Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Míssils. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Míssils. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 de setembre del 2026

Guerra híbrida

No em fa vergonya reconèixer que he hagut de buscar què s'entenia per guerra híbrida i des de quan s'utilitzava aquesta terminologia. Si no m'han enganyat, s'entén per guerra híbrida aquella que combina instruments militars i no militars. Perquè jo ho entengui, és la combinació entre la guerra convencional de tropes, míssils, avions... i operacions encobertes de forces especials o sense identificar, ciberatacs, ingerència política...

Qui parla avui de guerra híbrida? Doncs surt cada dia a Alemanya i a la Unió Europea en general. Qui ataca Alemanya? Sembla que totes les mirades, perquè se n'ha trobat proves, es dirigeixen cap a Rússia, però sense la part convencional, és a dir, sense tropes ni invasió militar, sinó només la part més discreta d'ingerència al dia a dia del país.

A diferència del govern espanyol, que ha conclòs molt aviat que Rússia i Israel estaven al darrere de la invasió de Ceuta per part de milers de marroquins, Alemanya han estat molt prudents abans no han afirmat que Rússia estava al darrere dels atacs més o menys fallits, en territori alemany. Al final, però, ho han dit i Putin els demana proves.

Provar que un exèrcit enemic t'ha atacat és molt fàcil. Per contra, tenir proves de qui és el causant dels ciberatacs, ja no ho és tant, i d'això es val el president rus. L'opinió que en pugui tenir jo no serveix de gairebé res, però si voleu que us digui el que penso és que ni em fio del president rus, ni del primer ministre israelià, ni del rei del Marroc. M'ho crec tot.

Sigui com sigui, però, l'estabilitat europea està ferida, no sé si de mort, però en tot cas caldrà treballar molt per restablir la normalitat. Personalment, no veig el final del túnel. Espero i desito que tot plegat no vagi gaire més enllà, però estic convençut que trigarem molt temps a recuperar la tranquil·litat que necessitem.

dissabte, 7 de març del 2026

Xifres difícils d'imaginar

Aquests dies, arran de l'atac dels EUA i Israel a l'Iran, surten a la premsa unes xifres que no te'n pots acabar de fer el càrrec. Els nostres càlculs matemàtics són de poques xifres, però quan et parlen de milers de milions ja no saps què imaginar-te, en què comparar-ho per fer-te'n la idea.

Nou-cents milions de dòlars diaris és el que els està costant als EUA la guerra. Mil milions de dòlars diaris és el que costa protegir Israel dels míssils iranians. I podríem continuar. Només en qüestió de xifres econòmiques ja t'adones de l'absurditat de la guerra. De l'alt cost i de tot el que podries aconseguir en pau per a milions de persones.

A tot això, evidentment, cal afegir-hi les víctimes humanes, que és la part més important i dolorosa de la tragèdia. I és aquí quan no pots entendre qui defensa l'atac. Per malvats que siguin els dirigents iranians, mai queda justificat un atac decidit per dues persones que, a més, tenen un currículum prou fosc i denunciable, però massa poder. I massa gent que els riuen les gràcies. Això és encara pitjor!

Desconeixem què acabarà passant, i quant de temps trigarà a venir la pau. Tenim prou exemples actuals que corroboren la nostra incertesa i desconeixement. Entretant, moltes persones moriran. Alguns potser són tant o més culpables que els atacants, però la majoria són víctimes innocents que moren per culpa d'uns indesitjables.

Necessitem polítics valents que s'enfrontin al poder. Encarar-se a Trump no és fàcil, però sí que és necessari. Ara és l'hora que Europa i tots els estats demostrin que hi ha uns valors intrínsecs que s'han de preservar. Que la vida té sentit i que hem de dir no a la guerra.

El cost econòmic és exagerat, però les vides humanes són més importants, i per això hem de dir que ja n'hi ha prou. No es poden repetir fets històrics que després hem lamentat. No a la guerra!

dimarts, 19 de novembre del 2024

Seran capaços?

Avui ens han informat que Ucraïna ha atacat Rússia amb míssils de llarg abast, nord-americans, després que el president dels EUA autoritzés el seu ús en territori rus. Zelenski no s'ha fet esperar, i ha llançat els míssils, encara que segons sembla han estat interceptats i tot ha quedat amb un petit incendi. Però aquí no s'ha acabat. L'atac és l'excusa perquè Putin amenaci en fer ús de l'armament nuclear, posant la por al cos a tots els països europeus, a qui acusa de col·laborar amb l'enemic ucraïnès.

A vegades tens la impressió que el president rus espera qualsevol provocació per amenaçar els països de l'OTAN, que estan donant suport a Ucraïna, i que li permeten que utilitzi material bèl·lic per atacar-los a casa seva. Sembla com si no tingués al cap que ell està atacant territori ucraïnès. I amb això no vull justificar l'atac d'aquest matí. La guerra hauria d'acabar-se ja, i actuar com persones civilitzades. Algú em dirà que hi ha massa interessos pel mig, i segur que és cert, però la vida és molt més important que res.

I la pregunta que em faig és si arribaran a ser capaços de destruir aquest món, amb un atac nuclear. De moment tot queda en amenaces, segurament perquè qui les realitza no té clar que pogués sortir-ne ben parat, però hi ha molt boig pel món i no ens podem refiar de ningú.

L'altre dia parlava de la Unió Europea i el trist paper que fa. Seria bo que en un tema tan important i dur, fóssim capaços d'anar junts a denunciar-ho i posar tots els esforços per intentar aconseguir aturar la guerra. Em direu que coses més senzilles estan sense resoldre's, i és cert. Però mentre hi hagi tantes vides en perill, i tantes víctimes mortals per una guerra estúpida, no podem deixar de treballar per intentar aturar-la. Moltes reunions, molts preparatius, moltes consultes, però al final ni Rússia i Ucraïna aturen la guerra, ni Israel deixa d'atacar Gaza i el Líban. Per a què serveix tot plegat?

Quan arribes a formular-te aquesta pregunta, i ningú te la pot respondre, tens la sensació que els humans no tenim remei.


divendres, 13 de setembre del 2024

Què ha de fer l'OTAN?

Davant les darreres amenaces del president rus, Putin, quina ha de ser la resposta de l'OTAN? No crec que sigui una pregunta fàcil de respondre. Algú, probablement, ho tindrà molt clar, però el perill que les amenaces de Putin es converteixin en una realitat, no ens pot deixar indiferents. És evident que molts pensaran que ell, i només ell, és el culpable d'haver iniciat les hostilitats. Potser no està tan clar els motius, ni la pressió que pogués tenir, ni l'entorn on viu, però va ser Putin qui va iniciar la guerra contra Ucraïna. Això, però, és suficient motiu per continuar endavant en la defensa d'Ucraïna?

Els màxims dirigents dels EUA i el Regne Unit es reuneixen per decidir si Ucraïna pot utilitzar els míssils de llarg abast en territori rus. Això significaria una escalada important en el conflicte. Sembla que aquest armament només es pot utilitzar amb el suport logístic de l'OTAN. Té el dret Ucraïna de defensar-se atacant Rússia? Qui posa els límits? Pot, el president rus, decidir quines armes utilitza el seu enemic?

Només em fixo en les víctimes civils del conflicte. La gran majoria, per no dir totes, són ucraïneses. De moment no hi ha previsió que el conflicte s'aturi i, per tant, que disminueixin les víctimes mortals. Posar en marxa aquest nou armament és agreujar el conflicte? Quins drets tenen o han perdut les víctimes ucraïneses?

A simple vista semblaria que les amenaces de Putin són una excusa per culpar els altres de tot l'enrenou. És posar pressió als altres, intentant evitar que l'enemic es rearmi i esdevingui més perillós. Des d'aquest punt de vista, no hi hauria cap motiu per limitar els mitjans bèl·lics ucraïnesos per combatre. Si analitzem les conseqüències que poden tenir fer realitat les amenaces de Putin, potser sí que requereix analitzar-ho a fons.

Sortosament, no estic en la situació d'haver de decidir res. I això ens fa pensar que és molt fàcil criticar les decisions dels altres, quan nosaltres podem quedar lliures de qualsevol culpa. Les guerres s'han d'evitar i aturar, quan aquestes estan en marxa. Decidir qui ho atura i com ho fa, no és senzill. Espero i desitjo que els dirigents mundials que han de prendre decisions al respecte, ho facin amb intel·ligència, valorant tots els pros i contres. La guerra és massa present a la nostra història mundial, per no tenir-ho en compte i anar amb peus de plom a l'hora de fer cap passa.