Experiència i temps lliure

L'esperança de vida va experimentar un increment espectacular fa uns anys. Els que ja tenim una edat recordem que de petits els nostres avis eren persones de seixanta anys, amb algunes excepcions. Avui ens fem un tip de veure persones que assoleixen els cent anys. 

L'edat de jubilació per aquelles persones que tenen la sort de treballar està entre els seixanta i els setanta anys, això vol dir que la gran majoria de persones, una vegada deixen la feina tenen molts anys que poden destinar a tot allò que han somiat durant anys i que ara poden exercir, i també per dedicar-les als altres.

El coneixement adquirit durant la vida, tant en tel temps de lleure com en el professional, no es pot desaprofitar. S'ha de revertir a la societat, sigui formant a altres persones, acompanyant-les o oferint serveis que són necessaris i que no sempre es disposa de temps ni preparació.

Cada vegada hi ha més gent que s'apunta a activitats de tota mena, com a aprenents, però també com a ensenyants. Professors jubilats que donen classes de geografia, filosofia o llengua, que permet una segona oportunitat a aquells que no han tingut l'ocasió de seguir uns estudis, o bé que la seva elecció ha anat per una altra banda i ara és el moment d'ampliar coneixements.

Ens queixem de l'obsolescència programada dels electrodomèstics, però no ens adonem que nosaltres, els humans, també actuem sota la influència d'aquesta obsolescència. No té sentit que a partir d'una edat ja no siguem productius ni útils a la societat. Ens hi hem de rebel·lar i plantejar-nos el nostre futur d'una altra manera. 

L'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, que avui en parlàvem en una tertúlia radiofònica, o l'activitat que programen els ateneus i altres entitats, són una demostració del que som capaços de fer i d'oferir, resistint-nos a acceptar que ja estem acabats. La gran sort de molta gent és la seva vitalitat i aquesta s'ha d'aprofitar al màxim. No ens quedarem a casa!

La moda

Sempre he pensat que la nostra societat, que és una societat de consum, es mou a base d’una successió de modes que ens convida a gastar, perquè les coses de seguida resulten obsoletes. Reduïm la vida útil moguts per la pressió que rebem de les marques comercials que necessiten vendre. La realitat extrema és que la producció treballa sota la idea de l’obsolescència programada.

En el vestit, la idea és canviar colors, models i estils, per aconseguir que es deixin de portar aquelles robes, que encara no estan desgastades, però que els industrials i comerços necessiten enterrar abans d’hora per fer calaix. I la realitat és que ho aconsegueixen. Sobretot el jovent, però no només, són els principals seguidors de la moda, i per això els continus canvis en el seu armari, i al mateix temps, la similitud de vestimenta entre ells.

Heu provat de no anar a la moda? De portar una roba del vostre gust sense tenir en compte el que es porta a cada moment? Us sentiu estranys? No tothom és capaç de deixar de banda les modes per por de destacar, a què la gent se’l miri com a un estrany. Us asseguro que és interessant, i al mateix temps et dona la força d’aquell que no se sent pressionat a fer o deixar de fer una cosa perquè està de moda.

A mesura que et fas gran és més senzill seguir els teus gustos sense tenir present què porta la gent, o què fa. Els joves ho tenen més complicat perquè necessiten ser considerats partícips de la societat on es troben i no volen fer res que els pugui deixar al marge. L’educació que es rep de casa, la que pots oferir als teus fills és clau, però no determinant. La pressió que reben de fora pot ser tan forta que no hi hagi manera de poder-la sortejar. 

Sigui quina sigui la dinàmica que emprem, com a mínim és bo que en siguem conscients. Que no actuem inconscients que allò que fem ens ve determinat per uns interessos aliens a nosaltres, però que ens condicionen la nostra voluntat, les nostres decisions.

La fidelitat poc valorada

Una de les assignatures pendents de la nostra societat és el premi a la fidelitat. Si ens fixem en el món dels negocis ens adonarem que es prioritza la venda, al preu que sigui, i es té poc en compte la postvenda. Hi ha productes amb data caducitat molt curta, com poden ser els aliments i, segons per a qui, la roba, sabates i alguns petits utensilis d'ús diari, però n'hi ha d'altres que es barallen amb l'obsolescència programada que no els permet ser útils més temps perquè interessa vendre i anar canviant l'estoc.

    A totes les cases hi trobarem electrodomèstics, alguns dels quals són pràcticament indispensables per poder viure amb un mínim de comoditat, que cada vegada tenen una durada més breu. La frase d'avui "ja no duren com abans" és molt usual entre els responsables del manteniment dels nostres electrodomèstics. Però també gaudim d'uns serveis que requereixen un manteniment constant. Telefonia, llum, gas, aigua... elements que són tan habituals i necessaris malgrat no hi parem atenció, sempre i quan funcionin correctament. En el moment que alguna cosa falla és quan ens adonem de la importància del servei que ens ofereixen les empreses subministradores.

    I a l'hora de vendre el producte et fas un tip de veure propaganda amb reclams atractius com descomptes, ofertes, regals... tot això si et decideixes comprar-ho i subscriure-t'hi, però llavors jo sempre em pregunto: les persones que ja ho tenim, que paguem una quota de manteniment o subscripció, per què deixem de ser motiu d'atenció de les empreses subministradores? Per què si un nou client contracta un producte li regalen un llibre, per exemple, però a mi, que amb fidelitat continuo essent client de l'empresa, no rebo cap obsequi? Quan esdevens client d'una empresa deixes de ser un objectiu a aconseguir, i ja no et mereixes cap premi ni compensació. Més aviat tens problemes perquè et solucionin els problemes que es deriven amb el desgast dels productes i el pas del temps.

    És per això que al començament de l'escrit parlava d'assignatura pendent. Crec que la nostra societat hauria de reflexionar sobre la relació empresa-client, i pensar més en la fidelitat d'aquests, que es mantenen en el temps, a vegades malgrat tots els entrebancs.

    Com tot, sempre hi ha excepcions, i crec que es bo fer-ho notar. La meva companyia telefònica pensa en els seus clients fidels, i de tant en tant ens obsequia amb millores en el servei, i això s'ha d'agrair. En el fons és una manera de consolidar aquesta fidelitat, i per tant assegurar els contractes, però en un món tan poc atent amb els clients, no deixa de ser un fet insòlit que tots plegats hem de procurar donar-ho a conèixer i prioritzar les empreses que sí ens tenen en compte i no només busquen nous clients, sinó satisfer a tots aquells que fa temps que hi som al darrere. Jo soc de Pepephone. 

XI Jornades Científiques al Tecnocampus de Mataró

Aquesta tarda hem assistit a les XI Jornades Científiques de Mataró, amb la participació d'alumnes de les escoles i instituts de Mataró i el Col·legi La Presentació, d'Arenys de Mar, com a escola convidada. Ha estat una tarda interessant en què els diferents alumnes ens han exposat el seu treball de recerca de segon de batxillerat. 

Us haig de dir que hi ha hagut treballs interessantíssims i alguns d'ells originals. El que presentava l'Ignasi creava expectació, més que tot perquè el títol era desconegut per a la majoria de les persones assistents: "L'obsolescència programada".

Hi hem estat unes cinc hores, i us haig de dir que no s'han fet gens pesades. Era bo d'escoltar la teoria dels diferents treballs i els tipus de pràctiques realitzades en cadascun d'ells. He pensat que no tenia res a veure a quan nosaltres estudiàvem. És bo que sigui diferent, i estic segur que encara hi ha molt a millorar, però l'experiència de realitzar el treball i avui exposar-lo davant de persones desconegudes, ha valgut la pena, i els nois i noies així ho han copsat. 

Cal felicitar tots els professors que hi han col·laborat. Uns professors que sovint només enquadrem entre les quatre parets de l'escola, però que realitzen moltes tasques fora d'hora que cal tenir present i valorar-ho com cal. No cal dir que les persones més properes són en Martí i l'Andreu, tots dos professors de La Presentació i protagonistes d'aquestes jornades.

M'agrada poder escriure un apunt en positiu, sortint de la inèrcia en què polítics i governs ens obliguen a comentar dia sí, dia també. Avui a Mataró ha estat una tarda de cultura a través d'uns joves que arriben a la majoria d'edat, a les portes de la Universitat.

Popurri en un tranquil dia de tardor

Ahir escrivia el post 2992 des que vaig començar el bloc, dimecres vinent serà el post 3.000 i m'agradaria un bon tema. El cas és que això no ho decideixo ben bé del tot, ja que acostumo a parlar del tema del dia, del tema que considero d'actualitat rellevant. Per tant, una mica sí que ho decideixo.

Avui ens hem entrevistat amb uns representants d'un moviment que es mereixen tot un post, pel que defensen, tenint en compte que van contra corrent, i per l'optimisme que desprenen. Es tracta del moviment SOP (sense obsolescència programada), que a molts, quan ens ho diuen per primera vegada fem cara d'estranyats, però que una vegada ens ho expliquen, ho tenim clar. El que no està tan clar és per què es permet l'obsolescència programada. Avui he après una altra manera d'anomenar les modes: obsolescència percebuda. En parlaré aviat.

Pressupost català aprovat, Aguirre s'alinea amb Aznar, Albiol s'enfronta amb la Justícia pel seu tarannà xenòfob, i Balmón està content com un gínjol. Ha aconseguit arraconar els quatre últims catalanistes. Avui, un dia per als nostàlgics. Demà més.