueta d'insolidaris, quan és evident que, encara que sigui per la força, no deixem d'aportar-hi calerons.

Una solidaritat que probablement no ens sortiria de nosaltres. Tal com ho tenim muntat, ens toca pagar el malbaratament de recursos d'altres comunitats. I ho dic així perquè tota política que tendeixi a rebaixar els ingressos propis de l'administració pública, pensant que els recursos ja ens vindran d'una altra banda, és una manera d'aprofitar-se dels altres, al mateix temps que els insultem. Que ens insulten.

No sé com plantejarà el discurs, el nostre president. No ho tindrà fàcil. En primer lloc es trobarà amb la resistència partidista. La majoria de les comunitats espanyoles estan governades per la dreta i l'extrema dreta al costat. I en algunes comunitats, on els socialistes hi governen, tampoc és que ens acabin d'estimar gaire.

A part, doncs, de la confrontació partidista, hi ha el pòsit de tants anys convertint-nos en el dimoni dels pastorets. Si han estat capaços de convèncer-los que els catalans vivim a costa d'ells, de què no seran capaços? Com se'ls pot fer entendre que la cosa és completament el contrari?

M'imagino que la iniciativa del president català està en la línia de girar full de tot el que ha generat el Procés, però suposo que és conscient que per girar full d'uns fets, cal que totes les parts hi estiguin disposades i, de moment, tot fa pensar que n'hi ha una que no ho té gens clar. La conxorxa de la dreta i l'extrema dreta amb jutges i mitjans de comunicació espanyols, és ben efectiva i resistent a qualsevol idea de girar full. Els altres, els socialistes espanyols, només es mouen per interès, per la necessitat que tenen de mantenir els vots dels independentistes. Si no fos així, estarien al mateix bàndol. O és que ningú recorda els discursos de Salvador Illa defensant el 155 i negant la possibilitat d'amnistiar els condemnats del Procés? Que no ens enredin, que encara tenim memòria!

Més fàstic

Fa pocs dies que parlàvem del fàstic que ens produïa l'actuació d'Alicia Sánchez-Camacho a la política catalana i espanyola, i avui podríem afegir-hi qui va ser ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que també ens produeix fàstic, però creiem que hauria d'anar més enllà i exigir-ne responsabilitats polítiques. Les morals ja els hi demanarà el Déu a qui fa referències tot sovint.

Resulta indignant, i per a les persones creients, immoral, per escampar en tot moment la seva religiositat i devoció divina, quan el que queda demostrat és que no és digne de formar part de la comunitat catòlica. El senyor Jorge Fernández Díaz va actuar de manera il·legal i corrupta, però al mateix temps ho va amagar, mentint en sessió parlamentària.

En un país democràtic normal i corrent, ambdós protagonistes haurien de ser condemnats i pagar-ne les conseqüències, però no vivim en un estat democràtic, encara que s'entestin en dir que és una democràcia plena. Malauradament, els corruptes sempre se n'han sortit i ho continuaran fent. No hi ha manera que la Justícia d'aquest país actuï contra el poder corrupte, i prefereix fer-los costat, amb l'excusa de la sagrada unitat de la pàtria.

No hi ha paraules per descriure tota la ràbia que moltes persones sentim en veure com s'ha actuat durant aquests anys de transició democràtica. El PP és el gran partit polític corrupte, però no hi ha alternativa que sigui capaç de fer-hi front i condemnar-ho. El PSOE, l'altre gran partit polític espanyol, també té la seva història i la part fosca que sempre ha volgut amagar. No entraré a valorar qui és més corrupte, però sí que vull manifestar el meu desengany davant d'uns polítics que se serveixen de la política per fer-se rics, defensar els seus interessos i deixar la ciutadania desemparada, totalment enganyats.

Algú podrà pensar que soc molt innocent pensant que tot el que estic dient pot provocar una revolta que exigeixi un canvi d'actitud dels nostres polítics. Sé molt bé que la vida continua i que tot això que ha passat, continua passant i passarà en el futur. Les estructures de l'estat espanyol estan tan podrides que és impossible fer net i aconseguir transparència, honestedat i servei públic. Ens continuarem enfrontant a un mur opac, que només serveix per defensar els de sempre, i això en té culpa tothom, però sobretot aquesta esquerra que es diu progressista, però que no fa res per canviar-ho. És per això que l'esquerra no té futur. El seu paper ha quedat diluït, i no hi ha esperança per a les persones que en algun moment hi varen confiar.

L'estat de dret en perill de mort

M'ha semblat interessant referir-me als dos escrits que han sortit al diari ARA aquest cap de setmana en relació al canvi de criteri del Tribunal Suprem sobre la concessió dels indults, per part del govern espanyol, als independentistes catalans condemnats pel Procés. Sempre he dit que hi ha temes que se m'escapen i necessito que me'ls expliquin bé per entendre'ls. En aquest cas són dos magistrats jubilats que ho exposen molt clarament. És una llàstima que això passi només quan ja s'han jubilat.

Els dos escrits a què em refereixo són els publicats aquest dissabte, "la guerra dels indults", a càrrec de l'exmagistrat del Tribunal Suprem, el senyor José Antonio Martín Pallín, i el de diumenge "el Tribunal Suprem contra l'estat de dret", de l'exlletrat del Tribunal Constitucional, el senyor Joaquín Urías. Tots dos coincideixen en criticar la decisió de la sala tercera de canviar la decisió inicial de desestimar el recurs dels partits polítics de la dreta espanyola contra els indults del govern del PSOE, pel simple fet que ara la composició de la sala és majoritàriament conservadora i afí al PP.

La conclusió a què arriben els dos articulistes és que es tracta d'una decisió política i no pas jurídica, per la qual cosa es posa en dubte la independència del Poder Judicial, quedant totalment polititzat i per tant afectant l'estat de dret del nostre país.

Entenc que es tracta d'un fet molt greu, que malauradament no escandalitza els responsables jurídics espanyols, i que donen més força a la decadència i prostitució de la democràcia espanyola, que s'encamina a un caos total, amb l'arribada properament de la dreta més extremista al govern de la nació espanyola.

M'agradaria ser al subconscient del president socialista Pedro Sánchez per saber què pensa de tot això i si no li preocupa. A vegades crec que és prou inconscient i que només procura per la seva situació personal, ni tan sols la del seu partit polític. Una mica el que ha fet el seu antecessor, el senyor Felipe González, que va renunciar a tots els principis socialistes que defensava fa uns anys, per abraçar el món capitalista que li ha proporcionat una vida segura i plena de riqueses.

Aquest és el gran problema que patim tots plegats, perquè estem en mans d'unes persones sense escrúpols que diuen defensar els nostres drets, però que simplement lluiten per aconseguir el poder i els seus propis beneficis. Abans els polítics ensenyaven la trampa una vegada ja s'havien retirat. Ara t'adones que fins i tot en plena vida política ja deixen veure què hi ha de veritat al darrere, provocant que desconfiïs totalment de la seva paraula.

La sobirania del Parlament qüestionada

La sobirania del Parlament català està en entredit, però això no és cap novetat. Només acceptant tot el que ens ve donat des d'Espanya és quan sembla que tot funcioni correctament, amb totes les competències garantides, però en el moment que et rebel·les comencen a sorgir tots els problemes, i el que és pitjor, un s'adona que les institucions catalanes pengen només d'un fil i, com titelles, són manipulades per les institucions estatals.

El cas que ara ha provocat la paralització les comissions parlamentàries no és cap novetat tampoc. Ja va passar amb el president Torra, però en aquell moment el president del Parlament no es va voler mullar, probablement perquè eren massa recents els fets de l'octubre de 2017, i les conseqüències que se'n varen derivar, i que encara cuegen.

Els principis democràtics han sent vulnerats per l'Estat espanyol, i això es converteix en un tira i arronsa que al final queda en mans dels polítics de torn ser més o menys obedients, amb el risc del que no creure comporta. No és fàcil opinar al respecte, sobretot quan no t'hi jugues ni la teva carrera o fins i tot la llibertat. Aquest enfrontament constant, sobretot ara que la venjança de les institucions espanyoles és més forta que mai, no beneficia en res a Catalunya, però tampoc a Espanya.

Estem condemnats a viure en una situació de lluita constant per als nostres drets, i el que encara és pitjor, ser considerats com els causants de la desestabilització política i social del país. Em venen a la memòria les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat, el senyor Illa, quan demanava passar pàgina. Per a ell passar pàgina volia dir abaixar el cap i continuar rebent totes les patacades provinents de la justícia espanyola, esperonada per una classe política autoritària i poc democràtica.

Pots passar pàgina quan hi ha un acord i es posen sobre la taula els pros i contres que han portat a una situació determinada. D'altra manera passar pàgina vol dir acceptar la derrota i ser submís al més fort. No, el senyor Illa no tenia raó, perquè no es donaven ni es donen les circumstàncies per oblidar el passat, perquè continua present: estem sotmesos a la voluntat de la majoria espanyola que no ens ha estimat mai.

S'enlaira l'Enxaneta

Aquests dies hem llegit la notícia sobre l'enlairament del primer nanosatèl·lit de Catalunya, l'Enxaneta, que ens ha omplert a tots d'una mica d'orgull. Suposo que és el que té ser un país petit que fa avenços científics i pot treure el cap entre els grans. A alguns els fa riure, com per exemple el PSC, que tot el que fan els altres són rucades. Només ells saben fer bé les coses adients.

Espero que el projecte tingui èxit i en vinguin molts més. En això ens hi trobaran a molts, i no amb tanta tonteria que endarrereix la posada en marxa del nou govern. Avui llegia declaracions de la consellera Budó, i també de la senyora Artadi, i em venien ganes d'engegar-les a totes dues a pastar fang. 

És fent projectes que progressarem com a país, i no discutint tot el dia sobre el mateix. Es va intentar i no va sortir bé, doncs canviem de tema i deixem-ho per a més endavant. Ara ens cal recuperar el lideratge del nostre país, sense renunciar als nostres drets i anhels, però sense que aquests ens tinguin aturats més temps.

És una llàstima que no tinguem una alternativa de país, sinó només un seguidisme de l'Estat espanyol. És una llàstima que no hi hagi objectius compartits entre els dos bàndols, que només discrepessin en la manera. Estem condemnats al blanc o negre, sense possibilitat de matisos, i això a vegades ens decanta cap a posicions que no triaríem, si la part contrària ens defensés com a poble sobirà i singular.

Hem rebut una bona notícia, l'enlairament de l'Enxaneta, però també una de dolenta, la mort de l'oncòleg Josep Baselga, una persona que ha fet mèrits per ser reconeguda mundialment. Ens falta més gent com el doctor i menys polítics mediocres que no ens porten enlloc.

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

Vuitanta anys de l'assassinat del president

No es tracta de comparar Espanya amb Alemanya, però sí que és important conèixer que hi passa allà per valorar què tenim aquí. Em refereixo a la memòria històrica i en com recordem els fets del feixisme en un lloc i l'altre, i com s'ha actuat i s'actua des de les institucions. La permissivitat que els respectius governs ofereixen a la barbàrie del passat.

Alemanya ha demanat perdó per l'holocaust, per la injustícia i la mort de víctimes innocents, i no permet la reproducció ni l'exaltació del nazisme ni la seva simbologia. Grècia també ha actuat contra l'autoritarisme criminal. Espanya, però respecta el passat cruel i també el present. Espanya permet que la simbologia i l'exaltació del feixisme sigui una realitat als nostres carrers, i no ha demanat mai perdó per la mort, avui commemorada del nostre president Companys, i tantes altres víctimes de la dictadura franquista.

Avui, a Espanya, condemnats ultres per actes vandàlics són incomprensiblement lliures al carrer, mentre d'altres han estat tancats sense sentència condemnatòria durant més de dos anys. On és la Justícia d'aquest país? O quina mena de justícia tenim? La resposta és clara: tenim la justícia practicada pels hereus de la dictadura. No és estrany, doncs, que la ultradreta i els nostàlgics del franquisme puguin viure tranquils als carrers i places espanyoles.

Cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, ha estat capaç de reconèixer públicament, i demanar perdó, pels horrors de la dictadura de quaranta anys. És comprensible que això hagi estat permès des de la dreta, però no té cap sentit ni explicació que l'esquerra hagi actuat de la mateixa manera. Ens parlen d'esquerra, però potser no és això el que tenim al govern en aquests moments, ni amb Zapatero o González en el passat.

Una esquerra que quan té el poder, dubta i fa marxa enrere, fins i tot l'esquerra que alguns, des de la dreta, consideren radical, bolivariana. Està vist i comprovat que la unitat de l'Estat està per sobre de tot, fins i tot dels crims del franquisme. Vergonya!

Les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons

Avui encara podíem llegir les reaccions a les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons que han de plantejar si proposen que el presos amb disposició de l'article 100.2, entre els quals hi ha els presos polítics, poden passar el confinament a casa seva, atès l'estat d'alarma declarat pel govern espanyol. Un article que tots en parlem sense pràcticament conèixer-lo.

Aquestes amenaces d'acusar-los de prevaricació si decideixen atorgar-los aquest permís són una demostració del nivell dels membres del Tribunal Suprem, i del seu ànim de venjança més que no pas de justícia, com hauria de ser.

No ens ve de nou, perquè tot el procés ha seguit les mateixes pautes. En cap moment hem cregut en la seva capacitat d'administrar justícia, perquè l'únic objectiu era posar-los la pena més gran possible com a escarment per haver gosat fer front i deixar en ridícul l'Estat espanyol.

Som molts que fem aquests comentaris, però sabem que no porten enlloc, perquè tot està bloquejat per les forces de l'Estat, les judicials, les policials i les polítiques, però també de tot el seu aparell. En una situació normal, en una situació de democràcia real, això no hauria succeït. Ja no es tracta dels fets condemnats, sinó de la manera de fer el seguiment dels condemnats i de tractar-los diferent per ser presos polítics, per la seva ideologia.

Reforma penal perquè toca o per necessitat?

La reforma penal que estudia el govern del PSOE i Podemos és per afavorir els presos polítics i rebaixar-ne les penes o bé estan convençuts que està antiquada i li cal una reforma? La dreta, que ja li està bé com està, ho veu clarament com una amnistia encoberta. Una manera de deixar lliures els polítics condemnats i empresonats.

Amb tot el que hem après aquests mesos, s'ha vist que el delicte de sedició no s'adequa a la realitat actual, sinó que és un delicte caduc, diuen medieval, i que s'ha fet servir quan no s'ha pogut parlar més de rebel·lió. L'han utilitzat amb les penes més severes possibles. Aquesta utilització de la justícia per fer allò que volen, i venjar-se de qui va ser capaç d'amagar les urnes, és el que desautoritza el Poder judicial i posa en dubte la seva imparcialitat.

La majoria absoluta de què pot disposar el PSOE amb el concurs de Podemos i ERC, pot quedar en no-res davant la força del Tribunal Constitucional, que és majoritàriament conservador i que no permetrà que ningú posi en dubte la seva força i li colin una amnistia de trascantó.

És per tot això que tinc molt poca confiança en les rebaixes d'aquesta anunciada reforma penal, i dels beneficis que en puguin treure els nostres presos polítics. Caldrà molta valentia per part del PSOE, que té contraris a dins mateix, i haver de necessitar els vots d'ERC per continuar al capdavant del govern espanyol. És per això que ERC hi té un paper clau que ha de treballar amb intel·ligència, i per altra banda ens convé que JxCat no ho esgarriï, que no seria la primera vegada.

Notícies que tapen notícies

No sé si és que hi ha massa notícies per metre quadrat o bé que hi ha qui s'encarrega de treure notícies en el moment oportú. Digueu-me mal pensat, però cada vegada que hi pot haver una notícia favorable als sobiranistes resulta que en surt una altra per intentar tapar-la. És així per casualitat o hi ha qui hi treballa?

Avui dimarts era el dia escollit per donar a conèixer l'informe d'Amnistia Internacional, que no he llegit, però que diuen que és molt clar i que faria caure la cara de vergonya a l'Estat espanyol, si en tinguessin, de vergonya. Doncs avui també s'ha conegut la sentència del cas andalús dels ERO, que allibera Chaves de la presó, però no a Griñán, que li cauen sis anys.

Han passat molts anys i tothom sabia que els successius governs andalusos havien fet trampa amb les subvencions de l'atur. Ho sabia tothom, però calia sentenciar-ho, i a Espanya la Justícia, quan interessa, és molt lenta.

Avui, doncs, hem conegut els tripijocs dels governs andalusos, amb responsabilitat dels seus presidents, i també què pensa Amnistia Internacional de la presó de més de dos anys, als jordis, per una manifestació sense violència.

Jo crec que cada vegada es va complicant més la sortida de l'entramat. La llàstima és que el temps ho cura tot, i els veritables violents i els que jutgen els ara condemnats per sedició, se'n sortiran sense cap problema. No és just i és per això que hem de continuar exigint justícia al nostre país, però també govern.

Què esperem per consensuar la resposta a la sentència?

Cada dia es parla de la resposta a la sentència, però tot fa pensar que tornarem a improvisar. La història es repetirà, hi haurà soroll al carrer, potser nous presos, però els nostres presos polítics seran condemnats i hauran de complir la pena. Màrtirs?

A vegades sembla que el nostre poble desitgi poder tenir unes persones que ho han donat tot, la seva llibertat, per defensar uns drets pels quals sembla que hem deixat de lluitar. Es tractava de recapitular, però no de fer marxa enrere. Es tractava de planificar la continuació, i no adormir-se a l'espera de la gravetat de la condemna.

Em sap greu llegir les declaracions d'en Jordi Cuixart, afirmant que està disposat a complir tota la condemna, ell pensa de 14 anys, perquè continua pensant que no ha fet res punible i que es tracta d'un venjança política. Sabeu què són catorze anys a la presó? No en tinc l'experiència, però em sona molt fort. 

L'actitud dels partits independentistes sembla no correspondre al que es mereixerien totes les persones que estan esperant la sentència, i les exiliades. Ahir, el tros que vaig veure del programa Polònia a TV3, retratava la CUP i la resta de partits independentistes. Aquests renunciant a la lluita, fent un gir de 180 graus, i la CUP recriminant-los, però sense argumentar com continuar.

A vint dies de la sentència, que tots estem convençuts que serà condemnatòria, per no deixar en ridícul el Tribunal, encara estem pensant què tocarà fer. La decisió que prenguin els membres del Tribunal, i la que prenguem nosaltres, la societat civil i els nostres representants polítics, marcarà el futur de la nostra generació i la dels nostres fills.

El món al revés

Llegia la notícia de la petició de la fiscalia Còrdova, de set anys de presó per als integrants de la 'manada', per una altra agressió sexual un mes abans de la de Navarra. La 'manada' tornarà a seure al banc dels acusats, però que no pateixin, si novament els condemnen no caldrà que entrin a la presó. Ens trobem en la estranya situació en què uns condemnats a presó estan lliures al carrer mentre uns altres, sense condemna porten més de dos anys a la presó, per no parlar d'Altsasu.

També podríem parlar de l'arrest sense ordre judicial de persones independentistes que varen bloquejar les autopistes i portem dos dies de paralització de Barcelona, amb la vaga del taxi, i no els passarà res. O tots o cap!

A més, uns quants taxistes han actuat amb violència fent malbé cotxes de VTC i agredint a alguns dels seus conductors. No passa res!

És aquest doble raser a l'hora de l'analitzar les coses el que fa perdre la confiança amb la justícia i també amb els serveis policials. És quan no s'actua de la mateixa manera simplement per interpretació subjectiva, per interessos d'una part, i sense mirar les conseqüències dels actes.

Els taxistes tindran les seves raons per protestar, però llavors els responsables de l'ordre públic han de ser capaços d'analitzar-ho fredament i actuar, però sempre de la mateixa manera. S'ha d'evitar que la protesta d'uns afecti de manera greu a usuaris i ciutadans en general. Tot té un límit, i per això hi ha la policia, en aquests casos, per actuar i evitar mals pitjors.

Realment podem parlar del món al revés quan paguen justos per pecadors, i això acostuma a passar massa sovint.

Multats amb 4,9 milions pel 9-N

Se'ns va dir fa temps que una vegada entrat a la via judicial no hi havia aturador. Que l'error era no haver tractat el tema a nivell polític i deixar-ho en mans dels tribunals de justícia. La veritat és que el recorregut, tant del 9-N com de l'1-O i successius fets, va lliscant i avui s'ha sabut la sentència del Tribunal de Comptes, pel cas del 9N, que afecta a Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau, condemnats a pagar, de manera solidària, 4,9 milions d'euros més interessos de demora i costes del judici.

Són molts els fronts oberts del procés d'independència que dificulten poder-los encarar amb prou força per no sortir-ne escaldats. La sentència d'avui es pot recórrer, i per tant no s'ha arribat al final. També s'ha de suposar que s'organitzaran manifestacions de protesta. Passarà el mateix quan els polítics i líders socials empresonats rebin la sentència condemnatòria? Aquesta serà la resposta que el president Torra té a la ment?

Aquesta és la preocupació de molts: tenen els nostres polítics un pla per afrontar una sentència condemnatòria dels polítics empresonats? No passarà el mateix que va passar ara fa un any? Hauran venut fum com ens anunciava el PSC?

Vivim un temps que et toca escriure allò que voldries que no passés. Vius una contradicció entre allò que tems que passarà amb allò que voldries que passés. T'agradaria pensar que el govern de la Generalitat sap què està fent i que avança segons uns objectius i d'acord amb una metodologia ben estudiada i contrastada. T'agradaria pensar-ho, però no ho penses. Algú és capaç de fer-nos canviar d'opinió.

C's i la corrupció que deien voler combatre

Sembla ser que els que havien de ser garants de la puresa, honorabilitat i honestedat de la política, resulta quo no ho són tant. Des del primer dia es varen manifestar contraris a qualsevol tipus de corrupció exigint als altres partits que decantessin els seus càrrecs imputats en actes de corrupció.

Hem pogut veure que, tot i els pocs càrrecs que ostenten al llarg de la geografia espanyola, ja han estat denunciats i fins i tot imputats en actes corruptius. No només han estat defensant fins a la darrera hora el partit més corrupte de la democràcia europea, el PP, sinó que també té polítics suposadament corruptes.

Això passa per voler donar lliçons al altres pensant que la gent és estúpida i que ens ho creiem tot. És cert que la ciutadania és força innocent, i en un principi anem de bona fe escoltant aquell que promet netejar la porqueria, però de seguida ens adonem i distingim qui ens enganya de qui va de bona fe.

Des del primer dia sabem que Rivera és un titella posat per persones de mala fe que han trobat en ell i el seu partit la manera d'infiltrar la discòrdia a la societat. És cert que se n'han sortit, però encara no han guanyat. La força de la població ha estat per ara suficient per evitar que un discurs fals i traïdor pugui vèncer, malgrat la crisi de societat i els problemes que tenim davant nostra plantejats.

C's és tan o més corrupte que altres partits condemnats fins ara. La diferència està en què encara no governen en suficients llocs com perquè sigui notòria aquesta lacra que tenen intrínseca i que mostraran si la ciutadania no evita donar-los la seva confiança. Rivera i els seus són la lacra en potència d'un estat en hores baixes i amb un futur encara incert.

Els perills de la democràcia

Hi va haver un temps que somiàvem en assolir un sistema democràtic al nostre país. Vivíem sota la dictadura del franquisme i el nostre anhel era entrar a Europa com a país democràtic, on se'ns respectessin els nostres drets usurpats en el cop d'estat del dictador Franco. Encara som moltes les persones que vàrem patir la dictadura i que al cap de quaranta anys de la mort del dictador constatem que les coses han canviat, però que els franquistes continuen dominant el país.

Pensàvem que la democràcia ho resolia tot i que era la panacea de la felicitat i la justícia. No podíem imaginar que els sistemes democràtics tenen perills importants que posen en qüestió la pròpia definició i principis bàsics. Avui hem comprovat que un sistema democràtic avançat pot arribar a escollir president un personatge sinistre i embogit com Trump als Estats Units, o bé permetre un govern com el del PP a Espanya, farcit de militants i dirigents polítics condemnats i acusats de corrupció.

La democràcia, doncs no és garantia absoluta de res. Fa difícil els comportaments dels sistemes dictatorials, però no els elimina i es dóna el cas, com als Estats Units i a Espanya, per posar dos exemples, que són governats per uns polítics sense garantia democràtica, uns polítics a imatge de dictadors, en un món que encara dóna massa facilitats per continuar fent i desfent al marge de la voluntat popular i dels principis bàsics de convivència, llibertat i justícia.

Observar la presidència de Trump és una vergonya per als defensors de la democràcia al món. El seu menyspreu i racisme hauria de ser jutjat per les altes institucions judicials i desposseir-lo del seu poder. Malgrat haver guanyat les eleccions i, per tant, tenir un suport majoritari de la població nord-americana, el seu comportament no pot quedar legitimitat.

A nivell espanyol, amb tot el que està passant amb la justícia, és una altra demostració dels problemes no resolts d'un sistema que es considera democràtic, però no es regeix pels cànons que caldria esperar-ne.

Prohibit el color groc

No és un acudit, sinó una cosa molt seriosa. El color groc és prohibit perquè condiciona el vot. Quin país!!! No només els llaços de color groc, sinó també il·luminar edificis oficials de color groc, o les fonts públiques, i tot allò que tiri a groc serà prohibit per la Junta Electoral de torn. I jo que em pensava que el fet de tenir mig govern a la presó i la resta a l'exili (això TV3 no ho pot dir), seria motiu suficient per influir el vot, ara resulta que és el color groc.

M'imagino que el dia 21 de desembre el sol no apareixerà, doncs el seu groc esplendorós condicionaria el vot dels electors. Caldrà tapar tot allò que groguegi, no fos cas que ens servís per decantar el vot. ¿Hi ha alguna persona sensible que a hores d'ara no tingui el vot condicionat per la injustícia de tenir els nostres polítics presoners sense ser jutjats, i els fatxes condemnats, al carrer per decisió dels 12 jutges del Tribunal Constitucional?

Quina vergonya de país! Quina vergonya de club d'estats europeus, que es protegeixen les misèries perquè no es descobreixi la corrupció que els enfanga. I ara surt l'Audiència Nacional, eximint el president del govern espanyol d'anar a declarar, no fos cas que el seu delicte fos encara més vist!

Que ningú em vingui a explicar mai més que la Justícia en aquest Estat es practica de manera independent dels altres poders, ni de la mateixa manera per a tothom. Tenim condemnats a Suïssa que no saben què és estar en una presó, i polítics de PP amb no se quantes sentències condemnatòries i viuen tan tranquils. Siguem francs i acceptem que els jutges són humans i... molt del PP!

Buscar culpables quan ha passat és un absurd

Entrar a discutir de qui és la culpa que l'Agència Europea de Medicaments (EMA) no vingui a Barcelona és un absurd perquè no ens posarem d'acord. Els constitucionalistes del 155 diran que és culpa dels independentistes i aquests donaran la culpa a l'actuació policial del dia 1 d'octubre. Qui té la raó? Probablement la situació política d'aquests mesos hagi condicionat la votació, però en tot cas si fos així, tots plegats en seriem els responsables. El que cal ara és fer millor les coses, sense que això vulgui dir que haguem de donar la raó als defensors de l'statu quo. Algun dia es podrà canviar alguna cosa?

Em preocupa més tenir la certesa que serem capaços de sortir de l'atzucac actual que tot allò que haguem pogut perdre fins ara, perquè lamentar-nos-en no ens servirà de res. Les eleccions del dia 21 de desembre, que algun dia es reconeixerà que es varen convocar sense cap cobertura legal, han de servir per començar a endreçar les coses, però si tothom manté la mateixa posició, no anirem enlloc.

Tenim polítics a la presó per haver complert l'encàrrec de la majoria de catalans, amb encert o no, amb suficient representativitat o no, que haurien de sortir-ne fins que no siguin jutjats i condemnats, si aquest és el cas. La dissortada mort del fiscal general pot servir d'excusa per canviar les formes, sense que això vulgui dir que no ha passat res. Seria interessant que la campanya electoral es presentés sense candidats presoners ni exiliats. Algú podrà pensar que beneficia una part i perjudica l'altra, però personalment crec que és un perjudici per a la democràcia que tant ens posem a la boca.

L'empatia del president Rajoy

El president Rajoy no només s'equivoca i s'entortolliga quan parla, sinó que interpreto que no coneix el significat d'algunes paraules, o sinó que algú m'expliqui com pot xulejar d'empatia un polític com ell. Sap què vol dir ser empàtic?

És perquè hi ha joc brut i pervers que no podem agafar-nos-ho a lleugera ni fer-nos un tip de riure, ja que el panorama polític actual és malaltís i de gravetat extrema. ¿Com és possible que C's i el mateix PSOE xiulin cap un altre costat i donin suport al partit del govern més corrupte de la història política espanyola? Què els ha passat a polítics com Àngel Ros? S'ha vist per un moment com era i actuava i què fa ara? Tan avall es pot caure per perpetuar-se en el poder? Atacar el sobiranisme és motiu suficient per justificar la corrupció?

Trist, patètic i rebutjable. La història parlarà d'aquests anys com ens mereixerem, per vergonya dels seus protagonistes i de tots els que els haurem viscut, cadascú des de la nostra responsabilitat. El pitjor president del govern espanyol en democràcia, superant a d'altres que mai hauríem fet bons, amb una colla de ministres, molts d'ells condemnats o imputats per corrupció, i amb la vedet de qui fou ministre d'Interior i que va dirigir les principals clavegueres de les institucions públiques espanyoles. Una policia al servei dels interessos del govern i del Partit Popular. Vergonya!