Evitar el quòrum al preu que sigui

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia dels congressistes demòcrates dels EUA que han marxat de Texas per evitar la votació d'una reforma electoral que beneficiaria a Trump a les eleccions de l'any vinent, de mig mandat, i que les té un xic complicades. Se'n van de Texas per aconseguir que no hi hagi prou quòrum per posar-ho a votació, i la policia no els detingui i els forci a presentar-se al Congrés federal. Un exili voluntari per evitar una trampa legal favorable a l'actual president. 

Cada vegada resulta més vergonyós observar tot el que es fa sota els paraigües de la democràcia. Sortir d'un règim autoritari per entrar en un sistema de democràcia representativa era el desig de molts. Era la salvació i la manera de poder exercir els nostres drets sense que ningú, de manera dèspota i autoritària, ens els trepitgés. Amb el temps hem obert els ulls i ens adonem que no tot és bonic com ens ho pinten, i que sota l'aparença de democràcia hi ha qui s'espavila per reduir les nostres llibertats.

El cas de Trump és paradigmàtic per la significació que té. No és el mandatari d'una república bananera sinó dels EUA, que es vanten de ser la primera democràcia del món. L'exemple a seguir. Ja fa temps que el seu funcionament democràtic s'havia anat posant en dubte. Ara amb Trump s'ha fet un salt qualitatiu molt important, i no sabem fins on es pot arribar.

Si ho he llegit bé, les eleccions de mig mandat són el novembre de 2026 i, per tant, queden prou dies perquè el president Trump no aconsegueixi els seus propòsits. Tampoc ser si els congressistes exiliats resistiran tant temps per evitar una reforma que els condemni a l'oposició dos anys més. Trump va intentar evitar la derrota electoral provocant un assalt al Capitoli, de què no serà capaç ara que ostenta tot el poder?

Per cert, Trump castiga el Brasil perquè tenen en arrest domiciliari l'expresident Bolsonaro. Un altre expresident que no va acceptar la derrota electoral i va intentar revertir-ho assaltant les institucions de l'estat. Quin parell!

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Cal fer-ho d'entrada

No sé si estareu d’acord amb mi, però jo penso que estem més pendents de resoldre els problemes que no pas d’evitar-los. Dediquem molts esforços en lluitar contra les adversitats i molt pocs en prevenir situacions conflictives. 

    Aprofitant la jornada de reflexió puc parlar de política, però el que penso és extensible en tots els àmbits de la nostra vida. En política, ara que som tan conscients de l’auge de l’extrema dreta, parlem molt del cordó sanitari per deixar sense veu o poder l’extrema dreta una vegada ha entrat a les institucions, però abans no hi podíem fer res? 

    Els ciutadans voten i ho fan a aquelles organitzacions amb qui creuen confiar perquè els defensin els seus drets, la seva manera de fer i pensar. Si els partits d’extrema obtenen vots suficients per entrar a les institucions és perquè hi ha prou gent que els prefereix a les altres formacions. Llavors em pregunto: té sentit boicotejar-los dins les institucions, quan representen a una part de la ciutadania? Una altra cosa és donar-los suport i sumar. ¿No creieu que té més raó de ser treballar perquè mai hi hagi ningú que se senti atret per aquestes formacions? ¿No seria millor aconseguir que la població sigui qui els faci el buit i opti per formacions plenament democràtiques?

    Està vist i comprovat que, al marge de la idoneïtat d’aquest bloqueig postelectoral, la mesura acaba sent contraproduent i, victimitzant-los, encara els fa més agradables i desperten més simpaties.

    Si ha retornat el feixisme a Europa és sobretot perquè els partits polítics que han governat aquest darrer segle no han generat suficient confiança i l’extrema dreta, amb engany i picardia, ha aconseguit fer-se escoltar i creure. Al final se’ls hi veurà el llautó, però malauradament serà massa tard, haurem perdut temps, drets i llibertats, i ens resultarà molt complicat tornar a un sistema plenament democràtic o que com a mínim treballi pels drets de tots, defensant la diversitat i assumint un compromís especial vers els més desafavorits.

    Conclusió: fem la feina abans. Fem-la ben feta. Evitem haver-nos de penedir del mal obrar i d’haver d’esforçar-nos més del compte per refer ponts. I això ho podem aplicar sempre i en tot lloc.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

Què podem esperar d’Europa?

La meva generació somiava amb Europa. Teníem clar que l’única manera d’alliberar-nos de la dictadura franquista era entrar a Europa per poder esdevenir un país democràtic, recuperant la llibertat i els drets més essencials que amb la guerra civil i la victòria feixista vàrem perdre. Després ha passat el que ha passat.

    De la mateixa manera que arriba un moment que els fills s’adonen que els seus pares no són perfectes ni els millors del món, nosaltres també hem descobert les vergonyes d’Europa, les seves imperfeccions, les servituds i debilitats. Somiàvem amb un espai idíl·lic i hem constatat que no és així. Ens hem sentit protegits d’alguna manera, perquè hi ha hagut intents de desestabilitzar el país, però no n’hi ha prou.

    El món ha canviat i la posició europea també, no només per l’ampliació dels països membres, cada vegada més diversos, sinó també en relació amb la resta de potències mundials. El paper dels EUA no és el mateix, i la Xina ha esdevingut una potència de primer ordre. I Europa? El model ha quedat obsolet i caldria una revisió a fons per evitar caure en un pou, un estancament econòmic i polític que més aviat ens ofegui.

    Se’m fa molt difícil imaginar l’Europa del futur, però tinc molt clar que si no hi ha un canvi radical en la seva organització i la interrelació dels països membres, cada vegada ens servirà menys, i la nostra dependència de fora serà més gran i costosa. Continuo pensant que formar part d’Europa és un sort, veient com funciona Espanya, en tots els àmbits i aspectes, i també en relació al tracte que dispensa a Catalunya, però això no treu que no haguem d’asseure’ns a estudiar de quina manera sortim d’aquesta situació d’impàs i feblesa que no ens deixa avançar i que pot hipotecar-nos per al futur.

    Hem de preguntar-nos què podem esperar d’Europa, però només som a dins i per tant també ens hem de preguntar què podem fer per millorar aquesta Europa, que ens va ajudar a sortir de la repressió franquista, però que necessita un nou impuls.

Mala praxi dels partits polítics

Llegint la notícia de la proclamació d'Ursula von der Leyen com a candidata del Partit Popular Europeu (PPE) a les eleccions del mes de juny t'adones com actuen els partits polítics per no perdre poder. Es tracta de copiar polítiques d'adversaris polítics per no perdre vots en favor d'aquests. Això és molt típic de la dreta més o menys moderada que, per evitar que els seus votants se'n vagin a posicions més a l'extrem, els hi copien els seus plantejaments a l'espera de convèncer els seus electors i mantenir-los fidels.

    En lloc de defensar el propi posicionament, amb tots els arguments possibles i convenciment, prefereixen canviar el seu discurs i objectius per tal de mantenir-se a dalt. Això, mirat fredament és un engany i una demostració de la manca de rigor i honestedat que caldria combatre. Però és una pràctica massa habitual. 

    A Espanya, el PP té molta feina per desenganxar-se de Vox. De fet, són els principals enemics, malgrat tinguin pactes de govern en una bona colla d'ajuntaments i comunitats autònomes. Ells voldrien trobar-se amb la situació de Galícia, on Vox està desaparegut i el PP té la majoria absoluta. Però això no és fàcil d'aconseguir, i al País Valencià o les Illes Balears, per posar dos exemples propers, han hagut de pactar i claudicar en moltes coses. També és cert que no tenen gaires manies ni perjudicis, i poden vendre's fàcilment per un plat de llenties.

    La notícia que em referia al començament de l'escrit diu que la presidenta i futura candidata pel PPE, haurà de claudicar i fins i tot anar en contra de plantejaments que fins ara havia defensat, només per aconseguir el suport dels seus, i evitar que molts electors es passin a l'enemic. Trist, molt trist! Aquesta no és la manera de combatre l'extrema dreta. No s'han d'adaptar als seus principis i consignes, sinó defensar els propis com a garants dels drets civils i les llibertats.

Les pretensions de Milei

Ahir us parlava de l'habituació, arran d'un article publicat al diari ARA, i avui em pregunto si el recent elegit president argentí aconseguirà l'habituació de la seva gent a la nova política econòmica i social que pretén impulsar, amb un trencament absolut, rotund i immediat del que venia funcionant fins ara. Un funcionament molt problemàtic que, potser per això, va permetre que els antics dirigents fracassessin i sortís victoriós en les darreres eleccions.

    Sembla evident que Milei pretén aplicar el seu programa electoral, convençut que la gent l'ha fet guanyador per tot el que prometia, més que no pas moguts pel desencís amb els anteriors dirigents. I és per això que, malgrat no tenir majoria absoluta al Congrés vol aconseguir tirar-lo endavant, passi el que passi.

    Des de la distància i segons les informacions que ens arriben, i que cada vegada has de posar més en dubte per desconfiança amb els mitjans de comunicació, tot sembla indicar que la pretensió del nou president és reduir el poder de l'Estat, en benefici de les classes dominants i mes afavorides per la llei del lliure mercat. Allò que des de l'esquerra es defensa, per compensar els desequilibris que es produeixen, és un anomalia a combatre i anul·lar.

    Segurament que alguns dels objectius a assolir són positius. Si realment vol combatre la corrupció, o els favoritismes endèmics, estaria bé. El perill el trobem a l'hora de confiar sincerament en les seves paraules, i que no ens estigui enganyant. L'aparença és poc creïble, però també és cert que els dirigents argentins de la història recent tampoc mereixien gran confiança, i al final són els mateixos de sempre els que acaben pagant els plats trencats.

    Em preguntava al començament si els argentins s'habituarien a la nova situació, més que tot perquè, per definició d'aquest terme, s'explica com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o ho fan a poc a poc. Uns canvis lents que no produeixen traumes immediats i aconsegueixen que a la llarga la gent ho acabi acceptant tot, encara que hi perdin drets i llibertats. Com que els canvis de Milei són tan grans i els pretén forçar de manera immediata, m'entra el dubte de si la societat argentina no es farà forta i combatrà amb totes les forces aquestes pretensions restrictives de drets. El temps ens ho dirà.

Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

La llei d'amnistia ens ensenya les vergonyes de la dreta

Amb motiu de l'elaboració de la llei d'amnistia i les negociacions que estan duent a terme els partits independentistes catalans amb el PSOE i Sumar, som testimonis de la desesperació de la dreta i extrema dreta espanyoles, que ja no saben què més dir ni què més fer per intentar bloquejar qualsevol intent d'aprovació de la llei. Ja sigui al carrer, als tribunals de justícia, a la premsa amiga o anant a la Unió Europea, fan tot el que poden per evitar que la llei prosperi, encara que les seves actuacions siguin esperpèntiques, provocant vergonya aliena.

    Estan veient que ni amb magistrats amics, ni els mitjans de comunicació que han enterrat el codi deontològic, mentint des de fa anys per tal d'aniquilar qualsevol resistència catalanista, no aconsegueixen aturar-ho, i tot això simplement perquè els socialistes necessiten els vots dels partits catalans per mantenir-se en el govern de l'Estat. A ningú se li escapa que, sense aquesta necessitat, de la llei d'amnistia no en parlaria ningú. Aquí hi ha, doncs, una prova més de la hipocresia del PSOE.

    Des de sempre, quan el partit en el govern espanyol no ha tingut majoria absoluta, els vots dels partits nacionalistes han marcat les cartes, però mai s'havia arribat a l'extrem d'ara. La polarització n'és la causa més directa. Mai havíem viscut una picabaralla tant descarada entre els dos principals partits polítics espanyols. L'alternança política havia estat un pacte no escrit que tots dos respectaven. Avui tot ha canviat, i molt probablement es degui al fet que la dreta, per poder governar, necessita el suport de l'extrema dreta, i això, d'alguna manera, traça una línia vermella que costa més d'acceptar.

    Mentre la dreta espanyola no es pugui comportar d'una manera civilitzada, i necessiti fer proclames extremistes per debilitar l'extrema dreta, no aconseguiran l'objectiu d'arribar a la Moncloa. Només amb una majoria absoluta de la mà de l'extrema dreta ho farà possible, i això, vist el que està passant en comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, comporta un radicalisme i una pèrdua de drets i llibertats que resulta preocupant. 

    El ridícul de la dreta espanyola a Europa potser ajudarà a canviar la imatge que tenen del conflicte en l'encaix de Catalunya dins d'una Espanya que no és un model de democràcia moderna, sinó que arrossega els tics de la dictadura franquista, perquè la dreta no els ha abandonat mai. 

El perillós Trump

Amb l'inici de la campanya electoral, de moment amb les primàries republicanes, s'ha posat en evidència que Trump té moltes possibilitats de recuperar la presidència dels EUA. Un fet que fa tremolar a molta gent i que Europa no hi té res a guanyar, ans el contrari. Un Trump de president dels EUA encara afeblirà més la posició europea i donarà ales a Putin per acabar d'ensorrar Ucraïna, davant dels nassos d'una Europa incapaç de resoldre el conflicte ni salvar-li els mobles.

    Sempre havíem sentit a dir que la democràcia era el sistema menys dolent i rèiem per sota el nas. Ara ens adonem que les escletxes de la democràcia per empitjorar la situació del món no només varen existir el segle passat, sinó que continuen presents i estan a punt de manifestar-se novament, amb una pujança de l'extrema dreta i, conseqüentment, una pèrdua de drets i llibertats de les classes més humils, en uns moments en què la classe mitja està a punt de desaparèixer.

    El partit demòcrata nord-americà ha estat incapaç de trobar una alternativa a Biden que pugui fer ombra a l'expresident republicà, i molt ens temem que això el conduirà novament a la presidència del país, provocant una greu desestabilització del món en general. Biden ni ha convençut, ni se li veuen forces per res de bo per evitar-ho. La vicepresidenta, que semblava que era un input important de la candidatura, ha passat pràcticament desapercebuda, i no ha afegit valor a la presidència. Això també és un punt en contra de la possible reelecció del líder demòcrata, i el pot conduir estrepitosament a la derrota.

    I la pregunta que molts ens fem: com és possible que els humans fem tan malament les coses? i que repetim els mateixos errors sense aprendre del passat? No sé si l'arribada al poder del president Trump va ser un punt d'inflexió, però el cert és que portem uns anys que anem a la deriva, no només als EUA, sinó a tot el món en general. I des d'Europa les veiem venir sense saber ni poder evitar aquesta passivitat i manca de lideratge que no ens pot salvar. La dependència d'altres potències, siguin els EUA o la Xina, sembla que no importi gaire. Tan insignificants som com per no poder avançar i decidir per nosaltres mateixos?

    En temps del dictador somiàvem entrar a l'Europa que ens havia de resoldre tots els problemes, sobretot alliberar-nos de l'autoritarisme repressiu. Passats els anys, i ja dins d'Europa, ens adonem que ningú no ens pot treure les castanyes del foc, i que probablement ens hem adormit i hem perdut el tren. La nostra dependència serà ara d'un altre governant autoritari i dominant, encara que sigui a l'altra banda de l'Atlàntic.

Què ha de ser la UE, de gran?

He trobat interessant l'article de Jordi Gual, al diari ARA, sobre l'ampliació de la Unió Europea (UE). Sempre m'agrada llegir l'opinió d'experts en temes que a vegades toco d'esquitllada sense tenir-ne prou coneixement. I quan coincideixo amb el que diuen m'anima a reflexionar-hi i avançar amb els meus pensaments.

    Em preocupa el futur de la UE. Nosaltres, els catalans, hi vàrem creure fa molts anys, i el gran objectiu, que havia de servir per sortir del franquisme, era poder entrar-hi. Estic convençut que, malgrat haver patit algun disgust, n'hem tret un bon profit, i veient el panorama espanyol, segur que de no haver-hi entrat hauríem fet marxa enrere en molts drets i llibertats. Dit això, però, el futur no el veig gens clar.

    L'articulista parla de la desconfiança entre països, com un obstacle per fer forta aquesta unió. Hi estic totalment d'acord. Jo desconfio de molts països europeus, i el fet que els acords s'hagin de prendre per unanimitat provoca que s'encallin moltes decisions importants, i que es deixin de banda grans oportunitats de progrés. 

    És per això que entenc molt bé quan Jordi Gual es mostra reticent a una imminent ampliació de la UE, quan encara no hem resolt molts problemes del propi funcionament intern. Si no tenim clar com hem d'avançar, anar-hi ficant més i més membres pot esdevenir un caos encara més gran.

    I em preocupa la deriva extremista de països com Hongria o Polònia, però també d'altres que ens pensàvem que eren lluny de l'extrema dreta i veiem com aquesta es va incorporant en els seus governs, marcant la dinàmica i el retrocés en drets. I l'any vinent hi ha eleccions. Què passarà? Tot fa indicar que l'extrema dreta creixerà dins la UE, i això equivaldrà a fer encara més passes enrere.

    Avui sentia a dir, a les notícies, que l'oficialitat del català dins la UE pot perillar si no es decideix abans de les eleccions europees. Jo pensava que, tot i la importància i que m'agradaria aconseguir-ho, tenim uns problemes més greus que es poden accentuar passades les eleccions. 

    Sempre he cregut que la Unió Europea es va quedar a mitges i des de fa molt temps estem en un impàs entre la seva dissolució i la reactivació de la cessió de poder per parts dels estats membres. Això últim, però, fa por i és per on plora la criatura. Ens pot semblar molt interessant eixamplar la UE, però no ho podem fer a qualsevol preu i, com diu l'articulista, és bo que primer posem ordre.

Demà, actueu en consciència!

Amb un dia no en tenim prou. Està ben clar que ens cal molta reflexió, els votants i els líders polítics, però sobretot honradesa i voluntat de millorar les coses. El sistema polític que vam dissenyar reserva la vigília de les eleccions com a jornada de reflexió, amb la prohibició de fer campanya electoral, suposo que per no influir el vot. Crec que convindreu amb mi que avui és tota una absurditat. Ens trobem al segle XXI amb un desenvolupament de les xarxes socials i les tecnologies que no té res a veure amb abans. Segur que caldria canviar-ho, la qual cosa no vol dir que no necessitem reflexionar.

Ens queixem molt del perill que suposa guanyar l'extrema dreta i el feixisme en un país que se les té de democràtic, però som incapaços d'analitzar com hi hem anat a parar, què hem fet malament, i què hauríem de fer per evitar situacions com les actuals.

ReflexióParlem clar i deixem de dir mots que no ens aporten res de nou, ni ens ajuden a resoldre els problemes de la nostra societat. No ens trobem sota l'amenaça d'un populisme que tothom interpreta com vol, sinó que es tracta de feixisme. Aquest no ha desaparegut mai, encara que es mantenia latent i sense el poder suficient com per fer-ho trontollar tot, però hi era, i ara vol emergir per decidir què podem fer i què no ens deixaren fer.

Sabem que la repressió mai és eterna, però pot durar molts anys. Espanya va patir-ho durant 40 anys, i quaranta anys més tard encara no se n'ha rescabalat. Allò que crèiem oblidat ha tornat i ens amenaça.

I els responsables, al marge dels propis feixistes, som els que no hem estat capaços de fer desaparèixer aquesta llavor maleïda que busca incansablement com fer mal. Hem desenvolupat una manera de viure on la ignorància presideix molts dels actes i actituds de la nostra societat, i és la manca de cultura i poder de reflexió el que facilita l'ascens del feixisme. Només així s'explica que les classes treballadores acabin votant formacions feixistes que encara les enfonsaran més.

I això no s'arregla votant un partit socialista que s'ha dedicat simplement a fer bullir l'olla, procurant salvar els mobles sense enfrontar-se als problemes reals. Només així s'explica que "el problema català" encara sigui vigent. No es pot fer callar la gent a base de promeses que mai s'acaben complint, i entendre-ho com a una realitat temporal, sabent que ho arrosseguem des del regnat de Felip V. 

Avui, respectant la jornada de reflexió, no us diré a qui heu de donar el vostre vot i la vostra confiança demà diumenge. Només cal que reflexioneu sobre tot el que ha passat aquests darrers quatre anys, i us adoneu de qui són els responsables de la desafecció política, del resorgiment del feixisme, del perill de perdre drets i llibertats. I davant d'aquesta realitat, actueu en consciència.

Vox no és l'única preocupació

És normal i lògic que a pocs dies de les eleccions generals i veient el que ha passat al País Valencià o a les Balears, estiguem preocupats pels resultats que es puguin produir el diumenge, i resoldre la incògnita de si el PP i Vox sumaran la majoria absoluta que els ha de permetre governar els propers quatre anys, i amb això recular significativament en drets i llibertats. També és cert el que he estat dient aquests darrers dies sobre el paper que ha jugat el PSOE, i com ha provocat que ens trobem en aquesta incertesa. Seria demanar molt una reflexió profunda de l'esquerra per analitzar com es pot donar poder a la dreta i permetre que els més perjudicats pels feixistes acabin sent els que els hi donen el vot i la força.

Però, com dic en el titular d'aquest post, Vox no és l'única preocupació que tenim, també la deriva del PP, però més enllà de la política de partits, tenim la situació econòmica, que malgrat ens diguin que anem bé, les butxaques se'n ressenten, l'abast de la pobresa ha augmentat i ja no només són pobres les famílies que no tenen treball, sinó que amb feina no s'arriba a finals de mes.

I a tot això dos temes que són motiu de conversa, encara que no sempre els hi donem prou importància, ja sigui perquè ho veiem a mitjà o llarg termini, o perquè encara no en rebem les conseqüències. Em refereixo al canvi climàtic, que ens proporciona jornades escandalosament caloroses, després d'uns anys de sequera que va a més, i la grip aviària, que a Polònia ja està afectant als gats i altres mamífers, i que algú ens posa la por al cos dient que també pot encomanar-se a humans.

Quan et trobes en campanya electoral sembla que només puguis parlar del mateix, i que no et pots distreure amb altres coses. La política i els partits polítics tiren molt, però el dia a dia no es pot descuidar, i tot allò que no fem ara per evitar desastres en el futur, no és bo. Aquesta inconsciència que els nostres dirigents han demostrat tenir, però que també hem cultivat nosaltres, sense aturar-nos a pensar-hi, demostra la crisi de la nostra societat, i potser per aquest motiu sorgeix l'extrema dreta, torna el feixisme.

Viure la vida amb els ulls tapats, ignorant l'essència de les coses, practicant aquesta ignorància i la incultura que són realment la base del feixisme, fa que després ens haguem de lamentar de les coses.

¿Com ho podem fer per ser més conscients de tot el que passa al marge de les picabaralles partidistes per ocupar uns càrrecs públics? Hem perdut la confiança en la premsa, en els polítics, en els juristes, en gairebé tothom. No gosem parlar de pèrdua de valors perquè no ens tractin de carrinclons o passats de moda, però al final de tot t'adones que potser és aquesta pèrdua generalitzada la que ens ha portat a l'atzucac d'on no sabem com sortir-nos-en. Realment, Vox no és l'única preocupació que podem tenir.  

Els socialistes no són els bons de la pel·lícula

El discurs del PSC en aquestes eleccions, idèntic al del PSOE a la resta d'Espanya, és que cal votar socialistes per evitar la tragèdia que pot suposar un govern del PP amb el suport de Vox. No cal dir que estic d'acord que amb un govern del feixisme a Espanya ho tindrem pelut, però seria bo no confondre'ns ni creure en les pel·lícules de bons i dolents, col·locant al primer sac el socialistes que hem tingut al capdavant del govern de Madrid durant aquesta legislatura. 

Si realment la feina que ha fet el PSOE a Espanya hagués estat encertada segurament no ens trobaríem en la situació actual, i no caldria amenaçar ningú amb l'arribada del mal. Podem repassar tots els aspectes que vulguem, i arribarem a la conclusió que durant aquests anys s'ha perdut l'oportunitat d'avançar contra les desigualtats creixents, contra la injustícia, recuperant drets que encara venim reclamant des de la dictadura, per no parlar del tema que ens afecta directament als catalans.

Algú creu, honradament, que la política socialista ens ha beneficiat en alguna cosa? Algú pot imaginar-se un govern progressista amb ministres com el senyor Marlaska? No creieu que és una broma de molt mal gust venir ara a fer-nos por amb l'arribada del PP i Vox?

Som molts que no volem retrocedir en drets i llibertats, i per tant no volem que guanyi el PP, i encara menys si necessita Vox per governar, però d'aquí a pensar i proclamar que amb un govern de Pedro Sánchez estem salvats és tota una altra cosa. Perquè l'experiència ha demostrat que ni tan sols necessitant l'ajuda d'ERC i Bildu per aprovar segons quines lleis, no hem aconseguit un tracte just. Què podem esperar en un futur?

Quan sento la presidenta del Congrés de Diputats, la senyora Batet, dir que cal arrasar a les urnes amb el vot socialista per fer Pedro Sánchez president, només em venen al cap les ganes de la presidenta de tornar a ocupar una cadira, despreocupant-se de les veritables necessitats del nostre poble. 

No ens equivoquem i tot i tenir molt clar que un govern del PP i Vox a Madrid ens pot portar a fer passos enrere en la nostra dèbil democràcia, tinguem en compte que votant Pedro Sánchez no aconseguirem que es facin realitat els nostres anhels, i ja no em refereixo a la independència, sinó a un tracte just d'acord amb la nostra contribució en el conjunt d'un Estat, que molts no hi voldríem continuar figurant, però que en tot cas ens mereixeríem un millor tracte i consideració, i un respecte a la nostra cultura, la nostra llengua i a la nostra idiosincràsia.

Per què sorgeix l'extrema dreta?

És una llàstima que amb tants temes a resoldre i tractar a fons, i que afecten a tanta gent, haguem d'estar preocupats per uns governants que només pensen en la revenja per capgirar tot allò que no els agrada, només pel fet d'haver estat establert i decidit pels seus adversaris. Passa a casa nostra i passa arreu. 

Ens arriben informacions dels EUA, on un expresident acusat de no sé pas quants delictes, pretén arribar al poder per indultar-se i fer trontollar la dèbil democràcia que ell mateix va desmuntar durant els quatre anys foscos de la seva presidència. També, més a prop, cada dia rebem inputs de governants que, aprofitant les eines de la democràcia representativa, es fan forts i invulnerables, trepitjant a tothom que els fa nosa. Podem parlar d'Hongria, Polònia, Turquia...

A casa nostra tenim el serial del PP, de la mà de Vox, adquirint cada vegada més protagonisme i poder, amb la intenció d'eliminar tota una sèrie de drets recuperats darrerament, i que tenen els dies comptats. A tot això cal afegir la lluita contra el català i els catalans.

Quan hauríem d'estar pensant en com reduïm les desigualtats socials i econòmiques del nostre país, cada vegada més grans, i mirar de quina manera podem fer front al canvi climàtic, amb totes les seves conseqüències, o treure de la precarietat laboral a molts joves que no saben què serà del seu futur, malgrat tenir una feina. Mentre no ens dediquem a tot aquest conjunt de prioritats, estem entretinguts veient com la dreta més rància d'Europa va pujant sense que ningú faci res per evitar-ho.

Perquè si la dreta extrema puja és perquè hi ha molta gent que els vota, i si ho fan és perquè estan descontents amb tota la feina feta pels actuals governants. Ningú vol viure pitjor que ara, i el missatge que es rep és que cal un canvi per tal que les coses millorin. És un engany, a no ser que siguis una persona rica, poderosa i amb recursos. Si formes part del gran gruix de persones, ho tens pelut, però precisament són moltes d'aquestes persones que, enganyades, aniran a votar el canvi que ens portarà a una reculada en drets i llibertats.

I aquesta por, que origina tants comentaris, ens fa oblidar els principals problemes de la nostra societat. I quan la dreta extrema arribi al poder, no només els catalans ens queixarem per la patacada que patirem, sinó que hi haurà molts espanyols, la gran majoria, que ho patiran a la seva pròpia pell. Després ens lamentarem, però serà tard. 

I els nostres governants què fan? El ridícul! Es van tirant els plats pel cap, generant molt poca confiança, per no dir gens, i fent que la gent s'abstingui o arribi a votar les forces polítiques que els acabaran perjudicant. És molt trist tot plegat, perquè es podria fer molt, però ningú surt a dir les coses pel seu nom, i només busquen apoltronar-se i viure de la rifeta. Quin país! 

Preconstitucionalistes a Madrid defensant la Constitució?

Tothom és lliure de manifestar-se com vol i amb els símbols que més li agraden. Això no treu que els altres ho tinguem en compte i ho analitzem. La llibertat ha de ser total, però no podem deixar de dir-hi la nostra i que cadascú accepti els comentaris i la crítica.

Ho dic perquè quan la dreta es manifesta a Espanya ho acostuma a fer amb símbols franquistes. És la millor manera de demostrar quins són els seus principis, els seus anhels i els seus objectius. Anar a la manifestació amb banderes preconstitucionals té un significat clar de no acceptació de la transició, i voler retrocedir més de quaranta anys la història del nostre país.

Titllar de franquistes, predemocràtics i feixistes als manifestants d'extrema dreta no és cap insult, sinó una definició del que expressen i pel qual volen ser considerats. Ells s'aprofiten de la llibertat que ofereix un sistema democràtic per intentar revertir la situació, nostàlgics d'una època autoritària sense drets ni llibertats.

És precisament el que sempre ha fet l'extrema dreta, aprofitar-se de la llibertat de què gaudeixen per intentar limitar o anul·lar la llibertat dels altres. La història ens dona prou exemples, i resulta estrany que la societat no sigui capaç de veure-ho venir.

Avui a Madrid els manifestants contra el president del govern, encara que prediquin que ho feien a favor de la Constitució, han ensenyat les seves vergonyes. No accepten els resultats electorals que varen permetre que el líder socialista aconseguís prou vots per ser nomenat president. La democràcia és això. En un sistema parlamentari com el nostre és el Parlament qui escull el president del govern, la persona que mereix més garanties o que aconsegueix més vots entre tots els parlamentaris. Negar aquesta evidència és un error greu. 

Els fets dels EUA, ara fa dos anys, o del Brasil, a començaments de gener, són una demostració clara de la incapacitat de l'extrema dreta per acceptar la derrota electoral i no poder imposar la seva llei i els seus principis. Les persones que s'han manifestat avui a Madrid, amb els impulsors al capdavant, no accepten el joc democràtic, sinó que volen imposar les seves idees, encara que sigui per la força. Cal, doncs, estar molt alerta amb aquests moviments, i no abaixar la guàrdia. Una cosa sí que els hi hem de reconèixer, i és que són totalment transparents.

Macron o l'extrema dreta

Avui té lloc la segona volta de les eleccions presidencials a França on s'enfronten l'actual president Macron i la líder de l'extrema dreta Le Pen. Tots els ulls mirant a França amb la por al cos per saber què passa allà i quina força arribarà a tenir una presidenciable que s'ha vist beneficiada per la poca empatia del president francès, un mal menor per a molts i que el pot portar a repetir la presidència només pel fet de no voler tenir l'extrema dreta manant al país.

L'Europa democràtica no vol sentir a parlar de la possibilitat que guanyés l'extrema dreta, però convindria que analitzés què s'ha fet malament perquè s'hagi arribat a aquesta situació. El cas de França no és únic, però sí que té molta rellevància. No és el mateix que l'extrema dreta governi a Polònia o Hongria, que no pas que ho faci a França. El futur del Continent no seria el mateix.

L'escrit és més efímer que mai, perquè en poques hores sabrem quin haurà estat el resultat, però ajuda a reflexionar sobre la importància del dia a dia en política, i de les conseqüències de molts actes a l'hora de governar un país. També ens fa pensar en casa nostra, amb el que ha passat recentment a Castella i Lleó, el que pot esdevenir-se properament a Andalusia, i en poc més d'un any a nivell espanyol.

Com a catalans ens hem de sentir més preocupats que ningú, perquè un triomf de l'extrema dreta ens colpeix doblement. Per una banda ens limitaria els drets de qualsevol persona, però al mateix temps ens afectaria de manera important davant els nostres anhels de sobirania i tracte just. 

Alguns hem viscut el franquisme i totes les limitacions que com a poble vàrem tenir, però també l'esperança d'un món més just i democràtic, que no ha acabat de funcionar, però que ens ha permès moltes llibertats. Tornar enrere sempre és negatiu, i en el nostre cas força problemàtic. No hem encara recuperat moltes de les nostres reivindicacions, i en podríem tornar a perdre de molt importants. No hem de témer només la gota malaia de Ciutadans, sinó que hi ha afegida la contundència del discurs de Vox, que va molt més enllà.

Quant més lluny tinguem l'extrema dreta de casa, molt millor. És per això que malgrat tots els defectes que puguem atribuir al president francès, des del veïnatge desitgem que s'emporti la victòria en aquestes eleccions, i en tot cas que treballin millors les eleccions legislatives properes.

Bufetada al turisme

Un dels sectors més perjudicats per l'epidèmia del coronavirus és el turisme. El fet de tenir tancats els hotels, càmpings i hostals, també els restaurants i viatges entre províncies, i l'entrada des de l'estranger, fa que tot estigui parat. Han estat dos mesos d'inactivitat total, però el que és pitjor és que no es veu un futur gaire proper perquè comenci l'activitat.

Tot fa pensar que a mesura que anem passant a fases superiors de la desescalada, ens anirem apropant a la nova normalitat, però hi ha indicacions que ens fan dubtar que siguin favorables a un sector prou important per a l'economia del país, com és el turisme. No s'entén que fa quatre dies que el govern ha instaurat la quarantena de catorze dies per a totes aquelles persones que vinguin de fora. Aquesta mesura és una clara bufetada a les aspiracions del sector.

Costa molt d'entendre que mentre a la resta d'Europa s'estan obrint fronteres i facilitant que la gent pugui anar a l'estranger, a casa nostra s'incrementin les restriccions. S'ho han pensat bé? Com pretenen recuperar l'economia del país amb aquestes noves mesures? Calia?

Sembla que el lema "Spain is different" persisteixi al llarg dels anys. No només passava en temps del franquisme, amb l'aïllament d'Europa per la manca de llibertats, sinó que també ara quan més falta ens fa anar coordinats amb la resta del continent. 

M'imagino que, com ja ha anat fent aquest govern, rectifiqui aviat aquesta decisió i no posi més pals a la roda al sector del turisme que, tots coincidirem que cal reformar i transformar, però que no cal que l'eliminin quan la poca riquesa que ens ve de fora ve d'aquest sector.

L'independentisme posa en perill la democràcia a Espanya

Potser seria millor dir que les mesures contra l'independentisme són les culpables de posar en perill la democràcia a l'Estat espanyol. Estem arribant al punt de tot s'hi val per atacar els independentistes, tot menys el diàleg. El PSOE està mostrant la seva imatge més autoritària que no és nova d'ara, però que fins fa poc intentava dissimular. Eren escarafalls d'alguns dirigents, com el ministre Borrell i algun altre. Ha arribat el moment en què ja no val dissimular i s'ha d'anar de cara.

Però el que no entén el president espanyol en funcions és que cada pas que dóna afavoreix l'aparició de nous independentistes. Atacar les llibertats i drets dels catalans no ens farà claudicar, sinó tot el contrari, i manifestar-nos encara més rebels al panorama antidemcoràtic que ens ofereix l'Estat espanyol.

El decret per aturar la "república catalana", com afirma el president, és una mostra més de la incapacitat del govern de Madrid, ara en mans del PSOE, d'afrontar la situació política de cara, amb ganes de trobar solucions. Només saben moure's amb amenaces i prohibicions, que al final el que ocasionen és una pèrdua de drets i llibertat de tots els espanyols.

Si el progressisme a Espanya ha d'anar de la mà del senyor Pedro Sánchez, ho tenim clar. Cada vegada hi ha menys motius per voler continuar dins l'Estat espanyol. Cada vegada demostren més el rebuig a una majoria de catalans que a hores d'ara han deixat de sentir-se espanyols.

Suso de Toro anima els catalans a manifestar-se

En el seu article, l'esperança, al diari ARA, Suso de Toro explica per què els catalans hem de manifestar-nos aquest onze de setembre. Ens anima a defensar les nostres vides i llibertats, que no tothom ho pot fer, i afegeix que ells, que no ho poden fer, es beneficiaran del nostre exemple de dignitat i valentia.

Aquests darrers dies he anat comentat els dubtes sobre la participació o no a la manifestació d'enguany. A diferència dels anys anteriors, ens trobem molt cansats, no pas de sortir al carrer, sinó d'observar que els polítics independentistes ens fan molt poc cas. S'omplen la boca de grans proclames, que espanten els unionistes a no participar de la festa, però al darrere només hi ha palla.

Per tapar la boca els detractors de la Diada, et sents cridat a participar-hi, per demostrar que no hi ha res tancat, però emprenya deixar massa contents els partits independentistes que ens ho paguen malament.

L'escrit de Suso de Toro, com és habitual en ell, desprèn un regalim d'enveja sana per la nostra situació política i econòmica, pensant que a Galícia són molt lluny de tot plegat. No podem pecar d'optimisme, perquè després ens arriba la patacada, però també va bé llegir, de tant en tant, escrits que t'alegrin una mica l'estona.