Compte enrere al canvi d'horari

Amb el canvi d'horari d'aquesta matinada tornen a sorgir els comentaris sobre la voluntat de mantenir un horari fix tot l'any que, segons l'enquesta de la Unió Europea, passaria l'any vinent. Ara el dilema és decidir a quin horari ens hem de quedar, si en el de l'estiu o bé el de l'hivern.

De fet Espanya no té l'horari que li correspondria, que seria el mateix que a Londres, perquè Franco el va canviar per posar el mateix que Berlín, en temps de Hitler. Això fa que si es mantingués l'horari de l'hivern estaríem més a prop del que ens correspondria, i no a dues hores de diferència, si el que decidíssim fos mantenir l'horari d'estiu.

Aquesta matinada avançarem una hora, que recuperarem a finals d'octubre, però l'any 2021 què farem? El tema està en si veritablement l'any vinent es compleix la promesa de no variar més l'horari durant l'any. Si fos així, només el canviaríem si decidíssim passar a l'horari d'estiu tot l'any, però no faríem cap més canvi, si l'horari escollit fos el que canviarem el mes d'octubre.

Falten dies per saber què passarà, i tal com està la Unió Europea, no tinc cap confiança que realment l'any vinent sigui l'any que es decideixi si continuen o no els canvis d'horari. De moment, però, ens estalviarem una hora de confinament.

Dia de la dona

La notícia del dia són les manifestacions del 8 de març arreu, amb molt bona resposta, reivindicant una situació que hauria d'estar normalitzada i que, tot i haver millorat molt, es troba lluny de solucionar. També destaco el cinisme d'alguns partits polítics que surten al carrer quan no han fet res al respecte.

L'educació que hem rebut ha marcat la desigualtat entre sexes que encara és ben evident, amb una resistència conscient i en la majoria de casos inconscient, perquè el desequilibri es mantingui. Encara surten de natural massa reaccions masclistes i t'adones que entre els joves no es fa prou per conscienciar l'error de les diferències de tracte.

Em sorprèn que no només sigui cosa de gent adulta, persones que han rebut una educació sexista, sinó que els joves són poc crítics amb les diferències. Les influències dels mitjans de comunicació encara són negatives i els populismes, tan de moda actualment, hi van en contra. 

La força de les manifestacions d'avui és important, però cal encara més treball diari per avançar en la cerca de l'equilibri, ser-ne conscients, i exigir que qui pot provocar els canvis es posi les piles, s'ho cregui de veritat i treballi per aconseguir-ho.

És important veure clar quins són els partits polítics que ho tenen assumit i lluiten per desfer aquesta tradició patriarcal, i quins surten per quedar bé, però en el fons no tenen cap interès per canviar les coses. Quan tenim l'oportunitat de donar el nostre vot, convé tenir molt clar a qui ho hem de fer.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Una crisi desagradable a l'ajuntament d'Arenys de Mar

Sempre he pensat i ho he dit més d'una vegada que la política no és agraïda. Exercir de polític no és bufar i fer ampolles. Evidentment parteixo del punt de vista que la persona que decideix entrar en política ho fa empès per l'esperit de servei cap als altres. Descarto, doncs, totes aquelles persones que hi busquen guanys personals, fins i tot quan només es tracta de reconeixement públic.

Vull pensar que encara són molts els que tenen interès en exercir de polítics al seu poble o parlament, per ajudar a avançar en democràcia i resultats positius per a tothom. Malgrat hi pugui haver bones intencions, la competició és dura i sovint desagradable. Les persones et miren de manera diferent si portes el barret de regidor de la vila o ets un simple vilatà. Això ho has de tenir en compte i mirar que no t'afecti gaire. És difícil.

Podria parlar de la meva experiència de quatre anys, però ho deixaré per a més endavant, potser quan em jubili. Jo continuo estimant la meva vila d'adopció i intentant aportar el meu granet de sorra. Ara des del carrer, des de casa, procurant que els responsables polítics no s'adormin, però entenent que la seva tasca no és fàcil ni, com deia abans, agraïda.

La situació en què es troba el nostre alcalde és molt poc amable. Ningú vol que se'l tregui del lloc que ocupa i menys, en el cas de la política local, amb una moció de censura. Això no treu que cadascú ha de valorar què ha fet perquè s'hagi arribat a aquesta situació.

El més fàcil és pensar que els altres t'han fet el llit i l'enveja per ocupar l'alcaldia ha provocat que et fessin fora. Segurament és més difícil acceptar que des del poder s'ha estat incapaç d'acostar-se als altres i intentar solucionar aquelles coses que ens separaven.

Jo he vist coses que no m'han agradat i que podrien ser motiu de la decisió presa per l'oposició. Un dia escrivia que potser no calia la moció, però sí idees de futur. Potser es podia haver trobat la manera de replantejar la manera de gestionar, que no era bona, i avançar més units cap a aconseguir els objectius previstos. 

Si algú m'ho demana li ho puc explicar en detall, però en tot cas si no és agradable la situació en què es troba l'alcalde, i amb ell tot el seu equip, tampoc era bo el que s'estava coent a dins l'ajuntament. Hi ha moltes coses a canviar, i espero que el nou govern ho vulgui i sàpiga fer.

On és la centralitat política?

Duran i Lleida parla d'aglutinar les forces polítiques de centre, de la mateixa manera que hi ha moviments a l'esquerra i a la dreta. M'imagino que quan parla de moviments a l'esquerra es refereix a Podemos, Guanyem..., però quan parla de la dreta, a quins moviments es refereix? Suposo que entén que la dreta és el PP, però es refereix a Ciutadans i UPyD? On són els moviments?

El que se'm fa més difícil és tenir clar què s'entén per centralitat. Segons qui sents et parla de la centralitat del PSC. Duran i Lleida parla de la centralitat de CIU... estem parlant del mateix? Ja sé que avui els límits entre una ideologia i l'altra no són clars, i a més a molts els agrada considerar-se de centre. Això ja ve de l'època de Suárez.

Mentre uns parlen de moviments dels centristes d'altres es mouen a contra-rellotge per evitar ser desbancats. Em refereixo a IU que veu com el moviment Podemos els pot fer ombra i restar-los possibilitats de créixer, aprofitant que el PSOE encara està buscant qui ha de liderar la nova etapa socialista després del desastre final amb Zapatero que Rubalcaba no ha estat capaç de redreçar.

Probablement el més significatiu avui són els moviments que fan trontollar els partits tradicionals que es trobaven molt còmodes alternant èpoques millors i pitjors. Hi ha moltes persones que la política és el seu modus vivendi, i potser no recorden que la finalitat és servir la població que els escull. Això és el que pretenen combatre els nous moviments. El que no està tan clar és que ho aconsegueixin, perquè en política, com en totes les coses, qui vol canvis lluita contra tot i tots, i no és fàcil canviar inèrcies i no caure en el parany on han caigut els precedents. Però digueu-me: on és la centralitat política? És a UDC? o a CIU? o potser a C's? o a UPyD? o bé aquests són de dretes i el PP d'extrema dreta?