Entitats sense ànim de lucre

En aquest blog he parlat sovint de la tasca desinteressada que fan les entitats de la vila a l'hora de programar activitats de tota mena, col·laborant en les festes locals, però també amb el reguitzell d'actes que arriben a organitzar-se al llarg de l'any. Aquestes entitats tenen unes persones al capdavant que dediquen moltes hores sense obtenir-ne cap benefici, només la satisfacció d'haver col·laborat en fer més agradable la vida.

L'altre dia em comentaven que no sempre queda clara la línia que separa una entitat sense lucre d'aquella que els promotors en treuen beneficis. Això és interessant, sobretot a l'hora de concedir i rebre subvencions públiques per les seves activitats.

Potser sí que hi haurà alguna entitat que s'hauria de mirar amb lupa si estem parlant de lucre o no, però la majoria poden quedar clarament definides si tenim un concepte ben clar: una entitat és sense ànim de lucre quan no hi ha repartiment dels possibles beneficis que es puguin obtenir, sinó que aquests es reverteixen en la mateixa entitat per a la finalitat que ve definida en els seus estatuts.

Organitzar tallers i cursos que tenen un preu per als inscrits, no necessàriament s'ha de considerar que hi ha lucre al darrere. Totes les entitats han de portar una comptabilitat i allà es veurà que els ingressos dels inscrits serveixen per pagar les diferents despeses que s'originen, entre elles les nòmines dels professors o talleristes. 

Ser soci d'una entitat sense ànim de lucre sempre et comportarà despesa, encara que només sigui la quota anual. Si tens uns ingressos perquè dirigeixes alguna activitat, això es considera una retribució, però mai un benefici lucratiu.

Aclarit el concepte, agrairem a totes les persones que dediquen moltes hores del seu temps lliure per preparar, organitzar i executar activitats que tots els vilatans en podem gaudir. Gràcies, novament!

I el dissabte, manifestació

Aquest dissabte hi ha convocada una manifestació unitària de professors de secundària a Barcelona per protestar contra la pèrdua del poder adquisitiu que xifren en el 21,64% des del 2010. Si bé és cert que l'IPC es mostra força moderat, encara que darrerament s'està disparant, els sous creixen molt a poc a poc, i això fa que cada vegada tinguis més despeses amb els mateixos ingressos.

El problema no és només dels professors, però és un col·lectiu prou important per a tenir-los en compte. També es poden queixar els professionals de salut i hi podríem anar afegint col·lectius, alguns dels quals estan molt malament, i així ens va.

Demà, doncs, es farà evident el malhumor dels professors que no només tenen problemes amb la pèrdua del poder adquisitiu, sinó també amb la disbauxa que fa anys es manifesta en el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, on hi ha passat diferents consellers i conselleres, però el resultat ha estat el mateix. Potser caldria canviar càrrecs i responsables que no tenen gaire coneixement de la realitat dels centres.

Davant d'aquesta realitat hi ha l'efecte comparatiu. Mentre els nostres governants es vanaglorien de tenir uns serveis tan bons, només cal mirar altres comunitats autònomes, per no fixar-nos en Europa, per adonar-nos que estem en els pitjors llocs del rànquing. És clar que no es poden demanar miracles i si no es paguen bé els treballadors és lògic que la seva reacció sigui de crítica.

Desconec quines seran les mesures de força que el col·lectiu d'educadors prendran davant la més probable reacció de la conselleria. Sempre són promeses que es queden en paper mullat. 

No podem oblidar que els professors i professores són els encarregats de formar els nostres fills i, per tant, els professionals de tots els àmbits, també polítics, del futur. No és una tasca qualsevol i caldria cuidar-los una mica. Paral·lelament, que dictin les normes que siguin perquè ningú s'ho agafi a la lleugera, sense compromís ni adquirint nous coneixements a partir d'una formació permanent. Això també és important tenir-ho present per evitar que entremig hi hagi educadors que no fan la seva feina.

S'acumula la feina

Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.

Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.

I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.

Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 

No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

L'Agència Tributària ens investiga

M'ha cridat l'atenció la notícia que deia que l'Agència Tributària posarà el punt de mira a aquelles persones que tenen un nivell de vida superior al que declaren. Suposo que tenen la manera de conèixer quin és el nivell de vida d'una persona al marge del que declara anualment. Probablement, qui vulgui realment defraudar ja sabrà com dissimular tot el que té perquè no se li descobreixi fàcilment. Algú altre, però, potser no serà tan caut i se li veurà la trampa.

Estic d'acord que en una societat on tots hem de contribuir a tirar el país endavant, les nostres autoritats vetllin perquè ningú es passi de llest i en paguem els plats trencats la resta. El problema, però, és el de sempre. Els grans defraudadors continuen escaquejant-se i acostumen a rebre els petits defraudadors.

Quan veus que el rei emèrit ha pogut defraudar i no li ha passat res, et fa molta ràbia que petits estafadors siguin presa fàcil, o encara pitjor, que la resta de ciutadans que declarem tots els nostres ingressos, estiguem pagant més del que caldria per compensar els ingressos que l'Estat deixa de percebre.

Cada any, quan toca preparar la declaració de la renda, estic molt tranquil perquè, de fet, saben tot el que rebo i gasto i ni caldria declarar-ho. Ja ho tenen tot! A la vegada, però, m'emprenya saber que hi ha grans fortunes que tenen la manera d'evitar de pagar allò que els correspondria. 

Avui era tota una declaració d'intencions. La llàstima és que no sabrem mai el resultat obtingut. Creieu que ens diran a qui han enxampat estafant a Hisenda? Els grans estafadors ja sabem qui són, i també sabem que ho continuaran fent sense rebre cap càstig. 

Per cert, sense voler defensar els polítics corruptes, que no ho són tots, caldria tenir en compte que la majoria de la gent si no defrauda més és perquè no pot.

Ordenances fiscals, Pressupost i Audiència Pública

Aquests dies els ajuntaments del país estan preparant les ordenances fiscals i el pressupost per a l'any vinent. Les ordenances han d'estar aprovades de manera definitiva abans del dia 31 de desembre, i entre l'aprovació inicial i la final hi ha un període de 30 dies per poder-hi presentar al legacions. 

La curiositat del tema és que les ordenances fiscals i els pressupostos acostumen a presentar-se per separat, quan, al meu entendre, tindria tot el sentit del món que es fes una presentació conjunta. El fet que les ordenances s'hagin d'aprovar abans d'acabar l'any, i el pressupost es pugui aprovar més tard, fa que les presses siguin per les ordenances, i es deixi el pressupost per a més endavant.

Dic que tindria més sentit que ambdues coses anessin de bracet, perquè les ordenances regulen els ingressos propis dels ajuntaments. Uns ingressos que superen àmpliament la resta d'ingressos que provenen d'institucions supramunicipals. Si en el pressupost han de quadrar ingressos i despeses, seria lògic que es fes tot junt. 

Enguany, a Arenys serà important veure quina és la decisió del govern municipal, amb majoria absoluta, i amb les eleccions encara llunyanes. Apujar taxes i impostos permet disposar de més diners per poder tirar endavant serveis que els vilatans reclamen, però al mateix temps comporta un rascar-se les butxaques, que no acostuma a agradar massa. És per això que l'elaboració de les ordenances fiscals i la determinació dels increments de taxes i impostos, és prou delicat i convindria fer-ho amb molt deteniment, tenint en compte la repercussió a les famílies, sobretot pensant que no tothom pot afrontar els augments de la mateixa manera. I és important pel trencament de la regla de la despesa, que seria bo que algú ho expliqués de manera planera a tota la població, i que condicionarà la inversió dels dos pròxims anys.

Acostuma a passar que, per ideologia, interessos de classe, comoditat o desconeixement de la realitat, normalment es posa la directa sense una anàlisi profunda de la situació. Convindria, doncs, que, vista la situació actual, les decisions que prengui el govern local, amb la tranquil·litat de la majoria absoluta, s'hagin estudiat bé i reflexionat, en bé de tots els vilatans, sobretot d'aquells més vulnerables.

Aprofito l'avinentesa per afegir que, si els nostres governants volen presumir de transparència i participació, ara és un bon moment per posar-ho en pràctica i convocar sessions obertes als vilatans. L'Audiència Pública és una bona eina que acostuma a quedar en un calaix.

Mala gestió pública

Si passegeu pel port d’Arenys veureu, a molt poca distància, tres establiments de restauració que estan abandonats. Haig de suposar que es tracta de tres concessions administratives de Ports de la Generalitat que, pels motius que siguin, han deixat de funcionar. Un parell d’ells fa tot l'estiu que estan així, i el tercer ja farà un parell d’anys, si no en fa més, perquè el temps corre molt de pressa.

Desconec la situació administrativa. Si els concessionaris han continuat pagant a Ports, o han deixat de fer-ho. El cas és, però, que la imatge que donen no és la millor, ni per als vilatans que hi anem a passejar, ni per als visitants de fora la vila.

Probablement, la burocràcia administrativa endarrereix qualsevol tramitació per desencallar la situació, però en tot cas no podem quedar tan amples i que el temps vagi transcorrent. Ens queixem de la poca productivitat del nostre sistema econòmic, però l’exemple que dona l’administració pública no és el millor ni el més motivant.

Al polític se l’acusa que gestiona patrimoni que no és seu i que no pateix cap mena de penalització econòmica si la gestió no és bona. Si un privat té un local per llogar, s’espavila prou ràpidament a buscar un nou llogater quan l’equipament queda buit. Si el parèntesi s’allarga, tot són pèrdues. Si això passa a l’administració, qui assumeix les pèrdues? Si el privat no es belluga, ell és responsable de no ingressar. En el cas de l’administració pública, a qui hem d’exigir responsabilitats?

La gestió pública no és fàcil i acostuma a ser font de moltes crítiques, però una cosa és gestionar-ho d’acord amb uns criteris que ens podran semblar més o menys encertats i l’altra no gestionar-ho, deixar que tot s’eternitzi i perdent bous i esquelles. 

M’agradaria poder passejar pel port de la meva vila i veure que els negocis estan vius, que hi ha persones treballant-hi, oferint servei a la gent, aportant riquesa a la vila, ja sigui als responsables dels negocis o als seus treballadors. Si és la burocràcia que ho encalla tot, potser que ens hi posem a trobar solucions i tenir molt present que es tracta d’un bé públic que s’ha de retre comptes a la ciutadania. No s’hi val a adormir-se, perquè paga l’altre, paguem tots!

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Les carències de la Salut Pública

M'ha semblat molt oportú l'article d'Elena Costas al diari ARA parlant de les carències al nostre sistema sanitari públic. Perquè ens queixem de moltes mancances i millores pendents, però és cert que hi ha uns serveis, que considero essencials, que la Seguretat Social no cobreix i provoca greus problemes a famílies que els seus ingressos són baixos o nuls.

    Com molt bé escriu l'articulista, es tracta de la nostra boca, els nostres ulls i les orelles. Si fóssim capaços de comptabilitzar tota la despesa en el tractament de les nostres dents quedaríem horroritzats del total. És una bogeria. Hi ha famílies que no s'ho poden permetre i això provoca que la seva dentadura tingui molts desperfectes, afectant a la salut. 

    Podríem fer el mateix amb el sumatori de les despeses a l'oftalmòleg. De ben segur que hi haurà famílies que s'ho hauran estalviat, però la majoria té un o més membres que necessiten portar ulleres, amb el que això representa de despeses de visites i aparells, ja siguin ulleres o lentilles.

    I per acabar no podem deixar de pensar en la nostra oïda. El fet que cada vegada l'esperança de vida hagi anat augmentant, també són més les persones que necessiten aparells per poder-hi sentir. Els preus dels audiòfons són extremadament cars.

    És per això que si són certes les declaracions de la ministra de Sanitat, i comencen a incorporar la cobertura d'aquestes despeses, estarem davant d'un canvi important de la Salut Pública del país. Pel que he pogut llegir i conèixer d'altres països, no som pas els menys afavorits, però és cert que hi ha aquestes mancances que per algunes famílies representen un cost insostenible. Si el govern espanyol es té per progressista i vetlla per les classes més humils, aquest és el millor camí a seguir per ser coherent amb els seus principis, i ser pràctics. Estem molt farts de promeses i poques realitats efectives. Confio que aquesta vegada no sigui com sempre i no es quedi en una promesa sense complir.

    I a veure si el nostre govern s'espavila i millora les llistes d'espera i el servei dels centres d'atenció primària, que no estan passant pel seu millor moment. La primera atenció és bàsica i necessària per evitar col·lapsar els nostres hospitals. El metge de família, a prop de casa, és la millor garantia d'un bon servei sanitari. No ens encantem i treballem per millorar-ho.

El comerç de moda

La moda ho mou gairebé tot, també el tipus de comerç que apareix als nostres pobles i ciutats. Si fem un repàs dels darrers anys ens vindrà a la memòria tots aquells establiments que han aparegut en massa i que han anat desapareixent. Penso, per exemple, en els comerços de cigarretes electròniques. També a la nostra vila varen aparèixer de cop i amb poc temps desaparèixer. Era purament qüestió de moda, però amb un futur efímer i amb poques garanties d'èxit.

    Hi ha altres negocis que desapareixen amb el temps fruit de la seva obsolescència, per canvis en l'ús dels seus productes. Un cas molt clar de la nostra època són les cases de fotografies. Amb l'entrada del digital, tot i que es va transformar l'oferta, la demanda no va ser prou forta com per mantenir-los vius. La majoria d'aquests establiments han anat tancant. Alguns d'ells s'aguanten per les fotografies dels carnets oficials, que els salva de no haver de tancar, però amb uns ingressos molt disminuïts.

    I en aquests moments tenim com a moda els centres de manicura on ets pots fer arreglar les ungles. Han aparegut com bolets i te'ls trobes a cada cantonada. I el cert és que acostumes a veure-hi clients, i moltes persones atenent-los, la qual cosa et fa pensar fins a quin punt poden ser negocis rendibles, si afluixa la demanda, comptant que només aixecar la persiana ja cauen uns quants calerons, a part dels sous dels treballadors, encara que tinguin uns salaris baixos. Quant temps poden estar en funcionament? Quin cost ha tingut la posada en marxa del negoci?

    Estic convençut que d'aquí a poc temps aquests establiments aniran desapareixent i probablement seran substituïts per altres, provocats per una nova moda. Potser els bars són els únics que se salven d'aquests alts i baixos tan seguits, perquè al nostre país sembla ser que tenim molta tendència a acudir-hi. Si et passeges per la Riera, el centre neuràlgic i comercial de la nostra vila, t'adones de la quantitat de bars i restaurants que hi trobes, i també immobiliàries. Aquestes s'han recuperat, després d'uns anys que havien anat de baixa. El mercat immobiliari té prou incidència com per dedicar-hi un article apart. 

    Admiro les persones que s'apunten a obrir nous establiments, encara que en algun cas ratllin la imprudència. Alguns s'hi enganxen els dits, tot i que la majoria de vegades són producte de cadenes d'establiments que tenen altres fonts de finançament. És una manera d'obtenir uns ingressos, encara que no tenen assegurada la continuïtat, ni la seguretat d'amortitzar la inversió inicial. El món dels negocis no és fàcil, i la competència que tenen els petits establiments, els de caràcter familiar, requeriria que entre tots analitzéssim com ho podem fer perquè no estiguin abocats a la seva desaparició.

Increment d'impostos i taxes, però millorem l'eficiència econòmica

A ningú no li agrada que li apugin els preus, però és un fet massa corrent al qual gairebé ens hi han acostumat. Aquests dies toca aprovar les ordenances fiscals dels ajuntaments perquè puguin aplicar-se a partir del dia 1 de gener. I estem observant que són molts els ajuntaments que incrementen els impostos i les taxes municipals, rebent tota mena de crítiques.

Si es vol una administració pública forta que pugui complir la seva obligació de redistribuir els recursos econòmics en benefici dels més desafavorits, s'ha de buscar l'equilibri pressupostari. L'augment espectacular de les despeses i la voluntat de donar més serveis als vilatans obliga a augmentar els ingressos, i aquests venen majoritàriament de les butxaques dels contribuents locals. 

Davant l'increment dels impostos i les taxes municipals s'ha de demanar una gestió acurada de l'economia municipal, procurant no fer despeses innecessàries, ajustant al màxim els pressupostos, però ser generosos en els serveis a oferir als vilatans, sobretot aquells que recauen en les persones que tenen menys ingressos familiars, o que tenen més necessitats fruit de la dependència i la diversitat funcional.

Probablement l'economia del nostre Ajuntament s'hauria d'estudiar detalladament i procurar treure'n el màxim rendiment. Fa molts anys que sentim a dir que arrosseguem uns romanents molt generosos, però tot fa pensar que en traiem molt poc profit. Però a mi em preocupa algunes despeses, que acostumen a ser importants i que es podrien evitar, o si més no reduir, si la gestió municipal fos més eficient. Ens cal millorar els treballs tècnics per a les licitacions dels concursos per externalitzar serveis, diferenciant aquells que bàsicament són despeses de personal, d'aquells que, com les obres de construcció, reverteixen més en materials i beneficis empresarials.

El govern municipal d'Arenys de Mar, amb majoria absoluta, ha tirat endavant unes ordenances fiscals expansives justificades per tal de millorar i ampliar serveis molt necessaris, com són l'assistència domiciliària, el centre obert, o l'increment salarial que, per llei s'ha d'aplicar, però n'hi ha d'altres, també necessaris, que caldria depurar al màxim per veure si es dissenyen correctament o bé hi ha una despesa excessiva per una mala aplicació. Penso en la recollida selectiva de la brossa. Diferenciem els salaris del personal, a respectar segons conveni, de les despeses ocasionades pel sistema de recollida, sense oblidar el cost que provoca una mala recollida i selecció de la brossa.

El nostre Ajuntament té uns reptes importants que caldrà encarar correctament i evitar un malbaratament dels recursos financers municipals, siguin via inversió o despesa corrent. Penso en la nova biblioteca, els habitatges socials, la reforma del mercat municipal, la canalització del rial del Bareu, la construcció d'unes noves pistes d'atletisme i altres equipaments esportius, i l'arranjament de molts carrers i places de la vila, amb l'eliminació de barreres arquitectòniques importants, però també en la repercussió del canvi de funcionament del banc d'aliments, l'ampliació del SAD, o en treballar per eliminar la bretxa digital. El govern té majoria absoluta i pot fer i desfer com millor li sembli, però seria bo pensar en la resta de forces polítiques, i en la participació real de tots els vilatans, a l'hora de planificar la despesa dels propers anys.

El turisme de qualitat

Aquests dies es parla molt de turisme i de les molèsties que ocasiona la seva massificació. De fet se’n parla ara, en època de vacances, però fa temps que el tema està a l’ordre del dia en multitud de converses, en articles d’opinió, i també entre veïns de zones amb una gran concentració de visitants. 

De jovenets ens deixaven molt clar que els ingressos del país procedien bàsicament del turisme i de la remesa d’emigrants, els diners que els treballadors a l’estranger enviaven als familiars que vivien al país. Ara sembla que ho hem oblidat, i sents afirmacions i crítiques que considero fora de lloc.

És cert que tota massificació és dolenta, i en el cas del turisme també. El problema està en fixar-se només en el nombre de visitants i no tant en el valor afegit. És evident que el govern, del color que sigui, ha treballat molt poc com millorar el turisme, perquè provoqui els menys perjudicis possibles, i a l’hora creï riquesa. 

No diré res de nou si poso com a punt negatiu la precarietat en què viuen i treballen les persones que es mouen en el món del turisme. Demanem un turisme de qualitat, però fem molt poc per oferir uns serveis de qualitat.

Voltant pel món et trobes de tot, però si et fixes en aquells països que són una mica exemple del turisme de qualitat, t’adones que la feina comença primer per casa. Si no millorem serveis i tracte. Si no millorem la formació dels treballadors i el seu salari, difícilment millorarem la qualitat del turisme que tenim a casa.

Quant a la remesa d’emigrants, l’altra font d’ingressos del passat, també ho hauríem de tenir molt present, sobretot quan parlem dels immigrants que ens arriben i la manera com els tractem. Tenim un tema pendent de fa massa anys: una llei d’estrangeria coherent, que no forci a mal viure les persones que arriben a casa nostra. Això dona per un debat específic que no hi cap en aquest post.

No gestionem bé els recursos públics

M'ha interessat l'article d'opinió de Xavier Freixas al diari ARA sobre la subvenció dels 20 cèntims per litre de benzina o gasoil, que deixarà d'aplicar-se a començaments d'any. Hi estic totalment d'acord, i no és la primera persona que opina el mateix i ho argumenta. Penso que ens equivoquem molt amb tot el tema de les subvencions. Creiem, o els nostres polítics creuen, que subvencionant de qualsevol manera es fa un favor a la societat, i no s'adonen que es cometen errors, com seria el cas de la subvenció generalitzada dels 20 cèntims per litre de gasolina.

Estic d'acord amb l'articulista quan apunta que la millor subvenció hauria d'anar encaminada a resoldre els problemes dels més vulnerables, i no generalitzar-ho, perquè no deixa de ser un engany, que no fa reflexionar sobre quin es el veritable problema, els motius de l'encariment de la benzina, i la millor manera de fer-hi front com a societat.

Pensant en aquest article, em ve al cap la política generalitzada de congelar els impostos i taxes municipals, que també ha succeït a la nostra vila. Sembla que ningú no s'adoni que reduint els ingressos dels ajuntaments, en uns moments de grans increments del preu de l'energia que es necessita pel funcionament dels equipaments i serveis públics, es fa necessària la reducció de partides pressupostàries de serveis que podrien ser molt beneficiosos per a la població, sobretot per aquelles persones que necessiten de més suport municipal o públic. 

Demà dimecres el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar aprovarà el pressupost municipal per a l'any 2023. Un pressupost que recollirà uns ingressos congelats i una despesa necessàriament congelada, però amb una redistribució diferent, amb retallades a partides que probablement seria molt necessari incrementar.

És cert que ens agrada molt que no ens toquin la butxaca, i per tant la notícia que no s'incrementaven impostos com l'IBI o la taxa de recollida de la brossa, va ser molt ben rebuda, però després hem de ser conscients que hi haurà serveis que no es podran dur a terme. Miracles no se'n poden fer!

Demanaria als nostres governants que toquessin de peus a terra, no es deixessin portar pel populisme a l'hora de prendre decisions que potser no agraden gaire, però que, si s'hi esforcen, ho poden argumentar. Hi ha prou raons per entendre que en moments de crisi, la redistribució de la riquesa es fa necessària, i que una administració pública forta és la millor arma per contrarestar aquells moviments de l'oferta i la demanda que posen en dificultats una part de la població. 

Que aquest posicionament el practiqui la dreta tradicional i liberal, té una explicació, però que això ho faci l'esquerra progressista, si realment vol actuar com a tal, no té gens de sentit. Preguntem-nos què volem, si el benefici personal o el bé de tota la comunitat. Jo ho tinc clar, encara que m'hagi de rascar una mica més la butxaca.

Què esperem del nostre Ajuntament?

El proper mes de maig se celebraran les eleccions municipals per escollir les persones que han de governar els nostres municipis durant els pròxims quatre anys. Les diferents candidatures ens presentaran els seus programes amb un recull de totes les coses que voldran fer i que posteriorment, si són els elegits, incorporaran en el Programa d'Actuació Municipal (PAM) perquè en puguem fer un seguiment del grau de compliment.

Tot i que la majoria d'ajuntaments tenen les economies sanejades, no disposen de gaires diners per fer gaires invents. Els serveis que estan obligats a oferir s'emporten la gran part del pressupost, on els ingressos propis, els que es recapten als vilatans, suposen en molts casos més del setanta per cent de tots els ingressos.

Si tenim en compte les despeses de manteniment, funcionament i sous de personal, és ben insignificant la resta de què es disposa per extres que tots demanem. Amb el pressupost ordinari hi ha l'extraordinari, d'inversions, que és on l'equip de govern de torn s'hi pot lluir, a no ser que el tingui hipotecat per grans obres, com a vegades passa.

Per tot això, quan fem el llistat d'allò que voldríem que el nostre ajuntament ens proporcionés, hem de tenir en compte el poc finançament i que tampoc no estem gaire disposats a un augment d'impostos i taxes. És per això que a molts ens agrada pensar que és important que al marge dels serveis que ens poden oferir, vetllin perquè la qualitat sigui la més alta possible.

M'agradaria, doncs, que el meu ajuntament fos sensible a les necessitats més bàsiques de tota la població. Que dediqués esforços per millorar l'ordre i la netedat del nostre poble. Que tingués resposta a totes les nostres observacions i crítiques, sigui quin sigui el sentit de la mateixa, i que treballés per a una societat més justa, i igualitària.

No vulguem demanar ni exigir grans obres, que tampoc rebutjarem, sinó més eficàcia i transparència en la gestió. Més facilitats per participar en la presa de decisions, respectant la representativitat que atorguen les eleccions als càrrecs electes. Una voluntat clara i decidida per lluitar contra l'incivisme, la violència i el desordre. En definitiva, que es gestionin bé els recursos que són de tots, en benefici de tota la població.

Es proposa congelar els impostos i les taxes municipals

Cada any per aquestes dates es porten a aprovació les ordenances fiscals per al proper exercici econòmic, atès que han d'estar aprovades definitivament abans del dia 1 de gener, quan comencen a meritar les taxes municipals. Avui hem conegut la notícia que l'equip de govern municipal de la nostra vila, que està en minoria, ha decidit presentar una proposta de taxes i impostos municipals congelats, tenint en compte els moments que vivim.

Sobre aquesta decisió hi hauria molts comentaris a fer. No cal dir que d'entrada els vilatans es poden sentir contents pel fet que no s'incrementin els impostos i les taxes, però això significa una congelació dels ingressos municipals, si més no de la part que correspon a ingressos propis i que en el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar deu representar un 75% dels ingressos totals.

Congelar els ingressos en un moment d'increment de les despeses, es tradueix en què la capacitat de gestió del nostre govern municipal es redueix i caldrà veure quins serveis seran els més afectats. En la discussió sobre una administració forta o dèbil es desprèn quins són els interessos que predominen en cada cas. Un pensament liberal defensarà que sigui el mercat de l'oferta i la demanda qui reguli el mercat, sense intervenció de l'administració. Qui té interès en reduir les diferències entre la classe rica i la més humil, voldrà que l'Estat sigui fort per intervenir i redistribuir l'economia en benefici dels més dèbils.

En el cas dels ajuntaments, i tenint en compte la despesa cada vegada més important en serveis impropis, fa que els ingressos propis, que venen dels ciutadans, siguin més necessaris per equilibrar la balança, que per llei ho ha d'estar sempre.

És per això que a nivell personal ens pot interessar la congelació dels impostos i les taxes municipals, perquè d'aquesta manera evitem més despeses en un temps d'inflació i d'un increment dels preus del consum exagerat. Des d'un punt de vista col·lectiu, el fet que el nostre ajuntament perdi capacitat de despesa no és bo, sempre i quan estiguem d'acord amb la priorització d'aquesta, per part de l'equip de govern, i del control necessari d'aquesta despesa perquè sigui ben justificada i no es malgasti.

En el cas d'Arenys de Mar, i atesa la situació minoritària de l'equip de govern, caldrà veure què hi diuen els partits polítics de l'oposició, per conèixer si anem a unes noves ordenances o bé es prorroguen les d'aquest any. En el cas del pressupost, que serà el proper tema a debatre, la situació serà força la mateixa. Voldria animar els nostres governants, governin o estigui a l'oposició, que pensin en els vilatans a l'hora de decidir quina és la seva proposta i la seva decisió final.

Turisme de baix nivell econòmic

Aquest estiu el diari ARA ha publicat diàriament una entrevista a l'alcalde o alcaldessa de diferents pobles i ciutats de Catalunya i també la persona del partit de l'oposició. He anat llegint les entrevistes, més que res per saber més coses de ciutats que desconec i que sempre és interessant saber què hi passa i què opinen els seus dirigents. 

Aquesta setmana entrevistaven a l'alcalde de Lloret de Mar, una ciutat que no és gaire lluny de casa nostra, però que n'estic molt desconnectat. De fet no és una ciutat que em cridi l'atenció, tot i que va durar uns anys, que hi tenia coneguts i podia saber-ne alguna cosa. Ara ho desconec totalment, i ho recalco abans de començar a parlar-ne.

Una de les queixes que em va cridar l'atenció era de l'opinió majoritària sobre el tipus de turisme que predominava a la ciutat. Crec que no m'equivoco si dic que molts pensem que el turisme de Lloret de Mar és un turisme de borratxera, de poca despesa i de molts aldarulls. Un turisme que sincerament no desitjaríem a ningú.

Quan desconeixia encara més la realitat dels pobles del litoral català, hi havia dues poblacions que em sonaven pel turisme indesitjable, però que en canvi sortia a totes les pàgines dels diaris, i s'explicava com una font d'ingressos important per a la nostra economia. Parlaven de Calella i Lloret. Calella dels alemanys, per diferenciar-la de Calella de Palafrugell, i per ressaltar que estava envaïda d'alemanys. 

Han passat els anys i sembla com si Calella hagi millorat la seva situació, i sense deixar de tenir molts turistes en temporada d'estiu, no es parla tant dels problemes que aquests provoquen sobretot les nits de festa i ballarugues.

Algú m'ha comentat que els diferents governs municipals de Calella han transformat la població, treballant per millorar la situació del turisme, intentant que la concentració d'hotels no estigui tan al centre, esponjant-los, i permetent que els habitants de tot l'any no ho passin tan malament. Una actuació que semblaria que Lloret no ha practicat i que per això continua patint tots els problemes de massificació de turisme de nivell econòmic i social baix.

Parlo sense conèixer la realitat i per tant algú hauria de sortir en defensa de la població i explicar bé si realment ha millorat o no respecte el passat. El nostre país necessita un canvi d'imatge en general. No podem carregar totes les tintes només sobre aquestes dues poblacions. Segur que trobaríem altres exemples iguals o pitjors. El turisme és una font d'ingressos, però no sempre s'ha correspost amb un alt nivell de renda dels habitants d'aquests poblacions. Potser ens emportaríem un desengany si coneguéssim a fons on es genera més riquesa i arribaríem a la conclusió que tenim la mamella eixorca, i cal un canvi dràstic de la manera d'enfocar el turisme si volem créixer econòmicament. Els entesos que hi diguin la seva!

Noves mesures anti Covid

Avui la notícia més rellevant ha estat el nou paquet de mesures restrictives per fer front al coronavirus, amb la seva variant ómicron. Els més perjudicats són novament els bars i restaurants, que es queixen i confien que les mesures anunciades pel govern català no siguin avalades pel TSJC.

Escoltant la majoria de metges i infermers t'aconsellen reduir els contactes pel perill de col·lapsar el sistema de salut, amb un augment important de visites i ingressos. Acontentar tothom és molt difícil, però si bé s'han de prendre decisions que no agraden, també cal trobar la manera de compensar els afectats.

El perjudici dels bars i restaurants, sobretot, pot comportar el tancament i que no tornin a obrir. No tothom té prou marge com per deixar d'ingressar uns diners que els compensen les despeses fixes que segur que no poden descartar. En altres països, on s'han pres mesures semblants, els comerços afectats han rebut unes subvencions que els ha permès fer front a aquestes despeses.

El toc de queda de la una a les sis de la matinada és una altra de les mesures que es volen adoptar. Recordarem que quan ho va aprovar el govern espanyol, hi va haver un recurs judicial que els va donar la raó, i això va fer que s'anul·lessin les multes que s'havien aplicat. La cosa encara no ha acabat, ja que les empreses afectades varen interposar una denúncia al Tribunal Suprem, a l'espera de poder rebre uns diners per danys i perjudicis.

Caldrà, doncs, esperar quina és la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre aquestes mesures que ens ha anunciat el govern, i saber què és el que podrem fer durant aquestes vacances de Nadal i Cap d'any.

L'impost de les plusvàlues, inconstitucional

La decisió del Tribunal Constitucional de considerar inconstitucional l'impost de les plusvàlues és una patacada important per als ajuntaments, que són l'ase dels cops. Si una cosa queda clara des de fa molt temps és que el finançament dels ajuntaments no és suficient, i ara se li afegeix aquesta sentència.

Els ajuntaments es financen amb els impostos i taxes dels ciutadans, i amb els diners que arriben de les institucions supramunicipals. Hi ha molts ajuntaments que tenen poca recaptació dels seus ciutadans, i amb les escasses aportacions externes han de fer molts esforços per poder gestionar alguna inversió i serveis que són útils, encara que no siguin essencials.

Podríem entrar a discutir la legalitat de l'impost de plusvàlues, ja que en alguns casos no es pot justificar l'augment de valor de la propietat que s'hereta o es ven, però el que no és discutible és que els ajuntaments necessiten més finançament per poder gestionar correctament els serveis que se li exigeixen o que es deriven del normal funcionament d'una població.

És cert que hi ha serveis que es presten des dels ajuntaments que no serien considerats necessaris ni de la seva competència, però és molt difícil col·locar el llistó de què és necessari i què és un luxe. La llei és molt clara en determinar quins són els serveis que un ajuntament, en funció del seu nombre d'habitants, ha d'oferir, però tothom estira més el braç que la màniga per oferir altres serveis, potser mirant de reüll altres poblacions que els tenen en funcionament.

El control de la gestió municipal és molt difícil, sense una pressió important des del govern central, i això ha passat en més d'una ocasió, sobretot en temps de vaques magres. No es pot generalitzar, però, les imposicions de l'Estat, i aquí és on rau el problema. Ara, amb la possibilitat que desaparegui una font d'ingressos molt important, com és l'impost de plusvàlues, els problemes s'agreugen per als ajuntaments. 

El juliol obrirà les portes al turisme

Avui no ens podem atabalar gaire per les decisions que pren el govern en la seva lluita contra el coronavirus perquè està vist i comprovat que les coses canvien d'un dia per l'altre. Fa quatre dies que posaven en quarantena les persones que arribaven de l'estranger, mentre Europa obria fronteres, però ara ja ens han dit que al juliol tindrem les fronteres obertes.

Ens preocupa la mesura presa pel govern espanyol perquè perjudicava el turisme, que és un dels sectors més afectats, no només aquest temps, sinó en els mesos a venir. No serà fàcil recuperar la situació anterior i la baixada de turistes, per bé que vagi la situació a partir d'ara, serà molt important.

Aquest cap de setmana el president del govern espanyol ho ha dit molt clar, com si d'alguna manera pretengués treure la por a qui els havia sembrat. Comunitats com la Balear el turisme és una font d'ingressos clau per a la seva economia. Ja saben que els agradaria un canvi en el perfil de turista que reben, però ara no és el moment de permetre's el luxe de canviar-lo. Per ara el que els interessa és recuperar-lo i no deixar tants treballadors a l'atur.

La inoperància interadministrativa

L'organització administrativa a l'Estat espanyol no funciona perquè no s'entén com una manera de fer més eficaç i eficient la seva gestió, sinó més aviat com una disputa entres les diferents administracions per veure qui té més poder i qui condiciona la gestió de les altres. L'Estat no es fia de les administracions autonòmiques ni aquestes de les locals. Cadascuna fa el seu paper, segons està descrit, però sense posar cap facilitat a les altres administracions, sinó més aviat tot el contrari.

El problema descrit el pateix, com sempre, l'administrat que, en el fons, tant li és qui en té competències i l'únic que demana és ordre i rapidesa en les tramitacions, però amb l'afegit que qui acostuma a donar la cara és l'administració local, que per altra part és la que menys poder té per decidir.

Precisament ara, arran del coronavirus, els ajuntaments han fet inversió i han deixat d'ingressar per fer front a temes de primera necessitat i molts, els sanejats, no tenen autorització per poder utilitzar el superàvit per a aquestes despeses sobrevingudes. El més trist és que s'ha demanat amb insistència i l'administració de l'Estat no dona resposta. Aquesta inoperància la pateixen els ajuntaments, i sembla que a l'Estat no els és cap problema.

Com deia al començament, l'administrat es troba indefens davant de tanta ineficiència i sobretot aquesta lluita entre administracions, per malfiança i competitivitat. Llavors ens parlen de federalisme i descentralització. Tot és pura comèdia per anar passant el temps i viure de la rifeta.