Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

La successió del papa Francesc

La notícia del dia és la mort del papa Francesc. Amb ell es tanca molt probablement un parèntesi d’obertura de l’Església catòlica després dels papats de Joan Pau II, molt conservador, i Benet XVI.

Per a la generació que havíem celebrat el Concili Vaticà II i admirat el papa Joan XXIII, després de passar una llarga temporada d'involució de la institució, vàrem veure en Francesc una finestra de llum i esperança.

Encara que tinguem clar que el camí a Déu l’hem de fer al marge de qui dirigeix l’Església, no hi ha dubte que prefereixes que la institució segueixi humilment la petjada de Jesucrist, i no que estigui al costat dels poderosos, reprimint directament o involuntàriament la diversitat.

Amb la mort de Francesc se'ns obren molts interrogants i temem el pitjor. La tendència mundial és altament conservadora i la institució catòlica en rebrà molta influència. Tot el que no ha aconseguit el papa Francesc difícilment el seu successor en serà capaç, però el perill és que ni ho intenti.

Com a reflexió final, però, fem un exercici de confiança i imaginem-nos que hi ha algú més que pot seguir els passos de Francesc. Segurament és difícil d’imaginar, però no podem llençar la tovallola.

Grollers

No estem gaire acostumats a sentir grolleries de caps d'Estat. Si més no, els de la meva generació, ens havien ensenyat que els miserables i incultes eren més propensos a ser grollers en els seus comentaris. A casa se'n cuidaven prou de vigilar com parlàvem. Els joves tenien més tendència a les males paraules, que en dèiem, però era una etapa de la vida que s'acabava quan s'assumien responsabilitats familiars o professionals.

Avui tens la impressió que tot ha canviat i pots sentir el president dels EUA, el senyor Trump, o personal del seu equip, com el milionari Musk, manifestant-se grollerament, com la cosa més normal del món. A mi em sorprèn i arribo a la conclusió que la formació d'aquests personatges, tots ells superrics, no ha estat la millor, o si més no, la més encertada per conviure amb una certa decència, educació i respecte.

És evident que el senyor Trump i companyia estan convençuts que són els amos del món, i poden fer i dir allò que els plagui sense que ningú els ho pugui impedir. No només això, sinó que ho provoquen expressament per menystenir els altres, atemorir-los, i sentir-se més poderosos.

Sigui per l'educació rebuda, o pel costum d'emprar un llenguatge respectuós, que quan sento segons quines expressions automàticament menysvaloro els protagonistes i em generen un sentiment de tristesa i rebuig. És una llàstima que un personatge barroer, però poderós, pugui causar tant de rebombori a escala mundial. Al llarg de la història han aparegut individus que han fet molt mal, i malgrat això ho anem repetint. 

Veurem amb què acaba tot això. Trump no va per lliure del tot. Té un entorn que l'avala i defensa les mesures que pren. Són mesures que beneficien una part molt insignificant del conjunt, però són els que tenen la riquesa i el poder acumulat. La gran majoria hi sortirà perdent, però no serà cap escarment per evitar que la història es repeteixi persistentment.

Les teranyines que els tàvecs nocius trenquen

L’aplicació de Facebook m’ha recordat avui que el dia 21 d'abril de l’any 2013 vaig recollir la següent frase de l’humanista François Rabelais, que el 1540 va escriure: "Les lleis són com les teranyines, ja que les mosquetes i les petites papallones hi queden atrapades però els grans tàvecs nocius les trenquen i travessen". No cal dir que explica molt bé la idea que tinc de la Justícia del nostre país, i que ho repetit moltes vegades, encara que no tan ben expressat com ell.

    La política del nostre país s’ha valgut d’aquesta màxima i per això s’explica que sempre rebin els mateixos i que els poderosos se’n surtin a molt bé de preu. Això passa en sistemes autoritaris i repressius, que probablement ni te n’assabentes, i en sistemes democràtics, que ho veus i no t’ho creus, però passa.

    Al llarg de la història aquesta injustícia s’ha combatut amb tota mena d’eines sense haver aconseguit frenar-la. Avui tinc la impressió que hem abaixat els braços i acceptat una realitat que no ens agrada, però que ens veiem impotents per revertir-la. El món ha creat tot tipus d’institucions per fer-hi front, però el poder dels rics, de la classe dominant, és massa fort com per rebatre-ho i fer asseure els corruptes i opressors, i que el pes de la justícia recaigui sobre ells. És per això que resulta tan injust i burlesc sentir a dir, com era usual en el rei emèrit, que tots som iguals davant la llei. No és cert!

    Com molt bé deia l’humanista referit, les lleis aconsegueixen atrapar els més vulnerables i febles. Aquells que tenen pocs recursos per defensar-se o tergiversar la realitat, però en canvi tenen moltes mancances a l’hora que les compleixin els poderosos. Mentre no siguem capaços de protegir-nos d’aquest fracàs, no tinguem la força de fer valdre la justícia davant de tots, el món no respectarà els drets de la majoria, d’aquells que no compten amb la força d’un poder absolut i injust.

    Ho he dit recentment i no em cansaré de repetir-ho. La democràcia no ens garanteix que els repressors no es facin amb el poder i se’n serveixin per als seus propis interessos. N’hem tingut prou exemples, alguns d’ells són avui una realitat. Contra això només podem fer valdre el nostre dret a expressar-nos lliurement denunciant la injustícia i l’arbitrarietat en l’aplicació de les lleis, amb el risc de ser víctimes dels poderosos de torn.

Tot allò que ha quedat aturat

Un dels articles d'opinió que llegia avui comentava tot allò que Pedro Sánchez ha deixat penjat en el moment de decidir convocar eleccions generals avançades el mes de juliol. No sé si les lleis que estaven pendents d'aprovar-se i els decrets i decisions governamentals que hi havia sobre la taula haurien acabat sortint abans de finals d'any, o si ha estat l'avançament el que les ha aturat.

M'he queixat sovint de la lentitud en la tramitació de lleis i canvis organitzatius quan són els socialistes els que governen a Madrid. La impressió que sempre he tingut és que la dreta és més expeditiva i va més per feina, malauradament perjudicant la classe treballadora i defensant els interessos dels poderosos, dels seus. Ara, doncs, sembla ser que hi ha tot una sèrie de lleis que s'estaven tramitant i que podien arribar a bon port, i que hauran quedat en un calaix, i en funció de qui governi a partir de l'agost, aniran a parar a la brossa directament.

A tot això cal afegir aquelles noves lleis o modificació de les vigents, que no agraden al PP, i encara menys a Vox, i que si entren a governar patiran una retallada, si no és una derogació automàtica. I també podrem observar que això es farà de manera diligent i sense perdre temps. Estem prou escamats, amb el poc recorregut democràtic que hem viscut.

Penso en la llei d'Educació, que ja no sé quantes se n'ha aprovat des de la sortida del dictador, i que cada nou govern s'encarrega d'abolir i elaborar-ne una de nova a la seva conveniència. Aquesta llei segur que serà de les primeres a rebre, quan m'imagino que encara no s'ha acabat d'aplicar, degut a la lentitud que es pateix per costum.

I n'hi ha més, la majoria de les quals perjudicaran als seus propis votants. És aquí quan em pregunto com pot ser que siguem tan babaus i ens deixem enredar tan fàcilment. Llegia, en una entrevista periodística, quins eren els votants de l'extrema dreta, i la resposta era que hi havia els extrems, és a dir, la gent rica i la gent treballadora, cadascú amb una motivació diferent. És evident que als rics ja els va bé l'opció extremista, però... i a la classe treballadora? És, sembla ser, l'enuig i desencís per la manca de resultats beneficiosos de l'establishment. Votar l'extrema dreta és revel·lar-se contra una situació que fa massa temps que dura i que no beneficia els més humils. És per això que fa pocs dies comentava que calia reflexionar al respecte i fer entendre als nostres polítics que han de canviar el xip si volen fer alguna cosa en positiu. No puc ser més pessimista.

La Justícia i el senyor Trump

La poca confiança de la gent amb la Justícia no és una exclusiva de Catalunya o Espanya, sinó que ho trobem a molts llocs del planeta. Nosaltres ens hem centrat molt amb el Procés i d’alguna manera té una explicació, però si fem l’esforç de deixar de mirar-nos el melic per uns moments ens adonarem que a fora també hi ha motius per escandalitzar-se i reconèixer que la justícia no és igual per a tothom.

Avui em fixaré amb el senyor Trump i els problemes que té amb la Justícia. Si ho examinem de prop i intentem observar la repercussió que té per a la seva persona se’ns plantejarà un dubte: tot l’enrenou el perjudica o el beneficia? Pensant en les eleccions presidencials de l’any vinent, no us sembla que tot plegat li està fent propaganda i li proporciona més admiradors?

A un pobre desgraciat si li cau la Justícia a sobre el deixa planxat, però a un poderós pot arribar-lo a beneficiar. Trump, com tants d’altres, té recursos suficients per enfrontar-se a la Justícia i acabar guanyant, no tan sols judicialment, sinó també políticament.

Aquesta posició tan diferent d’uns i altres fa que arribi un moment que no et fies de ningú, i conclous que els poderosos sempre en sortiran guanyant, i la resta dels mortals haurem d’aguantar el que calgui, tinguem o no raó, haguem o no comés el delicte que se’ns imputa. El món no és just, i no només a casa.

El fracàs socialista

M'ho heu sentit dir moltes vegades perquè ja fa massa temps que en tenim evidències. Em refereixo al paper que juguen els socialistes en aquesta Espanya dominada per la dreta, sense aconseguir treure's del damunt aquell complex d'inferioritat. L'alternança política ens ha demostrat que la dreta, quan governa, aconsegueix allò que vol, tingui o no tingui majoria absoluta. L'esquerra, en canvi, fins i tot quan ha disposat de majoria absoluta, ha estat incapaç d'aplicar els seus principis. 

En aquests moments en què l'esquerra governa, amb el suport d'uns quants partits, no ha sabut aprofitar-ho per desempallegar-se de lleis totalment ofensives aprovades pel govern de Rajoy. Una mostra, la darrera, és el fracàs obtingut amb la reforma de l'anomenada llei mordassa. 

Pedro Sánchez, que es considera el líder del govern més progressista de la història d'Espanya, tot i haver-ho promès des del primer dia, ha estat incapaç de retirar la llei mordassa, al meu entendre, per la mateixa raó de sempre: la por a molestar els poderosos. Aquesta gent que no només està instal·lada a la dreta, sinó que també forma part del PSOE, digueu-li barons o com més us plagui.

El president del govern podrà culpar els seus socis d'investidura, però el cert és que es tracta d'un fracàs personal i de tots els socialistes. També dels partits polítics que li han anat salvant els mobles, però sobretot del PSOE.

És molt trist que una llei que considero poc democràtica i de limitació dels drets de les persones, no hagi pogut ser eliminada quan tenien tots els punts per poder-ho fer. La reforma que es pretenia aprovar, no aportava prou garanties de defensa dels drets de les persones, i penso que Bildu i ERC tenien raó.

Podemos, per la seva banda, també ha quedat ben galdosa. El seu posicionament no el deixa millor que els socialistes i ells sí que en tindran unes conseqüències negatives a les properes eleccions. Si governant són incapaços d'aconseguir els seus objectius, per què els han de votar?

A nivell local també podríem trobar exemples que ens farien veure que els partits majoritaris actuals no ens garanteixen gaires alegries, i això és el que em fa pensar i defensar posicions més dràstiques, més valentes, perquè és l'única manera de poder avançar. Si es té el poder, aplicant les mesures necessàries pel canvi, i si s'està a l'oposició, pressionant per evitar l'immobilisme dels grans partits polítics.

Anar al jutjat o a la mediació?

Acabo de llegir l'article del catedràtic de dret processal, el senyor Jordi Nieva-Fenoll, a l'ARA, i mentre el llegia he pensat que portaria cua. En el seu escrit, el professor defensa acudir a la Justícia, per resoldre els litigis, en detriment de l'alternativa de la mediació. El seu argument principal és que el jutge t'empara i et protegeix de possibles privilegis que puguin tenir els poderosos, i en canvi això no succeeix en la mediació.

Nieva afirma que "el jutge iguala les parts en un procés, per poderoses que siguin, donant la raó a qui la té", i afegeix que en una mediació, qui no la té, "sempre aconseguirà quelcom només pel fet de no haver complert a temps amb les seves obligacions, cosa que és un premi injust".

Segueixo des de fa temps l'amic Xavier Pastor, professor de l'UOC i director del postgrau de resolució de conflictes a la Universitat de Girona, i suposo que hi tindrà molt a dir. Ja estic esperant el seu escrit. 

Sempre he cregut en la mediació, i suposo que les afirmacions gaire contundents sempre s'han d'analitzar a fons. M'imagino que hi ha situacions on la mediació pot resultar molt efectiva, penso en situacions entre iguals, i en altres casos, probablement no n'hi hagi prou i sigui recomanable acudir a la Justícia.

També crec que estem molt desenganyats de la Justícia i la manera com es porta a terme. Soc dels que pensa que la Justícia no és igual per a tothom, i per això estic convençut que les grans empreses, els poderosos, també tenen més possibilitats d'èxit que no pas el pobre ciutadà de peu, que no té cap coixí que l'avali, més enllà de la possible raó en el conflicte.

L'article del catedràtic probablement necessita molts aclariments i puntualitzacions. No es pot llegir pensant que una cosa és bona i l'altra no. En ambdues situacions es poden donar casos d'injustícia flagrant.  És cert que sovint s'acudeix a la mediació per tal d'agilitar els resultats. Malauradament la Justícia al nostre país és molt lenta i costosa, i això anima a que la gent opti per la mediació i tancar el més aviat possible el conflicte. És per això que si la Justícia fos més àgil i de més qualitat, com apunta el senyor Nieva, potser aniríem tots cap a ella, amb la confiança que als poderosos els posen al mateix nivell que a nosaltres, i només qui té raó se surt amb la seva.

L'herència reial esquitxada

Malgrat la força del procés viral del coronavirus, les trifulgues econòmiques del rei emèrit no han passat desapercebudes. Sí que se n'ha parlat menys que en una situació normal, però són prou greus com perquè no quedin en un sac oblidades per tots.

No ens ve de nou qualsevol corrupció procedent del rei emèrit. De fet la tradició familiar hi juga. Aquests dies que estic llegint l'últim llibre de Paul Preston, observo el nivell humà del seu avi, Alfons XIII, i no se'n pot esperar res millor. El problema és que com a rei no se l'ha pogut jutjar mai, ni tan sols esmentar-lo. Ara que es descobreixen fets posteriors a la seva abdicació, algú creu que el podríem veure assegut davant d'un jutge, però jo sóc massa desconfiat.

La corrupció i la defensa dels poderosos és una tradició massa arrelada a casa nostra. Tot l'entramat estatal sempre surt a la defensa d'ells mateixos, i el poble sempre és l'oprimit, l'enganyat i sotmès. A sobre encara els aplaudim.

El gest de Felip VI arriba tard i no queda clar que no se n'hagi beneficiat fins ara. La premsa afí recorda les seves paraules en la presa de possessió de la corona, però ometen que al nostre país les paraules se les emporta el vent.

Ara diuen que li ha tret l'assignació pressupostària, però valdria la pena exigir-li tot el que ha sostret il·legalment. Pagar per tot allò que se n'ha beneficiat de manera il·legal, això sí sempre després d'un judici just, com a qualsevol persona, ja que segons ell tots som iguals davant la llei.

Les eleccions municipals retraten els partits

Probablement les properes eleccions municipals serviran per demostrar com s'han arribat a pervertir, sobretot en ciutats grans on el pes de l'alcaldia té molta importància i es valora més el poder que no pas l'esperit de servei als seus ciutadans. Certament la impressió que tens en aquests moments, pensant en Barcelona, però també en altres ciutats grans, és que el menys important són les persones. Als partits polítics els interessa guanyar vots i poder per sotmetre els seus contrincants. Tot menys pensar en els ciutadans. En tots els ciutadans!

Amb això quedaria tot dit, però ho podem il·lustrar amb l'exemple de Barcelona. Cada partit polític està ensenyant públicament les seves misèries. Ada Colau ha hagut d'amenaçar en plegar per aconseguir la pau dins el seu grup. El PDeCAT continua en hores baixes i molt fosques, sense que tinguin clar quin candidat o candidata han de col·locar. La llista única independentista els aniria bé per dissimular la seva situació interna i el probable fracàs electoral. ERC ha fet fora el seu anterior cap de llista per posar-hi el conseller d'exterior, per veure si el seu cognom pren volada i li aporta més vots. Ciutadans han convidat un personatge que està molt ben vist en cercles econòmics poderosos de la ciutat, i espanyolistes, no pas fancesos, però es poden trobar que els deixi al marge i confeccioni el seu propi pla. El PP barceloní no se'l veu per enlloc i amb poques ganes d'eleccions. Collboni treu pit en el PSC per reivindicar-se i que ningú es fixi en el cognom del candidat d'ERC, no fos cas que es confonguessin. I la CUP? Suposo que es presentarà algú!

Davant d'aquest panorama no voldria ser elector barceloní. A la meva vila, on es coneix la majoria de candidats i candidates, encara pesa una mica el perfil i el programa. Esperem que no es perverteixi tant.