Vivint dels records

Els catalans estem molt acostumats a celebrar aniversaris de fets que no han anat bé. No sé si catalogar-los de fracassos, però en tot cas no han estat un èxit ni ens han solucionat els problemes que anem arrossegant des de fa segles. I amb aquestes celebracions ens entretenim. Ens entretenen fent-nos creure que anem avançant. No, no avancem, sinó que estem encallats des de fa temps.

Ara vivim amb l'esperança d'un nou finançament. D'un finançament just, pactat entre ERC i PSOE, que ha permès la presidència de la Generalitat al PSC, però temo que poca cosa més. Molt probablement la contrapartida no serà efectiva, si més no en un temps prudencial. Què esperem?

El fre posat del PP a qualsevol iniciativa que pugui beneficiar els catalans, està funcionant. Ho fa quan el PP té el poder de Madrid, encara que a Catalunya sigui residual, i també quan està a l'oposició. El PSOE no està més disposat que els altres a regalar-nos res. El que passa, avui, és que necessita els nostres vots per poder-se mantenir al govern, i la manera fàcil d'aconseguir-ho és fent promeses que no s'acostumen a complir, però, qui dia passa, any empeny.

I nosaltres anem fent festes i festetes, recordant dates històriques que ens enorgulleixen, però que no en traiem cap rèdit. És un orgull de poble vençut, traït i enganyat. Però estem contents. Pura comèdia!

Potser ens hauríem de fer la idea que no anirem més lluny, i que convindria organitzar-nos bé per assegurar un present decent, sense esperar grans canvis ni millores per al futur. Aquest engany, que d'alguna manera és autoengany, ens fa perdre moltes pistonades. Algú dirà que d'aquesta manera vivim feliços, perquè l'esperança és la darrera cosa a perdre. A mi, però, no em satisfà, i em fa malícia veure com uns als altres ens enredem i així anem passant els dies, mesos i anys.

Veus que ens transporten al passat, a les arrels

Aquesta tarda he tingut l'ocasió d'escoltar un reportatge d'uns vint minuts sobre Tavertet, amb la veu de diferents persones que han viscut o viuen a la població, explicant anècdotes que ens acosten la seva història, la seva gent i la seva evolució, que per a les persones que l'hem conegut des de fa molts anys, ens aporta bells records.

Escoltant els diferents relats a Veus de Tavertet, t'adones que sovint, quan descobrim un poble, un territori, una gent, només et fixes en el moment present i se't fa difícil d'imaginar el seu passat i com s'ho han fet per arribar fins aquí. En el cas de Tavertet, si ens remuntem a seixanta anys enrere, que són els meus records, la diferència a com és ara és total. 

En alguna ocasió ja he escrit en aquest blog algunes de les vivències sobre Tavertet, i alguna cosa explico en aquest reportatge. Com us podeu imaginar, passar d'una població sense llum, ni aigua, ni carretera transitable, a com està ara, transforma radicalment la manera de viure d'uns habitants, en uns anys on no hi havia Internet, però tampoc televisió i amb prou feines disposaven d'algun aparell de ràdio.

L'evolució de Tavertet és una mostra de l'evolució del nostre país, focalitzada en un punt, un cul de sac, en un medi rural i sense gaires recursos. Gent treballadora, dedicant totes les hores del dia al camp i al bestiar, o al bosc, i ajudant-se mútuament per afrontar les dificultats i adversitats.

Des d'aquí vull felicitar la iniciativa d'aquest projecte, que ajuda a recordar un passat no molt llunyà, però completament diferent a la realitat actual, quan encara hi ha persones que en poden donar testimoni, i fer-nos veure que som aquí gràcies al treball de moltes persones amb nom i cognom, però que tenien un àmbit d'actuació molt reduït, amb moltes dificultats per desplaçar-se i comunicar-se amb la resta del món.

L'altre dia, al curs de filosofia, parlàvem del passat, present i futur, i encara que coincidíem força en la necessitat de viure el present, no ens acabàvem de posar d'acord amb la importància que havíem de donar al passat i el futur. Sempre he defensat que necessitem viure més el present, sense oblidar, però, d'on venim, ni que la nostra actuació d'ara condicionarà el nostre futur. El passat és important per entendre el present, i en alguns casos evitar errors del passat, pensant en el futur. 

Estic segur que si escolteu el reportatge us interessarà, tot i que reconec que per a les persones que hem seguit de més o menys a prop els canvis de Tavertet, tenim un afegit emocional incomparable.

La importància del present

Aquest matí, amb la tranquil·litat que em dona el fet de trobar-me al bell mig de la muntanya sabent que, en llevar-me, l’única cosa en què haig de pensar és en viure la vida, reflexionar i planificar el meu futur més immediat, sense gaires tribulacions, pensava que realment el diàleg és un bé apreciat i, com a tal, escàs. Però no qualsevol diàleg, o millor dit, no amb qualsevol actitud i predisposició.

Com en tot, hi ha moltes maneres de preparar-te per dialogar, i més que un entrenament previ es tracta de tenir voluntat d’escoltar i aprendre de l’altre. Perquè si vius sol i allunyat dels altres podràs pensar i repensar moltes coses, i fins i tot aprendre de la teva soledat, però la veritable riquesa ve dels altres, de com pensen i actuen davant dels esdeveniments, també de com et veuen i et qüestionen la teva manera d’obrar, però sobretot de com discutiu i preteneu arribar a un acord. No cal que siguin coses transcendents, sinó que també tenen importància les coses del dia a dia.

Tot això m’ha vingut al cap pensant en la famosa taula diàleg on s’hi han d’asseure els governs català i espanyol. El meu escepticisme ve donat pel meu convenciment que ambdues bandes parteixen de realitats diferents, però també voluntats distintes. D’entrada no hi ha interès en voler aprendre de l’altre ni, en el fons, voler-lo escoltar. Quan tu creus que la situació actual ja funciona, perquè t’interessarà posar-te a discutir amb un altre per canviar-la? A no ser que tinguis la voluntat d’escoltar què n’opina l’altre de com està funcionant ara, que no és el cas.

Amb tot això no vull dir que els defensors de la taula de diàleg estiguin equivocats i els detractors tinguin raó. Simplement hem de ser conscients de quina és la realitat i quina és la voluntat d’un i altre bàndol.

Mai estarà de més asseure’s a escoltar a l’altre, però hem de tenir molt clar quines són les prioritats dels dos dialogants i on voldran arribar amb les seves trobades. Nosaltres, entre tant, aprofitem els moments que tenim per parlar, i sobretot aprendre de les experiències del nostre interlocutor. No és tant per agafar models de vida per a un futur que no sabem on ens portarà ni fins quan, sinó per gaudir del present i acceptar la nostra realitat.

Al mig de la natura, amb silenci i pràcticament desconnectats del món, es fa més fàcil analitzar quin ha estat el nostre trajecte en aquesta vida, on hem arribat i de quina manera, i també com volem encarar el nostre futur, sense que això ens condicioni ni obsessioni. Com ja he dit en aquest mateix blog altres vegades, el més important és el present, perquè aquest el podem amollar bé o malament, i serà així que construirem el futur.

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

Pujada al castell de Burriac

Avui hem fet una escapada al castell de Burriac. Un dia de cada dia resulta molt gratificant, perquè et trobes gairebé sol, gaudint de la natura no gaire lluny de casa, del brogit que els humans provoquem als pobles i ciutats. El matí era radiant i el sol encara no tenia la força que aquests dies ja es fa notar i que fins i tot t'aclapara. 

Hem sortit abans de les 8h del matí, per poder arribar a les 10h a casa. Simplement un pujar i baixar, per fer exercici i aprofitar les vistes sobre el mar, i poder dir que mentre la gran majoria de la gent està treballant, tu pots gaudir de festa i llibertat de moviments.

És bo, en moments que estem tan atabalats amb les notícies que ens arriben de la guerra d'Ucraïna, però també de les picabaralles al Congrés de Diputats espanyol, o de la manca de resposta dels partits independentistes a la interlocutòria del TSJC sobre el 25% de castellà a l'escola, poder gaudir del temps lliure i aïllar-te per uns moments de tot aquest soroll que et pressiona.

Arribant a casa, però, hem sabut que a la línia de tren del Maresme hi havia hagut un nou atropellament, molt probablement a causa d'un suïcidi, un fet que es repeteix massa sovint. La nostra societat necessita millorar, i hi ha massa gent que s'ho passa malament, que no pot aguantar la pressió que rep. Algunes persones decideixen posar fi a la seva vida en no aguantar més.

Hem d'aprendre a viure la realitat, el present i donar gràcies de tot allò que tenim. Hem de valorar-ho tot, perquè les petites dificultats que se'ns presenten sovint, no arribin a condicionar-nos fins al punt de llençar la tovallola.

La passejada matinal d'avui, ens ha donat força per a la resta del dia, i hem agraït tenir la sort de poder-ho aprofitar, poder gaudir del paisatge tan proper i que encara es conserva prou bé, malgrat les destrosses que acostumem a fer i veure. 

Vivim dels records

Fa ràbia adonar-te que el nostre país viu massa del passat, dels records, de la història, i molt poc del present, i encara menys del futur. Cada dia trobem un motiu o altre per recordar el passat i en fem molta ostentació, però després t'adones que estem aturats, sense saber com avançar ni solucionar els problemes actuals.

Ahir commemoràvem la proclamació de la República, i ho fèiem amb tota la solemnitat. Sembla que ens motiva i ens fa feliços, però deixem de banda que fa quatre anys que només rebem patacades i som incapaços d'asseure'ns tots junts per intentar resoldre l'impàs. Ens ajuntem per recordar allò que va passar fa uns anys, però no ho sabem ni ho volem fer per avançar i sortir d'aquest atzucac.

Admiro i reconec el valor dels nostres polítics empresonats o exiliats, però això no treu que no m'agradi com estan actuant en aquests moments. He perdut la confiança d'aquells que al seu dia varen portar-nos a somiar un futur esplendorós per al nostre país, i que després hem sabut que tot havia estat improvisat i ara són incapaços de reconèixer l'error, ni assumir les conseqüències dels seus actes.

És cert que tots som responsables, cadascú de la seva part, però això no treu que ara els demanem que es treguin de sobre el protagonisme i s'arremanguin per intentar treure'ns del clot, i sinó ho saben fer, que s'apartin i deixin el lloc a qui en sigui capaç.

Ahir llegia proclames del president d'ERC, engrescadores si no et pares a valorar-les i ets una mica crític davant la lleugeresa amb què són predicades. No podem continuar somiant coloms, sinó que hem de tocar de peus a terra. Està molt bé que tots sapiguem qui fou Macià o Companys, però no podem oblidar que estem al segle XXI, encara sota els efectes dels fets del 2017, sense que siguem capaços de veure la llum.

Hem d'exigir als nostres polítics més serietat i responsabilitat per tot el que diuen i fan, demanant-los que siguin conscients de la repercussió de la seva actuació i el mal que provoquen a una societat que encara no sap on és ni què vol ser de gran. Que no ens enredin més, que s'asseguin a parlar i discutir, i es posin d'acord, sempre amb l'interès de país per davant de qualsevol particularisme.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!