San Suu Kyi defensant lo indefensable

Avui, a Oslo, el primer ministre d'Etiòpia, Abiy Ahmed, rebia el Premi Nobel de la Pau 2019, un premi amb molta simbologia, però que s'ha vist emmascarat més d'una vegada. Al llarg de la història s'ha constatat que alguns dels personatges que l'han rebut, no se'l mereixien, ja sigui perquè es va improvisar la seva elecció, o bé perquè al llarg dels anys les persones canvien i no adopten la mateixa actitud.

Podríem repassar alguns noms i veuríem que, sobretot en el cas de polítics, anys després d'haver rebut el premi ens hauria agradat recuperar-lo. El cas més recent i flagrant és l'actual cap de govern de Birmània, la senyora San Suu Kyi, que va estar vivint quinze anys en presó i arrest domiciliari, per les mateixes forces militars que ara defensa en el maltractament a la comunitat dels rohingyes que pateixen l'intent de genocidi que ha informat l'ONU i que el govern de Gàmbia ha portat al Tribunal de l'Haia.

Resulta intolerant i nefast que una persona que ha sofert la repressió i que el món va sortir en la seva defensa, ara surti a defensar els militars que estan exterminant la minoria musulmana de Birmània. La crueltat que ens informen des de l'ONU, no queda justificada en res i és més execrable quan qui ostenta el poder de Birmània, malgrat les limitacions del pacte amb els militars, sigui una persona que ha rebut, en un moment de la seva vida, el premi de la pau.

La senyora San Suu Kyi va rebre el premi perquè va patir el captiveri durant anys, però ha quedat demostrat que no ha fet res per la pau al món, sinó tot el contrari. ¿Per què no es reclama el premi a la nominada, després de comprovar-ne el seu comportament, tan distant als principis morals que caldria esperar d'una persona premi Nobel de la Pau?

Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada. 

Què passa amb Aung San Suu Kyi?

Les persones de carrer, quan atorguen els premis Nobel, acostumem a desconèixer els agraciats i correm a mirar el seu historial i els mèrits que els han portat a rebre aquesta nominació. Si un premi es diferencia de la majoria és el Premi Nobel de la Pau, no només perquè es lliura a Noruega, a diferència de la resta, sinó perquè els guardonats acostumen a ser més coneguts.

El fet que siguin més propers, perquè n'hem sentit a parlar abans, no vol dir que els considerem encertats, i en tenim prou mostres, una de les darreres l'ex-president dels EUA, el senyor Barack Obama, que el va rebre abans que tingués temps de fer res que ho justifiqués.

Un perfil molt corrent és de les persones que han patit presó i tortures defensant minories ètniques o religioses, i a tots ens ha semblat prou bé. Avui tenim el cas de la premi Nobel Aung San Suu Kyi, que coneixíem com havia estat tractada en els seus molts anys de captiveri i reclusió, però que darrerament llegim unes notícies que no li fan justícia. Si tot allò que passa a Birmània és cert, i si també ho és que ella ho permet, no podríem estar massa d'acord que se li mantingués el premi, i la posaríem al mateix cantó d'altres personatges que considero que no va ser un encert concedir-los-li.

Com que les notícies arriben com arriben, i al darrere hi ha molts interessos periodístics, polítics i culturals, siguem magnànims i donem-li temps perquè s'expliqui. Entretant, però, hi ha una minoria musulmana rohingya al seu país que està vivint un drama injust sense que ella, amb molt de poder polític, no sembli interessar-se'n com hauria.