Joaquim Cassà, cent anys de vida

L'esmentava el passat 2 de novembre, aniversari del meu pare, perquè recordava que es portaven cinc dies de diferència. Efectivament, el dia 7 de novembre el senyor Joaquim Cassà va celebrar el seu centenari. Són cent anys de tot un senyor, que es fa estimar i respectar. Una bona persona, treballadora i intel·ligent, que dona exemple de vida i admiració.

És un honor comptar amb ell dins d'aquesta vila, de nostàlgia cultural, però que ha canviat molt fins al punt de posar en perill tot el seu bagatge. El senyor Cassà ha estat una persona molt activa tota la seva vida, i això és palpable als seus cent anys, amb una brillant contribució a la vida cultural i industrial de la vila.

Avui el meu cor ha fet un salt quan he vist una carta a la bústia, l'adreça escrita a mà, un fet gairebé insòlit avui dia, que gairebé ho rebem tot per correu electrònic, tret de les circulars administratives. A l'interior del sobre, un punt de llibre amb la imatge del senyor Cassà i el seu agraïment als cent anys de vida reeixida.

Benvolgut Joaquim Cassà, no sabeu l'alegria que ens ha fet, a la M. Àngels i a mi, rebre aquest present, per la vostra consideració a unes persones que us tenen amb molta estima i respecte. La vida en societat només té sentit quan t'adones de l'existència de persones com el senyor Cassà. Tot seria molt diferent si existissin més persones de la categoria, generositat i amabilitat del senyor Cassà, i no és estrany que al seu dia fos reconegut com a fill il·lustre de la vila.

Desitjo de tot cor poder continuar molt més anys gaudint de la vostra amistat, aprendre del vostre saber fer, i recordar la vostra trajectòria cultural i humana. Gràcies per pensar en nosaltres a l'hora de celebrar els vostres cent anys de vida, rebeu una forta abraçada de qui us admira i us desitja bé.

Valls necessita no fer el ridícul

Avui no perdré la tradició i escriuré el meu post diari, tot i que no em trobo gaire bé i no m'estendré. 

Aquesta tarda pensava en les declaracions del candidat Valls a l'alcaldia de Barcelona. Els seus dos fronts són l'actual alcaldessa i els independentistes. La resta els posa al mateix sac i fins i tot creu que els pot convèncer a formar part de la seva llista.

Valls no pot fer el ridícul una vegada més, que seria la darrera, sinó que s'hi ha de fer amb totes les forces. Busca el capital barceloní, molest amb qui governa i insegur amb els independentistes, i aquest és el seu discurs, aquell que més adeptes li pot proporcionar. 

Ha deixat de banda el seu passat monàrquic i socialista i el seu únic objectiu és assolir l'alcaldia, al marge de qualsevol principi. És la clara imatge del que no hauria de ser el joc polític en un sistema democràtic. El que menys importa hauria de ser els noms i centrar-se en servir la ciutat.

Una vegada més quedarà demostrat que el candidat Valls busca l'honor personal, el triomf de la seva carrera política després que França l'hagi bandejat. Potser és aquest orgull el que l'ha acabat fent fracassar al país veí. No sé si a Barcelona tindrà més sort, ni tampoc per quant temps.

Les oportunitats de Pedro Sánchez

Tothom té la vista posada en Pedro Sánchez, alguns esperant a veure en què s'equivoca per retreure-li a la cara, molts desitjant que Espanya recuperi l'honor perdut amb tants anys de presidència de M. Rajoy, un president que ha deixat el país en una situació de ridícul i pena als ulls de molts estats europeus.

Pot semblar fàcil de dir ara que M. Rajoy no hi és. Molts l'hem criticat ara i abans, però els estats europeus no critiquen mai els governs dels altres països com a autodefensa. Ha de ser molt gros perquè un estat es fiqui amb un altre. Quan un govern cau, llavors els és més fàcil deixar de dissimular. En el cas de M. Rajoy ho hem vist clarament amb la posició i actitud de molts caps d'Estat. Avui, que visita Espanya la cancellera alemanya, és una demostració palpable del que estic dient.

Pedro Sánchez ha d'aprofitar els pocs moments de glòria que li permeten les circumstàncies i els partits petits que li han donat la majoria necessària per fer fora M. Rajoy, i ho ha d'aprofitar demostrant que té clar quins són els objectius de la seva política, sense tenir por del PP ni de C's. Ambdós partits, sobretot aquests darrers, han demostrat haver perdut els papers i esdevenir uns partits ratllant la xenofòbia i el radicalisme extrem. Això ha de donar ales al PSOE i Pedro Sánchez ho ha d'aprofitar per convèncer els que té a dins, que també n'hi ha uns quants que cal espavilar-los, entre ells el mateix ministre d'Exteriors que li dóna suport.

Espanya, en aquests moments, no necessita un segon Zapatero, sinó un líder espavilat, valent i defensor de les polítiques progressistes, coneixent que tindrà moltes resistències, també dins del seu partit, i ha de tenir molt clar què vol de i per a Catalunya, sense oblidar el fracàs del seu antecessor per voler amagar el cap sota l'ala.

L'esquerra d'aquest país trontolla

Mentre els governs espanyol i català juguen al gat i a la rata, els socialistes no acaben d'entendre's amb Podemos. Qui representa a l'esquerra? Tothom vol tenir aquest honor i és per això que no s'acaben de posar d'acord.

Els primers han ostentat el càrrec durant molts anys, alguns d'ells amb suficient poder com per demostrar que eren realment partits d'esquerra. No sé si ha estat la incapacitat per demostrar-ho, el cas és que han anat avall i ara intenten recuperar-se, però no ho tenen fàcil.

Els segons varen sorgir amb motiu de la clatellada rebuda pel PSOE i la seva poca credibilitat com a partit progressista. Varen néixer per menjar-s'ho tot i no ho varen aconseguir. Varen fer fort el PP i desplaçar el PSOE, però no suficientment. Ara ambdós partits es juguen el futur, un per recuperar l'encant perdut, i l'altre per demostrar que realment són i representen una nova manera de fer política.

A tots, el 'problema català' els ha sorprès i no els fa cap bé. Posicionar-se en un costat o l'altre els resulta complicat a l'hora de guanyar suports. El PSOE ho té més fàcil, perquè s'ha decidit abans, col·locant-se al costat de PP i C's, subjectant els pocs socialistes catalans que encara somien en el PSC.

Podemos ha volgut apostar pel canvi, pel dret a decidir i no li fa cap favor. Tindria moltes ganes que el tema es resolgués, per a la seva pròpia salut i no haver d'estar dissimulant a una banda i a l'altra, sense que s'acabin de definir ben bé. Això passarà fins al dia 1 d'octubre, desprès...

La mort també en el bell mig de la natura

Ahir a la tarda, des de l'Avenc, contemplàvem el poc nivell del pantà de Susqueda i poc podíem pensar que poques hores més tard tres persones hi perdrien la vida en un fatídic accident automobilístic. Quan creus que tot allò que la vista et permet contemplar està ple de pau, t'adones de la crueltat de la vida, i de la necessitat de viure intensament el present i aprofitar l'existència per gaudir i fer gaudir els teus.

Una vegada plorades les tres morts i amb la mirada en com evolucionen la resta dels familiars afectats, tres menors d'edat, parlem de la imprudència o temeritat del conductor del vehicle, i tots ens escandalitzem de les condicions del viatge, sense mesures de seguretat i amb excés de passatgers. Ara, però és tard i només pot servir d'exemple per aquelles persones que continuen fent orelles sordes als avisos preventius.

Molts conductors, abans d'iniciar un viatge, no s'aturen a pensar en la seva responsabilitat per les persones que ocupen el vehicle, i la necessitat de conduir amb precaució, no només limitant la velocitat, sinó tenint molt clar també quin és el trajecte a realitzar i les dificultats o perills que pot suposar.

Cal pensar que tan perillós pot ser un conductor que supera els límits de velocitat, com aquell que condueix a poc a poc, però no sap situar-se a la dreta. Tens la sensació que per alguns conductors el fet que els avanci un cotxe sigui un atac al seu honor, i per això fan l'impossible per evitar-ho.

A mi m'agrada conduir, però continuo pensant que la conducció en si mateixa no té cap sentit, i que el cotxe serveix per apropar-te on vols, i ho has de fer amb seny i responsabilitat.
Des d'aquí el meu condol als familiars de les víctimes de l'accident d'ahir a la tarda.

Canvi de dècada amb agraïment

No he amagat mai l'edat que tenia, perquè sempre l'he assumit positivament, agraint tot el que havia viscut i esperant poder continuar amb les mateixes forces i il·lusió. No sempre ha estat fàcil, ja que la vida et presenta obstacles que no sempre són fàcils de superar. Sovint som nosaltres mateixos que ens compliquem la vida i ens costa adonar-nos-en. És molt més fàcil culpar els altres.

El fet que en el meu perfil de Facebook hi figuri la data de naixement, facilita que els amics i persones agregades t'enviïn un missatge de felicitació. S'agraeix i, d'alguna manera, substitueix aquelles cartes i postals que fa anys rebíem. En guardo una bona colla i em serveix per recordar el passat.

Arribar als 60 anys no m'ha estalviat reflexionar sobre tot el que he viscut, les persones amb qui he conviscut, els moments positius i els que no ho han estat tant, per acabar agraint on sóc i amb qui estic. La família que estimo amb bogeria, la vila que m'ha acollit, la meva ciutat natal que tinc sempre molt present...

Agraeixo totes les persones que m'han ajudat a créixer, uns aplanant-me el camí, d'altres posant-m'hi pedres i algun bassal, però tot això m'ha fet fort i m'ha permès arribar on sóc, i desitjo poder continuar molt temps més. 

Em sap greu, però, que la nostra societat s'ha tornat molt egoista. Ens tanquem massa, procurant resoldre els nostres problemes, i oblidem els dels altres, que són molt més greus que els nostres. Aquelles persones que es troben amb dificultats per viure cada dia amb un mínim de dignitat. No hem sabut construir la societat que tots ens mereixem, vinguem d'on vinguem, creguem allò que creguem. 

Penso amb el meu pare, que en farà 95, i m'adono que he assolit dos terços de la seva vida, el primer dels quals va girar al voltant de Vic, i aquest segon al Maresme. Mai hagués pogut imaginar que hauria anat a parar a una vila marinera, quan sempre havia estat envoltat de muntanyes amb els meus estius a Cantonigròs, al Collsacabra.

Tot això em fa pensar a 30 anys vista, quan arribi a l'edat del pare, si la vida em fa l'honor, i em pregunto on seré, què hauré viscut i de quina manera. Veritablement la gràcia de la nostra vida és la incertesa que, si la sabem viure amb il·lusió i ganes, podem ser els més feliços del món.

Moltes gràcies a tots els meus amics, coneguts i saludats.