Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Impunitat dels jutges

Avui les xarxes socials bullen amb l'enregistrament d'una conversa del jutge Joaquín Aguirre on es vanta de ser l'artífex de tots els problemes que està patint la llei d'amnistia, i ho fa d'una manera que al meu entendre s'hauria de considerar delictiva, amb prevaricació, i que probablement, en un país realment democràtic, tindria conseqüències. Se'l podria apartar de la seva professió de jutge?

    Sempre m'he preguntat qui jutja els jutges. Tenen total impunitat? Semblaria que si la seva ideologia és d'extrema dreta, com acostuma a ser habitual al nostre país, la resposta seria afirmativa. Hem pogut constatar la diferència de criteris entre jutges espanyols i europeus en el cas del Procés d'independència. D'alguna manera, els tribunals espanyols busquen qualsevol excusa per acusar la gent amb les penes més altes possibles. No hi ha coherència ni arguments objectius a l'hora de fer les seves denúncies. I allò que diu un jutge no té el mateix valor de què pugui dir jo.

    Avui volia parlar de què representa celebrar el darrer aniversari amb un sis al davant. Pensar que en un any entraràs al club dels setanta. La vida, realment, passa molt de pressa, però és cert que si t'atures a repassar tot el que has viscut t'adones que has necessitat una colla d'anys per encabir-ho tot.

    Aquest havia de ser el tema del post, i no deixo de comentar-lo encara que sigui d'esquitllada, però és cert que la difusió d'aquests comentaris del jutge prenen protagonisme perquè això ens afecta a tots, sobretot a aquelles persones que hem cregut en la justícia, en l'estat de dret i en la democràcia. Malauradament, a Espanya encara li falta molt recorregut per arribar a ser un país autènticament democràtic, i l'entorn europeu en aquests moments, amb l'auge espectacular de l'extrema dreta, tampoc ho facilita.

    Sigui com sigui, avui celebrarem els 69, amb l'esperança que col·loquin a cadascú en el lloc que li correspon, també als jutges que es prenen la justícia pel seu compte, sense objectivitat, sinó defensant una ideologia fanàtica i predemocràtica. Si l'estat espanyol és incapaç de resoldre aquest greu problema, veurem coses pitjors en un futur no gaire llunyà.

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

Òmnium Cultural i l'ANC per camins diferents

Si fins ara hem estat parlant del trencament entre els dos partits independentistes catalans amb majoria al Parlament català, ara hi haurem d'afegir les diferències que hi ha entre dues de les entitats protagonistes del procés independentista, com són Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana.

Tinc la impressió que els tics personals pesen més del compte. Puc entendre que una entitat social giri al voltant dels seus dirigents, atès que la majoria opta per obeir, sense gaires miraments, el que es diu des de dalt. Potser per això el canvi de president d'una entitat pot fer canviar la seva estratègia.

No sé si la diferent postura que en aquests moments han pres les dues entitats esmentades es deu a les seves respectives presidències, o bé perquè alguna d'elles ha vist que probablement era hora d'aturar-se i reflexionar sobre quin havia de ser el seu paper en aquest moment actual. Un moment complicat, on cal recuperar el sentit i tot l'esforç que es va dipositar per un objectiu que no ha estat possible.

Crec que seria interessant analitzar el paper que ha desenvolupat Òmnium Cultural des del seu inici fins ara, amb tota la moguda del procés independentista entremig. Estic convençut que hi ha força socis inicials que varen sortir-ne, sobretot quan el paper de l'entitat va ser tan decididament a favor de la independència. Si no vaig errat, molts dels primers socis mai s'haurien imaginat la deriva de l'entitat, i potser ara toca pensar-hi.

La veritat és, però, que tots hem canviat. Nosaltres mateixos tampoc som com érem, ni pensem el que pensàvem ara fa uns anys. Això és lògic i no és qüestió d'incoherència, sinó que la vida et porta per uns camins que no sempre has imaginat. L'evolució ideològica, i en el cas concret del sentiment independentista, ha estat gran. Molts haurien signat una transformació de l'Estat en un model federalista sense necessitat de trencar lligams. És cert que el federalisme només s'ha vist des d'una part, i quan ha estat l'hora de mirar-ho seriosament s'ha comprovat que estàvem sols. El mateix PSC és una mostra d'aquest revés que els ha costat justificar, ateses les simpaties i compromisos amb el PSOE.

Veurem si el camí que segueixen Òmnium i l'ANC es va separant o bé aconsegueixen retrobar-se en algun punt, i que sigui possible avançar, si no cap a la independència, sí cap a un reconeixement més alt de la nostra manera de ser i pensar, i en defensa de la nostra llengua i cultura.

La imatge d'Espanya

S'ha acusat els independentistes de crear una mala imatge de l'Estat espanyol a la resta del món, com si es tractés d'una invenció amb ganes de fer mal, però tots sabem que això no és cert. En tot cas podríem dir que arran del procés independentista s'ha donat a conèixer una mica més la realitat de l'Estat espanyol. S'ha descobert què hi passa i com actuen els poders polític i judicial. 

La mala imatge que s'ha creat a fora ha estat obra del propi Estat. Només cal veure què ha passat en els dos darrers dies amb el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem. Digueu-me sinó quina imatge s'ha donat amb el pacte entre PSOE i PP per nomenar els vocals del Consell i fins i tot decidir qui havia de ser-ne el president.

La renúncia de Marchena al càrrec que li havien ofert, sense necessitat de ser votat, ha provocat un trencament entre PSOE i PP. De totes maneres aquests dos partits, acostumats a repartir-se el pastís, ja pactaran altres coses i després tornaran a trencar el pacte. És la manera que tenen de protegir-se entre ells i mantenir-se a dalt, anar fent bullir l'olla.

Amb l'exemple que donen els nostres polítics, no és estrany que qui ens mira des de fora pugui pensar que Espanya és un país de pandereta. La imatge que dóna és realment la realitat que patim tots plegats, uns més que d'altres i, sobretot, la vergonya aliena de ser considerats súbdits d'aquest regne caspós.

Arenys continua sent objectiu dels intolerants

Ni penellons a les orelles ni als dits dels peus o de les mans, sinó calor que em fa suar. Un sol de justícia que bat al vidre de la finestra, fixa per evitar accidents, amb efecte lupa que augmenta la temperatura d’una manera bàrbara. M’han dit que tinc febre, però estic segur que és més per la calor externa que no la interna.

Les hores continuen passant molt lentament, amb una sensació d’avorriment que només pots combatre amb la lectura i un fil musical, però no hi pots estar les vint-i-quatre hores, i amb la calor que fa encara se’t complica. (parada per eixugar-me la suor de la cara)

Encara no m’ha arribat la premsa, però he pogut veure per Internet que a Arenys o comarca hi ha persones entossudides a treure de la via pública qualsevol referència als polítics injustament empresonats. Suposo que són persones de l’estil Albert Rivera, que en parlava ahir en el meu post, que tenen molt d’odi a dins i el manifesten actualment sobre els nostres polítics presos. No es tracta de persones que no estan d’acord amb el procés independentista, que n’hi ha moltes, totalment respectables, sinó de monstres plens d’odi que corrompen la societat i la violenten.