Qui molt parla, molt erra

La frase del titular o bé, "Per la boca ens perdem", serien les equivalents del castellà "Por la boca muere el pez". Ho expressem en català o en castellà són unes idees molt clares i evidents que no sempre tenim en compte, sobretot ara que és tan fàcil parlar o escriure a través de les xarxes socials. D'alguna manera, quan expressem les nostres idees o fem declaracions i comentaris públics, quedem retratats i a partir d'aquí la gent pot intuir com som i com pensem, i treure'n conclusions.

No tots tenim el mateix protagonisme i, per tant, les conseqüències d'allò que diem tenen més o menys repercussió i efectes. No és el mateix si qui ho xerra és un polític amb responsabilitats de govern, el president de la nostra escala, o el veí de l'àtic que no surt mai de casa. Els efectes són diferents, però la persona, sigui quin sigui el paper a la societat que ens toca viure, queda en evidència.

Quan cada dia em plantejo el tema a comentar en el meu blog soc conscient que em descobreixo davant de qui em segueix o llegeix. Em converteixo en una persona transparent i procuro ser coherent, dient allò que penso, intentant no ofendre a ningú, però fent crítica constructiva d'allò que considero que cal deixar-ne constància. 

És bo que siguem clars i no ens quedem les coses a dins. Potser dient el que diem podem contribuir a millorar les coses, encara que puguin ser força insignificants. Si és així, tens una satisfacció que no té preu. Llavors em pregunto: aquells que només obren la boca per insultar o criticar sense arguments ni propostes alternatives, quin regust no els queda? Estic convençut que en moltes ocasions, algú voldria tirar enrere i no repetir l'error. No us ha passat mai que voldríeu rebobinar i començar de nou?

Repasseu una mica les notícies i us adonareu que cada vegada hi ha més persones públiques que queden retratades per tot allò que diuen. Després s'estranyen que la gent no els tingui confiança. De bocamolls en tenim uns quants, algun amb massa poder i influència!

Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Empastifar gratuïtament

Avui no em refereixo als grafitis que estem acostumats a veure als trens de Rodalies i que ahir era notícia l'enduriment de les sancions als seus artistes, sinó al costum cada vegada més arrelat de denunciar els altres, sovint sense gaires arguments i encara menys proves, per intentar difamar i que en tot cas ja quedin esquitxats.

Hi ha molts exemples, la majoria dins de l'àmbit de la política, amb el concurs d'unes entitats que ja comentava l'altre dia, es bategen amb uns noms que ens porten a l'engany. Penso en el Sindicato Manos Limpias o els Abogados Cristianos. Els jutges, o una bona part d'ells, els hi fan prou cas.

Llegia avui les declaracions de membres de l'Associació Espanyola d'Àrbitres de Futbol que pensen denunciar al Real Madrid i el seu president per les constants crítiques i atacs al col·lectiu arbitral. Jo no entenc gaire de futbol i tampoc no el segueixo gaire, però penso que la tàctica del senyor Florentino Pérez consisteix a criticar els àrbitres i el Barça per justificar els mals moments que passa el seu equip de futbol.

Cada vegada, doncs, és més freqüent veure aquests atacs i denúncies, la majoria de les quals acaben en no res, però que d'entrada ja fan mal a la persona o entitat afectada. Perquè tots sabem que les denúncies surten als titulars dels diaris, però la rectificació acostuma a expressar-se en lletra menuda en un racó de les pàgines del final.

La generalització no pot ser excusa de res i caldria trobar la manera de sancionar aquells que tenen com a pràctica habitual l'insult i la denúncia sense arguments, i al mateix temps estirar les orelles als tribunals de justícia que són massa permissius amb aquesta pràctica. Cal ser seriós i honrat!

Opinar sense insultar

Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.

En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.

I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...

M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.

Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult. 

Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.

Participar insultant

La secció de cartes al director de la premsa escrita ha passat a la història. Diria que avui no ho trobes a cap diari. Els diaris publiquen per Internet i cada vegada hi ha més persones que abandonen el paper i es passen a la lectura digital, i en aquest mitjà existeix l'espai d'opinió per a cada article i informació, i cada vegada hi ha més lectors que hi participen. El tràmit és molt senzill i immediat.

No sé si vosaltres ho feu, però jo, després de llegir els articles, acostumo a mirar què en diuen els lectors. S'ha de dir que la majoria de vegades hi ha aportacions interessants, però també hi ha qui sembla no entendre de què pala el periodista, i el pitjor de tot són els que es dediquen a insultar, sigui a l'autor de l'escrit o bé a altres persones que han opinat al respecte.

Una vegada més em queixo de l'anonimat. Si una persona es presenta amb nom i cognoms, segur que no s'atreveix a dir segons què, i encara menys insultar. L'anonimat protegeix bàsicament les persones maleducades i irrespectuoses.

Trobo a faltar el moderador de l'espai d'opinió que s'hauria d'encarregar d'eliminar els insults, i bloquejar aquells que tenen el costum d'insultar contínuament. Hi ha gent que no sap diferenciar la discordança amb l'insult. Tu pots no estar d'acord amb l'opinió de l'altre i tens moltes maneres d'argumentar la teva opinió. El que no has de tenir dret és a insultar qui no pensa com tu. A vegades els insults són prou greus, i aquests potser sí que algun mitjà els elimina, però en altres ocasions són insults constants que passen sense filtre i aquí s'hauria d'actuar.

És molt desagradable llegir les persones que insulten de manera gratuïta. Pots decidir no llegir les opinions dels lectors, però llavors et perds comentaris que sí que poden ser interessants, perquè n'hi ha.

És clar que hem perdut l'educació que abans, potser amb una certa repressió, ens frenava l'insult inútil i molest. Seria bo que tots hi penséssim. Discrepem, critiquem, opinem, però no insultem!

Criticar o insultar

M’he proposat estar uns dies desconnectat de tot el que passa més enllà del meu voltant més immediat, la família, els amics més íntims, els veïns. No em serà fàcil, però ho haig d’intentar. Això no treu que no recuperi temes que ja he tractat en aquest blog com pot ser la crítica i l’insult. Dos conceptes, dues accions que sovint es confonen i que caldria insistir-hi. No és el mateix.

Darrerament hem presenciat un seguit d’insults entre dirigents i forces polítiques que ens haurien de fer reflexionar. No pot ser que anem per aquest camí, cada vegada més groller. La crítica no ha de ser necessàriament una mala praxi, fins i tot pot ser positiva la seva pràctica, encara que no agradi, que molesti. L’insult no té res de positiu, ans el contrari. L’insult no aporta cap valor ni serveix per solucionar o millorar res, sinó tot el contrari. I últimament se n’està abusant. Només s’explica per les ganes d’amagar les pròpies vergonyes, la pròpia incompetència, les pròpies misèries.

Que un partit polític comuniqui missatges insultants sense cap argument i només amb la intenció de fer mal a l’adversari resulta reprovable, i tots plegats hauríem de ser prou honestos per denunciar-ho i donar-los l’esquena. 

Hem de ser crítics, respecte els altres i a nosaltres mateixos, però hem d’aparcar aquest vici d’insultar. Quina autoritat moral tenim per caure en la misèria de l’insult? Pensem-hi una mica i actuem amb honradesa des del nostre àmbit. Actuem amb sentit crític amb la voluntat de millorar les coses, i tanquem les nostres orelles a aquells que només busquen fer mal per profit propi.

Ser crític sense arribar a la mala educació

No m'agrada l'actuació de JxCat, i tampoc la manera de fer de la seva portaveu al Congrés de Madrid, la senyora Laura Borràs. Sóc crític amb la seva actuació i tinc moltes ganes de que arribin les eleccions, encara que gens animat perquè no crec que aconseguim gairebé res de nou i en canvi molt més del mateix.

Malgrat aquest posicionament i crítica, estic en contra i m'avergonyeix l'actuació i manera de fer del representant d'ERC a Madrid, el senyor Rufián. No són maneres de fer i les paraules que pronuncia i el posat no són els que considero que correspondrien a un diputat al Congrés. No es pot faltar el respecte per més adversari polític que sigui l'altra. S'han de conservar les formes i deixa molt mal parat qui no es comporta com hauria.

De fet, ja fa temps que el diputat Rufián s'extralimita en les seves aparicions a la cambra espanyola. Sembla com si hagués agafat molts fums i s'atreveixi a insultar qui no està d'acord amb ell. Ja he dit que no m'agrada la senyora Borràs, però no treu que el discurs ha de ser respectuós. No cal ser un mal educat per criticar un posicionament. No cal entrar en coses personals. Jo valoro les persones pel que diuen i transmeten, però també per com ho fan. No em mereix cap confiança qui no sap respectar els altres.

El senyor Rufián s'equivoca i la direcció del seu partit li hauria de fer un toc, encara que sigui discret i sense publicitat. No els fa cap favor. Estic convençut que la majoria de la gent és educada i vol que els seus diputats també ho siguin. L'actitud del senyor Rufián no és casual, sinó que forma part de la seva manera de ser, però jo crec que pot fer un esforç per, sense deixar de ser crític, respectar els adversaris com es mereixen.

Recordant les paraules del rei espanyol

Es compleixen tres anys del discurs del rei Felip VI en què deixava una majoria de catalans fora i amb moltes ganes de separar-se d'Espanya i no tenir res a veure amb el rei. Un discurs que per primera vegada prenia partit per una posició excloent, molt diferent dels discursos anteriors, tots ells discrets i sense polèmica, amb frases diplomàtiques i a vegades sense gaire sentit.

El dia 3 d'octubre de 2017 el rei va ser molt clar i va renyar els catalans per haver gosat manifestar la seva opinió sobre un fet transcendental, per haver expressat públicament i en referèndum la voluntat popular. En lloc d'intentar fer amics per deixar de desitjar la independència, va fustigar i insultar la intel·ligència de molts catalans. Va crear encara més divisió entre nosaltres, i va deixar de ser el cap d'Estat de tots els espanyols.

Sortosament ara podem discrepar públicament del rei, i donar-ho a conèixer amb la crema de la seva imatge, sense el perill de ser presos. Els drets humans estan sota vigilància al nostre país, i només a base de lluita i amb el suport d'Europa es pot anar avançant. Malauradament, massa poc a poc.

Avui molts han recordat les paraules del rei, i han mantingut l'allunyament d'un personatge que ens ha recordat massa un seu antecessor homònim. Per alguns, segons em comentaven avui mateix, el rei es mereix que sigui recordat com "l'últim".

Feia dies que no li llegia cap acudit

Ja feia massa dies que el senyor José Zaragoza no obria la boca i m'imagino que no podia aguantar-ho més. Havia de piular i, per tant, insultar a qualsevol persona que pensi diferent d'ell. No en té prou amb criticar, sinó que ha de ferir l'altra persona i, col·locar-se alguna medalla. En aquesta ocasió li ha tocat el rebre al president.

Els que em seguiu sabeu que el president Torra no és sant de la meva devoció, i que fa molt temps que m'hauria agradat que ja hagués plegat, però això no treu que el respecti com a persona i en tot cas pateixi el fet que continuï sent el nostre president.

El senyor José Zaragoza, amb l'historial que arrossega el millor que podria fer seria callar i intentar passar desapercebut. No ha fet res per al país, sinó tot ho ha supeditat al partit, també l'entrellat que se li ha descobert. No ha estat mai aigua clara i probablement el seu cinisme el fa insultar els altres com a pròpia defensa. Ja on diuen que aquesta és una bona tàctica.

Criticar el senyor Zaragoza no és aplicar una postura partidista, encara que ell ho acostumi a fer, perquè en el seu cas les seves paraules van més enllà d'una opinió política. Tracten de desmerèixer l'altre i proclamar-se com una persona exemplar. Ell defensa els sanitaris, els altres no ho fan.

És molt trist adonar-se de quin tipus de persones es mantenen a la política del nostre país, amb una manca de valors i una aureola tan grisa.

La proliferació de grups feixistes al carrer

Les actituds feixistes com les d'avui a la plaça Sant Jaume seran cada vegada més habituals. Per desgràcia la gent ens movem per mimetismes i repetim allò que veiem fer, sense entrar a fons de la qüestió. Si el comportament dels diputats de l'extrema dreta, de PP, C's i Vox, és com el que estem veient darrerament, no és estrany que animin persones a sortir al carrer a insultar i agredir els altres.

Els iniciadors de tot això varen ser els diputats de C's al Parlament català. De fet aquest partit va néixer per increpar els altres i no ha estat capaç, ni han volgut, fer mai res de positiu, sinó que només s'han dedicat a esverar el personal i provocar-lo. No és estrany que surtin energúmens al carrer que es passen de la ratlla. L'únic positiu de tot plegat és que són partits efímers i el que es tracta és que no en neixin de nous.

Malauradament quan es tracta de moviments feixistes el risc de desestabilitzar la societat és més gran. La història sembla no aprendre de l'experiència i es repeteix al cap dels anys. Joves que no han viscut el franquisme a Espanya, formen part d'aquests grup feixistes amb moltes ganes d'agredir els que no pensen com ells. La permissivitat actual fa que aquests grups creixin i es sentin més poderosos. És un error no considerar-los el que són i no treballar suficientment per eradicar-los. No són uns simples manifestants, sinó que porten unes consignes molt ben apreses, sense arguments, i no els fa por ningú ni res.

Si no som capaços, els demòcrates de qualsevol color, d'unir-nos contra aquests moviments, la nostra societat estarà en perill, i haurem de lamentar no haver estat prou diligents per encarar el problema i tractar de solucionar-lo a temps.

Arrimadas, la gran mentidera

Ha anat bé que Arrimadas hagi anat a Madrid, d'aquesta manera la coneixeran pel que fa i no pel que deia quan era a Catalunya. Veuran que les seves passejades són pura provocació per fer-se la víctima i dir que no hi ha respecte i insultar de feixistes els altres.

Perquè Espanya desconeix moltes coses de Catalunya. No vull dir que nosaltres ho fem tot bé, perquè trobaríem mil raons que demostrarien que ens equivoquem, però tampoc és allò que expliquen els mitjans de comunicació espanyols o bé partits polítics com C's i PP. 

Els catalans hem errat la nostra feina de fer pedagogia. Ja sé que no ho tenim fàcil perquè més aviat ho tenim tot en contra. Les famoses notícies falses, sobre Catalunya no són noves d'ara, sinó que ve de molts anys. Hem culpat sovint els espanyols de mirar-nos malament, però hem oblidat que sovint les notícies que els hi arriben són adulterades, errònies o simplement voluntàriament falses.

Amb l'anada d'Arrimadas a Madrid els espanyols del centre s'adonaran de quina mena de persona és. Jo sempre he cregut que era mala persona i cada vegada n'estic més convençut. Crec que la posició de C's ha fet que des de sempre els seus líders siguin això: males persones. La seva raó d'existir és crear polèmica, insultant els altres i fent-se la víctima, però han errat amb la tàctica i no els ha sortit bé. Han vist que sorgia Vox que eren pitjors que ells, amb l'avantatge que Vox no s'amaga de res. És més transparent i la gent sap a què atendre's, cosa que no passa amb C's, que han enganyat a molta gent, i ara comencen a sortir-ne. Estic segur que la trajectòria de C's no serà gaire més llarga. PP i PSOE recuperaren els enganyats.

Les declaracions de Borrell el defineixen

Haig de confessar que Josep Borrell sempre m'ha caigut malament, i és per això que se'm fa molt difícil parlar d'ell amb objectivitat. El rebuig que em mereix en veure'l i sentir-lo a parlar és superior a les meves forces. No ve d'ara, sinó des de fa molts anys, quan encara no fou ministre per primer cop. Tot i que s'ha d'acceptar l'afany d'una persona per escalar posicions, t'agradaria que es fes sense necessitat de trepitjar els altres ni insultar els que no pensen com tu, ni tampoc mentir.

Borrell ha estat per a mi la mala notícia del nou govern socialista, i hem d'esperar moltes intervencions desagradables, no només contra els nostres polítics, sinó també les nostres institucions, perquè Borrell viuria feliç si desapareguessin les autonomies i Espanya fos i actués com un estat totalment centralista.

Però, fins i tot acceptant la seva manera d'actuar, hi ha afirmacions que ja no es tracta d'estar-hi d'acord o no, o de voler atacar els adversaris o fer-los mal, sinó que hi ha declaracions que són descaradament inapropiades i perilloses. Afirmar que Catalunya està a la vora d'un enfrontament civil és d'una insensatesa tal que se l'hauria de cessar per provocador i inconscient. Només se li pot ocórrer a una mala persona, i això penso i he pensat sempre que és la millor definició de l'actual ministre d'exteriors.

Borrell, el primer ensurt del govern català

Després d'alegrar-nos per la coça al cul a M. Rajoy, i sense esperar-ne grans avenços, el govern català i molts de nosaltres vàrem rebre el primer ensurt del canvi de president a Madrid. Em refereixo a la designació de Josep Borrell com a ministre d'Exteriors.

Penso que és la pitjor persona que el PSOE podia col·locar, i en el pitjor lloc. Tots recordem les últimes setmanes del nou ministre, insultant els nostres polítics i totes les persones que ens sentim profundament catalanes. Si en alguna cosa el PSC ha destacat en aquests darrers mesos és en el seu posicionament favorable al 155 i la seva crítica insultant als que no pensen com ells. Una de les veus més escoltades i que ho ha expressat amb més èmfasi ha estat el senyor Josep Borrell.

Col·locar Borrell de ministre d'Exteriors és la manera que té Pedro Sánchez d'avisar-nos que no ens les prometem tan felices, perquè el sentit de Pàtria i de Nacionalisme espanyol persisteixen, ara en mans del PSOE, de qui ja tenim bones o no tan bones referències en temps de Zapatero.

Encara que celebràvem la derrota de M. Rajoy i no la victòria de Pedro Sánchez, alguns crèiem que no ens ho posarien tan malament. Penseu que Borrell és la persona ideal per sembrar porqueria per Europa i aconseguir contrarestar la propaganda que fins ara s'ha fet des del bàndol independentista. 

Col·locar Borrell a Exteriors és gairebé el mateix que posar Boadella a Cultura. Ambdós personatges, amb diferències, s'han encarregat de parlar malament de Catalunya, els seus dirigents i les seves persones. Ells saben que, sent catalans, el mal que poden produir és més gran. Són dues persones amb molta supèrbia, que destrossen de la manera que sigui tothom que no pensi com ells.

La designació de Borrell farà que no baixem la guàrdia i continuem lluitant per aconseguir la República catalana, i fer-ho, senyor CGO, amb intel·ligència i obrint de veritat la base.

Esperant si es confirma la coça al cul del president

Pensant-ho bé potser sí que val la pena votar favorablement la moció de censura i d'aquesta manera treure'ns de sobre tota aquesta colla de ministres impresentables, amb el seu president al capdavant. Crec que, ben mirat, també m'hi apuntaria. No és que em mereixi cap confiança el senyor Pedro Sánchez, i no parlo només pel tema Catalunya, sinó d'Espanya en general. Tampoc tinc gaires esperances amb els ministres que ens hi poden posar, i sobretot em preocupa per l'staff que hi ha a Madrid, que lliga molt de peus i mans els polítics.

És més aviat la idea de deixar d'escoltar personatges com Montoro, però sobretot, els pitjors, Zoido, Dastis i Méndez de Vigo, uns ministres que, no sé com a persones, han fet més mal que bé al país, no als seus interessos particulars, i han fet el ridícul més esperpèntic que ningú no s'hauria imaginat mai. 

Serà possible que deixin d'aparèixer a les primeres pàgines dels diaris? Que no tinguem dos anys més M. Rajoy donant lliçons d'allò que ell no ha practicat, com és la honradesa...

Continuo pensant que Catalunya no hi surt guanyant amb el canvi, o com a molt podem pensar que no hi perdrà el que faria amb C's, que espera la primera oportunitat que pugui per portar a l'extrem la seva doctrina autoritària i populista.

M'agradaria pensar que els nostres presos polítics en sortiran beneficiats, però molt em temo que tampoc. El PSOE no s'ha desmarcat de la imposició del 155, sinó que li ha donat suport i ha insultat els nostres representants polítics, i per tant a nosaltres. L'únic consol de tot plegat, si es confirma la victòria de la moció de censura, serà pensar que M. Rajoy deixarà de presidir el govern de l'Estat, amb una coça al cul. 

C's, sou molt mala gent!!!

Parafrasejant l'expressió del foraster a TV3, però amb sentit invers, em refereixo als dirigents de C's, que intenten confondre els espanyols, també els catalans, com si fossin unes bones persones que ens volen salvar del mal i la injustícia, però realment el que fan és atacar l'estabilitat perquè creuen en aquella famosa frase que en castellà diu: "a rio revuelto ganancia de pescadores".

Es tracta de sembrar jull per fer-se amb el poder i forçar, de manera autoritària, allò que sempre han pretès: atacar la llengua i la cultura catalana.

Atacar la immersió lingüística i culpar els professors i escoles catalanes d'adoctrinament és injuriar, a propòsit, per introduir l'odi contra aquelles persones que fa anys estan fent una bona feina que es demostra amb els resultats. No es tracta d'un posicionament polític, el que fa C's, sinó d'una mentida greu de conseqüències imprevisibles.

Estic segur que dins la militància de C's hi ha bones persones. La generalització sempre és errònia i no es pot posar tothom en el mateix sac, però sí que és cert que la direcció del partit utilitza males arts per confondre la gent, insultar qui no pensa com ells i mentir descaradament. C's, que es va presentar dient que aniria contra qui corromp la política, no ha complert amb les seves promeses i és el primer de fer costat al PP, el partit més corrupte de la història.

Com que no estic parlant d'arguments, ideals o línies polítiques, sinó de mentides, enganys i prostitució de la política, no tinc cap recança en afirmar que C's són molt mala gent!

No vaig escoltar Felip VI. No m'interessa

A casa valorem molt el dret a la intimitat i segons quin personatge no hi entra, encara que sigui darrere el plasma. Evitem que persones com l'Albiol, la vicepresidenta espanyola o el mateix rei puguin sentir-se per algun racó de casa. No ens interessen ni en volem saber res.

Ni el vàrem escoltar ni he anat a llegir la premsa què en deia. No em fa moure ni em mereix el respecte que l'Espanya casposa i neofranquista vol inculcar-me. No, aquest personatge viu a Madrid i no em representa, perquè mai l'he votat ni he tingut l'ocasió de poder-ho fer.

Felip VI ens va ofendre i va deixar molt clar que no era el nostre rei. Va ser una alliberació, un no veure'm mai més interpel·lat per un personatge que ningú l'ha votat i que representa que li hem de besar la mà. No, Felip VI ni cap altra persona del seu entorn representarà res per a casa nostra, i molt menys després de l'ofensa del dia 3 d'octubre. També abans, però descaradament aquell 3 d'octubre va deixar clar que no actuava com a home d'estat, com a cap d'estat, sinó com a polític no electe en mans del PP.

Aquell dia va perdre la credibilitat i la capacitat de ser més que un símbol, i com a tal ha quedat. Com que a mi els símbols no em solucionen la vida, passo d'ells, i en tot cas em quedo amb aquells que m'agraden, que no és el seu cas. No tinc cap necessitat d'insultar-lo ni xiular-lo, simplement ignorar-lo. Ell serà un més d'aquells personatges que viuen a costa nostra i no ens ho agraeixin, sinó tot el contrari, que encara tenen la barra de renyar-nos perquè no els estimem ni fem el que ells volen. La història ha volgut que dos felips fossin la vergonya per a Catalunya.

La Vanguardia rescindeix el contracte amb Gregorio Morán

Crec que era ahir que vaig llegir la notícia sobre la rescissió del contracte per part de La Vanguardia a l'articulista Gregorio Morán, que cada dissabte publicava un conjunt d'improperis en la secció titulada "Sabatinas Intempestivas". Abans de marxar de vacances tenia coneixement que li havien censurat un  article, que vaig poder llegir al web d'Internet del diari El Periódico, però no sabia com havia acabat.

Durant els anys que vaig ser subscriptor de La Vanguardia acostumava a llegir els seus articles, encara que en més d'una ocasió m'ofenien, i el que quedava clar era que Gregorio Morán és un xulo i un cregut, però això no treu que et puguin interessar certes reflexions i referències històriques.

Molestava el to, encara que estiguessis d'acord en el fons, sobretot quan es dedicava a ridiculitzar els altres, la qual cosa feia setmana rere setmana. Quedava clar que era un fanàtic unionista i qualsevol persona que fes olor sobiranista era insultat fins a deixar-lo com un drap brut.

Jo, que acostumo a escriure diàriament en el meu blog, i que em trobo molt lluny del senyor Morán, per discurs, dialèctica, coneixement i intel·ligència, em sorprèn com hi pot haver persones tan segures d'elles mateixes, que no comenten, sinó que sentencien, i a més insulten sense parar. Jo sempre he cregut que la modèstia és un do, i que quan escrius o opines, ets conscient que allò és el que tu penses, i que probablement hi ha qui ho té més clar que tu. 

Vull pensar que la rescissió del contracte no va venir només per l'article censurat, sinó per la trajectòria. Gregorio Morán estava acostumat a que ningú li censurés res i m'imagino que es va anar animant fins al punt d'ofendre directament. Després d'uns anys d'estar subscrit a dos diaris, amb la sortida de l'ARA, vaig decidir deixar La Vanguardia i ja no l'he llegit més. Suposo que buscarà un altre mitjà per poder esplaiar-se i treure tot el fel, que a dins no pot ser bo.

Hi haurà referèndum

És interessant l'article de Suso del Toro, aquest diumenge al diari ARA, que titula "Espanya creu que té lumbàlgia". De fet m'agrada llegir diferents opinions respecte a la situació de Catalunya i concretament pensant en el referèndum del dia 1-O. És evident que cadascú manifesta què pensa i per tant simplement es tracta de llegir els arguments i fer-ne el cas que vulguis.

No m'agraden les persones que rebutgen qualsevol opinió que no els sigui favorable pel simple fet de defensar coses diferents. Una altra cosa és que puguin opinar-hi en contra i argumentar-ne els motius. Hi ha alguns habituals de les xarxes que es dediquen a insultar els que pensen de manera diferent, i això potser els alleugereix la consciència, però haurien de saber que els fa menors i prescindibles.

Em sap greu que en aquests moments transcendents per a Catalunya, l'esquerra estigui tan desdibuixada i dubtosa. Voldria veure com es defensa el país des d'una posició realment progressista, amb el permís de la CUP que a vegades surt amb ciris trencats.

L'escrit de Suso del Toro ajuda a reflexionar sobre les dificultats d'entendre'ns, des de dintre, amb l'Espanya més casposa, que és la que ens governa. Hi ha una altra Espanya que encara no ha despertat, o bé es troba massa pressionada com per reeixir i exigir ments obertes als seus dirigents.

És per tot això que tan sovint comento el meu disgust per l'actitud del PSC, que s'ha deixat portar per la mentalitat del PSOE, que no és una veritable esquerra, i no té cap sentit federalista, com ens volen fer creure. L'experiència, en temps de majoria absoluta, ens ho ha demostrat.

Alfonso Guerra sempre ens ha envejat i insultat

Les declaracions de qui va ser la mà dreta de Felipe González, el senyor Alfonso Guerra, personatge bel·licós amb Catalunya des del primer dia, són totalment coherents amb la seva manera de fer i pensar. Guerra ha estat un personatge que ha viscut de la política, fent el que li venia en gana i criticant tot allò que els altres feien, perquè es considera la raó pura.

Guerra ha estat, al meu entendre, una figura grisa en el món de la política, d'aquells que se n'ha aprofitat i ha coaccionat, fins i tot als del seu partit, fins a posicions extremes. Guerra mai ha estimat Catalunya, ni ha compartit qualsevol tipus de reconeixement a la diversitat. Ha negat la corrupció del seu partit a Andalusia, i només ha tingut paraules de crítica i insult als catalans.

Ara Guerra, qui es va riure de la manera com ens havien retallat l'Estatut, insulta els nostres dirigents titllant-los de franquistes i nazis. Algú pensarà que amb l'edat aquest polític ha degenerat, però s'equivoca, el senyor Alfonso Guerra és i ha estat tota la vida així. Ha negat el pa als enemics i a qui pensava diferent d'ell, i ha viscut una gran vida ell i familiars seus de trista memòria. Recordeu Juan Guerra?

Si et reivindiques dividiràs la societat

Si d'una cosa ens hem d'alegrar de molts polítics del PP o de la mateixa Susana Díaz, futura líder del PSOE, és que hagin perdut la vergonya i siguin sincers i oberts, i ens insultin a la cara i no des del darrere, com s'havia fet fins ara. I no només això, sinó que també ho siguin quan justifiquen l'ocultació del delicte per preservar-se de les conseqüències electorals si s'hagués denunciat.

La senyora Susana no ve a Catalunya a demanar-nos el vot dissimulant tot allò que ens ha criticat des d'Andalusia, sinó que ens ho plantifica a la cara. Per què? Doncs perquè som tan burros que no només no ens enfadem, sinó que li riem les gràcies. Però no ho fa només ella, sinó que qui fou president espanyol i que ens havia de defensar l'Estatut, i ens el va retallar, també ens insulta dient-nos que tenim perjudicis vers les dones i andaluses, però insulta als mateixos militants i amics del PSC!

I fa quatre dies que el president Rajoy ens va venir a vendre que invertirien tants i tants diners, i l'endemà ja havia tancat l'aixeta, un fet que ha denunciat la Cambra de Comerç de Barcelona.

I és que amb els catalans tothom s'hi atreveix, també el xeic de Qatar que presideix el Club de Futbol de Màlaga. Ho han vist a fer tantes vegades i de manera tan natural que s'han arribat a creure que d'això es tractava, i nosaltres obligats a parar l'altra galta, perquè... Ai! de nosaltres que se'ns acudeixi reivindicar-nos, que ens acusaran de dividir la societat!