diumenge, 24 de març de 2019

Obligats a denunciar la injustícia

Ni equidistàncies, ni imparcialitats, ni objectivitats davant la injustícia. No podem mantenir-nos callats quan s'està actuant injustament sobre ciutadans catalans o bascos gràcies als poders de l'Estat, els judicials, els polítics i els policials. Un judici clarament injust als nostres presos polítics, on el jutge Marchena impedeix contrastar les mentides dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què es disposa. Una presó injusta dels joves d'Altsasu per una baralla amb uns guàrdies civils de paisà.
Callar no vol dir ser assenyat i responsable quan la injustícia és flagrant. Estem obligats a denunciar arreu la injústicia de l'Estat per no esdevenir-ne còmplices. Cadascú dins de les seves possibilitats i l'abast de les seves paraules i pensaments ha de proclamar la injustícia perquè ningú la ignori i caigui com una llosa sobre els caps dels que la practiquen.
Avui Altsasu reuneix ciutadans d'arreu per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels seus joves, quan ja hi porten més de 800 dies. La Democràcia espanyola està corrompuda, no només pels escàndols financers del PP, sinó pel poder latent dels franquistes que la transició espanyola no ha sabut ni volgut depurar.
Si volem tenir la consciència tranquil·la, fins i tot per egoisme tranquil·litzador, estem obligats a denunciar la injustícia que s'està impartint a Espanya, dins un sistema que es defineix com a democràtic.

dissabte, 23 de març de 2019

Tots contra Vox

A vegades simplifiquem els problemes posant-hi un nom, un culpable, un moviment on dirigir tota la nostra ràbia, però ens oblidem d'analitzar les causes, què ha originat l'aparició d'un col·lectiu, un partit polític que ens rebel·la i ens indigna. En el cas de Vox també passa, i hauríem de ser molt conscients que no només Vox és el problema, sinó que n'hi ha d'altres, com per exemple, saber entendre què ha provocat l'aparició pública de Vox.
La veu de Vox no és nova, el seu discurs fa molt de temps que existeix, en somort, mig adormit des del franquisme, i que la transició no ha depurat, sinó adormit. Si ara apareix Vox és, entre altres raons, perquè els partits en el govern, el sistema polític ha fracassat i la gent s'ha desencisat. No volem continuar de la mateixa manera. El mal és que, com passa sovint, sortim del foc per caure a les brases. 
El discurs de Vox és, a part de xenòfob, racista i masclista, un discurs populista que aconsegueix penetrar en la ment de les classes populars, enganyant-les com el llop que es disfressa d'ovella. És un partit autoritari que utilitza la democràcia per fer-se un lloc en el sistema polític, però amb la intenció d'abolir tots els drets adquirits amb esforç i lluita social.
Serà Vox el dolent de la pel·lícula, però convé tenir molt present que la bèstia l'hem creat tots plegats. El sistema corrupte, que ha mantingut el poder en mans d'unes classes dominants, que s'ha palanquejat sense treballar de veritat per aconseguir una justícia social, i que ha decebut els votants massa confiats en els dirigents polítics. La desconfiança final ha permès que amb l'engany com a primera premissa, l'extrema dreta hagi sorgit de la letargia de quaranta anys, i ens permet observar el procés d'incorporació d'adeptes que fins ara estaven esperant l'oportunitat per manifestar-se.

divendres, 22 de març de 2019

Reflexions al voltant de Torra i Arrimadas

Dubtava sobre de qui parlar avui en el meu post. Hi ha dos personatges que en aquests moments ocupen els primers llocs en el rànquing personal de comportaments inadequats que em molesten, encara que no els pugui posar en el mateix sac, perquè els motius i la sensibilitat són diferents. Finalment els encabeixo tots dos.
En primer lloc tenim a Inés Arrimadas que ha donat prou motius per menysprear i qualificar-la d'impresentable. El seu comportament és fastigós, a dins i a fora del Parlament. Una cosa és discrepar, defensar les teves idees i criticar les dels altres. En això no ens hi hem de ficar perquè cadascú defensa allò en què creu. El problema d'Arrimadas és que es desqualifica per ella sola i demostra que la seva ètica és nul·la i la moral no diguem! No es pot fer política d'aquesta manera, perquè no s'aguanta en res de positiu.
Hem arribat a pensar que és una mala persona i que no afavoreix en res la convivència a Catalunya, ans al contrari, és font d'odi i violència, i només així s'aguanten els seus postulats.
El segon personatge és el president de la Generalitat, el d'aquí, l'interí. D'un càrrec com la presidència se n'espera alguna cosa més que jugar amb els llaços grocs sabent que té les de perdre. No es pot fer el ridícul, i això és la impressió que molts tenim, fins i tot els que defensem la llibertat d'expressió, la llibertat dels presos polítics i un referèndum d'autodeterminació. No és això el que esperem del president de la Generalitat, i ens avergonyeix. 
No hi ha dubte que no es tracta del mateix. En el cas d'Arrimadas s'ha superat els límits de la decència, la moralitat i l'ètica. No es pot anar pel món d'aquesta manera, rient-se dels problemes dels altres. No se li demana que defensi la llibertat dels empresonats, però tampoc se li accepta el menyspreu i la burla. És un cas d'humanitat, de sensibilitat i respecte.
En el cas del president català més aviat li demanem i crec que cal exigir-li, més respecte a la institució que representa, al càrrec que exerceix i a la imatge que projecta amb la seva actitud. Des del moment que ens avergonyeix vol dir que no està deixant la Generalitat al nivell que tots volem, en tot cas s'assembla massa al nivell que C's col·loca les institucions catalanes.

dijous, 21 de març de 2019

Per què Primàries i no Demòcrates?

No és el primer dia que parlo en aquest blog de la candidatura "Primàries" a la nostra vila. Els seus impulsors han treballat de valent per poder confeccionar un llistat amb un mínim de persones per presentar-se a les primàries i encapçalar una nova formació política per a les eleccions municipals del mes de maig. Els seus impulsors són membres de Demòcrates, una escissió de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya.
El recorregut d'aquesta iniciativa a la nostra vila ha estat una mica trist, amb moltes dificultats per aconseguir candidats a temps, i tancant la llista ben tard i amb menys persones de les esperades. Ha estat una bona solució? No hauria estat millor presentar-se amb les sigles de la formació? De què es té por?
Feia falta la candidatura de Primàries a Arenys de Mar? La meva opinió és que no, en part perquè el nostre Consistori té una majoria sobiranista que ja desitjarien moltes poblacions. Dels 17 càrrecs electes, només 3 formen part de partits unionistes, dos d'ells governant en coalició amb forces independentistes.
L'altra raó que podria despendre's de la xerrada de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert, defensant una altra manera de fer política, no se la creu ningú. La veritat és que la política es fa només des dels partits mentre el sistema electoral sigui de llistes tancades. No es pot enganyar la gent dient que aquests sí que treballaran per al ciutadà, i no el que fan els partits polítics. M'apunto a un canvi de llei electoral, amb llistes obertes, però entretant són els partits polítics els que dominen el joc.
Potser la nostra vila no ha viscut els millors anys de la seva història, políticament parlant, però això depèn de les persones, formin part d'un partit polític o es presentin a Primàries. El desenllaç del 26 de maig no comportarà gaires sorpreses, però el pitjor de tot serà que tornarem a desaprofitar quatre anys  més de la nostra vida municipal.

dimecres, 20 de març de 2019

On són les garanties d'un judici just?

Segueixo una mica de lluny el judici, no només perquè no puc fer-ho en directe, sinó tampoc me'l miro en diferit. Llegeixo els comentaris i informacions que apareixen a la premsa i a les xarxes socials, amb el risc que em perdi detalls verídics que potser algú s'encarrega de manipular.
Malgrat el risc, sí que em plantejo de quina manera es pot garantir que el judici sigui just, si per exemple el president del Tribunal no permet visionar vídeos que contradiuen declaracions dels testimonis de la fiscalia. O també, si no hi ha manera de comprovar que els testimonis hagin preparat molt bé les seves respostes amb els fiscals que porten el cas.
Qui s'encarrega de vigilar que els testimonis diguin la veritat i només la veritat? Si algú d'ells menteix, com es resol el tema? Què li podria passar al senyor Millo, havent deixat anar alguna mentida, més enllà de la parcialitat dels seus judicis? Algú l'ha de denunciar o bé ho pot fer el mateix jutge, d'ofici?
Sembla que alguns policies i guàrdies civils han declarat fets no contrastats amb imatges, precisament perquè el jutge Marchena no ho permet, segurament perquè deixaria els testimonis de la fiscalia amb el cul enlaire.
Si, segons sembla, cap institució espanyola és capaç d'assegurar-nos un judici just i una sentència justa, quants anys haurem d'esperar perquè la solució arribi d'Europa? Quina Europa hi haurà llavors, davant el panorama que es presenta en les eleccions del mes maig?
Fotut, molt complicat, i malauradament tenim unes persones preses des de fa massa temps, sense una raó justa, simplement per venjança política de l'Estat espanyol.

dimarts, 19 de març de 2019

Més radicalisme al Congrés de Diputats

Molts comentàvem que a Espanya l'extrema dreta era dins del PP i per aquest motiu no hi havia cap partit d'extrema dreta amb cara i ulls. Per a uns era bo perquè s'evitava que un partit d'extrema dreta s'envalentís i d'altres creien el contrari, i defensaven que el PP es mantingués com a força de dretes, i que els extremistes trobessin el seu espai.
Som doncs en el moment en què els extremistes estan formant un partit polític que a Andalusia ja ha entrat al seu Parlament i que a finals del mes d'abril passarà el mateix al Congrés espanyol. El que no hem encertat és que aquesta sortida comportés que el PP es consolidés com el partit de la dreta espanyola, sinó que el seu líder, el senyor Casado, està lluitant amb Abascal, de Vox, per veure qui les diu més grosses, a veure qui és més extremista.
I a tot això hi tenim un tercer partit polític, C's, que volia fer el paper de dreta moderada, però el seu fanatisme contra Catalunya i els sobiranistes, i aprofitant l'avinentesa dels vents favorables al populisme i a la radicalització de la dreta, també competeix amb els altres dos partits per guanyar adeptes en aquest mateix entorn polític.
On serà el centre? El paper el vol jugar el PSOE, que té la sort de no haver destacat mai gaire com a partit progressista, i això el fa més creïble per liderar aquest centre tranquil i civilitzat. Serà el PSOE el pal de paller de la política assenyada d'aquest Estat? És el vot socialista el vot útil contra la barbàrie radical d'Abascal, Rivera i Casado?
Catalunya tindrà l'opció radical amb Poble Lliure i els seus companys de llista d'aquestes eleccions generals. Podrà jugar algun paper? Hi haurà presència radical per l'esquerra?
Tot fa pensar que el Congrés de diputats es convertirà en un recipient farcit d'exabruptes i populisme barat, però ens falta saber si seran majoria, o bé simplement deixaran constància del seu fanatisme i nostàlgia franquista.

dilluns, 18 de març de 2019

Les memòries de Josep Antoni Duran i Lleida

No he llegit el darrer llibre que ha tret Josep Antoni Duran i Lleida ni me'l penso llegir. Ja fa molt temps que vaig comentar en el meu blog que si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap plorarien de ràbia de com Duran i Lleida havia conduit el partit. Això ja ho deia abans que desaparegués. 
Avui he llegit un article dur al diari ARA, però que hi estic totalment d'acord, i que signa Francesc Canosa, "Josep Miserachs i Duran i Lleida". Mentre el llegia m'anava indignant només de pensar en qui és i ha estat Josep Antoni Duran i Lleida.
Només una persona com ell és capaç d'escriure les memòries on, segons afirma l'articulista, només qüestiona els altres i considera que tot el que ha fet ell està ben fet. Com té la barra de fer les declaracions que fa sense que li caigui la cara de vergonya. Heu llegit l'entrevista que li fa l'Antoni Bassas? Denigrant.
Duran i Lleida s'ha ben retratat i com altres polítics que tots coneixem, ha utilitzat la porta giratòria per continuar vivint de la rifeta. S'ha retratat perquè qualsevol persona que hagi seguit la trajectòria política sabrà que menteix, que no ha estat sincer i ha jugat amb la gent, de dins i fora del partit. Ha utilitzat el partit històric català per a la seva conveniència, fins que n'ha provocat la fallida.
I el seu deixeble preferit, l'exconseller Ramon Espadaler continua a la política, cobrant de la política, sense cap mania per trobar-se enmig de polítics, els socialistes, que tant ha arribat a criticar i que defensen ideals tan antagònics dels que defensava la Unió de Duran i Lleida i, per tant, la seva Unió. 
Una persona té dret a rectificar, a canviar de partit polític, però ho ha de deixar molt clar, ho ha d'explicar, perquè la ciutadania hi pugui confiar. No es pot amagar el cap sota l'ala, i quedar-se a l'aixopluc d'aquells que el continuaran alimentant, encara que pensi diferent.

diumenge, 17 de març de 2019

La confecció de les llistes des de dalt i la democràcia representativa

En els meus post d'aquests dos darrers dies he parlat de dos exemples de dirigents del PP català que han quedat arraconats per la direcció estatal a l'hora d'elaborar les llistes electorals. M'he referit a l'actual portaveu del Congrés, Dolors Montserrat, i a l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millo. Tot i així hi ha un element que no he tractat i que m'hi vaig a referir.
La decisió de la direcció del PP estatal és un menyspreu als militants i dirigents del PP català. La decisió ve de dalt a baix i no és el millor signe de democràcia. El problema, però, no acaba aquí. Hi ha més persones afectades i em refereixo als electors catalans que hauran de votar per a qui ha decidit Madrid.
Xavier Roig ha escrit mil vegades sobre sistemes electorals i s'ha mostrat favorable al britànic. D'alguna manera i per resumir-ho molt, es tracta de trobar la relació més directa possible entre l'elector i l'elegit, per aconseguir una cosa de molt sentit comú, com és la responsabilitat directa del diputat escollit davant dels seus electors. Jo hi estic totalment a favor.
Reconec que aquest sistema pot deixar amb el cul a l'aire als partits polítics. Aquell conglomerat a l'hora de votar qualsevol decisió és molt fàcil quan hi ha una dependència directa al partit, que no pas quan la dependència és amb qui t'ha votat. És molt millor aquest darrer cas i reflecteix millor el que anomenem sempre democràcia representativa.
Espanya sempre ha funcionat de la mateixa manera, però en aquesta ocasió s'ha radicalitzat molt més la dependència dels partits, no només al PP, sinó també al PSOE, al PDECat-JxC-Crida... a l'hora de confeccionar les llistes. No es tracta d'una discussió menor, però personalment tinc molt clar que el sistema electoral espanyol, i per tant també el català, té menys qualitat democràtica que no pas el britànic.
Al Regne Unit, amb un sistema electoral com l'espanyol, a hores d'ara el Brexit ja s'hauria aprovat. Algú podrà dir que hauria estat millor, però jo penso que el fet que t'obligui a dialogar i a pactar cada detall és molt més valuós i a la llarga efectiu i democràtic.

dissabte, 16 de març de 2019

Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.
No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.
No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.
A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

divendres, 15 de març de 2019

La radicalització de la dreta en les eleccions d'abril

Tot apunta, doncs, que la línia que segueix Pablo Casado és la de radicalitzar-se a la dreta, descartant els aliats a M. Rajoy i optant pels deixebles i simpatitzants d'Aznar. S'ha cregut que l'ambigüitat de l'expresident ha estat clau per la davallada de vots i que el missatge a seguir és del guru Aznar, que està per sobre del bé i del mal.
Vox és una motiu important d'aquesta radicalització, i en cap moment s'ha vist la intenció de situar el seu missatge en una posició de dreta moderada. Diuen alguns que aquest lloc se'l queda Ciutadans. Potser hi ha persones que es creuran això i a C's els anirà molt bé, però si som una mica curiosos ens adonarem que cap dels tres partits està per la moderació, sinó que, amb més o menys encert, volen exhibir musculatura davant d'un PSOE que sí que contemplaria aquesta centralitat.
A nivell català, he llegit que l'elecció de la número un per Barcelona ha estat tota una sorpresa, sobretot per a qui es pensava tenir tots els números per aconseguir-ho, l'exministra Dolors Montserrat. Malgrat tot el que molts pensem d'ella, sembla ser que no és prou dretana ni anticatalana, si més no als ulls del senyor Casado. 
La persona escollida és la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, que haig de confessar que no tenia el gust de conèixer, i que segons he pogut llegir és, entre altres càrrecs, directora de l'àrea internacional de la FAES, o sigui, ben col·locada en la direcció actual del PP. Ella serà, doncs, qui se les haurà amb la dirigent de C's, la senyora Inés Arrimadas. A veure qui la diu més grossa! Batet haurà de tenir molta paciència perquè per unes setmanes la convertiran amb l'íntima amiga de l'independentisme i dolents de la pel·lícula.

dijous, 14 de març de 2019

Es trenca la CUP?

Per segona vegada en poc temps hem vist com l'assemblea de la CUP decidia no presentar-se a les eleccions. Primer va ser a les europees i el cap de setmana passat va tocar les generals espanyoles. La CUP concentra bàsicament la seva força als ajuntaments, i té presència al Parlament català, que dóna la majoria absoluta als partits independentistes, però amb les trifulgues que tots coneixem, des de forçar el pas al costat del president Mas, fins a impedir el nomenament de Josep Turull com a president del govern català.
Ara, després d'informar que la CUP no es presentaria a les eleccions espanyoles, una de les formacions integrants, Poble Lliure, ha decidit presentar-s'hi, sembla ser que en coalició amb Pirates de Catalunya i Som Alternativa. Aquesta decisió posa en perill la seva continuïtat dins de la CUP.
Des de fora les coses es veuen molt diferent, i amb molt desconeixement. En primer lloc saber l'abast de la possible escissió. No conec quin volum representa Poble Lliure dins de la CUP. Sí que s'ha vist que la manera de pensar dels representants del barcelonès i rodalies és diferent que la de la resta del país, però no sé si va de forces diferents o és més la mentalitat del territori, que es podria perfectament entendre. En una de les darreres crisis importants del PSC es va poder observar que no era el mateix el socialisme de l'Àrea metropolitana, molt més PSOE, que no pas la gironina, per posar dos exemples.
Diuen que d'aquí a deu dies la CUP organitzarà una nova assemblea per valorar la decisió de Poble Lliure, i potser serà el moment de conèixer si hi ha trencament o es manté la unitat, en termes generals, acceptant la decisió de Poble Lliure. Veurem. 
I Arenys, quina CUP tenim? Recordem que un mes més tard de les eleccions generals tindrem les municipals, i caldrà veure si aquests quatre anys amb representació per partida doble hauran servit per augmentar el vot, frenar-lo o anar marxa enrere.

dimecres, 13 de març de 2019

És legítim investigar la monarquia?

Sembla ser que el president del govern espanyol vol que el Tribunal Constitucional anul·li l'acord del Parlament català de crear una comissió investigadora sobre la monarquia espanyola. Aquell costum del govern de M. Rajoy sembla que té continuïtat amb el president socialista. Utilitza el poder judicial per tombar allò que el poder legislatiu català aprova.
Tal com es pot veure el Parlament català, representant del poble, no és sobirà sinó que continua essent trepitjat per l'Estat espanyol. Amb aquesta actitud es fa molt difícil de trobar la manera de pactar res, i fa l'efecte que ningú no vol baixar del burro.
Al marge, però de la legalitat o no de la creació d'aquesta comissió investigadora, em pregunto si és legítima. Des de fa molt temps s'ha conegut l'activitat poc neta i fins i tot presumptament corrupta del rei emèrit. En tot moment s'ha fet valdre la immunitat per vetar qualsevol de les acusacions que es podien tramitar. Si a més a més hi afegim les suposades trucades del rei actual a empreses residents a Catalunya perquè sortissin i establissin la seva seu a Espanya, tot faria pensar que el Parlament català estaria legitimat per investigar-ho. Si en lloc d'haver-ho fet el rei, hagués estat alguna altra persona, també seria legal.
Voler tapar les gestions fosques de la monarquia, basant-se en la seva immunitat constitucional, no deixa de ser una immoralitat i, al meu entendre, la comissió parlamentària creada és totalment legítima. Com que a Espanya la legitimitat no juga cap paper, sinó que tot es basa en la llei, encara que sigui contrària a l'ètica i la moral, és més que segur que Sánchez presentarà el recurs al Tribunal Constitucional i aquest ordenarà l'anul·lació automàtica de l'acord de creació de la comissió. 
Aquesta és l'Espanya que tenim i si l'aconsegueixen canviar, encara serà per a pitjor.

dimarts, 12 de març de 2019

Presidents massa bocamolls

No sé si som pocs o molts els que estem cansats de tantes declaracions innecessàries i a vegades fins i tot imprudents. ¿No n'hi ha prou en viure una situació d'impàs, de desaprofitament de tot el que es podria tenir, a més de tot el procés judicial, com perquè a més haguem d'aguantar declaracions i rèpliques que no tenen cap valor i que més aviat esgoten la paciència?
Tenim dos presidents paral·lels, l'exiliat i l'interí, que més valdria que mesuressin les paraules i dir just les necessàries i no donar peu als adversaris a rèpliques sovint assenyades, ni atabalar més els que han estat fidels als seus ideals i als seus líders, alguns dels quals ja els ha pujat la mosca al nas.
No sé com acabarà el judici, ni a qui interessa la seva continuïtat, més enllà dels partits del 155, però valdria la pena ajudar una mica a suportar-ho tot millor, i no anar aixecant la llebre per fer més insuportable aquests mesos de tensió i dolor, per part dels empresonats.
Avui era el molt honorable Carles Puigdemont qui avançava què faria en el cas de ser escollit eurodiputat, per escoltar immediatament les reaccions dels partits polítics de l'oposició parlamentària. No cal president, no cal xerrar per xerrar, o això és el que a mi em sembla. Ja en tenim prou amb el president interí que ho ha fet més del necessari. No cal anar tensant la corda sense tenir clar quin és l'objectiu immediat i de quina manera s'hi pensa arribar. 
L'experiència de no tenir un pla B ja l'hem viscut. Sisplau canviem de model d'actuació, i siguem una mica més pragmàtics. Valorem les forces de cadascú i l'estratègia a seguir o, sinó, tornem a començar per aconseguir eixamplar la base d'aquells que creuen en el dret d'autodeterminació, estiguin o no estiguin a favor de la independència de Catalunya.

dilluns, 11 de març de 2019

Què li passa a la dreta?

Un país no es pot construir a partir de l'odi i la venjança, sinó de la justícia, l'empatia i la solidaritat. La diversitat d'un país no pot manifestar-se en baralles, insults i guerres, sinó en el respecte a qui pensa diferent de tu, en la humilitat de qui està segur que no només ell té la raó.
L'alternança política és bona si serveix per millorar allò que es considera que l'altre no ho fa prou bé, ja sigui per desídia, cansament o rutina, però mai com a revenja fruit d'uns resultats electorals que un dia et seran adversos.
Si repassem la situació actual a Espanya ens adonarem que la rivalitat entre els líders dels diferents partits no és una rivalitat sana, ni democràtica, sinó tot el contrari. La seva actitud passa per insultar l'adversari, difamar sense prova i mentir al poble per aconseguir guanyar adeptes.
Avui, que es commemoren els 15 anys de l'atemptat de Madrid, amb gairebé dues-centes víctimes mortals, encara hem hagut de sentir unes declaracions repugnants del líder del PP, el senyor Casado. Com es pot configurar un lideratge d'un dels grans partits espanyols a partir de la difamació, la mentida i la ràbia? Què li passa a la dreta espanyola que sembla no tenir límits, es radicalitza i tot li val per aconseguir la majoria que li permeti governar?
I per extensió, què li passa a la dreta europea? I a la catalana? En aquest cas sembla que s'entretinguin fent-se l'harakiri. No crec que es pugui fer pitjor. Què vol dir imposar una llista per sobre d'altres d'un mateix partit? Què se n'ha fet dels hereus de Convergència Democràtica?
Llegint tot el que passa dins del conjunt de partits i subpartits que s'han desencadenat, no ho acabo d'entendre. És ben bé que ara podria ser l'hora dels partits d'esquerra, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. El problema, però és que mai s'ha sabut aprofitar suficientment els regals de la dreta desorientada, i molt em temo que en aquesta ocasió no serà pas gaire diferent.

diumenge, 10 de març de 2019

L'atac als mestres

Per què col·loquem C's i el PP de Casado a l'extrema dreta? Llegiu l'article d'Anna Jolonch a l'ARA i ho podreu entendre. "L'atac als mestres és global" és un article interessant perquè en poques línies presenta una realitat que existeix al nostre país, i és preocupant. La crítica a l'adoctrinament a les escoles amb què acusen als mestres, els ideòlegs i militants de C's no és res més que una manera molt clara de voler imposar la seva ideologia a la societat. No és estrany que les escoles i els mitjans de comunicació, en aquest cas a Catalunya, siguin els objectius de tota la crítica dels partits de dreta espanyols.
Precisament són la llibertat de premsa i d'educació dos aspectes que cal vetllar en tota societat democràtica per evitar tornar a l'autoritarisme on ens vol conduir el tripartit de dretes espanyol. La feina de PSOE i, si sobreviu, Podemos, s'ha de focalitzar en la defensa d'aquestes llibertats per aconseguir que la societat sigui justa i autènticament democràtica.
S'ha dit que el procés sobiranista ha despertat l'extrema dreta a Espanya. No és només a Espanya on l'extrema dreta està escalant posicions i és per això que és injust culpabilitzar el procés de tots els mals. Més aviat penso que la no-resposta del progressisme espanyol ha donat ales a l'extrema dreta a avançar posicions, i el primer lloc on això ha passat ha estat Andalusia, lluny de casa nostra, però molt crítics amb nosaltres. Potser algú s'ho hauria de mirar, i rectificar abans no sigui massa tard.

dissabte, 9 de març de 2019

El vot útil del PSC

Davant l'auge de l'extrema dreta a Espanya, ja sigui amb l'aparició de Vox, o amb la radicalització del PP de Casado i C's, fa que el PSC vegi en tot plegat l'estratègia electoral per al dia 28 d'abril a Catalunya: vendre als independentistes que és millor una victòria a Espanya del PSOE que no pas del tripartit d'ultradreta. El vot útil per a Catalunya és votar el PSC!
Haig de dir que és una bona estratègia per engrescar aquells catalans a qui no va agradar el comportament del PSC durant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, però que veuen com una amenaça real la pujada de la dreta més ultra dels darrers anys a Espanya. Deixar de votar els partits independentistes, per al Congrés i Senat espanyols, per evitar un mal major.
S'ha parlat de si la decisió dels partits independentistes catalans de no votar els pressupostos de Pedro Sánchez va ser una bona idea o no, per les conseqüències que ha tingut, la convocatòria d'eleccions, i les que pot arribar a tenir, si la suma dels partits de dreta aconsegueixen la majoria a Madrid. També s'ha dit que Pedro Sánchez tenia molt clar que volia avançar les eleccions i que l'actitud dels sobiranistes li va anar com anyell al dit.
Ara caldrà veure com es comporten els votants independentistes i no els elegits. Si l'opció serà de més 'seny' que els seus diputats a Madrid, o bé es manté la radicalitat, per una banda, i la voluntat de fer més forts els diputats sobiranistes al Congrés espanyol.
Com que encara no sabem quants partits catalans es presentaran, ni les coalicions que es formaran, si més no el dia d'avui, serem cauts a preveure què pot passar, però em fa l'efecte que l'estratègia del PSC, si es planteja bé, pot significar un auge del nombre de diputats catalans a Madrid i un benefici per als resultats generals de PSOE el dia 28 d'abril.

divendres, 8 de març de 2019

Entendre les aliances electorals en mig d'un procés que fa aigües

Mentre hi ha uns partits polítics que tenen molt clar qui són i amb qui van a les eleccions, n'hi ha d'altres que encara s'ho estan plantejant i, sobretot, discutint entre la direcció i les bases. Aquest seria el cas dels Comuns i EUiA, Comunistes i la nova formació que encapçala Elisenda Alamany.
Tots aquests no formen part del grup de sobiranistes que encara tenen votants que els demana unitat. Això fa que el nombre de llistes pugui batre un rècord i que els votants tinguem complicat d'acabar d'entendre quins són uns i quins els altres i a qui hem de votar i perquè.
Llegia avui el tema concret d'EUiA, que no és una formació compacta, la qual cosa encara dificulta més la decisió d'anar o no en coalició amb tal o tal altra formació política. Nuet, coordinador general d'EUiA sembla que optaria per anar en coalició amb ERC. Després de com ha anat tot el procés sobiranista es fa difícil d'entendre, més enllà d'ampliar la base dels que demanen un referèndum. Nuet sempre ha deixat clar que vol el referèndum, però no la independència, o això és el que jo he entès. ERC, per altra banda, té clar que vol la República catalana, i lluitarà per avançar en aquest objectiu. El fet de presentar-se amb altres formacions que no pensen el mateix pot despitar el personal. No sé si podem parlar d'estratègia o bé que ERC té clar que donada la situació actual, el camí a seguir s'ha de refer des d'un bon començament, i aquest serà llarg. Probablement el més assenyat.
No sé si després de la celebració de les eleccions d'abril i maig tindrem l'aigua clara, però desitjo que aquestes hi ajudin i aplanin el camí a les eleccions al Parlament català, que no poden trigar gaires mesos a celebrar-se. L'impàs actual no fa cap bé.


dijous, 7 de març de 2019

El passat d'alguns testimonis dels fiscals

Em serveixo de la premsa perquè moltes coses o bé les ignorava o ja no ho recordava. Aquest és el cas del testimoni en el judici sobre el procés sobiranista de qui fou cap de la Policia Nacional a Catalunya durant els fets de 2017, el senyor Sebastián Trapote, o també del coordinador de tota l'operació policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos.
El primer sembla ser que se'l va acusar de la mort d'un detingut per un tret a l'esquena l'any 1974. Com passava llavors, i ara no han canviat tant les coses, el cas es va arxivar i va poder continuar la seva carrera policial. Pel que fa al coronel, se'l relaciona amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, quan es va presentar de voluntari amb els colpistes.
És cert que tothom té un passat i les persones tenim el dret de poder rectificar en aquelles coses que hem fallat. Passa, però, que hi ha circumstàncies curioses que lliguen massa i algunes són sorprenents, com ara que un coronel aboni les tesis de la fiscalia per acusar de rebel·lió a uns polítics catalans, quan ell té a la motxilla el passat lligat amb l'intent real de cop d'estat de Tejero.
Cadascú que en tregui les seves conclusions, però de tot plegat arribes a pensar que existeix tota una trama molt ben desenvolupada, amb uns personatges molt concrets que sempre estan a punt per donar la mà a polítics corruptes, al poder del diner i de la política. Sempre contra el poble, en aquest moments parlaríem dels catalans sobiranistes, però en alguna altra ocasió serà contra la base del poble espanyol. No són només els que escollim cada quatre anys els que ens perjudiquen, sinó que hi ha tota una trama que domina l'Estat sigui qui sigui el partit en el govern.

dimecres, 6 de març de 2019

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.
Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.
De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 
De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

dimarts, 5 de març de 2019

Què entén per violència el senyor Millo?

Avui era el torn d'Enric Millo, exdelegat del govern a Catalunya, entre altres testimonis, i com acostumo a fer aquests dies no l'he seguit, en tinc prou en llegir els twits i les referències que publiquen els mitjans de comunicació. El senyor Millo em supera, no l'aguanto, ni el to ni el contingut de les seves declaracions, ni ara ni abans. El considero una persona falsa, una titella al servei de qui el paga, sense personalitat ni principis.
No puc escoltar una persona que saps que no té cap inconvenient en mentir. N'hi ha molts d'aquests polítics que menteixen contínuament i normalment no es cansen de repetir que ells no menteixen. Fixeu-vos-hi. Quan algú no para de dir que no menteix és un senyal que sí que ho acostuma a fer.
Millo ha demostrat molt poca categoria com a polític, i el seu pas per la delegació del govern a Catalunya ha demostrat ser un zero a l'esquerra. És lògic que se'l demani a testificar pel càrrec desenvolupat, però també perquè les seves declaracions són claus per a l'acusació. Saben que farà el possible per disfressar el que sigui si això ajuda a enfonsar una mica més els acusats.
Sembla ser que ha estat molt coherent en la seva postura de tot aquest temps i ha dit tot allò que volien que digués per justificar una acusació injustificada.
S'ha dit d'anada i tornada, amb pels i senyals, però encara hi ha qui defensa que l'actuació del dia 20 de setembre de 2017 va ser una actuació violent i al mateix temps diu que la policia, l'1 d'octubre del mateix any no va ser violent. Si s'accepta aquesta versió a partir d'ara a Espanya no es podrà convocar manifestacions perquè sempre seran violentes als ulls de l'Estat. 
Resulta molt fastigós veure com s'aplica la justícia a Espanya i com hi ha uns quants jutges que utilitzen la seva força i poder per defensar els seus principis i culpar els que pensen diferent. 

dilluns, 4 de març de 2019

Una persona normal obeeix la policia

Amb el poc que he seguit les declaracions del senyor Nieto com a testimoni en el judici als nostres presos polítics, he retingut aquesta frase: "qualsevol persona normal fa el que li diu la policia", o una frase semblant. És evident que el dia 1 d'octubre de 2019 totes les persones que varen rebre la visita de la policia nacional i la guàrdia civil no devien ser normals, perquè no varen fer, voluntàriament, el que la policia els demanava, a cops de porra, estirades de cabell i empentes.
Probablement fa massa temps, massa anys que els catalans hem rebut d'una manera directa o indirectament patacades de la policia, també menyspreu i insults, com per continuar tenint fe en la policia. Si els creiem és per evitar una atonyinada, no pas perquè ens mereixin cap respecte. No se l'han guanyat.
És evident que parlo dels policies com a institució i no entro a parlar d'ells a títol personal. Aquí no m'hi fico perquè cadascú, entenc, que actua segons les ordres que rep. Tenim exemples de convivència amb guàrdies civils, pares de família i veïns, però amb un rebuig a la institució. Ho dic perquè quedi clar que són les ordres que reben les que ens distancien.
Per tot això, jo canviaria el títol d'aquest post i parlaria d'una persona normal com aquella que obeeix la policia si no vol rebre una patacada. Aquesta seria la normalitat i als extrems hi trobaríem aquells que no els fan por, i també aquells que els tenen devoció.

diumenge, 3 de març de 2019

Uns polítics irresponsables i covards

Ho deia l'altre dia parlant de les declaracions de Rajoy, Santamaria i Zoido com a testimonis en el judici del Tribunal Suprem. Uns testimonis que no es varen fer responsables de l'actuació policial del dia 1 d'octubre de 2017, que segons varen manifestar ningú d'ells no va donar cap consigna de l'actuació policial, carregant el mort als comandaments policials. Així de fàcil.
No és estrany que entre la policia hi hagi malestar. Potser alguns d'ells s'ho varen passar bé venint a Catalunya a atonyinar-nos, però estic segur que a la majoria no els feia gaire gràcia. No penso que hagi de ser agradable anar clavant cops de porra a persones indefenses, la majoria d'elles persones grans.
Els policies estan molestos per les declaracions de Zoido que es renta les mans de la decisió de començar a clavar cops de porra als concentrats als col·legis electorals, i també li qüestionen que hagués decidit col·locar com a coordinador de tota la policia a un militar.
Tots plegats continuen culpant els Mossos de no haver complert en la seva part, tancant els col·legis electorals. Ningú es considera culpable i els policies entenen que varen fer la feina que els varen ordenar fer.
La conclusió a què arribes és que els polítics del PP han estat uns irresponsables. En les seves declaracions al Tribunal Suprem, sobretot Rajoy i Zoido, han mal dissimulat un no recordar uns fets que no són tan antics i que varen ser prou significatius per al desenvolupament polític i social del país. A més Zoido es va comportar de manera molt covarda, la qual cosa t'explica que l'actuació de molts mals polítics només la sosté el poder que exerceixen, però a títol personal són unes persones molt mediocres i de poc fiar.

dissabte, 2 de març de 2019

La dreta busca la uniformitat de tots els espanyols

Què ven més la defensa de la dona, de la llibertat d'expressió, dels drets fonamentals de les persones... o bé la unitat d'Espanya? Aquesta és una de les preguntes que ens hauríem de fer ara que comencen uns mesos de campanyes electorals. Vox ha deixat clar que la seva posició ultradretana dóna suport a la recentralització del país i l'eliminació de l'Espanya de les autonomies. L'objectiu final és la unitat d'Espanya sense privilegis ni drets diferenciats entre els espanyols.
Fins ara la dreta espanyola, representada pel PP i C's, tot i que defensava la unitat espanyola acceptava de més o menys grat les comunitats autònomes, encara que els donaven més un caire folklòric que no pas polític. Al mateix temps no eren descaradament bel·ligerants amb posicionaments feministes i LGTBI, si més no hi passaven de puntetes, procurant no fer gaire soroll per no esverar el galliner. La irrupció de Vox, però ha donat ales que sortissin de l'armari i a cara descoberta es posin a criticar allò que fins ara mig tapaven.
És una llàstima que les paraules se les emporta el vent, i que el dia de dipositar el nostre vot a les urnes, hi hagi massa gent que es deixi portar per l'engany i falses promeses, en lloc d'haver reflexionat seriosament què hi ha al darrere de cada líder i partit polític. Això és un avantatge per als partits populistes i demagogs, que fan molts esforços per enredar tothom i poder després fer i desfer desentenent-se de totes les promeses.
Em crida especialment l'atenció la confecció de la llista de C's a l'ajuntament de Barcelona. No és només la persona de Manuel Valls, exsocialista francès, sinó ara també el número tres, l'exalcalde socialista de l'Hospitalet, que per cert va ser molt criticat i deixat per inútil per part d'Albert Rivera. Quan interessa una cosa, però, ningú recorda el passat, perquè tots tenim una memòria efímera de la política al nostre país.
Com vaig llegir un dia d'aquests, qui vulgui la unitat i uniformitat d'Espanya que voti directament a Vox, perquè són els originals, els altres, PP i C's, són còpies mal fetes. 

divendres, 1 de març de 2019

Hipocresia política

Sovint ens entretenim a criticar actuacions polítiques que ens semblen injustes i que tenen un abast reduït i deixem d'entrar a valorar-ne d'altres més globals que tenen més incidència, però que ens resulta massa difícil de precisar o bé que ens considerem incapaços d'influir-hi. Em refereixo a la política dels estats, a nivell mundial, que en el fons condiciona la petita política que es pot fer en un ajuntament, una comunitat autònoma o fins i tot un estat com l'espanyol.
Llegia la notícia de la carta enviada pel rei saudita Salman als líders europeus. No li agrada figurar a la llista negra de països amb grau risc de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme. Sembla ser que dels 28 estats europeus, només Bèlgica, que té govern provisional, no va presentar al·legacions a l'elaboració de la llista i per tant s'ha bloquejat la iniciativa.
Aquests són els estats que practiquen la política que regeix a Europa. Uns estats que no fan res per combatre l'atac als drets fonamentals de països del món, com pot ser l'Aràbia Saudita, i que permeten el finançament d'activitats criminals. 
La responsabilitat és de tots i nosaltres només podem sortir al carrer. Nosaltres deleguem a uns representants polítics que s'acolloneixen davant l'amenaça d'estats més potents i claudiquen, ja siguin governants de dreta com d'esquerra. Llavors ens escandalitzem en veure que l'extrema dreta puja!
L'exemple del triomf de Trump als EUA és el més clar. La població està tan farta del sistema, que vota l'opció que hi va en contra, encara que no s'adoni que hi sortirà perdent. La teoria de més val boig conegut que savi per conèixer ja no és útil. Europa i tot el món occidental està farta dels bojos actuals i espera aconseguir un savi desconegut, encara que l'experiència ens ensenya que sortim del foc per caure a les brases.

dijous, 28 de febrer de 2019

Tothom es treu les puces de sobre

Aquesta és la impressió que tens si segueixes les diferents declaracions dels testimonis obligats a testificar en el judici pels fets del 20 de setembre de 2017 i l'1 d'octubre. Resultarà que el culpable de tot serà el conserge de la Moncloa. Ni el president del govern, ni la vicepresidenta, ni el ministre d'interior, durant els fets, es fan responsables de les càrregues policials de l'1 d'octubre de 2017. Unes càrregues que han intentat amagar, justificar i quan les han vist per televisió les han considerat "fake news", que està de moda. No han estat ells sols, sinó que l'actual ministre d'exteriors, el socialista que tan ens estima, també s'ha dedicat a escampar-ho arreu, sense adonar-se que la gent no és tonta.
El sainet d'aquest judici té un to amarg, la presó preventiva dels polítics catalans, i l'amenaça d'una sentència injusta. Si no fos això, ens partiríem de riure, perquè acostuma a fer gràcia veure com cauen en el ridícul més sever, aquells que van de prepotents per la vida.
Esperem que el procés vagi ràpid, sense que deixin d'aflorar les mentides de tots aquests mesos, i que quedi vist per sentència ben aviat. Com diem molts, la sentència no podrà ser mai de rebel·lió ni sedició, sinó en tot cas de desobediència. Al meu entendre les penes haurien de ser molt menors que les que hauria de suportar l'expresident M. Rajoy, per la corrupció en què va viure i dirigir el país.

dimecres, 27 de febrer de 2019

Desconcertat amb les decisions judicials a Espanya

Ja m'hi he referit altres vegades i ho repeteixo novament, que els meus coneixements en dret penal són molt escassos i m'haig de refiar del que llegeixo al respecte. Crec que tenim uns llicenciats molt competents que il·lustren tot el que està passant en els judicis paral·lels d'aquests dies, per a diferents causes. Dit això tinc ganes de comentar la meva sorpresa amb la decisió del magistrat que presideix el judici al senyor Sandro Rosell. 
Desconec el fons de l'acusació i per això no hi puc entrar, però em sorprèn com una persona pot estar tancada provisionalment més de dos anys, i a les poques hores d'iniciar el judici, amb unes breus declaracions, el jutge li doni llibertat provisional a l'espera de la sentència, que pot ser condemnatòria o no.
És normal passar dos anys a la presó en situació preventiva? És lògic que després de dos anys se li doni la llibertat provisional? Qui ho ha fet i malament? o tot és correcte? No s'hauria d'indemnitzar a aquesta persona, pels dos anys pres, encara que després la sentència el condemni?
Paral·lelament a aquest cas hi ha el macro judici del 20 de setembre de 2017. El fet que l'acusació fos de rebel·lió se'ls està jutjant al Tribunal Suprem i han estat més d'un any a la presó preventiva. Si queda tan clar des d'ara que la rebel·lió no ha existit, no se'ls hauria d'alliberar provisionalment, a l'espera de la sentència? Quins són els criteris? Al final, si es confirma que no hi ha rebel·lió, se'ls haurà d'indemnitzar?
Si a tot això hi barreges que des del primer dia les acusacions han estat presidides per l'ànim de la venjança i que la instrucció del jutge Llarena ha estat manipulada per poder-los escarmentar,  a quina conclusió podem arribar? Quin concepte de la Justícia a Espanya podem tenir?
És així com al final només se t'acut reclamar dignitat i llibertat als presos polítics.

dimarts, 26 de febrer de 2019

Hem de fer dels nostres carrers i places uns llocs segurs

Arran de la detenció a la part baixa de la Riera, d'Arenys de Mar, d'un home que havia amenaçat els clients d'un bar, i de conèixer que aquesta mateixa persona ja havia estat detinguda recentment per una baralla amb navalla amb una altra persona, són moltes les preguntes que els vilatans ens fem, però potser la més reincident i persistent: com és possible que una persona així pugui repetir accions violentes sense que no passi res? Si més no aquesta és la impressió que la ciutadania rep.
Ho podem considerar una anècdota, però ningú no em negarà que preocupa i espanta la gent, que es manté intranquil·la quan surt a la via pública, sobretot la gent gran. Aquest cas, junt amb els incendis d'una casa al carrer de la Perera, o els atracaments a diferents carrers de vila, atribuïts als "mena", fan que hi hagi persones que es resisteixin a sortir al carrer. De qui és la culpa?
Podem entendre, que no justificar, que una persona atraqui i robi a una altra, però costa més d'entendre que aquesta mateixa persona ho pugui anar fent més i més vegades, i no li signifiqui res més enllà d'una detenció d'unes hores i formar part d'un llistat de delinqüents. Potser sí que a la llarga la suma pot tenir conseqüències, però molts ho qüestionen.
No es tracta d'anar col·locant persones a les presons, sinó intentar resoldre el tema des del principi, des de l'arrel, i ens calen unes lleis justes, potser no tan garantistes, sense passar a l'altre extrem. Ens cal, però, canviar la nostra societat i lluitar amb totes les nostres forces per aconseguir més justícia i menys pobresa. Ens hem de plantejar si el model de societat actual és el més encertat per evitar situacions violentes com les exposades. No pot ser que la gent honrada pateixi els delictes de qui no ho és, però no podem oblidar que massa sovint la societat deixa al marge persones que al final no tenen cap més solució que delinquir. Siguem cauts en donar les culpes, però treballem-ho.

dilluns, 25 de febrer de 2019

Amenaça de querella contra l'alcaldessa per difamació

El mandat 2015-19 està a les acaballes i es recordarà com un mandat de picabaralles entre els caps de llista de JxA i ERC, que han compartit alcaldia gràcies a la moció de censura que hi va donar suport la majoria del Consistori. Un trist mandat en què han estat més notícia les baralles que la feina del govern, dels governs.
El més trist de tot és que les expectatives de cara al nou mandat no són gaire diferents. El dilema estarà en veure si l'Estanis Fors té suficient suport per adjudicar-se l'alcaldia, o bé és el conglomerat de forces contràries que sumen suficientment per renovar la confiança a la cap de llista d'ERC.
A veure com ho dic perquè no se m'enfadi ningú. Potser la solució passaria perquè cap dels dos assumís l'alcaldia i es donés opció a una persona que no porti la motxilla plena de querelles a l'esquena, presentades i/o rebudes. 
En principi la CUP podria suposar un canvi en el nou Consistori, sempre que expliqui bé tot el que ha fet des del primer dia, amb el suport a la moció de censura inclòs. La impressió de molts és que ha format part dels partits que han donat suport a l'alcaldessa, però sense responsabilitat de govern. A simple vista es veu com una opció molt còmode i que no dóna garanties suficients com per atorgar-los el nostre vot. Sabem què ha fet el govern i què no ha fet. També què ha fet l'oposició i què ha deixat de fer. Ens falta saber quin ha estat el paper de la CUP més enllà de donar el vot necessari perquè el govern sorgit a partir de la moció de censura hagi pogut avançar.
D'aquí a un parell de mesos començarem a rebre les promeses dels nostres alcaldables. Promeses que aniran acompanyades per una relació de tot el que s'ha fet i s'ha deixat de fer durant els anys de mandat de cada govern. És important aquest segon llistat perquè tinguem una idea del que pot acabar passant. Confio que el govern actual actualitzi el Pla d'Actuació Municipal o Pla de Mandat, i ens expliqui allò que no ha pogut fer i el per què. Tenim uns mesos per reflexionar qui veiem més capaç de treure'ns de l'atzucac actual.

diumenge, 24 de febrer de 2019

El vague progressisme d'artistes i intel·lectuals que ha resultat fals

El post d'avui arrenca de la lectura de l'article de Suso de Toro al diari ARA, "Més Montserrat Roig que mai", sobretot del seu últim paràgraf: "El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la 'democràcia espanyola'."

Els que ho vàrem viure, i els que no, a través de documentals, recordem la importància que donàvem als manifestos dels artistes i intel·lectuals (músics, escriptors, cineastes...) davant l'actitud repressora del franquisme. Necessitàvem saber que tot un col·lectiu de gent de referència parlava en boca dels oprimits que no renunciàvem a la llibertat.
Què se n'ha fet d'aquest col·lectiu? És possible que s'hagin acomodat en una falsa democràcia? On és el seu esperit crític que feia avançar la societat cap a un sistema democràtic? No ens confonguem i pensem que el procés català no hi té res a veure, que es tracta d'un tema particular i que per això la intel·lectualitat espanyola es mostra silenciosa o fins i tot crítica severa. No, això seria un error. Fixem-nos en què ha passat amb el ressorgiment de l'extrema dreta a Andalusia, de la mà de Vox, o del canvi de discurs del nou líder del PP, el senyor Casado, o de Rivera a C's. Què han dit o manifestat els considerats progres de la nostra societat? Res!
Si tinguéssim una mica de memòria, els més grans, o repasséssim lectures com "El món d'ahir: memòries d'un europeu" d'Stefen Zweig, ens mostraríem més preocupats pel futur del nostre país i també d'Europa. Si les persones que, per cultura, coneixements, ambient social, es podrien manifestar contra un sorgir de posicions antidemocràtiques, no ho fan, de qui ens podrem refiar per evitar un nou desastre mundial?
Que ningú més no s'enganyi. El problema no és la independència o no de Catalunya, sinó la salut democràtica dels propers anys a Espanya. 

dissabte, 23 de febrer de 2019

Avui en política es paga més l'odi que l'empatia

Una cosa és discrepar de l'altre i una de molt diferent és odiar l'adversari, aquell que no pensa com tu. En política l'odi cada vegada és mes present i això ve acompanyat per uns perfils molt baixos en humanisme, ètica i saber fer. L'empatia no és una virtut que es busqui en el món de la política, sinó tot el contrari. Cada vegada hi ha més polítics que sembla que busquin ser odiats o si més no aconseguir el rebuig i insult de l'adversari.
Personatges com Casado, Rivera, Borrell, per posar només tres exemples ens recorden un passat que crèiem que havia canviat. Guerra, Aznar o el no tant llunyà Wert varen destacar per la seva actitud prepotent, fixant qui eren els dolents i pretenent ser els salvadors del món. Aquesta grisor imperant a la política porta que moltes persones, amb prou capacitat de lideratge i gestió pública, renunciïn a formar-ne part, la qual cosa fa que el nivell dels que s'hi enganxen sigui cada vegada més baix, en capacitat i en virtuts.
És evident que no podem generalitzar, però per desgràcia els que són a dalt de tot no donen bon exemple i són la cara visible dels polítics. Com a tot arreu paguen justos per pecadors, i per extensió els ciutadans i el país.
No és estrany, doncs, com comentava l'altre dia, que hi hagi persones que els vingui de nou el nivell dels polítics que estan asseguts al banc dels acusats pel procés català. No estan jutjant unes persones que s'hagin lucrat il·legalment, ni són corruptes, sinó que jutgen unes persones per les seves idees. Probablement no ho varen fer prou bé, i les circumstàncies els varen superar, però tenim molt clar, i crec que els jutges també, que es troben davant d'unes persones honestes, sinceres i injustament empresonades.
Per cert, el nostre president, l'actual, d'empatia... res de res.

divendres, 22 de febrer de 2019

Arrimadas podria deixar el Parlament català

Probablement Arrimadas farà una llarga carrera política, sobretot ara que l'educació i l'ètica no figuren entre els valors dels grans polítics espanyols. Arrimadas és mal educada, mentidera, manipuladora i populista. Això no treu que obtingui vots. Som els electors que escollim els nostres representants i potser no prioritzem l'honestedat i la honradesa com caldria.
Es diu que Arrimadas podria encapçalar les llistes de Barcelona per a les eleccions generals del 28 d'abril, això faria que sortís del Parlament català i fes parella amb Rivera al Congrés de Madrid. Rivera ha vist que Arrimadas l'ha superat en tot, també en els defectes que abans esmentava, i probablement la vol a prop per evitar l'ombra que des de Barcelona li ha estat fent.
Podria dir que m'agrada que desaparegui del Parlament català, perquè no m'he cansat de repetir que no és digne d'ocupar-ne un escó, ja que ni estima el país ni les seves institucions. Segur que al Congrés hi farà més patxoca. Però no puc oblidar que la seva sortida comportarà una substitució que ni serà millor ni pitjor. Els diputats de C's al Parlament català han demostrat sobradament no saber comportar-s'hi, confonent-ho amb una bancada d'un camp de futbol. Ni ètica, ni educació ni humanitat. Són molts els exemples que ho corroboren. Només la sortida de tots ells i elles podria satisfer els que estimem les institucions catalanes i la seva història, i tenim molt present l'esforç que ha suposat poder-les aconseguir, com perquè quatre personatges les vulguin fer desaparèixer.

dijous, 21 de febrer de 2019

En absència de delicte de rebel·lió qui en pagarà les conseqüències?

Pels comentaris que llegeixo de com està anant el judici, semblaria que cada vegada hi ha menys arguments per mantenir l'acusació de rebel·lió, per la qual nou polítics han estat empresonats més d'un any, de manera preventiva. Injustícia!
Al marge d'anècdotes que farien gràcia si no fos el cas que tractem i les conseqüències que ja ha tingut per als presos polítics, resulta curiós que en més d'una ocasió algú quedi sorprès de la capacitat intel·lectual i moral dels acusats, com si es donés per suposat que això és molt difícil de trobar entre la classe política. De fet, tenim prou exemples de la baixa categoria de molts polítics, i un de molt evident serien els diputats i diputades de C's al Parlament de Catalunya. El seu nivell ètic i humà és baixíssim, no tan sols indigne per ocupar uns escons al Parlament, sinó fins i tot de formar part de la societat. 
En aquest mateix sac hi podríem col·locar el rei d'Espanya. Explica de sobres l'interès de molts per restablir la república i fins i tot a molts monàrquics els avergonyeix. No es pot anar donant lliçons de dret i democràcia quan vius en un Estat que et protegeix per sobre de qualsevol delicte que puguis haver comès, que les teves declaracions en ple judici són una intromissió al procés judicial, sense que en rebis cap conseqüència.
A vegades, repassant la història, em sorprenia com la classe popular podia aguantar tant menyspreu dels poderosos de torn, i d'una manera simplista m'ho explicava perquè estàvem parlant d'altres èpoques, en un món molt més endarrerit. Em fa vergonya reconèixer el meu error, quan en ple segle XXI els ciutadans de l'Estat espanyol tenim un Felip VI com a monarca. Santa innocència! 
Els nostres presos polítics, fins i tot aconseguint l'absolució hauran sofert un càstig imperdonable, que ningú se'n farà responsable. Això és el més trist i injust.

dimecres, 20 de febrer de 2019

La ultradreta més enllà de VOX

Els senyors i senyores de C's, i d'una manera molt especial el senyor Albert Rivera, tenen molt après el paper del camaleó. Són oportunistes quan cal confondre la gent i en aquests moments han adoptat totes les regles d'un bon partit d'ultradreta, aprofitant que està de moda, a Espanya, però també a Europa.
Sabem que C's va néixer a Catalunya amb l'únic objectiu de fer mal al país, fer mal a la cultura, la llengua, la tradició, el dret, els costums catalans, i va sorgir de la mà d'uns intel·lectuals fanàtics i fins llavors dissimuladors d'una filosofia antidemocràtica, totalment autoritaris i repressius. Mostres del seu tarannà les hem pogut anar veient al llarg d'aquests anys. La més recent són les declaracions del senyor Arcadi Espada en un programa televisiu. Repulsiu!
Amb el temps C's ha anat conquerint poder, tant a Catalunya com a Espanya, sobretot gràcies a la davallada dels grans partits espanyols, el PP i el PSOE. Una postura populista, demagògica i enganyant la ciutadania amb falses promeses el va portar a quotes imprevistes.
Amb la sortida de VOX que té un discurs molt més populista i radical que el discurs fins ara ofert per C's, arriba la por a perdre posicions i la necessitat d'extremar les declaracions i els objectius. És per això que C's entra de ple a l'espai de l'extrema dreta per competir amb VOX i també amb el PP de Casado, que havent mamat de José M. Aznar, no es queda enrere.
Durant molts anys l'extrema dreta havia estat més o menys controlada dins del PP, però finalment s'ha fet gran i ha explotat. Alumnes avantatjats d'Aznar lideren posicions idèntiques que poden determinar el futur d'Espanya. Ens acostem perillosament al retrocés de 40 anys de somnis democràtics sense l'empara d'una Europa prou conscient i democràticament saludable.

dimarts, 19 de febrer de 2019

La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia

Feia alguns dies que observàvem bosses d'erugues a la pineda que s'ha instal·lat a les platges d'Arenys. Sempre m'ha cridat l'atenció. A casa cada any havien de barallar-s'hi als pins que teníem a Tavertet. No sempre era el mateix, depenia també del temps, però era una preocupació que mantenia entretinguts els meus pares. Esclar que allà no hi havia gaire gent més enllà dels veïns dels conreus del voltant.
El fet que des de l'Ajuntament d'Arenys es decidís fer aquesta extensiva plantada de pins, ha comportat que el servei de medi ambient tingui una feina afegida, i és important perquè en aquest cas sí que hi ha possibles afectats, ja sigui persones o animals de companyia.
Ara resultarà que té raó aquella melodia que parla de la natura que ens "procura una bèstia per a cada molèstia". A l'estiu hem de vigilar amb les meduses i a l'hivern amb les erugues, la processionària. Tot plegat és la lluita per a l'encaix de les persones a la natura, una natura que ens ha portat bestiar que mata les palmeres, d'altres que assequen els pins, i ara la processionària que respecta el vegetal, però posa en perill la nostra salut. És bo ser conscient dels nostres actes i trobar remeis a les seves conseqüències.

dilluns, 18 de febrer de 2019

Poca confiança en les municipals del mes de maig

Si hagués de resumir en una frase què i com penso de cara a les properes eleccions municipals a la meva vila empraria el titular d'aquest escrit. No hi confio perquè he quedat molt decebut de la manera de fer dels polítics d'Arenys de Mar, i no hi sé veure una solució, si més no a mitjà termini. 
Per dir-ho d'alguna manera parlaria que tot plegat és més del mateix i que el benefici que en traiem els vilatans és molt escàs. Considero que no ens mereixem uns governants que no saben escoltar-nos, sobretot quan estan al govern, i en podem trobar molts exemples.
Ahir en el meu post diari parlava d'un article d'Itziar González a l'ARA i em lamentava del poc cas que ens fan. No n'hi ha prou en endegar un procés de pressupostos participatius anual, quan s'és incapaç d'escoltar els veïns en el moment de tirar endavant una obra pública.
No voldria, però que semblés que em carrego l'equip actual i lloo la feina dels grups que ara són a l'oposició. Quan l'alcalde defenestrat va arribar al poder es va carregar l'Oficina d'Atenció Ciutadana, que atenia en horari de tarda, també, les sol·licituds, queixes i suggeriments de manera presencial. Es va deixar de prestar aquest servei a la policia, en horari de dissabtes, o al local del carrer Doedes, per facilitar l'accés a les persones que viuen a la part alta de la vila. 
El govern que va sorgir arran de la moció de censura va prometre que restabliria el servei. Ho va fer públicament en una reunió que jo vaig ser-hi present. Han passat dos anys i la promesa ha quedat en no-res. Quina confiança em poden merèixer ERC, PSC, PDECat-JxA...? Tampoc he vist que des de la CUP, que es va quedar a l'oposició donant suport al govern, ho hagi reclamat mai.
Quina confiança podem dipositar si coses tan simples, però útils i beneficioses per als vilatans, no s'arriben a executar? Què podem esperar d'aquests grups, o d'altres que hi pugui haver que només parlen de llista unitària, quan el que volem és que ens gestionin l'ajuntament?
Poca, molt poca confiança és la que tinc dipositada en el futur electoral a Arenys de Mar.

diumenge, 17 de febrer de 2019

Aspirar a governar un municipi al costat dels seus vilatans

Quina enveja sana m'agafa llegint l'escrit d'Itziar González a l'ARA, "Les Rambles com a infraestructura social". Direu que és molt agosarat comparar les Rambles de Barcelona amb el Rial Sa Clavella d'Arenys de Mar, però no es tracta d'això. Si llegiu l'article, que us ho recomano, veureu que defineix molt bé com s'ha d'actuar des de l'administració local, al costat del ciutadà. I això que sembla tan fàcil, no passa. I no passa, per exemple, en una vila de 15.000 habitants amb una alcaldessa d'ERC, un partit assembleari. Ironies de la vida!
Unes obres, per aquelles persones que ho desconeixeu, que havien de durar cinc setmanes i ja em portem tretze, i encara no s'han acabat. Unes obres on se'ns ha imposat mantenir uns arbres que perjudiquen les cases i el mateix carrer. Unes obres que han provocat l'embussada d'un clavegueram d'una casa i han trigat més de deu dies per desembussar-li, i a sobre l'han criticat perquè es feia pesada reclamant-ho.
Certament no és comparable la feina que ha fet l'equip d'Itziar a Barcelona amb el que es podia haver fet a Arenys de Mar, però sí que caldria escoltar més la gent i respectar-la. No és voler enfonsar una alcaldessa o un equip de govern, és reclamar ser escoltats i demanar i, per què no, exigir més empatia amb els vilatans, sobretot quan s'està decidint una obra que els afecta directament.
Itziar diu: "Les democràcies de qualitat són aquelles que, més enllà d'assegurar la imparcialitat en l'aplicació de les normes i en la gestió dels serveis, es doten d'espais formals i informals que reconeguin i fomentin que la ciutadania actuï de manera cooperativa i també vigilant amb l'administració, de manera que es puguin adoptar les millors decisions en un entorn complex". 
En la darrera reunió amb l'alcaldessa de la vila es va tornar a posar èmfasi en la veritat i raó dels tècnics municipals davant l'opinió d'uns veïns sense coneixement de res. L'alcaldessa ignorava que darrera dels veïns hi ha tècnics d'urbanisme que ens han donat la raó des del primer dia. 
En situacions lamentables com les viscudes a Arenys queda en evidència quins polítics tenim al capdavant de l'ajuntament. 

dissabte, 16 de febrer de 2019

Els plats pel cap entre partits per haver forçat les eleccions

Els plats pel cap entre partits polítics d'un i altre signe per la decisió d'ERC i PDECat de presentar unes esmenes a la totalitat en el Pressupost del govern de Pedro Sánchez per aquest 2019. Una decisió que ha vingut seguida per l'anunci de la convocatòria d'eleccions generals el 28 d'abril, un mes abans de les eleccions municipals i europees. No ha interessat fer-les coincidir tot i que hauria estat un estalvi important de les despeses de l'administració pública. Per què no s'ha fet?
Ja fa temps que hem perdut la innocència i sabem que tot té una explicació política. Qui té el poder per decidir quan es convoquen unes eleccions té molt estudiat quan l'interessa convocar-les perquè en tregui més profit. Probablement el PSOE no hi sortiria guanyant amb la coincidència amb la resta d'eleccions. És això un bon criteri?
Penso que té sentit des d'un punt de vista partidista, però no té lògica ni cap argument a favor si ens fixem en el cost econòmic d'unes eleccions. Mobilitzar tanta gent amb tants preparatius dos mesos seguits és una despesa inútil. Es podria haver fet coincidir, perquè estem parlant de poques setmanes, però ja sabem que quan ets tu que no pagues, els diners importen molt poc. Així va el país.
Quant a la decisió dels partits independentistes només s'explica perquè no hi ha confiança en les inversions promeses des de Madrid, vinguin del partit en el govern que vinguin. Tenim una llarga experiència en l'incompliment de les promeses i dels pressupostos inicials, que mai s'acaben de complir. Els percentatges d'execució sobre el total aprovat i promès són miserables. Aquesta experiència fa que no es consideri haver desaprofitat una arribada de milions a Catalunya, sinó un convenciment que no arribarien i per això no calia cedir el vot. El perill del retorn de la dreta, encara més extrema hi és, però hi serà sempre. Què vull dir amb això? No cal carregar les culpes a uns partits en concret, sinó que tots plegats som responsables del transcurs de la història.

divendres, 15 de febrer de 2019

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!
Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!
D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...
Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.
Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 
Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

dijous, 14 de febrer de 2019

Pendents del judici

És força lògic, després dels esdeveniments dels dos darrers anys, que Catalunya estigui molt pendent del judici als presos polítics. El resultat o veredicte final condicionarà el futur del país i també de l'Estat. No ens podem perdre detalls de tot el que passa dia rere dia, sobretot davant la certesa que els jutges tenen tots el números per no actuar de manera imparcial. Han passat massa coses com per imaginar-nos que els jutges no estan condicionats per decretar una sentència condemnatòria. Només el control que es pugui fer des d'Europa podrà dissimular la seva actitud, i no ho podran fer de manera barroera, com és el seu estil, sinó que s'hi hauran d'esmerçar.
El principal problema que tenen els jutges és el punt de partida, amb uns polítics a l'exili que no han pogut extradir perquè no s'ha acceptat els delictes de rebel·lió i sedició. Resultarà molt complicat, això espero, que puguin acusar els polítics jutjats d'aquests dos delictes i defensar-ho als ulls d'Europa. L'acusació ha de poder demostrar que Europa s'equivoca i que ells tenen raó quan han considerat que els actes del darrer trimestre de 2017 varen ser uns actes clarament de rebel·lió i sedició.
Paral·lelament ens anuncien eleccions generals el mes d'abril. Si això es confirma, la campanya electoral coincidirà en el temps amb el judici, la qual cosa no hi ha cap mena de dubte que tindrà una repercussió directa. Els dos esdeveniments tindran una influència mútua que els pot condicionar i provocar, en el cas del judici, que no siguin les millors condicions per aconseguir un judici just.

dimecres, 13 de febrer de 2019

Entre escollir el menys dolent o el com pitjor, millor

En dies com avui sorgeix la discussió sobre què han de fer els polítics catalans davant del xantatge de la por a què arriba la dreta, i en aquests moments parlaríem de l'extrema dreta. Hi ha qui té molt clar que abans de oferir l'oportunitat que la dreta governi és preferible donar suport al PSOE, fins i tot tenint en compte que a dins hi ha personatges com Guerra, González, Borrell o Lambán. D'altres consideren que tant és si governa la dreta o l'esquerra espanyola, que els resultats per a Catalunya són els mateixos.
Particularment penso que hi ha matisos a fer en una i altra solució. No penso que sigui el mateix ser governats pel PSOE que per qualsevol dels tres partits dretans d'avui. Posar-los al mateix sac és injust. Una cosa diferent és pensar que amb el PSOE ho tinguem més fàcil. Les aspiracions dels sobiranistes no s'aconsegueixen ni amb uns ni amb els altres. La diferència és que el PSOE no t'ofega i en canvi el PP, que fins ara seria el més moderat de la dreta, t'esclafa i té al darrere jutges i poder econòmic que el fan més fort i destraler.
Ho tinc clar, però el punt a què havien arribat les negociacions no resultava fàcil i criticar-los alegrement tampoc és just. Potser si acceptéssim que des del 27 d'octubre de l'any 2017 s'han fet les coses molt malament, podríem acceptar que ara tampoc era el moment d'arriscar-se. La posició d'ERC i el PDECat s'entendria millor si en el darrer any els partits sobiranistes haguessin actuat de manera coherent, sense errades importants que ens han dut a un atzucac. Aquí rau el dilema sobre si la decisió dels diputats sobiranistes del Congrés ha estat encertada o no.