El PSC hi hauria de dir alguna cosa

Els arguments de García-Page, el president de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, socialista per a més inri, contra el finançament singular pactat entre ERC i el PSOE, farien riure si no fossin tan greus. Els diners de Catalunya són de tothom, per no dir que són d'ells, i encara gràcies. 

Juguen amb la sensibilitat i la solidaritat entre els pobles per aprofitar-se d'uns diners que no estalvien. Una solidaritat que només té una direcció, perquè potser no saben que a Catalunya també hi ha pobresa. També hi ha famílies que no poden arribar a finals de mes, que malviuen, sense una llar digna, i uns serveis essencials a la seva disposició.

Hem entès des de fa molt temps que no ens estimen, però que no ens deixen marxar perquè viuen de les nostres aportacions, que superen el límit de la solidaritat i passen a formar part de l'explotació. No tenen ni la vergonya de dissimular, i s'atreveixen gairebé a dir que els nostres guanys són gràcies a ells i que, per tant, els hem de compartir, o millor dit, els hi hem de fer arribar.

És ben cert que en la construcció del nostre país hi ha participat molta gent. Persones autòctones i persones arribades d'arreu de la península, durant uns anys, i d'arreu del món, en l'actualitat. Tots hi han contribuït i els continuem necessitant. Que es pretengui, per exemple, respectar el principi d'ordinalitat, de manera que una vegada fetes les aportacions solidàries, no quedem més malparats que els que reben els diners, no crec que sigui ni injust, ni criticable, sinó totalment necessari i de justícia. Perquè a tot això cal afegir que algunes comunitats s'aprofiten del que reben per rebaixar impostos. I això no és tolerable!

García-Page no és una excepció dins del PSOE, però és qui s'atreveix a dir-ho. No ens creguem que es tracta d'un posicionament de la dreta espanyola. Tots pensen el mateix, però ara, per interès del seu màxim dirigent, el president Pedro Sánchez, que necessita els vots dels partits independentistes, ara els socialistes, amb aquesta excepció, callen i fan veure que estan d'acord en millorar el finançament. També el PSC, que és el més espanyolista de tota la seva història, pensa el mateix, però ara ha pogut entrar a governar a la Generalitat, i cal dissimular molt, perquè la moma duri temps. 

Tot plegat és molt trist, i la nostra butxaca depèn dels altres. És trist, sobretot, per aquelles famílies catalanes que ho tenen difícil. És trist i injust, i denunciable.

Ens falta sensibilitat

Vivim uns temps amb una manca de sensibilitat vers els problemes dels altres que és preocupant. No n'hi ha prou en legislar i acatar fidelment les lleis. El component de la sensibilitat és necessari tenir-lo present si no volem acabar essent una societat agressiva, intolerant i injusta.

    Els nostres legisladors tenen l'obligació de redactar les lleis que ens han de regir per avançar, tenint clar les normes de conducte. Després ja els jutges s'encarregaran d'analitzar i decidir si la ciutadania compleix les lleis. Tot això se'n va enlaire quan al darrere hi ha interessos partidistes, ideologies que marquen la dinàmica, interpretacions interessades d'un poder sovint força dubtós. Hi ha, però la manca de sensibilitat que agreuja la situació dels més vulnerables. I aquí hi podem col·locar la majora d'immigrants que no tenen tots els drets reconeguts, i també les famílies amb dificultats per arribar a finals de mes.

    A Catalunya hi ha un moviment molt actiu i sensibilitzat que, en forma de defensors de la ciutadania, treballen per aconseguir el reconeixement i la dignitat de famílies i persones que els poder polítics i judicials a vegades menystenen. Aquesta sensibilitat que desprenen aquestes persones que, de manera altruista la majoria d'elles, treballen amb els més vulnerables, s'encomana i això és bo. Si perdem la sensibilitat perdem la dignitat.

    No és normal que l'administració pública segueixi un camí i la societat civil organitzada un altre. Tots hauríem d'anar de la mà per intentar resoldre aquestes situacions injustes en què es troben algunes famílies. El dia a dia a vegades ens perd, i ens fa oblidar que no vivim aïllats, i deixem d'agrair tot el que tenim, sobretot quan al costat nostre no tothom es troba en la mateixa situació.

    Tots tenim l'obligació de comprometre'ns amb la resta de la comunitat, però d'una manera especial i decidida, els nostres governants, des de la seva responsabilitat i càrrec, han de vetllar perquè ningú es quedi al marge de la societat, ni pateixi les conseqüències d'una mala gestió de les institucions, públiques i privades. 

    Avui sortia la notícia de les dificultats per empadronar-se a la ciutat de Martorell. N'he parlat moltes vegades en aquest blog, i no em cansaré de repetir que cap alcalde ni govern municipal té el dret de negar l'empadronament dels seus residents, contravenint la normativa vigent, sobretot perquè és el padró el certificat per accedir als drets més bàsics de tota persona. Negar aquest dret és una demostració d'insensibilitat majúscula, al marge d'una interpretació il·legal de la norma que està escrita.

Qui ha de pagar el cost de les autopistes?

Em continuen sorprenent les reaccions contra els peatges a les autopistes per fer front al seu manteniment i les inversions que necessiten d'una manera constant i permanent. En tot cas ens podem discutir sobre quin han de ser el millor sistema, però que les autopistes i autovies tenen un cost i que d'una manera o altra el paguem la ciutadania, això no ho hauria d'oblidar ningú.

Queda molt bé dir que s'eliminen els peatges i a partir d'ara podrem circular de franc, però qui paga el seu manteniment? Si no hi ha peatges o la coneguda vinyeta, que utilitzen alguns països, ho paguem tots via impostos, o no?

Critiquem els polítics perquè es comporten com a populistes, però som els primers de viure en l'engany. El que jo criticaria és no haver trobat una solució abans, sabent que aquest 2021 s'alliberaven tantes concessions, i no haver d'esperar el 2024 a resoldre el problema financer.

¿I que no és just que tot el cost d'inversió i manteniment de les autovies del centre d'Espanya i de bona part de l'Estat es pagui a través de qui ho utilitza? ¿I no és just que els estrangers que circulen pel país, i no paguen impostos, ajudin a finançar el cost del manteniment i les inversions de la infraestructura viària?

Com deia al començament de l'escrit, em sorprèn la ignorància o la mala fe de qui es queixa pel pagament per circular per les autopistes. Jo personalment trobo més injust que ho hagin de pagar persones que no tenen ni cotxe ni es beneficien del seu manteniment.

La intolerància de Trump

Amb la música de fons del coronavirus i confinats a casa després de quatre setmanes, no hi ha moltes anècdotes a comentar. Anem seguint les notícies que no és que siguin gaire variades, amb una forta càrrega de crítiques sobre les mesures que pren el govern i el temps que triga per fer-ho.

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha un apartat de les notícies que em posa furiós. Em refereixo als moments que es parla del president dels EUA, el senyor Trump. No puc amb ell! Trobo injust que un personatge com ell ocupi un lloc tan important d'abast mundial. 

Aprofita qualsevol excusa per eliminar el que ha estat fruit de molts anys i esforços. La solidaritat no és un valor que conreï, sinó tot el contrari. Avui escoltava les seves amenaces a l'OMS de retirar-li el fons nord-americà. Crec que ja s'ha carregat tots els organismes internacionals, i ha deixat de complir en més d'un dels acords presos amb moltes dificultats.

El seu to de prepotència, com si entengués de tot, menystenint els que pensen diferent d'ell, és abominable. El pitjor de tot plegat és acceptar que tenim Trump per a un altre mandat, perquè avui el populisme ven molt i ell d'això en té per donar i per vendre.

Haig de fer esforços per acabar d'escoltar les notícies i no desitjar-li el pitjor. Ho pateixo i m'indigno. Tot això sense ser el meu president, el que dirigeix els passos del meu país, si més no directament, perquè la influència seva no es queda a l'altra banda de l'Atlàntic.

Madrid té por

Per bé o per mal s'ha aconseguit atemorir Madrid. Qualsevol acte a realitzar a Catalunya comporta l'alerta de la seguretat. Sigui la visita del Rei aquest dilluns o la jornada de reflexió del dissabte vinent, han fet que el govern espanyol es mogués per evitar aldarulls i sobretot l'alteració de la pau que s'espera en els dos esdeveniments.

No sóc persona de guerres, però sí que considero que el resultat obtingut és fruit de l'actuació policial i judicial de l'Estat contra Catalunya. Podem situar-ho a l'1 d'octubre de 2017 o podem retrocedir a l'any 2006 amb l'Estatut d'Autonomia aprovat i posteriorment retallat, a la meva manera de veure-ho, il·legítimament. L'Estatut resultant no ha estat el que el poble català va referendar com marca la sagrada Constitució dels unionistes.

El jovent, empès per la sentència injusta del Procés, que manté els presos polítics a la presó, amb condemnes fruit de la venjança de l'Estat i no de la Justícia que calia esperar, ha sortit al carrer a protestar i rebel·lar-se contra un Estat insolent, injust i venjatiu, que retalla els drets democràtics de tots els espanyols.

Sabem que mantenir aquesta força al carrer no és fàcil, com no ho va ser el moviment del 15M, i és per això que cadascú de nosaltres, segons la manera de ser i obrar, hem de mantenir aquesta flama que clama justícia, vingui d'Espanya o d'Europa, però que ha d'acabar amb aquests governs corruptes, venjatius i injustos. Només la resistència i perseverança ens farà vèncer.

L'Escola de Som Energia

Aquest dissabte he assistit a diferents sessions de l'Escola de Som Energia, a Mataró. M'ha sorprès la quantitat de persones que hi eren inscrites, algunes d'elles procedents de diferents comunitats espanyoles. Els tertulians han tingut un bon nivell i sempre aprens alguna cosa.

T'adones que hi ha persones combatents contra el poder, sabent que el seu treball és de formigueta, una mica a contracorrent, en defensa, en aquest cas, del nostre planeta. Han parlat d'energia i evidentment del canvi climàtic.

Hem pogut conèixer diferents projectes entre els quals m'ha interessat la tasca a comunitats de veïns per a la implantació de les plaques fotovoltaiques més enllà dels habitatges unifamiliars. Perquè sempre, quan es parla de les plaques solars, t'imagines una casa d'un sol habitatge amb les plaques a la teulada, però no t'imagines un bloc de pisos amb les plaques al capdamunt. És per això que he pensat que es tractava d'un bon projecte.

També han estat interessants els projectes que relacionen els avantatges de les energies renovables amb la pobresa energètica. És tracta de dues realitats a tenir en compte en un món cada vegada més injust, individualista i que crea grans desigualtats.

Quan assisteixes en jornades com aquestes t'adones que el món no està del tot perdut. No pots pensar en grans solucions, però mentre hi hagi persones amb els objectius clars i ganes de defensar-los, pots afirmar que el món encara és viu i que encara hi som a temps per provocar un gir de 180 graus.

Llibertat: l’autodeterminació és un dret

"Llibertat: l’autodeterminació és un dret". Aquest és el lema unitari de les concentracions previstes per avui dimecres a les 20 h, després que el judici del procés sigui vist per sentència. Unes concentracions contra la farsa d'un judici injust que només ha pretès venjar-se per l'èxit de la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre.

No podem deixar d'exigir la democratització del país i que es permeti expressar la voluntat del poble, lliurement. Que d'una vegada per sempre es deixi de judicialitzar la política i que la sobirania emani del poble i no del gran capital, dels interessos dels de sempre que no han deixat de manar durant aquests anys mal anomenats de transició.

Ens trobem al carrer per exigir que els nostres drets siguin respectats i que sàpiguen que res no ens farà canviar. No serem violents, però sí persistents.

TV3 o El Terrat TV

Arran de la notícia de la substitució de Laura Rosel per Cristina Puig, en el programa FAQS de TV3, m'ha vingut a la memòria una pregunta que em faig darrerament sobre el paper d'El Terrat a TV3. Sembla que cada vegada hi ha més programes televisius de 'la Nostra' que són realitzats per la productora 'El Terrat'. M'imagino que la majoria de televidents no ens fixem en l'autoria dels programes, sinó en les persones que hi figuren, i potser per això em va sobtar que es posés en marxa un nou programa de l'esmentada productora, i adonar-me que n'hi ha tota un colla més.

Quant al relleu, cal entendre que és una decisió de l'empresa i que nosaltres no hi tenim res a dir. Personalment no en puc dir gaire cosa perquè ja fa molt temps que no segueixo el programa, des d'abans que la Laura Rosel substituís a Ricard Ustrell. No hi tenia res a veure el presentador, sinó el monotema que em va arribar a embafar.

El canvi anunciat avui no em farà tornar al programa, ans el contrari. Recordo la nova presentadora en els seus inicis a TV3. Potser sóc molt injust amb ella, perquè no em va agradar mai la seva manera de presentar el programa, i cal suposar que ara deu tenir més taules i ho deu fer molt millor.

Què passa, però amb els presos polítics?

Aquests dies hem estat parlant de la decisió del tribunal alemany de no extradir Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Hem comentat la decisió del jutge Llarena de fer retirar l'euroordre per a tots els polítics exiliats. Hem discutit si havia fet el ridícul, si havia claudicat, si... però què els passarà als presos polítics? Els deixaran lliures o bé encara els mantindran més temps tancats?

No podem oblidar que tenim unes persones preses injustament, perquè no han estat jutjades. Unes persones que es varen presentar a declarar davant del jutge i se'ls va empresonar. I ara què? Com que els polítics exiliats els han deixat de reclamar, els presos se'ls continuarà privant de llibertat?

Quant a sortir a l'estranger o presentar-se davant del jutge tothom hi ha dit la seva. Jo sempre he defensat que estratègicament ha estat un encert, però pensant en les persones creus que és injust que ho hagin de patir uns pocs, quan n'érem molts que els donàvem l'empenta.

Ja sé que ens solidaritzem amb els presos i els exiliats, i que de tant en tant ens manifestem, però som conscients de què significa estar pres injustament? És gros! I els nostres polítics es van barallant per crear crides a la República, ensenyar pit per veure qui és més valent, qui té més simpatitzants, qui ha de liderar aquesta terra en hores baixes. 

Hi ha algun pla establert que vagi de principi a final, i que no s'aturi a mig fer? Ens podem fiar dels polítics catalans? Tindrà raó la CUP quan parla de desobeir? De moment la desobediència és entre els independentistes. Ens trobem dins d'un altre sainet? Podem avançar sense haver de proclamar més màrtirs?

Què passa amb Aung San Suu Kyi?

Les persones de carrer, quan atorguen els premis Nobel, acostumem a desconèixer els agraciats i correm a mirar el seu historial i els mèrits que els han portat a rebre aquesta nominació. Si un premi es diferencia de la majoria és el Premi Nobel de la Pau, no només perquè es lliura a Noruega, a diferència de la resta, sinó perquè els guardonats acostumen a ser més coneguts.

El fet que siguin més propers, perquè n'hem sentit a parlar abans, no vol dir que els considerem encertats, i en tenim prou mostres, una de les darreres l'ex-president dels EUA, el senyor Barack Obama, que el va rebre abans que tingués temps de fer res que ho justifiqués.

Un perfil molt corrent és de les persones que han patit presó i tortures defensant minories ètniques o religioses, i a tots ens ha semblat prou bé. Avui tenim el cas de la premi Nobel Aung San Suu Kyi, que coneixíem com havia estat tractada en els seus molts anys de captiveri i reclusió, però que darrerament llegim unes notícies que no li fan justícia. Si tot allò que passa a Birmània és cert, i si també ho és que ella ho permet, no podríem estar massa d'acord que se li mantingués el premi, i la posaríem al mateix cantó d'altres personatges que considero que no va ser un encert concedir-los-li.

Com que les notícies arriben com arriben, i al darrere hi ha molts interessos periodístics, polítics i culturals, siguem magnànims i donem-li temps perquè s'expliqui. Entretant, però, hi ha una minoria musulmana rohingya al seu país que està vivint un drama injust sense que ella, amb molt de poder polític, no sembli interessar-se'n com hauria. 

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.

Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.

En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 

Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.

I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.

Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

La tarifació social a l'escola bressol qüestionada

Les queixes d'alguns pares i mares a la implantació de la tarifació social a l'escola bressol d'Arenys de Mar són una demostració que les coses no són bones o dolentes per elles mateixes, sinó per si s'apliquen bé o no les condicions, per si es fan a temps i correctament. La decisió de l'equip de govern, amb el suport de l'oposició, d'aplicar la tarifació social tenia molt bones intencions, però com en totes les coses sempre hi ha qui en surt perjudicat.

És just que amb aquesta decisió ara hi hagi pares que hi surtin perdent, amb un increment considerable de la quota? És lògic i just que ara hi hagi pares que paguin 50 euros i d'altres 183, trenta-tres euros més que fins ara? Quins criteris s'han utilitzat? S'ha seguit l'itinerari correcte?

Segons he pogut llegir, algun pare es queixa que la decisió d'aplicar aquesta tarifació es va aprovar posteriorment a la finalització del període de matrícula. És normal i just que a hores d'ara encara no sàpiguen quant els costarà el curs?

Aparentment les coses no s'han fet bé, i una decisió que podria considera-se justa, perquè prima les persones que no tenen prou recursos, ara és motiu de queixes per no haver-ho fet correctament. Una altra cosa és entrar a discutir si la mesura, per més ben feta que sigui, és justa.

La progressió dels impostos, que estaria en aquesta línia dels preus públics de la nostra escola bressol, és una idea justa en un món injust, però comporta un seguit de controls que no sempre es fan. La corrupció que ha embrutat un bon grapat de càrrecs electes, també existeix a la base de la nostra societat. L'aplicació fàcil de la llei és que tothom pagui el mateix, la més justa, però més difícil de controlar i evitar trampes és que les persones paguem segons les nostres possibilitats. La decisió del govern municipal d'aplicar la tarifació social és valenta, però caldrà comprovar que s'hagi fet bé i no s'hagi perjudicat injustament un col·lectiu de pares i mares.

Democràcia representativa amb autoritarisme i corrupció

M'imagino que els motius hi haurà, però d'entrada el fet que un recurs del govern espanyol entrat al Tribunal Constitucional pugui paralitzar la llei o acord denunciat, i que quan sigui al revés no succeeixi, semblaria injust.

Davant la lentitud de la presa de decisions del Tribunal Constitucional (no sempre), pot entendre's que aquella llei recorreguda quedi temporalment suspesa, però per què no passa sempre? Avui hem conegut la sentència del Tribunal Constitucional que declara inconstitucional la llei d'amnistia del ministre Montoro, aprovada via decret-llei l'any 2012. No té efectes retroactius, però si la llei hagués estat del Parlament català, no hauria estat vigent ni s'hauria pogut aplicar mai. Els avantatges que varen obtenir els defraudadors ningú no els hi treu, i tothom tan tranquil!

Si alguna vegada comento que el sistema democràtic de la nostra societat està en crisi, ho faig a partir  del fet que els nostres governants, una vegada assolit el poder no te'ls treus de sobre tan fàcilment encara que quedi demostrat que han mentit i jugat amb nosaltres. No miro només de cara a casa nostra, sinó que tenim l'exemple del president Trump, que avui l'excap de l'FBI l'ha acusat de mentir, que des del primer dia de ser nomenat president dels EUA, i fins i tot abans, no ha parat de maniobrar de manera poc transparent i aparentment anormal, i difícilment se'l podrà fer fora, encara que qui el substituiria és pitjor que ell.

Parlem que Rajoy és el pitjor president en democràcia a Espanya, o bé que, segons el nou president de la Unió Progressista de Fiscals, no hi haurà pacte d'estat en la justícia mentre el ministre Rafael Català continuï en el càrrec, i no hi podrem fer res. Què falla en el sistema democràtic que no permet fer fora els corruptes i governants predemocràtics? Per què un sistema de democràcia representativa, com és el nostre, permet governants autoritaris que s'envolten de corruptes per xuclar els altres? Què impedeix protegir-nos-en? Hem arribat a un final d'etapa? Què vindrà després?

La Justícia no és igual per a tothom

"La Justícia a l'Estat espanyol no és igual per a tothom i els fiscals defensen els interessos dels corruptes del PP". Aquesta podria ser una frase que molts defensarien després de veure el que passa dia rere dia. No tinc cap interès en què el cunyat del rei entri a la presó, simplement m'estranya i indigna que no tothom és tractat de la mateixa manera. Li desitjo tota la sort del món, però també a molts infeliços que no han tingut la mateixa sort.

Quan veus les decisions que es prenen, després de sis o set anys de sentir parlar del judici i de tot el que han estat fent durant anys. Quan veus la manera que té el fiscal general d'arraconar fiscals que imputaven càrrecs electes del PP per corrupció, només tens ganes d'engegar-ho tot a rodar. Quin futur estem preparant als nostres fills?

Quan era jove tenia la il·lusió d'aconseguir que al meu país acabés amb la dictadura i tinguéssim un sistema democràtic. Veia amb ganes el futur que s'acostava, perquè la situació no podia continuar. Europa era massa forta i a prop com per permetre que no escapéssim d'aquell món gris del general Franco i els seus aliats.

El resultat no ha estat el que desitjàvem, però sí que és molt millor del que teníem els anys setanta. Ara, però jo penso en els meus fills i se'm fa difícil animar-los de cara el futur, però ho haig de fer, i no sé on agafar-me per engrescar-los perquè gaudeixin d'una vida feliç i justa. Tenen tots els números d'haver de suportar la dictadura d'una democràcia malalta i corrupta durant massa anys. Els vull animar a treballar perquè aconsegueixin un món més just i lliure de corruptes i paràsits, però em costa. M'està costant. Ja no em preocupen els anys que pugui continuar vivint, que espero que en siguin molts, sinó el futur dels meus fills que els hi hem posat tan difícil. Com podem acabar amb aquest govern del PP tan corrupte, manipulador i injust?

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

Indecents declaracions del ministre de l'Interior

Podria titllar de penoses les declaracions del ministre de l'Interior en funcions, però seria injust. Els qualificatius que és mereix són d'indecents i menyspreables. No dic res del senyor Albiol perquè amb la cara paga. Amb la seva relativament curta experiència política ja ens ha demostrat quin peu calça, i si hi continua podrem observar prou escàndols.

El pitjor ministre de la història democràtica espanyola, el senyor Jorge Fernández Díaz, té la barra i la indecència de dubtar públicament de la justícia espanyola, quan ha estat això el que ha criticat sempre dels altres partits, sobretot dels nacionalistes. On s'és vist que pugui posar en dubte el treball dels jutges pel fet que vagin caient polítics del PP, per actes de corrupció?

El PP ha demostrat que té la corrupció com a mal endèmic dins del partit, la qual cosa no vol dir que tots els seus polítics siguin corruptes, però sí que n'hi ha una bona colla i amb delictes prou significatius com per posar en perill la reputació del sistema polític espanyol.

Mai he pensat ni dit que el ministre fos un corrupte o hagués actuat com a tal. La meva crítica s'ha dirigit cap a la seva incompetència, la seva actuació sectària i interessada, políticament, i la seva furiosa ràbia contra el nacionalisme català, que l'ha fet acusar a dirigents catalanistes sense proves i utilitzar les clavegueres de l'Estat, i ara que van apareixen els casos dels seus amics i companys de partit, ara és quan posa en dubte l'encert i intencionalitat dels jutges. 

El PSOE demana la seva dimissió, i tots sabem que això a Espanya, i sobretot en el PP és gairebé un miracle, amb l'excepcionalitat d'Esperanza Aguirre. Per dignificar la política, persones com el ministre esmentat i el mateix president en funcions haurien d'abandonar la política i permetre recuperar la dignitat i sentit democràtic de la política espanyola.

Titulars de premsa d'un any electoral

Hi ha dies que estàs més inspirat que d'altres. Dies que ho veus tot negre i tens poques ganes d'obrir la boca perquè no trobes res ben fet. Aquests dies són complicats d'escriure, perquè pots caure en el parany de descriure la realitat, la teva visió d'ella, amb un to massa pessimista. 

Avui, per exemple, si em posés a parlar de la premsa del nostre país i dels corresponsals locals seria molt dur, probablement gens injust, però sí massa cruel. Ja sé que quan ells escriuen, precisament es valen de la crueltat per fer-se llegir més i vendre més notícies als directors i responsables dels diaris. Quan uns i altres estan en sintonia, el resultat pot ser fatídic.

Que ningú pensi que les notícies no s'han d'explicar, encara que no siguin agradables per als afectats, però seria molt lloable que l'autor abans de donar per llest l'escrit es posés a la pell de l'altre i donés el vistiplau. Hi ha persones que es creuen infal·libles, que ho fan tot bé. Jo tinc la sort que m'equivoco molt i se'm fa més difícil pecar d'orgull.

Avui, però ens podem fixar en frases titulars dels diaris, a càrrec de polítics que tenen clar que enguany és un any electoral. "Roben als més pobres per donar-ho als independentistes", parlamentari del PP català. "Anar amb ICV-EUiA a Barcelona no crec que sigui regenerador", alcalde de Barcelona. 

Però a Espanya passen més coses. A l'Audiència Nacional perden l'expedient sobre l'esborrat dels ordinadors de Bárcenas. El president de Telefónica, César Alierta manifesta que en quatre anys Espanya situarà la taxa d'atur per sota del 8%. L'any 2014 es va tancar en gairebé un 24%. Arturo Fernández, expresident de la Patronal madrilenya CEIM, justifica la utilització de les black card en els seus restaurants perquè eren més barats. O sigui, negoci rodó.

Però nosaltres tranquils que tot quedarà resolt, i continuarem pobres i enganyats.

Per la defensa dels serveis públics a la ciutadania

Amb aquest títol signaven avui l'article a La Vanguardia, Núria Marín, Àngel Ros, J.F. Ballesteros i Carles Puig, alcaldes i alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, Lleida, Tarragona i Girona, respectivament. Un article que subscric i que seria bo que llegíssiu, per adonar-vos de la trista realitat del nostre país, entès com Espanya, amb un Partit Popular governant de la pitjor manera.

És trist, molt trist, ser conscients del mal que el govern de Madrid està provocant a la nostra societat, portant-nos a una situació d'injustícia social, per una reforma de la llei local que està redactada amb tota la mala llet possible, a favor d'uns quants i en detriment de les persones menys afavorides, en contra d'una societat justa.

Despullar els ajuntaments de recursos i competències és la pitjor solució possible. És desproveir l'administració que més coneix la realitat del carrer i qui ha de tenir més marge de maniobra per resoldre els problemes que es produeixen diàriament. La centralització del poder de decisió és un error que no afavoreix ni a l'administració ni a la ciutadania.

Si bé és cert que en tots aquests anys de democràcia hi ha hagut governs municipals que han actuat malament i algunes persones s'han lucrat il·legalment, la solució que proposa la llei no garantirà res, ni poden penalitzar tots els ajuntaments i els seus ciutadans per uns quants corruptes, per més que n'hi hagi hagut.

La capacitat de resposta és millor quant més a prop es troba el polític de l'emergència o situació conflictiva. No és gens difícil d'entendre, encara que no hagis posat mai el peu a l'administració local. Si a més has tingut l'experiència de governar un ajuntament, o d'haver-hi treballat trenta anys, saps molt bé què passa el dia a dia, i la sort que tens quan disposes de recursos per resoldre qualsevol tipus de complicació que se't presenta. Negar això és negar l'evidència.

Una vegada més el govern del Partit Popular ens dóna mostres d'aprofitar-se de la majoria absoluta per fer i desfer a la seva manera, desoint els arguments d'evidència que l'oposició i la ciutadania que coneix la realitat de l'administració pública els planteja. El PP és un govern inepte, centralitzador i amoral. Espanya no és mereix un govern com aquest. 

Evadint-me de la mala praxis política

En aquests moments m'agradaria trobar-me al hall del Palau de la Música esperant per entrar a la sala de concerts per escoltar el Monteverdi Choir i el English Baroque Soloists, sota la direcció de Sir John Eliot Gardiner, interpretant Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi, amb motiu del 50è aniversari del Monteverdi Choir.

Com que això no podrà ser m'he pres la llicència d'escoltar l'obra enregistrada. És una passada! Sóc un enamorat d'aquesta obra i sovint l'escolto. A casa tinc una versió amb la participació de l'Escolania de Montserrat, tot i que avui he escoltat una interpretació del mateix cor i director d'aquest vespre al Palau.

M'imagino que els aficionats a la música clàssica coneixeu la peça, i els que no, us convidaria a escoltar-la, sempre i quan tingueu una bona predisposició. No és bo forçar res.

Aquesta hora i mitja de música sublim m'ha fet oblidar la mala llet que arrossegava des d'ahir abans d'anar a dormir. Entenc les persones que no suporten la política. Els entenc des que la política al nostre país ha degenerat de mala manera, i costa tant de trobar polítics honestos, no pas que no robin, sinó honestos en l'esperit de treball, coherència, responsabilitat i seriositat que se'ls ha d'exigir. No suporto que juguin amb nosaltres oblidant-se de les seves obligacions i dedicant-se únicament i bàsicament a satisfer els seus interessos personal i de grup, comprometent el futur del seu poble o nació.

Anem sumant els motius per exclamar d'una vegada que ja n'hi ha prou! Avui recordava una història que em va quedar molt a dins meu quan era petit, sobre el secret de la confessió. El criminal que es confessava i es valia de l'obligatorietat de mantenir el secret de la confessió encara que això condemnés el confessor. I em preguntareu, a què ve això?

No us ha passat mai que disposeu d'informació que us cou a dins, però que no podeu comunicar, sabent que posaria les coses al seu lloc i deixaria en evidència els mentiders i calumniadors? És dur i fins i tot injust, però es tracta d'esperar uns anys per explicar i dir les coses pel seu nom, i empastifar els que ara empastifen. Resistirem, però no deixa de provocar molta ràbia. Sisplau, vosaltres que podeu, obriu els ulls!!!