Noranta anys després

Ahir feia noranta anys del cop d'estat militar que va suposar quaranta anys de dictadura al país i que encara no hem aconseguit desfer-nos del tot de la xacra de la repressió, encara que diem que vivim en democràcia. Evidentment, res a veure amb el que algunes persones hem viscut, però amb la temença constant de no fer un mal pas. Molts encara recordem l'ensurt del 23 de febrer de 1981, sis anys després de veure morir el dictador.

No és estrany, doncs, que en veure l'auge de l'extrema dreta protagonitzada per persones que no varen viure la dictadura, si més no els anys de més repressió, no ho acabes d'entendre. Què busquen i què els han explicat de la història d'Espanya.

Vivim uns anys d'incertesa amb un govern espanyol socialista ple de fets obscurs, i una alternativa real d'extrema dreta amb la possibilitat de perdre alguns dels drets adquirits després de la dictadura. No només els drets propis dels catalans, sinó també els drets generals de les persones que lluiten per la llibertat d'expressió, pel reconeixement de la diversitat en tots els sentits i pel respecte elemental a les persones.

Noranta anys després d'un cop d'estat, deixats de la mà de Déu, i actualment integrats a Europa, no ho acabem de veure clar. Hem passat tota la vida reivindicant els drets democràtics i ho haurem de continuar fent, perquè les expectatives no són gens engrescadores. Diuen que els humans ensopeguem més d'un cop en la mateixa pedra i és totalment cert. Ho és en l'àmbit europeu, després de dues guerres mundials i ho és en l'àmbit espanyol, després d'una dictadura repressiva de quaranta anys.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Coincidències de la vida

Aquesta setmana han mort dues persones que varen ser protagonistes durant l'intent de cop d'estat del 23-F. Em refereixo a l'extinent coronel Antonio Tejero, que va entrar al Congrés de Diputats armat i disparant trets a l'aire, fent estirar a terra els seus diputats, i a la llavors diputada Anna Balletbò que va poder sortir de l'hemicicle per la seva situació d'embarassada. Sens dubte que no els podem posar de costat quant a mèrits, però la casualitat ha fet que morissin amb poques hores de diferència. 

Arran de la mort del colpista s'han sentit declaracions que no ens hauríem imaginat que en ple segle XXI es produïssin. Ens adonem que estem fent passes enrere en el camí de la defensa dels drets humans, amb l'auge de l'extrema dreta, nostàlgica del franquisme i de la repressió. 

Ahir parlava de la necessitat de ser contundents contra les manifestacions d'odi. Avui afegiria que caldria fer molta pedagogia als joves, que no han viscut la dictadura, però es deixen entabanar pel populisme de l'extrema dreta, fins al punt de creure que l'autoritarisme és la millor solució per organitzar una societat.

Fa uns anys que observàvem manifestacions feixistes en diades assenyalades, com pot ser el dotze d'octubre, però avui és molt més freqüent veure concentracions a diferents llocs del país, amb qualsevol excusa. Tenim l'extrema dreta dins de les institucions, creixent i dominant el discurs fàcil i enganyós, i no estem tranquils pensant en el futur.

La defensa de la llibertat d'expressió serveix moltes vegades per permetre discursos de persones que estan en contra d'aquest dret. És una mica una contradicció. No els podem negar les seves paraules, però hem de combatre-les amb arguments per deixar-los en evidència i evitar que continuïn enganyant a més gent.

Avui podem estar descontents amb els governs que tenim, però hem de ser molt conscients que, si no canvien les coses, l'alternativa és un perill per a la democràcia i la defensa dels drets fonamentals.

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Girem full?

Girem full de tot, però. El president Illa, quan encara no era ni candidat a la presidència, demanava girar full i oblidar-nos d'una situació d'estancament, arran del Procés i la repressió política i judicial posterior. Ho tenia clar, però era un girar full parcial, o si més no, d'una part dels afectats, perquè els altres continuaven la tramitació de denúncies i sentències condemnatòries.

Potser sí que fora bo girar full, però hauria de ser una decisió unànime, i acompanyada de la dimissió o el pas al costat, que queda molt bé dir, de tots els càrrecs institucionals, tant polítics com judicials. Si no és així serà impossible que aquest girar full sigui real i efectiu. 

Tenim uns tribunals, amb uns jutges parapetats, que fan impossible tancar l'episodi. No es tractaria d'oblidar-nos dels anhels de la ciutadania, sinó simplement de començar de zero. Però tots!

Que pleguin els polítics significats amb tot el moviment. Els favorables a la independència de Catalunya, però també els contraris. Que ho facin també els jutges, fiscals i magistrats de totes les institucions judicials. Són persones intoxicades que no poden exercir el càrrec sense el pòsit que arrosseguen i que no els permet ser imparcials.

L'única manera que tenim de començar a creure i confiar en la política i el sistema judicial és veure un relleu en els personatges que han anat remenant les cireres fins ara. Algú encara es creu allò de la separació de poders? Santa innocència!

I sap greu, perquè el país no avança en cap sentit. Ni ho fa econòmicament, ni tampoc socialment. Tenim uns problemes que s'han de resoldre i que caldria que tots ens arremanguéssim minimitzant els posicionaments ideològics. És cert que cadascú té una manera de pensar diferent, però parlant la gent s'entén, i si s'aconsegueixen majories estables, es pot tirar pel dret.

Avui et fas un tip de llegir notícies sobre discussions entre institucions, que només fan que intoxicar l'ambient. A veure si aquest girar full es fa efectiu, sense haver de renunciar als nostres drets i aspiracions, però fent neteja de tota la brutícia que s'ha acumulat durant els darrers 10 anys.

Què podem esperar d’Europa?

La meva generació somiava amb Europa. Teníem clar que l’única manera d’alliberar-nos de la dictadura franquista era entrar a Europa per poder esdevenir un país democràtic, recuperant la llibertat i els drets més essencials que amb la guerra civil i la victòria feixista vàrem perdre. Després ha passat el que ha passat.

    De la mateixa manera que arriba un moment que els fills s’adonen que els seus pares no són perfectes ni els millors del món, nosaltres també hem descobert les vergonyes d’Europa, les seves imperfeccions, les servituds i debilitats. Somiàvem amb un espai idíl·lic i hem constatat que no és així. Ens hem sentit protegits d’alguna manera, perquè hi ha hagut intents de desestabilitzar el país, però no n’hi ha prou.

    El món ha canviat i la posició europea també, no només per l’ampliació dels països membres, cada vegada més diversos, sinó també en relació amb la resta de potències mundials. El paper dels EUA no és el mateix, i la Xina ha esdevingut una potència de primer ordre. I Europa? El model ha quedat obsolet i caldria una revisió a fons per evitar caure en un pou, un estancament econòmic i polític que més aviat ens ofegui.

    Se’m fa molt difícil imaginar l’Europa del futur, però tinc molt clar que si no hi ha un canvi radical en la seva organització i la interrelació dels països membres, cada vegada ens servirà menys, i la nostra dependència de fora serà més gran i costosa. Continuo pensant que formar part d’Europa és un sort, veient com funciona Espanya, en tots els àmbits i aspectes, i també en relació al tracte que dispensa a Catalunya, però això no treu que no haguem d’asseure’ns a estudiar de quina manera sortim d’aquesta situació d’impàs i feblesa que no ens deixa avançar i que pot hipotecar-nos per al futur.

    Hem de preguntar-nos què podem esperar d’Europa, però només som a dins i per tant també ens hem de preguntar què podem fer per millorar aquesta Europa, que ens va ajudar a sortir de la repressió franquista, però que necessita un nou impuls.

Els catalans no estem sols

Avui em fixava en la crònica que escriu Núria Sala Ventura al diari ARA, sobre els problemes d'uns pares a l'hora d'inscriure el seu fill al Registre Civil francès. La família, d'arrel bretona, va pretendre inscriure el seu fill amb el nom de Fañch, que és com s'anomena Francesc en bretó, i sis mesos més tard han estat citats pel ministeri fiscal prohibint-los el nom, exigint que li canviïn, o ho faran ells. El problema, segons he entès, no és que hagin escollit el nom en bretó, sinó que el caràcter 'ñ' no existeix en francès, i per això els diu que són uns mals pares que provocaran molts problemes al seu fill. A la mateixa crònica, l'articulista parla del cas d'una família occitana que tampoc varen poder inscriure el nom del seu fill Artús, en occità. El problema també era que en francès aquesta vocal no contempla la possibilitat de l'accent tancat.

    És realment un problema de grafia o de rebuig a les llengües minoritàries a França? Crec que és molt clara la resposta i els catalans ho sabem molt bé. El problema que tenim a Espanya de manca de respecte a la nostra llengua materna, i pròpia del país, el pateixen, potser amb escreix, al país veí. Sempre se'ns ha dit que el model francès era molt més centralista i unificador que no pas l'espanyol. Jo crec que simplement és perquè a Espanya les coses no se saben fer prou bé i, tot i la repressió franquista, no han aconseguit la manera de prohibir-ho explícitament, encara que a la pràctica sorgeixen tants problemes que molts acaben resignant-se i no plantant-hi cara, com caldria.

    Les dues famílies relacionades a la notícia sembla ser que volen anar fins al final per defensar els seus drets, i molt concretament, el dret a utilitzar la seva llengua, encara que només sigui per posar el nom al seu fill.

    Està vist i comprovat que formar part d'un col·lectiu minoritari, per més democràcia que hi hagi, no et soluciona la vida, sinó que més aviat te la complica. Els catalans hem nascut reprimits per Madrid, amb la col·laboració de molts, també de casa nostra, i després de tota la vida lluitant-hi, marxarem d'aquest món sense haver aconseguit el reconeixement que es podria deduir del text de la Constitució, però que sempre ha tingut una interpretació restrictiva i contrària als nostres drets.

El perillós Trump

Amb l'inici de la campanya electoral, de moment amb les primàries republicanes, s'ha posat en evidència que Trump té moltes possibilitats de recuperar la presidència dels EUA. Un fet que fa tremolar a molta gent i que Europa no hi té res a guanyar, ans el contrari. Un Trump de president dels EUA encara afeblirà més la posició europea i donarà ales a Putin per acabar d'ensorrar Ucraïna, davant dels nassos d'una Europa incapaç de resoldre el conflicte ni salvar-li els mobles.

    Sempre havíem sentit a dir que la democràcia era el sistema menys dolent i rèiem per sota el nas. Ara ens adonem que les escletxes de la democràcia per empitjorar la situació del món no només varen existir el segle passat, sinó que continuen presents i estan a punt de manifestar-se novament, amb una pujança de l'extrema dreta i, conseqüentment, una pèrdua de drets i llibertats de les classes més humils, en uns moments en què la classe mitja està a punt de desaparèixer.

    El partit demòcrata nord-americà ha estat incapaç de trobar una alternativa a Biden que pugui fer ombra a l'expresident republicà, i molt ens temem que això el conduirà novament a la presidència del país, provocant una greu desestabilització del món en general. Biden ni ha convençut, ni se li veuen forces per res de bo per evitar-ho. La vicepresidenta, que semblava que era un input important de la candidatura, ha passat pràcticament desapercebuda, i no ha afegit valor a la presidència. Això també és un punt en contra de la possible reelecció del líder demòcrata, i el pot conduir estrepitosament a la derrota.

    I la pregunta que molts ens fem: com és possible que els humans fem tan malament les coses? i que repetim els mateixos errors sense aprendre del passat? No sé si l'arribada al poder del president Trump va ser un punt d'inflexió, però el cert és que portem uns anys que anem a la deriva, no només als EUA, sinó a tot el món en general. I des d'Europa les veiem venir sense saber ni poder evitar aquesta passivitat i manca de lideratge que no ens pot salvar. La dependència d'altres potències, siguin els EUA o la Xina, sembla que no importi gaire. Tan insignificants som com per no poder avançar i decidir per nosaltres mateixos?

    En temps del dictador somiàvem entrar a l'Europa que ens havia de resoldre tots els problemes, sobretot alliberar-nos de l'autoritarisme repressiu. Passats els anys, i ja dins d'Europa, ens adonem que ningú no ens pot treure les castanyes del foc, i que probablement ens hem adormit i hem perdut el tren. La nostra dependència serà ara d'un altre governant autoritari i dominant, encara que sigui a l'altra banda de l'Atlàntic.

De què li servirà el Premi Nobel de la pau?

Avui s’ha conegut la nominació del Premi Nobel de la Pau 2023, que s’ha concedit a l’activitat iraniana Narges Mohammadi, que es troba empresonada, sense rebre atenció mèdica i sotmesa a tortures, segons informa Amnistia Internacional.

Tot i que ens queda lluny, hem rebut prou informació des de fa anys de tot el que passa en aquell país, on l’autoritarisme i la repressió té com a principal objectiu la degradació de la dona en tots els sentits. Amb l’excusa de creences religioses i tradicions reprimeix el 50% de la població pel simple fet de ser dones.

L’Acadèmia del Premi Nobel li ha concedit el premi com a reconeixement a la seva valentia per enfrontar-se a un estat repressor, patint vexacions i privació de llibertat, només per reclamar els drets de les dones a viure dignament. Un premi que no podrà recollir, com ha ha passat en altres ocasions, i que intenta posar a la primera pàgina dels diaris del món occidental una injustícia que s’està produint en ple segle XXI.

No sé si tindrà l’oportunitat de conèixer la notícia, espero que sí, ni d'assabentar-se del reconeixement mundial, que no la traurà de la presó, però que com a mínim pugui veure que tot el seu esforç i patiment no és inútil, malgrat sigui molt difícil capgirar la situació d’aquell país.

I nosaltres, els occidentals, els que ens pensem que estem de tornada de totes les coses, l’atorgament del premi hauria de servir per conscienciar-nos de la gravetat de la situació de la dona a l’Iran, i que els governants d’aquests països tant democràtics pressionessin les autoritats iranianes a canviar la seva conducta, si cal utilitzant totes les eines hagudes i per haver.

És lloable el treball del jurat del Premi Nobel de la pau, que en altres ocasions no ha estat tant encertat, i és bo que tots nosaltres, humilment i des del nostre espai d’influència, ens fem ressò de l’atorgament del premi, però sobretot de l’existència de milers de persones que, com l’ara premiada, viuen sota la dictadura del mal i la injustícia.

PP i Vox, els defensors del valencià

La hipocresia és una malaltia comú que afecta a molta gent, i en política hi té el camp abonat. Llegint la premsa no hi ha dia que no hi trobis algun exemple notable, però malgrat això la vida continua i ningú en fa escarafalls.

L'extrema dreta espanyola, que s'ha instaurat amb força al País Valencià i a les Illes Balears sempre ha menystingut la llengua no castellana, i ha fet el possible per retornar a l'època franquista quan només era permès expressar-se en castellà. Ho ha procurat posant tota mena d'obstacles a la llengua pròpia dels Països Catalans, canviant, quan han governat, totes les lleis de protecció del català, eliminant qualsevol tràmit que tingués en compte la diversitat lingüística, no només en el passat, sinó també ara que han recuperat el govern autònom.

En el moment, però, que la nova presidenta del Congrés de Diputats, pressionada pel pacte amb els partits independentistes catalans, ha declarat que permetrà l'ús del català a les sessions de la institució, han sortit els patriotes defensors del valencià, una llengua que ni utilitzen, ni estimen, però que agafen per diferenciar-se dels antipàtics catalans.

Perquè aquesta és la raó única de tot plegat: rebutjar qualsevol concepte que pugui fer entendre i suposar que Catalunya i la resta de Països Catalans parlem una mateixa llengua. Per a l'extrema dreta, i molts simpatitzants socialistes espanyols, el català és el gran enemic, no només d'Espanya, sinó especialment del País Valencià i també les Balears.

Sembla ser que per tranquil·litzar la situació es voldrà denominar la llengua com a català-valencià, i d'aquesta manera dissimular-ho. És absurd, però és una manera clara de deixar en evidència la hipocresia de PP i Vox, i molta altra gent, que ara surtin a defensar el valencià, com si fos cosa de sempre.

M'imagino que nosaltres, els habitants del Principat, tampoc hem estat sempre encertats a l'hora de parlar de la cultura i la llengua dels Països Catalans, i probablement n'hauríem de treure conclusions per millorar les nostres relacions. Això no treu, però, que puguem denunciar aquesta hipocresia tan fastigosa d'uns partits polítics i els seus representants, que continuen pensant de manera autoritària, sense respectar la diversitat de tot tipus, en aquest cas, la diversitat lingüística.

La Cultura ens farà lliures

Darrerament, parlant de l’auge del discurs de l’extrema dreta, del ressorgir del feixisme, comentava la importància de la cultura en sentit ampli, i com aquesta no és protagonista del discurs d’aquesta ideologia, sinó més aviat s’aprofiten de la ignorància i ja els està bé no fomentar-la. 

Hem pogut observar quina ha estat l’actuació dels nous governants del PP-Vox després de la victòria al País Valencià i a les Balears, i una vegada més s’ha constatat la repressió contra la cultura catalana, sense respectar els drets lingüístics d’una part de la població de l’Estat espanyol.

També hem pogut llegir moltes crítiques per la manca de lectura entre la població, els joves, però també les persones adultes, i encara afegiria, en clau local, la crítica, no sempre prou argumentada, contra la construcció d’una nova biblioteca amb una forta inversió.

I per què ho dic tot això? Doncs per fer una defensa aferrissada de la lectura i de la cultura en general, l’única manera de combatre la ignorància i la repressió autoritària d’aquells que mai pensen en el poble, sinó en aprofitar-se’n per als seus interessos personals i polítics.

No puc vanagloriar-me del meu passat lector, ja que no tinc un currículum brillant en aquest aspecte, però sí d’haver-ho reconduït i poder dir que m’he convertit en un lector habitual, i gràcies a això he crescut culturalment i, en conseqüència, socialment. Perquè una societat millora a mesura que s’enriqueix culturalment. La Cultura, en lletres majúscules, és la clau per a alliberament de la persona davant l’autoritarisme, les dictadures i el feixisme. Només un poble culte pot esdevenir lliure, i si tots ho tinguéssim clar i ho pregonéssim la nostra societat seria molt diferent de l’actual.

Llegim, aprenem i fem ús de les biblioteques per créixer com a persones, i fem-ho lluitant contra les desigualtats, fent possible que tothom hi tingui accés, al marge dels seus orígens, la seva cultura, la seva situació econòmica i les seves possibilitats reals.

Demà, actueu en consciència!

Amb un dia no en tenim prou. Està ben clar que ens cal molta reflexió, els votants i els líders polítics, però sobretot honradesa i voluntat de millorar les coses. El sistema polític que vam dissenyar reserva la vigília de les eleccions com a jornada de reflexió, amb la prohibició de fer campanya electoral, suposo que per no influir el vot. Crec que convindreu amb mi que avui és tota una absurditat. Ens trobem al segle XXI amb un desenvolupament de les xarxes socials i les tecnologies que no té res a veure amb abans. Segur que caldria canviar-ho, la qual cosa no vol dir que no necessitem reflexionar.

Ens queixem molt del perill que suposa guanyar l'extrema dreta i el feixisme en un país que se les té de democràtic, però som incapaços d'analitzar com hi hem anat a parar, què hem fet malament, i què hauríem de fer per evitar situacions com les actuals.

ReflexióParlem clar i deixem de dir mots que no ens aporten res de nou, ni ens ajuden a resoldre els problemes de la nostra societat. No ens trobem sota l'amenaça d'un populisme que tothom interpreta com vol, sinó que es tracta de feixisme. Aquest no ha desaparegut mai, encara que es mantenia latent i sense el poder suficient com per fer-ho trontollar tot, però hi era, i ara vol emergir per decidir què podem fer i què no ens deixaren fer.

Sabem que la repressió mai és eterna, però pot durar molts anys. Espanya va patir-ho durant 40 anys, i quaranta anys més tard encara no se n'ha rescabalat. Allò que crèiem oblidat ha tornat i ens amenaça.

I els responsables, al marge dels propis feixistes, som els que no hem estat capaços de fer desaparèixer aquesta llavor maleïda que busca incansablement com fer mal. Hem desenvolupat una manera de viure on la ignorància presideix molts dels actes i actituds de la nostra societat, i és la manca de cultura i poder de reflexió el que facilita l'ascens del feixisme. Només així s'explica que les classes treballadores acabin votant formacions feixistes que encara les enfonsaran més.

I això no s'arregla votant un partit socialista que s'ha dedicat simplement a fer bullir l'olla, procurant salvar els mobles sense enfrontar-se als problemes reals. Només així s'explica que "el problema català" encara sigui vigent. No es pot fer callar la gent a base de promeses que mai s'acaben complint, i entendre-ho com a una realitat temporal, sabent que ho arrosseguem des del regnat de Felip V. 

Avui, respectant la jornada de reflexió, no us diré a qui heu de donar el vostre vot i la vostra confiança demà diumenge. Només cal que reflexioneu sobre tot el que ha passat aquests darrers quatre anys, i us adoneu de qui són els responsables de la desafecció política, del resorgiment del feixisme, del perill de perdre drets i llibertats. I davant d'aquesta realitat, actueu en consciència.

La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

El dolor a l’Afganistan

He vist que el diari ARA, de la mà de la Mònica Bernabé, publica un extens reportatge sobre l’Afganistan que resulta depriment, més que tot perquè no veus que des de fora es pugui fer res, o sí. Quan a les grans potències occidentals els ha interessat bé que s’han buscat solucions. Quan hi havia interessos econòmics sí que s’ha actuat, però ara només, i això és el més trist i frustrant, només es tracta de vides humanes, bàsicament les dones, les que estan en perill i viuen sota la repressió d’uns fanàtics fastigosos.

Els humans ens hauríem d’avergonyir en veure de què som capaços. Com pot ser que hi hagi gent tan malvada que castigui i destrueixi la vida dels altres sota qualsevol excusa injustificable. Però la vida ens ha ensenyat que la injustícia i el mal ha estat present arreu i al llarg dels temps.

Encara que ho podem observar a molts llocs, també al costat de casa, hi ha pobles que de manera sistemàtica i permanent ho han patit. La història de l’Afganistan és de repressió i dolor des d’abans dels talibans, però aquests han aconseguit el poder gràcies a l’abandonament de diferents estats, els darrers els Estats Units.

És d’agrair el testimoni i la valentia de persones com la Mònica, que ens permeten conèixer una realitat colpidora, i que ens fa més sensibles. Tant de bo els que poden fer-hi alguna cosa per treure el sofriment del poble afganès fossin capaços de sentir sota la seva pell aquest dolor i ràbia, i trobessin la manera de recuperar els drets usurpats a la població en general i les dones en particular. 

Avui he connectat amb el món amb aquesta realitat que ens hauria d’interpel·lar molt més del que ho fa, i me’n vaig a dormir amb l’esperança que el mal de l’Afganistan sigui passatger i que la Justícia retorni a aquest poble oprimit en nom d’una religió falsejada per una gent que només busca el poder i el domini absolut i denigrant sobre la seva població.

Com ha canviat el PSC!

L’objectiu dels socialistes catalans, tal com ens presenta en Salvador Illa, d’acostar els catalans i la resta d’espanyols per a una bona entesa, estaria bé si no fos que la condició que posen, encara que no ho diguin explícitament, és que abaixem el cap i renunciem a tot. No només a ser independents, sinó als nostres drets lingüístics, a restituir el dèficit fiscal, a les inversions que ens corresponen, a defensar la nostra cultura i els nostres drets diferencials. Segons el PSC actual, només podem anar bé si ens resignem a ser uns catalans obedients i no aspirem a res. Si callem i diem Amén a tot. Quan ens queixem que portem dècades amb manca d'inversions estatals, ens diuen que practiquem un victimisme ridícul.

La diferència dels socialistes catalans actuals amb els que els han precedit és que ara posen per davant els interessos de partit als interessos de país, i ho fan en uns moments on el progressisme que s’espera d’un partit d’esquerres és totalment inoperant. És per això que el PSC d’avui no actua ni com a partit d’esquerres ni catalanista, amb la qual cosa potser s’hauria de canviar de nom. Varen perdre l'autonomia de partit polític respecte al PSOE, però ara han perdut els ideals i el sentit de país.

No és estrany, doncs, que tothom tingui assumit que el PSC fa fora Ciutadans, un projecte fracassat per no tenir cap més objectiu que fer mal a la cultura catalana, absorbint totes aquelles persones que, sense un sentiment de pertinença i estimació al país que els ha vist néixer o acollit, rebutgen les polítiques pròpies de l’esquerra. L'han convertit en un partit polític que no té res a veure amb els seus inicis, i han deixat orfes a molts socialistes convençuts. Aquesta tendència no és exclusiva, sinó força general, perquè estic segur que molts dels antics convergents s’ho aplicarien del tot.

Tot i que les eleccions municipals tenen un component diferencial respecte a unes eleccions autonòmiques o estatals, segur que la dinàmica actual tindrà els seus efectes el proper mes de maig, sobretot a les grans ciutats, on hi ha més desconeixement de les persones que es presenten a les llistes, si ho comparem amb els pobles on gairebé es coneix tothom.

Per tot això, malgrat creure en la importància de les persones, no podem oblidar quin partit hi ha al darrere, i tot el mal que s'ha ocasionat al país. El desori resultant d'un procés d'independència fallit no pot emmascarar una actitud repressora i antidemocràtica d'uns partits polítics que no han volgut respectar la voluntat d'un poble, ni tan sols permetre que es pogués expressar lliurement sobre el seu futur. 

Xavi Hernández s'equivoca de nou

Una vegada més, Xavi Hernández l'ha pifiat. El concepte que té de les coses, més enllà del futbol, sembla que no és gaire apropiat, si més no xoca amb la mentalitat de molts de nosaltres. Probablement l'error que cometem sovint és que creiem que les persones que destaquen en alguna cosa, com pot ser el futbol, necessàriament són persones amb qui ens podem emmirallar, però després descobrim que també hi ha misèria.

La reacció sobre la conducta de Dani Alves, que no va ser espontània, no ha estat gens encertada, com tampoc ho varen ser les seves manifestacions sobre Qatar o Aràbia Saudita. Deixa molt que desitjar la seva opinió sobre la democràcia i el funcionament autoritari d'aquells països, i ara tampoc el deixa bé parlar de la manera que ho ha fet, referint-se a Dani Alves.

Jo no començaré a malparlar de Dani Alves, perquè no conec els fets, ni soc ningú per jutjar els altres, i puc entendre que Xavi Hernández, per la relació que ha tingut amb el jugador, hagi pogut quedar sorprès, però això no treu que a l'hora de parlar-ne públicament, hauria de tenir en compte totes les parts. Si vol parlar del jugador, també ho hauria de fer de la presumpta víctima de les agressions sexuals.

Si és capaç de posar-se a la pell del jugador, que ha estat empresonat acusat d'haver agredit una noia, també fora bo que es posés a la pell de la persona agredida i entengués que a la vida no es pot anar pel món agredint a la gent, i encara menys aprofitant-se de la fama i el reconeixement per menystenir els altres.

Suposo que Xavi Hernández ha estat un molt bon jugador, i probablement podrà acabar sent un bon entrenador, però jo li recomanaria que fos més humil i discret, i en temes que potser no domina tant, deixés d'opinar tan alegrament, a no ser que accepti que la gent l'acabi definint com una persona poc sensible, i defensora de la repressió, ja sigui política o sexual. Crec que en Xavi Hernández s'ha equivocat i convindria que es disculpés. Potser la seva empresa, que tampoc queda gaire ben parada, li ho hauria d'aconsellar.

Continuar treballant en defensa del català

Estic convençut que aquesta batalla serà permanent. Per més esforços que hi dediquem, per més suport institucional que tinguem, que tot sigui dit de passada no podem engegar coets, mai aconseguirem descansar i poder dir que ho tenim guanyat.

Quan vaig néixer, en plena dictadura, el català estava prohibit, però vaig tenir la sort de moure'm en un entorn molt reivindicatiu i contestatari, que tenia molt clar que no podíem abaixar els braços. Tot i que els llibres de text eren en castellà, les classes les vaig rebre en català, i ningú ho qüestionava.

A fora el carrer havies de controlar-te, però ni la forta repressió del franquisme va aconseguir anul·lar una llengua que continua en perill. Han passat més de quaranta anys i encara llegim dia rere dia notícies sobre atacs a la nostra llengua. Sortosament tenim persones que vetllen per defensar els nostres drets lingüístics, però tot plegat comporta un desgast que podríem estalviar-nos i dedicar les nostres forces a altres assumptes prou importants i necessaris.

Avui m'he trobat novament en una situació que es repeteix massa sovint. Tot i que probablement cada vegada hi hagi més empreses que et deixen escollir l'idioma que vols utilitzar a les trucades, no sé com s'ho fan, però al final acabes parlant en castellà. Ja bé que selecciones l'opció del català, però al final et surt una persona parlant en castellà, i com a molt es disculpa dient que els operadors catalans estan tots ocupats, i que si vols mantenir-te ferm amb la teva llengua, ho intentis més tard.

La pregunta que et fas és si realment l'opció 'català' és operativa, si hi ha tanta demanda per parlar en català, o bé si hi ha menys operadors que hi parlen i per això et resulta tan difícil aconseguir-ne un.

Comencem un nou any i com és costum ens proposem molts objectius i desitgem moltes coses que fins ara no hem aconseguit. En relació a la nostra llengua m'agradaria no haver de lluitar tant ni haver-me de justificar perquè parlo català. Sí que voldria encomanar a tothom el meu costum de no canviar de llengua, encara que el meu interlocutor em respongui en castellà, sempre i quan estigui clar que m'entén. Hi ha vegades que no tens altre remei que fer el canvi, però seria convenient que no ho féssim tan alegrament com acostuma a passar. M'agradaria pensar que els meus nets ja no hauran de dedicar tants esforços i temps a defensar la seva llengua, però em temo que ja farà prou que el català el tinguin prou normalitzat, com perquè no estigui a punt de desaparèixer.

Un rei que no em representa ni em respecta

No he escoltat el discurs de Nadal del rei d'Espanya, ni tampoc no he llegit cap comentari al respecte. No m'interessa, no em representa ni em mereix cap respecte, més enllà del que es mereix qualsevol persona humana, però no pel càrrec que ostenta, que l'ha adquirit per herència, al marge de la voluntat popular.

No m'interessa què pugui dir perquè no té credibilitat. Ni ens estima com caldria, ni aporta mai cap tipus de missatge que serveixi més enllà de protegir el càrrec i justificar el sou i els privilegis de què gaudeix. No em fa bellugar ni mig metre del meu seient, ni m'engresca a escoltar què diu encara que fos per criticar-lo.

No sé ni vull saber què ha dit. Estic convençut que han estat paraules buides sense contingut específic, més enllà de parlar de convivència i respecte a les institucions democràtiques, que estic segur que haurà haver dit, però que si fos honest no s'atreviria a parlar-ne, perquè ell sap que és el primer que s'oblida del veritable sentit de la democràcia, del valor del sobiranisme popular, del sentit de viure amb justícia, pensant en els més perjudicats, en un món divers, amb una falta de respecte a les classes populars, als que tenen problemes per sobreviure, que no gaudeixen d'un habitatge digne, o no es poden escalfar per manca de recursos.

I tot això sense pensar en els drets dels catalans, com a poble amb una cultura i una llengua pròpia, que està maltractada per les institucions que giren al seu voltant. No cal ni tan sols pensar en nosaltres, sinó en tots els espanyols que veuen com el poder judicial està corromput i estic segur que ni s'ho posa a la boca, perquè ja li està bé, i no s'atreveix a defensar els que no tenen el poder, sinó que prefereix anar de la mà dels que l'ostenten i que poden dirigir el nostre futur.

És per tot això que ni escolto ni vull saber res d'un personatge que ocupa un lloc que li permet ser corrupte sense que ningú no el pugui jutjar. Una mostra ha estat el seu pare, i per això no és un fet insòlit, sinó que n'hem patit les conseqüències.

No vull que un dia en què reclamem la pau i la justícia al món, s'embruti amb les imatges i les paraules d'una persona que no ens representa, ni ens vol més enllà d'excusa per continuar vivint a costa de tots nosaltres i perpetuar el seu llinatge, passi el que passi. No el tinc per un ignorant que no s'adoni de què està passant al seu reialme, i en canvi estic segur que no mourà cap fitxa per intentar resoldre una situació injusta, corrupta i repressiva, que no podem permetre. Per tot això, el rei no existeix a casa nostra.