Es tracta de bocamolls, provocadors, ignorants?

Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la visita de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid a Mèxic. Com ja he dit moltes vegades, sense deixar de llegir el què s'hi diu, en faig poc cas, sobretot perquè desconec la veracitat de moltes de les coses que es comenten. Davant del dubte, faig cas omís i, en tot cas, espero a llegir-ho a mitjans periodístics que encara em generen confiança.

De totes maneres, sí que voldria insistir en el fet que els nostres polítics es perden en declaracions, no sempre prou encertades, i es dediquen massa poc a solucionar els veritables problemes amb què ens hem d'enfrontar la ciutadania. Hi ha molta feina pendent i caldria no distreure's i anar per allò que importa i ens afecta.

Aquests dies també ha estat notícia la infecció, per un virus, dels passatgers d'un creuer que aquesta matinada arribava a Tenerife, i que ha provocat picabaralles entre el govern de l'Estat i el president de les Canàries. Ningú vol exposar la seva gent davant la possibilitat de propagació del virus, encara que hem de suposar que s'estan fent bé les coses i no hi haurà d'haver cap mena de perill.

Però m'he fixat en una altra notícia que segurament se'n parlarà, i que caldria tenir-la en compte per encarar els seus efectes. Em refereixo al fenomen natural anomenat super-Niño, i que s'estaria formant a la part occidental del Pacífic, amb repercussions arreu del món. A casa nostra arribaria en 13 o 16 mesos, no sé si amb prou temps per preparar-nos per no patir més del compte.

Els fenòmens naturals cada vegada són més extrems, provocant sequeres serioses i episodis de fortes pluges que arriben a ser torrencials, devastant tot allò que es troben pel camí. A casa nostra ho hem patit i sabem que estem a exposats a desastres naturals que caldria preveure i intentar mitigar. Els nostres governants ho haurien de tenir molt present i prendre les mesures necessàries per evitar grans mals. En això sí que cal dedicar temps i recursos. En les declaracions gratuïtes no hi haurien de dedicar ni cinc minuts. 

Els bocamolls del Procés

M'ha cridat l'atenció l'article d'Aleix Moldes, a l'ARA, sobre dos bocamolls, en Santi Vidal i en Víctor Terradellas, que en el seu dia han originat tota una sèrie de problemes a molts independentistes. En el cas de Santi Vidal, quan anava pels pobles predicant que havien obtingut, de manera il·legal, totes les dades dels contribuents catalans, i ara amb l'enregistrament al mòbil de Víctor Terradellas, de no sé quins comentaris sobre la promesa de 10.000 soldats russos a Puigdemont.

De bocamolls n'hi ha arreu i originen molts conflictes. Es tracta de persones que volen presumir i sorprendre els altres, amb mentides o exageracions. El procés català no n'ha estat al marge, i aquests serien dos exemples a tenir en compte.

A l'aparell de l'Estat només li falta anècdotes com aquestes per engegar tot un dispositiu i posar la por al cos als independentistes. Els va molt bé aquests bocamolls per justificar actuacions que no són pròpies d'un estat de dret. A més, tenen la seguretat que tot es posa al seu bàndol i els protegeix perquè la maquinària de l'Estat és a punt i engreixada per posar-se en marxa sense cap tipus d'obstacle legal. Europa queda molt lluny en el temps i quan aterra el mal ja està fet.

Estaria bé que tots plegats aprenguéssim la lliçó i fóssim més assenyats. Esclar que els nostres polítics  tampoc no ens hi ajuden. L'exemple que donen fa pena i així anem, passant els mesos sense avançar, distrets ara per la pandèmia, però amb les conseqüències greus que tot plegat comportarà, que resultarà difícil aixecar el cap.

Presidents massa bocamolls

No sé si som pocs o molts els que estem cansats de tantes declaracions innecessàries i a vegades fins i tot imprudents. ¿No n'hi ha prou en viure una situació d'impàs, de desaprofitament de tot el que es podria tenir, a més de tot el procés judicial, com perquè a més haguem d'aguantar declaracions i rèpliques que no tenen cap valor i que més aviat esgoten la paciència?

Tenim dos presidents paral·lels, l'exiliat i l'interí, que més valdria que mesuressin les paraules i dir just les necessàries i no donar peu als adversaris a rèpliques sovint assenyades, ni atabalar més els que han estat fidels als seus ideals i als seus líders, alguns dels quals ja els ha pujat la mosca al nas.

No sé com acabarà el judici, ni a qui interessa la seva continuïtat, més enllà dels partits del 155, però valdria la pena ajudar una mica a suportar-ho tot millor, i no anar aixecant la llebre per fer més insuportable aquests mesos de tensió i dolor, per part dels empresonats.

Avui era el molt honorable Carles Puigdemont qui avançava què faria en el cas de ser escollit eurodiputat, per escoltar immediatament les reaccions dels partits polítics de l'oposició parlamentària. No cal president, no cal xerrar per xerrar, o això és el que a mi em sembla. Ja en tenim prou amb el president interí que ho ha fet més del necessari. No cal anar tensant la corda sense tenir clar quin és l'objectiu immediat i de quina manera s'hi pensa arribar. 

L'experiència de no tenir un pla B ja l'hem viscut. Sisplau canviem de model d'actuació, i siguem una mica més pragmàtics. Valorem les forces de cadascú i l'estratègia a seguir o, sinó, tornem a començar per aconseguir eixamplar la base d'aquells que creuen en el dret d'autodeterminació, estiguin o no estiguin a favor de la independència de Catalunya.