Islàndia ha dit no, i ho entenc

L'estiu passat vaig tenir la sort de viatjar fins a Islàndia i fer un llarg recorregut per tota l'illa. Em va encantar! És un país europeu que no té res a veure amb el continent. Hi ha vida sota la terra i es fa visible en tot moment i a qualsevol lloc. El temps ens va acompanyar i no ens va fer la guitza, i ens va brindar unes temperatures excepcionals. 

Islàndia, pel que tinc entès, té un tracte preferencial per part de la Unió Europea, i ara, els seus habitants, tenien l'oportunitat de decidir si començaven a tramitar la seva adhesió o es quedaven a fora, i el resultat ha estat que no volen integrar-se. Que ja estan bé com estan. Per què?

Els experts en relacions internacionals ja ens ho explicaran i és a ells a qui heu de fer cas, però la meva opinió és força clara: què carai s'hi ha perdut a la Unió Europea? Veient com van les coses, a qui li pot interessar? Sí, interessa als països que rebran diners i subvencions, però no a aquells que hi aportaran capital i riquesa. 

La pesca té un pes important a Islàndia i, per tant, demaneu als nostres pescadors si estan contents amb la política pesquera que es decideix a Brussel·les. O als pagesos... Entenc, perfectament que els islandesos, una vegada superada la por per les amenaces de Trump, no es vulguin integrar i continuïn independents, amb molt bones relacions amb la resta d'Europa, que no els deixarà mai de costat.

La Unió Europea hauria de canviar molt si vol interessar a països rics, i si només hi entren països receptors, amb la política de votacions per unanimitat, ho té complicat per avançar econòmicament. Espanya somiava entrar a Europa, castigada per la dictadura franquista. Avui, m'agradaria conèixer l'opinió general. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Més sobre la balisa V16

El dia 4 de desembre escrivia un post parlant de la nova balisa que serà obligatori portar al cotxe a partir del dia 1 de gener del nou any. Comentava aquell dia que la decisió em semblava improvisada i destacava el fet que només serà obligatori al nostre país, per als nostres cotxes, però si sortim a l'estranger haurem de continuar col·locant els triangles.

Llegia un dia d'aquests que probablement també al nostre país haurem de continuar utilitzant els triangles perquè sembla que la balisa no fa prou llum i pot ocasionar accidents. No sé si aquestes declaracions són contrastades per experts, i desconec si els impulsors de l'ús del nou aparell en són conscients i hi estan d'acord.

Em queixo sovint que a Espanya no es legisla bé. Es redacten i aproven lleis que grinyolen i que de seguida s'han de portar a modificar. Decisions com aquesta d'obligar a tots els conductors a comprar una balisa que potser no acaba de fer el servei que es pretén, no és només un bunyol, sinó que a més és un despropòsit que probablement hauria d'acabar amb una indemnització i potser també dimissions.

M'agradaria equivocar-me i que quedés demostrat que l'eina és efectiva i que evitarà accidents i facilitarà la informació sobre vehicles aturats a la vorera. Permeteu-me que em situï al lloc dels dubtosos, reconeixent que no tinc ni prou coneixement al respecte, ni tampoc cap evidència que pugui ser un error a esmenar ben aviat. Simplement són impressions.

Sigui com sigui, durant els darrers mesos, el tema de la balisa ha estat present a moltes tertúlies, a les xarxes socials i diaris. És cert que els humans, i potser en aquest país de manera especial, som molt propensos a criticar allò que els governants decideixen, però no és menys cert que moltes vegades hi ha motius per malfiar-se de decisions preses, probablement massa a la lleugera. I no dic res sobre possibles interessos comercials, errors a l'hora d'homologar i controlar la seva venda, o poca sensibilitat vers els administrats. Tant de bo que m'equivoqui, i que l'eina, que ja tinc al meu cotxe, si mai l'haig de fer servir, que Déu no ho vulgui, em sigui d'utilitat.

El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

L'insult és massa present

Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.

Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.

Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.

Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.

Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.

Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.

Llenguatge inclusiu i no sexista

Avui he rebut per les xarxes socials un parell de vídeos relacionats amb el llenguatge inclusiu i llenguatge no sexista que m'han semblat molt interessants. El primer d'ells era un enregistrament de la participació de la malaguanyada Carme Junyent en un programa de TV3. El segon ens parlava dels desdoblaments i les barres. Em quedo amb un comentari que ha fet l'autora del segon vídeo referint-se als polítics que penso que ho haurien de prendre en consideració i ser més cauts a l'hora d'opinar, però sobretot a l'hora de legislar.

    D'alguna manera el que ens deia en el vídeo és que cada especialista ha d'opinar sobre el tema que domina i no pretendre ocupar el lloc d'un altre. No tindria sentit que els experts en medicina opinessin sobre mecànica, o els mecànics sobre medicina. És per això que qui ha d'opinar sobre llengua són els lingüistes i no pas els polítics. Els polítics s'han de dedicar a fer política i en tot cas han de tenir l'habilitat de rodejar-se dels millors experts de les diferents especialitats i deixar que siguin aquests els que opinin sobre els temes a legislar o reglamentar.

    Una mica passa com els tertulians que s'han convertit en professionals de les tertúlies a la televisió o la ràdio, opinant de tot, com si realment entenguessin de tot i fossin experts de tots els temes. A la vida hem de ser conscients de les nostres limitacions, sobretot quan tenim l'atreviment de fer públiques les nostres reflexions i idees. Sempre hem de deixar dit que allò és el nostre parer, però que no en som experts. Si l'objectiu és redactar normatives, llavors sí que hem de deixar pas als que en saben.

    I entrant en el tema del llenguatge sexista, i en concret pel que fa als desdoblaments i les barres, per incorporar els dos sexes en els nostres escrits o discursos, estic molt d'acord en la incoherència en què caiem moltes vegades, iniciant un escrit amb el desdoblament, però oblidant-nos-en a la meitat. La Carme Junyent també ho deia en l'esmentat vídeo, i penso que era una persona prou significada com per creure que té molta raó. 

    Els polítics són, probablement, uns dels que més utilitzen aquests desdoblaments i fa que moltes vegades ens cansem a mig discurs, i ja no diguem quan es tracta de textos que hem de llegir. No està demostrat, com diuen les lingüistes dels vídeos, que qui utilitza el desdoblament per incorporar homes i dones, sigui més feminista en el seu comportament. Llavors, no ens enganyem i, si a la nostra estructura gramatical el masculí s'utilitza de manera universal, no vulguem complicar-nos la vida fent veure que d'aquesta manera som més sensibles respecte al conjunt de la població.

Reduir víctimes, l'única xifra important

Dins de la polèmica entre govern català i espanyol en la interpretació de les dades sanitàries i les decisions preses sobre la tornada al treball a les empreses no essencials, demà a Catalunya després de les festes (?) de Setmana Santa es reobriran moltes de les empreses que han estat quinze dies aturades, amb tots els treballadors que no ho poden fer a través del teletreball.

Algú pot pensar que ara es tracta de mirar què passa amb les possibles noves infeccions per poder donar la raó a un o altre govern. Jo desitjo que l'expectativa no se centri en aquestes dades, sinó que, sigui perquè ja es podia acabar amb el confinament total o perquè es prenen mesures severes per evitar-ho, no es produeix aquest increment d'afectats pel coronavirus.

Els que tenim la sort de poder disposar del teletreball continuarem quinze dies més confinats, amb moltes ganes que s'acabi aviat. Les xifres que sí que ens mirarem són les del infectats diàriament i malauradament també en les morts diàries. Qui s'hagi de reincorporar a la feina presencialment, li demano que respecti tots les instruccions preventives, que sigui responsable en benefici propi, però també dels seus familiars, amics i companys de feina.

És important passar pàgina el més aviat possible, i hem de demanar que l'esforç de totes les persones que estan a primera línia salvant vides humanes sigui recompensat pel nostre esforç en seguir les pautes dels experts per fer fora d'una vegada el coronavirus de les nostres vides.

Per què ha fracassat C's?

Després d'uns resultats electorals tots som capaços de dir-hi la nostra com si fóssim uns experts de la política electoral, però ens agrada, sobretot quan es compleixen aquelles previsions que en principi sorprenien, però que a la llarga anaves veient que tenien molta part de raó. Deixeu-me, doncs, dir-hi la meva per quedar també satisfet.

Sempre he escrit sobre la idea coneguda per tothom que C's va néixer purament per anar contra Catalunya, contra la Catalunya que treballava la seva autonomia, protegint una llengua pròpia, una cultura, una història i una manera de ser diferent de la resta d'Espanya. C's no entrava en política per oferir res positiu, sinó només per atacar l'status quo.

Al llarg del temps hem pogut observar que el partit taronja era un partit oportunista, que canviava de criteris contínuament, que només buscava anar-se engrandint fent creure la gent que eren uns liberals, demòcrates i el futur de l'Espanya democràtica. Tot això han estat falòrnies, només ha conservat un objectiu que és anar contra Catalunya, creant polèmica arreu, des del Parlament català fins als carrers de les ciutats i pobles que visitaven.

Amb tot aquest currículum no es podia esperar un altre final. Fins i tot els fundadors, els impulsors del partit polític han anat dimitint i sortint per la deriva de Rivera i els seus fidels seguidors, fins al punt de pactar, a Andalusia i Madrid, amb el PP i Vox. Malgrat això es feien dir liberals.

El poble, que és savi, ha castigat el seu partit i l'ha destrossat, desapareixent pràcticament del mapa. No és ell qui deixa la política, sinó és aquesta qui l'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada i només podia dimitir. El futur del partit és ara una incògnita, que haurà de decidir si segueix amb la mateixa política, que l'ha fet arribar fins aquí, o bé canvia de rumb i esdevé de veritat un partit moderat de centre que planti cara al feixisme de Vox, encara que això li suposi perdre una colla de càrrecs al llarg de la península.

Aquest cap de setmana practicaré el Nesting

Ves per on, ja sé com s'anomena el meu hobby preferit dels caps de setmana, i a més vaig a la moda. Se'n diu Nesting (quedar-se a casa els caps de setmana). L'article on ho he trobat, a l'ARA, parla d'experts que promouen el nesting com una manera de reduir l'estrès, rebaixar l'ansietat i descansar millor. 

Ara ja sabré com explicar els dilluns què he estat fent el cap de setmana. He fet Nesting! i, tal com ens recomanen, també procuro fer exercici i dedicar-me a mi mateix, a pensar en el passat i present, i no obsessionar-me amb el futur.

Aquesta Setmana Santa faré nesting i evitaré tant com em sigui possible pensar en la feinada de la setmana vinent, que serà com si s'acabés el món. Tot s'acumula, tot és el compte enrere, i sempre has de córrer per no arribar-hi tard. Aquesta és la sensació que tens cada dia de la setmana, i no em direu que no és bo arribar el cap de setmana sense tenir res programat a l'agenda. Fantàstic!

Qualsevol agafa el cotxe, carregat amb tot allò que has hagut de preparar, posar-te a circular entremig de mil cotxes, per arribar a qui sap on, i a quina hora, per poder descarregar tots els trastos, pensant que l'endemà hauràs de fer el camí contrari. Podent estar a casa...

Sortosament n'hi ha per a tots els gustos i no tots pensem el mateix, però trobo curiós que per una vegada vagi a la moda, jo que no l'he tingut mai en compte. Simplement una casualitat!

Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.