Dol al país

Avui estem de dol pel tràgic accident ferroviari en el trajecte de l'AVE entre Madrid i Sevilla. Una fallada del sistema i, segons sembla, una decisió equivocada posterior, han fet que dos trens xoquessin amb el resultat provisional de seixanta-quatre víctimes mortals.

Davant de fets com aquest el primer que penses és en els familiars de qui ha perdut la vida de manera sobtada, i també dels ferits, alguns dels quals podran arrossegar-ho la resta de la seva vida. 

Ara és el moment d'analitzar a fons les causes de l'accident. Si es tracta d'un error humà davant la fallada del sistema. No es tracta de culpar ningú, però sí que cal investigar si hi ha alguna mena de responsabilitat. És molt important que no perdem la confiança en el transport públic, molt precari, però necessari.

M'agradaria que ningú utilitzés les víctimes de l'accident per interessos partidistes, ara que estem en precampanya electoral. No podem permetre discursos oportunistes ni menysprear el dolor de les famílies que hauran perdut un ser estimat. Estem massa escarmentats que en política tot s'hi val, i no és així. L'ètica ha de prevaldre i ser present en tot moment. Demanar el vot és totalment lícit, aprofitar-se del dolor dels altres és una ignomínia, una perversitat que no hem d'aguantar.

Des del meu blog vull expressar el meu condol a totes les famílies afectades, animant-les a superar la situació que viuran avui i molts dies de la seva vida. Aquest cap de setmana vàrem conèixer l'accident del Montseny, que sortosament no va provocar cap víctima mortal. Avui, l'accident en terres castellanes ha estat exageradament cruel i ens ha colpit enormement. 

Comportament cívic

Si no som conscients que no vivim sols i que ens hem de comprometre davant dels altres, es fa molt difícil la convivència. Dirigir, o millor dit, servir a una vila sense la col·laboració dels vilatans és complicat i els objectius s’alenteixen quan no s’estronquen. Sense la participació i la bona voluntat de la gent tot es fa més difícil, amb el perjudici per a tothom.

Aquestes setmanes el govern municipal està duent a terme unes sessions informatives per explicar la recollida selectiva de la brossa amb el sistema porta a porta, que es vol aplicar a tota la vila i no només a una part, com s’ha anat fent des de fa força anys. Per a algunes persones serà una novetat i per a unes altres es tractarà d’uns petits canvis a com s’ha fet darrerament.

El desconeixement és el principal culpable que les coses no funcionin, però la inseguretat o els dubtes i inconcrecions a l’hora d’explicar-ho, tampoc no ajuden a convèncer de les millores que es poden obtenir canviant el sistema. També l’incivisme o la negativa a voler fer bé les coses augmenta les dificultats d'organitzar el funcionament d'una vila. Tots hi hem de posar de la nostra part.

Si no reciclem bé incrementen els costos i fem un mal servei al medi ambient. Això ho hem de tenir clar. No es tracta de complicar l'existència, sinó d'adonar-nos que cal millorar el reciclatge per no degradar més el planeta, i de passada estalviar-nos uns calerons. 

Cal que tots tinguem present que una cosa és el sistema de recollida i l'altre l'ús que se'n fa. Si tothom hi posa de la seva part, tots els sistemes poden funcionar i llavors només cal trobar aquell que és més productiu o beneficiós. No podem barrejar les coses. 

Quan critiquem decisions com pot ser el sistema de recollida de la brossa hem d'utilitzar arguments sòlids que defensin el nostre posicionament. Si s'ha constatat que el porta a porta és la millor manera d'incrementar el percentatge de reciclatge, no ens perdem en discussions de si ens agrada més o menys, o si la gent ho respectarà o no. Hem de suposar que tothom voldrà fer-ho bé en benefici de tots. Perquè tots ens comportem cívicament. És així, oi?

Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

Competències o coneixement?

Llegia l'entrevista de l'ARA a qui fou ministre d'Educació i Ciència a Portugal, el senyor Nuno Crato, i em preguntava quantes hores, mesos, anys, no hem dedicat a parlar del sistema d'ensenyament al nostre país, dels mals resultats obtinguts en tota mena de proves, i la impressió és que estem allà mateix, sinó en una situació encara pitjor.

Jo no parlaré de com s'ha d'ensenyar perquè no ho conec, però sí que opinaré que no s'estan fent bé les coses. Comencem ja perquè cada nou govern implanta un model d'ensenyament nou. No hi ha ni temps per avaluar si allò ha funcionat, que ja es canvia. No és una cosa d'ara. Podria donar exemples de quan jo estudiava i estic parlant de fa més de cinquanta anys.

Dic que no ho estem fent bé perquè els resultats ho corroboren. És cert que el món ha canviat i la societat actual no és la mateixa que ara fa cinquanta anys. El problema està en el fet que comparativament hem anat a pitjor i que, cada vegada que algú es planta i convoca una comissió de savis, ens trobem que qui trepitja cada dia les aules no en forma part. Potser no són tan experts ni tenen tant coneixement teòric, però la pràctica té la seva importància, o no?

L'entrevista en qüestió contrasta les competències amb el coneixement, que és una mica la discussió que hi ha flotant per l'aire. M'imagino que ambdues coses són compatibles i cal trobar la millor manera d'aconseguir aquesta compatibilitat.

L'altre dia llegia que la Universitat es queixava de com li arribaven els alumnes, amb moltes mancances. I jo penso que no ha de ser tan difícil analitzar què passa i posar-hi remei. Fallen els educadors o falla el sistema? 

Seria bo que el Departament d'Ensenyament es posés les piles d'una vegada i no es dediqués només a moure fitxa cada vegada que s'anuncien resultats d'una prova o altra. No es pot anar tapant forats ni sargint descosits. Cal planificar seriosament, a partir de la realitat, i que tingui una durada mínima per poder avaluar amb proves suficients l'eficàcia de les mesures adoptades. A veure si ve algú que hi posi remei!

Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

Hipocresia política

Sovint ens entretenim a criticar actuacions polítiques que ens semblen injustes i que tenen un abast reduït i deixem d'entrar a valorar-ne d'altres més globals que tenen més incidència, però que ens resulta massa difícil de precisar o bé que ens considerem incapaços d'influir-hi. Em refereixo a la política dels estats, a nivell mundial, que en el fons condiciona la petita política que es pot fer en un ajuntament, una comunitat autònoma o fins i tot un estat com l'espanyol.

Llegia la notícia de la carta enviada pel rei saudita Salman als líders europeus. No li agrada figurar a la llista negra de països amb grau risc de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme. Sembla ser que dels 28 estats europeus, només Bèlgica, que té govern provisional, no va presentar al·legacions a l'elaboració de la llista i per tant s'ha bloquejat la iniciativa.

Aquests són els estats que practiquen la política que regeix a Europa. Uns estats que no fan res per combatre l'atac als drets fonamentals de països del món, com pot ser l'Aràbia Saudita, i que permeten el finançament d'activitats criminals. 

La responsabilitat és de tots i nosaltres només podem sortir al carrer. Nosaltres deleguem a uns representants polítics que s'acolloneixen davant l'amenaça d'estats més potents i claudiquen, ja siguin governants de dreta com d'esquerra. Llavors ens escandalitzem en veure que l'extrema dreta puja!

L'exemple del triomf de Trump als EUA és el més clar. La població està tan farta del sistema, que vota l'opció que hi va en contra, encara que no s'adoni que hi sortirà perdent. La teoria de més val boig conegut que savi per conèixer ja no és útil. Europa i tot el món occidental està farta dels bojos actuals i espera aconseguir un savi desconegut, encara que l'experiència ens ensenya que sortim del foc per caure a les brases.

La democràcia és el sistema polític menys dolent

Quan parlàvem de democràcia i en valoràvem resultats sempre arribàvem a la conclusió que era el sistema menys dolent de què disposàvem, però no sé si era una manera còmoda de tancar el tema i no empantanegar-nos a buscar-ne un altre. Avui que observem com un nen mal criat i no gaire llest pot haver arribat a ser el president de la primera potència mundial, t'adones que la democràcia no té els filtres suficients per evitar errors com el dels EUA.

Quan dic llest no em refereixo a la capacitat d'assolir la presidència dels EUA i tants milions de patrimoni, que crec que ho ha demostrat sobradament, sinó a l'intel·lecte, a la capacitat de mantenir una conversa de cert nivell, amb educació i saber estar i no fer el ridícul, i evitar provocar mals irreparables. Ambdues capacitats són diferents i queda demostrat massa sovint que és millor ser murri que no pas intel·ligent

Si els EUA coronen personatges com Trump, no ens ha de venir de nou que per Espanya hagin passat figures com Aznar i M. Rajoy, que potser han utilitzat correctament l'estratègia, cadascú la seva, però que han estat unes persones grises que han incentivat la violència i ens han dut a l'atzucac on ens trobem.

Catalunya necessita bons polítics, líders intel·ligents i amb esperit de servei, per capgirar una situació que ens té a tots atrapats i no es veu ningú amb capacitat per alliberar-nos-en. Tenim un president de govern que és mot intel·lectual, però poc realista i massa provocador, quan la situació reclama estratègia, poc soroll i fermesa, i no sortir amb ciris trencats. 

Continuo pensant que la democràcia és una bona eina, però ens falta saber-la utilitzar correctament.

El nom no fa la cosa, però hi ajuda

Estem entretinguts, per una banda amb el nom que tindrà el nou partit de la refundació de CDC, i per l'altra amb les trifulgues de Pedro Sánchez per discernir si ha de permetre el govern de Rajoy, tal com li demana Felipe González, o bé ha de provocar la sortida de Rajoy dels nostres caps.

He llegit que els de CDC han recuperat tres opcions per nomenar el nou partit, una de les quals jo la descartaria d'entrada, com és la de Junts per Catalunya. Crec que ja va essent hora que posem seny i no escollim noms kumbaya. 

Partit Demòcrata Català manté l'estil que s'acostumava al començament del sistema democràtic i que els partits en construcció s'afanyaven a buscar i remenar. Tres paraules, tres definicions que poden dir molt i poden no dir res, però si pot veure la intencionalitat. 

Partit Nacional Català és com l'anterior, però això de parlar de Nacional, Nacionalistes... no m'acaba de fer el pes. Esclar que a mi ningú no em vindrà a demanar l'opinió, però em passa que, a diferència del cas de la Ràdio Nacional de Catalunya, que tothom entén que es tracta d'una ràdio pública depenent de les institucions catalanes, en el cas d'un partit polític semblaria que retrocedim a sistemes predemocràtics.

Deixem que els fins ara convergents decideixin, i ja en prendrem nota. Veurem si el nom serà un reflex de la seva composició i manera de ser, si el nom farà la cosa o simplement es tractarà d'un cartell.

A Pedro Sánchez no li desitjo el que li pot passar si no fa cas dels barons, en aquest cas, dels barons més poderosos, ja que hi ha una certa divisió d'opinions. La Susana, mentrestant, espera el millor moment per sortir en escena, perquè es mulli l'altre i el pugui criticar sigui quina sigui la seva decisió. N'hi ha que viuen molt còmodament. Són com uns paràsits que esperen el moment oportú per fotre la queixalada.

La passió d'Estanis Fors, alcalde d'Arenys de Mar

Aquests dies de Setmana Santa el nostre alcalde viu la seva pròpia passió, però amb un final gens amable per a la seva persona, si més no a curt termini. Qui no sigui capaç de posar-se en la seva pell és que no té sentiments. A ningú desitjaria que es trobés en una situació com la del nostre alcalde, però també voldria dir-li que no s'ho prengui com un descrèdit ni menyspreu a la seva persona, sinó com un acte polític en contra de la seva manera de gestionar el seu govern municipal.

Ell és conscient que el càrrec li va perillar ara farà un any, després que no obtingués prou suport per confeccionar un govern estable. En aquella ocasió la dispersió de la resta de vots no va fer possible un pacte de govern com ara passarà amb la moció de censura. Aquest acte és un acte polític i no li hauria de doldre personalment.

Comentava l'altre dia que la política és desagraïda, perquè hi entres amb ganes de fer bé les coses i no ho fas bé per a tothom. A vegades és enveja dels altres, maneres de pensar diferent o incapacitat pròpia per fer bé les coses. Governar un ajuntament com el d'Arenys de Mar no és fàcil. És una empresa amb molt personal i des de fa molts anys, massa anys, té un dèficit formatiu i de lideratge important, i no és tant culpa dels propis treballadors com de les persones que els han dirigit al llarg del temps.

El nou govern es trobarà amb una realitat complicada, encara que sembla ser sanejada, la qual cosa no és pas poc important. Serà un govern amb moltes sensibilitats diferents i amb el perill que cadascuna vagi pel seu compte. No seria pas la primera vegada que això passaria. 

Confio que l'alcaldessa tindrà clara la necessitat de liderar un govern compacte i que treballi pels mateixos objectius. Penso que en aquesta ocasió li serà més fàcil de comprendre-ho, i així ho desitjo. Espero que els regidors del PSC tinguin clara la seva posició ja que d'ells depenia que la moció de censura triomfés o no. Tenen experiència de govern de coalició i desitjo que ho sàpiguen aplicar per al bé de la vila.

A l'actual alcalde li recordaria que el succés és propi de la política i no és un atac personal. Qualsevol mobilització en contra de la moció de censura li pot fer més mal que bé, tot i que els vilatans són lliures de prendre les decisions que creguin més escaients. I finalment recordar a tothom que, malgrat que l'agrupació Junts per Arenys va obtenir una gran majoria dels vots, la suma de la resta de vots és superior i això és una realitat que respecta la legitimitat política del nostre sistema democràtic.

De la supèrbia a la humilitat

Podríem pensar que amb la petició de Rajoy a Sánchez perquè el deixi governar, hauríem passat d'una situació de supèrbia màxima, amb la majoria absoluta, a la humilitat del que no ho pot fer sol. Ens equivocaríem i segur que tots en som conscients.

Rajoy continua superb i creient que és l'única persona que pot governar Espanya, perquè considera que això és el que vol la majoria. El fet que el seu partit hagi estat el més votat no significa que sigui la majoria. Qui suma més són la resta de partits elegits.

Encara que la frase pugui semblar massa evident, és un fet que no s'interpreta d'aquesta manera i, quan convé, es continua pensant en clau presidencialista, quan el nostre sistema electoral no ho és. Potser hauríem de canviar-lo, perquè està vist que no sabem dialogar, i sense diàleg només és possible la majoria absoluta, és a dir, els fets consumats.

Parlen i aproven lleis de bon govern, transparència i accés a la informació, amb una defensa de la participació de la ciutadania, i són incapaços de dialogar i pactar, que comporta petites renúncies, entre els partits que ens volen governar.

Rajoy no pararà de fer el ridícul, perquè és massa orgullós i incapaç d'admetre que la seva oportunitat de dirigir un país democràticament i pensant en la gent ja ha passat. Que no ens caigui, però, la torna, que acostuma a ser pitjor. Que no ens caigui Rivera.

L'Ajuntament impulsa el govern obert

Avui he assistit a la sessió de participació organitzada pel govern municipal, amb la intervenció de Fernando Pindado. Remarco "organitzada pel govern municipal" per dos motius concrets. En primer lloc perquè hi assistia la regidora de participació del govern, i en segon lloc perquè només anava acompanyada d'un regidor del seu mateix grup municipal.

La història es repeteix i el govern municipal continua funcionant com els regnes de taifes. No ens ha de sorprendre que en una sessió de participació no hi assisteixi cap regidor o regidora de CIU i del PP, perquè junt amb el regidor del Bloc, varen dibuixar una organització governamental sense la regidoria de participació. Dels partits de l'oposició tampoc calia esperar ningú, coneixent el seu historial, encara que potser hi he trobat a faltar el regidor de la CUP.

Dit això, també cal ser objectiu i reconèixer l'escàs nombre d'assistents que, sense voler donar culpes a ningú, s'ha de tenir en compte per analitzar-ne els motius i mirar de trobar la manera de rendibilitzar els esforços, però sobretot, fer un bon ús de les eines de participació com a base del sistema democràtic del nostre país, o en aquest cas, del nostre municipi.

L'Ajuntament impulsa el govern obert, és el títol del procés que, si no vaig errat, avui ha començat i que té previst continuar amb altres actes i debats. Ens interessa als vilatans un govern obert? interessa realment a tot el govern? interessa als grups municipals de l'oposició? a vegades penso que a nosaltres només ens interessa criticar el govern, però no estem disposats a arremangar-nos ni dedicar-hi ni deu minuts a treballar per un govern més participatiu i transparent. 

En un post no és possible parlar a fons de la participació, però sí que val la pena reflexionar sobre el nostre grau d'implicació, que no només de crítica, en el govern del nostre municipi.