Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

Per què l'Administració pública reacciona tard?

Sempre m'he preguntat per què a l'Administració pública li costa tant d'entendre les coses i reaccionar a temps? La resposta només la trobo en la por de molestar la gent i perdre vots. En el fons tot depèn dels resultats electorals i no s'encaren els problemes de la millor manera. Es tracta d'una actitud populista que l'extrema dreta ha posat al límit, però que no en són els únics.

Avui llegia que la Cambra de Comerç de Barcelona reclama a l'Estat que apliqui un sistema de pagament per a l'ús de les autopistes atès el dèficit preocupant del manteniment d'aquestes des que es varen aixecar els peatges. En aquest blog he manifestat moltes vegades que les autopistes no poden ser gratuïtes, i que el cost no l'hem d'assumir tots els contribuents, sinó els usuaris. La recaptació ha de servir per mantenir-les en bon estat i evitar accidents i desperfectes.

Quan es varen aixecar les barreres dels peatges es va dir que en un termini de pocs anys s'aplicaria un nou sistema de pagament que podia millorar el que teníem. De fet, hi havia una imposició europea que no sé si encara és present. Ha passat el temps i tot continua igual. S'ha incrementat el nombre de vehicles que hi circulen, també els accidents, i cada vegada es fa més difícil poder-hi circular correctament. El manteniment de les carreteres, com dic al començament, és defectuós i costós.

Estic convençut que a la llarga s'adoptarà algun sistema o altre de pagament, però arribarà tard, i després costarà molt posar-nos al dia i aconseguir unes carreteres dignes per circular-hi. Per què costa tant que es prenguin decisions que toquen la butxaca de la gent, però que són beneficioses? 

Tenim prou models a Europa per analitzar quina és la millor opció. Personalment, crec que un pagament anual que et permeti circular-hi sempre que vulguis, és un bon criteri que beneficia els residents al país i evita que els que hi són de passada ho tinguin gratuït mentre que contribuents autòctons, que potser no les utilitzen, ho paguin amb els seus impostos. 

Patriotisme i corrupció

No sé si us hi heu fixat, però darrerament es parla molt de patriotisme. Avui mateix, el president de la Generalitat comentava que hi ha persones que es consideren molt patriota, però busquen la manera d'eludir pagar els impostos. Ahir, en una reunió que hi participava, també va sorgir el tema i es va ser molt crític amb aquelles persones que treballen en negre, o paguen sense factura. Després ens queixem que no s'inverteix en carreteres, transport públic, sanitat... D'algun lloc han de sortir les virolles.

Certament, l'exemple que ens donen els dirigents corruptes no és bo i fa que el ciutadà de carrer procuri estalviar-se l'IVA, per exemple. Si aquells s'embutxaquen diners, per què no puc mirar d'estalviar-me uns calerons?

I qui digui que mai no ha pagat un servei o un producte sense factura, segur que menteix. També és cert que no tothom actua de la mateixa manera, i que hi ha persones que ho fan de manera habitual. També perquè els venedors ho permeten.

Hi ha qui treballa en negre perquè no té el permís de residència. Aquí, i ja ho he comentat alguna altra vegada, l'Administració hi té una part de responsabilitat. Si hi ha persones que han arribat al nostre país i no poden obtenir el permís de treball ni residència, com s'ho han de fer per viure? No els ho posem fàcil.

Vivim en un entorn de la societat on la picaresca de l'estraperlo està molt arrelat. Hi ha països on és mal vist estafar a l'Estat i fins i tot no s'acaba d'entendre que algú ho pugui arribar a fer. Aquí és una altra història.

En el fons arribaríem a parlar de confiança, que és el que ens manca. Si realment confiéssim que l'Estat fa un bon ús dels nostres diners, que li arriben a través d'impostos, segurament no tindríem tanta tendència a eludir-los, però amb aquesta excusa anem actuant de manera fraudulenta. Segurament no estem parlant de grans fortunes, però tot suma. 

També hauríem de veure què entenem per patriota. Segurament no ens posaríem d'acord, i probablement quan algú en parla gaire, no cal gratar massa per adonar-te que és purament un postureig.

Fem-ho fàcil

El govern català s'ha proposat simplificar les gestions administratives. Els ciutadans ens queixem que les relacions amb l'administració pública són complicades, s'allarguen en el temps, i requereixen uns coneixements que no tothom té. La introducció de les eines digitals més aviat ho han complicat que no pas facilitat. 

Sempre s'ha parlat de la burocràcia que alenteix els procediments i crea com una espècie de barrera entre l'administrat i el funcionari de torn. L'aparició dels primers casos de corrupció encara ho va complicar més. En lloc d'investigar a posteriori què s'ha pogut fer malament, es varen introduir controls més estrictes en el moment de fer els tràmits, que només tenen sentit si es basen en la desaparició del principi de presumpció d'innocència, passant tots a formar part del grup de corruptes potencials.

Avui, com acostumo a fer, llegia l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, "Com acabar amb la burocràcia". Una ironia sobre aquesta xacra de difícil solució. Continuo pensant que és un error malfiar-se d'entrada de la gent, i convertir els tràmits administratius en càrrega feixuga, en lloc de fer-ho fàcil, creant els mecanismes de control posterior per verificar que tot s'ha fet correctament.

És curiós que el procés d'introducció de més control contra la corrupció, ha anat acompanyat d'una pràctica més abusiva d'aquesta, cada vegada més sofisticada, per tal de saltar-se tots els filtres, convertint el procés en un peix que es mossega la cua.

L'administració pública ha d'estar al servei de la gent, facilitant els tràmits que ens fan prou mandra haver de realitzar, sigui per rebre una subvenció o per pagar els nostres impostos. No és normal que essent més espavilats que abans i disposant de millors eines i tecnologia, tinguem cada vegada més problemes per interactuar entre nosaltres. Això sol ja demostra que no ho estem fent bé. 

Confiem que la promesa del govern català de simplificar els tràmits es dugui a terme, i s'encomani a altres administracions que també hi tenen molt a dir, però sobretot a fer. 

Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

I tu més!

Avui hem conegut que s'està investigant per imputar-li casos de corrupció a qui fou ministre d'Hisenda, el senyor Montoro. Això és un no parar, i una manera de posar en boca de tots els partits polítics que ens han governat o governen: i tu més!

Quin exemple ens donen aquells que promulguen lleis d'obligat compliment? Aquells que vigilen que no els enganyem i no deixem de pagar impostos, perquè ells s'ho puguin embutxacar? Segons el que ens expliquen d'aquest darrer cas, que no serà l'últim, l'exministre, quan exercia, ideava lleis que beneficiaven a empreses, estalviant-los molts milions de diners, a canvi d'embutxacar-se'n un feix, pels bons serveis.

No hi ha un pam de net! Això ho hem dit i ho haurem de continuar dient. El PP, que s'esquinça les vestidures davant dels casos de corrupció de membres del PSOE, és qui ens ha de donar lliçons de bon comportament. De qui ens hem de refiar? De ningú.

El senyor Montoro el recordem molt bé per tot el que va fer i com ho explicava, sentenciant i burlant-se de tothom. No ens pensàvem que la seva burla anés més enllà de la manera de dir les coses, amb sorna, sinó que a més tenia molt ben estudiada la manera d'enriquir-se i beneficiar els seus amics. Ja no és un tema de portes giratòries, sinó de sucar diners a costa de tots els contribuents. Què més hem de veure?

Fa molta ràbia que ara estarem mesos i mesos parlant del tema, però l'exministre ha viscut com un rei i no li passarà res. Ens faran veure que està preocupat buscant la seva defensa. Simplement, s'ha esborrat del partit, no sé si per no danyar la imatge, prou maldestre, o com a estratègia que algú ens explicarà de seguida.

N'estic fart de tota aquesta colla i el pitjor de tot és que no ho coneixem tot, i que encara sortiran més coses que ja no sé si ens sorprendran més, perquè més sorpresos ja no podem estar. És un fàstic i no confiem en la Justícia d'aquest país, perquè ja ens han demostrat quins elements tenim per jutges. Ves que no n'hi hagi una bona colla que també hi suquessin. Només podem tenir l'esperança en algun jutge perdut en alguna província espanyola que, per lliure i bona fe, es dediqui a treure els draps bruts d'aquestes mal polítics, corruptes i deslleials.

Mesures econòmiques de primers d'any

Una de les notícies d'aquest inici de l'any és l'encariment dels productes de consum, alguns d'ells molt habituals i necessaris. També la repercussió que tindrà en la factura de la llum el fet que s'apliqui novament l'IVA del 21%. Ens havíem acostumat a uns preus energètics moderats i ara ens despertarem d'aquest somni.

Quan es bonifiquen els preus no penses que vindrà un dia que t'ho trauran, sobretot quan són productes de primera necessitat. En el cas de l'electricitat tot queda molt clar. Les factures reflecteixen bé els diferents conceptes i pots comprovar què estàs pagant i què t'estan abonant, però en altres casos la cosa no està tan clara i hi trobo a faltar més control. Em refereixo, per exemple, en el cas del pa, que ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Un dia el govern va decidir treure l'IVA del pa, i els consumidors no vàrem notar cap diferència. En el moment que es va recuperar l'impost, llavors sí que es va notar l'augment del preu. Què vol dir això? Que la rebaixa de l'IVA va ser profitosa pels industrials, les fleques, i, per tant, poc profit en vàrem tenir els consumidors.

Molts dels problemes econòmics són deguts a una mala política governamental, amb un control nefast o nul sobre el funcionament del sistema. El problema el pateix el més feble, que té pocs recursos per poder protestar i beneficiar-se de les mesures fiscals que un govern fort i progressista ha de dictar per redistribuir la renda. 

I després està tot el tema dels sous. Per més que el govern actual estigui movent a l'alça el salari mínim interprofessional, el tenim tan avall que s'hauria d'incrementar ostensiblement per poder ser més justos i aconseguir que el poder adquisitiu de les famílies no s'estanqui o fins i tot vagi a la baixa. Caldria anar de pressa, perquè quan torni la dreta, això ja no ho tocaran. El mal que patim en aquest país és que l'esquerra, quan governa, és molt lenta en aplicar i legislar a favor de la gent amb menys recursos. 

Una de les mesures que s'aplicaran a partir d'avui és la limitació de l'augment del preu del lloguer dels habitatges, quan toca revisar el contracte. Caldria també que el govern trobés la manera de fer efectiva la seva promesa de construcció d'habitatges de preus assequibles i evitar que l'estoc d'habitatges protegits desaparegui, passant al mercat lliure. Un fet massa habitual i que condemna als més necessitats.

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

Ordenances fiscals, Pressupost i Audiència Pública

Aquests dies els ajuntaments del país estan preparant les ordenances fiscals i el pressupost per a l'any vinent. Les ordenances han d'estar aprovades de manera definitiva abans del dia 31 de desembre, i entre l'aprovació inicial i la final hi ha un període de 30 dies per poder-hi presentar al legacions. 

La curiositat del tema és que les ordenances fiscals i els pressupostos acostumen a presentar-se per separat, quan, al meu entendre, tindria tot el sentit del món que es fes una presentació conjunta. El fet que les ordenances s'hagin d'aprovar abans d'acabar l'any, i el pressupost es pugui aprovar més tard, fa que les presses siguin per les ordenances, i es deixi el pressupost per a més endavant.

Dic que tindria més sentit que ambdues coses anessin de bracet, perquè les ordenances regulen els ingressos propis dels ajuntaments. Uns ingressos que superen àmpliament la resta d'ingressos que provenen d'institucions supramunicipals. Si en el pressupost han de quadrar ingressos i despeses, seria lògic que es fes tot junt. 

Enguany, a Arenys serà important veure quina és la decisió del govern municipal, amb majoria absoluta, i amb les eleccions encara llunyanes. Apujar taxes i impostos permet disposar de més diners per poder tirar endavant serveis que els vilatans reclamen, però al mateix temps comporta un rascar-se les butxaques, que no acostuma a agradar massa. És per això que l'elaboració de les ordenances fiscals i la determinació dels increments de taxes i impostos, és prou delicat i convindria fer-ho amb molt deteniment, tenint en compte la repercussió a les famílies, sobretot pensant que no tothom pot afrontar els augments de la mateixa manera. I és important pel trencament de la regla de la despesa, que seria bo que algú ho expliqués de manera planera a tota la població, i que condicionarà la inversió dels dos pròxims anys.

Acostuma a passar que, per ideologia, interessos de classe, comoditat o desconeixement de la realitat, normalment es posa la directa sense una anàlisi profunda de la situació. Convindria, doncs, que, vista la situació actual, les decisions que prengui el govern local, amb la tranquil·litat de la majoria absoluta, s'hagin estudiat bé i reflexionat, en bé de tots els vilatans, sobretot d'aquells més vulnerables.

Aprofito l'avinentesa per afegir que, si els nostres governants volen presumir de transparència i participació, ara és un bon moment per posar-ho en pràctica i convocar sessions obertes als vilatans. L'Audiència Pública és una bona eina que acostuma a quedar en un calaix.

El PSC hi hauria de dir alguna cosa

Els arguments de García-Page, el president de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, socialista per a més inri, contra el finançament singular pactat entre ERC i el PSOE, farien riure si no fossin tan greus. Els diners de Catalunya són de tothom, per no dir que són d'ells, i encara gràcies. 

Juguen amb la sensibilitat i la solidaritat entre els pobles per aprofitar-se d'uns diners que no estalvien. Una solidaritat que només té una direcció, perquè potser no saben que a Catalunya també hi ha pobresa. També hi ha famílies que no poden arribar a finals de mes, que malviuen, sense una llar digna, i uns serveis essencials a la seva disposició.

Hem entès des de fa molt temps que no ens estimen, però que no ens deixen marxar perquè viuen de les nostres aportacions, que superen el límit de la solidaritat i passen a formar part de l'explotació. No tenen ni la vergonya de dissimular, i s'atreveixen gairebé a dir que els nostres guanys són gràcies a ells i que, per tant, els hem de compartir, o millor dit, els hi hem de fer arribar.

És ben cert que en la construcció del nostre país hi ha participat molta gent. Persones autòctones i persones arribades d'arreu de la península, durant uns anys, i d'arreu del món, en l'actualitat. Tots hi han contribuït i els continuem necessitant. Que es pretengui, per exemple, respectar el principi d'ordinalitat, de manera que una vegada fetes les aportacions solidàries, no quedem més malparats que els que reben els diners, no crec que sigui ni injust, ni criticable, sinó totalment necessari i de justícia. Perquè a tot això cal afegir que algunes comunitats s'aprofiten del que reben per rebaixar impostos. I això no és tolerable!

García-Page no és una excepció dins del PSOE, però és qui s'atreveix a dir-ho. No ens creguem que es tracta d'un posicionament de la dreta espanyola. Tots pensen el mateix, però ara, per interès del seu màxim dirigent, el president Pedro Sánchez, que necessita els vots dels partits independentistes, ara els socialistes, amb aquesta excepció, callen i fan veure que estan d'acord en millorar el finançament. També el PSC, que és el més espanyolista de tota la seva història, pensa el mateix, però ara ha pogut entrar a governar a la Generalitat, i cal dissimular molt, perquè la moma duri temps. 

Tot plegat és molt trist, i la nostra butxaca depèn dels altres. És trist, sobretot, per aquelles famílies catalanes que ho tenen difícil. És trist i injust, i denunciable.

Maltractats per l'Administració

 Parlem de bretxa digital i de com podem facilitar els tràmits administratius d'obligat compliment, però parlem poc de la manera que ens tracta l'administració. Un cas pèssim és l'Oficina de Recaptació de la Diputació de Barcelona (ORGT) que no hi anem perquè ens agradi, sinó que ens veiem obligats a anar-hi i no ens ho posen fàcil.

    Protesto enèrgicament per la manera d'organitzar-ho en perjudici dels vilatans. El meu cas es refereix a Arenys de Mar, però tinc entès que no es tracta només d'aquí, sinó que seria un problema general, que els nostres polítics, siguin els locals o els supramunicipals, no cuiden. Ens demanen el vot, però després... espavila't.

    Per què haig de demanar cita prèvia per fer un pagament que podria fer telemàticament? Per què puc pagar telemàticament l'impost de construcció i instal·lacions, l'impost conegut per ICIO, i no puc fer el mateix amb la taxa del permís d'obres? És una absurditat i et sents impotent davant d'aquest maltracte innecessari i molest.

    Els vilatans ens hem d'acostumar a denunciar aquesta mala manera d'obrar. Sabem que els treballadors de l'organisme, els que donen la cara, no hi tenen cap culpa, i són els que reben els crits. Ells compleixen les ordres, encara que aquestes siguin perjudicials per a la gent, sense cap argument per defensar la manera de gestionar-ho. No és amb ells amb qui ens hem de queixar.

    I el problema, com passa també davant de les multinacionals que donen serveis que no em podem prescindir, és que no podem negar-nos a fer els tràmits, perquè ho necessitem per tirar endavant els nostres projectes. És per això que hem de denunciar i reclamar una millora de l'atenció ciutadana de l'administració que gestionen uns polítics que ens demanen el vot perquè després ens facin la vida impossible.

    Per tant, no és un problema de bretxa digital, sinó un problema de no pensar en la ciutadania i fer la vida més fàcil. La pandèmia va comportar molts problemes, alguns dels quals encara no s'han resolt. L'administració s'ha valgut de la pandèmia per abusar de les cites prèvies i fer la vida més difícil als ciutadans. 

El menyspreu de les empreses subministradores

Aquest matí una bona colla d'arenyencs hem patit l'abús i menyspreu de l'empresa subministradora d'electricitat, que ens ha deixat cinc hores sense corrent elèctric sense previ avís. A mig matí l'alcalde ha penjat la informació dels carrers afectats pel tall del subministrament, encara que no hi eren tots, per raó de manteniment. Segons ha informat més tard l'alcalde de la vila, han presentat la corresponent queixa i han demanat explicacions a la companyia.

    Al nostre país ens queixem molt dels polítics, de la corrupció en què cauen alguns d'ells i també d'actituds poc empàtiques per no dir prepotents i ofensives, però tenim unes empreses de serveis que fan el que volen i no els passa res. Tenen la via verda per fer qualsevol cosa, sense demanar permís a ningú, encara que afecti a bona part de la població.

    Els nostres carrers estan plens de cablejat de telefonia, fibra òptica i electricitat, amb unes caixes desbordades i amb les tapes mig penjant, amb molts dels fils que ja no serveixen, però que mai seran retirats. Perforen la teva façana, t'hi col·loquen elements sense demanar permís, però bé que pagues impostos i tens l'obligació de revisar la façana i teulada perquè estiguin en bones condicions. Les empreses disposen de tots els drets i no assumeixen cap deure. Nosaltres, els vilatans, no tenim drets, però sí molts deures.

    Tots podem entendre que hi pugui haver una avaria en el subministrament de l'aigua, el llum o el gas, i que de cop quedem a les fosques. També s'entén que tot requereix un manteniment, i que això obliga a tallar el subministrament. Però el que no s'entén ni es pot admetre és que la companyia decideixi fer un manteniment i suspendre el subministrament, i no avisar amb antelació perquè les famílies es puguin organitzar. Avui, quedar cinc hores sense llum no és una cosa menor.

    Les institucions públiques, ja sigui ajuntaments, governs autònoms o de l'Estat, haurien de vetllar més per a tots els ciutadans i defensar-nos davant d'aquest ultratge continuat de les empreses que són realment uns monopolis, ja que no tenen competència, i et deixen indefens. Obligar les empreses que endrecin el cablejat que passa pels carrers dels nostres pobles, fer-ne un manteniment continuat, i preveure tots els talls de subministrament, haurien de ser unes obligacions que en cas de no complir-se s'haurien de denunciar i sancionar. 

    No és un problema només de la nostra vila, sinó un problema del nostre país, que els nostres polítics no s'han arremangat prou per intentar resoldre-ho. Ja no parlo de soterrar línies, que seria una gran solució, sinó que em limito a exigir respecte, endreça i manteniment. Per aquestes empreses és un bon negoci, doncs exigim que actuïn correctament.

Som tot ulls amb els preus!

Aquests dies tot són mirades cap al nou any i en concret a com evolucionaran els preus. Qualsevol excusa és bona per apujar-los, i quan arriba l'1 de gener són molts els productes que se'n veuen afectats. Ahir ja comentava les exclamacions del PP per la decisió del govern socialista d'apujar l'IVA de les factures de la llum i el gas, però no són només aquests dos subministraments els que modificaran preus, sinó que hi ha tota una sèrie de serveis i manteniments anuals que ho aprofiten per apujar els preus. Sumant-ho tot, la diferència entre el desembre que estem a punt d'acabar i el gener pot ser realment important.

    I avui llegíem una notícia que per a una bona part de les famílies pot ser prou interessant. Em refereixo al preu de l'euríbor, que marca el tipus d'interès de les hipoteques i préstecs immobiliaris. Segons diuen, després de molts mesos, l'euríbor ha començat a baixar repercutint en les revisions que a partir d'ara es facin, sobretot les revisions trimestrals, perquè ara fa un any el l'euríbor anava més car.

    L'increment del cost de les hipoteques degut al fort increment de l'euríbor del darrer any, ha estat un impediment per a la compra de nous habitatges, sobretot els joves que volien emancipar-se i que s'han hagut d'inventar la manera de formar una nova família, ja que no hi ha tants pisos de lloguer com caldria, i sobretot de lloguer protegit, que dimarts també comentava en aquest blog.

    Agafem aquesta notícia amb pinces, però celebrem que hi hagi alguna cosa en positiu, i que d'alguna manera pugui servir per alleugerir la salut econòmica de les famílies, compensant l'augment de preus que ens arribarà de tots cantons.

    La senyora Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional, que amb la seva cara ja ho diu tot, ha estat molt reticent a fer qualsevol concessió a la ciutadania sacrificada i empantanegada. Ara, fins i tot ella, pronostica una possible reducció del preu del diner. Si ella ho diu, potser serà veritat, i podrem començar a respirar.

    Tot i així estarem molt atents. Perquè, per exemple, el president del govern espanyol va anunciar el manteniment de l'IVA de productes bàsics a zero. Però jo, com ja vaig dir en el moment que es va prendre la decisió, encara no he vist que aquests productes baixessin de preu, però sí que en el moment que recuperin l'impost, segur que ens n'adonarem. Es dicten normatives, però ningú surt a comprovar que es compleixin. Es treu l'IVA del pa, i el preu del pa no es toca. Qui es queda el guany?

S'han canviat els papers?

El PP ha criticat la decisió del govern socialista de tornar progressivament a l'IVA del 21% a les factures de la llum i el gas, i es preocupen per la poca sensibilitat del govern per solucionar el problema de la pobresa energètica.

    Si no ens diguessin qui ha dit què segur que tots pensaríem que el govern és de dretes i l'oposició d'esquerres. Doncs no! Resulta que el PP, en la seva etapa més ancorat a l'extrema dreta, té la sensibilitat a flor de pell, i no troba bé que els rebuts de la llum i el gas, que no en podem prescindir, s'encareixin via impostos. 

    La lectura dels fets, però, no es pot quedar aquí. Hem de tenir en compte entre altres coses la pressió que es rep des d'Europa per tornar a la normalitat impositiva, sobretot tenint en compte que som un país deficitari en extrem. Però també cal afegir-hi l'oportunitat política de practicar la demagògia quan no tens responsabilitat de govern. I amb això no vull pas dir que el PSOE, i en aquest cas el govern espanyol, estigui encertat en la decisió, probablement hi hauria altres mesures a prendre en consideració que beneficiessin millor les famílies que tenen tantes dificultats per arribar a finals de mes. Dit això, però, no podem deixar de criticar la dreta del PP amb unes declaracions que no li són pròpies i que no faria mai en cas de tenir el poder a les seves mans.

    I aquest és un dels problemes que causen la desafecció ciutadana vers la política i els partits que s'alternen en el govern. Juguen amb la gent, i amb el que és més sensible i problemàtic com és l'economia d'una bona part de la població que no arriba al tall de la dignitat. Perquè ara ja no només són pobres els que no tenen feina, sinó que tot i treballant hi ha moltes persones que no aconsegueixen sobreviure, i els cal la caritat.

    Demanar que els partits polítics siguin capaços de consensuar decisions que tenen un abast a mitjà i llarg termini sembla que al nostre país és una quimera. Quan governen no tenen cap interès en escoltar l'oposició, i quan no tenen la governabilitat no paren d'exigir ser escoltats. Realment es tracta d'una conversa de sords, on cadascú va pel seu cantó sense escoltar l'altre, i així anem. Veurem com acaba tot plegat, però de moment sembla que les factures, tot i la baixada de preus de la llum, seran una mica més cares.

Increment d'impostos i taxes, però millorem l'eficiència econòmica

A ningú no li agrada que li apugin els preus, però és un fet massa corrent al qual gairebé ens hi han acostumat. Aquests dies toca aprovar les ordenances fiscals dels ajuntaments perquè puguin aplicar-se a partir del dia 1 de gener. I estem observant que són molts els ajuntaments que incrementen els impostos i les taxes municipals, rebent tota mena de crítiques.

Si es vol una administració pública forta que pugui complir la seva obligació de redistribuir els recursos econòmics en benefici dels més desafavorits, s'ha de buscar l'equilibri pressupostari. L'augment espectacular de les despeses i la voluntat de donar més serveis als vilatans obliga a augmentar els ingressos, i aquests venen majoritàriament de les butxaques dels contribuents locals. 

Davant l'increment dels impostos i les taxes municipals s'ha de demanar una gestió acurada de l'economia municipal, procurant no fer despeses innecessàries, ajustant al màxim els pressupostos, però ser generosos en els serveis a oferir als vilatans, sobretot aquells que recauen en les persones que tenen menys ingressos familiars, o que tenen més necessitats fruit de la dependència i la diversitat funcional.

Probablement l'economia del nostre Ajuntament s'hauria d'estudiar detalladament i procurar treure'n el màxim rendiment. Fa molts anys que sentim a dir que arrosseguem uns romanents molt generosos, però tot fa pensar que en traiem molt poc profit. Però a mi em preocupa algunes despeses, que acostumen a ser importants i que es podrien evitar, o si més no reduir, si la gestió municipal fos més eficient. Ens cal millorar els treballs tècnics per a les licitacions dels concursos per externalitzar serveis, diferenciant aquells que bàsicament són despeses de personal, d'aquells que, com les obres de construcció, reverteixen més en materials i beneficis empresarials.

El govern municipal d'Arenys de Mar, amb majoria absoluta, ha tirat endavant unes ordenances fiscals expansives justificades per tal de millorar i ampliar serveis molt necessaris, com són l'assistència domiciliària, el centre obert, o l'increment salarial que, per llei s'ha d'aplicar, però n'hi ha d'altres, també necessaris, que caldria depurar al màxim per veure si es dissenyen correctament o bé hi ha una despesa excessiva per una mala aplicació. Penso en la recollida selectiva de la brossa. Diferenciem els salaris del personal, a respectar segons conveni, de les despeses ocasionades pel sistema de recollida, sense oblidar el cost que provoca una mala recollida i selecció de la brossa.

El nostre Ajuntament té uns reptes importants que caldrà encarar correctament i evitar un malbaratament dels recursos financers municipals, siguin via inversió o despesa corrent. Penso en la nova biblioteca, els habitatges socials, la reforma del mercat municipal, la canalització del rial del Bareu, la construcció d'unes noves pistes d'atletisme i altres equipaments esportius, i l'arranjament de molts carrers i places de la vila, amb l'eliminació de barreres arquitectòniques importants, però també en la repercussió del canvi de funcionament del banc d'aliments, l'ampliació del SAD, o en treballar per eliminar la bretxa digital. El govern té majoria absoluta i pot fer i desfer com millor li sembli, però seria bo pensar en la resta de forces polítiques, i en la participació real de tots els vilatans, a l'hora de planificar la despesa dels propers anys.

Unes subvencions mal orientades

Aquest dimarts passat comentava la decisió que va prendre el govern espanyol de subvencionar amb 20 cèntims el litre de gasolina per fer front a l'encariment de la benzina i el gasoil. Hi ho feia arran d'un article del catedràtic d'economia financera i comptabilitat, el senyor Xavier Freixas. Avui podria continuar l'argumentació amb l'article de Judit Vall Castelló "A qui ajudem quan rebaixem l'IVA?".

És important que davant d'una notícia com pot ser la subvenció del govern a les economies familiars, tinguem molt en compte el fons i els beneficis que genera, i per això és bo llegir l'opinió d'experts en la matèria que ens ajuden a comprendre que no sempre s'encerta amb les decisions preses, o no sempre els beneficiaris d'una determinada decisió són realment els que es pretén ajudar.

Sempre defensaré una administració forta, amb prou recursos per redistribuir la riquesa, atès que l'economia lliure crea grans diferències i hi ha unes famílies que els cal una ajuda per poder subsistir. I entenc que un govern progressista ha de treballar per fer possible que aquestes diferències es redueixin, i que tothom tingui l'indispensable per poder viure dignament.

Les ajudes i subvencions hi han de ser, però s'han de dirigir bé. Quan aquestes són d'àmbit general, com és una bonificació al preu de la benzina, sigui qui sigui que compri el combustible, o una reducció de l'IVA als productes de primera necessitat, per a tothom, tinguin o no recursos per fer-hi front, es produeix un efecte invers al volgut. 

Estic, doncs, molt d'acord amb els dos articulistes que he mencionat al principi, perquè manifesten clarament l'error de les mesures preses. És cert que les persones amb pocs ingressos es beneficien de la reducció de l'impost, o del preu de la benzina, sempre i quan tinguin diners per comprar-los. Les rendes altes també se'n beneficien, i el problema de l'encariment dels productes no queda resolt amb aquestes bonificacions.

Em resulta estrany que el partit socialista, en el govern, no vegi que hi ha altres maneres de contrarestar les diferències socials i de butxaca, a l'hora de reduir els costos i afavorir la compra d'aquests productes a unes famílies concretes, les que tenen menys ingressos. I això se sap i es pot gestionar. No vull pensar que tinguin por d'aplicar mesures tan clares per a un sector de la població, el més vulnerable, i que, com en altres temes, juguin mirant de reüll els que ostenten el poder en el nostre món capitalista.

No gestionem bé els recursos públics

M'ha interessat l'article d'opinió de Xavier Freixas al diari ARA sobre la subvenció dels 20 cèntims per litre de benzina o gasoil, que deixarà d'aplicar-se a començaments d'any. Hi estic totalment d'acord, i no és la primera persona que opina el mateix i ho argumenta. Penso que ens equivoquem molt amb tot el tema de les subvencions. Creiem, o els nostres polítics creuen, que subvencionant de qualsevol manera es fa un favor a la societat, i no s'adonen que es cometen errors, com seria el cas de la subvenció generalitzada dels 20 cèntims per litre de gasolina.

Estic d'acord amb l'articulista quan apunta que la millor subvenció hauria d'anar encaminada a resoldre els problemes dels més vulnerables, i no generalitzar-ho, perquè no deixa de ser un engany, que no fa reflexionar sobre quin es el veritable problema, els motius de l'encariment de la benzina, i la millor manera de fer-hi front com a societat.

Pensant en aquest article, em ve al cap la política generalitzada de congelar els impostos i taxes municipals, que també ha succeït a la nostra vila. Sembla que ningú no s'adoni que reduint els ingressos dels ajuntaments, en uns moments de grans increments del preu de l'energia que es necessita pel funcionament dels equipaments i serveis públics, es fa necessària la reducció de partides pressupostàries de serveis que podrien ser molt beneficiosos per a la població, sobretot per aquelles persones que necessiten de més suport municipal o públic. 

Demà dimecres el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar aprovarà el pressupost municipal per a l'any 2023. Un pressupost que recollirà uns ingressos congelats i una despesa necessàriament congelada, però amb una redistribució diferent, amb retallades a partides que probablement seria molt necessari incrementar.

És cert que ens agrada molt que no ens toquin la butxaca, i per tant la notícia que no s'incrementaven impostos com l'IBI o la taxa de recollida de la brossa, va ser molt ben rebuda, però després hem de ser conscients que hi haurà serveis que no es podran dur a terme. Miracles no se'n poden fer!

Demanaria als nostres governants que toquessin de peus a terra, no es deixessin portar pel populisme a l'hora de prendre decisions que potser no agraden gaire, però que, si s'hi esforcen, ho poden argumentar. Hi ha prou raons per entendre que en moments de crisi, la redistribució de la riquesa es fa necessària, i que una administració pública forta és la millor arma per contrarestar aquells moviments de l'oferta i la demanda que posen en dificultats una part de la població. 

Que aquest posicionament el practiqui la dreta tradicional i liberal, té una explicació, però que això ho faci l'esquerra progressista, si realment vol actuar com a tal, no té gens de sentit. Preguntem-nos què volem, si el benefici personal o el bé de tota la comunitat. Jo ho tinc clar, encara que m'hagi de rascar una mica més la butxaca.

Què esperem del nostre Ajuntament?

El proper mes de maig se celebraran les eleccions municipals per escollir les persones que han de governar els nostres municipis durant els pròxims quatre anys. Les diferents candidatures ens presentaran els seus programes amb un recull de totes les coses que voldran fer i que posteriorment, si són els elegits, incorporaran en el Programa d'Actuació Municipal (PAM) perquè en puguem fer un seguiment del grau de compliment.

Tot i que la majoria d'ajuntaments tenen les economies sanejades, no disposen de gaires diners per fer gaires invents. Els serveis que estan obligats a oferir s'emporten la gran part del pressupost, on els ingressos propis, els que es recapten als vilatans, suposen en molts casos més del setanta per cent de tots els ingressos.

Si tenim en compte les despeses de manteniment, funcionament i sous de personal, és ben insignificant la resta de què es disposa per extres que tots demanem. Amb el pressupost ordinari hi ha l'extraordinari, d'inversions, que és on l'equip de govern de torn s'hi pot lluir, a no ser que el tingui hipotecat per grans obres, com a vegades passa.

Per tot això, quan fem el llistat d'allò que voldríem que el nostre ajuntament ens proporcionés, hem de tenir en compte el poc finançament i que tampoc no estem gaire disposats a un augment d'impostos i taxes. És per això que a molts ens agrada pensar que és important que al marge dels serveis que ens poden oferir, vetllin perquè la qualitat sigui la més alta possible.

M'agradaria, doncs, que el meu ajuntament fos sensible a les necessitats més bàsiques de tota la població. Que dediqués esforços per millorar l'ordre i la netedat del nostre poble. Que tingués resposta a totes les nostres observacions i crítiques, sigui quin sigui el sentit de la mateixa, i que treballés per a una societat més justa, i igualitària.

No vulguem demanar ni exigir grans obres, que tampoc rebutjarem, sinó més eficàcia i transparència en la gestió. Més facilitats per participar en la presa de decisions, respectant la representativitat que atorguen les eleccions als càrrecs electes. Una voluntat clara i decidida per lluitar contra l'incivisme, la violència i el desordre. En definitiva, que es gestionin bé els recursos que són de tots, en benefici de tota la població.

L'eficàcia de l'administració pública

La gestió pública, sobretot al nostre país, és molt feixuga i arrossega problemes històrics que no s'han arribat a resoldre mai, però això no vol dir que no sigui necessària i caldria trobar la manera que fos més àgil i beneficiosa per a tothom. Més d'una vegada hem parlat de la diferent manera de pensar entre qui defensa una administració forta, amb recursos per poder gestionar serveis a la població, i d'alguna manera compensar el desequilibri que es produeix quan es deixen les coses que funcionin per si soles, i aquells que prefereixen que sigui l'empresa privada qui exploti els serveis i que es redueixin els impostos que cal aplicar per aconseguir els recursos públics.

Al marge, però, de defensar una o altra posició hi ha el tema de qui realitza directament els serveis. Ho pot fer la mateixa administració, o bé empreses privades per encàrrec i a compte de l'administració. En aquest cas, no estem dient que es deixa a la privada l'explotació dels serveis, sinó que la responsable final és l'administració pública, que vetllarà pel bon funcionament del serveis delegats.

Tot i que hi ha partits polítics molt decidits en què sigui la pròpia administració pública qui executi directament els serveis, potser per la desconfiança cap a opcions privades, caldria fer-los veure que un bon control de l'execució dels serveis pot simplificar la gestió i acabar donant un millor servei.

Les concessions administratives, que alguns temen, són importants a l'hora de gestionar serveis, sobretot si aquests són molt especials o requereixen d'una tècnica especialitzada que no sempre té l'administració, i encara menys quan estem parlant d'ajuntaments de pobles petits i mitjans.

El que cal, en tots els casos, és tenir molt clar com es vol que es gestioni un servei, preveure totes les necessitats i casuístiques, i fer un seguiment continuat i de ben a prop, de com s'està desenvolupant. És per això que sovint trobem crítiques sobre plecs tècnics mal definits, o que tenen unes mancances que a la pràctica provoquen que la gestió no sigui la desitjada.

Davant d'aquesta realitat es fa molt necessari que l'administració pública corresponent, treballi a fons els plecs tècnics i administratius que hauran de regir la concessió administrativa i vetlli perquè l'empresa concessionària compleixi escrupolosament les clàusules pactades. 

Sempre he pensat que es perden pistonades en la discussió sobre si ha de ser l'administració pública qui ha de gestionar directament un servei o bé ho ha d'encarregar a una empresa privada, i en canvi no es treballa prou les condicions que han de regir la gestió del servei, perquè aquest sigui el més eficaç i beneficiós per a la ciutadania. 

Es proposa congelar els impostos i les taxes municipals

Cada any per aquestes dates es porten a aprovació les ordenances fiscals per al proper exercici econòmic, atès que han d'estar aprovades definitivament abans del dia 1 de gener, quan comencen a meritar les taxes municipals. Avui hem conegut la notícia que l'equip de govern municipal de la nostra vila, que està en minoria, ha decidit presentar una proposta de taxes i impostos municipals congelats, tenint en compte els moments que vivim.

Sobre aquesta decisió hi hauria molts comentaris a fer. No cal dir que d'entrada els vilatans es poden sentir contents pel fet que no s'incrementin els impostos i les taxes, però això significa una congelació dels ingressos municipals, si més no de la part que correspon a ingressos propis i que en el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar deu representar un 75% dels ingressos totals.

Congelar els ingressos en un moment d'increment de les despeses, es tradueix en què la capacitat de gestió del nostre govern municipal es redueix i caldrà veure quins serveis seran els més afectats. En la discussió sobre una administració forta o dèbil es desprèn quins són els interessos que predominen en cada cas. Un pensament liberal defensarà que sigui el mercat de l'oferta i la demanda qui reguli el mercat, sense intervenció de l'administració. Qui té interès en reduir les diferències entre la classe rica i la més humil, voldrà que l'Estat sigui fort per intervenir i redistribuir l'economia en benefici dels més dèbils.

En el cas dels ajuntaments, i tenint en compte la despesa cada vegada més important en serveis impropis, fa que els ingressos propis, que venen dels ciutadans, siguin més necessaris per equilibrar la balança, que per llei ho ha d'estar sempre.

És per això que a nivell personal ens pot interessar la congelació dels impostos i les taxes municipals, perquè d'aquesta manera evitem més despeses en un temps d'inflació i d'un increment dels preus del consum exagerat. Des d'un punt de vista col·lectiu, el fet que el nostre ajuntament perdi capacitat de despesa no és bo, sempre i quan estiguem d'acord amb la priorització d'aquesta, per part de l'equip de govern, i del control necessari d'aquesta despesa perquè sigui ben justificada i no es malgasti.

En el cas d'Arenys de Mar, i atesa la situació minoritària de l'equip de govern, caldrà veure què hi diuen els partits polítics de l'oposició, per conèixer si anem a unes noves ordenances o bé es prorroguen les d'aquest any. En el cas del pressupost, que serà el proper tema a debatre, la situació serà força la mateixa. Voldria animar els nostres governants, governin o estigui a l'oposició, que pensin en els vilatans a l'hora de decidir quina és la seva proposta i la seva decisió final.