Més sobre el senglar

La setmana passada arribava a Arenys, passades les onze de la nit i sortint del giratori del polígon industrial em vaig trobar amb la sorpresa d'un senglar travessant la carretera. Sortosament, només el vaig veure i no vàrem topar. Vaig pensar que eren un perill per a la circulació i, de fet, hem llegit en més d'una ocasió accidents de trànsit per culpa d'ells.

El senglar, com els conills o els cabirols, en funció del territori, han estat els grans depredadors dels camps dels nostres pagesos. N'he parlat en aquest blog i potser em repeteixo. Ha estat ara, arran de la infecció d'alguns exemplars prop de Collserola, que s'han disparat totes les alarmes. El perill de la pesta porcina no és menor i les conseqüències per als pagesos que tenen porcs a les seves granges poden ser desastroses. Més elements per col·locar al sac dels perjudicis que reben.

Alguna cosa s'ha de fer des de l'administració per tal d'erradicar aquesta plaga. No poden deixar els pagesos de banda i només preocupar-se quan el mal es generalitza i pot donar la imatge d'un país deixat de la mà de Déu. 

He llegit que encara estan pendents dels darrers resultats per conèixer l'origen de la infecció dels senglars, amb la vista fixada a un laboratori, que de moment sembla que estan fent bé les coses. En tot cas es podria tractar d'un accident fortuït i no una pràctica errònia i perillosa.

Avui el diari ARA publicava les xifres del mapa europeu dels senglars que determina que a Catalunya i a l'Estat la seva densitat és extrema, amb més de 200.000 exemplars a Catalunya i més de 2,4 milions a tot l'Estat. Com deia abans, alguna cosa s'ha de fer. No només per evitar la propagació de la pesta porcina, sinó també per protegir els nostres pagesos.

Caldrà veure si les conclusions sobre l'extrema densitat de la població del senglar a casa nostra serveixen per a alguna cosa, si més no per prendre consciència de la necessitat d'actuar per evitar que continuï creixent i arruïni la nostra pagesia.

Impotència davant del volcà

Sempre hem sentit a dir que el foc té aturador, que l'aigua no! I això ho hem pogut observar en incendis als nostres boscos i muntanyes i inundacions per rierades o llevantades. Ara, però, contemplant les imatges del volcà de l'illa de La Palma, t'adones que en el cas dels volcans i els rius de lava que s'originen, el foc no té aturador. La lava destrueix tot allò que es troba pel camí, sense que ningú hi pugui fer res per aturar-la.

Observant què està passant a l'illa, et sents impotent i t'adones del poder de la natura i la insignificança dels humans. Un petit volcà en erupció, destrueix els paisatges, els pobles i conreus, i arruïna els seus habitants. Fa desaparèixer records i història dels seus pobladors, i fa a miques allò que amb esforç han construït al llarg de la seva vida.

I tot això passa lentament, sense poder-hi fer res, només contemplant la desaparició de les cases i conreus. Contemplant-ho passivament. Només els ha deixat escapar i sortir-ne en vida, però sense temps per refer-se.

Aquesta impotència ens ha de fer reflexionar i adonar-nos que els lligams que tenim amb la terra són febles i temporals. Evidentment que és la mort qui te'n desfà completament, però també amb vida pots deixar de posseir allò que has acumulat amb el temps.

Les imatges que les televisions ens mostren del desenvolupament del volcà de La Palma són sensacionals, sobretot si et pares a pensar que és vida que surt de dins la terra, i comences a pensar en què hi ha sota els nostres peus. Per als habitants de l'illa és una tràgica situació que els afecta directament, i això també ho hem de tenir en compte al moment de veure'n les imatges més impactants.

Qüestionada la feina d'Oxfam Internacional

De com una mala praxis d'uns quants pot posar en perill la supervivència d'una entitat del tercer sector. El descobriment de l'escàndol d'uns dirigents d'OXFAM Internacional a Haití, pot arruïnar l'entitat i menystenir tota la bona feina que ha estat fent durant anys, substituint, en molts casos, la tasca que li correspondria a l'administració pública dels estats.

Sempre hi ha qui desconfia de tothom i per una altra banda qui s'ho creu tot, que va amb el lliri a la mà. Ni una cosa ni l'altra són aconsellables, sinó que cal molta transparència, per part de les ong i esperit positiu, però crític, de la ciutadania. D'entrada hem de creure que les persones son bones si no es demostra el contrari. Aquesta norma que permet viure amb més confiança, cada vegada resulta menys creïble, i si entrem en el món de la política ens adonem que tothom ha quedat desacreditat, sempre per culpa d'uns quants, però que l'han feta grossa.

Descobrir que el diner recollit per a una bona causa s'ha utilitzat en la prostitució forçada, fa mal. És repulsiu i odiós pensar que puguin existir persones tan inhumanes i corruptes en un ambient tan sa com és el treball voluntariós de moltes persones per ajudar els damnificats, per fer aquelles feines que no realitzen els governs.

El consell que podem donar és de no tirar enlaire tota la feina feta per aquesta organització, però sí que cal arribar al fons de tot i fer fora totes aquelles persones que han traït la confiança de molts ciutadans del món. El tercer sector necessita una auditaria seriosa per treure del cap qualsevol imatge o pensament que faci dubtar de la feina que realitzen. Només amb plena confiança podrem avançar. Deixem per a un altre dia discutir si són les ong les que han de redistribuir justícia o bé són els estats que haurien d'assumir aquesta funció i aquests deures socials i humanitaris.

Duran i Lleida hi vol tornar, qui es deixa enredar?

Encara que manifesti descartar la possibilitat de liderar el partit, tots sabem que no cal estar al davant per moure els fils d'un partit polític, sinó que des del darrere sovint encara va més bé. Duran i Lleida no n'ha tingut prou en arruïnar un partit històric que ara en vol crear un de nou, no sé per enredar a qui.

El seu afany de protagonisme no li permet estar amagat a la vida privada, i ha de buscar la manera de tornar a sortir als diaris, encara que sigui per bé.

M'agradarà veure, doncs, quants seguidors tindrà aquest nou partit, si s'acaba constituint, sobretot després de la dispersió dels antics militants d'UDC en nous i minúsculs partits: Demòcrates, Lliures... i els que s'han incorporat a altres partits, com el PDeCAT, i desconec si també a C's o el PP. 

No podem oblidar que, si una cosa té Duran i Lleida és un gran poder de seducció, fins al punt de portar l'històric partit català a fer fallida, això sí, saltant del vaixell abans del naufragi.

El discurs de Duran i Lleida és el mateix, recuperant el to tranquil i d'amiguisme amb el PP, demanant-li, però que escolti els catalans, quedant bé amb la vianda al plat!

Darrerament no havíem sentit a parlar gaire d'eleccions, tret de C's que no diuen altra cosa, però potser sí que els oportunistes estan preparant el seu minut de glòria a l'espera que la càrrega feixuga que suporten els sobiranistes del Parlament pugui amb ells i en rebin les conseqüències en unes hipotètiques eleccions autonòmiques avançades.