El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

Marxa enrere del Tribunal Constitucional

Segons es comenta oficiosament, el Tribunal Constitucional no acceptaria tots els poders que li dóna la llei del PP, aprovada els darrers temps de la majoria absoluta, per la qual podria sancionar qui no fes cas de les resolucions del propi Tribunal.

Desconec si és per principis de la majoria de membres del Tribunal Constitucional, o perquè realment consideren que la llei del PP és anticonstitucional, o fins i tot perquè no els agrada la possibilitat d'haver d'inhabilitar la presidenta del Parlament català. El cas és que podria ser que acceptessin parcialment el recurs del govern basc i per correspondència el del govern català.

Resultarà que el Tribunal Constitucional, que ha estat el gran aliat del govern del PP, ara els deixa amb el cul a l'aire, la millor manera de dir-los que assumeixin que es tracta d'un problema polític que s'ha de resoldre exercint tots els mecanismes polítics. Això, però, voldria dir que Rajoy hauria de prendre massa responsabilitats, i ja ha dit que no té autoritat... es referia en el cas Barberá, però li podríem aplicar de manera transversal i general, sobretot no té autoritat moral.

Els defensors de quant pitjor millor no els acabarà d'agradar, ja que inhabilitar la presidenta del Parlament català seria encendre un foc de repercussions incertes. Voldria pensar que aquesta decisió, si acaba succeint, representi un punt d'inflexió per trobar nous camins d'entesa o, si més no, de diàleg i més seny. Veurem què acaba passant.