Llistes definitives dels més venuts per Sant Jordi

Quan la meva filla es va acostar a l'Orfeó Català de Mèxic per lliurar-los un exemplar del llibre "el joc del silenci", del seu cosí i nebot meu, en Gil Pratsobrerroca, no ens imaginàvem l'èxit assolit que l'ha portat a ser el segon més venut per Sant Jordi, en la modalitat de ficció en llengua catalana. 

La gent que coneix el nostre parentiu, però també d'altres que ho descobreixen tot parlant-ne, em comenta que el llibre els ha encantat, i la frase més repetida és que enganxa. Arran d'això he parat atenció especial en els llibres que es publiquen, i les seves editorials, i també en comentaris de persones molt més enteses que no pas jo, sobre el gran nombre de llibres publicats, la majoria dels quals tenen una existència efímera i una gairebé nul·la repercussió.

Si un llibre té tant de ressò vol dir alguna cosa. Les editorials s'encarreguen de publicitar els llibres que editen. Són empreses privades que viuen de la venda dels seus llibres i, per tant, han de seleccionar bé què editen i una vegada impresos i posats a la venda, fer-ne la màxima difusió per engrescar els lectors. El boca-orella hi fa l'altra part.

Darrerament, he llegit algun llibre que no m'ha entusiasmat i fins i tot m'ha sorprès que l'editorial s'hagi animat a editar-lo. Potser aquesta facilitat i poca exigència explica que hi hagi tants llibres al mercat, la majoria dels quals tenen poca sortida.

Crec que el nivell de lectura ha pujat tant en quantitat com en qualitat. Això ens ho haurien de corroborar els especialistes, però aquesta és la meva impressió. I si tinc raó, això donaria més força a tots aquells escriptors que han aconseguit apropar-se amb èxit als lectors.

Entenc, doncs, la satisfacció dels autors literaris que han assolit un èxit de vendes, i també de comentaris positius, perquè aconseguir-ho no és fàcil i el mèrit, per més ben embolicat que estigui, és d'ells.

Com ens condiciona el temps!

Aquests darrers dies notava que la primavera era a prop, amb molta més llum i més hores de sol. Tot plegat generava un estat més optimista i alegre. L'hivern i la foscor sembla que ens condiciona i ens fa estar més apagats. Ja donàvem per un fet que l'hivern estava superat! Avui, però, de cop i volta el temps ha canviat. Ja ens ho havien avançat. Ens hem llevat plovent i ho ha continuat fent durant tot el dia, sense poder observar el sol i tot molt més fosc.

Ho he notat anímicament. M'he adonat que certament el temps, si és plujós o assolellat, ens condiciona totalment. I és aquí quan puc entendre els europeus del nord, amb menys hores de sol que no pas nosaltres, amb molta més pluja i nuvolades. És per aquest motiu que anhelen venir al nostre país a prendre el sol, a tombar-se a les platges. I què hem fet nosaltres? Ben poca cosa, i després ens lamentem del nivell de turisme que predomina a casa nostra. No excel·leix. Només oferim sorra i sol.

Les coses no surten soles. S'han de treballar. No et pots limitar a oferir allò que tens i no lluitar per millorar-ho, per afegir nous serveis, per engrescar més gent a venir. És cert que els nòrdics busquen sol i platja, i potser no els interessa gaire el patrimoni cultural i històric del nostre país, però també és cert que si els ho ofereixes, els obres els ulls, descobreixen coses que no sabien i probablement engresques a més gent a venir.

Amb tot el que està passant al món i amb les seves repercussions, necessitem que el sol brilli i ens animi una miqueta. L'euríbor s'apuja, el preu de la benzina també i d'aquí a pocs dies també ho faran els aliments, el transport. Tot plegat aspectes negatius. Cal contrarestar-ho amb dies assolellats que ens permetin sortir al carrer i gaudir de la natura. Agafem-nos amb allò que puguem. Fem-nos-hi una mica!

Ara l'eix transversal ferroviari

De tant en tant el govern de torn treu la notícia d'un projecte a llarg termini que engresca els més innocents i acaba en un calaix. Aquesta dinàmica és molt freqüent al nostre país i avui, no sé quants anys després, el govern socialista ha parlat de recuperar el projecte de tren transversal per comunicar Girona amb Lleida, sense passar per l'àrea metropolitana. Un projecte ferroviari a imatge de l'eix transversal per carretera.

És evident que un país com el nostre que no disposa de rius navegables i que la xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, tot passa per les nostres autopistes i carreteres, amb les conseqüències que comporta de saturació i bloqueig del trànsit. Pensar que un dia Catalunya tindrà una xarxa ferroviària com es mereix, és gairebé una quimera.

No vull tirar aigua al vi, però cal que no ens il·lusionem més del compte. Probablement, la notícia sigui una manera de desconnectar per unes hores dels problemes de Rodalies i somiar desperts. Tant de bo que el projecte recuperat, amb l'actualització necessària, acabi sent una realitat. Els que tenim una edat, però, ens ho mirem amb una certa desconfiança, i no tenim gens clar que ho arribem a veure mai.

El meu pessimisme ve justificat per tot el que sabem i hem vist d'altres projectes necessaris, promesos i que es troben encallats. Qui no ha sentit parlar del corredor del Mediterrani, sense que el sorprengui com està d'empantanegat. Les obres de tren i metro a Catalunya són el no acabar mai. Recordeu quan varen començar a construir la línia 9 de metro? Quan està prevista la seva finalització? Quin cost final tindrà?

El projecte d'eix transversal té l'encant de trencar amb la radialitat imposada per les capitals, en el nostre cas Barcelona, i aconseguir prescindir-ne quan no és necessària. Hi ha moltes idees semblants. La més propera seria la connexió entre Mataró i Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès, l'anomenada línia orbital ferroviària. De tant en tant se'n parla, però...

A veure si aprenem a planificar les grans infraestructures, amb seny, i ens hi posem també seriosament a dur-les a terme. Ja n'hi ha prou d'anar gastant en estudis i informes per acabar arxivats i oblidats en un calaix.

El dia de la loteria

El vint-i-dos de desembre tot es paralitza i les notícies es concentren en el sorteig de la loteria de Nadal, amb tota la premsa a punt per presentar-se a les localitats on cauen els primers premis. És un sorteig que il·lusiona, però que amaga un gran secret: els premis es concentren en uns pocs números i la resta s'emporten la meitat de premi que la resta de l'any. L'alegria desbordada dels guanyadors fa possible que la tradició continuï, i que cada any, en aquesta data, tot giri al voltant del mateix, com si no succeís res més a la resta del món.

El ganxo d'aquest sorteig l'ha intentat imitar la loteria catalana, però no ho ha aconseguit, i en part és degut als pocs premis que es reparteixen i, per tant, a la poca gent que en surt beneficiada. Un fet, de qualsevol mena, agafa empenta si pot córrer de boca a orella. Si tu coneixes persones que s'han beneficiat d'un sorteig més fàcilment t'engresques la següent vegada. Quan només ho veus per televisió, la teva resposta és molt més freda. 

Recordo les cues davant de les administracions de loteries de Vic, una colla d'anys després d'haver repartit la grossa de Nadal. El fet de saber que aquelles loteries havien venut la grossa, semblava que havia de tornar a passar, i a Vic va ser així amb un parell d'anys de diferència. 

També les administracions que tenen un volum important de vendes i que, lògicament, tenen més números per repartir algun premi gros, creen moltes expectatives i hi pots veure llargues cues, dies i setmanes abans del sorteig. És la notícia localitzada en un punt, la coneixença de persones que han estat agraciades amb un premi, el que engresca els compradors, sense tenir més possibilitats d'èxit que els que no acostumem a comprar butlletes.

I això ho podem traslladar a molts aspectes de la vida. La moda, aquell fet que crea expectació, sovint efímera, però que en poc temps provoca moviments aparentment inexplicables, si més no racionalment. Però si tot això provoca il·lusió. Si ningú s'hi deixa la setmanada. Si no provoca cap cataclisme ni crisi familiar, benvinguda sigui la loteria. Avui, però és el dia de la salut, el que agraïm totes les persones que no hem guanyat el premi perseguit. I realment és la salut el millor premi que podem aconseguir a la vida!

Aprendre de l'experiència i les garrotades

Permeteu-me que parli de Clara Ponsatí i del frustrat intent d'entrar al Parlament de Catalunya amb una nova formació, Alhora. Em direu que és molt fàcil parlar-ne ara quan ja sabem els resultats, però... és que hi havia algú que creia que tindria èxit?

    Des del primer dia vaig estar convençut que el projecte de Ponsatí i Graupera seria un fracàs, i no és que em tingui per molt espavilat, sinó que tot hi apuntava. El que no he acabat d'entendre és que una persona intel·ligent com Ponsatí, no s'adonés de la situació i tirés endavant la idea de fer-se un lloc, barallant-se amb tothom, entre ells els fidels seguidors de Puigdemont i d'ella mateixa fins fa pocs mesos.

    La ciutadania és molt intel·ligent i sap què vota i per què ho fa, o per què es queda a casa. Portem massa anys de picabaralles entre els polítics que han de liderar el país, i això ja no s'aguanta. Ara molts diaris i opinadors prediquen que l'independentisme ha mort i que cal girar full. Jo no crec que l'independentisme hagi mort, sinó que hi ha un cansament general que ha fet aparcar tota l'empenta per aconseguir un objectiu al qual no s'hi ha renunciat, però que probablement ara no toca. L'independentisme ressorgirà, i ho farà més o menys bé en funció dels nous líders, de la seva capacitat d'aglutinar la gent i generar confiança.  És hora de canviar la tàctica i planificar el futur, sense oblidar el present, que el teníem una mica apartat. I en aquest futur hi serà tot, també la lluita per a la independència. 

    És per tot això que considero que els actuals dirigents polítics han de fer un pas al costat i seguir l'exemple del president Aragonès. Ho ha de fer el president Puigdemont, o el líder d'ERC Oriol Junqueras, i tot un seguit de polítics a qui hem d'agrair la feina feta, la dedicació del seu temps lliure, amb més o menys encert, i que deixin pas a altres persones que assumeixin la realitat, aprenguin dels errors passats i canalitzin les voluntats i ideals de la ciutadania. Que l'engresquin, amb arguments i realitats, i que no els defraudin.

    En el món de la política hi ha massa Messies. Persones que es creuen imprescindibles per aconseguir els grans objectius. Tots som útils, però mai imprescindibles. Tots hi hem de ser i col·laborar, reconeixent que no estem sols i que hi ha altres persones que potser ho poden fer millor que nosaltres. La decisió de Clara Ponsatí de crear un nou partit polític pot haver aigualit tot el reconeixement a molts anys de servei al país. És bo analitzar en fred la situació, i considerar que la feina s'ha de fer de la mà dels altres i no en contra de tothom.

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

Engrescar a participar

Tenim la sort de viure en una vila amb molta activitat cultural, esportiva i lúdica, que et permet assistir a molts actes sense bellugar-te, i això no sempre s'aprecia ni es valora suficientment. Ja sigui la pròpia administració local, amb totes les seves àrees, o a través de les entitats presents al municipi, gairebé cada dia de la setmana, i de manera especial els caps de setmana, ens trobem amb una agenda farcida d'actes on poder participar, aprendre i gaudir de les explicacions i experiències.

    És bo potenciar-ho i que no decaigui, sobretot en un temps que creix el desànim, les pors i l'angoixa per tot un conjunt de circumstàncies que no s'han acabat de resoldre. Tots en tenim unes quantes al cap, i no cal anar-les repetint, més que tot per no convertir un escrit que pretén ser positiu, en tot el contrari.

    Tot i així tenim una assignatura pendent on cadascú de nosaltres hi pot contribuir per millorar-la. Em refereixo a la participació d'aquests actes d'una bona part de vilatans que encara no han fet el pas. Convindreu amb mi que als diferents actes que s'organitzen hi ha un conjunt de persones que es repeteixen, que ens hi trobem, i ens ho passem molt bé, però que hi podríem convidar i esperar veïns, amics i familiars que no es prodiguen tant.

    Segurament hi ha persones que no en tenen cap necessitat, però estic convençut que n'hi ha d'altres que els falta l'empenta inicial per sortir de casa i participar-hi. Passa una mica com amb la lectura, que si no hi ha hagut costum a la família, o no s'hi ha entrat de petits, pot arribar un dia que un s'hi aficioni i descobreixi la importància de llegir, i ja no ho deixi mai més.

    Seria bo que aquestes persones que no ho acostumen a fer, les animéssim a participar als actes que organitza l'Ateneu o l'Aula d'Extensió Universitària. Assistir als cursos que programen diferents entitats com l'AFA, el Casal de Joventut Seràfica, el Teatre Principal, la Biblioteca, el Museu d'Arenys, i més entitats que em deixo i que fan una feina interessant, que no es poden perdre.

El perill de l'abstenció

Quan s'acosten les eleccions els partits polítics treballen per aconseguir el vot dels ciutadans, i per això fan mans i mànigues per engrescar-los, sobretot a base de promeses, i aprofitant les parades a carrers i places per acostar-se als vilatans tot demanant-los què voldrien que prioritzessin en el cas d'aconseguir el govern. Malauradament, la majoria de les promeses no s'acaben complint i les plataformes de participació i mecanismes per acostar la veu de persones i entitats esdevenen estèrils.

Aquesta manera de procedir és el gran causant de la desafecció de la majoria de la població, i provoca un augment de l'abstenció, davant les poques expectatives que tot allò que els han promès s'acabi complint, i el menysteniment patit durant els quatre anys de mandat. L'abstenció, doncs, no és imputable a la població, sinó als polítics i la seva manera de procedir.

Tot i que aquesta actitud és molt general, hi ha partits polítics que ho porten en el seu ADN. Són partits que només es mouen per interessos personals o de partit, buscant el poder i utilitzant el ciutadà en benefici propi. Quan penso en els resultats electorals i el nivell d'abstenció considero que encara hi ha prou persones que es mobilitzen per anar a votar i mai no els ho agrairem prou. 

A la nostra vila, durant aquest mandat, s'ha pogut constatar que el govern no s'ha esforçat gaire per obrir les portes de l'Ajuntament a persones i entitats. S'han limitat a organitzar festes i actes lúdics, sense comptar amb la gent. L'activitat dels consells de participació ha estat mínima, amb algunes excepcions en aquells que els podia donar cert rèdit propagandístic i pocs reptes a superar, com pot ser el consell d'infants. No s'ha creat el consell de Cultura, com s'havia promès, ni tampoc existeix el de Joventut.

El nou govern que es constitueixi el mes de juny no tindrà gaires dificultats per superar el nivell de participació, empatia i capacitat d'escoltar la gent, però ho haurà de fer, i no totes les opcions polítiques que es presenten tenen la voluntat i la garantia d'entomar aquest repte i prioritzar-ho. És cert que gestionar un ajuntament vol dir moltes més coses. El problema que tenim és que al nostre municipi han quedat massa coses al calaix.

Des de la CUP volem demanar la confiança dels arenyencs per canviar la manera de fer política del nostre Ajuntament. Sabem que hi ha motius suficients que emmandreixen a l'hora de sortir de casa per anar a votar, però els animem a fer un esforç per capgirar la situació de la casa de la vila i entrar tots plegats a dins, per aconseguir un govern participatiu de millora i eficiència per sortir del cul-de-sac on ens han deixat.

ERC claudica

Cada dia que passa la imatge d'ERC és més deplorable. Fa angúnia de veure com el PSC se'ls passeja, aconseguint tot allò que volen i que els interessa com a partit polític, i així continuar amb la tendència de creixement que ja varen experimentar en les darreres eleccions autonòmiques a costa de Ciudadanos. 

La desfeta de la coalició de govern amb Junts no ha beneficiat en res a ERC, encara que algunes persones s'ho varen creure. Mantenir un govern amb minoria li resultarà molt negatiu de cara a les properes eleccions municipals, sobretot per la imatge que estan donant de contradiccions i falta de lideratge polític.

El president de la Generalitat no ha aconseguit engrescar a ningú, tret dels seus propis militants i simpatitzants, però fins i tot una part d'aquests es poden posar en contra de decisions com la que ha pres la direcció del partit sobre la B-40, en la desesperada cursa cap a l'aprovació dels pressupostos. Una decisió que encara no garanteix el suport final dels socialistes. El recanvi a l'empresonament d'Oriol Junqueras no ha funcionat.

El PSC va fort i s'aprofita de la feblesa d'ERC i de la seva vulnerabilitat, per marcar el ritme de les negociacions. Els socialistes saben que ERC encara no ha superat el trencament amb Junts. Se les prometien molt felices, pensant que els equivocats eren els de Junts i que els seus militants els castigarien. És evident que Junts té un problema d'autodefinició i necessita aclarir a tothom què vol ser en el futur, però també és clar que ERC no ha estat capaç d'aprofitar la presidència del govern per enfortir-se com a partit polític i esdevenir la primera força del país.

Les exigències del PSC per aprovar els pressupostos no són pròpies d'un partit polític progressista, i això encara és més greu, sobretot per al país que observa incrèdul com es poden manipular les coses només per interès personal i de partit. Per desgràcia nostra, doncs, si el partit en el govern fa aigües el país no avança, i així anem tirant des de fa massa temps. 

La responsabilitat de la situació en què es troba Catalunya està molt repartida. No hi ha un únic responsable, però sí que és cert que el partit en el govern hauria de donar senyals d'entendre la problemàtica i ser capaç de capgirar-la. Amb ERC ho tenim molt complicat.

La vigília de la Diada

He llegit que l'ANC ha detectat una disminució important de les persones inscrites per assistir a la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona. De fet, no crec que ningú se n'hagi sorprès ja que això estava cantat. Jo mateix en aquest blog ho comentava l'altre dia. 

La gent estem cansats, i m'hi incloc, de tot el que ha estat passant els darrers anys, i que d'alguna manera s'ha agreujat darrerament. Els nostres polítics probablement han estat a l'alçada de tots nosaltres i han demostrat una incapacitat per motivar-nos i engrescar-nos a construir un país on tots hi puguem viure bé, o si més no tenir la possibilitat d'afrontar amb certes garanties les penúries que se'ns anuncien.

Quant al Procés ja només ens queden records no gaire estimulants, i de mica en mica anem assimilant que aquesta oportunitat ha passat de llarg, i que en tot cas caldrà esperar-ne una altra més endavant, probablement amb protagonistes d'altres generacions, no pas de la nostra.

Aquest sentiment no hauria de ser necessàriament trist i descoratjador, sinó en tot cas ens hauria de fer veure que hi ha moltes coses a resoldre, i que seria hora que ens arremanguéssim i ens poséssim a treballar per millorar la situació del país. No podem abaixar la guàrdia i davant de problemes com el d'aquest divendres amb l'avaria caòtica de la xarxa de trens de Rodalies, hem d'exigir un millor servei, més inversions per un manteniment decent i, si fa el cas, traspàs de competències per gestionar-ho des d'aquí.

La manifestació de demà diumenge anirà com anirà, i serà una demostració del trencament entre els partits polítics independentistes, que han pres decisions diferents. Cap d'ells es pot escapar de la crítica, perquè en el fos hi ha un interès de partit que els fa perdre la confiança de la ciutadania. Sense aquesta confiança és impossible avançar amb èxit. 

Com ja he dit moltes vegades, estem vivint una etapa grisa de la política catalana i el que podem esperar i desitjar és que sigui la més breu possible, per entrar en una dinàmica diferent, amb nous polítics, més eficients i amb més esperit de servei. Tots plegats hem d'aprendre la lliçó i procurar no anar més enrere del que hem fet fins ara. A veure si el fracàs de demà ens estimula per canviar de ritme i traçar un altre camí.

Diada sí o no

Un dels dilemes que s'ha plantejat aquests dies és si enguany es pot convocar els catalans a la manifestació reivindicativa de celebració de la Diada de Catalunya o bé, vista la situació del coronavirus, es decideix no celebrar-la. De moment, i buscant totes les mesures de seguretat, l'ANC sembla que està per convocar-nos tot i la crítica rebuda, entre altres, dels especialistes mèdics.

Des de l'any 2010 la convocatòria de manifestacions de l'onze de setembre ha tingut una gran resposta, fins arribar a xifres rècord. Hi ha hagut prou motius com per engrescar els catalans a sortir al carrer, i un clam comú poc practicat, com és la unitat. Els partits independentistes han fet cas omís al clam del carrer, i cadascú ha anat a la seva, reforçant els interessos partidistes.

Ens trobem a començaments del curs escolar i la tornada a la feina després de les vacances d'estiu, en una situació poc clara quant als rebrots de l'epidèmia que ens va afectar els mesos de març i abril, i que no ha acabat de desaparèixer. Aquest fet posa en dubte la conveniència de convocar una trobada massiva al carrer. Si vàrem saber confinar-nos per evitar mals majors, per què no hem de seguir les recomanacions de Salut ara que ens apropem a la tardor?

Els símbols i les manifestacions són importants, però no tot s'acaba en això. Hi ha l'actitud diària, la coherència amb el nostre comportament, i la lluita contra la repressió més o menys explícita, que s'ha de tenir en compte, i que ens pot ajudar a avançar en el nostre camí a l'autogovern. La història explicarà tots aquests anys, però les circumstàncies del moment, seran també prou evidents a l'hora de fer entendre la resposta de 2020.

Soc partidari de no sortir al carrer i no exposar-nos a agreujar els riscos de contagi del coronavirus, i aprofitar l'enginy de tanta gent per trobar alternatives a la manifestació multitudinària, sense deixar de commemorar una data que ens recorda la pèrdua de drets com a poble. 

La gestió dels diners europeus

Segons puc llegir en diferents diaris digitals, el fet que Pedro Sánchez centralitzi la gestió dels diners europeus que arribaran a Espanya és un altre exemple del seu costum de no complir els pactes. No ens ve de nou la seva actitud perquè ja hi estem acostumats, no només d'ell, però potser en el seu cas és més descarat.

Probablement el PP sempre ha estat més lleial a les seves promeses. Encara que podria ser que em relacionéssiu un seguit d'exemples que em farien rectificar, però si més no la impressió que tens és que del PP ja saps d'entrada que no hi pots confiar, cosa que no passa amb el PSOE que promet molt i et pot arribar a engrescar, però al final tampoc ho compleix. Tots recordem les promeses de Zapatero.

Pedro Sánchez hauria pactat amb ERC de donar-los la gestió dels diners a Catalunya, a canvi de donar-los suport a l'estat d'alarma. Tenim experiència en les promeses d'inversions que mai s'acaben complint, sinó una mínima part. La gestió financera és descaradament deficitària i ara, amb els diners europeus, no hi ha cap garantia que es destinin als objectius fixats, ni es reparteixin de la manera acordada.

Que surti algú a defensar-ho i em justifiqui per què s'ha de fer d'aquesta manera, i quina esperança hem de dipositar-hi perquè es compleixi. Estic d'acord que la no presència del president Torra a la trobada dels presidents autonòmics no serà, segons deia el ministre Illa, motiu per perdre finançament. Aquest ja vindrà escamotejat d'entrada. 

El problema de no complir mai les promeses és que aquestes, quan es fan, ja se sap que no es compliran. Ja no hi posen interès, i no els costa gens prometre, perquè no s'hi veuen obligats. És per això que la taula del diàleg és una absurditat de la qual no cal esperar-ne res de positiu per a Catalunya. Això porta a la desitjada unilateralitat, que ha estat un fracàs fins ara, però que s'ha vist com a única solució per treure'n alguna cosa de profit. Fem memòria de la situació actual, i que ho puguem contrastar quan s'hagi decidit en què i on es destinen els diners europeus. La conclusió a què arribarem serà que no estàvem tan desencaminats.

Tornen les caminades al costat de la platja

Abans del confinament acostumava a fer una caminada, menys sovint del que caldria, fins a Canet, pel camí de la platja. A partir de demà ja no tindré excuses i ho podré tornar a fer, encara que amb limitació horària i no tot el trajecte, doncs no podré sortir del terme municipal d'Arenys.

Aquesta tornada a la normalitat comença a engrescar la gent i convé que ho fem bé perquè no ens trobem que el coronavirus revifi i haguem de fer marxa enrere. El lapsus que hem tingut es recordarà durant molt temps, ja que són experiències a la vida que només es viuen una vegada, a no ser que a partir d'ara les coses canviïn.

Tot i no ser un home de mar, i agradar-me molt estar a casa, també em fa gràcia poder tornar a sortir i veure el mar i la platja. Resseguir el camí vorejat d'arbres plantats els darrers anys i saludar les persones amb qui coincidíem en les passejades. 

Ara caldrà decidir a quina hora ferm la sortida. Abans de les 10h del matí o a partir de les 8h. En cap de setmana la primera hora és la bona, però de dilluns a divendres, amb el teletreball et condiciona a fer-ho a les tardes.

És una llàstima que el camí cap a Caldes quedi estroncat i no s'hagi pogut solucionar la continuïtat. El projecte se n'ha parlat molt, però les administracions supramunicipals van allargant la situació. És vist que l'administració local sempre és qui dona la cara, però qui menys competències té i menys poder de decisió, encara que sigui una administració sanejada econòmicament.

El vot útil del PSC

Davant l'auge de l'extrema dreta a Espanya, ja sigui amb l'aparició de Vox, o amb la radicalització del PP de Casado i C's, fa que el PSC vegi en tot plegat l'estratègia electoral per al dia 28 d'abril a Catalunya: vendre als independentistes que és millor una victòria a Espanya del PSOE que no pas del tripartit d'ultradreta. El vot útil per a Catalunya és votar el PSC!

Haig de dir que és una bona estratègia per engrescar aquells catalans a qui no va agradar el comportament del PSC durant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, però que veuen com una amenaça real la pujada de la dreta més ultra dels darrers anys a Espanya. Deixar de votar els partits independentistes, per al Congrés i Senat espanyols, per evitar un mal major.

S'ha parlat de si la decisió dels partits independentistes catalans de no votar els pressupostos de Pedro Sánchez va ser una bona idea o no, per les conseqüències que ha tingut, la convocatòria d'eleccions, i les que pot arribar a tenir, si la suma dels partits de dreta aconsegueixen la majoria a Madrid. També s'ha dit que Pedro Sánchez tenia molt clar que volia avançar les eleccions i que l'actitud dels sobiranistes li va anar com anyell al dit.

Ara caldrà veure com es comporten els votants independentistes i no els elegits. Si l'opció serà de més 'seny' que els seus diputats a Madrid, o bé es manté la radicalitat, per una banda, i la voluntat de fer més forts els diputats sobiranistes al Congrés espanyol.

Com que encara no sabem quants partits catalans es presentaran, ni les coalicions que es formaran, si més no el dia d'avui, serem cauts a preveure què pot passar, però em fa l'efecte que l'estratègia del PSC, si es planteja bé, pot significar un auge del nombre de diputats catalans a Madrid i un benefici per als resultats generals de PSOE el dia 28 d'abril.

Mala llet després de veure actuar la policia de Rajoy

Amb un Cap d'Estat inútil i un president del govern corrupte i fastigós, que algú m'expliqui com em poden engrescar a continuar formant part d'Espanya. Perquè el més trist de tot és que els fets d'ahir, amb una policia nacional i guàrdies civils embogits, no produiran cap efecte als responsables, ni hi ha una alternativa política que els preocupi, perquè no existeix.

Hem pogut constatar que hauran de passar molts anys i veure molts canvis de protagonistes perquè el PSOE pugui arribar a ser una veritable alternativa de govern a Espanya, i ni així tindríem cap garantia de millorar en el respecte als nostres drets, a la nostra cultura, llengua, justícia i manera de ser. 

És per tot això que Catalunya no podrà encaixar mai amb Espanya, encara que sobre el paper hi poguessin haver sortides prou interessants, perquè sempre s'ha vist que el paper ho aguanta tot, però a la pràctica els governs que puguin constituir-se mai faran res per acceptar-nos tal com som. L'aparell de l'Estat és el mateix que abans de la transició, i contra l'aparell no hi ha qui pugui sortir-ne victoriós.

Ens trobem amb un president corrupte, inepte i mentider, al servei d'un aparell estatal totalment centralista i agressiu contra les nacions que conformen l'Estat, i una oposició que ha perdut tota credibilitat, amb mostres clares de com han acabat líders que en el seu moment semblava que havien de canviar el món i que ara viuen de renda havent oblidat tots aquells discursos de justícia social i lluita de la classe obrera. Pena! Fàstic! Impotència! Ràbia! i contenció vers uns polítics, jutges i periodistes, venuts al millor postor, mentint i adoctrinant la gent per fer-los més dòcils i enganyats.

C's i Podemos han estat un bluff?

Diu el CIS que el bipartidisme es manté, el PP augmenta la intenció de vot respecte a les darreres enquestes i se separa del PSOE que també puja, però no tant. Els nous invents, C's i Podemos, sembla que van a la baixa i té un sentit. 

Quan les coses van malament és molt fàcil fer discursos populistes que t'arriben a convèncer que els nous no ho faran pas pitjor que els actuals. La vida, però, no viu dels miracles, i les persones som com som, i totes aquelles promeses es comencen a posar en dubte, sobretot quan veus segons quines actuacions.

Algú es pensa que Rivera i la seva colla pot salvar Espanya? Què fa pensar que ho farien millor que el PP o el PSOE? C's va néixer per decantar els partits nacionalistes i que no pugessin tornar a pressionar els grans. C's era la solució perquè mai més CIU pogués pactar amb el PP o el PSOE la majoria suficient per governar Espanya i treure'n algun profit.

L'única possibilitat de C's és poder ser determinant a l'hora del pacte si, com tot fa pensar, ni PP ni PSOE obtenen majoria absoluta.

I Podemos? Malauradament es tracta d'un moviment temporal que té els dies comptats, o els mesos, si voleu. Pablo Iglesias ha estat en el lloc i el moment oportú per engrescar els espanyols desencantats. Ha aprofitat un malestar evident per convèncer que ell ho solucionaria, perquè ell és diferent. Algú recorda com ha crescut i destacat dins del seu moviment? escombrant qui li feia nosa i, sobretot, centralitzant tot el poder en la seva persona. Pot ser un moviment així alguna garantia de canvi? A mi no m'ho sembla, i és per això que puc entendre les dades del CIS, encara que siguin unes simples enquestes.

Avui ens entretenim amb les cues per autoinculpar-nos

A vegades els gestos tenen importància i això és el que ha pretès l'ANC convocant els catalans sobiranistes a autoinculpar-se en solidaritat al president Mas i les dues conselleres, després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admetés a tràmit la querella presentada pel Fiscal General de l'Estat a instàncies del govern de Rajoy.

Suposo que mentre Junqueras i Mas estudien la millor manera de sortir ben parats de la situació en què ens trobem, cal anar fent bullir l'olla i aquestes cues d'avui poden ser una bona excusa. El fons de la qüestió no té cap importància, però d'aquesta manera mantenen la gent engrescada.

Si l'ANC s'encarrega d'engrescar la gent, ja hi ha qui ens avorreix amb discursos repetits sense cap possibilitat d'èxit. Avui tornàvem a llegir els grans arguments i la defensa de l'encaix català a Espanya per part de Joan Herrera.

Fa uns mesos ens queixàvem de la innocència (o engany) del PSC quan defensava el model federalista. No és que sigui un mal model, sinó que amb els interlocutors que hi ha a Espanya (PP i PSOE), no hi ha cap possibilitat d'aconseguir-ho. Quan una cosa és impossible resulta absurd defensar-ho com a alternativa. Ara és quan l'estimat Herrera, divagant contínuament, arriba a la conclusió que s'ha de treballar amb Espanya per trobar l'encaix de Catalunya. És cert que ens avisa que ho veu difícil, però s'hi ensopega. La sortida: aliar-se amb Podemos.

Podemos no és cap garantia de canvi per a l'encaix del nostre país. Ara que no tenen cap responsabilitat ja no ho veuen bé, imagineu-vos si mai arriben a tenir poder decisori. Podemos, de moment, serveix per anar clavant batzegades a tothom. A Espanya a PP i PSOE i a Catalunya qui rep també és la CUP. Potser és la millor manera perquè tothom obri els ulls i actuï amb coherència i determinació. El millor exemple de que Podemos no és cap solució per a Catalunya és que el líder indiscutible és a Madrid i la resta només obeeix. El poder està tant o més centralitzat que en el cas del PSOE i el PP. Potser... m'he passat de ratlla, perquè quin poder té el PP català?

Dificultats per mantenir la il·lusió i la reivindicació

En més d'una ocasió m'haureu llegit que iniciar coses és fàcil, però mantenir-les ja costa més. Hi ha moltes persones disposades a inventar i començar projectes, però el que costa més és la seva continuïtat, fer que no només s'aguanti, sinó que vagi creixent i consolidant-se. Penso en l'Escola de Música d'Arenys de Mar, que vaig contribuir a crear, però que s'ha d'agrair a la Blanca Soler, en Sixte Ruiz i més persones, que hagin estat capaces de mantenir-la i fer-la créixer. Seria una llàstima que la nova llei de l'administració local provoqués la seva desaparició, quan ens sembla que Arenys no podria existir sense ella.

Tot això ho trec arran de les informacions que surten sobre les dificultats perquè la gent s'inscrigui a l'hora de conformar la 'V' l'Onze de Setembre. L'ANC va ser capaç d'engrescar una gran quantitat de persones per manifestar-se a favor del dret a decidir, els anys 2012 i 2013, però ara, precisament quan cal més força per donar més esperances al 9-N, sembla ser que no hi ha tantes empentes a l'hora d'inscriure's. 

No sé si els catalans ja estem cansats de tants mesos de reivindicacions i faci que molts hagin llançat la tovallola. Si més no aquesta és la impressió que dóna llegint la premsa, encara que segons quina ja li convé escampar-ho.

Veurem si la gent s'anima a darrera hora, però també cal entendre que el llistó estava molt alt, i encara que sigui aquest 2014 un any important per consolidar la reivindicació del dret a decidir, no serà estrany que la resposta sigui més baixa. També s'ha de tenir en compte que l'any passat la majoria dels participants ho feien a peu de casa, sense necessitat de desplaçar-se, i en canvi enguany es torna a la capital, amb el conseqüent desplaçament.

Sigui el que sigui, que ningú s'imagini que les coses es fan d'un dia per l'altre, i ara que dos consellers han manifestat que sense l'aval del Tribunal Constitucional no hi haurà consulta el 9-N, és molt fàcil que més gent es desmoralitzi, i tanquem un període de dos anys d'il·lusions sense cap resultat, i potser fins i tot assolint un tracte pitjor al que teníem inicialment.

Àngel Ros opta per la presidència aparcant el dret a decidir

Ningú no dubtava de la capacitat de lideratge de Miquel Iceta, ni de la seva intel·ligència política, ni tampoc ningú no podrà dir que el seu discurs l'ha sorprès després de trenta anys maquinant pel darrere. Navarro era la veu del seua amo, però fins i tot li varen fallar les formes.

Ahir Iceta va sortir escollit com a nou primer secretari del PSC, com estava pactat, i va engrescar els militants socialistes a recuperar el prestigi i poder polític que li correspon històricament, i que m'heu llegit en més d'una ocasió. El que no queda clar, però és la seva capacitat per engrescar els catalans, aquells que durant molts anys han votat el PSC, però que actualment es troben lluny del discurs de l'actual equip de govern del partit.

La trampa en què ha caigut, sobretot l'Àngel Ros, no facilita les coses en la pugna interna entre sobiranistes i federalistes. Ros ha aconseguit el que perseguia des de fa molt temps, i ha deixat de banda el seu discurs sobiranista i el seu posicionament crític dins del partit. Podríem pensar que una cosa li pesava més que l'altra i al final s'ha vist clares les seves intencions.

Els crítics que encara són dins del PSC es poden oblidar d'Àngel Ros i planificar bé la seva estratègia. Hauran de decidir si continuen com a minoria dins del partit, renunciant a la consulta, o bé sortir-ne a la recerca d'una nova opció política. Miquel Iceta ha estat molt clar i el seu equip està compost bàsicament per les persones que mai han estat al costat del dret a decidir, i molt menys a favor de la independència.

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.