Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

Cinquanta famílies afortunades

Demà dilluns tindrà lloc el sorteig per assignar els nous pisos de lloguer assequible que s'han construït al Bareu. Finalment, s'ha acabat tot un procés que ha durat molts anys, massa anys. En temes d'habitatge podem parlar del got mig ple o mig buit. Per més que es facin passes per augmentar el parc d'habitatges i que siguin assequibles per una bona part de la població, mai es farà prou. Podem ser crítics i exigir als nostres representants polítics que treballin més per augmentar l'oferta, però no cal ser derrotistes. Cal valorar positivament allò que s'ha aconseguit i en tot cas, si és possible, millorar-ho.

Arenys necessita ampliar l'oferta de pisos, siguin de nova construcció o rehabilitant aquells que estan tancats i buits. El territori és el que és i tampoc disposem de grans superfícies per construir-hi. Cal preservar el medi natural i no quedar-nos sense. També és important equilibrar l'augment de la població amb l'oferta i possibilitats de serveis i recursos públics. Avui, a Catalunya, hi ha àrees superpoblades. Hem crescut en població, però els recursos de l'administració pública estan estancats.

La planificació, en tots els àmbits, serveix precisament per evitar sorpreses i saturacions. Si només ens fixem en el dia a dia i no alcem la mirada cap al futur, ens trobarem amb situacions difícils d'afrontar. Ho veiem en l'atenció sanitària i l'escolar. Cada vegada hi ha més dificultats per oferir un bon servei, i no es tracta tant de la capacitat i preparació dels professionals com de les eines i recursos de què disposen per atendre els seus usuaris.

Demà, doncs, hi haurà unes quantes famílies que obtindran el pis enyorat, i ens n'hem d'alegrar, però l'endemà mateix ens hem d'arremangar per continuar treballant per aconseguir nous habitatges per a les moltes persones que encara estaran pendents d'assignació.

Continuen morint persones per la Covid

Tot el garbuix de notícies i informació sobre la pandèmia fan que no acabem de veure exactament quin és l'abast real de la malaltia i les conseqüències que comporta avui dia. No passa dia que no escoltem declaracions de metges i representants polítics informant de les variants del coronavirus i les infeccions que provoquen, també dels hospitalitzats, però poc sobre les morts que continuen produint-se.

La impressió que tenim és que l'actual variant òmicron és més lleu i que les persones vacunades ho superen més fàcilment, tot i que no deixen d'infectar-se. Costa arribar a saber què passa amb els malalts ingressats a les unitats de cura intensiva.

Passem molta estona intentant entendre tots els protocols a seguir, sobretot aquesta setmana que s'ha reiniciat el curs escolar, i crec que se'ns escapen detalls importants, que algú pot considerar alarmistes, però que no podem deixar de pensar-hi i conèixer.

Avui llegia a El Capgròs, de la premsa de Mataró, que des del dia 1 de gener ja són vuit les víctimes per Covid, que han mort a l'hospital de la ciutat. Us haig de dir que m'ha sobtat la xifra, perquè considero que són moltes morts i que potser no se n'ha parlat prou.

No es tracta d'espantar la gent, però sí que seria bo que tothom conegués que continuen morint persones a causa de la pandèmia, i que cap mesura és prou bona mentre aquestes morts vagin augmentant. M'imagino que les xifres de Mataró no deuen ser tan diferents a les d'altres hospitals i ciutats, la qual cosa potser ens falta aquesta informació per creure'ns millor l'abast de la malaltia i saber a què ens enfrontem.

La informació que he llegit no és prou exhaustiva i, per exemple, no especifica si es tracta de persones no vacunades ni si tenien alguna malaltia prèvia o bé la seva edat. No és qüestió de xafarderia, sinó de tenir més dades que ens serveixin per comportar-nos més responsablement i valorar la feina que encara hi ha per tal de normalitzar una situació que ens crèiem superada.

Com hem d’evitar viure cohibits?

Davant la situació del coronavirus al nostre país et preguntes què és millor, si amagar informació per no fer tan dramàtica l'existència o bé explicar-ho tot molt bé, ben transparent, perquè la gent en prengui consciència i actuï amb moderació i evitant al màxim les trobades amb estranys, amb persones fora del cercle més habitual i familiar.

Aquests dies rebem informacions sobre la situació a Madrid que conviden a reflexionar si som prou meticulosos a l'hora de valorar les nostres relacions, però al mateix temps hi ha qui et comenta que la situació a la capital és molt pitjor de la que et presenten. A qui hem de creure?

El curs escolar ha començat presencialment, però cada dia hi ha més alumnes confinats. Anirà això en augment, o ens estem movent en les xifres previstes pels tècnics de salut competents? El mes de març passat, quan a tots ens va sorprendre, es va afrontar l'epidèmia de manera dràstica, confinant-nos a les cases, amb la repercussió social i econòmica que això va tenir, però que potser gràcies a l'obediència ens vàrem alliberar de situacions encara pitjors. Ara no es vol arribar a l'extrem de la primera onada, però correm el risc de perpetuar l'epidèmia fins que la vacuna no sigui una realitat, segura i universal.

Estic d'acord en què no es pot dramatitzar i que, amb les mesures adequades, cal normalitzar la vida tant com es pugui, però també entenc que se li ha de donar la importància necessària perquè ningú no s'ho prengui a la lleugera i es pensi que no cal ser tan alarmistes. Trobar l'equilibri és difícil, però ens hi ha d'ajudar el seny i el sentit cívic. Hi ha actituds que no convenen i que es poden evitar. Normalitzem la nostra vida i relacions, sense oblidar que hi ha una amenaça que no té treva.

A les acaballes de les vacances

S'estan acabant les vacances i aviat tornarà la normalitat, bé... amb el permís del coronavirus tornarà la nova normalitat. Confiem poder-nos incorporar presencialment a la feina i dur a terme aquelles activitats que vàrem reservar per al segon semestre de l'any. Unes activitats que de ben segur estaran condicionades per l'evolució del COVID-19, i que esperem que no ens les facin suspendre.

Aquests dies hem estat comentant la informació que ens arribava de les autoritats sanitàries i d'ensenyament, sobretot aquelles famílies que hi tenen quitxalla i jovent que ha de començar el curs, després d'un any accidentat que es va resoldre amb l'ensenyament telemàtic improvisat. Tothom diu que no podem acabar de la mateixa manera i que, sí o sí, s'ha de poder escolaritzar presencialment.

A nivell laboral veurem què passa amb el teletreball, si es mantenen algunes de les feines que es varen iniciar abans de l'estiu, amb l'arribada de la pandèmia, o bé si tot allò és ja història i tornem a la feina presencial. Segur que hi ha algunes tasques que es podrien continuar fent des de casa, però caldrà regular-ho bé, perquè no sigui un acte de voluntarisme, per tapar forats, sinó un sistema de treball que beneficiï l'empresa i el treballador.

Acabarem el mes d'agost amb les expectatives d'un nou curs, escolar i laboral, que permeti recuperar la situació econòmica i social, però conscients que algú n'haurà quedat fora. És una llàstima que els remeis proposats per compensar la pèrdua de diners, hagin estat tan mal planificats i que encara avui hi hagi persones que esperen poder cobrar el que se'ls va prometre. Sempre donem la culpa a la burocràcia, però això és una excusa que no s'hauria de permetre. Portem massa anys conscients que el treball de l'administració pública ha de millorar en eficiència i eficàcia.

El Barça roba espai al coronavirus

Arran de tot el que està passant amb el Barça, la petició de Messi per marxar, la desfeta a la Champions... aquests dies he reflexionat sobre la frase "més que un club" i he arribat a la conclusió que alguna mica de veritat deu ser. En situacions normals, i tractant-se d'un club esportiu amb socis, la gent afectada per les decisions internes, ja sigui de la junta directiva o dels treballadors i jugadors, hauria d'implicar només als socis, però no és així. 

Aquests dies estem veient que tothom opina sobre els fets al voltant del Barça, al marge de pertànyer o no al club, i això és el que fa pensar que veritablement el Barça és més que un club. No només opinen socis i seguidors de l'equip, que assisteixen als partits de futbol, sinó també persones que no hi tenen res a veure. I tots ens atrevim a opinar sobre la dimissió o no de la junta directiva.

Des de fora, sempre pots formar-te una opinió, però és curiós que arriba a confondre-ho tot i semblar-nos que tenim dret a dir-hi la nostra. Com que no sé qui és soci i que no, se'm fa difícil posar exemple d'opinions aparegudes aquests dies, però per la quantitat que n'hi ha hagut, tot fa pensar que gent al marge també hi ha dit la seva.

La junta directiva es troba en una situació complicada, provocada per la seva incompetència o no, però de difícil resolució. Els resultats europeus dels darrers anys, amb remuntades extraordinàries dels adversaris i la desfeta d'enguany amb l'equip alemany, s'afegeixen a les ganes del mite del Barça de desvincular-se del club. Messi sempre havia dit que tenia ganes d'acabar la seva carrera esportiva al Barça. Què ha passat? Tan malament se l'ha tractat.

Aviat sabrem com acaba tot plegat, però en tot cas el Barça ha pres espai als informatius molt dedicats al coronavirus. És important que no ens faci badar i afrontem amb el cap clar el retorn a la feina i al curs escolar. Ens hi va la salut. Els afers del Barça, deixem-los per als socis, que tenen el poder de decidir com volen acabar amb la situació actual.

Tres mesos d'estat d'alarma

Aquest cap de setmana s'han complert tres mesos d'estat d'alarma des d'aquell 13 de març que ens va deixar a tots ben astorats. No sabíem a què ens enfrontàvem, ni el grau de risc que patíem davant d'una epidèmia que havíem detectat molt lluny de casa nostra, però que amb poques setmanes vàrem trobar-nos-la a sobre.

Tres mesos que han estat un parèntesi important a la nostra vida, tant a nivell familiar, com professional, i amb conseqüències socials i econòmiques que trigarem temps a recuperar-ne la normalitat. També moltes morts, majoritàriament gent gran, que amb prou feines hem pogut acomiadar. 

Tot fa pensar que aquesta setmana entrant serà la darrera de tot aquest calvari, encara que després no recuperem ben bé la situació prèvia al coronavirus. Les mesures que ens recomanen de mascareta i distància de seguretat, faran que no sigui com abans, però poc a poc ens anirem oblidant de tot aquest temps, amb només una qüestió present: hi haurà un rebrot a la tardor?

Per més que estiguem preparats i escarmentats per tot el que hem sofert aquests mesos, la intranquil·litat davant d'un rebrot quan la temperatura es moderi, farà que mantinguem una escletxa oberta, i el dubte si el que ha de venir serà pitjor o no.

Hem acabat el curs escolar i també laboral i les vacances són properes. Entrem en una quinzena de passar pàgina i encarar el futur, però no ens podem oblidar d'aquelles persones que han perdut la feina o tancat el negoci. Per aquestes persones el coronavirus ha estat més que un problema de salut, al que s'hi ha afegit la necessitat de plantejar un futur incert que la societat no pot passar per alt, i els polítics han de fer un esforç per minorar el seu patiment.

Sense tren de la bruixa

Enguany els arenyencs ens quedarem sense poder pujar al tren de la bruixa. No li podrem prendre l'escombra i viatjar gratuïtament un nou viatge. L'Ajuntament d'Arenys ha informat que es cancel·lava la fira d'atraccions de la festa major d'aquest juliol, i ho ha fet amb prou temps com perquè firaires i usuaris ho tinguem clar sense haver d'esperar a darrera hora.

La incertesa en què vivim fa que les decisions es prenguin a darrera hora, i això no és bo. S'agraeix que les determinacions es facin abans, encara que ningú no sap què passarà d'aquí a un mes o, en aquest cas, dos. Hauríem de ser molt optimistes pensar que a primers de juliol podrem fer la vida normal, però encara que això acabés passant, és bo que ja sapiguem a què atendre'ns, i ja en gaudirem l'any vinent, si tenim l'epidèmia controlada.

És aquesta incertesa la que fa que a hores d'ara encara s'estigui parlant de com anirà el començament del nou curs escolar, i això ajuda a planificar-ho pensant en les pitjors condicions. No es pot improvisar més, i cal que les autoritats públiques tinguin totes les previsions fetes. Tot el que s'estudiï ara servirà per a un futur incert, on aquesta o altres epidèmies ens poden fer canviar la manera de comportar-nos. Hem d'inscriure els nostres fills, sense saber de quina manera encararem el nou curs, però confiant que ja hi ha qui ho està treballant, i que en el seu moment ens ho podran resoldre.

Algunes incongruències en la protecció del coronavirus

En aquests moments és qüestió d'imaginació a l'hora d'organitzar actes que altra hora teníem molt ben apresos. Ara veus com s'està pensant en la manera de preparar unes colònies d'estiu tenint en compte les mesures de seguretat. La més complexa sempre és l'anomenada distància social. Ho pots aconseguir amb nens i nenes jugant al descampat?

Un altre cas són els concerts a l'aire lliure, mai asseguts i més aviat massificats. Com pots organitzar el Mercat de Música Viva de Vic, respectant les actuals mesures de seguretat per no contagiar-nos del coronavirus? Hi ha, però qui s'ho està estudiant i guanyarà el més enginyós i qui ho trobi primer.

Tots plegats haurem après noves maneres de comportar-nos en situacions que fins ara fèiem de manera natural. Avui, amb cita prèvia, he experimentat què és no encaixar la mà a una persona que t'ha atès per primera vegada. Només la paraula ho pot substituir. Hi ha accions, doncs, que fàcilment es poden substituir, però n'hi ha d'altres que no, o si més no són complicades i costoses.

Aquests dies es parla de començar el curs escolar amb la meitat d'alumnes per aula. Això vol dir més aules i més professors, o bé deixar alumnes a casa. Anul·lar els jocs a l'hora del patí i diferenciar les hores d'entrada a l'escola. Tots han de passar per una mateixa porta.

El que no puc entendre és reiniciar esports com la competició de la lliga de futbol. Com es pot defensar un córner sense trencar la distància social? O defensar un atac? És impossible, oi? Doncs, per què s'està dient que a mitjans de juny es podrà començar la competició? Els futbolistes no hauran de complir les mesures de seguretat? Calculen que per aquells dies ja no ho haurà de fer ningú? Si és així, per què estan preocupats per l'inici de les escoles el setembre?

Organitzant les colònies d’estiu

Mentre s'especula que l'inici escolar del mes de setembre no serà igual que d'altres anys, sinó que és possible que s'hagi de combinar l'assistència presencial amb la telemàtica, mirant d'ocupar classes amb un màxim de quinze persones, es parla de com seran les colònies d'estiu. Es podran fer?

Es treballa amb la possibilitat de que es pugui anar de colònies d'estiu, però amb el màxim de precaucions i tenint en compte les mesures de "distància social" i higièniques, amb la necessitat de comptar amb més monitors, més preparats per evitar els contagis.

No serà fàcil aconseguir unes colònies d'estiu amb aquestes condicions, però es té en compte com ha transcorregut aquest darrer trimestre escolar, la necessitat d'estar confinats un parell de mesos, i es veu necessari que els joves puguin gaudir d'unes bones vacances. 

L'ampliació del nombre de monitors del lleure provoca un increment del cost, i la necessitat de trobar nous monitors disposats a treballar amb les noves condicions. L'organització és possible, perquè de ganes sembla ser que n'hi ha, però fer front a les noves despeses s'ha de plantejat a través de l'administració local, que acostuma a subvencionar una part de les colònies, i que enguany potser haurà d'incrementar el pressupost.

Desitgem que les entitats juvenils del lleure aconsegueixin organitzar les colònies d'aquest estiu, i puguin assegurar les mesures sanitàries per fer front al coronavirus, i d'aquesta manera proporcionar unes bones vacances als joves que han experimentat en la seva pròpia carn què és estar confinat un parell de mesos sense sortir al carrer.

A la recerca de la vacuna al coronavirus

Estem iniciant el desconfinament amb molts dubtes i un lideratge poc clarificador per part de les autoritats sanitàries. No sabem el temps que comportarà aquest desconfinament fins arribar a la "nova normalitat", és a dir, fins a poder fer una vida menys estressant i més tranquil·la. Sense haver de patir per ser contagiats pels nostres veïns i companys de treball.

Aquest desconfinament, encara sota el paraigua de l'estat d'alarma, no és cosa d'un mes o dos, sinó que ja es parla de com es viurà l'inici del nou curs escolar, el mes de setembre, i es prenen mesures amb vigència fins al mes de desembre. Està clar que l'objectiu dels investigadors és aconseguir la vacuna que freni l'atac del coronavirus, i ja estan sortint veus optimistes que parlen de poder-ne disposar a finals d'aquest mateix any. No tothom ho veu de la mateixa manera, però no hi ha cap dubte que existeix una forta pressió perquè sigui el més aviat possible.

També ens diuen que correm massa amb el desconfinament, i que el perill d'un rebrot encara pitjor, és molt alt. Volem un estiu de sol i platja, però ningú no ens el pot assegurar. Encara hi ha festivals d'estiu que no s'han cancel·lat, tot i que és pràcticament segur que els macroconcerts no es podran celebrar. 

Davant d'aquest panorama, i preveient que es trigarà en obrir les fronteres internes europees, el turisme d'enguany serà pràcticament inexistent, i molts negocis turístics se'n ressentiran de mala manera. Alguns signarien perquè tot s'acabés aquest 2020 i poguéssim començar el 2021 de zero, sense perill de contagi, amb tota la maquinària productiva en marxa. Tota la maquinària que hagi pogut subsistir, després de la frenada econòmica tan bestial. Tot això serà possible si arriba a temps la desitjada vacuna.

La raó de ser del vot útil

Sovint parlem del vot útil sense analitzar a fons què representa i quan és veritablement un vot útil o simplement el vot a una opció que ens agrada més que una altra. A les passades eleccions generals el vot útil se l'emportava el PSOE. Es tractava de votar els socialistes per evitar que els tres partits de dretes sumessin la majoria absoluta que podia canviar la política social d'Espanya.

A Catalunya també es parlava de vot útil, però era evident que es tractava de fer anar el vot cap a les posicions que interessaven als engrescadors. El vot que podíem anomenar útil era enfortir el centre esquerra que ens proporcionava el PSC. Vistos els resultats cadascú pensarà el que voldrà sobre l'efectivitat d'un resultat o altre. A mi no em queda cap dubte que haver aconseguit que no sumés la dreta, més casposa que mai, ha estat un èxit, sense entrar a valorar els interessos catalans.

Ara, davant les noves eleccions municipals i les europees ens trobem en una nova campanya del vot útil. És evident que podrem parlar d'un vot útil generalitzat per a les europees, però en el cas de les locals dependrà de cada municipi.

En les eleccions europees no hi sé veure un vot útil més enllà de la defensa de l'opció de les forces independentistes catalanes, per fer-se un lloc des de l'exili o la presó. Qualsevol opció que es desmarqui de l'extrema dreta serà un vot vàlid per evitar que aquesta creixi en el global d'Europa.

A les municipals, en el cas d'Arenys de Mar, només l'entenc perquè hi ha una força, Junts per Arenys, que té moltes possibilitats d'acostar-se a la majoria absoluta. El vot útil en aquest cas el podríem situar en la segona força política, ERC, per aconseguir el nombre suficientment de vots perquè sumi amb altres partits polítics. Personalment, però em decanto per considerar que a Arenys no hi ha motiu per buscar el vot útil, sinó més aviat per pensar en les persones que es presenten i escollir aquelles que estan més implicades en la vila, i tenen més facilitat per escoltar i pensar en els altres, i no tant en els èxits personals.

Dades esfereïdores sobre violacions

Avui llegia la notícia que el 98% de les menors de Tumaco, a Colòmbia, han patit abusos sexuals de paramilitars o guerrillers de les FARC. És una notícia escruixidora que fa mal quan et diuen que a sobre les acusen de fer-ho voluntàriament, una cosa que es fa difícil de creure sobretot quan parlen de nenes de 13 o 14 anys.

Ho veus lluny, però no per això no et crema per dins. No pots entendre tanta maldat. Com és possible arribar a ser tan menyspreable i cometre aquest delicte contra víctimes indefenses que acostumen a tenir prou problemes de família i de la societat en general.

Això passa a Colòmbia, però també a moltes altres parts del món. T'adones que les persones no som tan diferents, fins i tot a l'hora d'actuar sense escrúpols ni sentiments. Penses que això no passaria a casa nostra i n'estàs gairebé convençut fins que llegeixes una altra notícia al diari: "Una mitjana de tres dones són violades cada dia a Espanya". Una cada vuit hores! Llavors t'adones que a prop de casa teva hi ha persones que pateixen la maldat d'uns impresentables que no es mereixen viure en societat.

Massa sovint s'ha volgut fer creure que les dones provocaven uns homes amb un desig sexual irrefrenable, com si això fos una excusa, i no una fastigosa manera de veure el problema real. Amb actituds com aquestes no podem dir que tinguem un país civilitzat, sinó que aquests comportaments tan freqüents ens demostren que l'educació al nostre país no funciona, ni el familiar ni l'escolar.

Sovint en aquest blog em queixo d'incivisme, però la violació és un problema immensament superior perquè no es tracta d'una simple manca de respecte, sinó d'un atac directe a la persona, a la seva llibertat de moviments i a la seva vida. Encara ens manifestem poc davant de tanta crueltat.