Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

Ah, però encara es fa?

Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.

Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 

Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?

Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 

Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?

Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!

Deixem-ho estar i tornem a començar!

Començar de cap i de nou; fer taula rasa; passar l'esponja; posar-hi un vel al damunt, són quatre maneres per dir, en català, «borron y cuenta nueva». Segur que en trobaríem d'altres. També el títol d'aquest post ens serveix. I per què en parlo?

Espanya, amb Catalunya inclosa, viu una situació permanent de fer taula rasa i tornar a començar, però no ens n'acabem de sortir. Hauríem de fer cas omís de tantes coses que gairebé és impossible. De fet, la mal anomenada transició política espanyola no va deixar de ser una mica això. Probablement, l'excepció és l'actitud de jutges i maquinària estatal vers el procés d'independència. Aquí no hi ha gens d'interès de girar full, i això que l'actual president de la Generalitat sempre n'ha parlat, però al meu entendre només es fixava en un bàndol. El dels perdedors.

Si analitzem el serial de la corrupció política espanyola t'adones que ningú no té vergonya. L'engany i l'embutxacada de diners de membres del PSOE sembla no haver-se acabat de descobrir del tot. Aniran apareixent episodis més i més sorprenents. Però el més trist de tot és que els acusadors són els dirigents del PP, que porten una motxilla plena d'actuacions corruptes. Ells són els que han de netejar la cara de la política espanyola? Esperpèntic!

Cada dia, quan obres el diari, t'apareixen noves informacions d'actuacions fraudulentes. De polítics i empreses que s'han untat amb diners públics. Aquells diners que obtenen dels contribuents, que som gairebé tots. I després ens demanen confiança.

En una situació com aquesta és impossible començar de cap i de nou, perquè simplement estem aixecant l'estora per posar-hi la merda, i aquesta no desapareix, sinó que tard o d'hora torna a sortir.

I no es pot girar full, alegrament, quan després que algú ha robat, els diners no apareixen. Semblaria que quan una persona és acusada de robatori, hauria de retornar els diners, al marge del càstig que se li pugui imposar. Doncs, no! Els diners s'han esfumat. Només els quatre desgraciats que han estirat la bossa acabaran restituint-ho a les seves víctimes. Definitivament, no anem bé i no podem girar full!

OPA hostil

És molt difícil destriar la política de l'economia. La línia que hauria de separar-ho és molt fina i hi ha massa interrelacions. De fet, la política ho abasta tot i, si no, fixeu-vos què passa entre el món judicial i el polític. Allò de la separació de poders ja no s'ho creu ningú. Els polítics pressionen tant com poden per influir en les decisions judicials, i els jutges, al nostre país sobretot, es dediquen a fer política. La imparcialitat ha desaparegut i les sentències tenen a veure amb la ideologia predominant dels jutges.

En el cas de les relacions econòmiques i les decisions que es prenen també hi ha una influència política important. En el cas l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell, digueu-me si no hi ha una base política, sigui en la decisió de forçar-la, o en els arguments per anar-hi en contra. La darrera baralla la tenim entre Junts i ERC, pel vot favorable del representant de Junts a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC).

Tota la política que desenvolupa Trump en el seu segon mandat es basa en interessos econòmics de qui té el poder i els diners. No hi ha moviment que no hi tingui a veure i això ho veurem durant els quatre anys de la seva presidència.

Tornant al tema de l'OPA, podríem estar parlant de tots els moviments dels darrers anys, amb la desaparició de la xarxa de caixes d'estalvi, que era una singularitat del nostre país. El seu desmantellament ha estat, per a molts, una manera de desmantellar el país, treure-li poder econòmic i, en conseqüència, poder polític. Hi sabeu veure millores per a la ciutadania?

I aquí és on ens hem de fer les preguntes. Amb la fusió dels dos bancs, quins beneficis en traurem? Per una banda, els accionistes d'ambdues entitats, ja que no podem oblidar que són entitats privades que busquen el benefici, encara que desenvolupin activitats que entrarien en l'àmbit de servei públic. Oi que no podem prescindir de la banca? I és per això que caldria veure si els ciutadans, i les petites empreses en sortiran malparades. I això, en cas que hi hagi perill de sortir-ne perdent, ha de ser la justificació perquè el govern, com administració pública, encarregada d'equilibrar les disfuncions, intervingui d'una manera o altra. És evident que, faci el que faci, la interpretació sempre serà política.

El paper del PP a Catalunya

Sempre hem sentit a dir que el PSOE necessitava bons resultats electorals a Catalunya per aconseguir el govern de Madrid. Si analitzem el repartiment de vots de les diferents eleccions espanyoles, veurem que el color vermell de Catalunya destaca per sobre del conjunt de la península. Ara cal afegir-hi els vots dels independentistes catalans per sumar i permetre que el líder socialista espanyol es mantingui a la Moncloa.

El cas del PP és ben diferent. Des de sempre, a Catalunya, ha estat un partit polític amb representació residual al Parlament català, però també amb minsos resultats a les eleccions generals. És evident que si a Catalunya el PP aconseguís un augment important de vots, li facilitaria les coses de cara a aconseguir la presidència del govern. Fins ara s'han hagut de limitar a esperar moments baixos del socialisme a Catalunya, acompanyats de grans resultats a la resta de l'Estat.

La dreta catalana ha prioritzat Convergència i Unió, i els ha donat la majoria en nombroses ocasions. Ara, però el partit ja no hi és, i el seu hereu i lògic successor ha centrat bona part del seu discurs a la independència de Catalunya, un objectiu que no tothom comparteix i que deixa orfes a una part important de la dreta catalana. El primer que ens vindria al cap seria que aquests vots els hauria d'arreplegar el PP català.

Hi ha hagut diferents intents per part de la dreta catalana de crear un partit polític diferenciat de Junts, però cap d'ells ha reeixit. Això són punts a favor del PP, que fins ara no ha sabut aprofitar. Serà per això que l'actual líder del PP, el senyor Feijóo, té tant d'interès a venir a Catalunya? Tot i que el líder català del PP, el senyor Alejandro Fernández, no és sant de la devolució del seu cap, a Madrid, podrà aconseguir aquesta fita tan desitjada?

De moment, el PP està fent molts equilibris amb Junts i, concretament, amb Carles Puigdemont, amb moltes controvèrsies internes, destacant el paper de la presidenta madrilenya Isabel Ayuso. Veurem com evoluciona tot plegat, i Junts hi té molt a dir. El seu repte és no perdre tot aquell conjunt de votants que estan més en la línia de l'eix dreta-esquerra, que no pas pensant en la independència de Catalunya. No ho té fàcil, i segons quins passos faci, pot perdre bous i esquelles.

Cal tocar de peus a terra

Podem estar d'acord que després de tant d'enrenou i fracassos continuats en la direcció del nostre país, convenia una pausa tranquil·la perquè ens ajudés a veure com havíem de continuar. Els fets del 2017 varen engrescar la gent que no ha trigat gaires anys a desenganyar-se. Els febles intents de mantenir la flama també han fracassat, i fruit d'això el pes dels partits independentistes va afluixar i el PSC se'n va beneficiar.

L'enfrontament sostingut entre ERC i Junts també ha estat clau a l'hora de cedir la presidència de la Generalitat al PSC, amb el dirigent més espanyolista de la història del partit català. ERC no es volia exposar a un fracàs electoral encara pitjor, si no s'arribava a l'acord d'investidura de Salvador Illa, però ara ho estem pagant.

En molts temes segur que amb l'actitud de l'actual president es podrà avançar, perquè estava clar que havíem caigut en el clot de la ingovernabilitat. Hi ha propostes que són prou interessants i que aniria bé que es tiressin endavant, però és evident que en temes de sobirania, i ja no diguem d'independència, aquí sí que tenim un mur ben alt. El nostre president no moure ni un dit per posar pegues al seu amic i president del govern espanyol. I d'això es queixen des de Junts, i amb la boca petita, també des d'ERC, encara que no poden dir gran cosa. Ells varen prendre la decisió que en aquests moments s'està valorant si va ser encertada o no.

ERC tindrà un nou president, molt probablement Oriol Junqueras. Una persona que no ha volgut desvelar què va votar quan el seu partit va posar en votació donar o no suport al PSC. No ho diu per intentar quedar bé amb tot. Una vegada més genera desconfiança, perquè no és aigua clara. No ho ha estat en el passat ni ho serà en el futur.

Els pactes de govern amb els socialistes, tant a Madrid com a Catalunya s'aguanten perquè no hi ha una alternativa que generi cap mena de confiança. Això, però no pot durar gaire i tard o d'hora ens haurem d'afrontar amb la realitat i fer el pas decidit per defensar els nostres drets. 

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

Girem full?

Girem full de tot, però. El president Illa, quan encara no era ni candidat a la presidència, demanava girar full i oblidar-nos d'una situació d'estancament, arran del Procés i la repressió política i judicial posterior. Ho tenia clar, però era un girar full parcial, o si més no, d'una part dels afectats, perquè els altres continuaven la tramitació de denúncies i sentències condemnatòries.

Potser sí que fora bo girar full, però hauria de ser una decisió unànime, i acompanyada de la dimissió o el pas al costat, que queda molt bé dir, de tots els càrrecs institucionals, tant polítics com judicials. Si no és així serà impossible que aquest girar full sigui real i efectiu. 

Tenim uns tribunals, amb uns jutges parapetats, que fan impossible tancar l'episodi. No es tractaria d'oblidar-nos dels anhels de la ciutadania, sinó simplement de començar de zero. Però tots!

Que pleguin els polítics significats amb tot el moviment. Els favorables a la independència de Catalunya, però també els contraris. Que ho facin també els jutges, fiscals i magistrats de totes les institucions judicials. Són persones intoxicades que no poden exercir el càrrec sense el pòsit que arrosseguen i que no els permet ser imparcials.

L'única manera que tenim de començar a creure i confiar en la política i el sistema judicial és veure un relleu en els personatges que han anat remenant les cireres fins ara. Algú encara es creu allò de la separació de poders? Santa innocència!

I sap greu, perquè el país no avança en cap sentit. Ni ho fa econòmicament, ni tampoc socialment. Tenim uns problemes que s'han de resoldre i que caldria que tots ens arremanguéssim minimitzant els posicionaments ideològics. És cert que cadascú té una manera de pensar diferent, però parlant la gent s'entén, i si s'aconsegueixen majories estables, es pot tirar pel dret.

Avui et fas un tip de llegir notícies sobre discussions entre institucions, que només fan que intoxicar l'ambient. A veure si aquest girar full es fa efectiu, sense haver de renunciar als nostres drets i aspiracions, però fent neteja de tota la brutícia que s'ha acumulat durant els darrers 10 anys.

El pas al costat del president Puigdemont

A qui interessa més que el president Puigdemont faci un pas al costat? Avui llegia l'entrevista de l'ARA al candidat a presidir novament ERC, el senyor Oriol Junqueras, i pensava que, malgrat el que pugui dir, no és ell la persona més interessada amb el relleu del líder de Junts, sinó el seu propi partit polític.

La deriva independentista de Junts no ha acabat bé i a més de no servir per aconseguir la independència per al país, tampoc ha funcionat per mantenir la seva força com a partit polític. Alguns comentaristes parlen de la pèrdua del centre, que era la clau de l'èxit de Convergència Democràtica, i el testimoni agafat pel PSC de Salvador Illa, amb molta intel·ligència política, està funcionant prou bé per a ells.

Aquest perdre el nord de Junts ha beneficiat l'opció socialista que, renuncia a les polítiques clarament d'esquerres, per fer-se fort en un espai central que avui no té a ningú. Això tindrà les seves conseqüències en l'àmbit de país, que ja fa temps que ho estem veient, però pel que fa a partits polítics hi ha una situació d'incertesa entre la gent de la dreta que necessita aclarir-se, pel seu propi anar bé. 

Amb la continuïtat de Carles Puigdemont al capdavant de Junts, difícilment aconseguiran les majories d'allò on venen, i tenen greus dificultats per pactar amb les altres forces polítiques. ERC, que no sap ben bé on és, a l'espera de confirmar la seva presidència, sempre tindrà més fàcil el pacte, sobretot per la seva ambigüitat del programa, i l'espai que més o menys ha pretès ocupar. Tenen uns Comuns que sempre serviran de crossa a l'esquerra, cosa que no té la dreta del nostre país, amb un PP que mai mirarà per casa.

És per tot això que molt probablement són la gent de Junts els més interessats en el relleu del seu líder. Trobar la manera d'agrair-li tota la feina feta, i desitjar-li una bona jubilació. Què faran, és tota una incògnita, però no tenen tot el temps del món per anar-s'ho pensant. El temps vola i no poden perdre més pistonades.

Què hi ha de cert en el cas Veneçuela?

Cada vegada es fa més difícil assumir la informació que rebem des de moltes bandes. Llegeixes titulars i no saps si t'estan enredant o és cert. Hem augmentat els canals informatius i cada vegada és més difícil ocultar res, però, per contra, tot allò que t'arriba no saps si creure-t'ho del tot o posar-ho en dubte. Qui ho diu? A través de quin mitjà se n'ha assabentat? Quins interessos hi ha al darrere?

L'acusació del govern veneçolà contra els serveis secrets dels EUA i Espanya, d'estar al darrere d'una conspiració per assassinar el seu president, arriben al moment de màxima tensió entre els governs espanyol i veneçolà, per l'acolliment del cap de l'oposició que va haver de fugir del seu país per no ser arrestat i, ben segur, condemnat.

Aquesta coincidència et fa malpensar i creure que es tracta de convertir en dimoni aquell govern que ha gosat donar suport a l'adversari polític. Potser no és així, i realment hi havia alguna cosa de certa, però jo, d'entrada, no m'ho crec. No tinc arguments per defensar una posició o l'altra, però em decanto que es tracta d'un victimisme forçat per justificar als seus ciutadans tot el que està fent el govern veneçolà.

He llegit que els pares dels dos espanyols arrestats per la sospita d'estar preparant un atac contra el president veneçolà han assegurat que eren de vacances i que no tenien res a veure amb els serveis secrets espanyols. De seguida he pensat amb un conegut que aquests dies ha visitat aquell país, desitjant que ja hagi tornat. Visitar Veneçuela en aquests moments no és cap bona elecció, i encara menys si tenim la nostra nacionalitat.

Però mireu com són les coses. Fins i tot a Veneçuela es posen el nom de Catalunya a la boca. Quan es tracta d'enfrontar-se a Espanya, ens venen a buscar amb l'amenaça de donar-nos suport en els nostres anhels d'independència. Certament, segons amb qui és millor no anar-hi de bracet, perquè en pots sortir ben escaldat.

Seguirem el cas, més que tot per veure com acaba, i com es justifiquen totes aquestes acusacions que, aparentment, són del tot infundades, fins que no es demostri el contrari.

Qualsevol excusa és bona per insultar-nos

Alguna cosa haurem fet malament que anem on anem ens sentim insultats. Probablement, el fet de demanar la independència ha provocat aquesta ira que en un principi estava més o menys dissimulada, però que ara tothom s'atreveix a expressar-la. Ja no és només a l'àmbit polític on ens insulten, sinó que t'ho pots trobar arreu, fins i tot als camps de futbol. 

    La informació que arriba a la societat espanyola és esbiaixada i enganyosa. Si es digués la veritat, tindríem algunes persones que ens defensarien, o si més no ens entendrien i no ens xiularien. La palma se l'emporta el sistema de finançament, que nosaltres considerem que és injust i des de fora de Catalunya pensen que ens paguen els capricis innecessaris. 

    Els partits catalans exigeixen un canvi del sistema financer. Alguns es queden amb l'ordinalitat, que té delicte el que està passant, i d'altres van més enllà amb la voluntat de tenir la clau de la caixa. És evident que amb l'ambient que es respira, qualsevol canvi que es pugui produir es considerarà un regal immerescut que haurem de sumar al conjunt d'excuses per odiar-nos més. El tema del finançament no és només, doncs, un escull econòmic i polític, sinó que s'utilitza per deixar-nos com a insolidaris i afavorits. 

    Una majoria de catalans es varen manifestar partidaris d'independitzar-se d'Espanya, molts s'hi varen afegir precisament pel greuge que representa el sistema financer actual. Ara sembla que tots plegats ens hem refredat una mica, i que la repressió exercida des d'Espanya, no només per part del PP, sinó també amb el suport del PSOE, ha aconseguit passar pàgina, que no solucionar el problema, i deixar-ho per a més endavant. 

    I precisament el sistema de finançament s'agafa per comprometre el nomenament del nou president de la Generalitat. ERC, que té a les seves mans resoldre el dilema, s'hi aferra fort, però la història ens ha ensenyat que el que avui és blanc, demà pot ser gris, per acabar convertint-se en negre. Si mirem les exigències d'ERC al llarg dels darrers anys veurem que han oscil·lat de dalt a baix, mogudes més per l'interès de fer-se sentir que per raons de pes i capacitat de maniobra. Què vull dir amb això? Doncs, que avui sembla que la clau de la caixa és la condició sine qua non, però demà... Demà què sap que s'exigirà o a què es renunciarà. Però els insults no ens els estalviarà ningú.

A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

El pacte ERC-PSOE és fum!

Ha arribat un punt que tothom s'atreveix a mentir-nos, a no dir la veritat. És un engany constant, i llavors volen que hi confiem. No només tenim uns polítics de poca talla, sinó que a més juguen amb nosaltres, amb la nostra bona fe, en la confiança que dipositem en ells. Però passa el mateix de sempre. Tot s'acaba sabent, normalment quan és massa tard.

No acostumo a escoltar els reportatges que edita Octuvre, però de tant en tant me n'arriba algun i el miro. S'ha de reconèixer que es documenten, i això és el que trobo a faltar a la majoria de mitjans de comunicació. El reportatge d'avui parla del pacte ERC-PSOE i ens fa obrir els ulls. És cert que no l'he contrastat, però no m'estranya gens que puguin tenir raó: el pacte és fum!

Aquest cap de setmana ens venien que s'havia pactat l'amnistia, el traspàs integral de Rodalies i la condonació d'una part del deute de la Generalitat. El reportatge explica detalladament què hi ha de cert i em deixa molt preocupat per la quantitat de comissions que s'hauran de crear per aconseguir què? No hi ha res tancat, res calendaritzat, res pautat. Tot queda obert a criteri del partit socialista.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que la paraula dels socialistes, i de Pedro Sánchez en concret, no és de fiar. Ja són massa les ocasions que ens han enredat i per això cal tancar molt bé els pactes, sense que ni així tinguem garantit el seu compliment. Per altra banda també he escrit sobre els gripaus que s'ha empassat ERC, voluntàriament o per incapacitat de negociar res amb ningú. Si ajuntem les dues realitats el resultat és totalment decebedor.

No sé quina serà la capacitat de Junts per tancar cap acord que tingui un mínim de garanties perquè el PSOE el compleixi, però en tot cas és evident que els pactes a què arriba ERC són paper mullat. No tenen cap tipus de credibilitat i així va el país.

Necessitem un canvi de govern, un canvi de polítics, i un canvi en la manera de dirigir el país. Catalunya no es mereix els governants actuals i res del que ens puguin dir o prometre ens genera cap mica de confiança. Fa vergonya veure dirigents com Pere Aragonès, Oriol Junqueras o Marta Vilalta, fent segons quines declaracions, quan saben perfectament que no són certes, ni encaminen el país a una resolució del conflicte que fa massa anys que arrosseguem. En el reportatge esmentat hi ha un tall d'una entrevista a la consellera Ester Capella que fa vergonya de veure i sentir. Aquest és el nivell dels nostres governants? Ho tenim cru. Amb ells no aconseguirem, no ja la independència, sinó simplement recuperar el reconeixement del nostre país en tots els aspectes, social, cultural i econòmic.

Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

Quin parell d'ex!

Les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra en la seva reacció contra la intenció del president del govern en funcions de negociar amb els independentistes catalans la possibilitat d'aplicar l'amnistia a tots els immersos en el procés d'independència de Catalunya, resulten ofensives, grotesques i menyspreables. No són dignes d'unes persones que varen presentar-se davant de tots els espanyols com l'ànima del progressisme a Espanya.

La història ens ha demostrat que la gent canvia, o si més no deixa d'enganyar-nos. Perquè ja no sé si llavors, quan eren president i vicepresident, pel PSOE, ens estaven enredant, o és que la vida els ha portat a un canvi rotund en la manera de pensar i viure. 

Puc entendre que no els agradi, que ells ho farien diferent. Ja s'ha vist com han conduit la seva vida, que no té res a veure amb el que predicaven i defensaven anys enrere. Una altra cosa, però, és tenir la cara-dura de dir el que diuen. Mentir, en alguns casos, i comportar-se com uns simples militants de Vox o radicals del PP.

I no tenen el passat immaculat. Haurien de reconèixer tot el que varen fer malament. Les morts injustificades i camuflades. L'ús de la força aprofitant el poder que tenien. Si tinguessin la consciència neta potser no dirien el que diuen, o si més no, si tinguessin una mica de consciència, com a mínim callarien i deixarien que els altres actuïn de la manera que els sembla millor.

González i Guerra es posen al mateix nivell d'Aznar. I dia rere dia ens adonem de quins cràpules hem tingut per presidents del govern. Està vist i comprovat que qualsevol pot arribar a la Moncloa, sempre i quan tingui la capacitat d'enredar tothom i voltar-se de poders fàctics que es protegeixen mútuament.

Em fa molta vergonya sentir i veure tot això. Ja sé que se'm pot dir que no soc imparcial. És cert. Però també ho és que les declaracions d'aquests exdirigents, que no hi ha manera que es quedin a casa calladets, ens amarguen l'existència, sense donar solucions clares i transparents a una situació prou complexa. 

La funció no s'ha acabat i coneixent-los bé, sabem que continuaran atiant les flames per fer caure un líder socialista que no hi ha hagut manera de fer-lo combregar amb rodes de molí. No voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Ho té complicat, i aquest parell encara li posaran més difícil.

El dèficit fiscal i la cançó de l'enfadós

Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre. 

El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.

En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.

Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!

Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?

He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.

Remar contra corrent

 Hi ha moments de la vida que tens la impressió que remes contra corrent. Tot són dificultats i entrebancs, i ets conscient que si et deixessis emportar pel corrent arribaries lluny, però també saps que difícilment ho faries al lloc que vols i desitges. La força de la voluntat mou muntanyes, encara que comporta molts sacrificis, enrabiades i temps. La satisfacció, però, arriba quan has aconseguit allò que volies, o si més no has aguantat enèrgicament les embranzides que et feien caure, les influències que et portaven per un mal camí.

Aquestes eleccions generals estan sent una demostració del remar contra corrent, perquè tots els vents són a favor del feixisme, la repressió, la venjança, la pèrdua de drets i llibertats, el posar en dubte la democràcia que tant hem enyorat, i que crèiem tenir embastada.

Votar a favor del vent vol dir contribuir a la disbauxa, a agreujar les desigualtats, a potenciar la injustícia, a afavorir els poders fàctics, i això de la mà de persones que ignoren que són les principals víctimes d'aquells justiciers a qui volen donar-los el vot.

Anar en contra d'aquesta realitat tan evident, no és fàcil. Et fas un tip de justificar-te, per defensar una opció que saps que no és perfecte, que no és modèlica, però que no tens cap més remei que agafar-t'hi per poder reivindicar els teus drets com a poble sobirà, però també els drets de les persones més febles, més indefenses. 

És per això que ahir vàrem muntar un acte polític a la vila, sortint d'una normalitat apàtica que ha fet que, més enllà de quatre pancartes i cartells, a la vila no es respiri temps de canvis, temps d'eleccions. Estem cansats, però el futur ens amenaça, i aquelles persones que vàrem viure sota la repressió del franquisme, sabem què ens hi juguem. Però l'alternativa no és clara. No hi ha un partit polític fort i honest que ens pugui salvar de tots els mals. Sabem que hi ha opcions feixistes que poden malmetre la nostra salut democràtica, però som on som perquè els alternatius, els que han estat governant fins ara no han fet res per evitar-ho.

La CUP ens vàrem trobar a la plaça de l'Ajuntament per animar la gent a votar. Sortir de l'error i fer veure que l'abstenció, el vot nul i el blanc no són una opció vàlida per afeblir la força del feixisme que torna. Necessitem ocupar l'espai democràtic que ens brinda el nostre sistema polític, amb totes les mancances i necessitats de millora, però hem de ser-hi per deixar constància de totes les injustícies regnants. Pensem en la independència, sí, però no ens oblidem de la llei d'estrangeria que obliga a mal viure les persones migrants. Tampoc no ens oblidem del paper que juguen els nostres dirigents progressistes, quan veuen morir milers de persones al Mediterrani, o ser tirotejades i mortes a les portes de Melilla. Ni la precarietat laboral. Ni de les lleis que ens va imposar la dreta i que els socialistes han estat incapaços d'abolir, com és la llei mordassa. És per això que la veu de la CUP és necessària a Madrid. 

Catalunya fa coïssor

Aquests dies, arran de la visita i actuació del músic Bruce Springsteen a Barcelona, s'ha posat de manifest, una vegada més, que Espanya no vol sentir a parlar de Catalunya, si és en positiu. En tot cas s'hi apunten per deixar-nos verds, però mai per escriure floretes o destacar favorablement d'actes i fets remarcables, o tan simples com l'actuació d'un cantant a la capital catalana.

Tot plegat faria riure si no fos tan seriós. El problema de l'encaix de Catalunya al conjunt d'Espanya és una realitat que ningú, honestament, la pot negar. Els espanyols, manipulats pels diferents governs i tots els mitjans de comunicació, ens detesten, però no acceptaran mai que marxem de l'Estat. Normalment, quan una cosa et molesta te la treus de sobre, però en aquest cas, que els molestem i els provoquem aquesta mena de coïssor, ens retenen perquè ens necessiten, però sobretot perquè el seu orgull nacionalista no els permet pensar una altra cosa.

Segons he pogut llegir, ja que no acostumo sintonitzar les emissores de televisió espanyoles, i amb prou feines la "nostra", els canals que han parlat dels concerts de Barcelona han intentat amagar la salutació del cantant, referida a Catalunya. No és només que els pugui saber greu que la gira europea del músic comenci a Barcelona i deixi al marge la gran capital espanyola, sinó que, el simple fet que en lloc de saludar als espanyols de Barcelona ho faci als catalans, ja els provoca aquesta urticària.

Malgrat que tot això no és cap novetat i que tenim mostres de l'antipatia que es remunten a molts segles enrere, sense que es pugui preveure cap canvi significatiu, els nostres governants, els catalans, continuen distrets sense afrontar el problema real i encarar-s'hi. Els darrers moviments del govern d'ERC en minoria ens preocupen una mica, per no dir molt. El missatge del seu president, intentant convèncer-nos que la seva estratègia actual és la millor per aconseguir la independència catalana, no deixa de ser un engany més dels polítics d'aquesta fornada. Si no podem prescindir d'ells, ho tindrem molt magre per aconseguir res de les nostres aspiracions com a poble sobirà. Ni el descafeïnat de l'autonomia té garanties de futur, més enllà d'un formalisme buit de contingut i competències, ja que sempre hi ha l'espasa de Dàmocles que et penja sobre el cap, a punt de tallar qualsevol moviment que tingui en compte la nostra diversitat.

No sé qui va assessorar Bruce Springsteen, però en tot cas va provocar la ràbia dels mitjans de comunicació espanyols, i amb ells tota una massa de gent, la majoria dels quals són prou innocents, però reben la informació que reben, i no hi poden fer gran cosa més.