Morir de fam

Encara avui ens escandalitzem quan veiem imatges dels crematoris dels camps de concentració del nazisme, del segle passat. No podem entendre com es va poder arribar a aquella situació. Com la humanitat va permetre que uns criminals prenguessin el poder i massacressin la població. 

Totes aquelles imatges i les versions que ens han arribat fins als nostres dies ens han corprès i dolgut. Tot això, però, sembla que no ha servit de res. A ple segle XXI, malgrat el coneixement del que va passar fa vuitanta anys, repetim escenes i situacions crítiques que no hauríem de permetre ni consentir. Hauríem de ser capaços de rebel·lar-nos i denunciar públicament els causants de tanta misèria i dolor. Nosaltres, des del nostre entorn i possibilitats, i els nostres dirigents polítics des de la posició que ostenten en representació nostra a les institucions governamentals.

Com és possible que un genocida, com és el primer ministre israelià, pugui estar matant de fam a la població de Gaza i que ningú sigui capaç de parar-li els peus? De què serveixen les nostres institucions? Per què existeix una organització mundial i un tribunal internacional, si no fan res per aturar al salvatge de Netanyahu?

Tots som responsables de tanta maldat, cadascú en la seva mesura, i les paraules i clams no serveixen per a res, si no s'actua de manera dràstica per aturar els salvatges genocides.

Soc conscient que Gaza no és l'únic lloc del món on les persones moren injustament. Podríem fer un repàs exhaustiu de tots els racons del planeta on la mort és constantment present, per culpa d'unes guerres injustes promogudes per uns dirigents insensibles i cruels. Gaza, però surt a tots els telenotícies i diaris escrits. No podem excusar-nos en el desconeixement. Tots ho sabem i no fem res.

Des d'aquí denuncio aquells dirigents que, podent intervenir per redreçar la situació, es renten les mans o, com a molt, s'excusen en les dificultats que ben segur hi ha per implicar-s'hi, però que davant la cruesa de la realitat i la mortaldat ocasionada, haurien d'arremangar-se fins a aconseguir fer fora aquest criminal sense escrúpols que ha embrutat la civilització humana.

Jutjaran el rei?

I jo em pregunto... jutjaran el rei (l'emèrit) per les comissions sobre la implantació de l'AVE a l'Aràbia Saudita? Els més optimistes ja es freguen les mans, però jo, que sóc més aviat escèptic en aquest tipus de coses, m'imagino que ja sortirà algun impediment perquè no sigui així. De fet, l'inici de tot era quan era rei en actiu i, per tant, ho podia fer tot. A l'hora de cobrar-ho sí que sembla que ja era emèrit, però...

Com és possible que al segle XXI hi hagi delictes comesos pel rei que no poden ser jutjats? Estem parlant d'aprofitar-se del càrrec en benefici personal, no es tracta de jutjar si ho ha fet més bé o malament, sinó que ha delinquit i no se'l pot jutjar perquè ho diu la Constitució.

Estic convençut, i m'agradaria equivocar-me, que el rei emèrit morirà tranquil sense cap tipus de judici, tot i haver fet prou mèrits perquè l'haguessin assegut davant d'un jutge. Quan dic això penso en les seves pròpies paraules afirmant que tots som iguals davant la llei. Com es pot tenir tanta barra!

Avui apareixia la notícia que el Tribunal Suprem es plantejava la possibilitat d'investigar sobre el cas de l'AVE a l'Aràbia Saudita i tota la premsa ha sortit a parlar sobre un possible judici, atesa la situació constitucional del rei, després de la seva abdicació a favor del seu fill. Haurem d'esperar uns dies per veure cap on va tot plegat, però ja dic jo que no hi confio gens.

L'endemà de la tempesta

Segons el meteoròleg local a Arenys de Mar, aquesta nit i matinada han caigut uns 106 litres per metre quadrat, si no ho he entès malament. La veritat és que les afectacions han estat per sobre del que és habitual en dies de pluges fortes. Des del llit, i a les fosques, som molts els que ens hem sorprès de la força de la pluja que queia en alguns moments.

Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no, i és ben cert. Massa gent creu que es pot travessar un rial si l'aigua t'arriba només a mitja cama, però s'oblida de la força que porta i que et tira a terra fàcilment. Malauradament un home d'Arenys de Munt ha tingut la dissort de ser empès riera avall i morir ofegat.

Vivim en les lleres de rials i rieres i no ens hauria de sorprendre que, de tant en tant, l'aigua ocupés el seu espai i ens fes fora de les cases. No hi ha canalitzacions que valguin. Disminueixen el risc, però sempre arriba aquell dia que l'aigua fa mal.

Els ajuntaments de les viles afectades, tindran molta feina a posar a to els carrers i places, i molts vilatans haurem de netejar allò que el fang ens ha embrutat. El que no podem oblidar és la força de l'aigua i hem d'evitar posar en risc la nostra vida.

Per un dia hem deixat la política de banda, encara que aquesta continua en somort. Les destrosses d'aquesta nit i matinada s'han sumat a les destrosses dels actes de violència de la setmana passada, però el més trist de tot, a part de les víctimes humanes, és l'actuació desproporcionada de la policia nacional i pròpia. Llegir el ministre Marlaska que la policia ha actuat amb proporcionalitat, no sé si indigna o fereix. No es pot ser més cínic.

El govern espanyol no autoritza salvar vides humanes

Llegir les declaracions de la vice-presidenta en funcions del govern espanyol, la senyora Carmen Calvo, on manifesta que l'Open Arms no està autoritzat per salvar vides humanes al Mediterrani, fa mal. Sembla impossible escoltar aquestes paraules i no saps com justificar-les. De fet no pots fer-ho perquè no té perdó.

El que se'ns demana des del govern espanyol és que si veiem gent ofegant-se, girem cua i no en fem cas. Es tracta de no mirar el problema i d'aquesta manera tenir la consciència tranquil·la. Aquest discurs sembla ser que s'empara en la manera de pensar dels estats europeus, un pensament immoral i inhumà que no té res de cristià, que són les nostres arrels com a societat.

Veurem com a acaba aquest episodi del salvament de persones migrants al Mediterrani i les conseqüències per als responsables del vaixell de l'Opel Arms. En tot cas, però, la nostra posició serà d'indignació tan sols per les paraules de la vice-presidenta, a l'espera de si reben cap sanció econòmica. 

I entretant que passarà amb els nous nàufrags. Està clar que el bloqueig dels vaixells de les ONG que salven vides al Mediterrani no farà desistir les persones d'intentar creuar el mar per arribar a Europa i poder refer la seva vida. Els hem de deixar morir tranquil·lament? Aquesta és la posició de la desenvolupada Europa? Aquest és el missatge que se'ns envia des de les institucions dels estats?

La indiferència s'apodera de les nostres emocions

Quan llegeixo notícies com l'exigència del PP valencià perquè el president del govern del seu país defensi que les llengües catalana i valenciana són diferents no sé si posar-me a riure o a plorar. Intento ficar-me a la pell dels valencians que s'ho creuen i em costa d'imaginar. Només hi trobo intencionalitat política. És allò de no saber portar el barret adequat. En aquest país judicialitzem la política i polititzem la lingüística.

Entenc que cada Parlament té la seva pròpia vida i que es parla de tot, però barallar-se per això quan hi ha problemes greus, ho trobo estúpid i una pèrdua de temps innecessària. Esclar que hi ha qui pensa el mateix de la independència. Cadascú ho veu a la seva manera.

Ens preocupen els brots racistes, i ho entenc, perquè remenar aquests temes no saps mai on et portarà. No podem oblidar, però la situació dels milers de persones que estan en terra de ningú, per dir-ho d'alguna manera, i que sofreixen i moren per culpa de la nostra insensibilitat. La dels nostres representants polítics.

Tenim un president del govern espanyol que basa tota la seva política en no mullar-se en res que el pugui condicionar. És incapaç de donar la cara en situacions com ara amb el president Trump que pretén desestabilitzar el món per orgull i profit personal. Aquests dies he llegit articles al respecte que m'han semblat molt interessants. No podem viure al marge d'una situació que no sabem on ens durà.

Avui la indiferència s'ha apoderat de les nostres emocions i som capaços d'escoltar estoicament que una persona ha estat expulsada de l'Exèrcit perquè ha tacat la imatge de la institució quan l'ha denunciat per corrupció. Tampoc no es podia dir que la Guàrdia Civil llençava bales de goma contra els immigrants que intentaven arribar a la costa espanyola (en varen morir quinze). Deixaven malament la institució i de passada a l'inepte i missaire ministre de l'Interior.

El que deixem perdre en la joventut no ho recuperem en la vellesa

Suaument la pluja ha arribat a la capital d'Osona, i ho ha fet després de detectar una falsa alarma, quan al voltant de la plana estava carregat de núvols amenaçadors i desapareixien com no voler saber res de nosaltres. Ha trigat un xic més, però ha arribat, encara que amb poca traça.

Avui, festiu al Nepal, he tingut una conversa amb el meu fill, amb qui ens comuniquem per escrit i rebem informació a través del seu blog. Està essent una gran experiència, que de ben segur recordarà tota la vida. Conèixer un món tan diferent, i a unes persones amb tanta necessitat d'amor, respecte i recursos, segur que té la seva influència en el cor de les persones, i en l'Ignasi encara més.

Aquests dies, doncs, he pogut compatibilitzar l'experiència de viure de prop la descoberta d'un món diferent per part d'un jove, amb la lentitud que transcorren les hores d'una persona gran, que després d'una llarga trajectòria, amb tota mena de vicissituds, espera l'hora de partir. 

Viure no és fàcil, però saber morir, quan la mobilitat, la il·lusió, la trempera t'han deixat, encara ho és menys. Esperar que arribi el final i que no estiguis sol, sinó acompanyat d'aquells que t'estimen. És per això que té tanta importància saber viure el moment, en plenitud, donant la cara, treballant sense deixar-te portar per les circumstàncies, amb visió de futur, però sense oblidar ni el passat ni el present.

El temps que perdem quan som joves i ens podem valdre per nosaltres mateixos, no el recuperem més tard, sinó que el trobarem a faltar i maleirem els moments en blanc, l'haver deixat perdre l'oportunitat inútilment. La nostra vida necessita reflexió continuada, per anar rectificant tot allò que no estem fent prou bé.

El PP pretén morir matant

No hi ha setmana que el govern espanyola no presenti un recurs al Tribunal Constitucional en contra d'alguna llei catalana, o n'aprovi una d'espanyola que tregui competències a Catalunya. Aquesta política de Madrid ha existit sempre, però ara és més accentuat. Els motius són dobles. Per una banda el govern català pressiona més que abans, però sobretot perquè el govern espanyol pretén esclafar-nos perquè no ens quedin ganes de voler independitzar-nos.

Si bé sembla, i a algú li agrada poder-ne parlar, que la força independentista s'ha adormit, l'acció continuada en forma de gota malaia, per part del govern espanyol, beneficia els defensors del moviment sobiranista. Aquest atac constant a tot el que aprova el Parlament català, que ha estat escollit democràticament pels catalans i catalanes, no fa res més que augmentar l'odi cap a un govern espanyol que es val de la majoria absoluta per desautoritzar-lo i convertir-lo en una eina sense contingut.

Això, però, tard o d'hora els passarà factura i llavors no entendran què han fet malament. La seva prepotència i ofuscació els ha fet el pitjor govern de l'Espanya democràtica, eliminant i reduint drets democràtics guanyats a pols, que trigarem a recuperar-los, però que no dubtin que ho aconseguirem.

El partit del PP i el seu govern serà tot el legal que vulguin, però l'ètica no saben què significa. No és estrany, com ahir llegir a l'ARA, que Espanya ocupi un lloc proper al 100 en el llistat de països ordenats pel grau d'independència judicial. És vergonyós i tots els membres del PP amb càrrec i responsabilitat siguin uns impresentables, amb rècords de corrupció i fomentadors de les desigualtats.

Arran de la mort d'en Peret

Ahir es va morir en Peret, no massa temps després que es conegués públicament que patia un càncer, i fins i tot va sorprendre perquè tot feia pensar que la malaltia no estava tan avançada. La mort de Peret és una d'aquelles que no passen desapercebudes en el món cultural i social de casa nostra, i de més enllà. A Mataró, on va néixer, era tot un orgull pensar que en Peret era un mataroní, però a casa meva, a Vic, també se'n parlava.

Com ja s'ha dit, el pare d'en Peret era un venedor de mercats a pobles i ciutats, i en Peret també li acompanyava. Una de les rutes que feia el seu pare era la plana de Vic, i era molt conegut. Quan en Peret va compondre la cançó del mig amic, tal com anomenaven al seu pare, jo em vaig assabentar de la seva història i a casa en parlàrem.

Avui, doncs, ha estat un dia de declaracions i manifestacions de dol, una cosa típica en aquests casos, però que en el cas d'en Peret m'atreviria a dir que hi ha molta més sinceritat en totes les paraules i gestos observats, que no pas en la majoria d'ocasions. En Peret era estimat per tothom, des del començament i sobretot quan va tornar al món de la cançó, després d'una època de religiositat que el va mantenir apartat.

Peret és al mateix temps una mostra de la persona que ha crescut gràcies al treball. Estem farts de tantes persones que o bé han nascut en l'abundància, o bé s'han enriquit de manera corrupta, explotant els altres. És de lloar quan veus que una persona ha triomfat perquè hi ha posat el coll, i ho ha sabut fer. Als nostres fills, que no els podem deixar riquesa, els hem ensenyat i insistim, que només l'esforç i el treball els podrà permetre una vida digna en un món difícil. Per sobre de tot, però, la honestedat i el respecte als altres. Avui en Peret ens serveix per reflexionar sobre la vida.

Detectada la pesta bubònica a la vila d'Arenys de Mar

Sembla que les notícies sobre cada passejada i gest de Jordi Pujol s'han aparcat aquestes darreres hores i ens hem centrat més en l'organització de la diada i les especulacions sobre l'actuació del govern català el 9-N. El PP està convençut que Mas està acabat, com també pensa la gent de C's, i demanen eleccions avançades. No sé si aquesta demanda es correspondrà amb les previsibles eleccions plebiscitàries que alguns esperen que convoqui el president.

(foto: Montse Laborda)

Avui era notícia la mort de Robin Williams i la de Lauren Bacall, i també la de Mercè Anglès, ella molt més jove, encara que no menys esperada atesa la seva malaltia. A casa nostra també hem vist morir persones properes, totes elles en pocs dies, la qual cosa fa que pensis en la mort, que no saps mai per on et sortirà.

Tot això fa que reflexionis i arribis a no entendre segons quines actituds d'acaparament material, quan saps que arriba un dia que tot això no et serveix de res ni t'estalvia d'anar-te'n. La gran similitud entre qui té diners i qui no en té, és el moment que et col·loquen a la caixa, més o menys glamurosa, però amb el mateix final.

Però a Arenys la notícia és la pesta bubònica que s'ha detectat a diferents indrets de la vila, una recreació de l'angoixa d'Arenys del segle XVII. El desenllaç es podrà veure divendres a partir de les 10h de la nit, a diferents carrers i places de la vila.

Les tradicions tenen un moment inicial, i en el cas de la representació d'aquest divendres és molt recent, cinc anys. Tot fa pensar que aquesta activitat esdevindrà realment una tradició que podran gaudir-ne els nostres fills i nets. La gràcia de tot plegat és la capacitat d'adaptar una part de la història amb les eines d'avui dia, i que això perduri en el temps.

Ja hi som tots! Bones vacances!

Avui ens hem reunit tota la família per compartir quinze dies de vacances. Vacances a casa, on vivim tot l'any, però que la feina i els estudis no ens permeten gaudir-ne plenament. Vacances a Arenys de Mar, la vila que durant l'estiu explota, gràcies al mar i les festes que ordenadament es van succeint.

Ens hem retrobat després que cadascú fes la seva sortida i avui, amb l'arribada de l'Ignasi a primera hora de la tarda, ja podem dir que comencen les vacances. 

Podem donar gràcies a Déu que ens ha anat bé, i això que aquest estiu hi ha hagut una colla d'accidents d'aviació que els més aprensius els pot fer dubtar a l'hora d'enlairar-se. Un estiu en què la confessió de Jordi Pujol ens va sorprendre tota la família escampada, i que de tornada hem anat seguint una mica incrèduls, però molt emprenyats. No és una errada, que tots podem cometre, sinó un viure en fals i amb engany descarat durant molts anys. 

Fernando Trias de Bes, a l'ARA, perdonava Jordi Pujol "...si veritablement no hi ha més que el que ha explicat... però si es tracta d'una mentida per ocultar mentides més greus, ningú no el perdonarà mai". Perdonar, ho hem de fer, però el que no se'ns pot demanar és que hi tornem a confiar, sobretot confiar-hi a cegues, en primer lloc els que li varen donar suport en totes les eleccions i afrontant tots els problemes, però també les persones que l'hem respectat i considerat el nostre president.

També és un estiu ple d'injustícia a diferents parts del món. La pitjor injustícia és haver de suportar una guerra sense tenir-ne cap culpa i veure morir els teus éssers estimats, desfeta la teva vida i amb molts interrogants sobre el futur.

Antoni Puigverd, en el seu article d'avui, criticava la diferent manera de tractar els atacs d'Israel a Gaza i els assassinats dels islamistes al nord de l'Iraq. El tema és delicat, perquè hi ha gent sempre a punt de veure-hi més enllà de la cosa escrita. Estic d'acord que la nostra societat creu que només és notícia allò de què es parla. Les dificultats per la premsa de poder presenciar què passa amb els pobres cristians i yazidites a l'Iraq, la notícia la concentrem a Gaza, i una mica amb l'ebola, sobretot ara que hi ha occidentals afectats.