Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

Control d'accés a l'aeroport

Avui llegia que Aena ha decidit posar un control d'accés a l'aeroport de Barcelona per evitar l'entrada de carteristes i limitar-ho als viatgers. Tot i que té sentit i pot suposar una mesura de seguretat i tranquil·litat per als seus usuaris, entenc que s'ha de fer ben fet per no provocar més problemes dels necessaris.

Qualsevol mesura de control ocasiona retencions i acostuma a ser molest per a qui ha d'accedir en un punt a una hora determinada, amb el risc de perdre el vol. És cert que hi podem anar més aviat, però ens podem trobar que estiguem més hores a l'aeroport que no pas volant. També hi ha el tema dels acompanyants o persones que els reben. No és senzill.

Llegia que per facilitar el control, que no pas l'accés, s'ha optat per concentrar l'entrada en una sola porta, la qual cosa posa en risc la seguretat de les persones que són a dins, en cas d'emergència, i provoca llargues cues, amb molts nervis per no fer tard. 

Una vegada més es constata que lluny de facilitar les coses es busca l'interès de l'empresa. Controlar totes les portes d'accés a l'aeroport representa disposar de més personal i, per tant, més cost. Limitar-ho a una sola entrada és més beneficiós per a l'empresa, però no per als usuaris.

Confiem que el que ha passat avui hagi estat un fet puntual i que serveixi per analitzar la situació i les conseqüències de decidir un sistema o altre de control d'accés a les instal·lacions aeroportuàries. No poden posar en risc la seguretat dels viatgers, encara que sigui en pro de la seva tranquil·litat de no ser assaltats per aquells que persegueixen la seva cartera.  

Qüestió de gustos o d'educació?

Hi ha fets que no els acabo d'entendre. Segurament, és per l'educació rebuda a la família. Ara, potser és diferent, però la feina que pot fer una família per a l'educació dels fills continua essent important i crec que no es treballa prou.

Llegia que Renfe ha calculat en 6,2 milions d'euros el cost del vandalisme pels grafitis als trens de Rodalies. Un cost que té repercussió en la inversió final per a la millora del seu funcionament, segons diuen, i també,  té efectes en la disponibilitat de trens i la seva puntualitat.

Estic convençut que han analitzat la manera de reduir aquest vandalisme que els representa tanta despesa reparadora, però no sé si s'ha fet prou. Tampoc sé si els grafiters que enganxen paguen el cost de la neteja de la seva actuació. Crec que així hauria de ser, per reduir el cost que ha d'assumir l'empresa i que indirectament patim tots nosaltres.

A vegades escolto a qui considera que caldria disposar d'espais perquè els grafiters puguin plasmar el seu art. No dic que no estigui bé, però la manca espais no ha de servir mai d'excusa exculpatòria del vandalisme. Probablement, estaríem d'acord que tot plegat depèn del sentit comú, que avui és força absent en les relacions humanes. 

Seria bo que aquestes persones que gaudeixen d'expressar-se artísticament als trens de Rodalies, pensessin què passaria si tothom actués de la mateixa manera. Que entréssim a casa seva a il·lustrar totes les seves parets i mobiliari. I a mi no em faria gaire gràcia, però potser ells ho trobarien prou divertit.

Hi ha a gustos per a tots, però a mi, veure els trens guixats d'aquella manera em molesta i ho trobo de mal gust. Una mica com en veure persones completament tatuades. En aquest cas, però, ho fan a la seva pell i, com a molt, et fan girar d'esquena per no ferir la teva sensibilitat.

Ser puntuals, ser respectuosos!

No acostumo a parlar de futbol en aquest espai perquè no hi entenc, però també perquè ja se'n parla prou arreu. De totes maneres això no vol dir que no llegeixi notícies sobre esports, i futbol concretament, i que segueixi de lluny les competicions, amb les meves simpaties, que no fanatismes.

Avui llegia que l'entrenador del Barça castiga els jugadors impuntuals amb la suplència. Ho he trobat interessant i m'ha donat peu a parlar precisament de la puntualitat, que no és un do natural de la gent del nostre país, sobretot en els serveis públics, però no només. A la meva vila, quan s'organitzen actes públics es parla dels cinc minuts de cortesia, i amb aquesta excusa es comença tard. A mi em fa molta ràbia perquè ho considero una manca de respecte a les persones que tenen el costum de ser puntuals a les cites.

Hi ha persones que tenen per costum arribar tard a les reunions o els actes programats, i obtenen el premi d'aquesta falsa cortesia. Els que tenim la mania de la puntualitat, ens volen acostumar a esperar, la qual cosa és un càstig immerescut.

Sempre que he organitzat algun acte he exigit començar a l'hora convinguda, i si no depèn de mi i només soc un col·laborador, no deixo de protestar i mostrar la meva disconformitat. La pregunta que faig és per què hem d'esperar que arribin els de sempre?

L'excusa que pot haver sorgit algun inconvenient que faci arribar tard a la gent és ben bé només això, una excusa. Si analitzem qui arriba tard als llocs, i és fàcil de veure-ho en una població on ens coneixem gairebé tots, arribarem a la conclusió que sempre són les mateixes persones i, per tant, seria molta coincidència que sempre i només elles tinguessin un motiu per haver arribat a misses dites.

Tant de bo que tothom prengués consciència de l'error dels cinc minuts de cortesia i fóssim més respectuosos amb les persones que són formals i puntuals. El seu temps té massa importància per fer-lo perdre amb una cortesia que no té cap ni peus.

 

Una política inversora mal encaminada

Encara que el ministre Ábalos culpi l'accident d'ahir a la línia 4 de Rodalies, a un error humà, reconeix que s'ha deixat d'invertir en Rodalies per dedicar tots els recursos a l'AVE. Aquesta és la típica manera d'actuar dels responsables de l'Estat, siguin del PP o del PSOE, volen lluir amb grans extensions de trens d'alta tecnologia i velocitat, deixant de banda els recorreguts més necessaris i utilitzats per la ciutadania.

Lamentable la mort d'una de les maquinistes dels trens que ahir varen xocar, i els ferits amb més o menys gravetat. El nostre país no es mereix uns dirigents que només busquen el lluïment personal, deixant de banda les necessitats de la ciutadania. És molt trist que tinguem una xarxa de Rodalies tan precària, que provoca tants problemes, de seguretat, puntualitat i confort, fins a ocasionar la mort.

El més trist de tot és que només es reconeix quan passen desgràcies, però l'endemà ningú no se'n recorda més. Vivim confrontacions polítiques on uns culpen els altres de tot el que passa, però ningú no fa res per canviar-ho. 

Estarem uns mesos més girant al voltant del judici als polítics independentistes catalans, però la vida continua, i no veurem cap gest en relació al succés d'ahir, més enllà de buscar qui en té la culpa, però no quins són els remeis a aplicar perquè un fet luctuós com aquest no torni a passar.

És important no donar motius de provocació a qui no ens vol cap bé

Curiosament demanem puntualitat als puntuals, sensibilitzem els sensibles, motivem els motivats i convoquem els mateixos de sempre. Vull dir que hi ha una sèrie d'accions que plantegem a les persones a qui no caldria plantejar, perquè ja les compleixen.

Molt em temo que la vaga de fam commou i preocupa a qui no li cal, perquè ja ho viu intensament i amb preocupació, i no serveix per sensibilitzar els insensibles que no han tingut cap mania en empresonar injustament els nostres polítics, sense estar jutjats.

Em sap greu que la decisió i efectes d'una vaga de fam passi tan desapercebuda per una gran majoria de persones, i per altres fins i tot sigui motiu d'escarni. Sap greu perquè és un esforç i un risc per a la salut dels quatre polítics empresonats, i no té l'efecte que voldríem que tingués, en part per les relliscades del nostre president, que ocupa massa primeres pàgines dels diaris.

Aznar diu que tota la culpa és dels independentistes. També l'entrada amb força de Vox. De passada culpa Rajoy, que no va saber estar a l'altura, i exigeix a Pedro Sánchez que apliqui l'article 155, però aquesta vegada ben fet. No sé com s'atreveix a exigir. Només es pot entendre si, com ell creu, considerem que el món gira al seu voltant i que té la raó en tot.

Hem d'estar molt vigilants en què diu i fa Pedro Sánchez, pressionat per totes bandes, però cal que per la nostra part no donem tants motius per provocar-los. Em preocupa el 21-D, si sabrem estar a l'alçada que es mereix el país, i especialment els nostres polítics empresonats i a l'exili.

Indesinenter al Teatre Principal

Aquesta tarda hem assistit a la projecció del documental Salvador Espriu, Indesinenter, produït per Televisió espanyola a Sant Cugat. Una pre-estrena que es podrà veure aquest cap de setmana pel segon canal de la televisió espanyola, a mitja nit, i que avui hem pogut veure uns pocs arenyencs. No sé si ha estat el fred, l'hora, la mandra... que ha deixat molta gent a casa o bé comprant per al gran recapte.

Voldria felicitar els autors del documental que, sortosament, són molt millors directors que no pas oradors. Al final estàvem massa freds per iniciar un debat o fer preguntes, que no vol dir que, els pocs que hi érem, no haguem gaudit del documental.

Un documental sobre Espriu, per al públic espanyol, em desperta una certa curiositat. Com reaccionaran? El documental reforça la idea d'un poeta català, compromès amb la seva terra, la nació catalana, i avui aquesta imatge no és la més apreciada pels espanyols. Quin interès hi tindran?

Per als arenyencs, fins i tot els nouvinguts, Espriu és un mite que ens enorgulleix, encara que no l'acabem de conèixer prou. El documental obre algunes portes de la seva vida i pensament, però no sé si les suficients.

Permeteu-me que, una vegada més, demani als organitzadors d'actes del Principal que siguin puntuals i no facin perdre un quart d'hora als que ens agrada ser-hi a l'hora anunciada. També a la senyora que ha entrat a la sala, quan el documental ja havia començat a rodar, desplaçant-se fins a la meitat de la sala, a cop de talons. A casa ens varen educar a respectar els altres, però veig que no tothom pot dir el mateix.

Malgrat aquestes anècdotes, estic content d'haver-hi assistit, i penso que el treball és una bona mostra, una més, de la importància d'Espriu per al nostre poble, el nostre país, i per a la cultura de la nostra nació.

Jordi Pons sí que és profeta a Arenys de Mar

Tal com us comentava en el post d'ahir, vàrem assistir a la representació de l'oncle Vània, d'Anton Txèkhov, al Teatre Principal, a càrrec de la companyia Fènix Teatre, i la direcció d'en Jordi Pons. L'acte va començar amb retard pel mal vici arenyenc dels cinc minuts de cortesia, que en realitat són de descortesia cap a les persones que hi anem a l'hora programada. La mala excusa d'ahir era que faltava arribar gent, és a dir que es tenia en consideració uns pocs que no eren puntuals en detriment de la majoria que havia arribat a temps. Des d'aquí demano als responsables que canviïn el costum i no castiguin els que ho fan bé.

Us haig de dir que l'obra em va agradar. La posada en escena, molt simple, permetia el lluïment dels actors, amb un gran equilibri interpretatiu on ningú destacava per sobre dels altres. Un mèrit que cal reconèixer als actors i actrius, però especialment al director, en Jordi Pons. Sovint el públic es situa massa lluny d'on té lloc l'escena i el priva d'entrar més en l'obra, d'identificar-se amb els personatges i compartir les seves angoixes o la fatalitat del destí.

La sensibilitat de l'autor ens va arribar gràcies a la qualitat interpretativa dels actors i actrius, ben dirigits per en Jordi, i ens va situar al país de Txèkhov, que no desencaixava gens del que poguéssim imaginar de moltes comarques de l'interior del nostre país.

Un any més en Jordi Pons ens regala la posada en escena d'una obra que no és un simple entreteniment, sinó que aprofundeix en temes reals i actuals, encara que tingui més de cent anys d'història, obres que no et deixen indiferent.