Ah, però encara es fa?

Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.

Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 

Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?

Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 

Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?

Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!

Dos anys perduts pel nostre mal cap

Junqueres es lamenta que tot el que s'ha dit durant el judici acabi sense servir per a res. El pitjor és, penso jo, que tot el sacrifici dels exiliats i els empresonats no hagi servit per a res. Aquesta és la impressió que tenim molts des de fa dies. Els culpables som tots plegats, per no parlar d'uns quants noms. Ni es va planejar bé, ni es va saber respondre adequadament l'embat de l'Estat, ni el govern català sorgit de les eleccions convocades per M. Rajoy ha estat a l'alçada que se n'esperava.

Tot plegat ha estat un cúmul de disbarats, dubtes i trets al peu que ens ha deixat gairebé fora de combat. Estem a l'espera de la sentència del judici, convençuts que serà dura per als nostres presos polítics, i que nosaltres, els que ens ho mirem des de fora serem incapaços de moure cap fitxa. La història parlarà d'una temptativa fallida al voltant dels tres-cents anys de l'efemèride i de la reculada en drets i benestar per un mal fer d'uns quants polítics de pega, animats per uns insensats i il·lusionats que sortírem al carrer.

Posem-nos en la pell de Junqueras i els altres presos polítics i mirem cap a fora, cap al govern català. Què en poden pensar? El teatre que representa Torra és tot el que pot fer? No en sap més? No hi ha ningú que doni la cara amb els peus ferms a terra i el cap ben aclarit?

Passat l'estiu, haurem perdut dos anys de mal govern i de lenta recuperació dels drets aconseguits fins llavors, i encara no tenim clar què volem ser de grans. Trist, molt trist el paper que li ha tocat jugar a Catalunya des del 2017

Un temps sense relleus ni efemèrides a recordar

Em desespera pensar que hi ha personatges a la vida que passen sense aportar res que en el futur puguem recordar i celebrar. Personatges que tenen el poder i que són grisos, mediocres i poc respectuosos amb les persones.

Avui podem commemorar moltes i diverses efemèrides que en un moment de la nostra vida ens han omplert i aportat coneixement, saviesa, alegria... Cinquanta anys del moviment coral infantil, vint-i-cinc de les Olimpíades de Barcelona, cent setanta-cinc de la Casa Escolàpies a Arenys de Mar... Què podrem celebrar d'aquí a 25, 50, 100... anys? La grisor del PP i el seu president? L'inici de la fi de l'alternança política del PSOE?

Somio viure en un país on la sobirania rau en el poble i que quan aquest es manifesta els polítics de torn l'escolten i l'obeeixen. Un somni impossible amb els protagonistes que tenim ara, i molt difícil d'aconseguir pel poder que tenen, no només polític, sinó també legislatiu i mediàtic.

Avui he anat a Vic a donar el meu condol als familiars i amics de la Pilar Cabot, una persona que ahir ens va deixar i que podria ser una mostra de la persona que concentra tot el seu poder en la veu, les paraules, la coherència en la manera de ser i viure, sense necessitat de figurar, dissimular ni sobreactuar. Persones com la Pilar són les que donen sentit a la nostra vida. I nosaltres què fem? Com hi col·laborem? Donar sentit a la vida, estimar i ser honest en tu mateix i als altres és un bon consell per viure plenament, malgrat els entrebancs que la vida et presenta.

No ens podem obsessionar, però hem de ser valents, actius i conseqüents. Probablement aquests són els temps més difícils que la nostra generació li ha tocat viure. Una generació que vàrem viure els darrers anys del franquisme, però que vivíem il·lusionats pensant en el futur. Ara el futur ens espanta, perquè la tendència dels nostres governants és d'anar enrere. Pesa massa la nostàlgia del passat gris de la dictadura. Tenen massa força els espectacles estúpids de les cadenes de televisió. Enaltim massa la ignorància, el menyspreu i la misèria. Alguna cosa estem fent malament i ens hauríem d'aturar per repensar si això és el que volem aconseguir, o bé encara som a temps a reconduir-ho. Pensem-hi!