Deixem que es vengin!

Les declaracions de l'intendent, subcap dels Mossos d'Esquadra a la regió de Girona, m'han deixat astorat. Segons diu l'intendent, varen permetre que els familiars de les persones assassinades a Girona aquesta setmana destruïssin tres habitatges del presumpte assassí, a Figueres. Es tractava, segons diu el subcap dels Mossos, d'una qüestió d'honor, d'una teatralització. Els familiars anaven amb pals i destrals. És que varen tenir por? Només cal actuar quan els ciutadans violents van desarmats?

    L'intendent diu que si la policia actuava, les conseqüències podien ser pitjors, i per això ell va entendre que era preferible que els violents cremessin els habitatges i se n'anessin tranquils cap a casa, amb els deures fets. A mi, però, em sembla que no és excusa. Seguint aquest criteri hi haurà persones que decidiran armar-se fins a les dents per atacar a aquells altres que els han ofès o molestat, amb la tranquil·litat que la policia els ho deixarà fer. 

    Algú m'ho hauria d'explicar perquè no ho entenc. Suposo que ha de ser el conseller d'Interior en funcions, que ens ha de dir si defensa l'opinió de l'intendent responsable de la no-actuació, o bé el destitueix. 

    Ens queixem de la violència als carrers. Cada dia hi ha imatges d'actes violents, amb morts o ferits, i la gent té por de sortir al carrer. Es demana més policia als carrers, però llegint aquestes declaracions arribes a la conclusió que no et cal policia. Com que aquest col·lectiu té unes normes de comportament, els ho permetem, encara que vagin en contra de les normes que ens guien a tots. És això el que s'ha d'entendre i acceptar?

    Si creieu que vaig equivocat, sisplau ajudeu-me a resoldre els meus dubtes i a entendre el posicionament de la nostra policia. Si volem una societat on es pugui conviure, que es respectin els drets de totes les persones i se'ns protegeixi dels incívics i violents, crec que la millor manera és ensenyar que, a part dels drets, hi ha unes obligacions que tots hem de respectar i complir. Si no és així, no hi sé veure cap solució efectiva.

Tot depèn de qui ho diu

Avui la premsa es feia ressò d'una carta enviada per un grup de militars retirats on es demanava que l'exèrcit destituís el recent investit president del govern. La notícia, després de tot el que hem estat veient aquests dies, provocat per l'actitud de la dreta i l'extrema dreta representada al Congrés dels Diputats, i amb majoria absoluta al Senat espanyol, no ens hauria de venir de nou, la qual cosa no vol dir que no sigui significativa i preocupant al mateix temps.

La preocupació ve del fet que tot i haver passat més de quaranta anys de la desaparició del dictador, els seus principis i anhels continuen vigents, no només entre els supervivents nostàlgics d'aquella època, que ja en queden pocs en vida, sinó també en els seus hereus, que en són uns quants més.

L'exèrcit espanyol és el que és, i els seus comandaments no es troben gens lluny de les tesis colpistes del senyor Tejero, com a figura visible, com també ho trobem en el col·lectiu de jutges i magistrats, formats sota la idea que Espanya és de dretes i que qualsevol intent de canviar-ho és un atac al seu estat de dret. Un atac a normalitat que ells volen per a la seva, i no dels altres, nació.

A mi em preocupa que segons quins moviments i accions reben tota la repressió haguda i per haver, i segons d'on venen els fets, no passa res. Quan hi ha una amenaça a la democràcia caldria suposar que es posa en marxa una maquinària destinada a posar les coses al seu lloc, en defensa d'aquesta democràcia. Però això no passa. No es pot bloquejar el pas dels parlamentaris catalans al Parlament del nostre país, però no hi ha cap problema que el president en funcions del govern espanyol es trobi amenaçat i bloquejat el seu vehicle. I això és així perquè qui actua en un cas i en l'altre no té el mateix color polític.

És per això que m'indigna sentir a dir als nostres jutges que s'està posant en dubte la seva imparcialitat i legitimitat judicial, quan hi ha prou senyals que la seva actuació difereix en un cas o un altre, en funció de les seves simpaties, i tots sabem quines són aquestes simpaties.

La salut democràtica d'Espanya està molt tocada. No diria tocada de mort, perquè sempre tens aquella esperança de poder sortir del clot on hem caigut, però sí que es tracta d'una situació molt complicada i que no ho tenim fàcil. 

Probablement als exmilitars signants de la carta no se'ls pot acusar de gaires coses pel fet de ser 'ex', però estigueu convençuts que si una colla de catalans gosés fer unes declaracions d'aquest estil, però de signe contrari, ja haurien estat titllats de terroristes, perseguits, enrajolats i pendents de judici. Un judici a càrrec dels seus enemics declarats.

El PSOE dóna ales al PP

Darrerament anem carregats de notícies per comentar. Hem sortit d'aquella època en què gairebé només podies parlar del procés sobiranista, per entrar en una altra amb més material, encara que al voltant d'uns mateixos temes, com són la corrupció o la prepotència d'un govern amb majoria absoluta.

D'avui crec que podem destacar dues notícies prou significatives. Per una banda tenim les queixes de tècnics d'Hisenda per l'ús polític que fa el ministre Montoro de les dades fiscals, i per l'altra la destitució del secretari general del partit socialista de Madrid per part de Pedro Sánchez, amb totes les seves conseqüències.

A vegades els tocs d'autoritat comporten febleses i provoquen els efectes contraris als que es voldria. No sé, ni tinc cap dret a opinar sobre l'encert o no de Pedro Sánchez a l'hora de destituir Tomás Gómez i de dissoldre la formació madrilenya, però en tot cas sí que puc dir que la decisió portarà cua i no és el que més li convenia a Pedro Sánchez, amb l'enfrontament que té amb Susana Díaz.

Ho vaig dir fa pocs dies i continuo pensant que el PSOE d'avui encara no és el partit socialista que ha de superar la crisi del seu partit, i encara menys del país. És una llàstima, però Espanya encara està en mans del PP, amb l'única incògnita de si Podemos arribarà prou reforçada a les eleccions, per poder ser una alternativa a tenir en compte.

L'actitud de Montoro continua en la mateixa línia del prepotent que tot ho argumenta en el fet de disposar de majoria absoluta. És la concepció errònia del PP de pensar que el fet de disposar d'aquesta gran majoria li dóna dret a fer qualsevol cosa i dictar les lleis que satisfacin els seus interessos. I a més té la sort de comptar amb la gran ajuda d'un PSOE que, lluny de representar una alternativa progressista a la seva política, es limita a beneir tot el que el PP decideix. Dissortadament, ens costarà molt sortir de l'atzucac. 

Quin ministre tan inútil i roí!

És molt tard, però encara que sigui breument, permeteu-me que torni a criticar l'inútil del ministre d'Interior. Quina vergonya! i no em refereixo al que ha passat a Melilla, tot i que va sumant en el currículum del ministre, sinó a les declaracions sobre la destitució del fill de Tejero. Ho ha dit molt clarament: no l'ha destituït per celebrar l'intent de cop d'estat del seu pare, sinó per haver organitzat una paellada sense permís.

És vergonyós i en un país normal aquest ministre hauria dimitit o el president del govern l'hauria cessat, però a Espanya això no passa i és per això que tenim tants inútils en el govern de l'Estat. No és estrany que anem tan malament i, encara que no és garantia de res, tampoc estranya que molts vulguem sortir d'aquest desastre nacional.

Tenim un ministre d'Interior que no controla res. És una calamitat de ministre, un inútil que no serveix ni tan sols com a president d'escala. Quants més desastres haurem de veure i patir fins que no plegui? No hi ha manera de fotre'l fora d'una vegada?

Sincerament, i ho he dit moltes vegades, tot i que ho preveia no em podia imaginar que fos tan, però tan inútil. Sabíem que Rajoy el va nomenar ministre per amistat, per haver-lo ajudat cegament des del primer moment, però no per les seves qualitats. El que no ens pensàvem és que fos un zero a l'esquerra i que tingués la barra de continuar al capdavant del ministeri i no reconèixer que és incapaç de controlar-lo. Ni en temps de Franco hi ha hagut ministres tan sinistres i impotents. Quantes vegades hauré de tornar-ne a parlar? l'hem d'aguantar fins al final de la legislatura? Sisplau, marxem!!!

Josep Anglada és destituït com a president de PxC

Parlar del que passa a casa dels altres és sempre un risc, perquè la informació que tens no saps fins a quin punt és certa ni quin interessos hi ha al darrere. És per això que cal ser curós i si més no acceptar que tot allò que dius són opinions a partir de la informació que has rebut, amb risc d'equivocar-te.

Per què ho dic tot això? doncs perquè llegint la notícia de la destitució del senyor Anglada de la presidència del partit que va fundar, et vénen moltes coses al cap i no saps què hi ha de cert. D'entrada haig de dir que no m'ha sorprès la notícia. No és la primera vegada que li passa una cosa semblant. Sí que m'estranya que digui que sospita que tot plegat és una maniobra per espanyolitzar més el partit. Em sorprèn pel seu passat polític a Fuerza Nueva i que fins ara no he vist cap detall que em fes pensar que tenia cap tipus d'interès per defensar Catalunya. 

PxC des del principi s'ha manifestat com un partit espanyolista, encara que la seva prioritat sigui "primer els de casa". Aquesta casa no ha estat mai Catalunya, sinó Espanya. De què li vindria, si no, el seu interès per obrir delegacions a Espanya?

Si és cert que el motiu d'apartar-lo de la direcció del partit és per espanyolitzar més el seu discurs polític, no sé on arribaran ni on situarem C's i UPyD. Desconec la interioritat del partit i sempre l'he valorat a través del coneixement que tinc de l'Anglada, un vigatà que ens ha avergonyit a molts i de qui mai hem pogut confiar.

Ara, doncs, caldrà veure cap on camina el partit amb la nova direcció. Un partit que només té incidència en l'àmbit local en què, com és sabut, el perfil de les persones de cada municipi acostuma a ser determinant, per sobre de la marca o motlle del partit.

Tot això ha passat el mateix dia que el PSC escollia el protegit de la cúpula directiva com a cap de llista per a les eleccions europees. La candidata que ha perdut denuncia irregularitats. És enveja, un no saber perdre, o bé realment la maquinària de la direcció del PSC exerceix tant de control? El mateix dia, també, que la infanta Cristina ha declarat com a imputada en el cas Nóos.