Sense tren de la bruixa

Enguany els arenyencs ens quedarem sense poder pujar al tren de la bruixa. No li podrem prendre l'escombra i viatjar gratuïtament un nou viatge. L'Ajuntament d'Arenys ha informat que es cancel·lava la fira d'atraccions de la festa major d'aquest juliol, i ho ha fet amb prou temps com perquè firaires i usuaris ho tinguem clar sense haver d'esperar a darrera hora.

La incertesa en què vivim fa que les decisions es prenguin a darrera hora, i això no és bo. S'agraeix que les determinacions es facin abans, encara que ningú no sap què passarà d'aquí a un mes o, en aquest cas, dos. Hauríem de ser molt optimistes pensar que a primers de juliol podrem fer la vida normal, però encara que això acabés passant, és bo que ja sapiguem a què atendre'ns, i ja en gaudirem l'any vinent, si tenim l'epidèmia controlada.

És aquesta incertesa la que fa que a hores d'ara encara s'estigui parlant de com anirà el començament del nou curs escolar, i això ajuda a planificar-ho pensant en les pitjors condicions. No es pot improvisar més, i cal que les autoritats públiques tinguin totes les previsions fetes. Tot el que s'estudiï ara servirà per a un futur incert, on aquesta o altres epidèmies ens poden fer canviar la manera de comportar-nos. Hem d'inscriure els nostres fills, sense saber de quina manera encararem el nou curs, però confiant que ja hi ha qui ho està treballant, i que en el seu moment ens ho podran resoldre.

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

I les eleccions al Parlament quan?

Té raó Miquel Iceta quan parla de la hipocresia d'ERC i JxCat a l'hora de fer pactes, cadascú pel seu compte. Realment el plantejament dels dos partits independentistes és per fer-nos reflexionar i, com a mesura més lògica, trencar el govern de la Generalitat i convocar noves eleccions. Si, com han demostrat des de fa temps, ERC i JxCat són incapaços d'anar junts, el millor que poden fer és partir peres i anar a unes noves eleccions.

Aparquem el procés i ja en parlarem quan tinguem les coses clares, i anem per resoldre la inestabilitat del govern, la paràlisi que Torra i tot el seu equip han provocat a la gestió governamental. No podem estar més temps aturats, necessitem un govern fort i que treballi, que deixi de mirar-se el melic i somiar despert.

Els pactes amb els socialistes, vist el panorama actual, han demostrat la hipocresia d'uns i altres. No es pot estar argumentant la defensa de l'aplicació de l'article 155 per després acabar-hi pactant. No vull pas dir que no siguin bons pactes i puguin comportar un desencallament de la situació actual, però llavors que callin i no xerrin segons els convingui.

Tot plegat demostra la manca de polítics seriosos, de bons polítics capaços de dirigir les nostres institucions. Fa vergonya veure segons quines majories, amb una incapacitat manifesta per tirar endavant les polítiques públiques. Ja va sent hora de clavar un cop de puny a la taula i començar de nou. Senyor Torra, convoqui eleccions!

La coherència en política, un bé preuat

La coherència de les persones fa que puguis confiar-hi més o menys. En el cas de les persones públiques és important analitzar què diuen i què fan. Malauradament en política hi ha massa discursos per quedar bé, al marge de què practiquen els seus autors. Valors com la bona fe, el servei als altres o l'estimació i respecte a la diversitat, són cada vegada més absents en la política que es practica al nostre país.

Per un moment fem l'exercici de fixar-nos en polítics que probablement ens passarien desapercebuts, potser perquè no acostumen a sortir en les primeres pàgines dels diaris. Analitzem què diuen, com ho argumenten i fem-ne un seguiment. N'hi ha que fins i tot et fan dubtar dels teus principis i plantejaments, perquè hi veus una lògica, que potser no t'acaba d'agradar, però no només la saben vendre, sinó que t'adones que hi creuen i la practiquen.

Fixem-nos ara en aquells polítics que estan més o menys en la mateixa òrbita d'on ens movem nosaltres. Que pensem bastant el mateix i que no els considerem estranys. Mirem com actuen i assegurem-nos que no només són discursos amables, sinó que s'ho creuen i ho practiquen. No sempre és així, i això ens ha de fer pensar molt. 

Tots podríem fer un llistat de noms de polítics o persones públiques a qui elogiem la seva coherència. En algun cas ens podríem equivocar, potser perquè no som capaços de conèixer-los a fons, o perquè dissimulen molt bé el que fan, però l'exercici no és dolent, i probablement són les persones i no els partits els que ens han de fer decantar per donar-los la nostra confiança a l'hora d'exercir el nostre dret a vot.

Sóc conscient que els polítics amb poder de decisió ho tenen més difícil a l'hora de practicar la coherència a diferència d'aquells que pràcticament només poden opinar, però l'exercici d'estudiar les persones és igualment possible i pot esdevenir determinant.