La transparència i la xafarderia

Hi ha dies que tot se't gira del revés i no pots fer res de tot allò que tenies previst. Davant dels fets tens dues possibilitats, empipar-te i engegar-ho tot a rodar, o bé prendre paciència i encarar la nova situació amb optimisme i pensar que pitjor podia haver anat. Avui ha estat un dia d'aquests i he tingut la sort d'agafar-m'ho bé. No m'ha agradat i m'ha esgarrat el dia, però tampoc podia triar i així ho vist i he actuat.

Solucionat el problema, apedaçant una mica més la boca, he començat a llegir el diari i m'he trobat amb la notícia dels sous a funcionaris europeus en excedència. Unes persones que han continuat cobrant sense treballar, segons m'ha semblat entendre, perquè havien quedat obsolets.

No sé si el tema portarà cua, perquè ja va essent força habitual. El nostre Parlament també va ser notícia per les llicències d'edat i les generoses remuneracions als exdiputats. En tot cas sí que considero important fixar-nos en les dificultats que ha tingut el diari ARA per aconseguir la informació de les institucions europees.

Ens omplim la boca parlant de transparència i llavors resulta que aquesta és gairebé inexistent, o s'amaga informació tant com es pot. Els servidors públics, que cobren diners públics, haurien de tenir molt clar que tothom ha de poder conèixer què cobren i en quines condicions. És cert que a vegades es tracta d'una informació que només satisfà la xafarderia de la gent, i amb això entraria a parlar de la columna d'avui de Fernando Trias de Bes, a l'ARA, però en tot cas té sentit que es doni a conèixer aquesta informació.

En moments com l'actual, en què moltes famílies ho estan patint per tirar endavant i arribar dignament a finals de mes, sorprèn, i d'alguna manera es pot entendre, saber que hi ha gent que cobra diners públics sense necessitat de treballar. Si he entès bé els motius d'aquestes remuneracions, potser seria bo reciclar aquestes persones i que poguessin fer una segona funció, i d'aquesta manera rendibilitzar el cost públic.

La transparència és important, i en el cas de les remuneracions dels càrrecs públics poden ajudar a eliminar aquella creença que tots els polítics es fan rics a costa nostra. Si feu una ullada a les remuneracions dels polítics electes del nostre Ajuntament, podreu observar que amb el sou que reben no poden fer gaires projectes de futur, i en canvi dediquen moltes hores del seu temps per intentar tirar la vila endavant. Si se'n surten o no, això és un altre tema.

Un pacte que no acontentarà ningú

Abans d'ahir en parlava, tot dient amb estranyesa que encara que no ho semblés, estàvem governats pel PSOE. Avui potser ja no ens estranyaria tant, sobretot llegint la notícia de la signatura d'una cinquantena d'exdiputats del Congrés, socialistes i de la UDC, demanant que hi hagi pacte amb PP i C's, i no s'hagi de dependre dels independentistes d'ERC.

És més que entenedor el comportament del PSOE tenint en compte qui hi ha al darrere, amb molt poder i empenta. Uns barons que han perdut els ideals de l'esquerra progressista tan bon punt han traspassat la porta giratòria i ocupen una bona posició econòmica. És la traïció als principis defensats durant la seva joventut, quan tot era provisional i regnava la inseguretat. 

No és estrany que amb socialistes com Guerra, Rodríguez de la Borbolla o Ibarra, a l'equip, es pugui dubtar del progressisme del partit. Només tenim un agosarat líder del partit que s'atreveix a desoir el soroll que té al darrere, però que canvia de la nit al dia segons li convé. Una persona, Pedro Sánchez, amb qui no pots confiar perquè saps segur que et dirà una cosa diferent segons bufi el vent.

El paper d'ERC no és fàcil perquè serà criticada sigui quina sigui la resolució. Només pot intentar tibar tant com pugui la corda, amb el risc que es trenqui durant la jugada. Més enllà d'això no pot fer res i responsabilitzar-los del resultat és massa fàcil, sobretot si et quedes a l'altre costat sense moure fitxa.

Lliures, nou projecte del senyor Fernández Teixidó

Com el cul d'en Jaumet, el senyor Antonio Fernández Teixidó va sortir de Convergència no fa gaire i ja ha presentat un nou partit polític amb altres exdiputats de CIU, per aconseguir atrapar el tram polític que segons ell ha perdut el seu antic partit polític quan s'ha entossudit amb el procés.

Us haig de dir que quan el senyor Fernández Teixidó va entrar a formar part de Convergència i Unió, em va sorprendre, perquè jo l'encasellava més a l'òrbita del Partit Popular. De fet, crec que si el Partit Popular català no fos tan anticatalà aquest nou partit anomenat Lliures no caldria crear-lo. El problema és que a Catalunya el Partit Popular ha estat un detractor de tot allò que es manifestava autòcton i diferenciat de la resta del país. No m'he cansat de repetir que, a diferència del PP basc, el nostre mai ens ha defensat davant dels atropellaments que hem rebut de Madrid.

Fernández Teixidó no ha estat mai sobiranista, sinó que ha estimat i estima el seu país, Catalunya, sense cap intenció de separar-se d'Espanya. Fa el que li escau a qualsevol persona de dretes que vol continuar a Espanya, però defensant amb totes les forces els interessos de les persones que viuen a Catalunya.

No és estrany que se sentís incòmode dins de l'antiga Convergència Democràtica, i que al mateix temps no tingués cap interès d'entrar en un PP o C's que tenen per objectiu deixar sense efecte les singularitats de l'autonomia catalana.

La pregunta que un es fa és quina serà la capacitat dels impulsors del nou partit de fer-se amb una part del pastís del gran assortit de partits polítics a Catalunya, i si els seus votants vindran de l'òrbita del PP, el C's o bé del dèbil i recent nascut PDECat. L'objectiu de Lliures és entrar al Parlament català  i situar-se al costat dels unionistes PP, PSC i C's. Ho aconseguirà o bé serà un altre fracàs, després de la malparada Unió Democràtica de Catalunya?