Retre comptes als votants

Una vegada més em refereixo a l'escrit d'en Xavier Roig al diari ARA, i novament haig de dir que estic molt d'acord amb el què hi diu. Roig aprofita l'escrit per insistir en els avantatges del sistema electoral anglès, pel compromís que adquireixen els diputats amb els seus votants. Tal com ja he manifestat en més d'una ocasió, jo també trobo que és un bon sistema, malgrat hi pugui haver certs perills, sobretot quan estem parlant de països meridionals.

El que m'ha agradat, però de l'escrit és la seva crítica als partits sobiranistes que, aquests dies en què l'article 155 encara ens té indefensos, estan més preocupats en com quedaran dins del seu partit polític més que no pas en donar comptes als electors que els hem votat.

També podria dir que estic d'acord quan parla de les persones que configuren les llistes dels partits, on molts d'ells són prescindibles. Esclar que també cal tenir en compte que és difícil que avui, tal com està la política, hi hagi bons candidats a entrar-hi. No diré que només hi van aquells que esperen treure'n un benefici, però sí que hi ha massa persones que busquen viure de la política i no es creuen allò del servei a la comunitat.

És molt trist veure i escoltar les discussions eternes dels nostres polítics, i adonar-nos de com s'està perdent el temps a costa nostra. No és només pel procés i el futur del nostre país, sinó també per la situació present, d'una injustícia galopant, on els drets socials s'han perdut per a una gran majoria de persones. Entretant anem discutint les formes, però no el contingut.

Ara, però que no surti ningú del PP a dir que no ens preocupem de les coses importants, perquè hi ha massa exemples de lleis progressistes i de reconeixement social i protecció dels més febles que han estat suspeses per culpa dels seus recursos. Tot plegat massa trist com per acceptar que és la realitat que ens toca viure!

Una plàcida jornada d'hivern a Tavertet

Quina pau i tranquil·litat es respira a Tavertet un dimecres d'hivern! Quin país que tenim! És necessari aprofitar les ocasions que es presenten per reflexionar sobre la manera com vivim dia rere dia sense temps per pensar-hi i procurar corregir tot allò que és innecessari i que ens perjudica. Quatre, cinc, sis... fins a vuit voltors sobrevolant el municipi a la punta del precipici sobre el pantà de Sau, planejant en absolut silenci.

Quina diferència quan arribes al Vallès i t'encamines cap al Maresme... És cert que el mar t'obre els braços i et brinda un captard serè i amb un lleu onatge. També aquí hem de ser capaços de trobar-hi la pau que necessitem tots en un moment del dia. No pot ser estar sempre neguitós, angoixat i preocupat, i ara a més amb tot el sainet polític de la investidura.

Ja a casa, repassant la premsa del dia he llegit l'escrit a l'ARA del filòsof Ferran Sáez Mateu, "Manuel Valls: retorn a Espanya". M'ha cridat l'atenció, ja al final de l'escrit on parla del polític català naturalitzat francès, quan diu: "No fa gaire, en una llarga conversa amb persones de dos partits diferents que han ocupat importants responsabilitats, vaig observar una coincidència en la diagnosi. El problema dels partits -deien- no és pagar campanyes electorals, sinó mantenir -cito literalment- l'eixam de 'vivales' que s'han fet grans a les joventuts del partit i volen el despatxet". 

N'he parlat alguna vegada en aquest blog. Hi ha persones que no han fet mai res fora del partit, i això probablement intoxica els partits polítics, i explica per què sovint els nostres polítics viuen tan apartats de la realitat del carrer. Avui he coincidit amb dos càrrecs polítics de Tavertet... res a veure amb el concepte que tenim dels "polítics". És un altre món, una altra dimensió!

Us recomano que llegiu l'article esmentat. El trobo molt encertat!

Fatigosos en campanya

L'altre dia titulava el meu escrit "Fot fàstic", i ho escrivia amb ràbia pensant que aquesta era la sensació que em provocava llegir segons quines declaracions dels polítics en campanya. Era un temps en què els polítics tenien un cert respecte a les persones, a l'adversari i evitaven l'insult directe, normalment expressant-se amb segones intencions. Ara això ja ha passat a la història i del que es tracta és de veure qui insulta més i amb més mala llet.

La mediocritat dels polítics actuals va relacionada amb la seva facilitat per insultar, i la seva incapacitat per dialogar. L'estupidesa dels seus discursos és inversament proporcional a la necessitat que té el país de buscar solucions de veritat, més enllà dels eslògans de campanya.

Personatges com Borrell i Albiol ja no són una excepció en el ventall de polítics en actiu, sinó que a ells s'hi ha sumat altres personatges com Iceta, que fins fa poc podies pensar que defensaven la seva posició amb arguments, sense necessitat d'insultar. Ara això és xauxa i a tothom li és permès insultar, encara que no a tothom se'l deixi parlar.

L'impresentable ministre Zoido anunciava uns expedients a Sánchez i Junqueras per haver parlat des de la presó. Si tan terrible és haver-ho fet, potser qui es mereixeria l'expedient serien els responsables de les presons. Esclar que són tantes les coses amb què ens els hem rifat (les urnes, el referèndum, les paperetes...) que ja no ve d'una.

Ahir el meu rector, llegint Borrell, escrivia que no podia dir què en pensava per por que no el fessin fora del bisbat. Jo, en canvi, sí que puc dir clarament que només observant la seva cara de somriure fals i burleta em fot fàstic abans que obri la seva ofensiva boca.

Un abans i un després del diari ARA?

Cada dia hi ha un o dos actes relacionats amb el procés català que mereixen ser seguits a no ser que passis de tot i te'n decantis tant com puguis. No és fàcil, però, sobretot quan fas la vida normal compartint temps i espai amb altres persones. No hi ha moment que no surti el tema i no te'n pots desenganxar.

Avui seguim els veredictes judicials a les compareixences del major dels mossos d'esquadra i els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural, tots ells acusats, entre altres coses, de desobediència i sedició. De moment sembla que els van deixant en llibertat, encara que s'hagin de presentar cada quinze dies al jutjat. Si més no això és el que li ha passat a la intendenta dels mossos i al seu cap, el senyor Trapero. Veurem els altres dos com se'n surten.

Deia al començament que avui hi havia dues notícies a seguir sobre el procés. La segona és la resposta que el president Puigdemont ha donat al president Rajoy sobre què carai va fer l'altre dia al Parlament. Rajoy esperava un sí o un no, però s'ha quedat amb les ganes i ara li insisteix que té temps fins dijous per sortir de l'embolic que, segons Rajoy, el president Puigdemont ens ha ficat als catalans. No han entès res!

La situació és complexa i cada dia hi ha més gent que es declara a favor o en contra del procés o dels diferents passos que realitza el nostre president. Avui llegia l'escrit de l'ARA de l'empresari president del Consell d'Administració del mateix diari, el senyor Ferran Rodés. Ha estat molt clar, i d'una manera aparentment decantada del que es pot desprendre de l'editorial i de diferents articles que dia rere dia pots llegir al diari. 

He llegit l'escrit fa estona i encara em pregunto què ha pretès fer. Hi haurà un abans i un després de l'ARA? Jo creia que amb la mort d'en Carles Capdevila el diari ARA no seria el mateix, però poc em pensava que pogués canviar tant. Probablement ho he llegit malament i em cal una relectura. No pot ser que sigui cert el primer que m'ha vingut al cap.

Aïllant-me del sorolls de Madrid amb música de Rimsky-Korsakov

Ahir començava el meu escrit dient que havia presentat una queixa a la Generalitat i que em temia que no serviria de res, però que estava convençut que la raó era de la meva part. Podia semblar una mica pedant, però... m'han donat la raó i hem pogut realitzar l'acció que ahir ens havien negat. A part de l'alegria d'haver-ho aconseguit, hi ha el fet que sovint creus que no hi tens res a fer, però t'adones que no sempre és així, i que si ho treballes honestament i amb arguments i educació, pots aconseguir allò en què creus.

I avui he recuperat les audicions musicals, després d'uns quants dies de tenir el meu equip de música descansant. El repertori d'aquests dies compta, entre altres, amb la interpretació de l'obra Scheherazade, de Rimsky-Korsakov, a càrrec de la Berliner Philharmoniker dirigida per Lorin Maazel. Una peça que feia anys que no escoltava i que he recuperat. M'agrada.

Em prenc la tarda de manera tranquil·la, gaudint de la bona música i procurant relaxar-me per poder acabar la primera setmana després de vacances amb les mateixes forces amb què la vaig començar, i oblidant-me una mica de tot el soroll de Madrid en busca d'una solució que eviti tornar votar abans d'acabar l'any. 

On és el Procés constituent?

Estic despistat i no sé trobar la gent de Procés constituent. Per cert, l'altre dia en J.B. Culla va signar un article molt dur en contra de la Teresa Forcades. Ho vaig entendre pel que ens té acostumats en Culla quan es refereix al conflicte entre jueus i palestins, i també per les darreres ficades de pota de la monja en excedència. Per cert, també, em vaig fixar en la Universitat on va ser la Teresa Forcades a Berlín. En tot cas és el que vaig entendre de l'escrit esmentat.

Deia que no sabia veure el rastre de Procés constituent des que varen decidir no incorporar-se al bloc de Podemos i ICV, que liderarà el president de la federació de les associacions de veïns de Barcelona, el senyor Lluís Rabell. No sé què faran al final, però entenc que una opció o altra prendran.

Avui llegia que la CUP ha designat el seu cap de llista, el periodista Antonio Baños. Darrerament sortia molt per TV3, i em fa l'efecte que té un perfil molt diferent al d'en David Fernàndez. No sé si Forcades i Oliveres voldran afegir-se a la CUP, o potser ja han fet tard. Pensar en la possibilitat que es presentessin sols seria temerari, però si més no seria l'oportunitat per a la Teresa Forcades de liderar una llista, tal com pretenia quan va decidir aparcar temporalment la seva vida monàstica.

Aniré recuperant els diaris d'aquests dies, no fos que m'hagi perdut alguna cosa.

José Montilla reclama solucions polítiques per a Catalunya i Espanya

Els opinadors i la ciutadania en general som, en moltes ocasions, poc imparcials a l'hora de jutjar i criticar comportaments polítics. Ens deixem portar massa per les nostres simpaties i ens costa reconèixer-ho. Darrerament en el nostre país es fa difícil no caure en l'error de dividir-nos en dos bàndols sense valorar els matisos que algunes persones intenten aportar. Bons i dolents és un joc de canalla, però que adaptem els adults. És el sí o el no, sense acceptar alternatives.

He llegit el 'comunicat' del president José Montilla, criticant la resposta de Rajoy a la manifestació del 9N, rebutjant les querelles i la seva incapacitat per donar una resposta política al desencaix de Catalunya a Espanya. No és la primera vegada que Montilla es queixa de la desafecció dels catalans per una mala política espanyola. No ha tingut mai cap resposta i probablement és per això que ens trobem on som.

Al final de l'escrit el president Montilla, malgrat reconèixer diferències de criteri, es posa a disposició del seu president davant d'una eventual querella que li pugui presentar la Fiscalia. Montilla, que reconeix l'èxit del 9N, no pot entendre la posició del president espanyol més enllà d'una concessió al sector més radical de la dreta espanyola.

El posicionament del PP i C's, menystenint els resultats de la jornada del 9N simplement perquè no els convé, els fa caure en el ridícul, però al mateix temps els deslegitima com a polítics demòcrates. La ràbia de Rivera, Rosa Díaz o Sánchez-Camacho, pel que va passar diumenge, no els permet acceptar els fets i ho disfressen amb interpretacions enganyoses que només aconsegueixen enredar-se ells sols, i que al mateix temps els fa perdre la confiança de la ciutadania. Valorar els èxits de l'adversari és una forma d'empatia cap a la ciutadania i, a la llarga, una manera d'aconseguir seguidors i suport electoral. Els polítics s'obliden que els votants són més intel·ligents del que creuen o voldrien. Al final la vida col·loca a cadascú on li escau.