El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar. 

Uns polítics irresponsables i covards

Ho deia l'altre dia parlant de les declaracions de Rajoy, Santamaria i Zoido com a testimonis en el judici del Tribunal Suprem. Uns testimonis que no es varen fer responsables de l'actuació policial del dia 1 d'octubre de 2017, que segons varen manifestar ningú d'ells no va donar cap consigna de l'actuació policial, carregant el mort als comandaments policials. Així de fàcil.

No és estrany que entre la policia hi hagi malestar. Potser alguns d'ells s'ho varen passar bé venint a Catalunya a atonyinar-nos, però estic segur que a la majoria no els feia gaire gràcia. No penso que hagi de ser agradable anar clavant cops de porra a persones indefenses, la majoria d'elles persones grans.

Els policies estan molestos per les declaracions de Zoido que es renta les mans de la decisió de començar a clavar cops de porra als concentrats als col·legis electorals, i també li qüestionen que hagués decidit col·locar com a coordinador de tota la policia a un militar.

Tots plegats continuen culpant els Mossos de no haver complert en la seva part, tancant els col·legis electorals. Ningú es considera culpable i els policies entenen que varen fer la feina que els varen ordenar fer.

La conclusió a què arribes és que els polítics del PP han estat uns irresponsables. En les seves declaracions al Tribunal Suprem, sobretot Rajoy i Zoido, han mal dissimulat un no recordar uns fets que no són tan antics i que varen ser prou significatius per al desenvolupament polític i social del país. A més Zoido es va comportar de manera molt covarda, la qual cosa t'explica que l'actuació de molts mals polítics només la sosté el poder que exerceixen, però a títol personal són unes persones molt mediocres i de poc fiar.

La ciutadania es manifesta en un referèndum

Estic convençut que no se us ha escapat algun comentari sobre el referèndum italià d'aquest cap de setmana, amb un resultat contrari al que defensava el primer ministre. ¿No heu sentit alguna persona dient que no es poden organitzar referèndums sense tenir assegurat l'èxit? ¿No li heu sentit dir que el primer ministre italià, com també el primer ministre anglès amb el Brexit, han estat uns irresponsables? Si acceptem aquest pensament li estem donant la raó al govern espanyol respecte al referèndum català.

Tot parla i diu defensar la participació, però quan s'organitza un referèndum i no agrada el resultat, menysté la voluntat popular. Això també passa amb els resultats electorals quan guanya qui no voldries. La culpa és que la gent no sap votar. Doncs, no! La gent sap què vota, i en tot cas són els polítics que no saben què demanen.

Si no es vol convertir una referèndum en un plebiscit, cal explicar millor i no obsessionar-se amb el resultat. Si poses el càrrec a disposició del resultat és evident que forces el vot a favor o en contra teu. La ciutadania té dret a manifestar la seva disconformitat i no haver d'esperar quatre anys amb les eleccions que es convoquen. Si creiem sincerament en la participació, siguem coherents i acceptem l'opinió dels ciutadans.

Primer és Adif, després Vueling, qui vindrà després?

De ben segur que no us ve de nou, perquè ja fa massa temps que passa el mateix, i el cas és que, sempre que hi ha problemes, qui els pateix són els mateixos. Som els pobres 'pringats' que ens hem de refiar de tothom, sense poder evitar que les companyies privades o públiques ens deixin amb el cul a l'aire.

Vueling va planificar malament l'estiu i va oferir uns serveis que no pot atendre per manca d'avions i tripulants. Una companyia del volum i responsabilitat de Vueling no pot ser dirigida per quatre inexperts, o potser hauríem de nomenar-los irresponsables.

Resulta que vivim en un món on els dirigents i el capital posen pegues a la gestió pública i ens valem d'unes empreses super protegides per l'Estat i les diferents administracions, però que són incapaces de gestionar correctament els serveis encomanats. Al final tenim que ens quedem amb els problemes de l'administració pública i els problemes de l'empresa privada.

Què podem esperar d'un país on la classe política és tan mediocre i les empreses subvencionades i protegides són tan negligents? Per què no hi ha res a fer? Ens queixem d'Adif, amb raó, ens queixem de Vueling, també amb raó, i podria anar donant exemples. La banca ens ha enganyat, però l'Estat els ha solucionat els problemes.

És evident que el país ha de canviar d'estratègia i de dirigents, però sembla ser que no en sabem prou, i que fins i tot donem suport als corruptes perquè res canviï. És allò de pensar que mal per mal quedem-nos igual. Ja no confiem en ningú i per tant no veiem alternatives al que existeix ara.

Unes quantes enrabiades, alguns càstigs monetaris menors... i d'aquí un temps ningú no se'n recordarà. Som així de babaus i per això sempre ens tocarà el rebre.

La confessió de Pujol es converteix en un atac a Catalunya

Des de la distància, descobrir que una persona amb qui has confiat t'ha estat enganyant durant tants anys, i que només confessa quan ja està gairebé tothom esquitxat, et fa mal i molta ràbia. És en aquests moments quan t'adones que mai pots col·locar ningú com a símbol de res, perquè quan aquest falla s'emporta tota la tasca i els ideals de molta gent enlaire.

Em fa ràbia quan llegeixo que irresponsables com Millo, s'esquinça les vestidures davant la confessió de Pujol i posa tot el sobiranisme al sac de la merda, i en canvi no ha estat honest en fer i dir el mateix quan tants polítics del seu partit han estat imputats per delictes més greus.

Tot plegat t'ensenya que la feina és de tots i que els líders només són uns instruments per aconseguir els nostres ideals. Hem de buscar bons líders, i sobretot honrats, però després hem d'estar al davant i denunciant els que no es comporten d'acord amb els principis que ens han de regular.

Ara és l'hora de ser molt crítics amb Pujol i fer-li veure que ha fet molt mal a Catalunya, però al mateix temps hem de ser capaços d'afrontar amb valentia i seguretat tots aquells que aprofitaran l'avinentesa per dir mal dels catalans i Catalunya. Qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Hi ha molta corrupció que encara no hem descobert, però sí que sabem una cosa molt clara: Catalunya no pot continuar vivint ultratjada pels successius governs de l'Estat.