Regular l'ús de la IA

En més d'una ocasió m'he queixat pel fet que a les xarxes socials sigui tan fàcil penjar-hi comentaris sense donar la cara, és a dir, sota l'empara de l'anonimat. D'aquesta manera tothom és molt valent. Sempre he valorat aquelles persones que van de cara i s'expressen amb naturalitat, sigui per criticar o per alabar, sense amagar-se. 

Avui llegia la notícia que el govern espanyol avala amb una llei l'obligatorietat d'haver de comunicar quan una fotografia està feta amb intel·ligència artificial. Si no se't diu et pots creure que allò que veus és real i caure en l'engany. Ja no parlem d'aquelles persones que utilitzen la tècnica per generar imatges de caràcter sexual, manipulant cares de persones reals.

Tot s'ha de regular i després fer-ne el seguiment oportú per sancionar qui no compleixi la norma. Malauradament, sempre anem tard i ens trobem que el mal ja està fet. S'ha trigat molt a aprovar les sancions per un mal ús de la intel·ligència artificial, ara caldrà, doncs, fer-ho complir.

Vivim un temps on desconfies de tot. No et pots creure res d'entrada i cal contrastar-ho bé per assegurar-te que no t'estafen, que no et diuen una cosa per altra. Tot el que ajudi a evitar malentesos, i que hi hagi gent que manipuli els altres, serà benvingut. L'Estat ha de procurar defensar la ciutadania, contra l'especulació, l'engany i l'ofensa.

Les nostres bústies de correu electrònic, els nostres mòbils estan contínuament atacats amb el perill de caure en l'engany. Evitar-ho és pràcticament impossible, però s'han d'anar trobant maneres per fer-ho més difícil i, quan s'aconsegueixi localitzar l'origen dels atacs, ser contundents amb les sancions. No ens poden deixar indefensos. Cal estar tots ben alerta.

Avui va de cues

Avui us parlaré de cues, però no de les cues que es produeixen a les nostres carreteres, on s'emporta la palma l'AP7, sobretot en caps de setmana llargs com aquest, que celebrem la segona Pasqua, sinó de les cues que es produeixen per pujar l'Everest, la muntanya més alta del món i que es troba col·lapsada.

És curiós, per dir-ho d'alguna manera, veure aquella filera mig aturada amb centenars de persones intentant arribar al cim. No es tracta de la típica passejada de diumenge al migdia fins a tocar ratlla, al final del passeig, sinó de gent amb equipament de muntanya per assolir el cim més alt. Gent que haig d'entendre que està preparada contra les adversitats naturals.

L'allau de persones a l'Everest és un fet insòlit fins fa poc, però que ara resulta el més natural del món. Cada vegada hi ha més gent i disposada a escalar muntanyes d'una certa dificultat i es parla de posar límits. No sé si per protegir la muntanya o per evitar accidents provocats per l'excessiva presència d'escaladors.

Si us haig de ser franc, preferiria una embussada a l'Everest que no pas a l'autopista, però entenc que no ha de ser agradable. Quan fas muntanyisme t'agrada gaudir del paisatge i en tot cas saludar aquelles persones que t'hi trobes. Un fet que no acostumem a fer quan passegem pels nostres carrers. Si has de demanar permís per fer quatre passes, o aturar-te davant la primera dificultat del terreny, perquè hi ha massa gent, la cosa no acaba de funcionar.

No sé com acabarà tot plegat, però en tot cas és bo que la gent surti a la muntanya, encara que haguem de regular-ho i fer-ho més fàcil, evitant l'acumulació de gent. 

Al començament parlava de la celebració de la segona Pasqua, tot i que estic convençut que la gran majoria dels afortunats, si els ho preguntes només et sabran dir que dilluns fan festa.

Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

L'habitatge a mercè d'aprenents de polític

Soc conscient que els polítics són l'ase dels cops a qui ens costa molt poc criticar. No tot ho fan malament, però hi ha coses que clamen al cel. Com es pot gestionar pitjor el tema de l'habitatge? Què ha de passar perquè s'adonin que ho estan fent malament, i que en lloc de resoldre el problema l'estan empitjorant?

    Tenim una manca d'habitatge social, o protegit, ja sigui de lloguer o compra, que arrosseguem des de fa anys. Tots ho sabem i queda escrit arreu, però no hi ha manera de revertir la situació i cada vegada és més greu. I no és que no es faci res, sinó que no es fa el que caldria i en canvi s'estan aprovant unes lleis que encara hi posen més dificultats. Des de la implantació de la nova llei d'habitatge, s'ha reduït el parc de pisos de lloguer una barbaritat. Ara no només els pisos no s'abarateixen, sinó que no se'n troben!

    Els polítics, espavilats, varen decidir resoldre la manca d'habitatge assequible legislant contra els propietaris. Es varen definir unes àrees tenses o de mercat residencial tensionat, amb un sostre en els preus de lloguer tenint en compte, bàsicament, els metres quadrats, i no tant el seu estat, els serveis i prestacions, diferenciant, això sí, els petits propietaris dels grans tenidors. Quin ha estat el resultat? han desaparegut multitud de pisos del mercat del lloguer. Ara, els que necessiten trobar un pis assequible, no el troben, i ho tenen més difícil que abans.

    En lloc de centrar tots els esforços en construir nous habitatges, l'administració pública ha optat per intervenir el mercat, i fent-ho de la pitjor manera possible, sense uns criteris adequats, racionals, provocant que molts petits propietaris, desmotivats, els treguin del mercat. I no diguem què estan fent els grans tenidors!

    Tan difícil és adonar-se de l'error? No podem estar en mans d'uns aprenents de polítics amb incapacitat per legislar amb un mínim de rigor per evitar les conseqüències que tot això provoca. S'han posat en contra dels petits propietaris, a qui han considerat com els dolents de la pel·lícula, i no han aconseguit afavorir els aspirants a llogaters. Al final tots enfadats i el problema de la manca d'habitatge assequible sense resoldre.

    L'habitatge digne és un dret recollit a la Constitució, que cal defensar i lluitar perquè sigui una realitat. S'ha d'evitar l'especulació i s'ha de regular de manera que tothom pugui disposar d'un habitatge i que ningú s'aprofiti dels altres. Però s'ha de regular bé. No es pot fer a cegues, sense estudiar a fons els pros i contres de qualsevol mesura. Necessitem uns polítics intel·ligents, que no es deixin portar per proclames simples, i encara menys caient en la dinàmica dels bons i els dolents. No s'ha de legislar en contra de, sinó a favor de les persones que tenen necessitat d'emancipar-se, formar una família, o deixar de viure al carrer. Exigim que es construeixi habitatge social, i denunciem una mala praxi legislativa! Sisplau, fem bé les coses!

Patrimoni

Quan parlem de Patrimoni a tots ens venen unes imatges al cap, que no són les mateixes per a tothom. Hi ha qui pensarà en grans monuments històrics, de cultures mil·lenàries, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. N’hi haurà d’altres que pensaran en edificacions menys transcendents, però que també han marcat una època, uns estils, que ens agrada recordar i protegir. Altres pensaran en la natura que ens està costant tant de protegir i que les grans urbanitzacions s’han encarregat de destruir. També hi haurà qui s’apuntarà a les tradicions culturals que hem heretat dels nostres avantpassats. 

    Tot això forma part del concepte de patrimoni, que té diferents branques i que en el seu conjunt conforma la nostra història, l’evolució de les civilitzacions que han poblat aquest món, i només per això ens veiem obligats a conservar i protegir per no deixar-ne sense als nostres descendents.

    Ahir parlava de passejar per la ciutat i ho hauria de lligar amb l’escrit d’avui, sobre el patrimoni, perquè passejant tranquil·lament pels carrers i places de les ciutats pots observar molts elements patrimonials, la majoria dels quals estan poc protegits. Avui també m’he passejat i he gaudit del patrimoni urbà d’unes poblacions que han sabut conservar, protegir i donar a conèixer les seves cases, els seus carrers i les seves places.

    Desconec si durant els anys d’ensenyament es parla suficientment de patrimoni als escolars. Si no fos així caldria corregir-ho i ensenyar-los a estimar el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre món. A reconèixer el valor de la seva conservació. Mentre contemplava les cases dels carrers per on m’he passejat em preguntava com se sentien les persones que les habitaven. Eren conscients de la importància de conservar-les bé, per al gaudi dels visitants, però també el seu propi? No se sentiran orgullosos de veure les cares d’admiració dels passavolants?

    Valorar el patrimoni i treballar per protegir-lo és una mostra de sensibilitat que avui trobem a faltar i que amb ella segur que viuríem més plenament una època que entre tots estem malbaratant.

Una mala utilització de la llengua

Aquests dies he llegit a les xarxes socials, però també en algun article periodístic, com avui mateix al diari ARA, comentaris sobre una intervenció de Jordi Évole a TV3, i en concret es parla de l'expressió "espanyolitzar TV3". D'entrada haig de dir que no em sorprèn que persones que viuen a Catalunya siguin tan crítics amb la llengua pròpia i la utilitzin per polemitzar entre nosaltres, com si la llengua fos l'esca de tots els mals, i no l'eina de comunicació dels humans. Cadascú la seva.

    Atacar les persones i les institucions per l'ús que es fa de la llengua és una pràctica massa habitual. En el cas concret que comento desconec totalment com va anar l'entrevista i per tant no puc opinar al respecte. Parlar sobre allò que els altres diuen sempre és un risc, però sí que veig que entre tots estem fent un discurs que no ens afavoreix.

    Hi ha uns fets que, amb el cor a la mà, amb coneixement de causa i ganes de resoldre dubtes i solucionar problemes, tenen una evidència que no s'hauria de qüestionar. Que el català continua essent una llengua a protegir és una realitat que només qui voldria que desaparegués ho pot discutir. La manera de fer-ho sí que pot diferir i es pot pensar que no ho estem fent bé, però que necessita la protecció és un fet. 

    Com totes les coses, no és prohibint que resolem els problemes, sinó més aviat empatitzant amb la gent, buscant solucions que no perjudiquin, però sense oblidar l'objectiu, i aquest ha de ser que les persones que tenim el català com a llengua pròpia no tinguem traves per relacionar-nos, ni accedir a serveis havent de canviar de llengua. Hem de ser respectuosos amb els que no tenen el català com a llengua pròpia, però també se'ns ha de respectar, i això no passava en temps del dictador, però tampoc passa ara arreu i en tot moment. Només cal veure com funcionen administracions públiques de casa nostra com els jutjats, per no parlar de casernes de policia nacional, que això ja és impossible.

    Només hi ha una televisió que tingui com a llengua pròpia el català, i el seu àmbit de propagació és Catalunya. La resta són de parla castellana. Pretendre que TV3 ignori que la llengua pròpia de Catalunya és el català no té cap sentit. Això no vol dir que no es pugui parlar en castellà i altres llengües. De fet és el que passa, i cada vegada amb més freqüència. Pensar que parlant en català excloem els catalans de parla castellana és un error. És utilitzar la llengua per crear fronts oposats, fent que la llengua sigui motiu de disputes i conflictes. Això ho volen alguns, però ni ens convé ni el fons ho volem els que tenim el català com a llengua pròpia. 

    Potser això no era el que deia o volia dir Jordi Évole, però en tot cas sí que hi ha persones que ho pensen i ho defensen, cosa que agradava molt a partits polítics com Ciudadanos, que només varen aparèixer per crear polèmica i intentar fer desaparèixer la nostra llengua, i amb ella la cultura i les tradicions.

En defensa del català, cada dia i en tot moment!

Aquests dies que tots parlem tant del català a l'escola i del conjunt de mesures i pressions que reben per introduir el castellà, amb l'excusa que és la llengua a protegir, hauríem de fer un parèntesi i, mentre observem quina és la reacció del govern a la darrera interlocutòria del TSJC, fixar-nos com podem contribuir a defensar la llengua, no a l'escola, si no hi som, sinó a la vida diària, al nostre entorn.

Sempre em ve a la memòria una anècdota que va passar fa molts anys, al començament de viure a Barcelona per qüestió d'estudis universitaris, quan un meu company de pis, també d'Osona, es va adreçar en castellà a una botiga de barri, de l'Eixample. El seu raonament era que allà gairebé tothom començava parlant-te en castellà. Això no és un fet actual, sinó de cinquanta anys enrere.

Amb això està tot dit. Avui la presència del castellà a bona part de Catalunya és predominant, sobretot entre els joves, i són molts els joves catalanoparlants que canvien de llengua a la que algú se'ls adreça en castellà. Aquests dies veiem a les xarxes comentaris sobre la resistència a mantenir el català encara que l'interlocutor se'ns adreci en castellà, i aquest és un bon exercici per defensar el català a casa nostra.

No es tracta de ser maleducat o d'impedir que l'altre ens entengui. Si estem segurs que l'altra persona entén el català, encara que no el parli, tenim l'obligació de continuar parlant-hi en català, per respecte i consideració, i per defensar la nostra llengua. Respecte i consideració en tant que donem per entès que no considerem l'altre poc intel·ligent com per no entendre'ns en català, i que l'integrem al nostre nucli.

Sé que per a moltes persones no és fàcil mantenir un diàleg amb dues llengües diferents, però tot és practicar-ho. Personalment no tinc gaires problemes per mantenir-me en català, perquè és un exercici que he fet sempre, i mai he cregut que menyspreava el meu interlocutor. És per això que, a l'espera de què decideix fer el nostre govern, des de fa massa temps en hores baixes, nosaltres hem de contribuir en la defensa del català a casa nostra. Hem de saber valorar la importància de tenir dues llengües plenament consolidades, però on la nostra, la llengua pròpia del nostre país, necessita el nostre suport per poder subsistir amb un mínim de dignitat.

En defensa del català

Els que ataquen el català a l'escola els molesta que existeixi la llengua, més que no pas quin ús es fa d'una o altra. S'ha constatat que si alguna de les dues llengües s'ha de protegir és el català, i ells ho saben, però no els importa. Els molesta que parlem català, com els molesta totes les institucions catalanes. Ells voldrien centralitzar-ho tot des de Madrid, siguin del color que siguin.

Aquests dies hem llegit la sentència del Tribunal Suprem, on queda clar que es menysté la immersió lingüística i s'obliga a ensenyar en castellà amb un mínim del 25%. Els partits de la dreta espanyola van de bracet amb els tribunals de justícia, per atacar tot allò que faci olor de catalanisme. Tot allò que singularitza el nostre poble, perquè no volen diferències, malgrat siguin evidents.

L'altra dia parlava de la democràcia espanyola, que comportava molts dubtes, però no hi queda enrere el poder judicial. Els magistrats i jutges són majoritàriament hereus del franquisme i mai defensaran els interessos catalans. No seran mai objectius, sinó que la seva ideologia primarà per sobre de tot. No és estrany, doncs, que les sentències siguin sempre contràries a nosaltres.

És una llàstima que el poble que se sent català, no sigui capaç d'anar junt a l'hora de defensar-se. I d'això se n'aprofiten els partits de la dreta, que cada vegada són més radicals, perquè competeixen entre ells per veure qui ho és més.

Preocupa la situació del català, perquè cada vegada té més dificultats per desenvolupar-se. En part és culpa nostra que no som prou valents a l'hora de mantenir-nos ferms a parlar-lo i també per la influència externa que és més forta. Cal discriminar el català en positiu, perquè és l'única manera de protegir-lo i que no quedi en desús. Tot el que puguin dir els jutges o els partits polítics de dretes, no pot desmotivar el nostre interès per defensar la nostra llengua.

El concert econòmic i la llengua

Avui els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la intervenció de Jordi Pujol, ahir en un debat organitzat pel diari ARA i amb la participació de quatre consellers d'Economia dels darrers anys. Jordi Pujol estava assegut entre el públic i va demanar la paraula per rectificar una afirmació de l'exconseller Castells, i que molts hem escoltat en més d'una ocasió.

Castells va dir que la Generalitat va desestimar la possibilitat de comptar amb el concert econòmic, com sí que va obtenir el País Basc. Jordi Pujol va manifestar que això no era cert, si no que en cap moment el govern de l'Estat volia concedir el concert econòmic a Catalunya, pel gran pes que tenia sobre el total de l'economia de l'Estat. Segons va dir Pujol, el govern de Madrid estava disposat a defensar el concert econòmic per al País Basc i la llengua per a Catalunya.

Ens hem de creure les paraules de Jordi Pujol, i a més tenen lògica. També és cert que, tal com va dir Pujol al final de la seva intervenció, Madrid prefereix negociar amb el País Basc que amb Catalunya, i que ara continuem tenint problemes per defensar el català.

Aquests dies també s'ha parlat molt de llengua, i una vegada més ens adonem que resulta molt cansat negociar amb Madrid per defensar la nostra llengua. No és cert que el català estigui sobre protegit pel govern català, en detriment del castellà, sinó que calen molts esforços per protegir la llengua feble que és el català. Les dades que han aparegut darrerament, ho confirmen i animen al govern català a trobar la manera de recuperar els percentatges d'ús del català que teníem fa uns anys i que ara han anat perillosament a la baixa.

No sé si els catalans no en sabem prou, però sí que és un fet que en les negociacions amb Madrid sempre hi sortim perdent, i en canvi observem que el País Basc va obtenint millores i un tractament digne per part de Madrid. Potser ens ho hauríem de fer mirar i canviar la tàctica, o potser és que som l'esca del pecat i no ens mereixem res de millor.

Un niu de tortuga a la Picòrdia

És bo quan la notícia, encara que sigui a nivell local, prové de la naturalesa. La vida animal també ens dona notícies agradables i avui ho ha estat el descobriment d'una tortuga que posava els seus ous a la platja de la Picòrdia, a Arenys de Mar.

Des de fa uns estius és freqüent que tortugues babaues facin els seus nius a la costa catalana. Recordo que ara fa tres anys, treballant a l'ajuntament de Mataró i sent responsable del portal del voluntariat, una tortuga fa pondre els ous a la platja, davant d'un xiringuito. La mobilització de voluntariat per protegir el niu fins a la sortida de les petites tortugues va ser tota una experiència que en guardo un bon record.

El canvi climàtic també té incidència en la nidificació de les tortugues. L'augment de la temperatura sembla ser que fa que cada vegada aquestes posin els seus ous més al nord, en llocs on no havia passat abans. L'experiència potser ens humanitzarà, encara que la necessitat d'haver de comptar amb personal voluntari per protegir el niu no diu gaire res a favor del nostre comportament com humans.

L'ajuntament ha iniciat, junt amb el departament de la Generalitat i els tècnics del CRAM el protocol per fer el seguiment de l'evolució de les futures tortugues. Han estat 140 ous dels quals 90 es quedaran al niu per tractar d'aconseguir l'objectiu que les tortugues tornin al mar en el moment del seu naixement, que s'espera sigui abans de seixanta dies.

Qui vulgui inscriure's com a voluntari ho pot fer a través de l'enllaç que es troba a la pàgina web de l'ajuntament d'Arenys de Mar.

En defensa del català

Amb el risc de passar per antipàtics hem de tenir clar que haurem de sortir sempre en defensa de la nostra llengua, que és minoritària, convivint amb el castellà amb la força que aquesta té. La defensa no s'ha de veure com un atac al castellà, sinó fer evident que si no protegim el català hi ha el perill que passi a ser residual i de parla familiar.

Avui hi ha hagut una discussió a les xarxes socials arran d'una intervenció, en castellà, de l'alcaldessa de Barcelona, on es justificava perquè així arribava a més enllà de Catalunya. La veritat és que no ho entès gaire, perquè si parlava d'un tema de Barcelona, l'abast havia de ser de ciutat i per tant no calia fer-ho en castellà, sinó en la llengua pròpia de la capital del país.

Tots coneixem el passat de l'alcaldessa i les seves aspiracions, i probablement no s'adona que el seu recorregut actual és aquest i no més enllà. Seria bo que entengués que com a alcaldessa de la ciutat, ha de donar exemple i saber que la repercussió de les seves actuacions és més important que la que pugui tenir un escrit meu, que sempre serà a títol individual i en representació de mi mateix.

Dels escrits, a part d'insults, que sempre són sobrés, n'hi ha que la defensen tot atacant els defensors de la nostra llengua, en un aspecte que no tenen ben entès, i és el que comentava al començament de l'escrit, sobre la necessitat de defensar l'ús de la llengua minoritària, però que és la nostra.

Ens morirem i aquest assumpte continuarà vigent, i és molt clar que tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. Des de sempre he fet ús de la meva llengua fins i tot en ambients castellanoparlants, sempre que he constatat que se'm comprenia. El canvi d'idioma quan et responen en castellà, és un error, perquè d'aquesta manera poses la teva llengua en un segon terme, i això no l'afavoreix. No es tracta de ser antipàtics, sinó fidels a la llengua pròpia del nostre país.

El Congrés de Diputats protegeix Felipe González

La mesa del Congrés de Diputats ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació sobre Felipe González i els GAL. El resultat estava cantat perquè sempre els partits polítics es protegeixen entre ells, encara que pensin ideològicament diferent. Es tracta de no fer-se mal i mantenir-se amb les corresponents alternatives de govern.

Em vàrem parlar fa uns dies quan Podemos havia comunicat que no hi donaria suport. Un fet que va enutjar molta gent progressista. Com podia ser que un partit que no és dels grans tampoc ho volgués investigar? Per què protegien la imatge de González?

La raó del PSOE de votar-hi en contra és una excusa de mal pagador. Sabem que es va jutjar, però ara han sortit informacions que donen a entendre el que ja tothom sabia, i és que el govern de González estava al darrere dels GAL.

El prestigi de Felipe González ja s'ha vist desacreditat amb l'evolució de la seva vida. Qui l'ha vist i qui el veu. Aquesta és la imatge del socialisme al nostre país. No es pot caure més baix, i el pitjor és que els seus descendents, els actuals polítics socialistes, li tapen totes les vergonyes.

Però en aquest cas no es tracta d'haver-se prostituït, i acceptar el poder econòmic després dels seus discursos progressites, sinó que darrere dels GAL hi ha l'assassinat de persones, aprofitant les eines del poder d'Estat. Mesquí i reprobable, però ens quedarem amb les ganes, perquè els polítics són, com els jutges i magistrats, els més corporativistes de tots. No hi ha ideologia que valgui, a l'hora de donar la mà perquè no li passi res. Són rars els casos en què es deixa caure a algú, normalment per tapar coses pitjors.

Per a l'alcaldessa, abans els arbres que les persones

No vaig poder escoltar el Ple d'ahir dijous perquè a la mateixa hora estava treballant, però he llegit al web de Ràdio Arenys que durant el Ple es va parlar dels arbres del Rial de Sa Clavella, i que l'alcaldessa va continuar mentint com ho ha vingut fent fins ara.

Diu que hi ha hagut diàleg amb els veïns i no és cert, a no ser que consideri dialogar el fet de convocar una reunió informativa, cinc dies abans de començar l'obra, i no voler baixar de burro. Aquest és el diàleg que tant es critica des d'ERC, el partit de l'alcaldessa, quan es refereix a Madrid.

També diu que les arrels dels arbres són profundes i que no entren dins de les cases. Que tothom sàpiga que fins ara només porten tres arbres descoberts, un dels quals s'ha talat, i que aquesta afirmació generalitzada només podria afectar a aquests arbres si fos certa, però no ho és. Sisplau que algú parli amb els treballadors de l'obra i els diran si es troben o no amb arrels que han de tallar.

Continua l'alcaldessa afirmant que les arrels no entren dins de les cases, però ignora les proves que evidencien que l'alcaldessa menteix. Tenim fotografies d'uns baixos d'una de les cases on les arrels s'enfilaven per les parets. En una altra casa es va haver d'avisar el camió cuba per desembussar el clavegueram que estava ple d'arrels.

Per acabar continua dient que el PEPPA protegeix aquests arbres, la qual cosa és mentida. El que recomana el PEPPA és que es protegeixi aquest tram perquè hi hagi llambordes, la banqueta i els arbres. Això no vol dir que hagin de ser precisament aquests arbres.

L'orgull excessiu de l'alcaldessa la fa actuar amb prepotència i manca de diàleg. Només pretén fer obres a sis mesos de les eleccions per guanyar vots, però amb la seva actitud en perdrà més dels que es pensa. Als arenyencs no se'ns compra a base de mentides i enlluernades.

Indignació dels veïns amb l'actitud de l'alcaldessa

Decepció i indignació són les sensacions amb què vàrem abandonar la reunió amb l'alcaldessa i la regidora de medi ambient, els veïns del tram alçat del Rial Sa Clavella entre els cinc cantons i el carrer Sant Jaume, on se'ns informà de les obres que s'iniciaven cinc dies després.

Els veïns reclamàvem que es canviessin els arbres d'aquest tram atès que s'han fet massa grossos i provoquen danys al mateix carrer, però també a les cases, entrant a dins dels claveguerams i fins i tot a la planta baixa dels edificis. Aquesta no era una reclamació nova, sinó que es porta reclamant des de fa molts anys.

La resposta de l'alcaldessa va ser un no rotund, mentint sobre un informe del PEPPA on suposadament es protegia els arbres. Mentia perquè des del PEPPA l'única cosa que es defensa és la protecció del model de carrer, amb la bancada, les llambordes i arbres. L'alcaldessa ens va voler fer creure que eren els arbres que estan plantats els que estaven protegits.

En les obres programades s'haurà de trencar moltes arrels que es troben molt a prop de la superfície, la qual cosa debilitarà els arbres amb el perill que puguin caure. Molts dels arbres estant pressionant el mur, no només els 3 que pensen substituir, sinó la majoria d'ells. La solució d'anar-los substituint a mesura que es facin més grossos, no deixa de ser una absurditat i, sobretot, un increment de les despeses municipals, perquè és ara quan s'aixeca tot el carrer que és més fàcil tallar-los i amb ells totes les arrels. Cap d'aquests arguments varen fer canviar d'opinió, perquè estava tot decidit sense que els veïns hi poguéssim influir.

A la reunió es va comprovar la incapacitat de l'alcaldessa d'escoltar els arguments dels veïns i es va limitar a informar de què pensaven fer, agradés més o menys als veïns. Aquesta actitud no és digna d'un càrrec polític que hauria d'estar al servei dels veïns, i posar-se a la seva pell i poder arribar a solucions pactades.

Els veïns, després de la reunió vàrem decidir presentar una instància amb recollida de signatures, demanant una vegada més la retirada dels actuals arbres i que siguin substituïts per altres de més joves, i amb arrels verticals, perquè no afectin les cases. Aquesta solució respecta la voluntat del PEPPA i soluciona els problemes que ocasionen aquests arbres.

El sentiment de pertinença ha d'entrar bé

Avui més que cap altre dia hem sentit a parlar de la Unitat d'Espanya, i em porta a una reflexió que hauria de ser força compartida, crec jo, al marge de la ideologia i opinió de cadascú sobre Espanya, Catalunya i el seu encaix. No es tracta de defensar o atacar la unitat, sinó de parlar de com s'aconsegueix aquesta unitat, de quina manera es vol defensar, i que potser no s'està fent de la millor manera possible.

Algú m'hauria de donar un exemple d'unitat imposada que funcioni bé. Sempre he cregut que el sentiment d'unitat, d'equip, de grup... ha de ser voluntari i perquè això sigui possible s'ha d'incentivar la gent a desitjar aquesta unitat, aquest formar part d'un mateix grup, d'un equip, no pas per la força, sinó pel plaer, pel gust, per la joia de ser un d'ells. 

De la mateixa manera que en temps del dictador la prohibició de parlar en català no va poder eliminar la nostra llengua, sinó que ens animà a protegir-la, la imposició d'unitat no aconseguirà el seu objectiu, i tard o d'hora, probablement més tard del que molts voldrien, acabarà trencant-se.

Ho hem dit sempre, que si el govern espanyol volia evitar el trencament, el desencís i desafecció cap a Espanya, més que renyar-nos i posar-nos traves, el que havia de fer era mimar-nos i ajudar a sentir-nos un sol poble, amb les diferències i casuístiques que calgui. Forçar a sentir-nos espanyols, no és una bona tàctica. Com a mínim amb mi, i a molts altres com jo, no ho han aconseguit.

"La nostra", en vaga, perd protagonisme

No estic massa al cas dels motius de la vaga dels treballadors de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, però me'ls puc imaginar i, al marge de la raó que puguin tenir, sortosament la vaga encara és un dret dels treballadors. Dic 'encara' perquè amb el govern del PP no hi ha cap dret que pugui estar segur.

El que és cert és que la vaga de TV3 ha permès als de casa adonar-nos que existeixen altres televisions, que només cal clicar un número de canal diferent. En tot cas la gran diferència és la llengua emprada, en què el castellà no tan sols s'utilitza més del 25%, sinó que arriba al 100%, però ja se sap que hi ha principis que no s'apliquen de la mateixa manera a les diferents parts, i això que ens estimen tant!

Hem pogut veure bons professionals i adonar-nos que potser quan et concentres en un canal i uns professionals, no els exigeixes el que caldria. El Telenotícies ha estat des de sempre bandera de la programació del canal català, però darrerament el llistó dels seus presentadors, i sobretot presentadores, ha baixat força. I sembla ser que la programació dels matins, que no puc veure, les seves presentadores tampoc destaquen per la seva qualitat periodística.

L'altre dia, una companya de la feina em comentava que els telenotícies de BTV li agradaven molt més que els de TV3. Des de casa no podem sintonitzar aquest canal barceloní, i per tant no ho puc comprovar.

Sigui com sigui, desitjo que els problemes que afecten els treballadors de la Corporació es puguin resoldre el més aviat possible. En primer lloc per als mateixos treballadors i en segon lloc pel país, que mai podrem agrair suficientment l'important paper que ha dut a terme TV3 en defensa i la difusió de la nostra llengua. La llengua que el govern espanyol no té cap interès protegir.