Dolor a Colòmbia

Ahir coneixíem la notícia del terratrèmol de Colòmbia amb un balanç provisional de més de 200 víctimes mortals. Cal, però pensar que som a vint-i-quatre hores dels fets i que hi ha molta feina a fer i són moltes les persones desaparegudes que podran incrementar el nombre total de morts.

Aquest mateix estiu Veneçuela va patir uns terratrèmols amb el resultat de més de sis mil víctimes mortals. Una xifra que no té res a veure amb les dades que rebíem els primers dies després de la catàstrofe. És per això que cal ser molt cauts a l'hora d'arribar a conclusions.

Aquests són els fets, i que em serveixen per recordar que les tragèdies que vivim en la distància tenen una durada molt curta a la nostra ment. Avui recordem que Veneçuela va patir un terratrèmol perquè ho hem recuperat a través de la tragèdia de Colòmbia. Els veneçolans encara pateixen la tragèdia i nosaltres ja ni ho recordàvem. 

Té tot el sentit del món entendre que no podem estar al dia permanentment pendents de tot el que ha passat i està passant al món, però sí que ens ha de servir per recordar que no només existeix allò que ens comenten. Hi ha guerres més enllà de l'Iran, Palestina o Ucraïna. Aquests tres territoris són molt presents a les nostres televisions i diaris, però n'hi ha d'altres que s'han eternitzat i nosaltres hem girat full.

No es tracta tant d'amargar-nos l'existència com d'adonar-nos que hem d'agrair tot allò que tenim. Som uns privilegiats que també rebem patacades, però obrim bé els ulls i adonem-nos de quina és la nostra realitat. Tot és millorable, però hi ha fets que ens superen i persones que reben contínuament.

Matar el missatger

La premsa informa de la detenció de l'advocada militar d'Israel, Yifat Tomer-Yerushalmi, per haver filtrat un vídeo de la violació d'un pres palestí. Està vist i comprovat que en un règim repressor no importa què es fa sinó que se sàpiga. Quan una persona s'entossudeix a revelar la veritat, se situa al punt de mira de tots els atacs. L'advocada en qüestió, de fet, no ha estat només una missatgera, sinó que des de sempre s'ha enfrontat davant d'un govern, l'israelià, que ha demostrat sobradament quina era la seva conducta, amb el suport de l'extrema dreta radical.

Durant el genocidi de Gaza s'ha vist com els periodistes eren un objectiu a batre per part de l'exèrcit israelià. Són les persones que testimonien el que està passant des del mateix lloc de la tragèdia, i cal silenciar-los. El que no es veu, no passa. O si més no això és el que ens imaginem. I si no que ho demanin al poble del Sudan.

Malauradament, el prestigi de la premsa ha davallat fins a nivells preocupants. Avui, molta de la informació que ens arriba està manipulada intencionadament, per fer-nos creure allò que volen i que, sovint, és fals. És una llàstima perquè, si més no en altres èpoques, la premsa era una garantia per conèixer els fets reals que a vegades s'han volgut ocultar. Certament, no tots els periodistes estan comprats, i en podem trobar bons exemples, però quan es deteriora l'entorn, tothom és sospitós.

La revelació dels fets esmentats podria acabar bé, col·locant a cadascú al lloc que li correspon, i assumint les responsabilitats degudes. El problema és que els culpables continuen rebent tot el suport del poder instaurat a Israel, amb el suport directe o indirecte dels països occidentals. La víctima de la tortura denunciada no en traurà cap benefici, i la culpable de la filtració tampoc aconseguirà portar els botxins, els de dalt de tot, davant la Justícia.

Por a una guerra?

Avui, quan llegia la notícia que el govern francès enviarà a les famílies un manual de supervivència per preparar-se davant la possibilitat de l'esclat d'una guerra, em preguntava si era realment això el que a mi em preocupava. És evident que pensar en una guerra et posa la pell de gallina. Sortosament, no n'hem viscut cap, cosa que no podrien dir els nostres pares, però hem vist prou exemples per a imaginar la tragèdia i el dolor que s'escampa.

No sé si aquesta tercera guerra mundial serà una realitat, Déu no ho vulgui, però sí que hi ha uns fets que estan succeint que sembla que no ens preocupin prou. Els nostres drets, la nostra llibertat, tot allò que hem aconseguit al llarg dels anys, amb prou dificultats, està en perill amb l'arribada d'uns dirigents polítics, arreu del món, amb el cas extrem, per la potència a qui representa, de Trump, en el seu retorn a la presidència dels EUA. 

A vegades em fa l'efecte que ens ho agafem massa de broma, i no ens adonem de la cruesa de les seves decisions, algunes de les quals han estat aturades, però sense la certesa que no aconsegueixi dur-les a terme.

No repetiré totes les actuacions que ha iniciat, perquè són prou conegudes i cada dia en tenim de noves, però sí que m'agradaria pensar que els europeus, pensant en casa nostra, serem capaços d'obrir els ulls i rectificar tot allò que no hem fet bé i que ens ha apartat del camí correcte per avançar conjuntament i amb decisió, per ser forts, no des del punt de vist militar, sinó econòmicament, socialment i solidàriament.

Les culpes ens les hem de repartir entre tots. Ningú pot llençar la primera pedra. Així i tot, hi ha un tema que ja n'he parlat alguna vegada, i és el greu error de l'obligatorietat d'haver d'aprovar per unanimitat els grans acords de la Unió Europea. Des de fa un temps hi ha uns estats que només posen bastons a les rodes. Hauríem de poder prescindir-ne i evitar que ens aturin les normes que ens han de salvar d'aquesta crisi mundial. 

La guerra és un infern que hem de poder evitar, però no ens acontentem en viure tot perdent els principis democràtics que ens fan lliures.

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

Els socialistes no són els bons de la pel·lícula

El discurs del PSC en aquestes eleccions, idèntic al del PSOE a la resta d'Espanya, és que cal votar socialistes per evitar la tragèdia que pot suposar un govern del PP amb el suport de Vox. No cal dir que estic d'acord que amb un govern del feixisme a Espanya ho tindrem pelut, però seria bo no confondre'ns ni creure en les pel·lícules de bons i dolents, col·locant al primer sac el socialistes que hem tingut al capdavant del govern de Madrid durant aquesta legislatura. 

Si realment la feina que ha fet el PSOE a Espanya hagués estat encertada segurament no ens trobaríem en la situació actual, i no caldria amenaçar ningú amb l'arribada del mal. Podem repassar tots els aspectes que vulguem, i arribarem a la conclusió que durant aquests anys s'ha perdut l'oportunitat d'avançar contra les desigualtats creixents, contra la injustícia, recuperant drets que encara venim reclamant des de la dictadura, per no parlar del tema que ens afecta directament als catalans.

Algú creu, honradament, que la política socialista ens ha beneficiat en alguna cosa? Algú pot imaginar-se un govern progressista amb ministres com el senyor Marlaska? No creieu que és una broma de molt mal gust venir ara a fer-nos por amb l'arribada del PP i Vox?

Som molts que no volem retrocedir en drets i llibertats, i per tant no volem que guanyi el PP, i encara menys si necessita Vox per governar, però d'aquí a pensar i proclamar que amb un govern de Pedro Sánchez estem salvats és tota una altra cosa. Perquè l'experiència ha demostrat que ni tan sols necessitant l'ajuda d'ERC i Bildu per aprovar segons quines lleis, no hem aconseguit un tracte just. Què podem esperar en un futur?

Quan sento la presidenta del Congrés de Diputats, la senyora Batet, dir que cal arrasar a les urnes amb el vot socialista per fer Pedro Sánchez president, només em venen al cap les ganes de la presidenta de tornar a ocupar una cadira, despreocupant-se de les veritables necessitats del nostre poble. 

No ens equivoquem i tot i tenir molt clar que un govern del PP i Vox a Madrid ens pot portar a fer passos enrere en la nostra dèbil democràcia, tinguem en compte que votant Pedro Sánchez no aconseguirem que es facin realitat els nostres anhels, i ja no em refereixo a la independència, sinó a un tracte just d'acord amb la nostra contribució en el conjunt d'un Estat, que molts no hi voldríem continuar figurant, però que en tot cas ens mereixeríem un millor tracte i consideració, i un respecte a la nostra cultura, la nostra llengua i a la nostra idiosincràsia.

Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

La injusta situació dels immigrants a Europa

Tot i la transcendència de la tragèdia de Mòria, considero que se'n parla poc. Hi ha moltes persones patint per sobreviure a una situació inhumana, i nosaltres passem pàgina massa de pressa. L'incendi, provocat o no, ha descobert la realitat d'una gran concentració de persones vivint en condicions pèssimes, i que ara s'intenten reallotjar en no gaires millors condicions.

Europa ha suspès en moltes coses, i també en migració. La resposta que ha donat i està donant a les demandes de la immigració del sud és escassa i poc afortunada. Qui reclama poder entrar a Europa no ho fa per caprici, sinó per necessitat, i amb l'excusa de no obrir de qualsevol manera la porta a tothom, aquestes persones s'encallen a l'entrada, vivint en males condicions.

Ni ens sentim representats pels actuals governants de la Unió Europea, ni aquests busquen solucions als problemes derivats per la desigualtat del planeta. La guerra i la fam i la misèria de molts pobles de l'Àfrica, fa que surtin desesperats en busca d'un món millor. Buscant pau i tranquil·litat, i reclamant els seus drets a viure com a persones lliures.

Les imatges que venen dels camps de refugiats no ens agraden, però serveixen per pressionar la nostra consciència, i cal que aquesta pressió la traslladem als nostres polítics, perquè siguin incapaços de viure sense remordiments per no haver solucionat un problema tan vital.

No deixem refredar la notícia, i recordem que avui encara hi ha massa immigrants patint per poder arribar a un lloc on establir-se, i poder treballar i menjar. No podem estar tranquils mentre Europa no trobi la solució a aquesta injustícia social.

Racisme o por?

Els fets succeïts en diverses poblacions catalanes en què una colla de veïns increpen uns joves que viuen en pisos ocupats, i els culpen de la violència i robatoris a les cases, han estat catalogats d'actituds xenòfobes i pur racisme. Hi ha, però qui discrepa i més aviat ho relaciona amb la por de molts veïns que pateixen aquesta violència i robatoris. De què estem parlant?

La resposta és massa complexa com per deixar-ho dit en dues paraules. Hi ha elements prou evidents que demostren que cal prendre decisions importants a la situació de molts joves sense feina i sense lloc on viure. Les ocupacions de pisos són conseqüència d'una situació no resolta, i que en el cas de joves estrangers, passa quan el sistema, una vegada complerts els divuit anys, els deixa a l'estacada.

Unes lleis massa laxes que permeten l'ocupació dels pisos, i les dificultats imposades als joves per poder guanyar-se la vida i procurar-se un habitatge sense necessitat d'ocupar-lo il·lícitament, provoquen la situació crítica que darrerament s'ha escampat a diferents poblacions.

No negaré mai la predisposició inconscient al racisme, a menystenir els que són diferents a nosaltres, però limitar el problema de la violència i l'ocupació de pisos únicament al racisme és un error. També és comprensible que les persones es trobin indefenses davant l'increment de robatoris, i sobretot de la manera que es produeixen.

Fa massa temps que les lleis han quedat obsoletes i hem d'estirar les orelles al poder legislatiu perquè es canviï aquesta impunitat per una banda i aquesta deixadesa per l'altra. No pot ser que els propietaris dels pisos tinguin menys drets que els que els ocupen il·legalment, ni tampoc que la llei permeti que d'un dia per l'altre un jove es trobi al carrer sense mitjans per sobreviure. Mentre això continuï d'aquesta manera, els aldarulls que hem pogut observar aquests dies, i la preocupació de molts veïns continuarà, amb el perill que els esdeveniments acabin en tragèdia. Exigim els nostres governants mesures per resoldre aquesta situació abans no sigui massa tard.

Patrimoni de la humanitat i víctimes humanes

Sor Lucía Caram se m'ha avançat. L'incendi de la catedral de Notre-Dame és una tragèdia que ha commogut a molta gent. La pèrdua de patrimoni històric provoca tristesa i ràbia al mateix temps. Penso en altres casos esdevinguts els darrers anys, com han estat les destrosses del temple de Baal a la ciutat siriana de Palmira, a càrrec de la Jihad islàmica o l'explosió, pels talibans, dels budes de Bamiyan a l'Afganistan, i a casa nostra, ara fa vint-i-cinc anys, l'incendi del Liceu.

Casualment estava llegint l'obra de Ken Follet, "Els pilars de la Terra", el capítol on s'encén l'antiga catedral romànica de Kingsbridge. Pura casualitat, i que em farà estar atent per conèixer-ne les causes i assegurar que en aquest cas no ha estat provocat, sinó de manera fortuïta.

Deia que Sor Lucia Caram se m'havia avançat perquè coincideixo amb ella quan es lamenta del poc cas que es fa de les morts al Mediterrani. És molt trist que unes vides humanes siguin menys significatives que un edifici del segle XII, i se'n faci menys ressò. És molt trist el que ha passat a París, però més trist és saber que tantes víctimes humanes queden atrapades a les aigües del Mediterrani i ens hi girem d'esquena. 

Notre-Dame de París trobarà mecenes que hi abocaran milions d'euros per a la seva reconstrucció, i això és bo de sentir, però què està passant i passarà amb les persones que naufraguen durant la travessia des del continent africà a Europa? No creiem que el succés d'ahir la nit ens obliga a fer una reflexió? Mentre hi hagi morts entre els emigrants, haurem de concloure que al nostre món no hi ha justícia.

Un any d'injustícia, ràbia i indignació

Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.

No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.

Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.

Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.

No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.

Felicitats Jordi i bon any!!!

Aquest primer post de l'any 2016, el número 3.765 del meu bloc des que el vaig iniciar el 9 de gener de 2005, el dedico al vailet de 3 anys que ha mantingut desperts i amb angoixa molts catalans a la comarca del Pla de l'Estany. En Jordi es va perdre ahir la tarda i sortosament ha estat trobat aquest migdia sa i estalvi. Felicitats Jordi i família!

No us preocupin ni critiqueu els tòpics en què bategem els comentaris sobre la recerca del nen extraviat. Solidaritat. Doncs, sí, som solidaris i ho hem d'escriure, comentar i aplaudir. No només hi ha desgràcies al nostre món, sinó que també hi ha gestos amables, positius i s'han de fer notar.

No pot ser que visquem en un món on la notícia de la premsa i ràdio és sempre negativa, i que quan comentem un fet alegre i positiu, vulguem treure-li mèrit i protagonisme, titllant-lo de cursi. Potser si durant l'any fóssim capaços de buscar aquestes notícies i parlar-ne, aconseguiríem que un grapat de periodistes, que tots coneixem, no visquessin només de la crònica negre.

Aquest 2015 vaig deixar de ser subscriptor de La Vanguardia, per molts factors. La seva línia política, que respecto, em cansava, sobretot des del nomenament de l'actual director, el juancarlista Màrius Carol, però també per la persistència d'alguns col·laboradors, no tots, a criticar tot allò que feia tuf a catalanista. No es tractava tant d'una crítica al president en funcions Artur Mas, sinó al fet català. 

Però també per la participació d'algun cronista local, total mercenari, per cobrar la notícia publicada, rebolcant-se en la misèria i les notícies més obscures, sense dedicar temps als fets positius que succeeixen cada dia. Probablement perquè aquestes notícies no venen prou i els lectors som prou macabres per gaudir de la tragèdia dels altres.

M'he quedat només amb l'ARA, subscriptor des del primer dia, encara que sóc conscient de les seves mancances i també de la seva orientació política. Puc entendre que hi hagi persones que no els interessi, com a mi no m'interessa El Periódico o El País.

I em proposo buscar cada dia la notícia positiva que m'alegri la vida i em faci més suportable tot el conjunt de desastres i calamitats que continuaré trobant als diaris. Desitjo que no en siguin tants com el 2015, i a poder ser, que tots plegats construïm un gran any, que mereixi ser recordat per la història del nostre país.

Continuarem mirant-nos el melic davant de tantes morts?

No podem mantenir-nos sords ni cecs al que està passant al Nepal ni tampoc, molt més a prop, al Mediterrani. Els drames que estan vivint els habitants del Nepal i també els ciutadans del continent africà que intenten arribar a Europa, no poden passar desapercebuts. Està molt bé que ens preocupem del futur polític dels nostres pobles i país; que estiguem preocupats pel que pugui passar a Catalunya abans i després del 27-S, però no podem oblidar els països que estan sofrint per la quantitat de morts que es produeixen.

El cas del Nepal és un fet puntual que malauradament ha ocorregut en altres països, on les construccions no aguanten els terratrèmols i centenars de persones moren sota les runes. Quan això passa ens lamentem de la desgràcia i ens solidaritzem amb els familiars de les víctimes i supervivents. Els estats acostumen a oferir ajuda per salvar vides i a vegades per a la reconstrucció de les ciutats. Què fem amb el cas del Mediterrani?

Si en el cas del Nepal podem tranquil·litzar la nostra consciència, en el cas de les morts al Mediterrani no és possible. Què fem des d'Europa per evitar la mort de qui pretén arribar a Europa? Ens limitem a lamentar la mort i recollir supervivents i cadàvers? No hi podem fer alguna cosa més?

En les catàstrofes naturals ens en sortim fàcilment, però en les guerres i les seves conseqüències ja no és el mateix. Són en aquestes situacions quan es demostra l'eficàcia d'una institució governamental. Quines solucions aprova el Parlament Europeu?

Les solucions no són fàcils, però és necessari treballar per reduir el nombre de víctimes i procurar arribar al fons de la qüestió. És fàcil dir que la solució passa perquè no hi hagi aspirants a travessar el Mediterrani, però us pot sonar molt fals. De moment, mentre no puguem evitar que persones del continent africà vulguin arribar a Europa, la prioritat passa per salvar vides, avançar-nos a la tragèdia, fent prevenció.

Estarem pendents de les resolucions de Brussel·les, però molt ens temem que no haguem de tornar a avergonyir-nos de ser europeus.

Jorge Fernández Díaz hauria de dimitir, però no ho farà

Si fem cas a l'informe forense encarregat a la Universitat del País Basc per part de l'acusació particular, queda demostrat que el llançament de pilotes de goma i gasos lacrimògens a càrrec de d'efectius de la Guàrdia Civil, en la tragèdia d'El Tarajal va causar la mort d'almenys cinc dels quinze immigrants morts. A més, l'estudi revela que les autòpsies realitzades no es varen fer bé.

Són massa errors greus del personal depenent del ministre de l'Interior al llarg d'aquesta legislatura com que tinguem d'anar-lo aguantant fins que els electors no el puguem engegar a dida a finals d'any. Un dels mals de la política a Espanya és que ningú o gairebé ningú dimiteix, per greus que siguin els fets ocasionats. Els polítics han d'assumir la responsabilitat política i desaparèixer. No pot ser que no passi res. Que hi hagi víctimes per una estratègia equivocada i potser fins i tot criminal, i que el senyor ministre pugui continuar vivint tranquil. Si més no per coherència religiosa, hauria de fer el pas i reconèixer els fets.

No l'estem acusant de criminal, sinó de responsable polític. Aquesta circumstància és ignorada sistemàticament per tots els partits polítics espanyols, sobretot el PP, però el que és més trist és que per motius insignificants s'omplen la boca demanant la dimissió dels altres. Suposo que la senyora Sánchez-Camacho se sentirà al·ludida.

Desitjo que el PP rebi el càstig que es mereix la seva política prepotent i d'abús de la majoria absoluta per fer cas omís a la gent. La democràcia que jo entenc no és aquesta. Les persones s'han de tenir en compte sempre i no es pot jugar amb elles, tinguin l'encàrrec que tinguin i la majoria que tinguin. Si a tot això hi afegim el control del poder judicial, ja podem plegar. Ens queden uns mesos per resistir. No els oblidarem.

Preguntes a l'aire en un dia de dol

Avui es fa difícil no parlar del tràgic accident d'avió que ha ocasionat 150 víctimes mortals, algunes de molt properes a casa nostra. La tragèdia uneix i ens fa més humans. És una llàstima que la unió i apropament a les persones que conviuen amb nosaltres i que sovint ignorem, només es produeixi en casos com el d'avui. Estem tan acostumats a criticar-nos per tot, que ens sorprèn que hi hagi motius per no fer-ho.

A vegades penso que si les persones que vivim en un mateix municipi, sobretot quan aquest és petitó, fóssim capaços d'entendre que remant junts aconseguim superar les fites més difícils, no hi hauria tants perills de fracassar i, el que acostuma a passar, anar vivint sense aixecar el cap, sense brillantor.

Perdoneu-me que retorni als preparatius de la campanya de les municipals del mes de maig, i sobretot les persones que teniu molt viva la bena ideològica fins i tot quan estem parlant de gestionar un municipi. De la mateixa manera que es demana acords de mínims per assolir grans projectes, per què no es pot demanar a tots els vilatans interessats a entrar en política, de consensuar acords mínims per fer avançar la vila?

Quant temps fa que ens queixem de les mateixes coses? Tenim clar quin model de vila volem per als nostres fills? De moment només estem aconseguint que el treball l'haguem d'anar a buscar a fora. Tenim una Riera amb moltes persianes avall; un polígon industrial pràcticament buit; un mercat municipal obsolet; un clavegueram que esclata per totes bandes; cap tipus de resposta a les avingudes dels rials; molts equipaments municipals abandonats i cada vegada més deteriorats... Què funciona bé a Arenys? Només les festes? Visca la festa, però no només!

Quantes vegades no ens hem assegut per planificar i després, per picabaralles diverses, tot ha acabat en no-res. Quina mandra votar, oi? Qui ens pot il·lusionar? Si ningú no és capaç de convèncer-me del contrari, no crec que ningú dels que en algun moment han governat la nostra vila, sigui ara capaç de fer-ho millor. Què ens queda per veure? Com es reparteixen les 17 cadires del Ple municipal? Podrem escoltar alguna candidatura promeses realitzables i amb cara i ulls? I si podem, tindrà cap possibilitat de posar-ho en pràctica? Ho podrà consensuar?

La nostra responsabilitat en la mort de 126 persones avui a Sanà

La mort d'almenys 126 persones a Sanà per l'atac d'Estat Islàmic a dues mesquites xiïtes és una nova tragèdia provocada per aquest grup terrorista que no respecta la vida de la població innocent, amb l'excusa d'instaurar un sistema polític radical i gens d'acord amb l'esperit i la lletra de l'Islam.

Ahir llegíem la notícia de l'atac a Tunis, amb la mort d'una vintena de persones, la majoria turistes, passavolants, en un dels països del Magrib més occidentalitzats, on va néixer la primavera àrab. Avui, a la capital de l'Iemen la xifra provisional de morts és de 126, unes víctimes que es trobaven pregant.

Aquesta magnitud de víctimes només l'entenem després d'haver viscut experiències en el nostre món. La repercussió mediàtica és més forta si els atacs es produeixen a casa nostra, com si el que pugui passar en un país del món islamista no tingui la mateixa importància, potser perquè la freqüència d'aquests atacs ens deixa a tots insensibles, ja no ens sorprèn.

Por, impotència i molta ràbia s'acumula en tots nosaltres, sense saber què hi podem fer. Es tracta d'una situació nova en què els espavilats de sempre encara no hi hem sabut trobar remei. Les desigualtats del món han estat una de les principals causes del desori, però també l'error de tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos que no estem sols. El fanatisme religiós ha existit sempre, i les conseqüències han anat de la mà i de la força i capacitat destructiva de les armes del moment.

Algú com Bush, Aznar o Blair es creia que tenia la solució per mantenir a ratlla els malvats terroristes que gosaven encarar-se a les grans potències mundials. És impossible saber què hauria passat si en lloc de decidir atacar Iraq s'ho haguessin pensat dues vegades, però el que sí que sabem és que l'atac va ser un nyap i que ho estem pagant i no sabem fins on ens portarà. És per això que no suporto el fatxenda del senyor Aznar, el més proper a nosaltres, que ha estat incapaç de reconèixer que el seu exercici de xuleria i orgull ens ha perjudicat enormement.

No és un accident, sinó un crim

He seguit força d'esquitllada el lamentable accident del tren gallec i, com no podia ser d'una altra manera, m'ha dolgut, però al mateix temps m'ha indignat. Considero que no hi ha cap explicació ni excusa per no culpar el maquinista. No ha estat un accident, sinó un crim. Les distraccions, les fallades mecàniques poden entendre's, sense que això signifiqui que no s'hagin de buscar i exigir responsabilitats, però el cas que ens ocupa és diferent. Es tracta d'una imprudència que no pot fer ningú i encara menys qui té en les seves mans la vida de tantes persones.

M'han comentat, no sé si és cert, que l'encara president espanyol, el senyor Rajoy, va lamentar l'accident posant-lo en el mateix sac de no sé quin terratrèmol que ha ocorregut aquests dies en alguna part del planeta. Senyor Rajoy, un terratrèmol és un fenomen natural imprevisible, i l'accident de Galícia s'hauria pogut evitar si el maquinista hagués respectat el límit de velocitat, en lloc de doblar-lo.

Em solidaritzo amb totes les víctimes i familiars, i amb aquelles persones que ho estan passant malament, però al mateix temps espero que la greu imprudència del maquinista, que amb tanta lleugeresa va posar en perill la vida de tanta gent, i que de moment es parla de 78 víctimes, sigui jutjada i castigada com es mereix. Ha de ser un càstig per qui ha causat la tragèdia i un avís per a aquelles persones que poden incórrer en el mateix delicte.