Més tolerància

He llegit l'entrevista que l'ARA li fa al campaner i antropòleg Francesc Llop i també els comentaris que han penjat un grapat de lectors. Parlar de campanes i a tots ens venen al cap un bon grapat de discussions i polèmiques.

Passa de tant en tant, que algú escriu a les xarxes socials, si no va directament a trobar el rector, que les campanes li provoquen insomni. És com una guspira que encén una gran flamerada. Tothom hi diu la seva i es fa difícil posicionar-te. Som o no som un país laic? Cal que les campanes sonin a la nit? No tenim tots un rellotge i un mòbil a la mà que ens marca l'hora?

Si alguna vegada he visitat un país de confessió musulmana m'han sorprès els càntics des dels minarets, cridant a l'oració. Passa durant el dia, però també en hores nocturnes. És clar que es tracta de països on la religió té un pes significatiu. Nosaltres vivim en un país laic, però d'una llarga tradició religiosa.

A vegades la discussió va més enllà del so de la nit i també es qüestiona el repic que t'anuncia un enterrament o la missa de diumenge. I llavors sorgeixen comentaris, com també apunta l'entrevistat, sobre el soroll dels actes festius, de la festa major i altres. No tothom ho veu bé i aquí rau la importància de ser conscients que vivim en una societat, amb interessos i maneres de funcionar diverses i que cal conviure acceptant l'altre. Fins on?

Em preocupa el grau d'intolerància que predomina avui a la nostra societat. Hem de ser respectuosos amb els veïns i procurar no molestar-los. La fressa, que diem els osonencs, és molesta si es fa en unes hores intempestives, però també a plena llum del dia. Llavors, què podem fer i què no podem fer?

La resposta no us la donaré pas jo, però sí que insisteixo en la tolerància. Saber que tot té un límit i no podem pretendre viure en un silenci absolut, per no perjudicar l'oïda dels altres. A mi m'agrada el so de les campanes i no em lleva la son. Des de casa les escolto i m'hi he ben acostumat. Jo no seré qui anirà a demanar que les silenciïn i m'agradaria que l'ofici de campaner no es perdés i que no estigués tot mecanitzat. Però això és un altre tema.

Un record a l'esperança

Avui es compleixen els 80 anys del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat enregistrada a la història d'Occident. En vaig parlar en aquest blog a finals de març, arran d'una escapada per aquelles contrades. Guardo un bon record d'aquella visita fugissera i la impressió que em va fer en veure aquelles platges i imaginar-me, si això és possible, com devia ser vuitanta anys enrere.

    N'hem parlat molt, però no n'hem après res. Ens trobem en una situació que crèiem superada. A les portes d'unes noves eleccions europees, totes les pors es concentren en l'auge previst de l'extrema dreta, amb el seu populisme que ho empastifa tot. Amb una dreta que ha sucumbit al discurs ultra, incapaç de defensar un programa propi, civilitzat i raonat, i una esquerra pràcticament desapareguda.

    Aquest panorama actual tan depriment, no ens allunya tant com voldríem de la crueltat de la guerra mundial que va permetre posar fi a la barbàrie del nazisme. I de què ens ha servit tot el dolor sofert?

    Europa està en guerra i no és capaç de posar-hi fi, i al mateix temps es ven al discurs de l'extrema dreta. Putin justifica la seva acció i també l'OTAN, però al bell mig hi ha unes persones que pateixen i moren injustament. Quins records tindrem d'aquesta època? Seran igualment dolorosos? 

    I a Gaza? Com és possible contemplar tot el que està passant no gaire lluny de casa nostra? L'odi, la venjança, la intolerància, la mesquinesa... No he pogut seguir les notícies del dia, però estic segur que s'han celebrat actes de recordatori. M'agradaria, però trobar la manera que la gent recapituli i els que tenen poder de decisió, rectifiquin la manera d'obrar i s'eviti més morts injustes. Que el record dels 80 anys de l'inici de la recuperació de la pau ens ajudin a assentar el cap i a no repetir més errors cruels.

Contra el feixisme i la intolerància

Ahir vàrem recordar Guillem Agulló en el trenta-unè aniversari del seu assassinat. L'acte, emotiu, senzill, però contundent, va servir per denunciar una vegada més l'actuació de l'extrema dreta, en uns moments delicats per l'auge experimentat arreu, i d'una manera especial al País Valencià.

    La CUP d'Arenys de Mar va sumar-se a totes les entitats i moviments ciutadans que arreu dels Països Catalans han volgut fer memòria, un any més, d'uns fets que no varen tenir la sentència que calia esperar. Malauradament a casa nostra els delictes de l'extrema dreta quan no queden impunes les condemnes són lleus, mentre s'acusa de terrorisme simples manifestacions en defensa del dret d'expressió i dels ideals democràtics d'un poble que ha vist amenaçada la seva llengua, la seva cultura, la seva singularitat.

    L'acte va tenir lloc en un espai central de la nostra vila que sortosament no s'ha convertit en un gran aparcament, com passa a bona part de l'eix principal, la nostra Riera. Un espai on cada vegada s'hi concentren més activitats lúdiques i que necessita una adequació i millores, i que des de la CUP es vol demanar que es bategi amb el nom del jove militant independentista valencià de qui ahir recordàvem la seva injusta mort.

    El manifest pronunciat per la nostra regidora Pat Sillah, deixava constància d'una realitat que no se'ns fa tan estranya, vist tot el que ha estat passant els darrers mesos, que lluny de ser una excepció, compta amb el suport mimètic de l'evolució política i social d'Europa i del món occidental en general. 

    És bo que el record de la figura de Guillem Agulló es mantingui en el temps, no sé si per evitar situacions semblants en el futur, veient com van les coses, però com a mínim perquè ens uneixi en la crítica i la lluita contra la repressió que ataca les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals. Hem de deixar constància de l'arbitrarietat de les decisions polítiques i judicials, que s'allunyen de la necessària imparcialitat i respecte a la diversitat. L'exemple d'Agulló ens ha de servir per agafar forces i no defallir en aquesta tasca que malauradament perdurarà en el temps. 

El meu alcalde hi era!

És vergonyós veure la imatge de 10 alcaldes de Junts, del Maresme, relacionant immigració amb violència. Es tracta del típic discurs de l'extrema dreta, intolerant i xenòfoba. És així com es defineixen aquests alcaldes de la nostra comarca?

    El tema és massa extens i complex com per tractar-ho en el post del dia, però em veig en l'obligació de manifestar el meu rebuig, vergonya i decepció per un acte com aquest que demostra una manca de sensibilitat i d'estima a la diversitat, i un greu error dels seus impulsors i participants.

    La immigració no és un tema senzill per tractar alegrament, i fa massa anys que reclamo una nova llei d'estrangeria. No té sentit permetre l'entrada de persones d'altres països, i no deixar-los integrar, negant-los el permís de treball i de residència, amb la qual cosa se'ls obliga a treballar en negre, o delinquir.

    La violència, la delinqüència i la seguretat també són temes sensibles i que cal treballar a fons per resoldre un seguit d'incongruències que fan difícil la convivència pacífica als nostres pobles i ciutats. Tampoc ho podem tractar a la lleugera. La reincidència és una realitat preocupant i caldria resoldre-ho d'una vegada, però lligar immigració amb delinqüència és una barbaritat!

    Manifestacions com aquesta dels alcaldes del Maresme només poden comportar odi cap a un col·lectiu, que acostuma a ser maltractat pels mateixos dirigents polítics. Què pretenen fer? Que malmirem aquells convilatans que han vingut de fora, pensant que són uns delinqüents en potència? Hem de discriminar les persones en funció del seu país d'origen?

    L'evidència de l'error en aquesta equivalència és que les persones amb diners que han vingut de fora no són tractades de la mateixa manera que els pobres. Aquells immigrants que han trobat feina, perquè ho han tingut tot a favor, no reben el mateix suport que aquells que no poden treballar legalment perquè se'ls hi nega el permís de treball i de residència. 

    Demanaria als nostres dirigents que es tenen per demòcrates, que no caiguin en el parany de l'extrema dreta, que diferencia la gent en funció de la procedència, de la raça, de la cultura, de la religió, de la manera de pensar, i els posen en el mateix sac de la marginalitat i l'exclusió social.

    Espero que el meu alcalde, que ha estat present en aquesta desafortunada trobada, reflexioni sobre el fet, i demani disculpes pel greu error. A la seva vila, que tan orgullosament presideix, hi ha immigrants que no tenen res a veure amb la delinqüència, que no estaran gens contents amb el manifest. Potser és conscient que la gran majoria d'aquestes persones no han tingut l'oportunitat de votar el nom del seu alcalde, perquè la legislació del nostre país no els ho permet. Abans de fer segons quines declaracions, sisplau mirem què està fallant a la nostra societat, i què podem fer per millorar-ho. Perquè tots volem viure segurs, i demanem que les nostres autoritats treballin per aconseguir aquesta tranquil·litat, però això no passa per estigmatitzar un col·lectiu de persones que conviuen amb nosaltres i que han de tenir els mateixos drets i deures.

Intolerància vers la diferència

Aquesta setmana varen detenir dues persones a Salt per haver agredit una dona trans. No fa gaires dies llegíem que a Prades estaven fent la vida impossible a un jove drag queen. I com aquestes en trobaríem tota una colla d'agressions gratuïtes contra les persones tal com es manifesten. Per què passa tot això? Quin problema hi ha? No podem manifestar-nos com volem, sense que es fiquin amb nosaltres?

Aquesta agressivitat que es manifesta contra les persones que ens semblen diferents a nosaltres és cada vegada més present, en una societat individualista i poc permissiva. Per què els agressors s'atreveixen a actuar contra les altres persones? Quins drets creuen tenir per actuar d'aquesta manera?

Em costa molt d'entendre, i no sé trobar-hi explicacions. Ens molesta la diferència? Ens creiem agredits quan l'altre actua de manera diferent a nosaltres? L'agressió no queda mai justificada, però en aquests casos és menyspreable. És com si entenguéssim que tothom s'ha de comportar d'una manera determinada i que no hi ha llibertat per expressar els sentiments que un té.

Avui llegia els percentatges de persones agredides i quedes sorprès de com hi ha tant intransigència. Llavors ens escandalitzem d'aquests països en què la homosexualitat, per posar un exemple, està prohibida i castigada durament, però passa que a casa nostra, que és permès, és la pròpia societat civil qui s'encarrega de reprimir-ho.

Un dia d'aquests parlava de l'individualisme que impera a la nostra societat, però també cal tenir en compte aquesta intolerància vers els altres que no pensen igual. Si no som capaços d'avançar junts, en la diferència, la nostra societat està morta.

La intolerància de Trump

Amb la música de fons del coronavirus i confinats a casa després de quatre setmanes, no hi ha moltes anècdotes a comentar. Anem seguint les notícies que no és que siguin gaire variades, amb una forta càrrega de crítiques sobre les mesures que pren el govern i el temps que triga per fer-ho.

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha un apartat de les notícies que em posa furiós. Em refereixo als moments que es parla del president dels EUA, el senyor Trump. No puc amb ell! Trobo injust que un personatge com ell ocupi un lloc tan important d'abast mundial. 

Aprofita qualsevol excusa per eliminar el que ha estat fruit de molts anys i esforços. La solidaritat no és un valor que conreï, sinó tot el contrari. Avui escoltava les seves amenaces a l'OMS de retirar-li el fons nord-americà. Crec que ja s'ha carregat tots els organismes internacionals, i ha deixat de complir en més d'un dels acords presos amb moltes dificultats.

El seu to de prepotència, com si entengués de tot, menystenint els que pensen diferent d'ell, és abominable. El pitjor de tot plegat és acceptar que tenim Trump per a un altre mandat, perquè avui el populisme ven molt i ell d'això en té per donar i per vendre.

Haig de fer esforços per acabar d'escoltar les notícies i no desitjar-li el pitjor. Ho pateixo i m'indigno. Tot això sense ser el meu president, el que dirigeix els passos del meu país, si més no directament, perquè la influència seva no es queda a l'altra banda de l'Atlàntic.

No és tan important el nombre de manifestants com el poder-ho fer

Ja ho vaig dir arran de la manifestació de la Diada, que no es tracta de competir per veure qui mobilitza més gent al carrer. Suposo que tothom ha pogut comprovar les diferències, però el que importa és que manifestants i persones que es queden a casa vagin a votar. Aquesta és la mobilització que és important i és per això que demanem la consulta.

És evident que Rajoy utilitza políticament l'excusa de la legalitat per evitar el resultat d'una consulta. Negar sistemàticament la possibilitat d'expressar el que volem i desitgem, siguem catalans o canaris, és un error que al final es pagarà. Cada vegada hi ha més gent que està per la labor i més mitjans de comunicació estrangers que se'n fan creus de l'obstinació del senyor Rajoy. Només ens cal que els nostres representants polítics no es deixin portar tant pel partidisme i es fixin en què els demana la ciutadania catalana.

D'avui no em preocupa gens la concentració de plaça Catalunya, ni m'interessa conèixer la xifra exacte dels assistents. El que em preocupa és el que ha passat a Montjuic perquè allò és una mostra de la intolerància, vingui d'on vingui. Les persones tenim el dret d'expressar-nos i ens han de respectar, agradi més o menys. Estic d'acord amb la necessitat de complir amb les lleis, però no en legislar en contra del dret a decidir i parlar. El que està passant al nostre país és que es legisla i es justifica tot per anar en contra dels que volem dir sí o no, dels que volem votar el 9N.

La nova llei de seguretat ciutadana amenaça la democràcia real

Això és el que diu el diari britànic The Guardian, i el que pensem molts. La diferència entre el PP i el PSOE és que els primers amb dos anys són capaços de carregar-se el sistema democràtic i en canvi el PSOE ni amb vuit anys és capaç d'aprovar lleis progressistes que defensin la classe treballadora.

Tot això fa que per cada passa endavant que facilita el PSOE, el PP en recula tres, i és per això que si analitzem la transició ens adonem que cada vegada ens trobem més a prop del sistema feixista i dictatorial. El per què, el trobem en la concepció de la majoria absoluta en un sistema democràtic. El PP es creu que la majoria absoluta et permet fer-ho tot i això no funciona així.

Fabra i Rajoy estan cavant les seves pròpies tombes. El problema és que, abans, la resta dels mortals ho passarem molt malament. Estem vivint una època gris de la història del nostre país, que ens ha tocat en sort i que ens posen a prova. Subsistirem?

No només estem en mans de polítics corruptes, sinó que a més aproven unes lleis que posen en perill el sistema democràtic. Aquest abús de poder no hauria de ser permès per la resta d'estats de la Unió Europea, que hauria de ser més valenta per denunciar l'atac directe als drets més essencials dels espanyols i, d'una manera molt especial, dels catalans.

La diferència respecte al temps de Franco és que ara ho podem dir més alt, però molt en temo que les conseqüències no siguin tan diferents. El que ha passat al País Valencià, amb l'accident del metro de la ciutat i, ara, amb el tancament de la ràdio i la televisió autonòmica, no és cap broma i demostra la intolerància dels governants. Amagar la veritat i negar la llibertat d'expressió. El PP s'està radicalitzant i convertint, de la mà de Fabra, Wert, Fernández Díaz i Ruíz Gallardón, en un partit polític predemocràtic.

Amb realitats com l'actual, a ningú pot sorprendre les ganes de sortir a fora. Estic convençut que per malament que ho pogués fer el govern català escollit, mai arribaria a l'extrem del govern del Partit Popular espanyol. Aprofitem-ho ara que podem, i denunciem els actes feixistes del PP.

Els partits polítics i la societat mobilitzada

La lectura de l'article de Patrícia Garbancho a l'ARA "El PSC davant el moviment popular" és interessant, si més no em reforça el que penso jo dels partits polítics en relació a la ciutadania. No entro tant a valorar la seva critica al PSC, però sí la idea que els partits polítics, a vegades... potser massa sovint, actuen d'esquena a la iniciativa ciutadana, arribant a criticar-la creient que tot ha de passar a través dels partits.

Si seguiu els escrits de Garbancho observareu que és molt crítica amb el PSC, i això ja et condiciona la seva lectura, però sí que penso que el PSC s'equivoca quan critica l'ANC amb un to de menyspreu, la qual cosa no vol dir que no s'hi pugui estar en desacord, però no negar-li el dret a existir. Del PP i C's no cal ni parlar-ne. Els que acusen la Via Catalana d'insurrecció ja no es mereixen ni tan sols ser esmentats.

No sé si la picabaralla entre la direcció del PSC i els corrents crítics, com diu la columnista, ve donada perquè aquests escolten la societat mobilitzada. Jo penso que és més una lluita ideològica amb un component catalanista important, que no pas tenir l'orella més atenta a què diu el poble, que els altres. Potser això els serveix de justificació per a la discrepància.
La reflexió en veu alta que m'ha portat a fer la lectura de l'article esmentat és l'actitud dels partits polítics davant de les iniciatives populars. No ho han de veure com una competència contra la qual s'ha de lluitar, sinó uns aliats amb qui es pot col·laborar i servir. 

Els partits polítics han d'aspirar a governar, d'acord amb uns principis, unes creences, un programa que expliciten i que rep el suport de l'electorat. L'objectiu ha de ser poder servir els que els han escollit, i servir no és el mateix que utilitzar o servir-se'n.

No nego la importància dels partits polítics ni el seu paper en la governabilitat dels pobles i estats, però sí que m'agradaria que canviessin l'actitud vers la ciutadania i que donessin suport a les seves iniciatives o no, però en cap cas negar el dret a manifestar-se, mentre respectin els drets dels altres, ni creure'ns, com deia abans, que tot ha de passar necessàriament per l'estructura dels partits polítics.

I si em permeteu, pensant en la necessitat d'elaborar una llei electoral catalana, quina lliçó de democràcia no ha estat el resultat al Parlament britànic, on el president del govern, que té majoria, ha perdut la votació que li havia de permetre atacar Síria. Aquí, la majoria absoluta del PP és un bloc de ciment armat que no es trenca ni que sigui defensant el que és indefensable, i quan el president justifica el que és injustificable, davant l'oposició, esclaten aplaudint amb les dents serrades de ràbia i intolerància. La nostra democràcia necessita millorar si vol assolir l'aprovat.