Encara que no ho sembli, ens governa el PSOE

Avui tenim dos exemples més de què és el PSOE i que no en podem esperar gaire res de bo. Em sorprèn la paciència i optimisme d'aquells que esperen la taula de negociació, mentre per l'esquena t'apunyalen. No diré que no sigui millor tractar amb el PSOE que amb la dreta espanyola, però quan es tracta de Catalunya, molt poca diferència hi ha, si és que n'hi arriba a haver.

Avui hem conegut que el TSJC dóna la raó al govern del PSOE i fa tancar tres delegacions de la Generalitat a l'estranger, perquè poden perjudicar Espanya. Sublim! També hem vist com el Congrés de Madrid aprovava la llei mordassa digital. Amb la complicitat de Podemos. Mireu si anem bé a Espanya, que els "comunistes", que bateja Aznar, permeten que s'aprovi una llei repressora com és la llei que permet tancar Internet quan al govern li plagui.

Vox només cal que hi sigui, no ha pas de governar, perquè la seva presència ja força l'adopció de mesures antidemocràtiques per part dels partits que es creuen tan demòcrates. 

Ens queda molt camí per aconseguir assentar la democràcia al nostre país, i hem descobert que aquells partits que es creien tan progressistes i així ens ho deien a la cara, estan aplicant unes mesures polítiques molt poc democràtiques. No em crec que els dirigents del PSC, si fossin sincers i transparents, puguin avalar les decisions del PSOE. Només les acaten perquè ja no tenen autonomia i estan a mercè del que diu l'amo.

El vague progressisme d'artistes i intel·lectuals que ha resultat fals

El post d'avui arrenca de la lectura de l'article de Suso de Toro al diari ARA, "Més Montserrat Roig que mai", sobretot del seu últim paràgraf: "El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la 'democràcia espanyola'."

Els que ho vàrem viure, i els que no, a través de documentals, recordem la importància que donàvem als manifestos dels artistes i intel·lectuals (músics, escriptors, cineastes...) davant l'actitud repressora del franquisme. Necessitàvem saber que tot un col·lectiu de gent de referència parlava en boca dels oprimits que no renunciàvem a la llibertat.

Què se n'ha fet d'aquest col·lectiu? És possible que s'hagin acomodat en una falsa democràcia? On és el seu esperit crític que feia avançar la societat cap a un sistema democràtic? No ens confonguem i pensem que el procés català no hi té res a veure, que es tracta d'un tema particular i que per això la intel·lectualitat espanyola es mostra silenciosa o fins i tot crítica severa. No, això seria un error. Fixem-nos en què ha passat amb el ressorgiment de l'extrema dreta a Andalusia, de la mà de Vox, o del canvi de discurs del nou líder del PP, el senyor Casado, o de Rivera a C's. Què han dit o manifestat els considerats progres de la nostra societat? Res!

Si tinguéssim una mica de memòria, els més grans, o repasséssim lectures com "El món d'ahir: memòries d'un europeu" d'Stefen Zweig, ens mostraríem més preocupats pel futur del nostre país i també d'Europa. Si les persones que, per cultura, coneixements, ambient social, es podrien manifestar contra un sorgir de posicions antidemocràtiques, no ho fan, de qui ens podrem refiar per evitar un nou desastre mundial?

Que ningú més no s'enganyi. El problema no és la independència o no de Catalunya, sinó la salut democràtica dels propers anys a Espanya. 

La moguda universitària viscuda quaranta anys enrere

L'any vinent farà quaranta anys que em vaig llicenciar, varen ser cinc anys de carrera on no hi van faltar mogudes i corredisses davant dels "grisos", tancades de la Diagonal, a la zona universitària, amb els bancs de les facultats... En aquells moments tot era molt confús, però no m'hauria pogut imaginar que quaranta anys després els meus fills, a la universitat, es mobilitzarien contra les mesures antidemocràtiques del govern espanyol.

No pretenc comparar ambdues situacions, sinó tan sols constatar que la vida, al pas dels anys, et fa ensopegar més d'una vegada en la mateixa pedra; que no podem idealitzar ni els moviments ni els objectius aconseguits, perquè aquests se'n poden anar en orris el dia menys pensat; que la democràcia s'ha de guanyar dia rere dia i ser conscient que els egoismes i afanys de poder d'una classe dominant es confabulen perquè la majoria de la ciutadania s'agenolli als seus peus.

Després de quaranta anys de transició ens adonem que els partits polítics majoritaris són una mateixa cosa, només diferenciats per superficialitats, però que en el fons defensen perpetuar-se en el poder i jubilar-se en una empresa monopolista que els asseguri la butxaca, encara que hagin tingut un passat obrer i sindicalista.

Per naturalesa no sóc un revolucionari, però la vida t'ensenya que si vols sobreviure només tens dues opcions, deixar que et trepitgin i puguis anar fent, o bé revelar-te amb el perill de perdre-ho tot. Lluitar contra l'abús de poder de Madrid respecte a Catalunya no et garanteix una societat perfecte, però com a mínim et permet treure't de sobre una llosa que fa molts anys que suportem.