El diner, que ho corromp tot

Permeteu-me que avui torni a parlar de futbol que, com sabeu, no hi entenc res ni m'interessa gaire, encara que com a espectacle, i si juguen bé, m'hi entretingui alguna vegada. I parlo de futbol i diner, que ho corromp tot, arran de la proposta del secretari general de la FIFA, aquell amic tan amic del president dels EUA a qui va condonar la targeta vermella al seu jugador estrella.

El senyor Gianni Infantino ha proposat vendre participacions a inversors privats. Allò de l'esport i la salut ja fa temps que està molt controlat per les grans fortunes. Ara tampoc no ens hem d'escandalitzar. Sabem sobradament que triomfen els clubs rics, aquells que tenen algú al darrere que hi posa els diners. Les seleccions nacionals, amb tot el que comporta, semblava que quedaven una mica al marge d'aquesta especulació descarada. Cada país té els jugadors que té, i amb ells pot intentar competir i guanyar.

Avui s'ha sabut que la UEFA, que s'ha reunit telemàticament, ha aprovat donar suport a un boicot a la FIFA si la proposta del seu secretari general tira endavant. Els 55 membres europeus no participarien ni del mundial femení de l'any vinent, ni del mundial masculí del 2030, organitzat per Espanya conjuntament amb Portugal i el Marroc.

Diner crida diner i, malgrat l'amenaça de la UEFA, no podem pas ignorar els molts subterfugis que hi haurà per fer canviar d'opinió, sobretot pel que deia al començament, que tampoc estem tan alliberats de la força dels diners, i l'especulació és molt present al món del futbol. Cada vegada que s'obre el mercat de fitxatges, ens omplen les pàgines dels diaris de xifres estratosfèriques, en un món tan necessitat d'ajuda pels desastres continuats de guerres i calamitats atmosfèriques.

Ja veurem com acaba tot plegat. Temo, però, que la decisió d'avui sigui més un frec a frec que s'arrossega de temps entre FIFA i UEFA que no pas una anàlisi honesta de la proposta de l'amic d'en Trump.

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

Gràcies Ramon

Avui m'ha arribat la trista notícia de la mort d'en Ramon Solé, un amic estimat amb qui vaig tenir la sort de compartir algun projecte i interessants xerrades, i de qui vaig rebre el suport que necessitava en els pitjors moments. La família de l'Antònia i en Ramon sempre la guardaré en el meu cor, amb la por de no saber si els he correspost suficientment, tal com es mereixen.

La mort d'en Ramon m'ha colpit i entristit, i tinc la necessitat d'expressar públicament tot el meu agraïment per la seva manera de ser i per com, repeteixo, em va ajudar. Amb ell vàrem impulsar l'Escola de Música d'Arenys, dedicant-hi moltes hores i esforços perquè pogués arribar a ser una realitat. En aquells moments no es considerava una necessitat, i sortosament vàrem rebre el suport de l'Antoni Badosa, regidor de cultura, que fa pocs dies va traspassar.

En Ramon també va fer molt pel món coral a la vila, i d'això hi ha altres persones que en poden parlar amb més coneixement de causa. 

També va treballar per la vila, entrant a formar part del Ple municipal, assumint la responsabilitat d'Urbanisme. Ho feia com els bons polítics, amb honradesa i esperit de servei, dedicant-hi totes les hores possibles, amb la voluntat de trobar solucions als molts problemes que la vida pública presenta. 

En Ramon era, però i per sobre de tot, un amic que es feia estimar i que estimava molt. Aparentment podia no semblar-ho, però les persones que l'han tractat, en qualsevol dels ambients on es movia, en poden donar fe. És una llàstima que aquestes paraules surtin quan ell ja no hi és. En això ens equivoquem, perquè no som oportuns. Arribem tard. 

Penso en l'Antònia i la Roser i sé que la mort d'en Ramon els ocasionarà un gran buit. També estic segur que ho superaran, perquè són dues dones fortes, que han lluitat sempre i han aconseguit superar tots els entrebancs que la vida els ha dispensat. Des d'aquí, doncs, els envio una forta abraçada i el desig que en aquests moments difícils puguin trobar consol en el record i les enyorades paraules d'en Ramon i en Marc, marit i pare, fill i germà, persones honestes i sàvies com vosaltres, Antònia i Roser, que heu tingut la sort de comparti-hi la vida. 

President Torra, l’adversari a dins

El cúmul de despropòsits del president de la Generalitat s’ha intensificat aquests darrers dies. No ens ha vingut de nou als qui des del primer dia vàrem considerar que no havíem escollit el millor dels millors. En uns moments tan crítics com els actuals es troba molt a faltar un govern i un president assenyat i intel·ligent per combatre tanta oposició per totes bandes.

En alguna ocasió ens diem que amb els amics que tenim no ens calen enemics, doncs en el cas del president Torra podríem pensar una mica el mateix. No és el mal que ens pugui fer Inés Arrimadas o el PP, sinó el mal que provoquen les baralles entre PDeCat i ERC, i sobretot les atzagaiades del president.

Sap greu que la deriva del procés hagi arribat fins aquí, sobretot per les persones preses i a l’exili que no es mereixen el flac favor que els ofereix el president i el seu govern. Mai és tard per rectificar, però a vegades t’adones que no tothom serveix per al càrrec, i en aquesta ocasió molt em temo el desllorigador passaria per, entre altres, fer un pas al costat i permetre que siguin uns altres que prenguin el timó del govern català.

Amb permís del nostre sant patró

Oh Sant Zenon Gloriós, excuseu-me i sigueu comprensiu. Enguany no assistiré a les vostres completes i la cantada dels vostres goigs. Seré ben a prop, i escoltaré les campanes que m'hi conviden, però el meu estat físic i emocional no m'ho permeten. Em trobaré en pijama a sobre el llit escrivint aquest post en memòria del nostre sant patró.

Si ahir venia cansat, avui ho hem rematat. El nostre particular tour ens ha deixat sense alè, incapaços de fer un parell de passes més per apropar-nos a la parròquia d'aquesta nostra gaia vila. Missió complerta!

He fet una llegida superficial dels títols de la premsa digital per tal de saber què estava passant al món mentre jo gaudia d'un paisatge plaent, tranquil i amic, lluny de l'agressivitat del món urbà, per petit que sigui el municipi, en una àrea super densificada on només disposem d'espai per a les nostres festes, les vies principals, o gairebé l'única, de circulació dels vehicles.

El tiroteig a Dallas, amb cinc policies morts, després dels successos d'ahir en què dos policies varen matar, en circumstàncies gens clares, dos ciutadans negres, ocupa la primera pàgina dels diaris, també a casa nostra. Tot i així hi ha qui prefereix insistir amb les operacions de desprestigi, les pors del govern espanyol, i la feinada que té el ministre Fernández Díaz, per aconseguir proves, encara que siguin inventades, per acusar uns catalans que som terribles! Les decisions del Tribunal Constitucional ja han deixat de ser notícia.

A Arenys han començat els actes de la festa major i, com és tradicional a la vila, en dissabte tothom treballa.

I per acabar deixeu-me que us digui que em resulta molt ridícules les propostes de nom del nou partit o refundació de CDC. Sortosament, per al partit, la mateixa militància se n'ha adonat. Jo penso que si les propostes de nom són aquestes, quines seran les propostes i objectius del nou partit. Em fa l'efecte que no se n'acabaran de sortir. Els hi desitjo sort, perquè la necessitaran!

La confessió de Jordi Pujol, els catalans i el 9-N

Antoni Puigvert escriu avui, a La Vanguardia, la quarta part de la carta a un amic arran de la confessió de Jordi Pujol i tot el que se n'ha desprès fins ara. Puigvert, amb qui no sempre coincideixo, és dels periodistes que es fan llegir, perquè el seu to no és agressiu ni tampoc és un escriptor monotemàtic. Pots estar-hi d'acord o no, però sempre hi trobes com a mínim alguna aportació que et fas teva.

Avui dóna un toc d'atenció als catalans que sempre es creuen que som els bons en comparació amb la resta d'Espanya. Té molta raó en fer-nos veure que massa vegades pequem d'excés d'orgull, i ens creiem que som superiors. Jo sempre he pensat que tenim trets que ens diferencien, però en cap cas com a millors ni pitjors. Hi ha tòpics que trobem molt escaients als espanyols, que també ens hem d'aplicar, i si a nosaltres no ens agrada, a ells tampoc.

La confessió de Jordi Pujol porta cua i no s'acaba aquí. En això hi insisteix molt la que havia estat parella de Jordi Pujol Ferrusola, la que es va trobar amb l'Alícia Sánchez-Camacho, i que encara no ens han explicat la trama. D'alguna manera Manuel Cuyàs, l'autor de les memòries de Jordi Pujol, volia, en un escrit que no recordo on l'he llegit, disculpar-se com si se'l culpés de no haver dit res sobre els diners de la herència paterna.

La confessió de Jordi Pujol fa que passem d'un extrem a un altre. D'idolatrar el president a negar-li cap mèrit fins ara reconegut. És cert que els finals són comprometedors i poden desfigurar tota la història d'una persona, però tampoc es tracta d'un acte realitzat a darrera hora, sinó que fa més de trenta anys que dura.

A poc més d'un mes de l'onze de setembre, el pes de la confessió és gran i encara que es comenci a desautoritzar les persones que negaven cap efecte negatiu, tampoc es fa en la magnitud que s'hauria de suposar. Estic d'acord amb Xavier Roig quan diu que l'únic president que pot portar a les urnes el 9 de novembre és Artur Mas, i cal que Junqueras ho tingui clar i el seu partit no el deixi a l'estacada. El conseller Vila diu que si el Tribunal Constitucional veta la consulta, no es trauran les urnes al carrer, i per més que diguin els amics d'ERC, aquesta pot ser la gran veritat del dia 9 de novembre.

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.

Llanos de Luna va fent amics

La nostra delegada del govern espanyol, la senyora Llanos de Luna, cada dia té més feina. Jo em pensava que els delegats del govern eren unes persones amb càrrec honorífic i que simplement cobraven per fer veure als governs autònoms, que l'autonomia era relativa. 

Quan el delegat del govern era l'exalcalde Joan Rangel, no li vaig observar cap actuació contrària als nostres interessos. Suposo que això té a veure amb la persona, els seus caps i les circumstàncies. En aquests moments en que Rajoy i tot el seu govern ha perdut els papers, és força lògic que la seva delegada a Catalunya segueixi els mateixos passos. Això, al marge de la seva capacitat per ocupar un càrrec públic, encara que si el senyor Jorge Fernández pot ser ministre, qualsevol altre pot ocupar el càrrec de delegada del govern.

Avui he llegit el llistat de plets que té començats i la seva dèria per inhabilitat els alcaldes catalans. És la millor manera per fer-se simpàtica, ella i el seu partit, i la millor manera per fer créixer el nombre de persones que n'estem fins als... de continuar tenint-los per sobre governant. La senyora Llanos de Luna podrà continuar amb un càrrec públic, encara que siguem independents, però molt em temo que o canvia de partit polític o ho tindrà molt difícil, perquè qui no estima la seva terra, poc pot esperar dels seus beneficis.

Perdoneu que una vegada més dediqui un post a aquest personatge, tan penós com el ministre d'interior de les cases, tal com anomenava Antoni Bassas al senyor Jorge Fernández. La vida, però, no sempre ens dóna a escollir, i ara, en aquests moments, aquests personatges són els que creen opinió, una opinió llastimosa, però real. Segur que arribaran millors temps, en què ningú no se'n recordarà d'aquests polítics que ens han fet perdre tant el temps i els diners.

S'acaba un any a la banqueta del 2014

Acabo l'any barallant-me amb el meu ordinador. M'imagino que no deu ser tan difícil el que vull aconseguir, però jo... no me'n surto. He intentat poder incorporar a l'ordinador la signatura digital, ja sigui amb l'idcat o amb el dnie, però... res de res. Si algú m'hi ajuda, potser no hi hauré de perdre més temps. Què carai vol dir una consola? Per què segueixo tots els camins que m'indica el manual i no em surt el mateix? 

A les televisions van recordant tot el que ha passat durant el 2013, però m'imagino que és el primer cap d'any que estem més pendents del que pot passar el 2014 que no de tot el que hem fet fins ara. Hem de recordar, però, que no podem oblidar el passat perquè aquest ens ha condicionat on som i fins i tot on podem arribar. Les coses no passen perquè sí.

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un bon any 2014, que tinguem tots molt de seny, que no ens prohibeixin més coses i que ens deixin decidir. Si ens ho posessin bé, potser ens quedaríem i tot, però han de canviar molt. Què passarà?

El meu horòscop per aquest nou any em diu que sóc el que ho tinc més bé, però no sé a què es refereix. Si és professionalment, haig de dir que davant de tanta crisi, no em puc queixar, si es refereix a la salut, tampoc en puc dir res en contra, si en canvi es refereix al futur polític... m'imagino que no hi ha pensat, perquè tanta sort no la sé veure.

Sigui el que sigui el que ha de passar, us desitjo una bona entrada d'any. Demà hi tornarem, amb més del mateix. Que tingueu sort, salut i amics!