dimarts, 30 de juny del 2009

Una nova etapa comença, Tomàs

El Ple d'avui ha aprovat la renúncia de l'acta de regidor del company i amic Tomàs Salazar. Això d'aprovar la renúncia és una mica estrany perquè et vénen ganes de votar-hi en contra. En Tomàs Salazar és un home bo, un bon amic, una persona molt transparent, afable i cordial. Té les virtuts del nens que no amaguen els sentiments, sinó que els expressen amb la total innocència.
Treballar amb en Tomàs no és fàcil, perquè no et qüestiona res per por de ferir-te, i en canvi et permet que li discuteixis les seves propostes i actuacions. Algú podria pensar que la seva manera de ser i actuar no és la més apropiada per dedicar-se a la política, i tindria raó si entenem la política només com el conjunt de picabaralles entre partits polítics i la lluita pel poder, però en Tomàs té uns valors que vol transmetre i que el fan treballar per aconseguir aquells objectius proposats. No sap estar a l'altra banda de la barrera i massa vegades s'arremanga quan no li caldria, però això li porta la seva voluntat d'ajudar i sentir-se útil en l'obtenció dels resultats desitjats, no pas per benefici propi, sinó per a la col·lectivitat a qui realment se sent servidor.
Avui en Tomàs ha deixat les seves carteres, però no la feina, que seguirà fent des d'on es bellugui, fent amics i ajudant a qui ho necessita. Que tinguis molta sort, Tomàs!

dilluns, 29 de juny del 2009

La crema de la bóta

Un any més, com és tradició, els arenyencs i les arenyenques hem cremat la bóta, i hem aprofitat llençar els palmons i palmes beneïdes el diumenge de Rams. Hem pogut veure i sentir el primer castell de focs de la temporada, que s'acaba amb una mascletà que fa trontollar tota la plaça de l'Església.
Us passo l'enllaç que us explica el per què d'aquesta tradició, segons la versió de mossèn Palomer. De totes maneres la gran majoria de la gent la desconeix, però això no priva que tothom ho celebri i s'ho passi bé. Una mica com en la majoria de tradicions, en què al cap dels anys s'oblida el motiu que les va originar, però la tradició es manté ferma i passa de pares a fills.
Per segon any ho visc sense els meus fills i la sensació és diferent, i això també ha fet que em fixés més amb la gent que hi participava. Dóna gust comprovar que les persones vingudes d'altres mons ho celebren com a festa pròpia i els seus fills ho hauran vist des de petits. Aquesta vivència és clau per al nostre futur, i és bo que succeeixi sense que es noti massa, una mica desapercebut, però que qualla.
Després de la mascletà s'ha d'anar a tocar ratlla, tot i que avui, amb la xafogor que fa, et ve més de gust anar de pressa a l'eixida de casa, ben quiet per no suar i assaborir la nit plàcida. La Festa Major s'acosta i d'aquí a vuit dies anirem a cantar les completes de Sant Zenon.

diumenge, 28 de juny del 2009

A la mort del bisbe emèrit de Vic

Aquesta tarda he conegut la mort del bisbe emèrit de Vic, Josep Maria Guix, que va exercir de bisbe a Vic durant vint anys, des de la mort del bisbe Ramon Masnou fins a la seva renúncia, per problemes de salut, el 2003. Des de llavors tot feia pensar que tenia pocs anys de vida, que al final ha acabat passant sis anys després.
Un bisbe en una ciutat petita com Vic i el temps de la meva joventut, tenia una transcendència que ara resulta difícil d'explicar. Han canviat massa coses i el jovent actual no ho pot imaginar. Per a nosaltres el bisbe era tota una eminència i tenia un poder que marcava la manera de fer i de deixar de fer.
El bisbe Guix no vaig pràcticament conèixer perquè quan va ser nomenat bisbe de Vic, jo ja no hi vivia. El meu coneixement ve de la mà del meu pare que hi va tenir molta relació i es considerava un bon amic seu.
El meu bisbe fou Ramon Masnou que, en remuntant-nos més enrere, la seva influència va ser molt més gran, com a representant màxim de l'església, però també com a defensor de la cultura catalana, a qui no se li ha agraït suficientment la seva valentia en uns moments en què l'església era l'única que podia plantar cara al franquisme.
Si bé el bisbat de Masnou va ser rellevant, pel positiu i pel negatiu (el tema del sexe el feia patir molt i hi veia molts dimonis), el bisbat de Guix diria que va passar una mica sense pena ni glòria, però el que acostuma a passar a vegades, que els nous fan bons els antics, això sembla ser que ha succeït a Vic amb la designació de l'actual bisbe Romà Casanova.
Evidentment l'actual bisbe el desconec completament i només conec d'ell algunes decisions que va prendre només arribar i que estan en la línia més conservadora de la jerarquia eclesiàstica. Un bisbe fruit del moment amb un sant pare, llavors Joan Pau II, que va marcar una marxa enrere al que podia semblar una línia d'obertura de Roma.
Vic, doncs, perd el seu darrer bisbe emèrit, que durant uns quants any varen compartir Masnou i Guix, coexistint amb el bisbe Casanova, en una ciutat de poc més de trenta mil habitants.

dissabte, 27 de juny del 2009

Aprofitar l'estiu

Avui és un dia diferent, doncs la meitat de la família ha marxat per passar tres setmanes fora, i això es fa notar, no només avui, però és el del primer impacte.
La veritat és que han sortit molt decidits i engrescats, i això ha fet que ens ho agaféssim molt bé i divertits. Fins i tot la meva filla s'estranyava que estigués tan content. De totes maneres, sempre la processó va per dins, i malgrat estar convençut que ha estat un encert la decisió presa i que s'ho passaran d'allò més, no deixa d'existir aquella sensació que es fa notar.
He pogut intercanviar quatre paraules amb l'Ignasi i m'ha dit que acabaven d'arribar a Poole i els presentaven la família. Tenim bones referències i l'organització es mostra molt seriosa i responsable, i això és el que ha anat funcionant des del seu començament. Probablement això va ser el que ens va fer decidir per aquesta empresa.
L'estiu és un període prou llarg com perquè els pares ens preocupem per l'ús que n'han de fer els nostres fills. Hem de considerar que durant el curs han treballat i carretejat una agenda força atapeïda, i com que els resultats han estat més que satisfactoris, no podem prémer massa, però ens equivocaríem si els deixéssim gairebé tres mesos sense cap obligació ni feina.
Enviar els fills a practicar un idioma és una bona opció, sobretot vist el bon resultat de l'estiu anterior en què varen tornar amb moltes ganes d'estudiar l'anglès, i sobretot sensibilitzats de la importància de conèixer la llengua. No és una opció barata, però si t'ho proposes i tenint en compte que et cal prioritzar, i per tant deixar de fer altres coses, pots aconseguir-ho. És evident que no tothom, però més gent de la que podria semblar, ja que moltes famílies tenen despeses innecessàries o si més no que prioritzen a l'estalvi, i per tant els pot semblar que no ho poden assumir.
Arenys de Mar presenta, des de fa molts anys, un programa d'activitats per als nois i noies que abasten diferents modalitats. No es tracta d'inscriure els fills perquè estiguin distrets i no es quedin sols a casa, sinó que s'ha de fer amb la mentalitat que també en el lleure s'educa les persones, i si ho fan amb allò que els agrada, els resultats encara són millors.
Recordo els meus estius d'infantesa, en què els matins, allà a Cantonigròs, els dedicàvem a l'estudi, amb un estudiant de l'Esquirol que pujava cada dia. No s'entenia com càstig per no haver estudiar prou a l'hivern, que no era el cas, sinó com a una obligació d'aprofitar també l'estiu per créixer en coneixements i no estar tot el dia vagant pel poble. Les tardes les aprofitàvem per anar a berenar a la font, o si plovia, per jugar al Palé (monoply) o a la canasta (amb cartes del pocker).

divendres, 26 de juny del 2009

Fusió i credibilitat

Avui la premsa es feia ressò de la possible fusió de tres o potser quatre caixes catalanes. Les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu fa un parell de mesos que estan negociant la seva possible fusió a qui s'hi afegiria la Caixa de Manresa. Sembla ser que la Generalitat ho avala i també ho veu bé el Banc d'Espanya. No hi ha dubte que enfortir les caixes és una bona mesura per enfortir el sistema financer i poder afrontar qualsevol crisi financera amb millors condicions.
Avui, a arenyautes, corria un escrit queixant-se de les limitacions creditícies d'aquests moments, després d'uns quants anys de disbauxa, contraposat amb els crèdits que la banca està donant als equips de futbol, i en concret parlava de La Caixa i el Real Madrid.
De fet, sense voler fer demagògia, fa molta ràbia veure com els diners que l'estat va avançar a la banca no acaba d'arribar a les famílies i les petites i mitjanes empreses, i que en aquest mateix entorn puguin haver aquests avals, amb empreses carregades de deute, però que tenen la garantia que no fallaran. Garantia? si garantia. Oi que els ajuntaments no poden fer fallida?
Ahir llegia que ICV volia fer alguna pregunta o algun intent perquè no fos possible aquests endeutaments. De fet són legítims, probablement, però èticament ja no són tan clars, i a mi, particularment, sigui el Madrid o sigui el Barça, em fa mal. No ho veig bé. Reconec que crec en un cert control perquè no es pugui fer qualsevol cosa. L'experiència demostra que es sol estirar la corda més del compte.
Enfortirem la banca catalana, concretament les caixes, però hauríem de pensar que és en benefici de tots i no pas dels més rics, perquè sinó passarà allò que es diu que els bancs només deixen diners als que en tenen. Tampoc els han de llençar, com ha passat i per això som on som, però no poden pagar justos per pecadors i si les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden comptar amb crèdits, difícilment farem créixer l'economia del nostre país. El futbol ens distraurà, però no solucionarà els nostres problemes.

dijous, 25 de juny del 2009

La reforma de la llei

La notícia de la limitació de l'actuació l'Audiència Nacional a l'exterior m'ha sorprès. Primer perquè no sabia que fos un tema que estigués a discussió en aquests moments. La veritat és que no segueixo massa de prop l'activitat del Congrés. La segona sorpresa ha estat la diferència de vots que hi ha hagut, i això em fa pensar que no conec prou bé el contingut de la modificació de la Llei.
Estic segur que si només es tractés de limitar l'actuació de l'Audiència Nacional, el PSOE no l'hauria votat a favor, o potser m'equivoco i es tracta d'evitar que els jutges de l'Audiència posin en compromís al govern en les seves relacions internacionals?
De fet, semblava que els nostres jutges estaven removent els ciments de molts països amb un passat poc clar, i que això els feia famosos. A ningú se li escapa que la jugada a Pinochet, del jutge Garzón, va ser magistral i d'una gran repercussió, mediàtica per a ell i preocupant per al dictador.
Hi havia una pregunta que ens fèiem una colla de gent: calia esperar que jutges d'altres països seguissin el model i analitzessin el passat espanyol, o bé aquests mateixos jutges trencarien el silenci i es dedicarien a casa? No deixa de ser curiós que ens dediquem a altres països i no vulguem saber res del què va passar a casa nostra. Total varen ser només quaranta anys de dictadura, i avui els seus hereus encara ho justifiquen.
No heu pensat per un moment que monsenyor Rouco hauria encaixat perfectament en aquella època? L'altre dia vaig llegir un comentari que no recordo de qui era, que em va cridar l'atenció, sobretot perquè ho vaig viure. Es referia a l'emoció amb què observàvem els ministres de l'Opus carregant contra els falangistes. És cert! jo recordo també a Areilza que el vèiem com l'esperança del nostre país. Era el demòcrata!
Aquest darrer paràgraf ha estat un parèntesi improvisat; jo el que volia saber és què amaga la reforma de la Llei perquè hi hagi votat tanta gent a favor? Suposo que aquests dies se'n parlarà; tothom defensarà la seva posició, i potser això farà que trobi la solució.

dimecres, 24 de juny del 2009

Sobretaula de Sant Joan

Un any més ens hem trobat al voltant de la taula per celebrar el sant del cap de família, i per segona vegada ho hem fet amb l'absència d'en Martí que s'ha excusat. El primer any de residència a Banyoles vàrem aconseguir que vingués, però després ja no ens ho ha posat fàcil. En Martí sempre es troba a faltar, encara que el debat d'avui ha estat molt intens i ens hem aixecat de la taula gairebé a les set de la tarda.
No hi ha faltat els temes de sempre: l'església i la política, acompanyats avui d'un tema estrella, com és el de l'educació dels fills i dels joves. D'aquí hem anat a parar a l'església, quan parlàvem de valors.
Malgrat siguin temes recurrents, el debat és ric i sempre hi ha matisos que els fa diferents. És bo comprovar que totes les idees hi són exposades amb una bona pràctica de l'exercici del saber escoltar, que no sempre es pot dir.
No arreglem el món, que tampoc es pretén, però ens permet reflexionar sobre fets i interrogants que se'ns presenten el dia a dia. El debat ens apassiona i per això les hores van caient sense adonar-nos-en. Avui no hi havia comunions ni batejos que ens fessin acabar abans i això ha facilitat que el sobretaula s'allargués tant. La propera cita d'aquí a un any, abans, però, trobarem altres motius per fer-la petar.

dimarts, 23 de juny del 2009

Hi hem de ser tots

Nit de flama, fogueres i petards. Com cada any rememorem l'encesa de la foguera amb la flama baixada del Canigó, símbol de la nostra nació catalana tan castigada darrerament. De fet, a vegades penso que el nostre poble és masoquista. Som pactistes per naturalesa i poc amants dels ultimàtums, i encara menys de la violència, però mai se'ns ha considerat ni premiat la nostra candidesa.
Això és el que critiquen els més agosarats, però no compten amb suficient suport, perquè en el fons som majoria aquells que confiem que la paciència és la mare de la ciència i que sense cops de força es poden solucionar els problemes.
No renuncio als meus arguments que no podem defensar el nostre poble només amb espardenyes i barretina, sinó que també hi hem d'anar amb farbalans i mocador al cap, si convé. No podem basar-ho tot en la llengua i els costums, sense que això vulgui dir que no els valori especialment.
El nostre poble és una barreja de cultures i tradicions, de llengües i costums; el nostre poble s'ha d'aixecar unit, sense diferències ni categories. L'error està en confondre sentiments amb valors, i no treballar per unificar voluntats.
Si fóssim capaços d'entendre'ns, no caldria grans esforços per forçar els esdeveniments. El problema és que filem massa prim, i deixem massa gent a fora. D'aquesta manera no aconseguirem mai res, i continuarem sent la riota dels espanyols, al mateix temps que els pagarem els capricis. Cornut i pagar el beure. Això només serà mentre nosaltres ho vulguem. Ells no ho canviaran. Nosaltres podem.

dilluns, 22 de juny del 2009

De què parlen els diaris?

Les notícies van i vénen sense que les puguem controlar. Poden estar vigents un bon temps i de sobte desaparèixer. Algunes retornen i d'altres no se'n sap mai més res. Qui porta el control? Per què una notícia té més durada que una altra? Depèn tan sols de la repercussió, l'abast? Hi tenen a veure els interessos ocults?
Fa quatre dies que encara estàvem parlant del finançament i l'Estatut com a dos únics temes. No diré que ja no se'n parli gens, però han passat a un segon o tercer pla. Per què? han deixat de tenir importància? no, continuen essent claus per al nostre futur, però a algú li ha interessat desviar l'atenció, i a vegades penso que sort n'hi ha, per canviar una mica la melodia. Ara és el moment de l'IRAN, amb unes manifestacions que ningú recorda en aquell país, des que Jomeini va agafar el poder.
De què parlen els diaris? de Napoleó-Sarkozy? L'altre dia a la conversa parlàvem de les diferències entre els presidents francès i espanyol. Diríem que al d'aquí li falten taules; no se sap moure gaire i va com una mica perdut pels llocs. Al francès més aviat li sobra. Del cas Gürtel? aquest ja fa temps que dura i la gent ja no sap si val la pena passar pàgina o agafar-s'ho seriosament. El PP continua confiant en la innocència dels seus, i això és el que toca, però ens agradaria saber si és veritat, no pas per linxar-los, sinó pel bé de la classe política.
Hi ha dues morts molt recents; una que ens avergonyeix i ens omple de ràbia al mateix temps; l'altra ens emociona i ens consola, tot pensant que la seva vida serà exemple per a més persones, que continuaran la seva obra. La primera, el vil assassinat sense cap tipus de justificació; la segona, el final de la vida d'un sant del segle XXI.
De què parlaran demà els diaris? Tant de bo siguin notícies positives, que de negatives ja en tenim ben bé prou.

diumenge, 21 de juny del 2009

Predicar amb l’exemple

Tothom és lliure de fer el que vulgui i com vulgui, però em costa d'entendre el discurs de l'arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco, si realment el que vol és engrescar el jovent cap a la fe cristiana. Reconeix que els temps han canviat, però és com si no acabés de comprendre cap on han canviat ni quin pot ser el paper de l'església avui dia.
Aquests dies parlem de la mort de Vicenç Ferrer, un personatge en què la seva obra i la seva vida sencera són un exemple d'amor als altres, una manera d'entendre i practicar la vida d'una persona que va rebre una formació catòlica i va ser membre de l'ordre dels jesuïtes. A ningú se li escapa, però que el discurs de Vicenç Ferrer és prou distant del que ens pugui fer monsenyor Rouco.
Estic convençut que el jovent d'ara que no hagi rebut una formació religiosa com nosaltres, entendrà molt més a Vicenç Ferrer que no pas a l'arquebisbe, ja que recuperar els valors que s'hagin pogut perdre - jo així ho penso - no passa per retornar al passat, admetre els posicionaments més conservadors de l'Església o assumint poder terrenal, poder polític, sinó per l'exemple de vida, d'entrega i amor cap a les persones menys afavorides. Això ho entendrà el jovent d'ara, perquè no és tan inconscient com ens volen vendre. Qui no predica amb l'exemple difícilment pot convèncer, i monsenyor Rouco, amb les trifulgues a la Conferència Episcopal, ho té difícil, sinó impossible.

dissabte, 20 de juny del 2009

Qui canta els seus mals espanta

Aquest matí he assistit al concert que han celebrat conjuntament les escoles de música de Sant Andreu de Llavaneres i Arenys de Mar, als jardins de Can Caralt de Llavaneres. Un concert que repetiran dilluns al Teatre Principal d'Arenys de Mar.
Si teniu l'ocasió val la pena que hi assistiu; serà a les 8 del vespre i és de curta durada, suficient per poder apreciar una part del treball que les dues escoles han fet durant el curs que s'acaba. Un concert on pots gaudir de l'alegria amb què hi participen els nois i noies de les escoles de música, i on no es valora tant pel grau d'afinació com per la il·lusió que hi posen i el treball i hores esmerçades per alumnes i mestres.
El concert ha consistit de tres parts, que s'interpreten sense pausa. Una primera part instrumental, a càrrec de l'orquestra de l'escola de Llavaneres. La segona, i part central de la vetllada, la cantata "Mozart, ets un geni!", amb text de Maria Enrich i música de Francesc Gregori. Una cantata que desconeixia, on els nois i noies de les dues escoles han estat acompanyats amb instruments a càrrec de diferents professors.
La part final han interpretat quatre peces, tres de les quals pertanyien a pel·lícules conegudes (Los chicos del coro, i Mamma mia). La darrera ha estat un cànon amb escenificació, que després ha servit de bis, amb la col·laboració reeixida del públic, format per pares, germans i amics.
La música té una part intimista important i que crec que cal inculcar als nostres fills i alumnes, però té la part extravertida, d'exhibició, que la fa agraïda i valorada. Penso que els pares que hem pogut portar els fills a una escola de música, som pares afortunats, i els fills segur que ho sabran valorar. Recordeu: aquest dilluns 22 de juny, a les 20h, al Teatre Principal. No hi falteu!

divendres, 19 de juny del 2009

Memòria selectiva

A Sant Boi de Llobregat hi vaig anar un dia per conèixer un espai cultural que havia nascut dins les parets d'una antiga fàbrica. No recordo gairebé res, ni el motiu pel qual hi vaig anar, ni amb qui ho vaig fer. No sabria a qui demanar que m'ho aclarís...
Avui hi hem tornat, però ha estat allò d'anar de dret al punt de trobada, guiats pel GPS dels nostres amics, sense fer-te la idea de la població. Crec que això ens passa a les persones que vivim en pobles petits, on siguis on siguis, t'has fet la idea de com és el poble, perquè arribes a dominar tots els punts de referència. Si em demaneu si estàvem gaire al centre de la ciutat, us hauré de dir que no ho sé.
Després de la reunió hem buscat un restaurant per sopar, i l'hem trobat en una plaça mig amagada. Hem sopat a la terrassa que ocupava una bona part de la plaça i no hem tingut pressa per marxar. A la tornada esperàvem veure què havia passat a Arenys, ja que quan marxàvem hem ensopegat un ruixat de pedra i aigua, que feia temps que no vèiem. M'imagino que ha durat poca estona i amb prou feines ha refrescat.
Les persones que es trobaven assegudes prop nostre devien ser de Sant Boi, i es deurien conèixer ben bé l'entorn, i estimar. De ben segur que Sant Boi de Llobregat té racons interessants i obres a visitar, però el nostre viatge no tenia aquest objectiu, i podíem haver fet el mateix a Sant Boi com a qualsevol altre poble. L'única raó era que allà hi havia la gent amb qui ens havíem de trobar. Les persones amb qui ens veurem la setmana vinent, i els nois i noies que compartiran unes setmanes amb els nostres fills.
Probablement d'aquí a uns anys recordaré la nostra anada a Sant Boi, i potser no seré capaç de recordar-ne el motiu. Això dependrà de l'èxit o fracàs de l'estiu dels nostres fills. Sempre recordarem la data i el motiu, si aquestes properes setmanes són significatives per als nostres fills. Només si passen sense pena ni glòria, oblidaré el motiu de la nostra visita a Sant Boi.

dijous, 18 de juny del 2009

La satisfacció de la feina feta

Aquesta tarda, tot d'una, he decidit que estava content i que ho havia de comunicar. A vegades penso que si poses el nivell d'exigència gaire amunt, pots acabar essent una persona amargada, a qui li falta alegria per compartir. Sempre he donat importància a la capacitat d'autoexigència que t'ajudi a superar obstacles i aconseguir els objectius traçats per difícils que puguin ser. Com en totes les coses no es pot arribar al límit, i en aquest cas pots acabar sentint-te insatisfet permanentment, i això no és bo.
Aquesta tarda, mentre signava una proposta de despesa i un informe per a un projecte de tractament de la documentació administrativa, m'he dit que acabava d'aconseguir un objectiu que ha resultat molt feixuc, però que amb obstinació i complicitats hauré aconseguit.
Moltes persones d'Arenys coneixen, encara que menys del que es pensen, la situació de desmanec i desordre que pateix l'Arxiu municipal fins al punt de no poder trobar segons quins expedients... jo tenia uns quants objectius pels quals volia entrar a l'administració i que es resumien en un millor servei a la ciutadania. Això que passa per millorar l'atenció, ampliar els horaris, simplificar els tràmits... això no s'aconsegueix de cop, sinó de mica en mica, i això és el que estic fent, amb la creació de l'Oficina d'Atenció Ciutadana o amb l'organització de l'arxiu, entre altres.
És per això que aquesta tarda, m'he adonat que el proper u de juliol serà una data important i un referent en el meu treball, ja que s'iniciarà el procés d'informatització de l'arxiu administratiu, al seu nou espai, que ha resultat de la transformació dels baixos de l'Ajuntament, que quan els vaig veure per primera vegada em varen deprimir. Han estat dos anys, però ha valgut la pena, i ara la feina continua.

dimecres, 17 de juny del 2009

Per a qui treballen?

Arran de l'acció dels mossos d'esquadra ahir a Mataró, i que es va saldar amb la detenció de 77 persones gairebé totes de nacionalitat xinesa, caldria fer una reflexió que anés més enllà de la simple anècdota.
No sé si sabeu que Mataró té en marxa des de fa alguns anys, un procés d'acollida de les persones nouvingudes, amb classes de català incloses. El nombre de cursos de català ha augmentat progressivament i un dels col·lectius amb més resposta és el de les persones xineses. Ahir mentre es feien les detencions, una bona colla de xinesos assistien a la seva classe de català.
Comentaven els periodistes que han seguit la notícia que les condicions en què vivien aquestes persones eren infrahumanes, com si es tractés d'una situació de semi esclavisme, treballant, menjant i dormint en el mateix espai, sense cap condició higiènica. Es tractava de víctimes que, amb el cop policial, fugien espantades perquè la seva situació era d'il·legalitat, fet del que s'aprofitaven els culpables del seu reclutament.
Aquestes persones, però, treballaven totes les hores del dia confeccionant productes tèxtils que tenien sortida a... on tenien sortida? es tracta de falsificació de marques conegudes? quines persones actuaven conxarxades amb ells? per a qui treballaven? hi haurà més detinguts? n'hi hauria d'haver més? gent del país?
M'imagino que coneixerem més detalls i podrem fer-nos més la idea de tot plegat, però és bo no moure'ns superficialment, sinó posar-nos a la seva pell, unes persones que no ho tenen fàcil, perquè sinó no s'entendria que visquessin d'aquesta manera, i ho fessin silenciosament sense protestar, acceptant la realitat tal qual és, amb un futur gris, o potser millor dit, sense futur.
Serem capaços de conèixer els veritables culpables dels fets? vull confiar-hi, necessito confiar-hi.

dimarts, 16 de juny del 2009

La notícia del dia

Avui tocava parlar de la inauguració de la terminal T1 de l'aeroport de Barcelona, ja que poques notícies com aquesta passen a casa nostra. Ja sé que ens diran que no estem mai contents perquè acabem de rebre una bona inversió estatal i ja estem qüestionant la gestió, però a casa ens han ensenyat que hem de ser ambiciosos fins allà on podem governar-nos, i no defallir en la reivindicació fins aconseguir-ho.
Zapatero ha tornat a ser el protagonista, no pas per actuar com a president del govern, fet que no seria notícia, sinó per un nou reguitzell de promeses a Catalunya, totes elles al voltant del finançament. És allò del conte d'en Pere i el llop: un dia serà cert, però llavors ja ningú el creurà.
Per als que vivim al Maresme i treballem a Mataró, com és el meu cas, la notícia ha estat, però, l'ocupació de la ciutat per part dels Mossos d'Esquadra. A quarts de deu del matí han caigut sobre la ciutat més de 600 mossos d'esquadra, amb la cara mig amagada, sortint de furgonetes amb les finestres enreixades, col·locant-se estratègicament al davant de locals, més o menys dissimulats, que s'utilitzaven com a tallers tèxtils clandestins, amb explotació dels seus treballadors, bàsicament persones d'origen xinès.
Ho he comprovat amb els propis ulls, perquè davant d'on treballo hi ha un d'aquests locals que sempre hi veus entrar o sortir una o altra persona xinesa. Allà al davant s'hi ha instal·lat una furgoneta de la policia fins no sé pas a quina hora, ja que allà l'he deixat quan he vingut cap a Arenys, i més n'he trobat pel trajecte cap a la sortida de la ciutat.
Llegeixo a la premsa digital que l'operació ha comptat amb la intervenció de 750 mossos d'esquadra, s'han inspeccionat uns 70 tallers clandestins i alguns pisos on hi han trobat moltes persones xineses vivint en males condicions, i s'han fet unes 30 detencions, acusats d'explotació laboral i tràfic de persones.
Com podeu imaginar, el fet no ha passat inadvertit i més aviat ha causat rebombori i xafarderies. Sembla ser que la cosa continua i el jutge que porta el cas ha declarat secret de sumari. Per la proximitat i per les repercussions que se'n derivaran, seguirem atents els esdeveniments, i en tot cas desitjarem que hagi estat a fi de bé, i que si hi havia gent explotada, els canviï la vida.

dilluns, 15 de juny del 2009

Autoexigència i compromís

Comencem el mes de juny amb unes eleccions al Parlament europeu que, malgrat el veiem molt lluny, cada vegada les seves decisions ens afecten més. Em comentaven que en aquests moments un 80% de les lleis que regulen la nostra vida s’aproven més enllà de les nostres fronteres. Ja no és un mirar a Madrid sinó a Estrasburg. No sé si les xifres són aquestes, però el que és ben cert és que no podem viure al marge ni renunciar a implicar-nos-hi, ja que les decisions que allà es prenen tenen repercussió en la nostra vida.

Els partits polítics i els seus dirigents tampoc ens ho posen gaire fàcil. Al marge de tot el rebombori que es crea al voltant de fraus i corrupcions que, tot i afectar una petita mostra de polítics corruptes, aconsegueix que la taca s’escampi i tothom en surti malparat, en aquesta campanya electoral per a les eleccions europees, l’esforç propagandístic no ha tingut res a veure amb el que ens tenen acostumats.

Per una banda és bo que s’estalviï despesa inútil o exagerada, però les conclusions a què arriba la ciutadania és que ni els mateixos partits polítics s’acaben de creure això d’Europa. En primer lloc perquè les persones designades són, normalment, de segon o tercer nivell (no pas personal, sinó políticament parlant). A més, no es confia en la resposta ciutadana i per això no es veu la necessitat de colgar-nos de cartells i pancartes.

No sé si hi ha política de primera i de segona, però el cert és que he pogut comprovar que hi ha polítics de primera fila, accessibles per tothom, i d’altres que estan força lluny i que no tenen el contacte diari de la població. També he pogut comprovar que la política mou passions i que no sempre es tracta d’opinions contrastades ni de crítica més o menys contundent, sinó que hi ha qui fa de la política el cavall de batalla de la seva ignorància i mala educació. Això ho pateix la persona accessible, transparent i oberta, no pas la que es troba molts quilòmetres lluny.

Hem iniciat el mes de juny, també, a la meitat d’un procés participatiu que pretén acostumar els arenyencs i arenyenques a implicar-se a la societat on viu, a la comunitat de veïns, aportant les seves propostes i suggeriments, per millorar l’espai públic que compartim. Hi ha moltes maneres de fer conèixer la nostra opinió, però no sempre elegim la millor. Massa sovint ens dediquem a criticar el que fan els altres, sense arguments ni, sobretot, propostes alternatives viables. No sempre tenim l’ocasió que ens escoltin, i en política, gràcies a viure en un sistema democràtic, cada x temps tenim l’oportunitat d’escollir les persones que volem que dirigeixin el govern municipal, el nacional, l’estatal, i ara l’europeu.

N’hi ha que creiem que amb aquestes oportunitats no en tenim prou; que no ens resignem a elegir els nostres candidats cada quan toca, sinó que volem seguir de prop la seva gestió i participar en la presa de decisions sobre les millores a realitzar en el nostre poble o ciutat.

Perquè creiem en aquest dret i volem que es faci extensible, reivindiquem des de fora la necessitat d’escoltar-nos i, des de dins, la voluntat d’escoltar, discutir i argumentar les decisions.

Probablement som d’aquelles persones que no acabem d’entendre què s’està fent des de Brussel·les o del Parlament europeu; persones que tampoc sabem quina tasca fan els nostres diputats a les Corts de Madrid o al Parlament de Catalunya, tret de les imatges que de tant en tant rebem al nostre televisor; persones que no sabem què s’està coent a l’Ajuntament de la nostra vila, si no és el que la ràdio municipal ens retransmet el quart dimecres de cada mes. Com a vilatans i vilatanes hem d’exigir conèixer les interioritats de l’administració local que s’encarrega de regular i decidir sobre els nostres impostos i taxes, i és just que la transparència exigida vagi acompanyada de la nostra participació i implicació personal.

Difícilment entendrem Estrasburg, Madrid o Barcelona, sinó som capaços de saber i conèixer què està passant al nostre Ajuntament. Aquest interès ha de ser compartit i ha de ser fruit d’una autoexigència reivindicativa.

Comencem un mes de juny, tocat per la crisi econòmica que afecta moltes famílies i que condiciona el present i futur de la nostra economia, i de la nostra societat. Només podrem afrontar-ho si som capaços de valorar allò que tenim i treballar tots plegats perquè ningú quedi al marge. El nostre vot no és inútil, però en canvi la nostra indiferència ens pot perdre. Siguem valents i comprometem-nos, si més no per tenir arguments per no acceptar el que ens proposen, i formar part de ple dret d’aquesta societat que entre tots hem de construir.


Article publicat a l'Ametlla d'Arenys d'aquest mes de juny

diumenge, 14 de juny del 2009

Eleccions, frau i democràcia

La moguda que hi ha aquests dies a Iran arran de les eleccions d'aquesta setmana, em fa pensar que alguna cosa ha canviat al país. Després del dubte sobre qui governaria a partir d'ara, amb la victòria proclamada inicialment pel líder de l'oposició, i més tard pel president actual, ens trobem en una situació nova al país, en què l'oposició es manifesta pels carrers reclamant l'anul·lació de les eleccions atès que entén que s'ha fet trampa, i els seguidors de l'actual president responen amb més marxes.
Les dificultats per controlar els processos electorals a països de tradició poc democràtica i amb un domini absolut de la situació per part de les persones que estan al govern, fan que els resultats sempre es posin en dubte, sobretot quan donen per guanyadors els partits al poder.
Es clar que a les darreres eleccions al Parlament europeu també han sorgit veus protestant per uns possibles fraus electorals en contra del partit Iniciativa Internacionalista, hereus segons el dos principals partits polítics espanyols, d'Herri Batasuna i l'entorn d'ETA.
En aquestes eleccions vaig assistir al recompte de vots d'una de les meses de la meva població i es fa evident que només es pot fer trampa si tothom hi està d'acord. Si un partit tem que li poden estafar vots el què ha de fer és participar en el recompte i fer el seguiment dels resultats totals des que es determinen a peu d'urna fins que són proclamats per la Junta Electoral.
En tractar-se d'eleccions europees, els partits polítics varen manifestar molt poc interès per controlar la jornada electoral i no gaire més a l'hora d'obertura de les urnes. Potser per això se'ls ha criticat que no busquin més excuses sobre la important abstenció ciutadana quan ells són els primers que es mostren freds i desinteressats.
Desconec el control que hi havia a Iran i les possibilitats que tenien els partits de l'oposició d'assegurar que el procés es desenvolupava correctament sense cap tipus de frau, però el que és cert és que una bona colla de joves han estat prou valents com per sortir al carrer a denunciar-ho, en un país que no és fàcil portar la contrària a qui mana, perquè tens totes les de perdre. Tant de bo que la societat iraniana evolucioni cap a una situació democràtica on es defensin els drets de tothom, una societat que, segons m'han comentat amics que hi han estat, té moltes coses per ensenyar i no té res a veure amb la imatge que els mitjans de comunicació occidental i polítics ens han volgut donar.

dissabte, 13 de juny del 2009

Renéixer per evitar el suïcidi

He llegit l'escrit de Gregorio Morán, avui a La Vanguardia, "El suicidio de la izquierda catalana", i haig de confessar que ha estat com llegir el que tens en el pensament, però que no saps com expressar. Evidentment això passa perquè ell es un bon escriptor i jo no.
Us recomano la seva lectura, al marge que combregueu o no amb ell i amb el que allà diu, com a element de reflexió i, per a qui li correspongui, de rectificació d'allò que no estem fent bé. Ja no recordo on ho deia o escrivia, un dia d'aquests, però insisteixo en la necessitat que els partits polítics apliquin i defensin la política que els configura i defineix. Malauradament cada vegada més s'exerceix la política per continuar en el càrrec, en el govern, i menys pensant en els interessos de qui es vol defensar i servir. "quedar bé" és el lema a seguir, costi el que costi, encara que es trenqui la coherència i els propis principis.
Sempre he lloat el paper que històricament ha desenvolupat el PSC a casa nostra, sobretot en el moment en què es podia haver creat un partit socialista espanyol desmarcat de l'esperit socialista català. Un paper de sacrifici, perquè a nivell personal hauria estat molt més senzill defensar una posició radicalment catalana i d'esquerres, però això hauria portat a que l'opció catalana fos essencialment una opció de dreta, amb un testimoniatge residual d'una esquerra incapaç de fer sentir la seva veu, i encara menys d'aplicar el seu programa. Ara, però, després dels anys i sobretot a partir del moment que el PSC es fa gran i aconsegueix el govern de la Generalitat, amb la seva aliança amb ERC i ICV, i que coincideix en el temps amb un govern del PSOE a Espanya, els ciutadans i simpatitzants esperen alguna cosa més dels seus actuals dirigents, i se'ls exigeix un cert grau de rebel·lia que podria encapçalar perfectament el conseller Castells.
Zapatero ha esdevingut aigua de marduix, incapaç de presentar un programa valent, consistent i planificat, i en canvi es perd en la improvisació i en voler acontentar tothom, quan el que aconsegueix és tot el contrari. Amb els seus constants incompliments de la paraula, com ens té acostumats, i la pluja desbocada d'idees a batzegades, fa que hagi perdut la confiança d'una bona part de la població, i sobretot de les files socialistes i pensament d'esquerra.
No es tracta de donar ales al senyor Rajoy i el seu partit, perquè no els volem governant quan des de l'oposició ja ens perjudiquen, sinó que es tracta de fer una revolució interna perquè posi en evidència la capacitat del PSC dins la família socialista espanyola i també europea. Es tracta que ens creguem de veritat el missatge socialista i les aspiracions catalanes de ser un referent a Espanya i Europa, plenament solidaris, però sense ser víctimes de més espoli i humiliació.
No es tracta de trencar res, si més no per voluntat pròpia, sinó de fer veure amb fets i no només paraules, que ja n'estem tips i que la cosa no pot durar més.
L'escrit a què faig referència al principi parla del suïcidi de l'esquerra catalana i jo hi afegit el suïcidi del partit socialista com a garantia per al futur de la nostra nació catalana; la resta és testimonial i en tot cas serveix per sumar, encara que a vegades puguis donar la raó al refrany que hem après de petits, "val més anar sol que mal acompanyat".

divendres, 12 de juny del 2009

No n’hi ha prou amb escandalitzar-se

Aquests dies tothom s'escandalitza pels grans fitxatges del Madrid, i podem llegir tot el que es podria comprar amb els imports de les transaccions. No us negaré que a mi tampoc m'agrada i ho trobo èticament malament, que no vol dir il·lícit, sobretot si analitzem l'entorn i com s'actua en aquesta societat occidental que entre tots hem creat.
Està molt bé posar el crit al cel i esvarar-se per aquestes adquisicions a uns preus astronòmics, però caldria anar més lluny i pensar també en tots els muntatges que al voltant del futbol, bàsicament, hem construït. Perquè a mi també em feia mal veure tota la bogeria arran del triplet del Barça que, més enllà de valorar i apreciar, per ser els de casa, no podia entendre tot el que estava passant.
Reconec els valors que, per exemple, el joc del Barça d'enguany ha posat sobre la taula, presentant un joc d'equip sense massa protagonisme individual, i és cert que la premsa se n'ha fet ressò i ha estat valorat per moltes persones, però la inèrcia ens porta a idolatrar els jugadors de futbol i perdre una mica el cap.
ICV demanarà que es limiti la retribució a esportistes professionals, però sobretot diu una cosa que molts ens preguntem i està bé que algú les digui en veu alta: com és que els bancs, que ara no ofereixen crèdits a les famílies ni a les petites empreses, prestin crèdits d'aquestes quanties als clubs de futbol?
Això explica el meu dubte ètic del començament de l'escrit i em provoca una pregunta fonamental: ho podem deixar tot en mans del mercat? Hem de procurar ser coherents i no amagar allò que no ens agrada. En aquest cas, hem d'estar a les verdes i les madures. Si de veritat el govern actual és d'esquerres, convindria que fes política d'esquerres. Potser llavors la gent sabria on decantar-se a l'hora d'emetre el vot, ja que ara per ara...
Ah, i les coses no vénen soles, sinó que tot està relacionat. Avui podíem llegir la notícia de la festa organitzada per Ronaldo per celebrar el contracte del Madrid. El cost de la festa: 15.000 lliures esterlines, gairebé tres milions de pessetes. Quants mesos de treball? són seus, però...

dijous, 11 de juny del 2009

Mentir per vici o afició

No sé si us heu trobat mai amb la sensació que experimentes quan estàs parlant amb algú i saps positivament que t'està mentint. A mi, tot i que reconec sovint que dic les coses tal com les veig i penso, en situacions com la descrita em costa fer el pas i descobrir-lo, demostrar-li que saps que no et diu la veritat, que no es cregui que t'està enredant, sinó que s'adoni que no és tan llest.
Hi ha gent que té habilitat per mentir, i gent que més aviat és debilitat. Persones que menteixen per diversió i d'altres que ni se n'adonen. N'hi ha que menteixen amb tanta facilitat i freqüència que s'arriben a creure les mentides que ells mateixos han creat.
La darrera vegada que em vaig trobar parlant amb un mentider que se li notava d'una hora lluny, no podia treure'm del cap la idea que ell es pensava que m'ho estava creient tot i que no m'adonava de l'engany. Gairebé em desorientava i li perdia el fil; sortosament hi havia més gent en la conversa i em permetia seguir aquest doble canal comunicatiu: l'extern i l'intern.
Curiosament, tan sols deu minuts després de sortir de la reunió, vaig saber que el personatge en qüestió havia fet unes declaracions totalment contràries al que m'acabava de vendre. És allò de que s'atrapa abans un mentider que un coix.
El dubte va ser si li anava a dir que coneixia el que havia dit hores abans de la reunió, i que per tant m'havia estat mentint tota l'estona; si li ho comentava a la resta dels assistents a la reunió, fins i tot al seu amic, o si m'ho callava i ho guardava per a millors ocasions. Volia dir-ho i sobretot dir-li que sabia que m'havia mentit i per tant no era tan llest. Què vaig fer?
La veritat és que de moment no he fet res, però penso que encara hi sóc a temps, i potser li hauria de fer saber... o millor dir-ho al seu amic i que sigui aquest qui li ho digui... Ho decidiré.

dimecres, 10 de juny del 2009

Un bon ensurt

"Rúsia aplasta a los finlandeses y lanza un aviso a Alemania". No sé si us hauria passat el mateix que a mi, però el cas és que fent una ullada al digital de La Vanguardia, he vist aquest titular i m'ha confós. He pensat que els mals presagis sobre una tercera guerra mundial es podien estar complint i l'exèrcit rus envaint Finlàndia per entrar tot seguit a Alemanya.
He entrat de seguida a la pàgina de la notícia i m'ha tranquil·litzat veure que el subtítol deia: "Rusia se asegura el segundo puesto del Grupo 4... clasificación para el Mundial". Llavors m'he adonat que estaven parlant d'un partit de futbol en què Rússia havia fet un molt bon resultat (0-3) i que ho tenia bé de cara a classificar-se.
Us haig de confessar que no sabia que aquesta setmana hi havia partits de preparació per al Mundial, ni que Espanya havia guanyat amb tres gols de Villa, com he pogut comprovar més endavant. Em pensava que amb la trilogia blaugrana s'havia acabat tot, però veig que la vida continua, i no tot són comentaris sobre fitxatges.
Em direu exagerat, però diumenge, mentre esperava que toquessin les vuit del vespre i es tanquessin les portes del col·legi electoral, un interventor d'un partit polític, i conegut, em parlava de manera molt pessimista, al meu entendre, sobre la realitat i el futur que ens espera. La pèrdua de valors, la por a sortir de nit... eren exemples de situacions que havien canviat darrerament i que no podien portar-nos cap final positiu. Potser varen ser aquests comentaris, els quals vaig intentar de contrarestar amb un to més positiu, els que avui han circulat per la meva imaginació quan he llegit el titular del diari.
És realment tan perillosa la Rússia d'avui en comparació a la d'ara fa vuit o deu anys? Pot ser una amenaça per a la pau al planeta? No havíem quedat que la por ens venia d'Orient? Serà un fet positiu poder tenir en tot moment alguna cosa a témer, algun país de qui desconfiar? Diuen que la por guarda la vinya, i per això em fa pensar que viure gaire refiat no va bé, i això deu ser el que ha passat amb la bombolla immobiliària i la societat del benestar.

dimarts, 9 de juny del 2009

El recompte tampoc?

Vilaweb es feia ressò, avui, d'un conjunt d'irregularitats en el recompte dels vots de les eleccions de diumenge. Segons diu la notícia, serien diferents els perjudicats, per algun tipus d'error o altre, encara que posa un èmfasi especial en el cas del partit Iniciativa Internacionalista, que recordareu va estar a punt de ser exclòs de la campanya electoral acusats de pertànyer a l'entorn d'ETA.
Si bé és cert que els fets que comenta Vilaweb són curiosos, i algun d'ells fins i tot poc creïble, el rebombori que pot provocar no afavoreix el sistema democràtic que tots defensem, però que cada vegada hi trobem més paranys i menys il·lusió.
Només faltaria que no tan sols ens avorreixin les campanyes electorals (a algú els avergonyeixen), sinó que el recompte tampoc sigui aigua clara. No crec que el PSOE hagi perdut pels possibles vots traspaperats de Beneixida, ni que Iniciativa Internacionalista no hagi obtingut representació al Parlament europeu per la desaparició dels seus vots a poblacions abertzales del País Basc, però la desconfiança i la poca transparència, no afavoreixen la necessària confiança que requereix un sistema polític per fer avançar el país en el progrés i l'entesa. Veurem com acaba tot plegat, però jo continuo demanant als polítics un canvi de xip, i moltes ganes d'obrir les portes i finestres perquè no quedi res amagat.

dilluns, 8 de juny del 2009

Ara ja n'hi ha prou, tornem-hi

Senyors, si volen que l'abstenció vagi creixent, continuïn afirmant que han guanyat i que no sé què més. Ja seria hora que diguéssim les coses tal com són, ens agradin o no, però amb la veritat per davant.
El PSOE ha perdut les eleccions europees a la circumscripció espanyola, i a Catalunya CIU no ha guanyat, encara que sigui el partit que ha pujat respecte les anteriors eleccions. No vulguem buscar tres potes al gat i no ens enganyem amb interpretacions que no porten enlloc.
Si bé és veritat que tothom hauria d'admetre aquesta derrota d'uns i la victòria dels altres, també tots haurien de ser molt fidels amb els fets i entendre que el que ha perdut el PSOE són les eleccions europees. Com es pot ser tan cínic i a partir d'aquests resultats exigir un avançament de les eleccions generals, tres anys abans? Probablement si Zapatero segueix fent la política que fins ara ha fet, les properes generals també les perdrà, però en tot cas serà d'aquí a tres anys, o abans si algú presenta una moció de censura i aprofita la minoria del PSOE al Congrés.
La gent s'equivocarà o no anant a votar o abstenint-se, però no és tonta. La gent és capaç de votar diferent quan es tracta d'unes eleccions municipals, autonòmiques o estatals. La gent pot decidir abstenir-se, no pas per peresa, sinó per protestar davant d'una campanya electoral que ho ha estat tot menys didàctica i explicativa.
No exculpo a ningú, però els polítics han d'aprendre la lliçó. Les persones que de joves no vàrem poder votar perquè teníem un dictador, aviat se'ns acabarà aquesta mena de fidelitat al vot i també ens quedarem a casa.
Deixem, doncs, de llençar proclames i posem-nos a treballar; primer per sortir d'aquesta crisi que ens comporta tants problemes, i després per implicar més a tothom en la gestió de la cosa pública.

diumenge, 7 de juny del 2009

Quina ha estat la nostra responsabilitat?

La jornada electoral no ha acabat encara, però no crec que tot plegat canviï gaire del què ha estat la tònica fins ara: una molt baixa participació. Ja ho sabíem i no ens ha vingut de nou, encara que els polítics hagin o haguem, no defujo la responsabilitat, proclamat la importància d'anar a votar, però no s'ha estat capaç d'argumentar-ho, de fer entendre-ho, i encara menys, de guanyar-se la confiança.
Quan demanes una cosa a una altra persona, el mínim que has de fer és ser convincent, coherent i exemple a seguir. Creieu que hi ha hagut alguna d'aquestes qualitats entre la classe política? Polítics, recapituleu i mireu la campanya electoral que hem fet tots plegats! Considereu que ha estat una bona campanya? Jo us haig de dir que no, i crec que hi ha molta gent que pensa el mateix.
Un amic, a qui li ha tocat ser president de taula, em comentava que durant quinze dies havia fet l'exercici de no voler assabentar-se que hi havia unes eleccions, i ho havia aconseguit. Heu comptat quantes pancartes i cartells hi havia a la nostra vila? Si descomptem les pancartes penjades a la carretera nacional i que se n'encarregaven des de fora, a Arenys n'hi havia una o dues mal comptades, a l'entrada. Per què? Per sensibilitat mediambiental? No, perquè ni els mateixos polítics s'ho han cregut, ens ho hem cregut, o com a mínim no s'ha visualitzat.
En què ha acabat el sorteig i repartiment de fanals de la Riera entre els diferents partits? Ningú ha penjat res. I les cartelleres instal·lades expressament? Algú hi va penjar un parell de cartells el primer dia i allà s'han quedat. No defenso que ens bombardegin amb cartells i pancartes, però entre poc i massa, ja que algú s'haurà quedat sense anar a votar perquè no li han recordat a temps.
I actes explicatius de què fa i deixa de fer el Parlament europeu? Quants n'hi ha hagut? Ben pocs i malauradament amb molt poca assistència. Perquè la culpa ens la repartim entre tots. Tampoc hem de carregar-nos-la nosaltres, ja que la ciutadania també adopta postures còmodes, però no els hi posem tota la responsabilitat a sobre, perquè s'ha de complir la màxima de donar exemple, i això ho estem fent molt malament.
I si ho deixem estar? i si ens quedem cadascú a casa nostra i ens espavilem sols? Seria possible? no creieu que hi ha una dependència econòmica de l'exterior massa important com per obviar-ho? doncs no seria bo construir seriosament l'entramat polític per aconseguir objectius comuns? Si és així, cal treballar de veritat i explicar-ho. No cal escarmentar-nos, per adonar-nos de la importància d'anar plegats.
Com es pot fer una campanya política espantant a la gent i no explicar què s'hi anirà a fer? Tampoc em sembla encertat dir que anem a Europa perquè ens solucionin els problemes que no es resolen a Espanya. Si coincidim a dir que les 70 0 80 per cent de les lleis que ens afecten, vénen del Parlament europeu, ho haurem d'explicar en detall, perquè no tothom passa de la política, com a mínim fins ara, ja que a partir d'aquest moment...
Si en l'interval d'hora i mitja que falta perquè es tanquin els col·legis electorals es canvia la tònica i ens trobem amb un overbooking de vots, la reflexió serà la mateixa, perquè les coses no s'han fet bé, i en tot cas s'hauria d'afegir que malgrat els mals oficis, la ciutadania s'ha mobilitzat.

dissabte, 6 de juny del 2009

El mosquit tigre

Jo esperava les pluges i les baixades de temperatura que em semblava havien pronosticat per aquest cap de setmana, però de moment res de res. Tot i així tenim una tarda tranquil·la de repòs i de reflexió, que és el que toca. I com que és jornada de reflexió la seguiré com cal, sense fer política, encara que qualsevol cosa que diguis ja estàs fent-ne.
Des de l'eixida i ben assegut m'estic barallant amb un mosquit que, per l'hora que som, jo diria que es deu tractar d'un tigre, que són els que emprenyen de dia. Recordeu quan ens deien que a Sant Cugat (és el primer lloc que vaig sentir parlar-ne) hi havia uns mosquits tigre que feien unes picades tan doloroses? De mica en mica varen anar estenent-se, tot i que ens diuen que el seu recorregut màxim és d'uns 400 metres. Es clar que ja saben com fer-ho, entrant als cotxes i altres mitjans de transport i baixant a la següent parada.
A finals de maig ens deien que ja hi havia una vuitantena de municipis afectats pel mosquit tigre. A Arenys de Mar ja portem un parell d'estius combatent-los, sobretot a base de fulletons informatius per a la població perquè eviti mantenir espais propicis per al seu desenvolupament. De moment, però, a l'eixida de casa n'hi haurà un de menys, si és que es tractava d'un tigre, perquè l'he ben atrapat.
Per evitar que es propagui pel nostre municipi, cal que vigilem de no deixar recipients amb aigua estancada, on hi dipositen les larves, i si ho identifiquem a cases i balcons d'altres veïnts, és bo de fer-los saber, i si això passa a l'espai públic, cal fer una trucada a l'Ajuntament perquè actuï amb diligència i rapidesa. Si podem evitar que els nostres braços i cames esdevinguin un mapa, valdrà la pena. D'aquests mosquits no ens anem de fiar.

divendres, 5 de juny del 2009

Cerdà per duplicat

Aquest cap de setmana no només són protagonistes les eleccions al Parlament europeu, sinó que també ho és Ildefons Cerdà i la seva obra emblemàtica: l'eixample barceloní. Va ser en Fabià Estapé qui, a la facultat d'econòmiques, me'n va parlar per primera vegada de manera exhaustiva, tant del personatge com del projecte.
Avui, a la trobada del Grup de Debat i Tertúlia, l'Antoni ens ha parlat del seu estudi sobre la tècnica constructiva de les cases de l'eixample; de com els mestres d'obres varen aconseguir desenvolupar una tècnica que els permetia construir edificis amb parets molt més primes que la resta, sense que això hagi estat obstacle perquè s'aguantessin ferms al llarg del temps.
La seva explicació ha vingut precedida per una introducció molt didàctica de la configuració del projecte de l'eixample, amb unes il·lustracions molt interessants de tot el procés.
Demà, el Centre d'Estudis Josep Baralt ha programat una xerrada a càrrec de Ramon Grau, titulada "Ildefons Cerdà i la reinvenció de Barcelona", i que de ben segur valdrà la pena, si més no per les bones referències que en tinc.
Sense haver-ho programat expressament, la coincidència haurà permès que en un cap de setmana on la desafecció política és protagonista, Cerdà li faci la competència i no sigui tot tan negatiu.

dijous, 4 de juny del 2009

Un nou FEIL per tapar forats

Permeteu-me que abans d'entrar en el tema d'avui recordi la mort de David Carradine, conegut per la gent de la meva generació per la interpretació de Kung Fu, encara que més tard hi va haver una segona tongada, però em fa l'efecte que va passar allò de "segons parts..."
Avui volia parlar de la reunió d'alcaldes socialistes amb el president del govern espanyol. Només els alcaldes de les ciutats catalanes més grans de 50.000 habitants. Només hi han assistit els socialistes perquè els de CIU i ICV han considerat la trobada inoportuna a dos dies de les eleccions europees.
No entraré a valorar si és oportú o no, per la proximitat de les eleccions, perquè m'interessa més el contingut; m'interessa i em preocupa. M'interessa perquè es tractava de perfilar la nova edició del Fons Estatal d'Inversió Local (FEIL) del 2010, que a diferència d'enguany que s'ha destinat bàsicament a obres a la via pública, el proper es vol dedicar a serveis socials, medi ambient i noves tecnologies. Em preocupa perquè hi ha inversions que són traïdores, en el sentit que quan tens l'equipament, l'has de fer funcionar i això vol dir despesa corrent. Si als ajuntaments només ens donen diners per inversions, hem de vigilar molt a què els destinem, perquè després no ens trobem que no els podem rendibilitzar. Vull dir que si l'Ajuntament de la nostra vila tingués tots els equipaments a punt de solfa, en aquests moments no disposaríem de suficients recursos per al seu manteniment i funcionament.
Sembla ser que Zapatero s'ha compromès a millorar el finançament dels ajuntaments. Es clar que venint d'ell ho poso en quarantena, perquè... Seria bo poder creure que finalment algú es compromet a solucionar una injustícia que la patim tots, i sobretot els habitants de les poblacions mitjanes i petites.
Seria molt important que es treballés a fons el finançament de les administracions públiques i es deixés de mantenir arraconades les locals. No hi confio i segurament s'aniran prenent mesures com les del FEIL, que els ajuntaments haurem d'aprofitar, però no deixaran de ser pedaços. No cal ser desagraïts, però no ens donem per vençuts.

dimecres, 3 de juny del 2009

Diumenge el Parlament europeu. Hi creiem?

Segons llegeixo a la premsa, les enquestes donen com a resultat electoral una tendència a les opcions de dreta, amb un creixement dels partits més extremistes i euroescèptics, i això penso que no va bé, sobretot perquè no té massa sentit que posicions poc convençudes de la utilitat del Parlament europeu, estiguin assegudes als seus escons. Una mica seria com que el Partit Popular de Catalunya tingués la majoria parlamentària, quan ells amb una simple descentralització de funcionalitats en tenen prou.
Només cal escoltar les paraules i amb quina passió les pronuncia el màxim representant català pel Partit Popular a Europa, el senyor Vidal Quadras, que recorden aquelles proclames que podíem escoltar en les cintes del NODO, anys ha.
Si no creus en una cosa, el que has de fer és decantar-te'n i no pas procurar presidir-la. És clar que el més fàcil és seguir el fil i despotricar de mala manera. Llavors la feina dels que coneixem interioritats és comentar-les perquè ningú visqui enganyat.
Aquesta setmana recollia la revista de juny de l'ATR, revista municipal d'Arenys de Mar, però només he tingut temps de fullejar-la i llegir els escrits de l'oposició, a la zona que hi tenen reservada. Pots estar-hi d'acord, pensar que són oportunistes o no, però has d'acceptar que entra dins les regles del joc, i no passa res. El problema és quan algú veus que critica el fet de no desencallar-se temes i saps que no hi està aportant ni un gra de sorra. Com es pot ser tan cínic?
Cal ser coherent i defensar els teus posicionaments, amb sentit crític i receptius alhora. Ningú et pot obligar a canviar de pensament, encara que és encomiable qui té aquesta virtut d'autocrítica i capacitat per acceptar que vas errat. El que no es pot fer és enganyar la gent i fer creure que fas allò que no fas, i criticar els altres perquè no ho fan. Complicat? no, complex com la vida mateixa.

dimarts, 2 de juny del 2009

Una llei nova per a una realitat de fa anys

El govern català acaba d'aprovar el projecte de llei d'acollida que serà d'aplicació progressiva fins a l'any 2015. Una llei que fa molt temps que s'hi ha estat treballant i que des de molts llocs, però sobretot des dels municipis, s'ha vingut reclamant.
Per què? doncs pel mateix de sempre. La realitat s'avança a la reglamentació i qui ho viu més directament és l'administració més propera a la ciutadania, que paradoxalment és la menys dotada econòmicament.
Cal que torni a parlar de la despesa no obligatòria dels municipis? Recordeu de quin percentatge parlàvem?
Us vinculo un estudi d'una meva companya de curs a la facultat d'Econòmiques, i actualment catedràtica d'Hisenda Pública, que malgrat referir-se a Granollers, una ciutat molt més gran que la nostra vila, dóna una idea molt clara de què estem parlant.
Són molts els ajuntaments que se les han hagut d'enginyar per treballar l'acollida dels nouvinguts i aconseguir integrar en el seu espai, en la seva localitat, les persones provinents de diferents parts del món, amb cultura, llengua i tradicions diferents, però amb l'objectiu comú de trobar una nova llar on viure i treballar.
El projecte de llei d'acollida arriba tard, però per a municipis com el nostre encara trigarem molt temps a rebre els seus efectes, i per això haurem de continuar treballant com fins ara, amb menys recursos, per la situació econòmica que vivim, però amb la mateixa intensitat de quan vàrem decidir posar en pràctica un pla d'acollida.

dilluns, 1 de juny del 2009

Accident a l'Atlàntic

Una vegada més un accident aeri ens deixa a tots amb la por al cos, sobretot en aquestes dates que hi ha força gent que prepara vacances, i pensa agafar algun vol, o bé té amics i coneguts que tenen previst volar aviat.
Recordo que la vegada que vaig anar a Rússia, el nostre viatge va venir precedit per un accident aeri d'una companyia russa. A més, a l'aeroport de Moscou hi havia totes les sales i passadissos amb gent estirada i dormint, i per a més inri, abans de tancar les portes de l'avió de tornada, ens varen entrar un tub d'un diàmetre considerable i ens varen injectar aire (?).
Per aquell temps es parlava que el país no tenia diners per fer un correcte manteniment dels avions, i estalviaven tant com podien... No m'ha fet mai por volar, però tot plegat em feia respecte.
L'accident d'avui hauria causat la mort de 228 persones. En aquests moments es desconeixen les causes, però fins i tot s'ignora on ha pogut anar a parar l'avió, perquè ha desaparegut dels radars sense deixar rastre.
Davant de notícies com aquesta no puc evitar de pensar sobre la fragilitat humana i el fet que pengem d'un fil, i que en un moment, en un instant podem deixar d'existir, i tot allò que hem anat col·leccionant: amics, records, sentiments... s'acaben de cop.
Això ho contraposo a la nostra inèrcia per aferrar-nos a tot i la convicció que la mort queda molt lluny, que és cosa de les persones grans i dels altres. Per aquestes 228 persones, tot fa pensar que la vida s'ha acabat, i els seus amics i familiars no hauran tingut temps d'acomiadar-se i passaran a ser un record del passat. En aquests moments són aquestes les persones que necessiten més del nostre suport i estima. Podem fer-hi alguna cosa? Segur que se'ns pot acudir...