Participem

Aquest dimarts es varen presentar les propostes escollides per ser votades en el procés de pressupostos participatius de la nostra vila. Devíem ser una vintena de persones, comptant els membres de la comissió de seguiment. Una xifra escassa si volem entendre el procés com una mostra de la participació dels vilatans en la gestió d'una part del pressupost municipal, però que tampoc ens va sorprendre, coneixent quina és la realitat any rere any, i també  a diferents poblacions.

Com ja he comentat més d'una vegada, a la ciutadania li fa mandra participar. És més fàcil criticar les coses que no pas participar-hi. I això sembla que cada vegada és més accentuat. Segur que es podia haver fet més publicitat, o bé escollir un millor dia o horari per programar la trobada, però no crec que el nombre d'assistents hagués variat excessivament.

Tot això ens ha de fer pensar i valorar l'interès i fins i tot la conveniència d'endegar aquests processos. Segurament la manca d'assistència no pot eliminar les possibilitats de participar de la cosa pública, però sí que ens ha de fer estudiar com podem fer més atractiva aquesta participació.

A partir del dilluns 6 d'octubre els vilatans més grans de setze anys podran votar les tres propostes que considerin més interessants, sempre que la suma no superi els 300.000 euros de topall de la convocatòria. Hi ha diversitat en les propostes i segur que alguna o altra interessen al conjunt. Si no n'hi ha més és perquè en la primera fase, en el moment de presentar propostes, no s'ha estat prou actius.

Tot i que hi ha coses a millorar i a tenir en compte de cara a properes convocatòries, caldrà esperar quina és la resposta de la gent i valorar, al final del procés, tot el seu funcionament. De moment n'hem pres nota i hem donat un vot de confiança als responsables del departament municipal encarregat del procés. Probablement, les presses i la improvisació hauran estat les debilitats del procés, però confiem que les propostes guanyadores s'acabin realitzant, i no passi com en convocatòries anteriors que han quedat en un calaix.

La importància d'endreçar l'entorn

Una de les actuacions que el govern d'esquerres de la Generalitat va tirar endavant amb una gran repercussió va ser la llei de barris, amb importants inversions a barris força degradats o amb problemes de mobilitat i habitatge que s'arrossegaven de feia temps. De fet, la majoria dels barris beneficiats havien nascut de manera desorganitzada i això feia que viure-hi fos complicat amb greuges comparatius respecte a la resta del territori.

Segur que molts tenim presents barris inclosos en aquesta llei. Com a propers hi havia els barris de Rocafonda i Cerdanyola, a Mataró, i a la nostra vila, el barri de Sant Elm. En el cas d'Arenys de Mar, varen coincidir dues inversions importants que van permetre no només rentar la cara els edificis dels pescadors i el seu entorn, sinó que varen solucionar greus deficiències que no hi havia manera de resoldre. Malgrat tot, la crisi econòmica, no va permetre que es portessin a terme totes les actuacions previstes.

El nou govern de la Generalitat acaba d'activar el desplegament de la llei de barris, que havia promès en campanya electoral, i que té previst fer-ne una primera convocatòria a l'estiu. Desconeixem l'abast, condicionat per l'import de les inversions a realitzar, i també les característiques d'aquesta nova llei, sobretot les econòmiques. En les edicions anteriors els ajuntaments aportaven el 50 % del cost de les actuacions, i no sempre els ajuntaments tenen prou recursos per dedicar-hi.

Es fa difícil preveure quins seran els barris escollits, i la manera que se seguirà per triar-los. És important que els diferents governs locals estiguin atents a la convocatòria i tinguin molt clar quins són els barris que hi podrien optar, i començar a estudiar quines són les principals deficiències a resoldre. Mobilitat, accessibilitat i manteniment de vells edificis són possibles reclams a l'hora de poder rebre una subvenció.

Millorar l'entorn del nostre habitatge ha de ser un objectiu irrenunciable. Ho hem de fer fàcil i s'ha de prioritzar aquells espais més degradats i que comporten més problemes als veïns. No badem!

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

Feijóo, fidel a Aznar

Feijóo, a la desesperada, ha agafat la idea de l'expresident José M. Aznar i convocarà una manifestació contra el govern, a Madrid, el diumenge 24 de setembre. Tothom té dret a manifestar-se, i així ho ha entès el candidat Feijóo, que a dos dies del debat d'investidura, voldrà demostrar la seva capacitat de convocatòria, en pro de la nació espanyola i contra un govern amic dels independentistes. Ves que no li vagi bé!

Com que falta més d'una setmana, tindrem temps de comentar-ho, tant els preparatius com després la resposta de la gent. Estic segur que ompliran els carrers, perquè el lema és molt atractiu. Anar en contra del govern, però sobretot en contra dels catalans, és el més preuat a l'Espanya profunda i predemocràtica. I en són molts.

M'agradarà fixar-me amb quantes banderes i altres símbols feixistes s'ompliran els carrers de la capital del país. Sabem que aquesta és la ideologia de fons, i també que tenen les portes obertes, a diferència d'altres països on el nazisme i la seva exaltació està prohibida.

Si el PP i amics fossin seriosos, intentarien que aquestes banderes no sortissin al carrer, per allò de la imatge. Però sabem com són i com pensen, i aquestes banderes i símbols predemocràtics formen part del seu ADN. No ho poden evitar, ni ho volen.

I de la mà del PP hi trobem nostàlgics socialistes. Perquè el problema de la nostàlgia predemocràtica a Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i extrema dreta, sinó que hi ha un bon gruix de socialistes espanyols que hi combreguen completament. Les declaracions de l'expresident Felipe González i altres exministres, só prou evidents i demostren bé quin és el seu tarannà. 

Ens ha tocat viure en un país farcit de fatxes que han prioritzat aquesta simpatia a qualsevol altra manera de pensar i ideologia. L'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya ha estat una pantomima. En el fons sempre han governat els mateixos, amb diferents noms. La transició democràtica ha estat un fracàs, i només la pressió externa del món occidental ha aconseguit maquillar-la. Els catalans, però, ho hem patit i ho continuarem patint, perquè l'enemic també el tenim a dins.

Posar-me al dia

Acabo d'aterrar de les meves vacances d'estiu, i ara em toca posar-me al dia i saber a fons què està passant, tant a la meva vila com a la resta del país, i del món. Mentiria si digués que he estat desconnectat del tot. El fet de continuar escrivint diàriament el meu post, fa que no acabis de marxar del tot, però sí que t'ho mires des d'una certa distància, no només física, sinó també emocional.

Arribo i em trobo amb les festes de Sant Roc que, encara que no es tracti de la Festa Major, sí que ha anat agafant importància, i hi ha una sèrie d'activitats que han esdevingut tradicionals, i que tenen molt seguiment i estima. La traca és la ruixada dels macips, per recordar el vot de vila, però al seu voltant s'hi han anat sumant altres actes que ho complementen i representen l'espetec final de l'estiu, encara que ens trobem a mitjans d'agost.

He pogut veure que les negociacions per aconseguir el vot favorable de Junts a la investidura de Pedro Sánchez continuen una mica amb sordina, probablement per evitar res que ho espatlli definitivament, i que ens porti a una nova convocatòria electoral abans d'acabar l'any. 

Alguns articulistes han recordat el menysteniment de Pedro Sánchez i els socialistes en general cap al president català a l'exili, i com ara el necessiten per aconseguir la presidència. Al marge de la raó que tingui cadascú d'ells, això és una demostració que mai saps a qui pots necessitar, i potser per això caldria ser més caut i no tan bocamoll. És cert que la memòria és efímera, però existeix l'hemeroteca, i això juga en contra de molts polítics inconscients.

Les vacances continuen, però el temps s'acaba i, si no vaig errat, aquesta setmana és decisiva per a la constitució del Congrés de Diputats, d'acord amb els resultats de les eleccions del mes de juliol. Els socialistes tenen coll avall que aconseguiran la presidència de l'institució, i molts desitgem que PP+Vox no acabin convencent a ningú per fer cap jugada que després ens sàpiga greu.

Per cert, les meves vacances també m'han servit per veure com s'ho fan altres països per viure d'una manera més endreçada. El problema és que hi veig molta col·laboració de tothom, i no només una millor manera de governar i gestionar la cosa pública, que també. Quan intento imaginar-me la seva aplicació a casa nostra em venen tots els mals. Ho aniré comentant els propers dies.

Tot esperant resultats

Començo a escriure el post a 3/4 de 7h de la tarda d'aquest diumenge electoral, i per tant sense conèixer quins hauran estat els resultats finals. Sé el nivell de participació a les 18h, que a Catalunya està molt per sota de les eleccions generals de 2019. Tot i que hi ha més vot per correu, que no s'introduirà a les urnes fins a les 20h, pel que he vist al col·legi electoral on he passat bona part del dia, no arribarà a compensar la davallada que en aquests moments està registrada.

Per les notícies que he escoltat a la televisió i ràdio, i a les xarxes socials, sembla ser que el nivell de participació baixa en el conjunt de l'Estat, amb excepcions importants en segons quines comunitats autònomes, però que Catalunya bat el rècord d'abstenció, si més no fins el moment present.

De la mateixa manera que haurem de reflexionar sobre els resultats que s'obtinguin avui, també caldrà pensar en el poc poder de convocatòria dels partits polítics. Em resisteixo a creure que l'abstenció d'avui sigui provocada per grups concrets de ciutadans i entitats, i crec més en la desafecció general per culpa d'uns partits polítics, i els seus dirigents, que no compleixen amb les expectatives que generen durant les campanyes electorals, però tampoc durant les legislatures.

No és un problema només nostre, sinó que és força general, però nosaltres hem d'analitzar a fons la nostra realitat i intentar trobar el desllorigador que ens faci canviar la dinàmica. Sense conèixer els resultats no podem fer gaires judicis, però cal pensar que el món independentista es troba molt desorientat. Per una banda perquè no encaixa en el model polític d'aquest Estat, però per l'altra perquè el nivell polític dels nostres dirigents és molt baix, no generen confiança, i no aconsegueixen entusiasmar els electors.

Tot és culpa dels altres, i això és molt fàcil de dir, però difícil d'argumentar i defensar. Tots serem responsables de la nostra actitud, i encara que no soc amant d'espatllar bé les coses per començar a arreglar-les, potser sí que encara hem d'anar a pitjor perquè ens adonem que hem de canviar les maneres.

Demà podré comentar els resultats, que en aquests moments desconec, però en tot cas no és bo adonar-se que la ciutadania viu al marge de la política, quan aquesta influeix totalment i directament en el nostre dia a dia. No pronostiquem desastres colossals, però sí que hem de témer un retrocés en drets i llibertats, que al cap i la fi és el més sagrat que tenim i podem perdre.

Previsió de resultats a una possible convocatòria d'eleccions

Tot i que no està del tot decidit, aquest cap de setmana els diaris parlaven dels possibles resultats electorals del mes de juliol, si finalment anem a les eleccions. Diferents estadístiques donaven a entendre que molts canvis no hi hauria, encara que totes coincidien en afavorir els resultats del PSC i amb més o menys mesura una baixada d'escons de JxCat, considerant-los culpables de no haver arribat a l'acord de govern.

Interessant la reflexió de Marina Subirats al diari ARA, on ens fa veure que, hi hagi o no eleccions, un futur govern de coalició entre ERC i JxCat està abonat al fracàs, i apunta la possibilitat de buscar alternatives. Per què no és possible un govern entre el PSC i ERC? Tan difícil és? Ningú d'ells dos vol afluixar per cedir a l'altre la cadira?

També hem pogut llegir Jordi Muñoz quan afirma que el CIS menteix en dir que al País Basc governa el partit que guanya les eleccions, i aprofita per fer notar la manca de confiança a les institucions on es governa en clau partit polític i no servei públic. 

Sigui com sigui, sembla com si els partits negociadors del pacte de govern s'han pres el cap de setmana d'aturada, no sé si per reflexionar o bé per agafar forces i acabar decidint com acaba tot plegat, sabent que els dies s'acaben i que la data del 26 de maig està a tocar.

Fa fred a l'exili?

Han passat uns quants mesos, anys fins i tot, i cada vegada resulta més complicat ser actualitat, ocupar les pàgines dels diaris, cada cop fa més fred... L'esperada victòria de JxCat a les passades eleccions era una manera de mantenir viva l'existència de Puigdemont a l'exili, i també la dels seus companys de partit. Amb la victòria d'ERC per davant de JxCat, la cosa s'ha complicat, i probablement per això han anat com han anat les negociacions per formar govern.

Què passa si ERC agafa tot el protagonisme i es deixa de banda el Consell per la República? Quin paper hi juga el president Puigdemont més enllà de mantenir-se exiliat i membre del Parlament europeu? Quin futur li espera?

És cert que tenim presos polítics que ens recorden els fets de 2017 i ens els manté molt presents, però sembla que cadascú va per la seva banda i els exiliats queden més en un segon terme. La tasca realitzada a la Unió Europea no ha donat els fruits esperats i això també ha refredat la situació.

No és fàcil la vida a l'exili, no ho pot ser de cap manera, i quant més temps passi més difícil serà. Si es confirma el trencament de les negociacions per formar govern, caldrà veure el preu que haurà de pagar per aconseguir formar govern amb Pere Aragonès. Vull pensar que JxCat no ho posarà fàcil, tenint com tenen el president a l'exili, i si tot això acaba amb una nova convocatòria d'eleccions se'm fa difícil imaginar quina serà la resposta dels molts independentistes emprenyats amb els seus partits polítics.

Estic convençut que a Brussel·les fa fred i encara que anem cap al bon temps, la temperatura no fa l'efecte que tendeixi a pujar. Tenim quinze dies per acabar de veure-ho.

La presidència del Parlament en disputa

Mentre duren les negociacions per pactar un futur govern independentista, corren els rumors sobre quin haurà de ser el paper de Laura Borràs. Havent perdut l'oportunitat de ser la primera presidenta de la Generalitat, s'obre la possibilitat que es converteixi en la presidenta del Parlament, però, segons diuen, no li acaba de fer el pes.

D'alguna manera per alguns això que fos nomenada presidenta del Parlament la tindria entretinguda i permetria a altres dirigents de JxCat d'agafar més protagonisme. Perquè l'altra opció seria que assumís la vicepresidència del govern, la qual cosa la tindria més implicada en el dia a dia del nou govern.

M'imagino que els dubtes de Laura Borràs són per acabar de veure on pot tenir més protagonisme. La presidència del Parlament és un bon càrrec, però és cert que la deixaria una mica al marge de la política més immediata, encara que pogués lluir-se i reivindicar-se en front de Torrent, a qui acusen d'haver estat molt fred amb el Procés, sobretot quan va deixar sense escó al president Torra.

Sí que és cert que JxCat vol la presidència del Parlament, i vol impedir que acabi anant a parar en mans de la CUP, que també la pretén. Si la candidata és la Laura Borràs, semblaria més fàcil que l'acabés obtenint, però si hi renuncia, podria facilitar més les coses a la CUP, sobretot si fos Dolors Sabater la candidata a ocupar aquesta presidència. I a tot això hi hauríem d'afegir dos altres candidats, com són Eva Granados, pel PSC, i Joan Carles Gallego, pels Comuns.

Com podem veure estem ben entretinguts, a només vuit dies de la convocatòria del Ple que ha de votar els noms de la mesa del Parlament. Confiem que els dubtes s'aclareixin el més aviat possible, i que l'ombra d'unes noves eleccions s'esvaeixi.

Quim Torra, un irresponsable?

Alguns ens fem aquesta pregunta. Què pretén el president Torra amb la no convocatòria d'eleccions? Es tracta de buscar la pitjor situació per després sortir a reivindicar no sé què i continuar fent el paper de víctima? No seria més sensat convocar les eleccions al marge del que pugui passar amb la seva inhabilitació?

De fet Torra va desobeir per acabar obeint. El podran inhabilitar tot i que al final va acatar la decisió judicial. Per què no va mantenir el pols i va enretirar la pancarta? Si es fa una cosa es fa ben feta i no pas a mitges. Calia?

Però la convocatòria o no d'eleccions és força al marge de la probable inhabilitació, encara que aquesta agreugi la situació. Fa massa temps que reclamem aquesta convocatòria i dubtem entre catalogar el president de temerari, irresponsable, estratega o autista.

No sé quan es trigarà a sentenciar definitivament l'actitud del president amb la pancarta, però sí que sabem que permetrà que el nostre país es vagi empobrint sense un govern capaç de liderar-lo. Ens estem consumint per culpa d'una marraneria de president o de qui li belluga els fils. Tots sabem que darrere d'ell hi ha qui decideix i el manipula, i és per això una gran irresponsabilitat quan es fa dependre un país d'uns interessos partidistes o potser personals.

Perquè una cosa és prendre una decisió equivocada i tirar pel dret, i una altra no prendre cap decisió i deixar-ho morir, que s'extingeixi. He decidit no seguir ni el Ple del Parlament ni les sessions del Tribunal que l'ha d'inhabilitar. N'estic massa tip i tampoc hi puc fer res per millorar-ho. És molt clar que l'actual president ha empobrit la institució i ha posat en evidència la baixa qualitat de la política i polítics dels nostres dies.

Diada sí o no

Un dels dilemes que s'ha plantejat aquests dies és si enguany es pot convocar els catalans a la manifestació reivindicativa de celebració de la Diada de Catalunya o bé, vista la situació del coronavirus, es decideix no celebrar-la. De moment, i buscant totes les mesures de seguretat, l'ANC sembla que està per convocar-nos tot i la crítica rebuda, entre altres, dels especialistes mèdics.

Des de l'any 2010 la convocatòria de manifestacions de l'onze de setembre ha tingut una gran resposta, fins arribar a xifres rècord. Hi ha hagut prou motius com per engrescar els catalans a sortir al carrer, i un clam comú poc practicat, com és la unitat. Els partits independentistes han fet cas omís al clam del carrer, i cadascú ha anat a la seva, reforçant els interessos partidistes.

Ens trobem a començaments del curs escolar i la tornada a la feina després de les vacances d'estiu, en una situació poc clara quant als rebrots de l'epidèmia que ens va afectar els mesos de març i abril, i que no ha acabat de desaparèixer. Aquest fet posa en dubte la conveniència de convocar una trobada massiva al carrer. Si vàrem saber confinar-nos per evitar mals majors, per què no hem de seguir les recomanacions de Salut ara que ens apropem a la tardor?

Els símbols i les manifestacions són importants, però no tot s'acaba en això. Hi ha l'actitud diària, la coherència amb el nostre comportament, i la lluita contra la repressió més o menys explícita, que s'ha de tenir en compte, i que ens pot ajudar a avançar en el nostre camí a l'autogovern. La història explicarà tots aquests anys, però les circumstàncies del moment, seran també prou evidents a l'hora de fer entendre la resposta de 2020.

Soc partidari de no sortir al carrer i no exposar-nos a agreujar els riscos de contagi del coronavirus, i aprofitar l'enginy de tanta gent per trobar alternatives a la manifestació multitudinària, sense deixar de commemorar una data que ens recorda la pèrdua de drets com a poble. 

Crisi de govern

Torra prescindeix de tres consellers, però el que molts esperem és que hi hagi canvi total, començant pel mateix president. No sé si tocava aquests relleus, sobretot perquè estem molt pendents de la convocatòria d'eleccions i substitució de tots i totes.

De les tres persones substituïdes, probablement la que més convenia, però des de fa molt temps, era la del conseller d'Interior Miquel Buch. Si mireu articles meus de fa temps, ho estava demanant perquè he considerat que sempre li ha anat gros el càrrec. Penso que hauria estat més efectiu fer llavors el canvi que no pas ara.

Quant a les dues conselleres no tinc cap opinió al respecte. De la consellera de Cultura ni li sabia el nom. M'ha passat totalment desapercebuda i no hauria encertat la resposta si m'haguessin demanat pel seu nom. Chacón en canvi sí que ha sonat més, i no sé si no ho feia prou bé. A mi no m'ho ha semblat, però sí que l'ha perdut el seu protagonisme com a presidenciable. Això sempre fa mal entre polítics.

Desconec si s'ha explicat els motius dels canvis, doncs amb prou feines m'he assabentat de la notícia. Jo creuria que és una operació per despistar la gent i fer veure que hi ha canvis, que alguna cosa s'està movent, però com deia al començament, nosaltres necessitem un canvi total, unes eleccions i noves cares, si pot ser millors que les actuals. Insistirem reclamant eleccions al Parlament català.

Desgavell entre PDECat i JxCat

Sembla que la nau del PDECat va a la deriva i està a punt de naufragar. La seva picabaralla amb JxCat, portada ara als jutjats, preveu un desenllaç de ruptura, que tant han intentat d'evitar. Amb la decisió de presentar la denúncia als jutjats, han començat a desfilar un seguit de militants, començant pels senadors a Madrid.

No sé quan tindran lloc les eleccions, però de moment el panorama dels simpatitzants i militants al voltant del PDECat, JxCat i les altres escissions que hi ha hagut, no son gaire afalagadores i dona ales a ERC a esdevenir la primera força catalana, encara que no passi pel millor moment.

Tot plegat és molt trist perquè jo no hi sé veure res més que ganes de protagonisme a tots plegats. Com volen fer arribar un missatge únic al país, amb aquest desgavell i aquests atacs entre les formacions? Ja no estem parlant de les baralles amb ERC, sinó dins del propi sector, que ja no sé si anomenar partit o no.

Avui, si algú ens pregunta què se n'ha fet de l'antiga CDC, només podem dir que s'ha desintegrat en mil bocins. Alguns es mantenen a l'entorn de l'autonomisme i d'altres s'han passat al sobiranisme. Uns prediquen el diàleg, d'altres defensen la unilateralitat. De tots plegats no en fan un, i això es notarà a les eleccions que estem esperant des de fa tant temps.

Segurament els fets d'aquests dies provocaran que la convocatòria s'ajorni, pel propi interès partidista, i no pas per l'interès de la nació. Convocar-les ara seria un desastre per aquestes formacions i m'imagino que confien en redreçar el camí, que podria passar per la pràctica desaparició del PDECat, que de fet ja va néixer de manera estranya.

Una vegada més prevalen els interessos de partit a les necessitats del país, i això és el que fa més necessari que mai canviar la llei electoral i prioritzar el pes de les persones, les que estan disposades a treballar per la nació catalana.

La incògnita de la convocatòria d'eleccions

La notícia de l'ARA diu que el president Torra només pensa en controlar els rebrots i en sortir de l'emergència sanitària, i no haver de preocupar-se per la convocatòria d'eleccions, com si això hagués de ser una preocupació. Jo més aviat parlaria d'ocupació, però ell sabrà...

Segons llegeixo, el president Torra manté la data de la convocatòria de les eleccions, que no ha revelat i que alguns opinen que seria el mes d'octubre. A la incertesa de la data s'hi ha de sumar la incertesa de la situació del coronavirus, ara que s'han produït rebrots i que fa suposar que s'agreujarà de cara a la tardor. 

I a tot això caldria afegir-hi la situació en què es pot trobar el president si el Tribunal Suprem dicta sentència sobre la negativa a retirar la pancarta, que li produiria la inhabilitació i per tant haver de deixar la presidència de la Generalitat.

Tot plegat és força embolicat, però jo penso que s'ho emboliquen una mica perquè volen. La indefinició en molts casos i l'estupidesa en d'altres ha fet que la situació resulti rocambolesca. Entretant va passant el temps i el nostre país no avança. Es perden molts esforços en temes sense importància, i es deixa de treballar per evitar un col·lapse, tant econòmic com social.

La creació del nou partit polític de Puigdemont també està pel mig, i provoca, segons uns, més retards dels necessaris per poder-se consolidar, després de les trifulgues amb el PDECat, que encara no ha quedat clar si aniran de bracet, si permetran la doble militància o bé cadascú anirà pel seu cantó.

Haurem, doncs, d'esperar més dies a saber quan el president decideix fer pública la data de la convocatòria de les eleccions, la qual cosa no trobo bé, perquè hauríem d'estar per altres coses i, sobretot, poder comptar amb un govern fort i amb ganes de fer feina. El que tenim està obsolet.

Fracàs al míting del president dels EUA

El suposat fracàs de convocatòria del míting de Trump no és cap garantia perquè no revalidi la seva presidència dels EUA. És un fet puntual que caldrà analitzar junt amb les properes convocatòries per arribar a algun pronòstic preelectoral.

De totes maneres, per als que no desitgem la continuïtat de Trump a la presidència dels EUA, és bo aquest fracàs, perquè segons resen les xifres d'assistència, en comparació amb les previsions que havien fet, és força important. Un pavelló que només ha ocupat la meitat de l'aforament, unes vint mil persones.

És important el fracàs perquè ens aquests casos es preveu que els organitzadors de la campanya s'asseguren abans de no fer el ridícul, i acostuma a ser un èxit, encara que puguis pensar que han fet mans i mànigues per emplenar els recintes. Si això no passa, és senyal inequívoc que les coses no s'han plantejat correctament, i diu molt poc a favor del president de la primera potència mundial.

Com deia al començament, però, el fracàs d'avui no pressuposa un fracàs electoral i cal tenir en compte que la lliçó d'avui també li ha de servir per no donar per feta la victòria. Si va ser capaç de sortir elegit president, quan ningú en donava ni un ral, ara, essent president, ho té molt més fàcil. No ha de convèncer ningú de les seves possibilitats i només s'ha de dedicar a desprestigiar el seu adversari, cosa que se li dona molt bé sempre. Confio, malgrat tot, que això d'avui sigui una premonició i que el seu mandat acabi només amb cinc anys i no se l'haig d'aguantar més.

Pendents de la convocatòria electoral

Avui s'ha conegut que el dia 17 de setembre el Tribunal Suprem decidirà sobre el recurs presentat pel president Torra a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que l'inhabilita pel tema de la pancarta al balcó de la Generalitat. Aquesta notícia ha despertat tots els rumors sobre la possible convocatòria d'eleccions, que és competència del president, abans o després que la sentència sigui ferma, com s'espera que passi.

La incògnita de quan voldrà el president Torra convocar les eleccions, si és que les vol convocar, també té a veure amb les relacions que mantenen els dos socis de govern. L'opinió d'ambdós partits és diferent. ERC voldria que les eleccions es convoquessin abans que el Tribunal Suprem es manifesti, i JxCat preferiria que fos després del pronunciament.

Torra s'excusa pel moment delicat que vivim pel coronavirus que, segons ell, no és l'adequat per fer front a una campanya electoral, i fer perdre concentració al govern, però veient com van les coses, no sé si cal patir tant i potser ja és hora de canviar de cromos. Necessitem un govern fort i amb les idees clares, i aquest no ho és ni les té.

M'he llegit les alternatives de la convocatòria que explicava la notícia de l'ARA i penso que el millor que es podria fer seria convocar les eleccions perquè se celebrin aquesta tardor i a veure si podem acabar l'any amb un nou govern. El problema és que les perspectives de resultats no són gaire diferents de les actuals, la qual cosa pot fer que el resultat electoral tampoc no ajudi a la formació d'aquest govern fort que necessitem. Caldrà veure qui s'hi presenta i que tingui un perfil més adient dels actuals.

La ultradreta pren els carrers de la capital espanyola

La ultradreta ha sortit a Madrid a espantar el govern espanyol. També ho ha fet en altres capitals de província sense tan bona resposta. No són majoria, però el PSOE té por i de ben segur que frenarà propostes que en una altra situació i sense aquesta pressió de Vox potser es posarien en marxa. Això passa ara, però ha passat sempre. Abans amb la dreta i ara l'extrema dreta.

Els fets d'avui em recorden el que sempre he dit sobre l'esquerra a Espanya. No juga al seu camp, sempre ho fa al camp de la dreta i molt pressionada, i això comporta que no pugui desplegar tota la seva ideologia, perquè té por de perdre la cadira, que al final es queda sense. A diferència de la dreta, que quan governa tira endavant els seus projectes, aprovant les lleis a la seva conveniència, l'esquerra s'espanta i, per por de perdre, no ho fa. Aquí rau el greu error del PSOE que ha fet que fins i tot quan es troba a l'oposició hagi renunciat a molts dels seus principis. No se sent còmode i per això esdevé temporal i poc efectiu.

Veurem quines són les primeres conseqüències d'aquesta convocatòria de Vox. Veurem com reacciona el govern, però també els partits de la dreta espanyola que en algunes comunitats fan coalició amb l'extrema dreta. És també un toc d'alerta a la capacitat de convocatòria del seu rival. Això pot desfermar un nou impuls encara més dretà, per no quedar en evidència i perdre vots a favor de Vox.

El govern del PSOE i Podemos hauria de saber fer valer la majoria de govern que tenen, que penja d'un fil, però no deixar-se enfonsar pel primer atac que reben de l'oposició, amb uns motius molt poc defensables, però que saben com fer-los semblar creïbles. Veurem de què és capaç i quantes passes enrere provoca la manifestació d'aquest dissabte.

Un acte de país o un acte de partit

L'acte que ha tingut lloc avui a Perpinyà ha estat per a molts un acte de país, un acte de reivindicació d'una bona part dels catalans que reclamen l'autodeterminació perquè volen la independència de Catalunya. El poder de convocatòria, sigui quina sigui la xifra vàlida, ha quedat demostrat i una vegada més Carles Puigdemont surt victoriós de la seva estratègia política. Arran d'això, però, hi ha qui hi veu una estratègia partidista, tenint en compte que les eleccions no són gaire lluny.

Desconec com ha acabat sent, però havia llegit que ni la CUP ni els principals líders d'ERC serien presents a l'acte. Si finalment ha estat així, queda demostrat que uns i altres tenen per damunt de tot l'interès partidista. Per què? Ja no es tracta d'observar què diuen i fan el PP, C's o els socialistes, sinó que fins i tot dins del bàndol independentista ja no s'entenen. Així anem!

Voldria pensar que els constitucionalistes honrats han d'acceptar que la situació al nostre país és un situació de desgavell polític i que va ser un error judicialitzar-ho. No es mobilitza la quantitat de persones que estem acostumats a veure, per a qualsevol cosa i motiu, sinó que hi ha d'haver-hi algun objectiu i motius prou importants com per aconseguir aquestes mogudes. No voler-ho veure és un error i per això hem arribat on hem arribat.

No sé veure com ha de continuar tot plegat, però és clar que s'ha de trobar una solució política a l'enfrontament actual. Cal deixar enrere moltes decisions equivocades i d'altres d'interessades, i posar-se a dialogar per trobar un consens que sigui positiu per a tothom. Tots els entrebancs que es vulguin posar al diàleg, no faran més que eternitzar més el problema i fer patir a més gent.

Som més a prop d'unes noves eleccions

Cada vegada són més les veus que apunten a un avançament de les eleccions catalanes, sobretot ara que el president, com deia jo mateix ahir, es troba a la corda fluixa. La resolució que se'n tregui de la situació del president de ben segur afectarà a la convocatòria o no de les eleccions.

Què en pensen els partits? A mi em fa l'efecte que a ERC li interessa unes noves eleccions perquè estan convençuts que en aquesta ocasió superaran a JxCat. Aquestes eleccions tindran aquest al·licient, de veure qui queda primer, però també es produirà un intercanvi de vots entre PSC i C's. Està per veure si la pujada del PSC serà significativa, però tot fa pensar, vistos els resultats de les generals passades, que C's ha de baixar i una bona part dels seus vots han d'anar a parar al PSC. Però això s'ha de veure.

El tercer repte i element a tenir en compte és l'equilibri entre els partits independentistes i els constitucionalistes. Ja portem unes quantes votacions observant-ho i les variacions no són gaire importants. Els vots passen d'una formació a l'altra, però respectant el bloc.

Una curiositat a tenir en compte és el fet que ara que es podria aconseguir aprovar els pressupostos, ara es convoquin noves eleccions.

Esperant l'escrutini d'aquest vespre

Per més que no et motivi, sempre una jornada electoral et fa estar atent a tot el que passa i, sobretot, els resultats obtinguts pels diferents partits polítics. En aquesta ocasió, una convocatòria errònia del president en funcions, Pedro Sánchez, li pot donar una bona lliçó. L'excés d'orgull juga males passades i aquesta en podria ser una. O no! També podria ser que la baixada de la participació, que durant el dia ens han anat comunicant, el beneficiés.

A Catalunya no hi ha hagut cap tumult ni acció contra les eleccions, tal com semblaven esperar les forces policials espanyoles. El Tsunami democràtic ja ho va dir, i de moment tot allò que anuncia es compleix, però ells ens veuen tan dolents que es creuen que ho anem a rebentar tot, i de moment qui ha rebentat actuacions democràtiques han estat ells.

A una hora de començar a recomptar els vots, escric aquest post diari amb l'esperança que els resultats ens siguin beneficiosos. Els catalans sabem que passi el que passi no hi tenim res a guanyar, però l'única cosa que ens consola és que la suma dels partits sobiranistes superi la dels unionistes, un fet que no acostuma a passar quan es tracta d'eleccions generals.

A la meva vila s'ha respirat tranquil·litat. Quan hem anat a votar, en una mesa hi havia cua i l'altra podies votar directament. El fet que s'hagin rebut menys vots per correu respecte a les eleccions del 28 d'abril, podia fer pensar que la participació seria més baixa. Veurem en què acaba.