L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

Podemos abandona el vaixell

Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.

La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.

Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?

Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?

La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda. 

El PSC busca aliats al centre-dreta

Aquests dies, a uns tres mesos de les eleccions, estem seguint els preparatius dels diferents partits polítics que procuren estar a punt per obtenir uns bons resultats, en una època estranya que ens toca viure, socialment, però també políticament. Fa tres anys dels fets d'octubre i de l'inici dels maldecaps per als nostres polítics, alguns d'ells empresonats i altres a l'exili, i encara amb repercussions per a alts càrrecs i persones significades políticament, com ha estat l'operació Volhov d'aquesta setmana.

Crida l'atenció les negociacions del PSC per presentar-se a les eleccions amb l'aixopluc a uns partits de centre-dreta, com són Units, Lliures i la Lliga Democràtica. Amb els primers ja ho varen fer a les darreres eleccions i va servir per cedir la butaca a l'exconseller Ramon Espadaler, que en certa manera era el que buscava i que ara vol repetir.

Donar entrada a més polítics de l'òrbita de l'antiga Convergència es fa estrany, i sembla ser que també hi ha algun sector dels propis socialistes a qui no acaba d'agradar. No sé si es tracta de la por a perdre representants socialistes al Parlament, o per principis ideològics, que seria més lògic i coherent.

Em resulta rara aquesta estratègia de Miquel Iceta i no l'acabo d'entendre. M'imagino que és simplement això, una estratègica electoral, pensant que poden prendre vots a votants de JxCat que ara es troben indecisos, sobretot arran de la fractura amb el PDECat.

No em semblaria tan estranya la col·laboració amb federalistes d'esquerra, amb qui es pot compartir més la ideologia, però probablement tampoc són els que els poden aportar més votants. És cert que hi ha els descontents de l'antiga Convergència que poden veure, en el pacte electoral amb el PSC, la possibilitat d'entrar al Parlament, cosa que tindrien difícil anant per lliure. M'imagino que com és el cas d'Espadaler, el també exconseller Antoni Fernández Teixidó deu tenir moltes ganes d'obtenir un escó en el nou Parlament.

Caldrà veure si es materialitzen aquests pactes i, si és així, el resultat que en puguin obtenir. És clar, i així ho diuen les estadístiques, que el PSC va a guanyar escons en aquestes eleccions. Veurem si aquests pactes li donen prou impuls per posar en perill la majoria d'ERC al Parlament, i la majoria absoluta dels partits independentistes.

En tràmit una nova llei d'educació

Govern nou, llei d'educació nova. Això és un lema que es repeteix a Espanya des de la reinstauració de la democràcia. Som incapaços de consolidar res, i en un país amb alternança política ens trobem que la llei es canvia d'un extrem a l'altre. 

El Congrés de Diputats ha aprovat tirar endavant la tramitació d'una nova llei d'educació, amb els vots en contra de la triple dreta, que hi han presentat una esmena a la totalitat. No ens ha de venir de nou, perquè aquesta és la tradició, però el problema de no consolidar cap llei, fa que no es pugui avançar com caldria.

Els principals problemes són ideològics, si més no aquesta és l'excusa, i no se centren tant en nivells tècnics i d'aplicabilitat. Aquesta inseguretat permanent de no saber el temps que una llei serà vigent, fa que no es confiï en la llei, i que no es treballi adaptacions de la mateixa, sinó simplement en derogar-la i posar-ne una de nova.

Llegia la notícia al diari ARA i destacava que el tema de la llengua, per a les comunitats amb llengua pròpia, no ha estat en aquesta ocasió motiu de polèmica. Ho ha estat més la pugna entre escola pública i escola concertada, i les mesures per tal de pal·liar els problemes on es concentra un alt grau d'alumnes desfavorits o de necessitats educatives especials.

En l'evolució ideològica de C's, en aquesta ocasió s'han posat en el bàndol de la dreta, marxant de la línia d'acostament al govern socialista que darrerament semblava haver encaminat. Per altra banda caldrà veure si els partits polítics que han donat suport a la tramitació de la llei, seguiran al costat del govern, per aconseguir aprovar la nova llei educativa.

Billy el Niño i Podemos

L'entrada de Podemos al govern espanyol no és gratuïta i no hi ha dia que no se'n pugui parlar, perquè ho paguen dia rere dia. Avui ha estat el vot contrari a donar a conèixer l'historial de l'exinspector franquista a qui l'any 2018, no fa tant, es volia deixar sense medalles per un reconeixement indigne a la seva feina al cos de policia.

Què passa amb Podemos? Les paraules se les emporta el vent, i les promeses esdevenen una farsa mal dissimulada. De qui ens podem fiar? En política ja es veu que de ningú. De Pedro Sánchez ho sabem des del primer dia, però de Pablo Iglesias es podia esperar una altra cosa. Ha estat just tocar poder i adonar-nos que és fals com tots els altres. 

La gràcia que Podemos entrés al govern era observar com resolien els petits conflictes del dia a dia amb el seu soci de govern. De seguida ho hem descobert, i sembla ser que la tàctica és afluixar i fer marxa enrere de molts dels seus principis ideològics. 

Diuen que en posterioritat a la votació, quan ha rebut tantes crítiques, ha manifestat que havia estat un error. M'agradaria saber de quin error em parla, si del sentit del vot, o d'haver quedat en evidència davant dels seus i dels altres. 

No serà la darrera vegada que veurem contradir-se en la seva gestió pública. És molt diferent governar que estar a l'oposició. Quan no es tenen responsabilitats de govern és fàcil opinar i criticar. El més difícil és mantenir-se coherent quan tothom et mira perquè tens poder de decisió.

Com llegim les estadístiques?

Avui em mirava les dades estadístiques que ha tret el CEO i pensava que la lectura que en fan uns i altres pot ser simplement contrària. Els interessos ideològics fan que unes mateixes dades tinguin un sentit o un altre, talment com si partissin d'estudis diferents.

Com que mai és blanc o negre, sinó que hi ha més de dues opcions, tens la possibilitat de llegir els resultats tenint en compte variables diferents, i el resultat pot semblar totalment distint. Els més aficionats a llegir parcialment les dades són els mitjans de comunicació, que es deuen als seus lectors, i per tant segueixen ideologies diferents.

Si us hi fixeu, el tema central de tots els estudis que es fan, es refereix al percentatge d'independentistes en front dels constitucionalistes. Com que els primers no aconsegueixen el 50%, els segons deixen molt clar aquesta mancança, i no manifesten en cap moment que ells obtenen un percentatge inferior. La manera de dir-ho sembla indicar que els constitucionalistes superen el 50%, i no és així.

Per part dels independentistes, a més de l'aspiració a superar el 50%, es fixen en l'avantatge que tenen respecte als constitucionalistes. No s'adonen que per canviar un sistema no és suficient superar el contrari, sinó que ha de convèncer-lo, i això passa per aconseguir percentatges molt més alts.

Sigui com sigui, estem ben distrets i de la mateixa manera que els resultats ens poden decebre, també aprenem a llegir-los de manera positiva, i així tan contents, encara que no avencem.

La ultradreta alemanya felicita el govern espanyol

Si la ultradreta alemanya felicita un govern socialista podem afirmar que hi ha alguna cosa que grinyola. Ja va passar al Parlament català quan una intervenció del comú Joan Coscubiela (Catalunya sí que es pot) va ser aplaudida pel PP i C's. 

Aquesta vegada la ultradreta alemanya veu amb bons ulls el retorn en calent de més de cent immigrants que varen saltar la tanca de Ceuta. Estan en contra de la permissivitat de la seva cancellera i li demanen que prengui l'exemple d'Espanya.

La immigració no és un tema fàcil ni que es pugui resoldre amb quatre decisions aïllades en funció de la situació de cada moment. La immigració vol un estudi a fons i resolucions clares per a tots els països. És molt fàcil criticar des de l'oposició, quan no es prenen decisions, i és una pràctica populista i de demagògia voler desgastar qui està governant. S'ha de ser crític i coherent, i donar alternatives viables i serioses si no s'està d'acord amb el que s'està fent.

El perill de l'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya és que el PSOE té massa por de posar en pràctica lleis i normes progressistes, i es deixa influir massa per la dreta, el PP. Li va passar al president Zapatero i li pot tornar a passar a Pedro Sánchez. 

Si la dreta extrema et felicita, reflexiona sobre què estàs fent i rectifica en allò que vas desencaminat. En política és important la coherència i el respecte als principis ideològics, però tots sabem que ambdós valors es sacrifiquen molt fàcilment per aconseguir mantenir la poltrona.