Una rècula de titulars preocupant

No em direu que no és surrealista llegir els titulars del diari d'un dia qualsevol. Avui no he pogut estar atent a les notícies i arribant el vespre a casa he fet una lectura transversal dels diaris digitals. Abans d'aprofundir en algun dels temes tractats he decidit escriure el post d'avui, reproduint alguns d'aquests titulars.

"Multa de sis milions pels fasos autònoms de les empreses subcontractades per Telefònica". És un tema greu que afecta moltes persones i precisament les més vulnerables. És la manera de tenir mà d'obra barata. Les subcontractació no pot ser l'amagatall dels contractes fraudulents. L'Administració, i en aquest cas Telefònica són corresponsables d'una mala gestió en la contractació laboral a càrrec de les empreses subcontractades.

"FernándezGate: Ni el ministre ni De Alfonso han denunciat les filtracions perquè prefereixen que no s'investiguin". Molts espanyols han beneït l'actuació irregular d'un ministre, perquè contra Catalunya tot s'hi val! 

"Anticorrupció implica 20 persones a la trama que va desviar 82 milions de l'AVE". Més medalles per a una empresa (Adif) que a Catalunya ens té fregits.

Una d'amable: "Chen Yansheng: tenim la missió de construir el millor club d'Espanya". Ja li dic al meu sogre, que és perico, que aquest any l'Espanyol farà por!

"Un entrenador de tenis taula, expulsat per animar el seu jugador en català". Perquè en prenguin nota des de C's. Segur que des d'Espanya es deu trobar la cosa més lògica del món. Com s'atreveix aquest entrenador a parlar en català? On s'és vist!

"El president d'RBA accepta haver defraudat 2,3 milions d'euros a Hisenda". En aquest cas es recuperen els diners. Això no ho veiem cada dia!

"De Alfonso va pagar amb diner públic els viatges a Madrid per reunir-se amb Fernández Díaz". No sé si es poden considerar viatges de treball. En tot cas em sorprèn el subtítol: "L'excap l'Oficina Antifrau va gastar 1.500 euros en els dos desplaçaments".

"Dinamarca ja confisca diners i pertinences als refugiats per pagar la seva estada al país". No sé què puc afegir-hi.

"Un sindicat de vigilants privats reclama 9.100 euros al Govern per obligar-los a dur plaques en català". Com pot ser tan cruel el Govern i torturar d'aquesta manera els pobres vigilants privats? Justícia!!!

"El jutge arxiva la denúncia contra Endavant pel cartell del petó entre la 'Moreneta' i la 'Geperudeta'". I el pobre cardenal Cañizares què? No ha servit de res el rosari de desgreuge?

No cal que continuï, oi? Es veu bé la diversitat i riquesa dels nostres valors i què ens interessa i mobilitza!

El missatge del cardenal Cañizares no surt a l’Evangeli

Ja sé que avui tocaria parlar de la manifestació en suport al president del govern català en el moment de declarar com a imputat pel procés participatiu del 9N, i de la reacció de la Fiscalia General de l'Estat defensant la independència de la Justícia. Em fa tanta vergonya i al mateix temps fàstic, que prefereixo deixar-ho per a un altre dia.

No menys vergonya sento, com a catòlic, quan escolto del cardenal de València les seves declaracions contràries a l'Evangeli. Em refereixo quan parla de l'acollida de refugiats. Només se m'acut pensar que Déu ens ho posa difícil perquè realment creguem amb fe i convenciment. Les mateixes dificultats que procura al Papa davant d'una resistència retrògrada a la seva voluntat d'obrir al món la institució caduca que s'arrossega des de fa tants segles.

Que ningú menystingui les dificultats ni els problemes que suposa rebre els refugiats sirians i d'altres països en guerra. No és un conte de fades, ni les solucions vénen rodades. Això, però, no té res a veure amb el discurs de la màxima autoritat de l'Església a València, que actua com un Rouco Varela qualsevol.

No puc dir que el debat del sínode d'aquests dies no em deixi dormir, però sí que m'agradaria que servís per normalitzar una situació que molts vivim en total naturalitat, bàsicament perquè mirem més enllà d'unes normes fetes pels homes, encara que portin birret i solideu. Res del que ens puguin dir ens podrà distanciar del veritable camí, però sí que s'agrairia més estimació i no tant rancor.

Déu no li tindrà en compte al cardenal de València

Fa un temps, quan escoltava o observava segons quines manifestacions i actuacions de bisbes i capellans, em dolia fortament, pel mal que provocaven a la mateixa Església, i corria a deixar clar que es tractava d'unes declaracions i accions d'unes persones que interpretaven erròniament el missatge de Jesús.

La història de l'Església Catòlica té passats foscos, però també de brillants. El missatge de Jesús s'ha interpretat de mil maneres, i no sempre correctament. Cada vegada que l'Església s'ha posat al costat del poder, ha fallat en l'essència del veritable sentit de l'Església, i això ho ha fet sovint. És per això que personatges com l'actual Papa, engresquen multitud de creients que continuen pensant que l'Església veritable és l'Església dels pobres.

Espanya té una tradició molt viva d'utilització de l'Església per manipular les persones. Això ha passat en temps del dictador, però també en democràcia, amb uns bisbes i cardenals polititzats i molt allunyats de la població menys afavorida.

Deia al començament que fa temps, quan escoltava missatges com el del cardenal Cañizares, em dolia fortament. Ara, però, ja no em passa. Les meves creences religioses estan molt per sobre d'aquestes anècdotes absurdes, i confio fermament en la intel·ligència dels catòlics, i la seva bondat i generositat per perdonar aquest pobre cardenal, que un dia s'adonarà de l'error, i Déu també el perdonarà.

Jorge Fernández espantant els policies?

Digueu-me desconfiat, però si ahir desconfiava de la notícia de Ràdio Arenys sobre els mediadors que podien sancionar, avui dubto de la notícia de l'ARA sobre la intimidació per part del Ministeri d'Interior, als policies que investiguen el PP.

Haig de dir que em resulta difícil desconfiar de l'ARA, perquè fins ara no m'han donat motiu per fer-ho, però és que la notícia, si fos certa, és molt greu. Esclar que avui tot és possible i, de la mà del ministre Jorge Fernández, ja res no ens pot sorprendre.

La notícia de l'ARA afirma que els policies encarregats d'investigar el PP varen ser cridats a declarar davant d'afers interns. Per intimidar? Per posar-los a ratlla? M'imagino que la notícia no s'acabarà aquí i podrem saber-ne més detalls per fer-nos la idea del què ha passar realment. El cert és, però, que el PP no és un símbol de la bona praxis política i que si una vegada el va fer perdre les eleccions, això podria tornar a passar, malgrat tota la xarxa que tenen muntada de la mà de jutges, diputats i ministres.

I tot això beneït pel cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela, que hauria de ser rellevat aviat perquè el seu fanatisme l'ha portat a un estat de salut que no és el més idoni per estar al capdavant de l'església espanyola. Encara que ja no sigui president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbat de Madrid és massa rellevant i permet presidir actes com els funerals de l'expresident Suárez, i vomitar disbarats, com si volgués que es complissin les amenaces més terribles.

Espanya continua ensenyant la seva cara franquista i endarrerida, a ple segle XXI. D'aquesta Espanya, millor marxar-ne.

10 anys de la perversió en la política

És un mal símptoma que la història ens recordi l'aniversari de la pitjor cara de l'exercici de la política, en lloc de pensar únicament en la tragèdia de moltes famílies espanyoles que varen perdre els seus familiars, víctimes de la pitjor injustícia com és el terrorisme.

És una llàstima que recordant els fets d'avui fa deu anys, ens vingui al cap la pitjor traïció que es pot fer a la democràcia, en persona del llavors president espanyol, el senyor Aznar. Com es pot ser tan insensible i cruel de jugar amb la mort de dues-centes víctimes innocents, per aferrar-se al poder?

El govern espanyol, amb Aznar al capdavant, varen mentir descaradament per amagar la seva irresponsabilitat intentant passar el mort al partit de l'oposició, i a la consciència de moltes persones que treballaven per la pau. El mal que Aznar va provocar a la democràcia espanyola encara no s'ha pogut superar, perquè el seu verí ha continuat injectant-lo a la societat, per alliberar el seu sentiment de culpa.

Aznar i el seu govern haurien de ser recordats com la pesta política del segle XX a Espanya. La utilització de la política i també de la desgràcia de molts espanyols en benefici personal i de partit no hauria d'haver quedat impune, però ja se sap que a Espanya la justícia no és igual per a tothom.

I coincidint amb el desè aniversari dels fets d'Atocha, un rancorós i gens evangelitzador cardenal Rouco Varela se'n va del capdavant d'una Església grisa, preconciliar i enyorada del passat franquista, que va tenir en la persona del Papa Joan Pau II el seu gran avalador. Se'n va quan el nou papa Francesc admet que la Institució està malalta i necessita una cura intensiva i exemplaritzant. Rouco Varela se'n va desautoritzat per Roma, però no per Madrid on el govern és una clara imatge de l'immobilisme predemocràtic espanyol.

La festa de la Sagrada Família

A falta de bones notícies ens hem d'acontentar amb allò que podem, i avui, si em permeteu, insistiré en la desconfiança del Papa Francesc vers el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Rouco Varela. No pretenc llançar les campanes al vol, però d'alguna manera em satisfà, com a creient, que el Papa Francesc es miri amb més bons ulls l'Església catalana que no pas l'espanyola que presideix un franquista nostàlgic, com és Rouco Varela.

Tampoc no ens confonguem. L'Església no defensarà mai l'avortament, i defensarà el model clàssic de la família, però una cosa és creure-hi i defensar-ho i una altra de ben diferent és pretendre imposar-ho a una societat laica. Aquí hi ha el greu error dels bisbes i capellans seguidors de Rouco Varela.

És precisament que en algun moment vaig protestar contra les persones que posaven en el mateix sac la jerarquia eclesiàstica. Amb tots els matisos que vulgueu, errors i omissions, a Catalunya l'Església va jugar un paper molt diferent. Avui, caldria matisar-ho una mica més, però sens dubte no té res a veure amb el que passa a l'Espanya ultraconservadora que té amb el PP, el gran aliat polític.

En tot cas, per als que no hagueu llegit la informació, el Papa Francesc ha enviat un representant a la celebració de la Sagrada Família, que ha tingut lloc a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, cosa que no ha fet en la mateixa celebració de Madrid. Com ja vaig dir l'altre dia, el Papa Francesc està molt lluny de Rouco Varela de qui només esperem la propera jubilació.

Targetes vermelles a Rouco Varela i Rajoy

Des de fora d'Espanya comencen a aparèixer targetes vermelles per la manera d'actuar dels responsables del poder eclesiàstic i civil espanyols. El Papa Francesc ha deixat fora de la "Congregació dels bisbes" el cardenal Rouco Varela, molt probablement pel seu tarannà ultraconservador i no tant per l'edat. A Rajoy, des de França, li recriminen les lleis retrògrades que els diferents ministeris porten a aprovar, aprofitant la majoria absoluta que, com ja he dit en altres ocasions, confonen amb fer el que els doni la gana, sense escoltar ningú i encara menys dialogar.

En tot cas la llàstima és que juguem una lliga diferent, i les targetes vermelles no els fan fora, sinó simplement queden retratats. Rajoy, però, no s'immuta. És tanta la vergonya que hauria de tenir per la manera de comportar-se, d'enredar tothom i de dirigir un partit polític farcit de 'presumptes' corruptes, que ja ha quedat immunitzat.

El cas del cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola, és diferent perquè es tracta d'una víctima d'un passat nostàlgic on la raó s'imposava per la força, políticament, i per la por, eclesiàsticament. El diàleg era signe de flaquesa i uns personatges tan orgullosos no podien caure en aquesta desgràcia.

No podem cansar-nos de repetir que el govern que tenim no ens el mereixem, perquè és un govern autoritari, escollit democràticament, però involucionista, recentralista i anti-català. Segur que els temps canviaran i que recuperarem els drets que ens fa perdre el PP, però el problema és saber quant temps haurà de passar per aconseguir aquest alliberament. Si ens ha de venir de la mà del PSOE, calen alguns miracles, però si no és per ells, difícilment aconseguirem redreçar la política del país. Entretant nosaltres hem de decidir. Ningú amb dos dits de front voldrà continuar com ara, i si hem d'esperar a pactar-ho amb el PP, ho tenim clar!