Pendents d'Europa!

No fa gaires dies que en vaig parlar en aquest blog, però és que aquests dies estan reunits, a Europa, els ministres de la pesca per decidir quants dies podran els nostres pescadors sortir a la mar. Es parla de 9 dies, la qual cosa seria una barbaritat. Com es pot viure de la pesca amb aquestes imposicions? Ens estem carregant el sector?

Els pescadors es queixen i diuen que Europa decideix des d'un despatx, sense conèixer la realitat ni tenir en compte tot el que s'ha fet fins ara, i l'obediència mantinguda. Ara, diuen, s'ha acabat. Si ho restringeixen més que aquest 2025, caldrà desobeir. Els nostres representants polítics s'han de posicionar fermament i no deixar els pescadors a l'estacada.

S'ha fet la vida impossible als pescadors i també als ramaders i els pagesos. Després entren productes de fora, sense cap mena de control durant la seva producció i és impossible de competir-hi. Què pretenen? Moltes reglamentacions, per als de casa, i els ulls grossos per allò que ve de fora.

Si realment volem una Europa forta i unida, cal que reflexionem amb tot el que està passant. Les reglamentacions són necessàries, però no a qualsevol preu, i encara menys fent distincions. Hem de protegir el medi ambient, però sense escanyar la gent.

Sense vincles amb el mar i la pesca, puc entendre, però, la problemàtica i el patiment de les famílies dels pescadors. Quant al consum de peix, ja no sé què dir. Cada vegada es compra menys peix fresc i les peixateries van desapareixent. M'imagino que tot plegat té alguna relació, però en tot cas, quant a les limitacions de la pesca, crec que si es va en aquesta línia, alguna cosa s'haurà de fer, i podrem entendre que la gent deixi d'obeir. No es pot estirar massa la corda, amb el perill que aquesta es trenqui.

Cansat d'haver de parlar de Rodalies

Parlar de Renfe i Rodalies resulta cansat i avorrit. Poques coses positives podem dir, més enllà de desitjos i somnis de futur. Dir que el tren a casa nostra funciona malament no sorprèn a ningú. Tampoc als propis responsables del transport ferroviari, encara que ho dissimulen i hi troben mil excuses.

Recordo una vegada, ja fa uns quants anys, que en una conversa amb uns amics se'm va qüestionar la meva crítica pel mal funcionament de la línia de tren que passa per la nostra vila. La vàrem patir durant tots els anys que la meva filla va estudiar a la Universitat. 

Podria parlar de la línia 3, la que passa pel meu municipi de naixement i que es troba pràcticament en les mateixes condicions que quan jo la utilitzava, fa més de cinquanta anys. Però parlo d'una línia més transitada, que passa per la costa, en una comarca molt poblada i amb molts turistes a l'estiu... Encara que això tampoc els motiva a l'hora de prendre decisions i invertir en la infraestructura per evitar els problemes diaris.

És una vergonya tot el que passa. La manca d'inversions, i sobretot el fet que el govern de torn, sigui socialista o popular, no fa res per solucionar-ho. Sembla que tinguin un especial interès per fer-nos la punyeta. Ni posant-hi ministres catalanes, que coneixen de sobres quina és la realitat, però els interessa més el partit, el poder, l'amiguisme i els interessos personals i de partit, que no pas trobar solucions als problemes de la gent. I després ens demanen que aparquem els vehicles privats i agafem el transport públic! 

Estic molest perquè em considero menyspreat. Insisteixen que som espanyols i que hem de garantir la unitat de la pàtria, però ens tracten de qualsevol manera. Prometen inversions que després no s'acaben fent, i posen totes les traves del món per facilitar el traspàs de competències a la Generalitat.

No tinc la certesa que la gestió que es pugui fer des del nostre govern resolgui els molts problemes que patim. Segur que com a mínim caldran molts esforços i temps per posar-ho al dia, però com a mínim sabrem a qui demanar responsabilitats, sense que se'ns acusi d'estar tot el dia criticant els governs espanyols de torn. Són molts anys de mal servei, i el futur no es veu gens clar.

El PSC no hi pinta res!

Ara que encara hi som a temps, abans no decidim a qui donem el nostre vot el proper diumenge, és bo tenir present el paper que fan els nostres polítics i la seva incidència a Madrid. Si ha quedat clar que ERC, tot i ser necessaris perquè els socialistes espanyols continuïn governant a Espanya, no ha aconseguit res més que els indults als seus dirigents, no podem deixar d'observar els socialistes catalans, que una vegada rere l'altra queden desautoritzats pels seus amics espanyols. El PSC tampoc no compta per a res!

Avui llegia la premsa i he vist que el govern espanyol del PSOE vol presentar recurs d'anticonstitucionalitat a una llei aprovada al Parlament català, amb els vots del PSC. Es tracta de la llei que ha de fer front a la sequera. No estem parlant de declaració d'independència, ni de reclamacions a les inversions promeses i que no arriben, sinó d'una llei tan bàsica i urgent com és la de combatre la sequera.

Indigna veure com els nostres amics del PSC s'esgargamellen demanant el vot per Pedro Sánchez mentre aquest passa solemnement de nosaltres i no ens té en compte per a res. Davant d'aquesta posició, només podem anar a Madrid a cantar les veritats i deixar de donar suport inútil a canvi de res.

Ja ho sé que ens preocupa molt l'arribada del feixisme a la Moncloa, i que hauríem d'ajuntar esforços per evitar-ho, però no podem deixar de dir que els socialistes no ens beneficien en res. Si en algun moment el PSC va tenir protagonisme a Espanya, amb ministres i diputats que tenien influència a Madrid, això ja és història. Ho és per la manca de lideratge escaient, amb persones de vàlua contrastada, però també per un desinterès descarat cap al fet català. Al PSC sempre hi ha hagut dirigents que no tenien cap estimació al país, i no em refereixo a la independència, sinó a tenir cura perquè el nostre tracte des de Madrid fos just. Ara, però, sembla que són la majoria els que des de dins del PSC tenen un desinterès total cap al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. I això queda palès a l'hora de defensar les lleis que el nostre Parlament aprova, fins i tot amb el vot favorable dels socialistes catalans. A què juguen?

Sabem que el PSC guanyarà les eleccions a Catalunya i que serà un bon puntal per a Pedro Sánchez, a qui volen de president, però no tingueu cap dubte que per al nostre país no seran garantia de res. Cal que les forces independentistes, úniques defensores de la nostra cultura i el nostre país, tinguin veu pròpia i força a Madrid, si més no per deixar clara la injustícia que pateix el nostre poble. 

Canvi de ministres

La notícia del dia és la remodelació del govern espanyol amb alguns canvis que a mi m'han sorprès, tot i que haig de reconèixer que tampoc no en faig un seguiment prou profund com perquè em pugui venir de nou un canvi o un altre. Sí, però que si m'ho haguessin preguntat no ho hauria encertat en el cas de la sortida del govern de la ministra Calvo i del mateix Ábalos. Creia que eren dos puntals importants per al president i que aquests es mantindrien.

No entenc tampoc gaire el canvi de ministeri de Miquel Iceta. Potser perquè semblava que ocupava el ministeri que més li esqueia, tenint en compte el seu historial i la manera com va entrar. Ja sé que l'evolució d'un ministeri depèn molt de l'equip que hi ha al davant i no tant del propi ministre, però veurem com s'espavila amb el tema de Cultura i sobretot Esports.

Aquests canvis que s'anomenen crisi, acostumen a anar bé sobretot per desorientar el personal i entretenir d'alguna manera l'oposició. És clara l'opció del president cap a un govern jove i amb molta presència femenina, i també era previsible que no es toqués cap ministre de Podemos, encara que dies enrere es parlava de la possibilitat que plegués el ministre Manuel Castells.

De fet és bo que el tema del dia sigui la crisi de govern i deixem d'escoltar per unes hores comentaris molt desagradables pels fets de Galícia, amb l'assassinat d'en Samuel, o de la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid sobre el cartell de Vox.

Si parlem de la presència de ministres catalans, hem de destacar la incorporació de l'alcaldessa de Gavà, que des de fora sembla haver fet una bona tasca a la població. Ho dic així perquè no en tinc coneixement directe i m'imagino que des de dins hi deu haver opinions de tot, però sí que Gavà ha destacat per iniciatives que després han seguit altres poblacions catalanes.

Veurem en què es tradueix aquest canvi de carteres i esperem que estiguin a l'alçada de les circumstàncies, després de la relliscada del president amb l'entrecot.

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

Frenar la pujada del preu de l'electricitat

El consum d'electricitat no és un luxe, sinó una necessitat bàsica. En tot cas s'ha de vetllar pel mal ús, però s'ha de trobar la manera d'abaratir els costos que representen per a les famílies. Si de veritat creiem que tenim un govern progressista, hauria d'aplicar el màxim de mesures progressistes entre elles l'abaratiment de l'electricitat.

Avui el Consell de Ministres extraordinari ha acordat rebaixar l'IVA del 21 al 10%. No fa gaires dies va sortir publicada una comparativa del percentatge de l'impost a diferents països europeus, i el més car era l'espanyol. Aquesta mesura s'ha pres amb caràcter provisional, però espero que es prorrogui més enllà del 31 de desembre i quedi així fixada.

No pot ser que l'electricitat, que cada dia és més cara en el mercat, sigui una llosa tan pesant per a les famílies. S'ha de regular de manera que s'abarateixi el cost i ja està bé que ens ajudin a regular-ne el consum.

Fins no fa gaire temps, la producció d'electricitat amb plaques fotovoltaiques a les llars espanyoles era una dificultat sense sentit. Va ser una gran victòria que s'alliberessin els obstacles per instal·lar-les i que no es consideressin productors d'energia a l'hora de demanar la corresponent llicència. Ara caldria fer un altre pas.

L'excedent de producció energètica que reverteix a la xarxa elèctrica caldria que fos remunerada a un preu més raonable. Aquesta contribució de les famílies en la producció d'electricitat provenint del sol, hauria de ser valorada amb més empenta i incentivar les famílies a instal·lar les plaques. Ja és bo que els ajuntaments hi contribueixin amb la bonificació de l'IBI, però caldria un esforç per part de les companyies elèctriques per ajudar en la iniciativa i contribució de les famílies. 

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

El PSOE falta a la paraula donada

El Pacte del PSOE amb Bildu sobre la derogació de la reforma laboral del PP ha demostrat que no només no et pots fiar de les promeses electorals dels partits polítics, sinó tampoc de la seva paraula. A casa ens havien ensenyat que no podies falta mai a la paraula donada, era el pitjor que podia fer una persona: faltar a la paraula. Els partits polítics, i en aquest cas el PSOE sembla ser que molt a la lleugera va pactar amb Bildu perquè necessitava el seu vot, però ara no té cap inconvenient en admetre que va ser un error i que el pacte no existeix.

Pedro Sánchez ens ha ensenyat molt qui és i com actua. Si d'alguna cosa li fa falta és precisament de la paraula, les promeses i la coherència. Si criticàvem l'expresident Zapatero d'incomplir les paraules donades, en el cas de Sánchez això encara és pitjor.

No és estrany que molts catalans no hagin confiat mai en la taula de diàleg que es va iniciar poc abans de declarar-se l'estat d'alarma per la pandèmia del coronavirus. Queda demostrat que tot el que diuen els partits polítics quan governen té molt poca credibilitat. En el cas de Catalunya, ho sabem per experiència. Només ens hem de fixar en les properes sobre percentatges d'inversió de l'Estat, per adonar-te que al final tot queda en no-res.

Sembla que el govern de coalició entre PSOE i Podemos té problemes de consistència, i no sabem què pesarà més si aquests problemes o la necessitat de continuar junts al capdavant del govern. Sigui com sigui, en aquesta ocasió s'ha demostrat que hi ha diferents sensibilitats, però també una manca de comunicació entre els mateixos ministres socialistes, que s'han assabentat del pacte, després de signar-se. Esclar que aquesta signatura resultarà inútil per la poca credibilitat del president del govern espanyol.

Per què volem ministres catalans?

Algú havia dit que era important tenir ministres catalans dins del govern de Madrid, però s'ha vist i comprovat que aquesta importància no es veu per enlloc. M'agradaria que algú em digués de què ens serveix que el senyor Illa sigui ministre de Sanitat. L'arraconada a qualsevol cosa que pugui suggerir el govern català és més evident que mai. L'altre ministre és com autista, ell només va a la seva i no s'assabenta de res del que passa més enllà del nas.

El problema rau en que té més importància pertànyer a un partit polític que no pas a un govern en representació del poble català. El senyor Illa es deu al seu partit i aquest al PSOE espanyol. És simplement això el que ho explica tot. 

Recordareu que sempre he dit que envejava el PP basc que sempre defensava el seu país, a diferència del PP català que posava per davant l'estratègia de partit, el de Madrid, a qualsevol interès per Catalunya. Ara això també passa amb el PSC, de fet és la secció catalana del PSOE, i els importa més què diu el seu president Pedro Sánchez, que no pas el que pot interessar al nostre país.

Ja sé que no és cosa d'ara, però quan succeeix tot això em venen a la memòria temps passats, amb Maragall i fins i tot amb Montilla. Era clar que amb Iceta això canviaria, i així ha succeït.

Comitè de seguiment del coronavirus

Sembla ser que ara no podem criticar les actuacions del govern espanyol si no volem exposar-nos a formar part d'una llista negra que confecciona la Guàrdia Civil. Jo sempre havia pensat que aquest cos policial servia per defensar les persones més que no pas els polítics, però anava equivocat. 

Avui podem dir mal del govern català, criticar totes les decisions que poden prendre i deixar-los com draps bruts, sobretot el president Torra, que és tan dolent, però no podem fer el mateix amb el govern de Madrid. Fins ara era el rei qui podia ser tan corrupte com volgués que no calia que patís, tot i que li podem cremar fotografies. Ara ja s'hi ha afegit el progressista Pedro Sánchez i el "comunista" Pablo Iglesias. De qui ha estat idea?

Diuen els membres del govern que no han estat ells, perquè creuen en la llibertat d'expressió i tothom té dret a dir el que vulgui i pensi. Llavors serà una iniciativa de la Guàrdia Civil, oi? Ells vetllen perquè tothom cregui i respecti allò que mana i dicta Pedro Sánchez i els seus ministres.

Es tracta de donar bona imatge, suposo que la mateixa que donen els del Comitè de seguiment del coronavirus, del govern espanyol, on només hi trobem a faltar el torero i la sevillana. Tots els tòpics junts. De qui va ser la idea de posar-hi els militars a les rodes de premsa? També de la Guàrdia Civil?

La veritat és que tot plegat fa molta pena, però la llàstima és que no podem riure, perquè és cert, i això ens dona la imatge real d'aquesta Espanya que odia els catalans, però no els deixa marxar. Ni fa ni deixa fer.

Problemes d'identificació dels exconvergents

La precampanya electoral està en marxa i això es pot observar en la convocatòria d'actes de partits polítics, amb la participació de ministres i conselleres. També en el nombre d'obres engegades darrerament i les anunciades per a les properes setmanes. Aprofitant que la memòria és efímera, l'estratègia dels partits és ser-hi fins a darrera hora perquè el dia 26 de maig pensin en ells.

Aquesta campanya va acompanyada de la dèria d'uns quants per forçar la unitat quan ha quedat demostrat sobradament que es tracta d'una quimera, perquè cadascú va pel seu compte. No en vull estendre en aquest aspecte perquè recentment ja n'he parlat, però sí que m'agradaria fer notar el gran interès per la unitat que hi ha entre els descendents i a vegades oblidats exmembres de Convergència de Catalunya.

Al meu entendre les eleccions municipals es presenten massa aviat per als interessos dels dirigents que varen sortir de Convergència i encara no han aconseguit arribar enlloc. La transició CIU-JxCat-PDECat-Crida no ha acabat de quallar i suposadament necessita més temps. Potser per això hi ha por de quedar tocats i fer possible que ERC els passi la mà per la cara.

Probablement hi ha algú que ho té clar, però estic convençut que bona part de la militància de base i els votants, han quedat desorientats i no troben les referències per saber a qui han de votar, sobretot en ciutats grans on hi ha desconeixement de molts dels noms que es presenten, i també en el cas de les europees.

Per aquelles persones que no tenim un vot fidel a un partit, el problema no existeix, perquè a cada ocasió reflexionem sobre el nostre vot, però aquells que es mouen des de sempre per la sigla del partit, ara caldrà que estiguin molt atents, o bé que els antics convergents facin un gran esforç de darrera hora per fer entendre on els podran trobar.

Construir un altre full de ruta

Permeteu-me que se m'escapi el riure quan llegeixo un titular com aquest: "ERC emplaça la resta de partits independentistes a elaborar un full de ruta per materialitzar la República". I em faig diverses preguntes. Què hem estat fent fins ara? Oi que es va proclamar la república al Parlament de Catalunya, encara que ho varen esborrar als pocs segons? Quins són els partits independentistes? No són aquests tres que es barallen entre ells?

No sé qui ho deia ni on ho he llegit, però hi estic d'acord: podem fer alguna cosa més entretant? No afirmaré que no s'estigui fent res, perquè no en tinc constància, però fa la impressió que es deixen perdre moltes iniciatives que caldria recuperar. Hauríem d'aprofitar aquest moment que el partit en el govern espanyol, per pietat o per vergonya, estarà més receptiu, si més no en les polítiques socials. Hi estem prou a sobre?

Sóc un desconfiat, però malgrat tot celebro les trobades entre ministres i consellers. No sé si portaran enlloc, però com a mínim sembla que hi ha ganes de dialogar. No és la pura arrogància del PP, sinó que mínimament es fa una aproximació. No tiro les campanes al vol, perquè sóc una mica un gat escaldat.

Retornant, però als nostres partits. Vosaltres creieu que els que hi ha ara seran capaços d'avançar cap a la república sense entrebancar-se novament? S'ha après la lliçó.

A voltes penso que tornarem a ensopegar en la mateixa pedra, perquè no escarmentem. Voldria creure que algú té imaginat un traçat amb probabilitats de sortir-ne airós, però hi ha massa picabaralla interna i els tres partits independentistes van cadascú per la seva banda. És un déjà vu.

El govern de Sánchez compassadament

Com en un sorteig de Loteria, van sortint els i les ministres afortunades i anem coneixent el nou govern socialista. A les xarxes, i de manera pausada, van apareixen els noms dels i de les ministres de Sánchez. El primer, que acostuma a ser el que t'il·lusiona o bé et descarta el premi, va ser Josep Borrell. Per la meva part va ser una mala notícia i ja no tenien sentit la resta d'elegits que poguessin anar sortint.

De fet haig de confessar que no conec la majoria d'elles i per tant no puc opinar sobre l'encert o no de les premiades. Malauradament, els pocs que conec no em mereixen gaire confiança i només puc desitjar equivocar-me en les meves expectatives.

Ni Borrell, ni Batet, ni Ábalos són sants de la meva devoció i no crec que ens beneficiï gaire als catalans que somiem en canvis importants en la gestió política. L'experiència de tot aquest temps no ens fa ser gaire optimistes. De fet, el mateix president del govern espanyol ja ens ha deixat testimoni de la seva estima vers el nostre govern i les nostres institucions. És per això que no ens ve de nou.

Entretant veiem que els jutges continuen treballant carregant-se cada vegada més la llibertat d'expressió. Ens adonem que fets i acudits que fins ara havien estat, si més no tolerats, en aquests moments són motiu de judici i possible sentència condemnatòria. Penso que no tenen ni sentit de l'humor, que sempre va bé, ni respecte a la llibertat d'expressió, que hauria de ser d'obligat compliment. Parlar malament del rei, dels jutges i de les forces armades no hauria de ser mai considerat un delicte ni motiu de judici. Mentre el país funcioni i pensi d'aquesta manera, no aconseguirem la normalitat democràtica que ens crèiem tenir.

Esperant si es confirma la coça al cul del president

Pensant-ho bé potser sí que val la pena votar favorablement la moció de censura i d'aquesta manera treure'ns de sobre tota aquesta colla de ministres impresentables, amb el seu president al capdavant. Crec que, ben mirat, també m'hi apuntaria. No és que em mereixi cap confiança el senyor Pedro Sánchez, i no parlo només pel tema Catalunya, sinó d'Espanya en general. Tampoc tinc gaires esperances amb els ministres que ens hi poden posar, i sobretot em preocupa per l'staff que hi ha a Madrid, que lliga molt de peus i mans els polítics.

És més aviat la idea de deixar d'escoltar personatges com Montoro, però sobretot, els pitjors, Zoido, Dastis i Méndez de Vigo, uns ministres que, no sé com a persones, han fet més mal que bé al país, no als seus interessos particulars, i han fet el ridícul més esperpèntic que ningú no s'hauria imaginat mai. 

Serà possible que deixin d'aparèixer a les primeres pàgines dels diaris? Que no tinguem dos anys més M. Rajoy donant lliçons d'allò que ell no ha practicat, com és la honradesa...

Continuo pensant que Catalunya no hi surt guanyant amb el canvi, o com a molt podem pensar que no hi perdrà el que faria amb C's, que espera la primera oportunitat que pugui per portar a l'extrem la seva doctrina autoritària i populista.

M'agradaria pensar que els nostres presos polítics en sortiran beneficiats, però molt em temo que tampoc. El PSOE no s'ha desmarcat de la imposició del 155, sinó que li ha donat suport i ha insultat els nostres representants polítics, i per tant a nosaltres. L'únic consol de tot plegat, si es confirma la victòria de la moció de censura, serà pensar que M. Rajoy deixarà de presidir el govern de l'Estat, amb una coça al cul. 

Cospedal diu que els jutges no són infal·libles

Quan Cospedal afirma això està generalitzant o només parla dels jutges que condemnen el PP i a M. Rajoy? Ho hem sentit bé? "El que diu un jutge no és llei". Crec que aquesta ha estat l'altra frase que ha pronunciat. Ho podem aplicar en el cas del jutge Llarena? O potser aquest jutge és l'excepció i sí que és infal·lible?

És molt fort sentir dir això per la senyora Cospedal, després del que està passant des de fa mesos a Espanya, amb els nostres presos polítics. A veure, faig una pregunta als unionistes, i d'aquests als que els sembla bé que l'anterior govern de la Generalitat estigui empresonat o a l'exili: si els jutges no són infal·libles, com afirma Cospedal, per què el jutge Llarena manté el govern a la presó i ningú fa res per evitar-ho?

S'ha de ser molt mala persona per fer aquestes afirmacions quan la sentència t'és desfavorable, i defensar a capa i espasa les decisions judicials, sense judici, quan et van a favor. S'ha de ser mala persona i indigna per ocupar un càrrec públic. El senyor Rajoy i tots els seus ministres no es mereixen governar el país, i haurien de dimitir sense demora, al marge del resultat que hi pugui haver amb la moció de censura.

Una vegada més manifesto que la política que s'està utilitzant a Espanya, amb la conxorxa dels tribunals judicials, em fa fàstic i és denigrant. Espanya no es mereix tenir uns polítics corruptes i cara-dures com els del PP. I no hi ha consol que ens calmi, quan veiem quina és l'alternativa de govern. 

Hipòcrites i fariseus a primera línia de la processó

Aquests dies de Setmana Santa s'han sentit veus opinant sobre les processons i molt concretament aquelles en què intervé la Legió amb el cant a la novia de la mort, seguits molt piadosament per uns quants ministres espanyols. No seré jo qui critiqui la fe de les altres persones, però d'entrada haig de ser honest i manifestar que no m'agraden les processons, que no vol dir que no respecti qui hi creu i les segueix.

Demanar coherència avui dia és perdre el temps, i demanar-ho a qui té responsabilitats polítiques encara més. Caldria, però abans d'entrar a parlar de fe i creences religioses, analitzar si estem parlant de cultura, tradició o religiositat. Per mi les processons són un espectacle on hi ha persones que hi creuen i tenen fe, i moltes altres que els agrada com qui va a veure un espectacle de circ, teatre o un partit de futbol. 

Quan els ministres es posen a primera fila per cantar l'himne de la Legió, amb el currículum que tenen, per a mi és una ofensa a tots nosaltres, als que som creients i als que no, als que participen o observen les processons i als que no hi anem. 

No sé si haureu rebut, per les xarxes socials, una carta oberta d'un capellà, Joaquín Sánchez, adreçada a la ministra de defensa Cospedal, i que publica eldiario.es. És una carta molt respectuosa, però directa i que no tan sols qüestiona l'actitud de la ministra, que ha ordenat posar les banderes en senyal de dol, sinó que el mateix arquebisbe Rouco Varela, que el cita, i molts sacerdots i bisbes es poden sentir al·ludits.

Sempre he cregut en el Crist revolucionari que fa nosa als poders terrenals i acaba crucificat. El missatge de l'Evangeli és molt clar. Ell va contra les lleis que oprimeixen els pobres i de les quals es nodreixen els rics.

És una carta oportuna perquè parla dels immigrants que moren al Mediterrani o a les portes de Ceuta o Melilla, i de com hi actuen els estats europeus. Una processó amb la legió armada és una incongruència i un atac a la fe dels creients. Uns ministres defensors dels corruptes i del poder expectants davant de la processó són una ofensa per a totes les persones, tinguem fe o actuem com si en tinguéssim, i que voldríem un món més just. 

Cansats de la teatralitat dels nostres polítics

Aquest cap de setmana passat hi ha hagut problemes greus en la circulació viària per culpa del mal temps. Sempre que passen fets com aquests es produeixen les mateixes reaccions, en què l'oposició culpa el govern del seu mal fer, de la poca previsió i dels perjudicis causats. En aquesta ocasió ha estat el PSOE i altres partits de l'oposició que han arribat a demanar responsabilitats polítiques, mentre els ministres espanyols han traslladat la culpa a altres bandes, fins i tot als mateixos usuaris.

Hem pogut veure i llegir reaccions del mateix Mariano Rajoy, quan el PP estava a l'oposició, demanant la dimissió de ministres del PSOE, per fets semblants. Aquesta teatralitat que practiquen uns i altres ens cansa, però no som capaços de demostrar-ho més enllà d'afegir-nos a la queixa generalitzada. No sabem ni gosem castigar-los amb la nostra indiferència i no votar-los.

Aquesta incapacitat queda encara més explicitada en els casos de corrupció. S'ha pogut demostrar que el PP és un partit polític corrupte, amb responsabilitats dels mateixos que estan governant. Malgrat això, les estadístiques els donen com a guanyadors si ara es celebressin unes eleccions a Espanya. Per què?

No hi ha una resposta única, sinó un conjunt de factors que fan que la corrupció no sigui prou motiu per deixar a l'oposició el partit que la practica. Potser perquè els altres partits polítics tampoc no estan tan nets de culpa. Abans hi afegia el fet que la nostra memòria és efímera, però ara que observem casos de corrupció continuats, no només en el passat, sinó també presents, no podem creure que sigui per falta de memòria.

L'altre element que crec que suavitza el nostre càstig als corruptes és que la corrupció està força generalitzada i forma part una mica del nostre ADN, com si tots fóssim uns corruptes en potència, que a vegades no l'exercim perquè no en tenim oportunitat. Això fa que quan et parlen de països com ara Noruega, et vinguin tantes ganes d'anar-hi a parar, malgrat les baixes temperatures de l'hivern. Potser, si Espanya ens ho posa tan difícil, més d'un farà un pensament.

Lluitar contra la mediocritat i el fanatisme

El principal problema que se'ns presenta no és l'espanyolització de Catalunya, sinó la pèrdua de valors, la pèrdua de la memòria històrica i la pèrdua d'intel·ligència dels nostres dirigents. La nostra societat pateix un mal i és la ignorància que cada vegada avança més i que s'ha instal·lat en una bona part dels poders polítics.

És depriment quan comences a examinar diferents líders polítics que mobilitzen milers de votants i simpatitzants i t'adones de les seves mancances com a persones, com a membres d'una societat on la cultura hi ha tingut un pes important. És trist comprovar que el futur del nostre poble pot acabar en mans de polítics ambiciosos en lo personal, en el poder mediàtic i econòmic, menystenint els valors que han estat la base de la nostra cultura i del nostre poble.

Catalunya no només ha de lluitar contra la mediocritat de la majoria dels ministres espanyols, amb el president inclòs, la qual cosa no et permet tenir gaires esperances de superar l'actual crisi política, perquè es tracta d'unes persones sense arguments sòlids més enllà de la lliçó apresa de la llei i la seva defensa a base de trompades, i no són la millor opció per resoldre el conflicte, sinó que també a dins, amb la nova situació apareguda arran de les darreres eleccions al Parlament. 

Aquestes eleccions catalanes han demostrat que, més enllà de la victòria amb dificultats de l'independentisme, l'alternativa no es mesura per la lògica de la raó, sinó de portar la contrària caigui qui caigui, falsejant si cal el més fonamental de la història del país. Em preocupa aquest enfrontament volgut que no ataca la font del conflicte, sinó que pretén eliminar qualsevol vestigi cultural i social que marqui diferències amb la resta d'Espanya. Es vol convertir la lluita legítima per defensar els propis valors, amb una lluita cruel per aniquilar la part més feble. La principal força del Parlament català no és fruit d'un projecte per aixecar un país, sinó per ensorrar allò que ha existit fins ara, i aquesta no és la manera d'avançar com a poble, pensis el que pensis. Interpretant el discurs de la guanyadora de les eleccions, des de C's volen fer fora el govern de la meitat dels catalans amb un govern de l'altra meitat, i això no pot funcionar mai.

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.

Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.

Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.

Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.

Abonats a les cues de l'aeroport

Ahir vaig tenir ocasió d'anar fins a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, per acompanyar la meva filla que tornava a Maó, i veure les cues que es formen per poder passar el control de seguretat. És curiós que amb el temps les cues s'han traslladat de lloc. Abans les cues les trobaves en el moment de facturar les maletes. Ara cada vegada hi ha menys maletes, però el problema es troba en el moment de passar el control.

L'empresa privada ha aconseguit modernitzar el check in, i és possible fer-ho des de casa i, en el cas de Vueling, treure't tu mateix la targeta d'embarcament. Després has d'anar tot seguit a fer la cua de l'administració pública. Aquesta ha empitjorat.

Entenc que les condicions actuals d'amenaces i atacs reals de terrorisme comporten mesures més dràstiques a l'hora de comprovar que totes les persones que embarquen als avions ho fan correctament i sense elements que puguin ocasionar una catàstrofe, però això no justifica que s'hagin de produir aquestes llargues cues. Es poden obrir més zones de control, no?

Tinc el costum, quan assisteixo a llocs on hi ha persones d'arreu del món, d'imaginar-me sota la seva pell i intentar endevinar què pensen sobre les situacions en què es troben. Ahir, per exemple, havent de fer aquestes llargues cues. No cal dir que el meu pensament anava dirigit a la vergonya que sentia per les condicions de tercer món en què ens trobàvem. Però això sembla interessar ben poc a les nostres autoritats, i tots sabem l'opinió dels ministres espanyols: la Generalitat ho administraria molt pitjor.

Per cert, vaig fer un comentari a una noia del taulell d'informació, i em va dir que eren unes cues normals les d'ahir, que no destacaven per llargues... Segur que hi deu haver dies pitjors.