Quan l'administració pública no respon

Hi ha accions i actuacions que es regulen que no caldria, però que és bo que així sigui, ja que el sentit comú i el sentit de la decència i respecte a l'altre no sempre es produeix. Respondre a qui et fa una pregunta és el més lògic i normal, i no s'hauria d'acceptar el silenci en cap circumstància. Si això ho fa una administració pública ho considero greu i rebutjable.

Probablement, moltes persones hem tingut alguna experiència d'aquestes. Hem demanat a l'administració alguna cosa i no hem obtingut resposta. I això està regulat. Les administracions tenen l'obligació de respondre i ho han de fer en un període de temps fixat, en funció del tipus de consulta o sol·licitud. Malgrat això, a vegades, massa vegades, el silenci es fa present. No només és una desconsideració, sinó que és un incompliment de què està previst i està escrit.

I ens hem de revoltar. No podem permetre que l'administració no ens respongui. Ens poden denegar les nostres peticions, argumentant-ho. Poden no acceptar les nostres demandes i peticions, i ens ho han de justificar. El que no poden és fer el sord i no donar-nos cap resposta. Però això passa, més sovint del que podríem pensar.

El pitjor de tot és quan sents a dir que el primer són les persones, i que estan treballant per a les persones. Que estan al nostre servei. Ens ho diuen mentre esperem que ens contestin els nostres escrits. Hipocresia total, i desconsideració.

Els diferents departaments de la Generalitat ens bombardegen amb proclames de millores en l'atenció a les persones, en facilitar tots els tràmits administratius, en escurçar el període de resposta... La realitat és que necessites divuit mesos perquè et reconeguin la discapacitat. Que t'hagis de traslladar a l'oficina per recollir la targeta, encara que tinguis noranta anys, siguis dependent i amb prou feines puguis sortir de casa. O que t'hagis de desplaçar del municipi perquè se't reconegui el grau de dependència. Això no és servir a les persones, ni fer-ho fàcil. Això és una manca de respecte i una il·legalitat.

Ideologia i gestió

Política no és només ideologia, sinó que hi ha un component de gestió molt necessari que sovint s'oblida. Els polítics que es mouen per l'administració local ho entenen una mica més, perquè en aquest nivell la gestió és bàsica, encara que no agradi sentir-ho a dir als més ideòlegs, els més ferms defensors de la ideologia. Però no és tan sols a l'administració local on la gestió té un pes important que es deixa massa de banda, també a l'autonòmica i a l'estatal. I la prova que és important i que no té la consideració que caldria per part de molts polítics és la queixa constant per una mala gestió i el desencís de cada vegada més electors.

    A Catalunya tenim un exemple molt clar de mala gestió. Em refereixo al servei de Rodalies. Els milers d'usuaris estan farts de patir-ne les conseqüències. Hi ha una falta greu d'inversions per posar les línies en solfa, però també hi ha una gestió pèssima i una desconsideració vers els usuaris que caldria denunciar. Probablement seria necessària una revolta de l'estil boicot a les eleccions fins que no es trobin solucions definitives. Repeteixo que hi fa falta molta inversió, però també aprendre a gestionar-ho bé.

    El traspàs de la gestió de Rodalies a la Generalitat de Catalunya és més necessari que mai, però us haig de confessar que no és cap garantia de grans millores. La prova està en tots aquells serveis de competència autonòmica i que no acaben de rutllar. L'atenció ciutadana, la informació i la simplificació dels tràmits administratius no són cap bon exemple d'una bona gestió pública dels serveis.

    I tot això ho diem i pensem mentre els nostres polítics s'estan jugant el futur, prometent molt, però amb una motxilla molt pobre de la feina feta, de la feina ben feta. Resulta que tot el que no s'ha sabut fer durant més de tres anys, ara té fàcil solució. Ara ens ho resoldran, si els votem.

    Necessitem bons gestors. Uns polítics que sàpiguen què tenen entre mans, i col·loquin a les millors persones per servir la ciutadania tal com ens mereixem. I el primer que s'ha de fer és escoltar. Avui llegia un articulista que es preguntava si tot no aniria millor si els nostres polítics utilitzessin el servei de Rodalies. No sé si en són usuaris o no, però no crec que sigui necessari per entendre i saber que el servei no funciona, com no funcionen tants d'altres. I podríem posar molts exemples, però se m'acaba el temps i l'espai. Us plantejo que penseu bé en el funcionament del Departament d'Educació. Aquí hi ha molta feina a fer, però sobretot, molt bona feina. Que s'ho facin mirar!

La nostra paraula

M'ha semblat interessant l'article de Salvador Cardús al diari ARA parlant de la paraula dels polítics i la seva credibilitat. És evident que s'hauria de fer extensiu a tothom per no carregar sempre totes les culpes només als polítics, quan d'alguna manera són el reflex de la realitat del nostre món. Si ho volem limitar a la política, d'acord, però no oblidem la resta de mortals i la poca credibilitat que es genera en molts camps, també el professional.

És cert, o si més no així ho penso jo, que la desafecció política ve donada sobretot per la manca de paraula dels nostres representants polítics. Em ve a la memòria el cas més recent de l'alcaldia de Barcelona, que es va decidir fer tot el contrari del que s'havia jurat, però no és l'únic cas.

No cal ni tan sols pensar en les promeses electorals, perquè ja sabem que es promet molta cosa i al final es compleix molt poc. En tenim prou amb el dia a dia dels nostres governants que avui diuen una cosa i demà fan l'altra. Aquesta desconsideració cap als votants els perjudica, però afecta directament l'anar bé de tota la societat. No és estrany que després vinguin forces polítiques que, sota l'engany, prometen tot allò que no han aconseguit els altres, i que tampoc acabaran fent, però que desperta la curiositat. Llavors actua la ignorància, que és molt atrevida, i fa que moltes persones s'ho empassin, creient que els beneficiarà, quan en realitat seran carn de canó.

L'alcalde de la meva vila, que ha obtingut la majoria absoluta, ha declarat que no hi ha res que hagi promès que no ho pugui complir. L'oposició ho tindrà molt en compte, i ho seguirà de prop per veure si és cert. D'entrada, la majoria absoluta li permet tirar endavant el seu programa electoral sense cap obstacle. Després veurem si tot allò que s'ha dit que es faria s'acaba complint.

Hi ha limitacions que sobrepassen les possibilitats i capacitats per treballar-ho. La dinàmica administrativa dels nostres ajuntaments és el que és, però hi ha una part important que és responsabilitat del polític i si ha promès una sèrie d'accions, el seu incompliment genera desconfiança i, a la llarga, desafecció i abstencionisme davant la convocatòria d'eleccions.

Davant de la situació política actual, amb la por al cos per l'arribada del feixisme a Espanya, seria bo que tots plegats, i els polítics els primers, tinguéssim molt de compte a l'hora de donar la paraula, per no deixar més gent a l'estacada, ni crear més intranquil·litat entre la població.

Les vergonyes de Collboni i Colau

La jugada dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona en la constitució del nou Consistori ha indignat a molta gent, i m'agradaria fer alguna puntualització per diferenciar les coses, ja que fàcilment es posa tot al mateix sac. 

El nostre sistema electoral permet que una formació guanyadora que no obté la majoria absoluta pugui quedar relegada a l'oposició per un pacte entre altres formacions polítiques que sumades aconsegueixen més vots que la primera. Això pot agradar més o menys, i es pot entendre millor o pitjor, però en tot cas és el funcionament que tenim establert i que es podria canviar si semblés que no és prou just.

Una altra cosa són les cabrioles que es fan a vegades per aconseguir aquesta majoria que treu el govern a la força guanyadora. No sempre són pactes entre partits polítics afins, i fins i tot n'hi ha que són força antinaturals. Alguns casos els hem vist amb els anomenats cordons sanitaris, com el que es volia fer a Ripoll, però que no va acabar funcionant. En altres ocasions es tracta simplement de fer mans i mànigues perquè una força política no aconsegueixi l'alcaldia, com seria el cas de l'Ajuntament de Vitòria.

Hi ha, però, una altra situació que vull tractar a part, i és la manera com s'enganya la gent, amb declaracions prèvies d'actituds a prendre i que no s'acaben complint. Quan un candidat manifesta públicament que acatarà el fet que sigui la força guanyadora qui acabi aixecant la vara d'alcalde, i afirma que en cap cas assumirà el càrrec si no guanya les eleccions, però després no compleix la seva paraula, estem parlant d'engany i traïció als ciutadans i electors. 

Que quedi clara la diferència: una cosa és acceptar o no el joc legal de majories al Ple per a l'elecció d'un alcalde, i l'altra enganyar i actuar diferent del que s'ha declarat prèviament. I és quan això passa que s'explica el desencís i la desafecció política de la gent. La desconfiança generalitzada per com són i què diuen els polítics de casa nostra. És allò de no creure res del que t'expliquen, i tenir la seguretat que t'enredaran a la primera que puguin.

Personalment, si em trobés a la pell del senyor Collboni no podria sortir al carrer amb la cara alta. Em faria vergonya d'haver acceptat el càrrec, per més il·lusió que em fes. Estic d'acord amb els pactes majoritaris, si tenen una coherència i argumentació clara, però detesto enèrgicament l'engany descarat d'uns polítics que no ens mereixem. 

Ada Colau i el seu equip han fet un flac favor a la democràcia i a la política del nostre país, no pas per no haver permès que Trias aconseguís l'alcaldia, sinó per haver jugat brut, i amb ells el senyor Collboni. No vull pensar en què passarà d'aquí uns mesos. M'és ben igual. Em preocupa el joc brut, la mentida, l'engany i la desconsideració cap a la gent que potser encara confiava en els polítics, i que ara s'ho pensaran dues vegades. 

Voldria imaginar-me que els simpatitzants i militants dels Comuns són prou madurs i honrats que també s'avergonyeixen del joc dels seus líders, i que seran capaços de negar-los el vot a les properes eleccions generals. Seria una demostració d'ètica i bones maneres que potser faria front a la indecència present en els partits polítics de casa nostra.

Pensar en la gent

Una de les coses que em preocupen és el fet que sovint ens oblidem dels altres, i no som prou conscients de tot allò que els pot ajudar o els impedeix de realitzar-se, ja sigui perquè formen part d'un col·lectiu vulnerable, o simplement perquè no compten amb els recursos necessaris per desenvolupar-se, sobretot pensant en la cada vegada més freqüent digitalització dels tràmits per sol·licitar algun servei o ajut.

Posar-se a la pell de l'altre t'ajuda a adonar-te de quins són els seus problemes, que a vegades ens passen desapercebuts, que fan difícil la vida dels altres, de la gent que potser vols ajudar, però que inconscientment no li poses fàcil.

Quan tens voluntat de servei i prens la decisió d'arremangar-te i implicar-te als altres, has de tenir molt clar que no tothom té les mateixes possibilitats que tu, ja sigui per edat, situació econòmica, salut, procedència, entorn familiar, i així moltes més característiques que conformen una persona. És per això que necessites conèixer l'altre, entrar dins seu i analitzar com pot afrontar aquells reptes que no sempre endevinem el grau de dificultat.

Hem de posar fàcil la mobilitat pels nostres carrers, l'accessibilitat als serveis, ja sigui físicament, o també virtualment. Cada vegada hi ha més tràmits administratius que no es poden fer presencialment, sinó que s'han digitalitzat, i no tothom està preparat ni en condicions per poder-ho fer, ni tampoc tothom té al costat amics i familiars que els puguin ajudar.

Hi ha hagut reaccions contra la desconsideració que la banca, per posar un exemple, ha tingut amb la gent gran, i la reacció ha estat positiva, encara que no ho hagi resolt tot de manera definitiva. L'administració pública ha de vetllar perquè tothom tingui accés a totes les tramitacions, al marge dels seus coneixements i aptituds, i no pot ser que sigui la mateixa administració la que posi entrebancs o dificultats per relacionar-s'hi.

Els nostres ajuntaments no sempre presten prou atenció en aquestes dificultats, i és per això que cal més sensibilitat i mesures per solucionar-ho. L'administració ha de ser un facilitador i no un mur infranquejable, que ho podem fer molt bonic, però que no ens soluciona la vida. Volem i necessitem canviar l'estil i la manera de fer les coses, sense grans promeses i més realitats. Fer fàcil la vida dels altres ha de ser la principal consigna.