Una escapada a la vida tranquil·la

Aquest matí hem estat a Tavertet. Les persones que em seguiu els escrits ja sabeu que hi acostumo a anar de tant en tant i sempre en parlo bé. M'imagino que la majoria de vosaltres hi heu estat en alguna ocasió. Si no fos així, us recomano que mireu de trobar un dia per deixar-vos-hi caure i estic convençut que m'ho agraireu.

Hi ha coses que no es paguen amb diners, i una d'elles és la pau i la tranquil·litat. No a tot arreu s'aconsegueix i ara, en època de platja i sol, els pobles de vora mar ho patim una mica, i la millor opció és quedar-nos a casa, si tenim la sort de poder-ne gaudir, que no és tan fàcil!

El dia no era clar del tot. Hi havia força calitja i, per tant, no podies gaudir de grans vistes del Montseny, o Vallclara, a sobre de Susqueda. El nivell de l'aigua del pantà de Sau es veia una mica baix. Ens ha sobtat perquè semblava que, per les notícies que ens arribaven, es trobava ple fins a dalt, després de les pluges d'aquesta primavera, però no és així ben bé.

Poca gent pels carrers, i tot molt net i polit. És lògic que en les aglomeracions sigui més complicat mantenir-ho pulcre, però a Arenys potser ens ho hauríem de fer mirar. I no penso en el govern de torn, sinó en els vilatans que no són respectuosos amb l'espai públic i no tenen gaires manies a l'hora de llençar la brossa pels carrers. Per cert, si alguna persona no ho sap, les papereres, que no n'hi ha gaires, no serveixen per deixar-hi bosses de brossa. Són papereres. Les bosses, o van als contenidors, o es treuen al carrer si el sistema del teu barri és el porta a porta.

I l'hem fet petar! Una família que coneixem des de fa molts i molts anys, però que no tenim gaires ocasions de parlar-hi. Avui hi hem estat una estona, recordant aquells temps i també pensant en el dia a dia, en l'actualitat i la manca de pagesos. Cada vegada hi ha més terra erma. Si no es conrea, es perd.

De tornada hem pogut comprovar que a la costa hi ha massificació. Segurament es tractava de persones de l'interior que sortien a passar la tarda a la platja, però la concentració de cotxes era important. Hem dinat una mica més tard del compte, però ens ho hem d'agafar bé. Gaudim de la vida, perquè la vida és bella, malgrat les dificultats, i a tots aquells que s'esforcen a malbaratar-la i matar a tort i dret sense raó.

L'aigua és vida

Sempre s'ha dit que l'aigua és vida, que l'aigua és riquesa, i d'aquí que molts hem envejat els països nòrdics que tenen tanta abundància d'aigua. Ells, potser, no ho han valorat tant, perquè no han patit restriccions com ha passat al nostre país, i com molt bé pot passar en els propers dies o setmanes. 

A casa nostra mai ha plogut com calia, però ara és tràgic. La sequera és important i no només ho veus a la televisió quan t'ensenyen els pantans amb el nivell d'aigua tan baix, sinó que te n'adones al bosc i als conreus, on la falta d'aigua és alarmant.

La importància de l'aigua es veu bé en països com Egipte, on he tingut la sort d'anar-hi aquest mes de juliol. Allà t'adones que sense aigua no hi ha vida. Un país que viu al voltant del riu Nil, amb una franja de pocs centenars de metres fèrtils i la resta és un desert. La mateixa capital, El Caire, és a la cantonada del desert.

L'obra faraònica de construcció del llac Nasser, ha possibilitat la conducció d'aigua per anar guanyant terreny al desert. L'esforç per regar terres és titànic i allà de ben segur que valoren l'aigua. És un país on no hi plou gairebé mai i per això necessiten aprofitar l'aigua del riu per satisfer les seves necessitats. Ara estan preocupats per les obres que altres països estan fent a la capçalera del riu Nil, que podrien provocar una disminució del cabdal d'aigua i generar greus problemes al seu país.

A casa nostra cada vegada som més conscients de la necessitat de tenir aigua, i per això voldríem que la pluja fos més present. Quan un dia, com aquesta tarda, sents a tronar a prop de casa, desitges de tot cor que la pluja acabi arribant, però la desconfiança és present i acabes pensant que al final la pluja passarà de llarg. Haurà estat un miratge i haurem d'esperar més dies a que la pluja sigui una realitat.

La nostra vila, que es troba en unes condicions pèssimes de neteja, necessitaria que tot sovint caigués un bon xàfec, sense produir desgràcies, per substituir la manca d'iniciativa del nostre equip de govern per regar amb aigua a pressió les raconades brutes que et trobes a peu de carrer. També seria desitjable que els vilatans fóssim més curosos a l'hora de mantenir net l'espai públic. No és més net qui neteja més, sinó qui menys embruta. Ja que no plou prou, sisplau siguem més polits i mantinguem els nostres carrers nets.

Impotència davant del volcà

Sempre hem sentit a dir que el foc té aturador, que l'aigua no! I això ho hem pogut observar en incendis als nostres boscos i muntanyes i inundacions per rierades o llevantades. Ara, però, contemplant les imatges del volcà de l'illa de La Palma, t'adones que en el cas dels volcans i els rius de lava que s'originen, el foc no té aturador. La lava destrueix tot allò que es troba pel camí, sense que ningú hi pugui fer res per aturar-la.

Observant què està passant a l'illa, et sents impotent i t'adones del poder de la natura i la insignificança dels humans. Un petit volcà en erupció, destrueix els paisatges, els pobles i conreus, i arruïna els seus habitants. Fa desaparèixer records i història dels seus pobladors, i fa a miques allò que amb esforç han construït al llarg de la seva vida.

I tot això passa lentament, sense poder-hi fer res, només contemplant la desaparició de les cases i conreus. Contemplant-ho passivament. Només els ha deixat escapar i sortir-ne en vida, però sense temps per refer-se.

Aquesta impotència ens ha de fer reflexionar i adonar-nos que els lligams que tenim amb la terra són febles i temporals. Evidentment que és la mort qui te'n desfà completament, però també amb vida pots deixar de posseir allò que has acumulat amb el temps.

Les imatges que les televisions ens mostren del desenvolupament del volcà de La Palma són sensacionals, sobretot si et pares a pensar que és vida que surt de dins la terra, i comences a pensar en què hi ha sota els nostres peus. Per als habitants de l'illa és una tràgica situació que els afecta directament, i això també ho hem de tenir en compte al moment de veure'n les imatges més impactants.

La mort de vint-i-cinc galàpets

Arran de la multa a un pagès del Ripollès per l'enganxada d'uns vint-i-cinc galàpets al fil elèctric de la seva finca he pensat que realment la nostra societat està una mica malalta. Hi ha persones que a vegades sembla que se'ls en vagi el cap, i a sobre les lleis els hi van a favor. 

Estic molt d'acord que les bèsties s'han de protegir i evitar que una mala praxis les mati. Una altra cosa és que no s'hagi d'estudiar cas a cas i entendre les circumstàncies que poden haver portat, com és aquest cas, a la mort dels galàpets.

El pagès està molt perjudicat per la protecció de les seves finques i conreus. A part dels humans que es dediquen a robar, eines i productes del camp, també hi ha animals que fan de les seves. La mostra més clara és la del porc senglar, que acostuma a fer molt de mal i provocar moltes pèrdues. Això fa que s'hagi de prendre mesures per evitar l'entrada al conreu. 

En el cas del pagès multat, l'electrificació venia motivada per evitar que les vaques s'escapessin i provoquessin algun accident a la carretera. Això hauria fet culpable el pagès i per tant calia posar-hi remei. Ara, una vegada els animalistes han presentat la denúncia per la mort dels galàpets, sembla ser que no hi ha més solució que sancionar el pagès. 

Darrerament hem sentit moltes anècdotes de denúncies d'habitants de les ciutats quan van al camp, i també d'animalistes que tenen molt poca feina a fer. Penso que no es pot jutjar sense aprofundir en els temes, i valorar justament què hi ha de mala intenció i què d'accident no volgut. Si ho posem tot a l'extrem i deixem els pagesos indefensos, potser arribarà el moment de tancar els camps i que produeixi un altre. 

Sisplau, siguem una mica seriosos i posem-nos a la pell d'aquelles persones que tenen prou problemes per defensar la seva professió. Està molt bé tenir cura de la natura i el seu hàbitat, però no el posem per sobre de la raó. Intentem trobar el punt just per situar cada cosa al seu lloc, i no ens deixem portar per falsos sentimentalismes.