Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

Nit de bretolades

On són els naps i les cols? Només ser veure bretolades, insults, bromes de mal gust i destrosses de mobiliari urbà. On és la creativitat i la imaginació que s'espera d'una tradició que estem deixant perdre? Qui està content de tota la gresca de la nit de Reis?

Hi ha qui es queixa que no se'l deixa participar, que es limita la llibertat d'expressió, que no se'l té en compte, però fa mal ús de la llibertat de moviments, de gresca i oci. Es pot gaudir destrossant la cosa pública, insultant sense cap sentit els altres?

M'entristeix veure com hi ha persones, siguin joves o no tan joves, que no han entès res de la vida. No tenen ni un mínim sentit de la decència, i el respecte als altres. No tot s'hi val en aquest món. Es pot ser molt crític, antisistema, i lluitar per canviar les coses, però el que no es pot fer és faltar el respecte a les persones i els seus béns. Ni fer malbé el patrimoni urbà, que és de tots i el paguem amb els nostres diners.

On és la tradició de penjar naps i cols amb poesies eròtiques o picants? On és la gràcia d'expressar allò que penses sense necessitat de ferir a ningú? Què es pretén amb aquest vandalisme desenfrenat i poca-solta? 

No sé, ni vull saber qui ha estat, ni quines intencions tenien quan varen decidir sortir al carrer a fer-ho malbé tot, i penjar escrits denigrants i absurds, sense cap mena de gràcia, però les entitats referides, tant si han estat les causants com no, queden molt malparades. És aquest l'esperit de la gent del Casal Norai?, i del CAU? Vull pensar que no, i que ha estat gent aliena que ha fet mal ús del seu nom, de la seva entitat i de la bona tasca que fan i poden continuar fent a la nostra vila.

No pretenc que reflexionin sobre tot el que han fet, perquè tampoc no em llegiran, ni tenen per què fer-ho. És la meva manera d'expressar la meva repulsa a l'incivisme i a l'error de confondre les coses, les tradicions i la gresca. Ens ho podem passar molt bé, sense necessitat de fer mal a ningú, ni destrossar tot allò que trobem pel davant. Si la nit de naps i cols s'ha de convertir en això, val més oblidar-nos de la tradició i posar seny. 

La moda

Sempre he pensat que la nostra societat, que és una societat de consum, es mou a base d’una successió de modes que ens convida a gastar, perquè les coses de seguida resulten obsoletes. Reduïm la vida útil moguts per la pressió que rebem de les marques comercials que necessiten vendre. La realitat extrema és que la producció treballa sota la idea de l’obsolescència programada.

En el vestit, la idea és canviar colors, models i estils, per aconseguir que es deixin de portar aquelles robes, que encara no estan desgastades, però que els industrials i comerços necessiten enterrar abans d’hora per fer calaix. I la realitat és que ho aconsegueixen. Sobretot el jovent, però no només, són els principals seguidors de la moda, i per això els continus canvis en el seu armari, i al mateix temps, la similitud de vestimenta entre ells.

Heu provat de no anar a la moda? De portar una roba del vostre gust sense tenir en compte el que es porta a cada moment? Us sentiu estranys? No tothom és capaç de deixar de banda les modes per por de destacar, a què la gent se’l miri com a un estrany. Us asseguro que és interessant, i al mateix temps et dona la força d’aquell que no se sent pressionat a fer o deixar de fer una cosa perquè està de moda.

A mesura que et fas gran és més senzill seguir els teus gustos sense tenir present què porta la gent, o què fa. Els joves ho tenen més complicat perquè necessiten ser considerats partícips de la societat on es troben i no volen fer res que els pugui deixar al marge. L’educació que es rep de casa, la que pots oferir als teus fills és clau, però no determinant. La pressió que reben de fora pot ser tan forta que no hi hagi manera de poder-la sortejar. 

Sigui quina sigui la dinàmica que emprem, com a mínim és bo que en siguem conscients. Que no actuem inconscients que allò que fem ens ve determinat per uns interessos aliens a nosaltres, però que ens condicionen la nostra voluntat, les nostres decisions.

Trobava a faltar els nostres pagesos

Feia dies que comentava, estranyat, que a diferència del que havia passat a Alemanya o França, els nostres pagesos no es mobilitzaven. Ja sé que els pagesos francesos són molt actius i han demostrat, al llarg de la història, ser uns experts en mobilitzacions i amb força radicalitat. Els pagesos catalans també han sortit al carrer quan ha calgut, però ara semblava que estaven molt callats, suportant tot el que els ve a sobre. Avui ja és un fet que la nostra pagesia surt a cridar l'atenció perquè tots plegats estiguem conscienciats de quina és la seva realitat, i per reclamar justícia davant de la pedregada que han de suportar.

    No descobreixo res de nou si dic que ser pagès avui dia és gairebé un acte d'heroïcitat. No és gens fàcil perquè ho tenen tot en contra. Començant pels fenòmens meteorològics, que tenen una incidència molt important en la seva producció agrària, ara amb la sequera, però quan plou en excés o apedrega també en reben les conseqüències. A això s'hi ha afegit el problema del porc senglar que és present a moltes contrades, destruint tot allò que han plantat, sense que es trobi gaires remeis.

    I si això no és suficient, podem sumar-hi tot el que depèn dels humans. La gran competència que pateixen per les lleis europees que sembla que s'acarnissin amb ells, amb una regulació severa i amb poc control a la competència que ve de fora. Amb una limitació de la producció que a vegades fa llençar la tovallola.

    Tampoc ho tenen fàcil per la socialització. El camp esclavitza i no permet una regulació horària com tenen altres sectors econòmics. Això ha passat tota la vida, però avui es fa més difícil de suportar, i per això el jovent en marxa, deixant el territori abandonat, però també la producció agrària, i aquesta la necessitem.

    Per tot plegat, i altres raons que els pagesos ens podrien explicar molt millor, és lògic que hi hagi mala maror entre la pagesia i que s'arribi a un punt que exploti i surtin al carrer. Les seves manifestacions no són fàcils d'organitzar i probablement provoquen afectacions a persones que no hi tenen cap culpa, però estem cansats de veure vagues, molt sovint sense tanta justificació, que han aconseguit alterar molt més la vida rutinària de la població.

    Governar no és fàcil, i el repartiment de competències entre els diferents nivells administratius encara ho complica més. Els nostres polítics han de vetllar pels interessos de tothom, i no poden oblidar-se d'un sector, la pagesia, que fa massa temps que rep batzegades. Ja no és qüestió d'intermediaris i de veure com augmenten els preus dels productes des de que surten del mas fins que arriben al mercat. Ara ja és qüestió d'eliminar aquella burocràcia innecessària, facilitar la feina del pagès, i millorar els seus beneficis. No ens podem permetre perdre un món tan essencial com aquest. No tractem les manifestacions d'aquests dies com una anècdota, sinó que hem de trobar la solució dels problemes.

Les nostres tradicions

La Riera es trobava ahir la tarda-vespre col·lapsada de criatures i pares, amb disfresses relacionades amb el Halloween. Poques castanyeres hi vaig saber veure, per no dir cap!

Quan arriba aquesta data sorgeix una vegada més la discussió sobre la pèrdua de les tradicions autòctones superades per la força de les tradicions forasteres, o potser hauríem de dir, vençudes per la força comercial que inunda les xarxes socials. Perquè de fet és el domini del mercat, que troba en el Halloween més que en la Castanyera, tota la força per fer màrqueting i guanyar diners. No consumeixo gaire televisió, però estic segur que poques castanyeres hi surten, cosa que no podem dir de tot el ventall de símbols i personatges del Halloween.

Es fa difícil anar contra corrent quan tens tanta força per vèncer, i al final arribes a la conclusió que potser no val la pena lluitar-hi tant. Les tradicions tenen el seu valor identitari, però el món avança i tampoc ens podem quedar aturats en el passat. Penseu una mica en celebracions actuals, que en diem tradicionals, quants elements no s’hi han introduït que no hi eren quan nosaltres érem xics. 

Al final de tot es tracta d’aconseguir que la gent gaudeixi del temps lliure, de la festa, sobretot tenint en compte que la vida ens ho posa tot molt complicat. A mi m’agrada recordar la meva infantesa i joventut, els costums i maneres de celebrar les festes, com la castanyada. Jo no em disfressaré de cap manera per fer por a ningú, però tampoc em rebal·laré perquè es mantingui una tradició. Sí que em sabrà greu que no siguem capaços d’ensenyar als nostres joves com ho fèiem abans, com ens sentíem arrelats al nostre territori, al nostre país, i els demanaré que, celebrin com ho celebrin, mantinguin l’estima pel país que els ha vist nèixer o acollit.

Indecisos i abstenció, en els primers llocs

Em preocupa el desencís de les persones, i sobretot del jovent, a l'hora de respondre a les convocatòries electorals. És un problema de la societat, no només dels joves, el fet que aquests no es vegin motivats a acudir a les urnes per escollir els seus representants. Dona la impressió que hem substituït amb la queixa a les xarxes socials i els crits sense raonar el que hauria de ser la participació en la vida pública del nostre poble o del nostre país. Ens deixem portar per la comoditat i la simplesa, però això no passa sense que hi hagi uns motius al darrere.

El desengany polític ha estat clau perquè l'extrema dreta hagi crescut arreu d'Europa. Les dificultats per trobar solucions raonades als problemes reals de la població fa que el populisme creixi, i l'extrema dreta és una experta en populismes. No és estrany, doncs, que a Itàlia es calculi que demà l'extrema dreta sortirà reforçada a les eleccions convocades, amb tot el que això comporta. Però el que sap més greu és que l'abstenció pugui arribar a ser molt alta.

La gent s'absté massivament quan ha perdut la confiança en els seus dirigents. Quan el que hauria de ser un pacte de representació política per dirigir el país es converteix en unes plataformes ocupades per persones que només pensen en el seu futur, i en professionalitzar-se en la política, o treure'n uns beneficis personals. Quan la mediocritat de molts polítics fa que els problemes de la societat no es resolguin i que cada vegada hi hagi més desigualtats i injustícia.

Llegia avui que l'abstenció podria ser molt alta, i que el nombre d'indecisos superava el 40%. La desconfiança en els partits polítics fa que cada vegada hi hagi menys fidelitat. Allò que passava que una persona votava sempre al mateix partit polític durant gairebé tota la seva vida, avui ja no passa. El problema és quan el nombre d'indecisos és tan gran. Això només s'explica perquè no confiem en les plataformes a través de les quals configurem les institucions públiques que ens han de governar.

Són hores baixes per a la democràcia a Europa, i hem d'acceptar que aquesta etapa l'hem de passar de la millor manera possible i com més de pressa encara millor. Ho comentava un dia d'aquests, i també ho llegia avui en algun article de la premsa: els europeus no tenim memòria i estem caient en les mateixes trampes que en el segle passat. Quan serem capaços d'obrir els ulls i rectificar?

Si hi ha gent disposada a presentar-se a les eleccions per dirigir el país, cal que busquin la manera d'il·lusionar les persones, i no enredar-les. Que tornin a confiar en el polítics, amb ganes de col·laborar-hi i participar, amb l'objectiu final de redreçar la política actual i trobar solucions als principals problemes que ens afecten com a societat.

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

El jovent, els més perjudicats

Les noves mesures contra la Covid, a part d'afectar directament a la restauració i l'oci nocturn, té especial incidència en els joves, que són els que acostumen a sortir de nit, i ara tenen en contra el toc de queda des de la una fins a les sis de la matinada. Els més grans, que no acostumem a sortir de nit, ens passa una mica de llarg.

Si tens el costum de celebrar les festes nadalenques i de cap d'any a casa amb els teus familiars, les mesures dictades pel govern català i avalades pel TSJC, no tenen efectes i pots fer la vida ben normal. Als joves, però se'ls tanquen moltes portes i això, vulgues o no, té la seva repercussió.

Hi ha qui ho substitueix per moure's il·legalment, trobar-se amb amics bevent alcohol mig amagats, o bé enfrontant-se a la policia. No és estrany, doncs, que els empresaris de l'oci nocturn es queixin, i diguin que l'alternativa a les mesures és aquesta i que per tant no té sentit dictar-les.

A casa celebrarem la nit de cap de Nadal i la de cap d'any a casa, en petit comitè, amb la filla mil quilòmetres lluny, però molt a prop gràcies a les xarxes socials. El dinar de Nadal, amb un gruix més de família, tots ventilats i separats al màxim.

Des d'aquest blog, per a totes les persones que em seguiu, aprofito la diada per desitjar-vos un Bon Nadal, en companyia de totes les persones que us estimen. 

El món de la pagesia

Avui m'he fixat en l'article de l'exconseller Carles Mundó, que publica l'ARA, que relata els problemes que tenen els pagesos, i concretament els que tenen vaques i venen la llet a les empreses lleteres. Segons diu l'exconseller, en aquests moments els pagesos estan venent la llet per sota del preu de cost, la qual cosa ha fet que molts pagesos hagin plegat. I es pregunta: Volem un país sense pagesos?

Viure de la pagesia ha estat sempre molt complicat, amb pocs incentius més enllà de la passió pel camp. Dependre de la climatologia i haver-hi de dedicar totes les hores de la setmana, festius inclosos, ha fet que molt jovent no hagi continuat la professió dels seus pares i hagi preferit anar a ciutat a treballar en altres camps.

Si afegim l'èxode del jovent a la precarietat amb què es viu a l'hora de vendre els productes que es conreen, tot plegat ajuda a pensar que el món de la pagesia té cada vegada més números per desaparèixer de casa nostra. Es parla molt de consumir productes de quilòmetre zero, però si quedem sense pagesia, haurem de consumir productes que venen de molt lluny.

El poder de les empreses lleteres sobre el mercat de la llet, que evidentment té una data de caducitat, és molt gran i fa que els pagesos tinguin poc marge de maniobra. L'exconseller treu el tema de la força dels consumidors a l'hora de comprar a una empresa lletera o una altra, i posa l'exemple del cas de Llet Pascual l'any 2003, quan va deixar de comprar llet de les granges catalanes i la venda es va desplomar, un signe de solidaritat dels compradors en vers els pagesos.

Sigui d'una manera o altra, hem de tenir consciència de quina és la realitat, i de la importància que els pagesos tinguin un marge de benefici que els permeti continuar treballant i no hagin de plegar. Un país no pot prescindir del sector primari i dependre de fora per al consum intern. Si tenim consciència d'aquesta realitat, caldrà que trobem la manera de solucionar aquesta anomalia.

Deu anys del 15-M

Deu anys del 15-M i sembla com si no hagués passat res. En aquells moments hi vàrem donar molta importància, doncs ho vèiem com una lògica reacció del jovent davant la situació del país. Aquella revolució era un toc d'atenció a la societat perquè reconsiderés la seva evolució. També als partits polítics PP i PSOE que s'alternaven en el poder sense que al nostre país es produïssin canvis significatius.

Han passat deu anys i tens la impressió que som allà on érem, que cal tornar a fer una parada i un toc d'atenció perquè no anem bé. Deu anys després i Madrid es manifesta més de dretes que mai, amb una força important de l'extrema dreta, aquella que no es qüestiona res, sinó que viu de l'herència, de la rutina que sempre els afavoreix.

De què va servir veritablement el 15-M? Per a què? No es tracta de menystenir els moviments reivindicatius, els que fan obrir els ulls a la majoria silenciosa, però sí que és important adonar-se que la revolució, si no és permanent, no porta enlloc. Ens podríem preguntar si seríem gaire diferents sense els fets del 15-M. Potser així podríem valorar millor aquells dies.

Com a societat no sé si hem canviat, però políticament jo diria que no. Els partits polítics continuen retroalimentant-se, cada vegada més lluny de la societat, amb més interessos de partit que no pas pensaments per millorar la societat. Cada vegada més reticents a canviar res. Uns, la dreta, perquè no li interessa, els altres, l'esquerra, perquè no volen perdre la posició, volen mantenir el poder i aquest ve de l'estabilitat, de defensar a uns quants.

No soc gens optimista pensant en el 15-M d'ara fa deu anys, ni en la possibilitat que a curt o fins i tot mitjà termini hi torni a haver una altra sacsejada que ens faci veure que no anem bé. Anem fent bullir l'olla evitant problemes greus, i acostumats a la tradició, a jugar sobre segur i mirar cap a un altre costat quan se'ns presenten els problemes.

Ernest Maragall es postula com a president del Parlament

Llegeixo que Carme Forcadell no repetirà com a presidenta del Parlament català i que podria ser substituïda pel veterà Ernest Maragall, setanta-cinc anys. A la meva edat no puc criticar que els polítics septuagenaris assumeixin càrrecs d'alta responsabilitat, però puc entendre que no es valori gaire positiu entre el jovent. A Arenys de Mar, a la nit de naps i cols, nit de reis, varen aparèixer pancartes reivindicant un relleu generacional a l'Ajuntament, quan pràcticament tots els regidors i regidores són més joves.

De totes maneres, penso que tot té un límit i ja sigui per l'edat o pels anys que fa que està ficat en política, seria bo donar relleu a altres persones, sobretot en moments com l'actual que requereixen molta gimnàstica per no cometre més errors.

No tinc res en contra del senyor Maragall i segur que ha estat un bon polític, que ha dedicat molt del seu temps al país, i que ha creat els seus amics i els seus enemics, com tota persona immersa en el món de la política. 

De fet, tampoc em va agradar el nomenament de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament. Al marge dels encerts i errors que hagi pogut cometre, no considerava que fos la millor opció per presidir la institució. Contra gustos, però no hi ha res escrit, i cadascú de nosaltres tenim la nostra opinió i preferències.

Sí que demanaria al nou president o presidenta del Parlament que tingués més mà esquerra i assumís que presidirà la institució de tots els catalans. Dels catalans que els han donat majoria absoluta i d'aquells que no l'han aconseguit. Defensant els legítims interessos polítics, no es pot seguir mals exemples, un dels quals el tenim a Espanya mateix.

Per altra banda, si s'està buscant membres de la Mesa del Parlament que tinguin uns coneixements idonis per al seu càrrec, seria bo que es fes el mateix per a la designació de la segona autoritat catalana.

Som responsables de les borratxeres dels nostres fills

Dijous passat afirmava que un polític no pot defugir mai les responsabilitats que assumeix el mateix moment que accedeix al càrrec, ni donar les culpes als altres. Posava l'exemple d'un exalcalde que es justificava amb l'error dels seus treballadors, davant l'acusació de l'oposició per no haver aconseguit unes subvencions. Avui permeteu-me que faci extensiva aquesta premissa als pares.

Aquesta setmana estem llegint la notícia de la intoxicació etílica de menors als voltants d'una discoteca de moda de Mataró. Quinze joves varen ser atesos a l'hospital de la ciutat i va caldre desplaçar-hi policia i ambulàncies. Un cost de recursos públics que paguem tots.

Avui em parlaven que les escoles s'havien desentès de l'educació dels joves, la qual cosa és una afirmació temerària i exculpatòria dels pares de família. És molt fàcil per a un pare dir que a l'escola no eduquen el seu fill com comportar-se, mentre li permet que estigui vagant per la ciutat a altes hores de la matinada.

L'excusa fàcil de molts és afirmar que els pares no poden controlar els seus fills. No sé si és una evidència, però en tot cas és una excusa de mal pagador. I no estic parlant de famílies desestructurades, amb problemes econòmics greus i incultura exagerada. També parlo de pares molts progressistes, que permeten la disbauxa dels seus fills.

Ser pare no és fàcil. Els que tenim fills i filles adolescents ho sabem prou bé, i segur que més d'una vegada ens equivoquem. El que no val és defugir la nostra gran responsabilitat. Segurament és més fàcil deixar que els nostres fills surtin de nit, que no pas haver d'aguantar cares llargues, plors i queixes dins de casa. La decisió és nostra i la responsabilitat també.
Si som els primers a complir, després podrem demanar a professors, monitors d'esplai o esportius, que ens ajudin en l'educació dels nostres fills, però primer hem de començar nosaltres des de casa. Qui no assumeix la responsabilitat d'educar els seus propis fills, no té dret a queixar-se del que està passant a segons quins llocs, els caps de setmana. Siguem coherents i valents.

Espriu serà present a la plaça de la Sardana del meu poble

Avui Arenys de Mar és una mica el centre del món; bé, del món poètic català. Si d'una cosa se sent orgullosa aquesta vila és d'haver estat immortalitzada per Espriu, i de la mateixa manera que li ho va agrair en el seu comiat, l'any 1985, ara li ret homenatge el dia que es commemora el centenari del seu naixement.

Recordo com si fos ahir, que cantàvem a l'església de Santa Maria d'Arenys, en el seu funeral, i posteriorment l'acompanyàvem fins al cementiri, on darrere una làpida molt simple, descansen els seus ossos. El cementiri era ple de gom a gom, i jo anava descobrint la vila que havia de ser el meu lloc de residència, després de la meva ciutat natal i uns quants anys a la capital.

Avui omplirem la plaça de la Sardana, un indret poc freqüentat pels arenyencs, tret d'alguns joves amb ganes de fumar i intercanviar mercaderia, i algun altre que hi va a fer quatre xuts. Els meus fills hi varen aprendre d'anar amb bicicleta. La plaça havia d'urbanitzar-se a partir d'un procés participatiu que, per diferents motius va quedar aturat, i ara, com tants d'altres temes, ha passat a millor glòria.

Perquè si en una cosa l'administració està fent molt mal és en els seus incompliments. Segur que tots en tenim experiències properes. Jo estic a punt d'emmarcar una carta signada per l'alcalde i uns quants regidors, amb una promesa que mai més n'he sabut res. No cal caure en la corrupció per desencisar la ciutadania. N'hi ha prou en deixar de complir els compromisos, i això passa massa sovint.

Avui ens trobarem a la plaça de la Sardana. Recordarem Espriu, i demostrarem als visitants, que Salvador Espriu ens va regalar ser presents en el món cultural del nostre país, fins i tot sense esforçar-nos-hi gaire.

La Religió, víctima o botxí de la política

En podia haver parlat ahir, perquè durant el dinar de Sant Joan vàrem estar parlant de l'Església, els nous capellans, els joves i l'herència que han rebut... En Martí hi era present, encara que només fos el seu esperit. Més d'una vegada, mentre xerràvem, em va venir a la memòria, i el plorava internament, i pensava com l'havia de trobar a faltar en Pepe, no només per l'amistat de molts anys, sinó per combatre junts la inèrcia d'una Església involucionista, preconciliar, que batejava jo.

La Religió ha estat una eina utilitzada per polítics de tots colors, tendències i sistemes. En dictadures i democràcies, per la dreta i l'esquerra. I l'Església s'ha deixat manipular, a canvi de prebendes. Fixeu-vos en la situació actual a Espanya. Mireu la relació Gallardón-Rouco Varela. Què passa als països islàmics avui? Quin pes té la Religió, o quin pes li donen a la Religió? És l'opi del poble?

L'Església de base va viure una època d'esplendor coincidint amb la meva adolescència. Una generació de clergues compartien la vida dels joves, els seus problemes i les seves aficions. No amenaçaven amb el càstig, ni jutjaven. Era una Església amiga, receptiva i compromesa. Això no passava arreu, i ara, després de tants anys, hem perdut bous i esquelles. Ha predominat l'Església fiscalitzadora, la que imposa, la que no permet iniciatives diferents a les de l'estructura enrocada.

Els principals enemics de l'Església són a dins. És la pròpia organització que s'autodestrueix, a partir d'un discurs dogmàtic i allunyat de la realitat. No es tracta de deixar-se portar ni lle

nçar la tovallola, sinó d'adaptar-se a la societat des dels valors i principis que justifiquen l'essència pròpia.

No és estrany, doncs, que l'actuació del Papa Francesc creï sorpresa i, per alguns, temor. Serà capaç de capgirar la institució? recuperarà el camí perdut? ho aconseguirà o defallirà? No sé si Francesc serà qui hi posarà ordre, però el cert és que en aquests moments la institució, a casa nostra, amb el camí que ha pres, no té futur.

Arriba la pesta a Arenys de Mar

Un any més arriba la pesta a la nostra població i l'hem de combatre purificant la vila. Hem de trobar els ungüents que ens curin, però sobretot, demanant l'ajuda a Sant Roc.

Una pesta que envaeix carrers i places de la nostra vila, i en què es fa més necessari que mai unir-nos per combatre-la. Només la unió de tots els arenyencs farà possible, amb la intercessió del nostre sant, l'alliberar-nos d'una mort segura.

Quan arriben aquestes dates, sempre he pensat que la festa de Sant Roc probablement és la que més ens uneix, fins i tot més que la de Sant Zenon, patró de la gaia vila, i Sant Joan, que és una de les grans festes a la població, però que té una connotació més de país i per tant el sentiment de vila queda en un segon terme.

No cal dir que en els darrers anys, amb la recreació teatral i festiva de l'arribada de la pesta a la població, la participació dels vilatans ha pujat de grau, i fa que la festa ens la sentim més nostra. És una manera d'unir-nos en una època en què l'individualisme ha fet molt mal, perquè és un obstacle per a les nostres relacions socials i veïnatge.

Segurament ens falta un pas més i és el que proposaria com a deures a tots els joves que lideren els actes festius, a qui hem d'estar molt agraïts per la tasca que realitzen, al marge de l'encert o bon gust dels cartells de cada any. Em refereixo a intentar que en aquesta festa també hi participin aquelles persones d'altres cultures i creences, que han arribat a la nostra vila buscant una feina per viure dignament, i que sovint queden al marge dels actes socials i culturals. Però també aquelles persones que tenen a Arenys la seva segona vivenda, de caps de setmana o estiu, i a les que l'han convertit amb la seva població dormitori. Hauríem de fer l'esforç que també elles participessin de les nostres festes i esdevinguessin uns més de nosaltres.

Si Catalunya necessita del concurs de tots per fer valdre els nostres drets i rebutjar l'espoli fiscal que ens escanya, també la nostra vila necessita de la participació de tots per fer-la avançar, i les festes són la millor manera de posar en pràctica aquesta col·laboració ciutadana.

Sant Roc, allibera'ns de la pesta!

Ha passat aquest cap de setmana

Aquest cap de setmana hi ha dos temes que han estat notícia preferent, sobretot per la seva repercussió. Per una banda ha tingut lloc la Jornada Mundial de la Joventut, a Madrid, i per l'altra hi ha l'atac dels rebels libis a la seva capital Trípoli. Segons les notícies que arriben, tot fa pensar que estan entrant a la capital, assetjant el seu líder Gaddafi.

Es fa difícil opinar sobre esdeveniments com el de Madrid aquests dies, sense caure en el perill de fer una crítica massa lleugera. La mobilització de masses per creences religioses té un caràcter especial en el context del món d'avui dia, i encara més si es mira des d'un entorn, el nostre, força secularitzat.

La gran dificultat està en saber destriar política i religió, i comprendre tots plegats què correspon a qui. Quan a l'Evangeli et transcriuen la frase "al Rei el que és del Rei, i a Déu el que és de Déu", et costa d'entendre pronunciaments de bisbes com el màxim representant espanyol, monsenyor Rouco. Suposo que el laïcisme és difícil d'entendre i, segons per a qui, difícil d'acceptar.

I en relació a la guerra de Líbia, només puc desitjar que s'acabi ràpidament, i que siguin capaços de reconstruir el país, amb un govern democràtic i transparent. Només els seus ciutadans poden entendre quina és la situació en què es troben, i han de ser ells els que han d'aconseguir el canvi desitjat.

Paral·lelament hi continua havent morts a Somàlia, per la fam i la sed, a Palestina, per la guerra inacabable entre Israel i Palestina, i a Síria, on el seu president continua matant la seva població. No estem passant per un bon moment. Hi ha encara molta injustícia i molts temes a resoldre.

El Síndic i els okupes

Precisament aquesta tarda en parlava amb uns amics, a qui uns familiars varen tenir okupes a casa seva. El Síndic de greuges demana als partits polítics que proposin aprovar una modificació de la llei que permeti jutjar via urgència els casos d'ocupació il·legal d'habitatges. La sensació actual és de plena indefensió dels propietaris.

Parlar genèricament d'ocupació d'habitatges és, com en tot, perillós perquè malgrat l'acció sigui la mateixa, les circumstàncies no ho són. No sempre es tracta de propietat privada, i a vegades fins i tot es desconeix. Cal analitzar el fet d'una ocupació, els motius, els objectius, les excuses que s'exhibeixen. També és diferent l'afectació en el veïnat, normalment en funció del tipus d'okupes, la procedència i la filosofia que els va prendre l'acció.

Partint de la base que existeix la propietat privada, qualsevol afectació és il·legal i per tant sancionable. Malgrat tot l'experiència dels casos d'ocupació d'habitatges ha demostrat que el procés per recuperar l'habitatge per part dels seus propietaris és llarg i costós.

Ribó entén que l'ocupació està tipificada com a violació del domicili i usurpació i que per això té una base penal que ha de permetre poder actuar molt més ràpidament. El Síndic es posa clarament a favor del propietari a qui li han usurpat una propietat i que vol recuperar-la.

L'ocupació va començar amb espais públics abandonats que els joves convertien en habitatge, però també en espais de lleure i fins i tot formació. D'alguna manera era la forma amable de l'ocupació que aconseguia tenir defensors entre la ciutadania que no hi veia cap mal, tenint en compte que eren espais inutilitzats.

En el moment que s'afecta la propietat privada, ja no es veu de la mateixa manera, perquè tothom es pot imaginar que li podria passar.

El fenomen okupa, però no és tan simple com entrar en un habitatge buit, sinó que s'ha d'analitzar la situació de la nostra societat, amb problemes per als joves per trobar treball i habitatge. Abans els joves marxaven de la família molt més abans que ara, i això no és casualitat. El fenomen pot no estar justificat, però sí explicat. Crec que els polítics haurien de protegir les víctimes d'una okupació, però treballar perquè les circumstàncies no la provoquin.

Sant Roc i els macips

La tradició fa que el dia 16 d'agost, Sant Roc, diferents grups de macips i macipes s'escampin pels carrers i places de la vila ruixant els vilatans amb les seves almorratxes, en memòria de l'alliberament de la pesta, gràcies a la intercessió del Sant. Una tradició que no s'ha perdut i que més aviat s'ha revitalitzat, amb un esplendor enguany.

Cal felicitar els coordinadors de la festa perquè hem passat d'una possible supressió ara fa pocs anys, a una revitalització, amb molta més participació en aquest any. Les tradicions són elements importants per a la cohesió social, i l'esforç que es fa per mantenir-les, ajuda a millorar les relacions entre veïns.

La gran participació d'enguany és, junt amb la representació de la "Pesta", ahir per carrers d'Arenys, una mostra que hi ha joves amb vitalitat i ganes de gaudir de les festes, amb un component de qualitat que avui dia no acostuma a sobrar massa.

Diuen que el temps tot ho cura i amb l'exemple d'aquesta tradició dels macips és ben palpable. També diuen que les presses no són bons amics, i quadraria perfectament amb la recent història dels macips i macipes de la nostra vila.

Una vila que té moltes carències, i algunes d'elles importants, es pot enorgullir de la seva història i del patrimoni cultural que any rere any ha donat a conèixer, mantenint-lo i, un fet encara més important, actualitzant-lo sense perdre els orígens ni el sentit de la festa.

Des d'aquest blog felicito els responsables del nou impuls de la tradicional ruixada de macips i macipes, i els animo a continuar treballant per fer viure el nostre poble perquè no es quedi en records del passat, sinó que avanci en el temps, sense oblidar com hi hem arribat.

Hem parlat del jovent

Avui a la tertúlia hem parlat del jovent i ho hem fet a partir del guió que ens ha presentat en Toni Curto, director de l'Institut Tres Turons d'Arenys de Mar. El tema és apassionant perquè ens afecta de ple en tant i en quant afecte la nostra societat, les nostres relacions, el nostre present i el futur.
El plantejament ha partit del jovent a l'escola i per això els temes més presents han estat les relacions familiars, el tracte amb els professors, les relacions entre els alumnes, també segons la seva procedència.
La veritat és que estàvem tots sorpresos tal com ens ho estava presentant, potser perquè tots els que érem a la tertúlia formàvem part d'aquell 15% que ens salvàvem de passar-ho malament.
Tinc ganes de resumir unes quantes frases que en Toni Curto ens ha deixat anar; experiències, actituds, respostes... però ara és tard i demà no serà un dia fàcil.
(Avui també m'hauria agradat parlar d'en Carretero, que l'he sentit a parlar en una tertúlia radiofònica. De fet cada vegada tinc més clar que no té la talla per, no ja presidir un govern, sinó ni tan sols dirigir cap proposta política. Ho deixo per un altre dia).